dijous, de juliol 21, 2011

BOCABADAT




Fa tres o quatre anys que a la Fira del llibre vell que se celebra a Barcelona per la Mercè , vaig comprar per menys de cinc euros un magnífic llibre escrit allà el 2000 , per Lluís Permanyer i de títol “Ateliers” , en el que fa mirada a diversos artistes mitjançant els seus tallers privats. Un llibre que si el trobeu entre els descatalagotats no dubteu en comprar i que gaudeix del protagonisme de deu artistes que Déu n’hi do: Arroyo, Brossa , Clavé, Corberó, Chillida , Dalí, Miró,  Perajaume, Susana Solano i Zush.

Justament llegint el capítol de Susana Solano, l’artista explica que gaudia d’un magnífic taller en una nau modernista de Mataró que havia hagut d’abandonar per raons de les que no vol parlar. Un , al llegir això, es va maleir a si mateix. Haver tingut a Susana Solano treballant uns quants anya i a un pam dels nassos i sense saber-ho...

Ràpidament el nom de Pere Casanovas ( en la imatge , mig amagat rere el mitjó de Tàpies ) em va pampalluguejar al cap. Casanovas , l’escultor dels escultors. Aquell que és el responsable per ex. del “mitjó” de Tàpies, el “cub” d’Oteiza per el Macba o de tanta obra de Palazuelo, per dir tres noms cabdals. Aquest artits artesà , tip i fart de que s’acostin al seu taller els millors artistes del mon per a dur a terme els seus projectes escultòrics.

Pere Casanovas aquest nom respectat per arreu i tant desconegut a casa on ha volgut passar del tot desapercebut, mantenint un escrupolós “secret” professional que ha impedit que la ciutat s’hagi pogut aprofitar dels seus “escultors / visitants” il·lustres.

El nom de Pere Casanovas va aparèixer clarivident quan en  la setmana passada coincidia de manera casual en un tema professional amb un escultor del qui tenia coneixement de la seva existència , i també de la seva qualitat .

En la xerrada va sortir l’afirmació de que un exercia de crític d’art a Mataró , quan l’esmentat escultor em sorprenia tot dient: “Dons jo tinc el taller a Mataró” i davant la pregunta de la seva ubicació els meus ulls van començar a fer xirivies. És tractava d’un espai prou cèntric, i que aviat encara ho serà més, per el que hi he passat,  i passo, forces vegades sense poder arribar a intuir que per allà hi havia tot l’arsenal artístic del que he pogut gaudir aquesta tarda.

Per que aquesta tarda ha estat una passada que dirien els més joves. Els meus ulls s’han acostat a un estudi, show room, taller d’un escultor de primeríssim nivell , amb obres a mig mon , que ha compartit cartell d’exposicions internacionals d’escultors espanyols, de  dotzena escassa de protagonistes, amb Chillida, Oteiza,, Gargallo, Alfaro, Corberó...

Un escultor capaç d’exposar a la Maegth , quan era certament la Maegth, a Nova York, les principals ciutats de centre Europa , al que Salzburg està preparant una retrospectiva molt important de la seva trajectòria per el 2013, que....

Però el més important ha estat per a mi enfrontar-me  a les seves obres , la seva trajectòria , les seves maquetes, el seu projecte de futur amb unes escultures públiques del tot innovadores amb el ferro i el vidre com a protagonistes d’uns treballs que marcaren fites , abans i després. Una mirada , la meva, que no tenia prou capacitat per acaparar tants imputs , tant art i tant alt nivell, com el que he pogut gaudir en aquest amagat taller mataroní.

Lamentablement la visita comportava un pacte de silenci. El que he dit és tot el que puc dir. No puc descobrir ni nom ni indret , però penso que avui s’han començat a construir uns fonaments com per aconseguir una petita transcendència pública, una visita d’ escollits ,un ...

Sigui el que sigui , una possibilitat per que si no tot Mataró, al menys un bon grapat dels amants de l’art puguem gaudir de la qualitat que s’atresora en un espai prou cèntric de la nostra ciutat i amb un autor que ha trobat en l’anonimat mataroní el poder per seguir lluitant per un fer escultòric que ja ha merescut reconeixement internacional.

Una visita , aquesta d’avui, que m’omple de goig i que espero pugui fer més pública i amb més detalls ( fotogràfics especialment ) en començar la propera temporada.

Una visita que ha estat la manera més joiosa d’omplir el pap de gasolina artística , i com a veritable aperitiu artístic d’unes vacances que ja toquen a la porta i en la que intentarem sadollar-nos de bon art , que falta ens farà per seguir endavant en una nova temporada en la que les circumstàncies generals no ens fan preveure moltes flors i violes de l’art a Mataró i de Mataró.

 PATRIMONI




Si a Mataró tenim artistes que treballen ocults sense que ningú ho sàpiga ,  (el protagonista del comentari previ a aquestes ratlles , em feia la boca aigua tot anomenant-me els noms de directors de Museus que han passat per el seu taller en els darrers anys), també tenim veritables tresors que resten certament amagats .

Per això m’ha sorprès el poc ressò que ha tingut la notícia de que la capella dels Dolors s’obrirà  a la visita tots els dies de la setmana en els mesos de Juliol i Agost , obviant la dependència de la visita associada amb el Museu Arxiu de Santa Maria.

Una notícia, aquesta excel·lent , que hauria de produir una massiva assistència ala mateixa ( fet que no esdevindrà  )i que hauria de portar a tants i tants mataronins a visitar l’emblemàtic espai cultural i deixar de ser així el gran desconegut de bona part de la vida cultural mataronina.

