dilluns, d’agost 31, 2009

C.A. REINA SOFÍA

D’entre les variades raons artístiques que convidaven a fer passejada aquest estiu per la capital de l’estat n’hi havia de prou valuoses com l’antològica de Sorolla al Prado ( de la que ja hem parlat) , la mirada especial per el Matisse més desconegut al Thyssen ( de la que en parlarem) , i molt especialment la mostra retrospectiva de Juan Muñoz que després de passar per la Tate i el Guggenheim , es podia visitar fins avui mateix al Reina Sofia.
A més la visita enguany al CARS era encara més obligada per veure les noves direccions de caminar després de que Borja Villel ja en sigui responsable absolut de la seva col·lecció i programació.

Borja Villel em recorda al entrenador de futbol reconegut ,que arriba a un gran club i el primer que vol és tenir-ne el poder absolut per dirigir segons el seu enteniment i sense fer cap mena de cas del passat , de la història i de la transcendència del lloc on és mou. Vol que sigui un lloc fet a la seva imatge i semblança.

És dels que li plau arraconar a titulars indiscutibles que queden relegats a obscures sales de nul lluïment quan no amagar-los directament a les golfes. En canvi noms menys coneguts i valorats, assoleixen amb ell privilegis de grans estrelles , sense oblidar l’elevació als altars de la modernitat a una trajectòria i unes obres desconegudes del tot, com si fos obligat que el seu càrrec portés afegit la necessitat de ser el “descobridor” d’aquell autor del que poca gent n’havia sentit a parlar, demostrant el seu olfacte de catador de noves figures.

Era dons moment de veure l’estat de la qüestió i si havia aconseguit impregnar el Museu del seu tarannà i el cert és que està en camí de fer-ho. Aquesta manera tan personal d’entendre el diàleg artístic de la que ja en va fer carrera en el MACBA , que sortosament ja està desapareixent de la mà de Bartomeu Marí .

En aquest sentit la col·lecció ha perdut en bona part el trajecte d’una linealitat didàctica per estructurar-se en una dialèctica de parells, contraris o contradictòria, que augmenta encara més el caos aparent que genera la complexitat de l’edifici de Sabatini. A més a més la pedra capital del projecte fonamentat al voltant del Guernica no té ni de bon tros la força que presentava fa tan sols tres anys el projecte “ Picasso, Tradición i Vanguardia” on l’enfrontament directe de Picasso, amb el Guernica i amb una obra dedicada a la Guerra de Vietnam , davant les imatges dels afusellaments de la guerra del Francès signats per Goya i Manet , el que era un dels impactes artístics més impressionants del que un ha gaudit en els darrers anys.


L’INQUIETANT MISSATGE ESCULTÒRIC DE JUAN MUÑOZ



Però fora d’aquest genèric , no sé si de la seva mà o ja estava prevista per la direcció anterior , ha arribat al CARS la magnífica mostra retrospectiva del malauradament desaparegut escultor Juan Muñoz ( Madrid 1953 – Eivissa 2001) , a bon segur l’escultor més cabdal de la més recent contemporaneïtat , creador d’una obra creativa del tot personal , que en el que a mi pertoca de sempre m’ha seduït tot inquietant-me per la força de la seva reflexió, i que en aquest cas sí que he de dir forma part d’aquest imaginari llistat que tots tenim in mente d’aquells creadors que com diria algú altra , son imprescindibles per a la supervivència.


De l’obra de Muñoz se n’han fet exhaustius i complexes anàlisi. S’ha parlat del conglomerat narratiu que s’estableix en totes les seves obres , en forma d’una historia de punts i seguits , sense final aparent. S’ha parlat de la sensació d’aïllament que presenten els seus protagonistes , tot i el conglomerat associatiu en els que escenogràficament els deposita en un impacte kafkià de personatges dels que és difícil esbrinar d’on venen i a on van.


S’ha parlat de la seva capacitat d’engany en el joc de realitat / aparença , evolució intel·lectual del concepte de ple / vuit que va revolucionar l’escultura en el passar segle. Del seu sentit arquitectònic en un concepte barroc en la seva curiositat cap els sentits dels límits en el seu afany de depassar-los en el camí cap una realitat que ell no considera única i sí variable.