Com magnifica notícia patrimonial és també el fet de la restauració de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a la Pça de Vendre d’ Argentona. Una restauració avalada per la Generalitat com a  possible prèvia de l’expropiació/venda de l’emblemàtic espai per part del Govern de la veïna vila.

Dues notes patrimonials que bé serveix de contrapunt  cultural feliç als difícils moments de la cultura mataronina , escaquejada en un impasse del que haurem de sortit aviat so de pena de caure en un cul de sac d’el que serà difícil, però que molt difícil sortir-ne.


dimarts, de juliol 19, 2011

ARXIUS CATALÀ ROCA / FRANCESC MIRALLES.
HISTÒRIES PARELLES ?





Avui s’ha obert al públic a la sala d’exposicions de La Pedrera una magnífica mostra amb la signatura del gran fotògraf vallenc  en Francesc Català Roca, artista que per cert va residir uns quants anys de la seva darrera part de la vida a Mataró amb el seus fills.

És aquesta una magnífica exposició de 184 imatges , representatives del seu fer com a captador d’imatges , en les que el protagonisme humà serveix de veritable clau sociològica del moment.  A més es presenten un conjunt de 43 fotografies de caire arquitectònic , que mostren també aquesta capacitat de traspuar la imatge a una sociologia del vital.

Una exposició que caldrà visitar en aquets vacances arrodonint el bon nombre d’exposicions d’obligada visita que son vives a Barcelona com ho son la de  Torres-Garcia al MNAC , el “ Devorar Paris” al Museu Picasso, “Retrats de la Belle Epòque” al Caixaforum amb el protagonisme de Toulouse Lautrec, Munch, casas , Bonard , Manet .....

Però justament avui ,però ara fa cinc anys ( 19.07.2006), - a vegades l’atzar ens fa meditar -, el capgros.com del dia publicava com a notícia destacada la que portava per titular : “ L’arxiu fotogràfic Català Roca podia anar a la Nau Gaudí”. En ella s’explicava que les bones relacions de Jaume Graupera , - per un llavors regidor de cultura -, amb els fills de Català Roca , especialment amb l’Andreu Català Pedersen, resident a Mataró, havien creat una conjuntura favorable per que l’arxiu de Català Roca, amb més de 350.000 imatges fos acollit a Mataró, essent seu possible la Nau Gaudí que per un llavors estava en els moments finals de la seva restauració.

L història que podeu seguir amb la frase “ arxiu Català Roca” col·locat en el cercador de capgros.com , va acabar malament com tots sabem. La darrera de les noticies , de data 5 de febrer del 2008, portava per titular: “ El fill de Català Roca lamenta la lentitud burocràtica de l’Ajuntament”. Les lamentacions de Català Pedersen es complementen amb les declaracions de Penedès que explica que encara hi ha esperances per que el fons estigui en certa manera lligat amb la ciutat. La notícia acaba curiosament amb les interpel·lacions que tant CiU com el PP , tenien previst realitzar al Govern en el següent ple.

Ara , cinc anys més tard la història es repeteix amb el fons Miralles. Diuen que no hi ha diners però el cert és que potser el que no hi ha per part de l’IMAC és ganes. Així vam perdre un arxiu que sí que portaria el nom de Mataró per arreu. De la mateixa manera podem perdre l’arxiu de Francesc Miralles de semblant importància documental.

Això si, llavors i ara a Can Xalant que no hi manqui un euro, que ells si son els que porten el nom de la ciutat per arreu del planeta i amb un nivell que nosaltres , tontos del cul, no podem ni tan sols imaginar.

Certament cada vegada més som uns capgrossos de més nivells.


 PASSAR-SE LES ORDRES PER L’ENGONAL.




Els lectors habituals d’aquest blog recordaran que durant molt de temps tot post acabava amb la reclamació d’un web com cal per el Museu Bassat i de que l’obra de Marc Llacuna guanyadora de la 3ª Biennal  fos penjada en lloc adequat.

La nostra queixa va acabar de la pitjor manera possible. L’obra de Marc Llacuna es va col·locar en un espai absolutament inadequat de la biblioteca Pompeu Fabra , que no tan sols no respectava la dignitat d’obra guanyadora i per tant mereixedora d’un espai on poder-se observar , ans també estava situat en un indret en la que la il·luminació i la calor ambiental haurien de provocar més danys dels que ja portava a sobre dons havia patit les suficients rascades , degut a la poca cura en la seva manipulació, que obligaven ja a una restauració.

Davant de l’amenaça de Llacuna d’acudir a tribunals amb els  drets d’autor a la mà i retirar l’obra degut a les condicions en que es trobava ,  Baron va actuar depresa tot ordenant a l’IMAC que procedís a despenjar “immediatament” l’obra de Llacuna a l’espera de trobar un lloc adient per a la seva col·locació , segons el compromís que ell mateix havia pres amb l’artista . El mateix Baron va contactar personalment amb l’autor per comunicar-li les actuacions que havia ordenat.

Avui he tornat a la biblioteca Pompeu Fabra per raons de l’indret i quina ha etat la meva sorpresa quan l’obra de Llacuna roman en el mateix indret , una mica més malmesa , però no més que la resta que estan en un estat d’abandó evident.

Però que passa aquí. Un alcalde dona una ordre d’execució immediata i els responsables se la passen per l’engonal. Potser Baron , coneixedor  de que l’IMAC acostuma a fer el que li passa pels collons , - i valgui la grolleria -, hauria d’haver seguit la pista, però el cert és que tot és massa gros.