És en tot i per tot això, i especialment en el seu caràcter voluntàriament polèmic davant la mediocritat i el conformisme, que un sempre ha quedat subjugat per la seva obra. Una obra que en el fons crec que parla única i exclusivament de l’home , de la seva realitat , les seves pors , els seus dimonis , la seva petitesa , el sentit de sentir-se insignificant en la magnitud de la societat i el món aclaparador que l’envolta i el domina.

Una obra que sorprèn , neguiteja , obliga a la reflexió i no deixa de cap manera indiferent , fet al que ajuda la capacitat tècnica d’uns treballs tan acurats en el realisme i en el simbolisme , que hom , inclosos aquells que diuen no els hi agrada l’art i que no hi entenen , poden copsar en el seu interior que es troben davant una obra que ens parla en aquell llenguatge que sols els grans creadors , els mites , els artistes històrics son capaços de generar.


I Juan Muñoz ho era. Si algú en tenia dubtes aquesta exposició els dissipava per complert. Llàstima que com tantes , haguem hagut de fer els 650 Km que ens separen de Madrid.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (5)

Pregunta: Per què hi ha conductors de la Casas que arriben ja tard a començar el primer viatge?, Per que els usuaris habituals veient el torn del dilluns saben , sense equivocar-nos si arribarem puntuals al destí, amb un xic de retard o ves a saber quina hora?. Per que l’empresa no pren cap mesura?

Desig: Que exposicions tant importants com la de Juan Muñoz puguin ser vistes sempre en el nostre país.

ps.- Com que encara manquen uns minuts per les dotze encara estic a temps per felicitar a tots els Ramons , en especial al bon amic Ramon Bassas. Felicitats

diumenge, d’agost 30, 2009

SOROLLA

Com vaig tenir ocasió de dir amb motiu de la mostra al MNAC dels grans murals per la Hispanic Society de Nova York , Joaquín Sorolla no forma part del meu particular top ten d’artistes preferits. Vaig visitar ja fa molts anys el seu Museu en el vell casalot del madrileny carrer del Gral. Martínez Campos que em va deixar tan indiferent que mai hi he tornat malgrat que molts han estat les meves visites a museus madrilenys. Però potser ara em repensi el fer i en la propera visita m’acosti a les seves remodelades instal·lacions.

“Sorolla va ser el pintor espanyol de més fama i prestigi del seu temps. Artista d’una extraordinària fecunditat creativa i una categoria excepcional com pintor, el seu èxit popular com autor d’escenes de platja i quadres costumistes ha enterbolit la veritable dimensió de la seva figura i la fermesa de la seva trajectòria en el panorama de la pintura espanyola i internacional de la seva època”

A bon segur que aquestes paraules extretes del programa de mà , son absolutament realistes, o al menys en bona part corresponen potser al que han pensat molts ,que com un mateix , s’allunyaren de la seva obra per trobar-la fàcil i efectista , reconeixent això sí la seva saviesa tècnica en el domini de la composició i especialment de la llum, en aquest conjunt de treballs a vegades massa endolcits, en una pintura de tant alt nivell tècnic com comercial.






Sortosament però, Sorolla és molt més que no pas la limitació popular en la que és reconegut. Vaig començar a copsar-ho fa uns anys en una exposició que es va presentar a La Fontana d’Art a Girona amb un recull de paisatges d’arreu de l’estat però amb la consideració comú de ser ben llunyans en les seves característiques als seus habituals paisatges de platja , llum i color.

El següent pas va ser la mostra al MNAC en que deixant de costat el mural de “La pesca de la tonyina” la resta em deixava del tot decebut, però em retrobava amb un excepcional artista en l’apartat dedicat a apunts i esborranys on Sorolla feia lliçó magistral de treball previ , sabedor que a l’hora de la veritat en sortiria guanyador de l’escomesa. Una mirada profunda al reraestudi obligat de la prèvia que és on de totes totes es gesten les grans obres , amb l’exemple paradigmàtic de Picasso i el seu Guernica.




Ara el meu retrobament amb Joaquín Sorolla ha fet un pas més enllà en aquesta magnífica ,- que així s’ha de qualificar- , antològica que amb tot èxit presenta el museu del Prado. Ha estat així ja que en la mateixa he pogut fer abstracció de bona part de les seves imatges tradicionals , entre les que cal destacar i col·locar a altre nivell obres com “Passeig a la vora del mar” ( imatge de l’exposició) , “El bany del cavall” , i algun que altra imatges de nens , bous o passejades per la platja, per admirar-me davant d’altres mirades massa desconegudes de l’autor.