És per això que exigim al nou regidor de Cultura , Sr. Marcel Martínez , que prengui les oportunes mesures que no poden ser altres que despenjar immediatament l’obra de Llacuna del lloc on es troba col·locada , contactar amb l’autor ( no pateixi si l’IMAC no disposa de dades per fer-ho ), fer que restauri les ratllades de la peça , i pactar amb ell un espai d’exhibició adequat al nivell i la categoria de l’obra. Tot això a més d’exigir la depuració de responsabilitats a qui pertoqui.

Com que la cosa passa de taca d’oli , l’actuació ha de ser imminent, que a fi de comptes per despenjar un quadre no es necessita molta parafernàlia.

Nosaltres estarem a l’aguait, i òbviament si en començar el mes d’agost no tenim noticies del tema , el raca raca de final de post renaixerà de nou.

O sigui senyor Marcel Martínez , ja ho sap. Sense ni tan sols ensumar el càrrec i ja se li acumula la feina. Esperem però que la faci bé. I no dic millor que els seus antecessors per que li ben asseguro que no tindria cap mena de mèrit.

Però en aquest cas cal filar prim, quedaria molt malament que un guanyador de la Torres García recuperés una obra degut a que el consistori l’està malmetent.

O sigui que cal actuar ja. Esperem notícies.


diumenge, de juliol 17, 2011

I MENTRE , QUE FEM AMB L’ART?



La paràlisi institucional al que està sotmès actualment l’Ajuntament de Mataró fa que les coses no rutllin com caldria. Certament hi ha molts departaments en els que la inèrcia pròpia del funcionament fa que tot rutlli com sempre , o ves a saber si millor que mai (ja sabem que vista la inutilitat d’alguns que manen en certs estaments públics , la manca de comandament esdevé més un element favorable que no pas perjudicial).

Però ni ha d’altres , com per exemple Cultura , en el que el fet de no existir un organigrama definit i per tant no quedar clar fins on arriben les responsabilitats de cadascun , fa que el moviment es deturi, quasi  tot estigui en standby i ningú es mulli per a res , o potser per a res en el que no tingui un interès especial. Si a més afegim l’esbufegada del Shakespeare i que el calaix està del tot buit ( gràcies una vegada més Penedès ) , la clau de tot és el no i a retallar per on es pugui menys per Can Xalant ,per favor.

Una manera de fer que de moment intenta endur-se  per davant dos fets , un de puntual i un altra de futur, sobre els que el regidor Marcel Martínez hauria de tenir molta cura si no vol que els primers , i en aquest cas més que justificats esbufecs , li esclatin a la cara.


Aquests fets son la negativa de l’IMAC prendre part en la mostra retrospectiva de Ricard Jordà per celebrar els seus 50 anys de vida artística , tal i com s’havien compromès , i per l’altra la lluita per intentar trencar el compromís amb el fons documental de Francesc Miralles que aquest cedia a la ciutat. Dos casos aquests , que per lògica i justícia han de ser presos en consideració positiva per Cultura , mani qui mani  i s’organitzi com s’organitzi.

Ricard Jordà és artista emblemàtic a la nostra ciutat. Celebra enguany els cinquanta anys de vida artística , que no és poc, i de fa varies temporades que va recopilant amb tota cura tots aquells elements que han de conformar una mostra retrospectiva de caire antològic a celebrar a finals d’anys. De bon començament que va tenir la complicitat de la Caixa Laietana , que li segueix cedint totes les plantes de l’Ateneu , i de l’Ajuntament de Mataró amb el compromís de disposar d’un espai , - a ser possible el del Museu ja que va ser en aquella sala on realitzà la seva primera exposició -, i de col·laborar amb el catàleg.



Ara , i de cop i volta , Carles Marfà , que sembla ser que és qui en aquest interregne mana en el tema d’exposicions li diu que res de res , que les coses han canviat i que l’IMAC no pot entrar de cap manera en una mostra de tal caire i amplitud. És a dir , mentre que si hi ha un grapat d’euros ( entre 80 mil i 240 mil ) per Can Xalant no hi ha ni un duro per col·laborar en el merescut reconeixement a un artista important  , i molt estimat  a la ciutat, com és Ricard Jordà.

Simplement , per fer-s’ho mirar.

Però molt pitjor és al meu entendre la postura que s’està duent a terme per carregar-se l’arxiu Miralles. Tots sabem que l’IMAC , és a dir Gisel Noè , va intentar de totes les maneres possibles que l’arribada de l’arxiu Miralles no fos realitat. Ella i els seus companys van posar tots els pals possibles a les rodes del projecte però no van poder amb la tossuderia de Baron que al final es va sortir amb la seva i va aconseguir  no tan sols l’arribada de l’arxiu ans també posar els primers fils per lligar-lo amb el Bassat en un projecte atractiu, engrescador i de primera qualitat.



Ara però, i aprofitant l’avinentesa de la manca de diners ,l’IMAC diu que no pot seguir pagant el lloguer de l’espai on es troba el Fons i que vol rescindir el contracte. És aquesta una excusa pueril. És certa la manca de diners , però davant d’això és quan cal il·lusió i imaginació , característiques ambdues que no son habitual per Beneficència. Una il·lusió que hauria de sortir del gust que dona poder tenir a l'abast un fons de més de 400.000 documents , que el converteixen en un dels més importants elements per a l'estudi de l'art català després de la guerra civil.

Si l’arxiu Miralles està on està és degut a que en aquells moments l’Ajuntament no disposava d’espais lliures o si en tenia , havien altres previsions per els mateixos. Ara no és igual. Tenim un Can Minguell quasi absolutament buit , tenim la Cabot i Barba , tenim a bon segur un bon gruix d’espais de propietat municipal en les que ubicar el Fons Miralles , a despesa zero o molt més reduïda que el cost actual.

Però totes aquestes consideracions , a les que cal donar la importància actual que tenen , han de ser col·locades a la balança en contraposició al valor i la projecció del fons que ens ofereix Francesc Miralles.

I en la comparança sols un estúpid deixaria perdre tan important i valuosa oportunitat.

O sigui Sr. Marcel Martínez que se li acumula la feina . L’impasse de la ciutat no ha de fer que fets com els que comentem esdevinguin realitats del tot negatives per a la ciutat . Cal actuar i fer-ho de manera ràpida.

No dubti que la ciutat , la cultura i l’art , ho agrairan.

dissabte, de juliol 16, 2011

DESBALLESTAT



Tot aquell que té un mínim interès per a la ciutat i per tant per a la política que es cou a Riera 48, ja està ben assabentat del que va passar a la seva sala noble el passat dijous. Si algú no n’està ben assabentat be farà en passar-se per les excel·lents informacions del Capgros.com i del Tot Mataró, i si vol anar més enllà no estarà de més fer ullada al magnífic post de Joan Salicrú en el seu blog “Coses meves” , en el que a més de la vessant informativa apareix la lectura política del que significà l’ensopegada, - la primera que no serà l’última , de Joan Mora.

Però queda clar que una cosa és la informació, l’altra la lectura política , que anirà esbiaixada segons la tendència personal, i potser el que més manca és la lectura rasa i curta del poble pla, que per el que un pot veure en el seu entorn , és de cansament , fàstic i un evident ja n’hi ha prou , per que el cert és que no és això companys , no és això , el que els ciutadans volem dels polítics que manen a la nostra ciutat.

CiU ha decidit governar en minoria. Una opció que a bon segur no és la millor ja que les escletxes son moltes i tot per anar en orris en un tres i no res , com ja han pogut observar. Però és una opció vàlida i com és qui ha guanyat les eleccions té tot el dret d’intentar-ho, i més quan l’opció lògica , - la dita sociovergència -, sembla inviable més per raons personals que no pas polítiques. Un intent de manera de governar que , al meu entendre de manera ben errònia , ha estat dinamitat per una postura canviant dels grups ara a l’oposició, que semblen més interessats en el desgast polític que no pas en el que avui per avui fa més falta que no és altra cosa que arremangar-se tots per intentar fer surar a la ciutat de la crisi en la que , com tot el país , l’està dominant. Però si això és un error , pitjor és , - i em pesa en l’anima dir-ho -, la lectura errònia que el PSC local fa del tema.


Que Baron ha tingut un mal perdre ha estat una sorpresa per a molts , inclòs un mateix. Que darrerament sembla que se li en vagi la pinça ja és més preocupant. L’animadversió lògica envers Joan Mora , - jo també “odiaria” a qui em portés als jutjats sols per interessos polítics i sense cap mena de raó objectiva -,  l’està portant a una obcecació sense límits que el fa desvariejar , mentre ningú del seu voltant és capaç de para-li els peus. És trista la postura de Consol Prados i misèrrima la de l’Ivan Pera fent de corifeus del patró.

Lamentablement , el meu partit, el PSC , ha perdut el nord i ni tan sols sap el dia en que estan. I no es pas frase metafòrica i si real ja que en el targetó de la presentació per part de Joan Rangel de la ponència marc del 12è Congrés Mataró Maresme del partit , la data de la convidada és pel 21 de juny , quan és obvi que es tracta del mes de juliol. Un error, sense transcendència però que ens ofereix aquesta segona lectura.

El dimecres , just un dia abans del ple municipal,  el plenari del partit va ser ben mogut i no pas gaire favorable a Baron i a la seva manera d’actuació en tot el tema electoral. Els bastos van ser el pal dominant  i va quedar ben palès que el PSC local està del tot desnortat i el que es pitjor , sense un lideratge capaç de tornar-lo amb força a ser capdavanter en la ciutat.


Potser per això encara s’entén menys la postura de Baron en el ple i molt menys la lectura que en fa a posteriori amb la definició de que CiU ha donat la clau de la governabilitat a PxC. Però que ens hem begut l’enteniment tots?. Tan estúpids ens creu Baron i el PSC per etzibar-nos tal afirmació?.

És obvi que entre CiU i el PPC hi ha un pacte. Ens hem d’estranyar quan el mateix han fet a la Generalitat?. A fi de comptes , encara que sigui un pacte malèvol , - mai hauríem d’oblidar , i menys perdonar , el paper del PPC en el tema Estatut -, aquest és un pacte de dretes com estem acostumats a patir.

Però poc dir el PSC quan ha mantingut pactes amb ERC quan la mateixa dinamitava pel seu costat i amb la seva oposició el projecte del mateix Estatut. Si llavors era defensable el pacte per raons de ser un “pacte d’esquerres” , ara el tema hauria de ser igualment equiparable.

Però és evident que CiU no té res a veure amb PxC. La senyora ( per emprar l’eufemisme ) Lora i els seus es dedicaran tot el mandat a tocar els collons a tothom. Votaran de manera absolutament impredictible i variaran la seva postura per una mirada , un gest o pel color d’una camisa. Això no voldrà dir que hagin pactat amb CiU o amb el PSC segons la direcció del seu vot. Però si anem més enllà, que a bon segur és el que pretén explicar Baron  encara que ho fa molt malament , si PxC té aquest poder de decisió és potser per que el PSC no ha volgut pactar per fer governable la ciutat. I recordem que pactar implica ineludiblement una renúncia per part de tots I Baron no està per la labor, fet que ens dol a tots i jo personalment lamento molt, ja que no m’esperava aquesta postura tancada del nostre fins fa poc alcalde que sembla demanar a crits un relleu en la cúpula del poder .