Així m’han frapat enormement les imatges de la seva primera època, en una pintura social tan desconeguda com oblidada , així com alguns treballs formalistes com l’impressionant “Després del bany” que acompanya aquestes ratlles , davant del qual vaig imaginar-me al bon amic i millor artista que n’és Alberto Romero, extasiant-se en aquests blancs que tan bé ambdós dominen.. Obres com “Trata de blancas” , “Madre” o “¡Triste herencia !”, tan llunyanes al seu concepte més conegut ens porten a admirar la seva capacitat pictòrica , tècnica i conceptual.


Altra apunt , aquest més conegut però que en aquesta exposició assoleix nivell de privilegi , és el seu apartat de retratista on realitza lliçó magistral de captació , no d’imatges i sí de persones i personatges , que agafen vida pròpia en la fidedigna representació interior de la que en fa l’autor.
Una exposició aquesta la de Sorolla que certament ha estat de plaent i obligada visita ( està encara oberta fins el 13 de setembre) . Una mostra que amb saviesa en l’elecció ens ofereix la cara més popular i coneguda de l’artista , al costat de’aquella més personal i desconeguda ( per a mi , la millor ) , amb la cirereta dels murals regionalistes que vàrem tenir ocasió de veure al MNAC.

Una exposició d’un gran artista encara que dient això retopen al gran Arnold Hauser que deia que l’obra d’art és una cosa que ens provoca, però que no arribem a entendre. Sorolla és un gran artista amb obres del tot comprensibles. Però és que potser com deia no fa massa el sempre recomanable columnista que n’és l’Enric González , Hauser sabia molt el que era parlar de l’incomprensible, o si no intentin llegir algun dels seus llibre.

UNA PREGUNTA / UN DESIG (4)

Pregunta: Per què cada vegada son més cars els catàlegs de les exposicions?.
No seria millor estalviar en certs muntatges luxosos i potenciar més la subvenció al catàleg en el que té de difusió permanent de l’obra, i que així puguin arribar a molta més gent?.

Desig: Que la temporada que comença ja mateix , sigui molt millor que l’anterior.

Les obres reproduides , totes elles presents en l'exposició, son:
"Mar i rocas de San Esteban " Asturies 1903 ( 67 x 96 cm). Museu Sorolla
"Después del baño" . (1892) (128 x 93 cm). Col·lecció particular
"Paseo a la orilla del mar" ( 1909 ) ( 205 x 200 cm). Museu Sorolla
"El novelista Benito Pérez Galdós" ( 1894) ( 73 x 98 cm). Casa Museo Pérez Galdós

dissabte, d’agost 29, 2009

EXPOSICIONS MEDIÀTIQUES

Artísticament a Espanya passa un fet curiós cada un cert temps , com ho pugui ser el fet de que un artista conegut i ben reconegut , esdevingui de cop i volta protagonista d’un fenomen de masses que ompli a vessar les sales on s’exposa la seva obra , generalment en forma d’antològica , recuperant-lo així com artista de tots i com a creador excepcional.
Els vells afeccionats recordaran allà el començament dels 80 (1983) com l’antològica de Salvador Dalí que es celebrà al Palau de Pedralbes va convertir-se en un fet especial. Cues que arribaven a la Diagonal i donaven la volta al Palau , excursions d’arreu de Catalunya ... , en una mostra en la que certament es podien veure obres que no havien estat exposades al país , però que no oferien molt de nou en la revisió d’un artista ben conegut i que ja disposava del seu propi Museu.
Va ser potser la primera exposició convertida en fet social , en espectacle. Un no era res , si no havia anat a veure l’antològica de Dalí.

Uns anys després (1990) es repetia el fet amb l’antològica de Velázquez celebrada al Prado. Altres cues quilomètriques , visitants d’arreu de l’estat , el gran catàleg repetidament esgotat , i tot per veure un Velázquez tan sols amb unes escasses peces provinents de l’exterior ja que com tots sabem el Prado disposa del bo i millor de l’artista sevillà.