Crec sincerament que CiU va guanyar les eleccions amb un esquema de govern de la ciutat que els ciutadans van acceptar donant-li la victòria. Per tant crec que s’ha de deixar que el duguin a terme. I quan el sistema no funcioni serà el moment de votar en contra i immobilitzar la seva política , no ara i de vell antuvi.

Durant molts anys el Govern de la ciutat en mans del PSC, sol o amb companyia , s’ha estructurat amb un organigrama absurd de tants caps, tants barrets. Hom havia de tenir la seva porció de poder i la dedicació exclusiva , o dit d’altra manera , el “modus vivendi” assegurat , encara que en certes regidories amb mitja jornada i un parell de dies a la setmana hi havia més que suficient.

Això per no parlar de la descoordinació del global , amb una estructura de regne de taifes en que el regidor n’era el virrei i feia el que li venia en gana sense explicacions prèvies o posteriors, com queda clar en el cas de la independència absoluta en que l’ínclit Penedès va destrossar cultura , sense el més mínim toc d’atenció.

Encara que només per això caldria callar i esperar resultats, però no ha estat així i penso que cal rectificar i fer-ho ràpidament. El PSC ha d’intentar pactar amb CiU de manera urgent, i si Baron és la rèmora potser caldria prendre accions dràstiques. I si per qualsevol cosa no és possible ,- i la “cosa” hauria de ser molt grossa -, cal deixar que CiU s’organitzi com cregui convenient i no seguir paralitzant una ciutat com està ara mateix sense aquell poder de decisió que cal i que ningú sembla poder exercir per manca de l’estructura corresponent.

És l’hora de la política deia Baron pocs minuts de perdre les eleccions. Jo afegiria que a més és l’hora d’exercir-la amb responsabilitat . O sigui que ja hosap el PSC. Escolteu al poble i aquest us ho dirà ben clar. No es pot seguir per aquest camí ja que serà nefast per a la ciutat però pot ser pitjor, molt pitjor, per a un partit com és el meu , el PSC que avui es troba tristament desnort at i sense cap mena de lideratge.


PS.-  Espero que ningú lligui malèvolament aquest escrit crític amb la postura socialista,  amb el fet de que he estat proposat per el Govern de la ciutat com a membre del Consorci del Museu d’art contemporani de Mataró. Museu Bassat. Una proposta que em sembla anava entre les que s’havia de votar en el mogut ple i que no tinc ni idea si va tirar endavant o no.

És cert que soc socialista de sempre , que he intentat col·laborar en el possible en el tema cultural. És igualment cert que mai el PSC ha cregut oportú aprofitar-se de mi convidant-me a prendre part en cap organisme de caire oficial o no. M’ha semblat correcte i mai he medrat per aconseguir cap mena de reconeixement.

Ara el Govern actual de la ciutat ha cregut que puc ser útil en l’encaix del Bassat i em dona l’oportunitat de dir la meva. He acceptat gustós i treballaré amb la meva habitual passió per millorar el de millorable que té el Museu. I allà em tindreu a disposició de tothom.

Però aquest fet no servirà de fre a la llibertat de seguir dient el que penso, és a dir com ha estat sempre. A la cortesia de l’agraïment per que s’hagi pensat en mi i seguirà la valentia de seguir criticant tot allò que no em sembli bé. Com per exemple avui és la postura del PSC

dijous, de juliol 14, 2011

VICENTE VERDÚ




Cada dijous Vicente Verdú fa lliçó magistral a les pàgines de “El País” amb les seves reflexions filosòfiques i artístiques , al voltant del món cultural. Uns articles de gran qualitat i que obliguen a una lectura plena, conscient i serena. Uns articles que m’emocionen i que acostumo a recomanar i que de tant a tant, reprodueixo per que arribi a quanta més gent millor.

El d’avui ,molt dur però alhora absolutament verdader , que serveix alhora com a marca de foc per diferenciar un veritable artista d’un farsant passavolant , mereix una lenta i detinguda visita , acompanyada d’una més íntima i profunda reflexió interior.

Crec que paga molt la pena , gastar-hi deu minuts.

La muerte del artista enfermo

El arte y la enfermedad se han presentado tantas veces unidos que podría pensarse en la misma enfermedad como una base primordial del arte. La plataforma cimentada sobre la que el arte podría empezar a brotar, a crecer y a cultivarse.

Hay un dolor asociado a la creación que reproduce -legendariamente- el dolor de Cristo sufriendo la penitencia de la Pasión para salvar al mundo. Hay en la palabra creador una bivalencia que señala de un lado al Creador divino y, de otra, al creador humano. Ambos creadores y ambos identificables porque producen la obra admirable a partir de la nada.

¿Producen la obra admirable de la nada porque acaso gracias a gestarse en ese vacío, limpio y puro, alcanza nuestra devoción? ¿Producen, en fin, la obra grande e incluso incalculable porque parten de cero? ¿Parten del cero, número mágico por excelencia, para saltar a la excelencia del infinito?

Todo artista genuino suele asombrarse y hasta quedar atónito de su propia obra, al concluir. La obra no ha seguido la fórmula de un escrito judicial, ni el proceso de una copia o la organización de un libro de texto. No nace de un proyecto altamente determinado ni para cumplir con una clara finalidad. Tampoco se presenta como una decoración utilitaria ni tampoco, necesariamente, para obtener alguna condecoración.