El Velázquez de tots conegut , assolia així una especial representativitat que l’engrandia encara més.
Ara, vint anys després , es repeteix la història amb la dèria que ha provocat Sorolla amb la seva antològica al mateix Prado , que serveix com a colofó a la magnífica campanya de ”Bancaja” , a la que cal felicita efusivament , passejant per tot l’estat amb èxit apoteòsic, les obres regional / populistes realitzades per encàrrec de la The Hispanic Society of America , amb seu a Nova York.

Una exposició que de nou omple a vessar, amb un púbic ansiós i expectant que respectuosament admira i gaudeix del centenar d’obres que ocupen les noves sales d’exposicions temporals de la pinacoteca i que amb tot goig accepta el temps d’espera per poder-la visitar . ( En el meu cas , passar per taquilla a un quart d’onze i entrada a l’exposició per visitar-la a dos quarts de dues) .

Aquestes circumstàncies que provoquen forces molèsties en la visita ja que no permeten poder gaudir de l’obra amb suficient temps, tranquil·litat i espai , no em molesten ans el contrari. Crec que és molt bo que la gent acudeixi en el major nombre possible als Museus , ja que no sols és un fet positiu en sí ans moltes vegades provoca addició.
Per això benvingudes siguin aquestes exposicions , en la discrepància més absoluta d’aquells que com Martí Peran han defensat públicament l’art com un element imprescindiblement elitista per poder mantenir la seva màgia i singularitat.
Potser per això va així l’art contemporani i la seva transcendència social.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 3)

Pregunta: Com es possible que la grua municipal actuï en els llocs més impensats per retirar vehicles , fet que no em sembla pas del tot malament , i en canvi no ho faci mai i existeixi una total impunitat amb els cotxes que s’aparquen cada tarda a la Pça Joaquim Blume , a les portes del camp de Futbol del Mataró?.

En aquell indret per un costat hi ha una zona de vint-i-quatre hores de carrega i descàrrega , especificada per a vehicles comercials , i a continuació no un senyal de prohibit aparcar , si no un de prohibit estacionar-se.
Dons bé , tots els dies de la setmana , a part de les cinc i escaig de la tarda i fins les nou passades , es mantenen allà aparcats tots els vehicles que hi caben als que cal afegir moltes vegades la corresponent doble filera i cotxes aparcats sobre la vorera de l’illeta central. Els seus usuaris , pares i mares dels nens i joves que estan entrenant al camp de futbol.
Passo per aquest indret cada dia i sovint més d’una vegada. Mai he vist ni a un guàrdia municipal i molt menys a la grua actuant, això que la cruïlla és complicada tant per la seva especificitat com per la manca de passos de vianants establerts amb la lògica de l’ús.

Desig: Que el Barça torni a guanyar la lliga que acaba de començar.

dimecres, d’agost 26, 2009

HOLTER


Avui em sento com en Robocop. La imatge que acompanya aquestes ratlles no és la meva però avui jo semblo el seu bessó . La raó és que m’estan fent un “holter” que parlant clar i català vol dir un electrocardiograma continuat durant 24 hores, en les que mantens els habituals elèctrodes d’aquesta prova connectats a una petaca en la que queden enregistrats els valors cardíacs , per poder veure les anomalies del ritme d’una manera més precisa que no pas en un electro que sempre és una mesura puntual.

Encara que la prova sembla com l’aigua ( incolora , inodora i insípida) no deixa de ser un xic incòmode el sentir-se lligat , i en certa manera et queda el run run interior del bon funcionament, dels resultats finals i de si tot anira com un desitja.
Ara , tot esperant l’hora de dormir, que pressuposo ben incòmode, queda l’esperança i el desig de que els resultats mantinguin la direcció del darrer electro, i la FA que pateixo vagi camí de ser tan sols un avís que ha servit per forces coses , en especial per contactar de nou amb uns hàbits més saludables , que mica en mica , un havia anat perdent.

FLUXUS

Al bell mig de Les Santes es va inaugurar en els espais urbanitzats del Café de Mar , l’escultura pública “Fluxus” de l’escultor Marcel Camps que si no vaig errat és un jove escultor de Sant Just. L’escultura és una figura en forma de cap humà realitzada amb tires de fosa que li donen forma alhora que conformen un espai interior buit.
L’escultura en sí m’agrada , em sembla prou atractiva per un espai públic i fins i tot aplaudeixo el fet de que no sigui d’un artista local.

M’agrada en el seu aspecte formal ja que el joc espaial està ben resolt, tècnicament s’aguanta , la realització en base a les tires o cintes que permeten estructurar aquest concepte de volums de l’espai lliure dins l’espai total, la fa atractiva a l’espectador que amb facilitat la pot sentir propera.

La proposta ideològica que ofereix també em sembla prou atractiva i variada. . tant si ens quedem tan sols en l’aspecte figuratiu , com si volem anar més enllà i en fem lectura interioritzada de caire cerebral, com si anem al pensament del creador que la llegeix com a símbol del moviment de la ciutat i de les seves vies de comunicació, com qualsevol altra de parella que un pugi trobar.
Qualsevol d’elles és vàlida el que demostra que l’artista ha aconseguit aquest imprescindible vincle comunicatiu exigent a tota obra d’art.

Per altra cantó no em sembla gens malament que l’artista no sigui un mataroní. Crec que encertadament , l’Ajuntament de Mataró ha anat vestint les seves places i els seus espais amb escultures d’artistes locals. Però ara la llista està ja quasi acabada. Fora d’algun nom , com el cas del jove Pol Codina , tots els escultors mataronins estan presents en l’espai públic de la ciutat.
Bo és dons obrir finestres i presentar altres treballs de creadors d’altres contrades , això sí , mantenint unes exigències de qualitat importants , com és el cas que ara ens ocupa.

Ara tan sols falta que l’Ajuntament apreti als promotors d’aquests espais públics per , tot acceptant , aquestes obres foranes , aconsegueixi una certa reciprocitat i fer que els artistes locals puguin realitzar els seus treballs públics en altres localitats.

PS.- Ramon Bassas ha dit que ja està encomanada una placa amb el nom de la peça , l’autor i l’any de la mateixa , per ser col·locada en un lloc proper a la mateixa.
Estic convençut que ho farà , i jo espero estar-hi present el dia de la seva col·locació, ja que serà el primer pas d’una demanda de fa ja molts anys , - i que hem repetit a cada legislatura -, d’ identificació de les escultures que es troben en espais públics.

UNA PREGUNTA I UN DESIG .

Pregunta: Com és possible que durant el mes d’agost la gran majoria d’obres públiques de la ciutat han estat parades ?. Em costa entendre-ho vist que quasi totes elles corresponen al Plan Zapatero , i per tant de petita duració. Encara que em costa encara més , veure com les mateixes han quedat com si Mataró fos Pompeia , amb tots els estris deixats de mala manera , mantenint carrers inútilment tallats ..... Un desori que bé faria l’Ajuntament d’explicar ara i impedir en properes ocasions.

Desig: Que el holter surti de meravella.

dimarts, d’agost 25, 2009

PERSIANES AMUNT

Encara que ja fa una setmana , des de dilluns passat , que el brunzir del despertador ,quan encara no han tocat les sis i el cel encara fosqueja , m’indiquen que el bo ja s’ha acabat i cal retornar al dur fer de cada dia, que cal guanyar-se les garrofes que la cosa està molt difícil, no és fins avui quan justament s’acompleixen els trenta dies reglamentaris de vacances d’aquest blog, que un no ha tingut prou forces , ganes i temps, com per engegar de nou i retornar a la cita d’explicitar les meves opinions al voltant de l’art , la cultura i la política , quasi sempre en clau local, però amb els pertinents afegitons al to general.

Aixequem persianes poc a poc, tot observant que no xisclin i esperant que el descans hagi anat bé per greixar-les convenientment i permetre reflexions que espero i desitjo més plaents i lúcides que no pas les anteriors.

Un descans que enguany ha estat essencialment això, descans. Raons de salut , que sortosament semblen ven encaminades en la seva solució, convidaven si no al dolce far niente , si al menys a la vida més tranquil·la , a la lectura , la migdiada , el passeig i la contemplació a vegades del no res , o en cas contrari a la reflexiva contemplació de l’interior d’un mateix , en el convenciment que cal agafar-se les coses d’altra manera i que potser no cal encabronar-se davant certs fets i certa gent .