El autor es actor pero se olvida como los buenos comediantes de que se encuentran sobre las tablas. La obra que producen sólo les ilumina a ellos mediante una extraña refracción. Es decir, a través del malentendido que el público asume al confundir los propósitos de ese sujeto con el objeto que, efectivamente, se le ha ido de las manos y ni siquiera, al fin, le responde como parte de su propiedad.

El artista es, en consecuencia, un ser gravemente incompleto. Un funambulista trastabillándose entre la inspiración y la perplejidad. Es, por tanto, imposible que un artista llegue a crear algo interesante si asegura conocerse bien. El desconocimiento de uno mismo es cosa común pero nunca será artista aquel que, obviando esta realidad, se considere sabio de sí.

Quien se sabe bien y tanto más cuanto mejor dice saberse es incapaz de ofrecer un insólito sabor. El interés gastronómico se saciaría en el regusto de quien se es. "Yo soy el que soy", dice el mismo Dios sin dar más explicaciones. Sin dar la menor explicación sobre su ser porque el solo conato de creer entenderse y hacerse entender lo mataría.

Porque, ¿cómo aceptar a un Dios pagado de la conciencia de ser Dios? Si la acción de Dios es, en efecto, tan errática e injusta, tan arbitraria y descabellada, se debe a que su conducta no la rige ninguna razón ni virtud localizable.

Él es el que es en el lugar del no se sabe dónde está. Hace o deshace de la misma manera que, al no controlar su presencia podría de hecho desaparecer y no dejar pista alguna de su azarosa y sorprendente evasión, como viene siendo corriente.

Por su parte, el autor reproduce hasta cierto punto esta figura que no se configura demasiado ni es tampoco preexistente sino que se aviene, según las circunstancias. El autor hace un Dios que, como todo aquello que realiza honradamente, se le escapa de las manos y el efecto de esta ansiedad recurrente bastaría para ponerlo enfermo.

De tisis, de sífilis, de cirrosis o de hambre morían los autores románticos. No hace falta llegar a esta triste caricatura del autor / creador, el creador / Cristo para detectar la enfermedad, física o psíquica, como inseparable y subterránea compañera del artista. La enfermedad es, en sí misma, artista. Viene de golpe, mata sin pretexto, acarrea trastornos imprevisibles el día anterior.

La enfermedad nos rescribe o nos repinta como en un nuevo cuadro biográfico. Se añade al primer impulso de la vida como otro impulso igualmente indescifrable y entre cuyas manos, en medio de su destartalado seno nos morimos sin saber por qué.

dimecres, de juliol 13, 2011

A TRAVÉS DEL MIRALL.
VICTÒRIA PUJADAS




No deixa de ser curiós que darrerament el que en podríem dir “efecte mirall” passeja per aquest blog. Justament el darrer post al voltant de Millàs i Antonio López portava per nom “el otro lado del espejo” . I és en aquest joc de realitats , miralls , mirades i falses mirades , realitats i enganys , que la masnovina Victòria Pujadas  retorna a Mataró amb una intensa exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors, que justament porta per títol “A través del mirall”.

No puc , ni vull negar , que com a mal crític que soc, pateixo en certa manera de filies i fòbies. Hi ha autors amb els que connecto amb facilitat i rebo de manera absolutament fluïda totes aquelles vibracions que em volen trametre.

Hi ha altres en canvi que malgrat un vulgui potenciar l’objectivitat més absoluta en front de la subjectivitat natural que comporta tota crítica , que poc hi ha a fer. La comunicació s’estronca i apareixen en primer pla el gruix dels defectes que tapen al gruix de virtuts que a bon segur superen a l’apartat negatiu.  Victòria Pujadas n’és exemple fefaent d’aquest grup.




I ho és ja que Pujadas es mou en un art massa vegades pretensiós que tendeix a obtenir resultats mitjançant la  confusió dialèctica davant la que es troba l’espectador que en aquest  cas es mou confús entre el degoteig kitsch de les seves petites instal·lacions ( absolutament innecessàries en el conjunt global ) front els col·lages de grans dimensions en els que la manipulació dels objectes els converteix en indesxifrables, mentre que per altra part sorprèn amb obres de mida molt més petita , i per tant de conceptes molt més concisos , en els que les virtuts s’acumulen i criden obligatòriament l’atenció de qualsevol espectador atent.

Victòria Pujadas pertany a aquell grup d’autors que precisen d’una certa “metafísica” ambiental, per a tal d’intentar presentar-se com dominadors intel·lectuals dels espectadors que en la seva minusvàlua han d’intentar copsar les intencions del creador. Un esquema que si servia fa molts anys en aquell epâter les bourgeois , ara és incomprensible i punible envers el creador.

L’art , expressat de la manera que es vulgui , no deixa de ser una transmissió de sensacions i emocions , expressades de forma estètica , plàstica o intel·lectual. I quan no s’aconsegueix la comunicació el resultat final no pot ser altra que el del fracàs.





Adjectiu que voreja Pujades amb la petulància d’uns collages grandiloqüents , poc treballats i girbats de manera inconsistent, ,mentre que en canvi el seu fer vira a la recerca de nota alta quan s’està de punyetes , es deslliga de complexitats i molt més nua , natural i fugint de tota mistificació, presenta unes obres més simples en aparença , però molt més treballades , subtils i transcendents que no pas en aquells en les que l’opulència cridanera desfà el poc encant  del que disposa.

És per tot això que aconsello a l’espectador que sigui selectiu, concentri el seu mirar en els treballs n’aparença menors , i faci ullet de passada a la resta. Així obtindrà de totes totes un excel·lent concepte de l’exposició i l’artista , que en canvi caurà en picat si cau en l’esquer d’una intranscendència que domina en els seus treballs més ampul·losos.

Ara però, tot visitant de l’exposició, s’ha de quedar amb el dubte de la resposta a la gran pregunta. Qui és de veritat Victòria Pujadas ?.

Una resposta complexa que ha de fer que ineludiblement el dit polze indiqui amunt o avall. Que no és pas qüestió baladí.

dimarts, de juliol 12, 2011

REGALS



En les darreres vint-i-quatre hores he tingut dos regals dels més emocionants. Dos regals d’arrel comú i significat parell que no és pas cap d’altre que el reconeixement. I que voleu que us digui , per molt ple que tinguem l’ego , que uns pesos pesants creguin en tu i et vulguin , d’una o altra manera , el reconèixer la teva tasca sempre agrada.

Dos regals diferents. Un amb compromís de futur, un altre com a reconeixement del passat, però dos regals íntims, personals, que et sadollen i que en els sempre cansats acabament de temporada et renoven les forces i et fan pensar que tot el feixuc que a vegades és lluitar per un art i uns artistes , a vegades , i quan menys un ho espera , tenen el reconeixement públic o privat , que més dona , que et carrega d’ànims per continuar.

Per això, a qui han fet possible ambdós regals, gràcies, moltes gràcies.

diumenge, de juliol 10, 2011

EL OTRO LADO DEL ESPEJO

No fa pas massa que comentàvem els magnífics articles que Juan José Millás publica setmanalment a “El País Semanal” , tot comentant una fotografia d’actualitat.

Aquesta setmana el dedica a Antonio López i la seva exposició al Thyssen ( vaig descomptant els dies que manquen fins el 26 de juliol en el que ja tinc l’entrada a les mans ) i ho fa amb uns matisos que van completant la polièdrica mirada que sempre ens ofereix la personal perfecció realista de l’artista manxec . una mirada en la que cal deturar-se amb tota profunditat.




Antonio López observa uno de sus hiperrealistas cuadros durante el montaje de su muestra en el Museo Thyssen. Como si quisiera pasarse al otro lado y pintar un lienzo desde dentro.

A Antonio López se le ha calificado de pintor hiperrealista porque el término realista se le queda pequeño. No hay, en cambio, pintores hiperabstractos, como si la abstracción careciera de grados. Cabe preguntarse si la figuración, llevada a extremos hipnagógicos, no sería también un modo de abstracción.
Lo cierto, en todo caso, es que cuando uno, en su propia vida, sufre una experiencia visual "hiper", la reconoce enseguida como excepcional y, en ese sentido, como alucinatoria. Puede ocurrirle en la visita a una tienda de Ikea, donde las diversas realidades domésticas alcanzan extremos lindantes con el sueño, o en un frenesí místico, donde el sueño linda con la vida.
 López, que siempre encuentra el modo de dar una vuelta de tuerca más al realismo, es un místico que utiliza la pintura para relatar sus visiones. Él diría que es un ascético, pues alcanza la revelación a lo largo de un durísimo proceso lleno de sacrificios y de reglas. Jamás se expresa como si le resultara fácil la conquista de esas experiencias contemplativas que cuelgan de las paredes de los museos; de hecho, casi nunca las da por terminadas.
A nosotros, esclavos de una realidad normal, homologada, mostrenca, nos parece, en cambio, que nos hemos tomado un ácido cada vez que nos plantamos delante de uno de sus cuadros. En el de la fotografía, la ficción podría ser la realidad, y viceversa. Observen cómo el maestro intenta introducirse en esa ficción real creada por él mismo. Un día de estos pintará un cuadro desde dentro, en vez de desde fuera, y se quedará a vivir en el otro lado del espejo.


dissabte, de juliol 09, 2011

MALBARATAR




Si no hi ha res de nou, d’aquí dos mesos Joan Antoni Baron obrirà el llibre i començarà de nou a intentar inculcar la seva passió per les “Natus” als alumnes que li hagin caigut en sort.  Mataró haurà perdut un bon alcalde (amb un equip sempre molt fluix ) i l’escola haurà recuperat un bon i apassionat mestre.

Sobre el paper així és la democràcia. Ara el poble et dona el poder i ara creu que altres ho faran millor. Res a dir . Però potser a la democràcia li manca encara l’encaix d’aprofitar a aquells que han aconseguit uns coneixements especials degut a la seva estada en el poder i que ara queden en un nores.

Baron , per el seu càrrec d’alcalde i molt especialment per el seu paper de Diputat Provincial en Medi Ambient, ha esdevingut en un veritable especialista en el camp de les ciutats sostenibles , amb tota la implicació en el tema de escombraries, depuradores ,  residus, aprofitament dels mateixos etc. La seva voluntat ciutadana juntament amb la seva passió i capacitat científica ,  han fet que Baron tingui uns coneixements superiors en aquest tema que de cap manera s’han de perdre.

És per això que molt m’agradaria que algú, en alguna administració de les moltes que hi ha en el país, tingués cura del seu nom , en l’absoluta certesa que les seves opinions serien vàlides ,necessàries i productives.

Si Baron s’ha format com especialista mercès a la “cosa” pública , és a dir , amb els recursos dels ciutadans , seria lamentable , malbaratar per raons purament partidistes , - és a dir de partit -, tots aquests coneixements.