Un descans agraït a Monreal del Campo, prov. de Teruel , poble on va néixer la meva dona i de la que en certa manera ja fa forces anys me’n sento també vilatà. Poble gran per el que s’estila a Teruel ( 2400 habitants) i que té per veí al mes petit Torrijo del Campo , on hi té les arrels maternes el bon amic Joan Safont i en el que també hi ha descansat en aquest dies ( com sempre sense coincidir ,com si una mala astrugància ens perseguís). Per cert, no us perdeu els seus magnífics post al voltant d’aquest Aragó tan desconegut per a quasi tots.

Un estiu amb sol, molt de sol. Amb calor , molta calor. Amb poca pluja però amb una gran tempesta que provocà importants inundacions a la zona després de que el pobret Jiloca formés una rierada ( rambla , com diuen per allà) i s’endugués per davant la formosa horta de la que amorosament tenen cura quasi totes les famílies del poble. Amb sudokus , molt sudokus . Amb lectura , força lectura. Amb “el País”, “El Heraldo de Aragón” i “El Comarcal del Jiloca”. Amb el Mundo Deportivo i amb el Marca. I amb la serenor que dona l’estar bé i estar-ho al costat dels teus.


Però de tot hi haurà de temps per parlar-ne. Moltes notes preses, com apunts per a temes que hauran d’anar apareixent mica en mica , ja que segueixen vius i actuals. I com no art , amb els noms de Sorolla, Matisse, Juan Muñoz i el Reina Sofia com protagonistes. La proximitat de Madrid ( dues hores i mitja escasses) permeten i alhora obliguen a l’anyal visita..

PER COMENÇAR


Però per començar cal deturar-se en la proximitat , d’aquí que bé valgui la pena fer-se ressò de l’exposició de Josep Maria Jodar a la Republica Dominicana. Notícia que ens arriba amb retard però que val la pena esbombar , en el que és un nou pas d’aquest creador encara massa desconegut a casa nostra.

Bona , i alhora controvertida notícia, la del conveni signat entre la Generalitat i Can Xalant per produir l'obra de creadors joves. L'objectiu principal de l'acord és ampliar els recursos a l'abast dels joves creadors visuals seleccionats de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya perquè puguin treballar més professionalment. Una col·laboració molt interessant ja que trenca en bona part l’endogàmia del centre i que hauria de ser rentabilitzada per la ciutat ( cal aprofitar l’espai regalat de Can Palauet en el que encara és hora de que agafi activitat i volada ).

Però és també controvertida, ja que encara que no ho sembli els actuals gestors de Can Xalant acaben “cessió” el proper desembre, i per tant l’acord supera el temps de la concessió administrativa, fet que pot comprometre a altres “empreses” que volguessin gestionar l’espai.
El lògic és que a hores d’ara s’hagués fet públic el concurs , bases i dades estiguessin marcades i explicitades i tot funcionés com cal. Tan sols és precís recordar que en l’anterior concurs , a hores d’ara ja estava dilucidat , impugnacions incloses.

Vol dir això que tot està tan induït ( que ho està), que seguiran els mateixos i per tant no cal preocupar-se?. Sigui com sigui caldria tenir cura d’aquests fets. Que els conceptes de legalitat i legitimitat no van sempre de mà , i en el cas de l’IMAC tots sabem per on bufa el vent i a qui beneficiarà.

I per començar políticament , vull aplaudir les reflexions d’Ernest Maragall en el seu escrit d’avui a “El País” al voltant del tema de la constitucionalitat de l’Estatut i de com creu que cal actuar davant la propera resolució del Constitucional.
Un article ben fet , molt pensat , i que a bon segur que crearà controvèrsia. Per a l’oposició ( PP) mereixerà la més gran de les desqualificacions., però en el PSOE segur que tampoc aniran gents contents. Proposar un govern PSOE-PSC és quasi com nomenar la “bicha” , ja que no cal ni recordar el poc, o el res PSC , que son Chacon i Corbacho.

UNA PREGUNTA I UN DESIG

*
Pregunta: Con es pot anar la gent de vacances enganxats al Facebook i explicant quasi quan es tiren un pet?. Tal grau d’exhibicionisme narcisista és per a mi del tot incomprensible.

Desig: En el proper Plan Zapatero m’agradaria ser escollit per vendre els rètols que apareixen per arreu i en cada obra.
Això sí que és bona feina , ben pagada i sense cap responsabilitat. Ni tan sols en les errades i faltes d’ortografia , com passa en més d’un i de...