I fer-ho ara , en temps de crisi, encara més.

 APROFITAR




Magnífica la idea de la gent de Cap Gros de realitzar un concurs fotogràfic popular al voltant de Les Santes , amb especial apunt de l’Àliga i el Drac , figures que ambdues acompleixen enguany aniversari especial.

Ha estat un gaudi total la participació com a jurat del mateix al costat dels mestres Marga Cruz, Quim Puig i el gran mestre Ramon Manent. La seva capacitat tècnica va ser lliçó permanent per a mi , en el paper de comparsa estètic-plàstic del jurat.

Un concurs de bona qualitat , amb veritables sorpreses i que va ser difícil, i alhora unànime , veredicte.
Vagi dons la meva felicitació als guanyadors Eloi Codina , Clara de Ramon i Salvador Riera , que varen demostrar abastament al gran qualitat artística i creativa que es troba amagada en el munt d’afeccionats que es llencen ,- ens llencem -, amb la càmera a la mà per intentar fer nostres aquest element tan personal, potent i alhora fugisser, com ho és l’esèrit de Santes.


DESBARRAR

En el decurs dels més de trenta cinc anys de crític m’han passat mil coses i d’històries en puc explicar un munt, però mai m’havia succeït el que m’ha passat la darrera setmana.
En ella m’he trobat amb el cas insòlit de que una artista ha amenaçat al galerista que exposa la seva obra de retirar l’exposició si no aconseguia que el que això escriu retires un post en que feia crítica de la seva mostra ja que la creia dolenta i perniciosa per els seus interessos.

Certament es per petar-se de riure ,i més encara si resulta que la crítica era prou benvolent , per no dir elogiosa. En ella explicàvem que l’artista , encara que presentava uns evidents problemes tècnics , conceptualment la seva obra era prou vàlida. Reflexionaven amb això tot dient que com que la tècnica sempre es pot aprendre era d’esperar uns futurs resultats millors per a l’artista.

Però com tantes vegades és evident que em vaig equivocar. Vaig pensar i vaig creure que Francesca Poza, que és la protagonista de l’affaire disposava als menys d’uns mínims vímets com per a ser considerada artista, i no és així. Artista no és tan sols aquell que intenta crear una obra plàstic estètica que trameti les seves emocions , ans també és aquell que sap que “exposar” no tan sols es presentar al públic el seu treball en afany d’aconseguir la comunicació artística , ans també es exposar-se a que la seva obra no sigui rebuda o entesa , del modus i manera que a ell li hauria agradat.

Quan ja no s’assoleixen aquest nivells la cosa és queda en pintor, gravador o el que vostès vulguin però la paraula artista queda molt lluny de les seves possibilitats.

Aquest és el cas de Francesca Poza, un nom que haurien d’apuntar tots aquells que programen exposicions, no fos cas que els hi deixés les parets buides i en blanc per una mirada desaprobatòria de qualsevol espectador.

dijous, de juliol 07, 2011

CY TWOMBLY I EL SILENCI




Fa un parell de dies fèiem la reflexió personal al voltant de la mort de Cy Twombly , un dels millors artistes expressionistes americans i alhora un dels meus ídols.
Avui és Vicent Verdú qui a “El País” en dona lliçó magistral mitjançant un article en el que l’aposta per el concepte de Twomby , - aposta tan certa com agosarada -, li permet entrar en una mirada poètica amb el silenci com a eix conceptual que un no pot més que aplaudir i fer avinent als lectors d’aquets blog.

Un article que no pot passar per alta tot aquell que tingui un mínim interès per l’artístic.

VICENTE VERDÚ

Cy Twombly: de la pizarra al cielo

                                   

El inconveniente absoluto que presenta Cy Twombly a los copistas es que puede copiarse demasiado fácil y bien. El inconveniente insuperable para los imitadores es que en absoluto se puede imitar. Un twombly copiado, falsificado o imitado se convierte de inmediato en otro twombly que el coleccionista no adquirirá por miedo al indefectible timo.

No importa que el original del artista se componga de óleos y acrílicos, grafitos y carbones, tintas chinas, acuarelas, pigmentos naturales, tizas o ceras. Por muchos elementos que se agrupen en la composición, el cuadro está limpio de la cabeza a los pies.

El imitador se acerca a él, lo observa a un palmo y con frecuencia no llega a ver nada que procure pista alguna sobre su creación. Hay trazos desordenados, dibujos como garabatos de preescolar, manchas irregulares procedentes de no haberse lavado bien las manos. Para que todos estos factores, y algunos más, formen una mística expresiva parece necesario que esta virtud se halle por adelantado cultivada en una excepcional concavidad del gusto.

Gracias al artículo que ayer publicó aquí Francisco Calvo Serraller en la página de Obituarios, supe algo más de Twombly. Pero acaso, como ocurre con las muchachas que nos gustan al pasar fugazmente por la acera, habría preferido no saber tanto de sus padres y parientes en la familia de la pintura.

Todo lo que el crítico y catedrático atribuye al legado de muchos grandes maestros y, particularmente, a las influencias de Tiziano y Tintoretto, recibidas con motivo de su larga, marginal e ingrata estancia en Italia, son más velos que velas, más sombras que luces para poderme explicar yo mismo su estilo, que, si de una parte parece inocente, de otra alude a los trazos últimos de un ahogado, señales de socorro ante la imposibilidad de gritar dentro del mar.

Conocí a Cy Twombly en el Pompidou hace decenios y nunca, paradójicamente, se ha despintado su no pintura de la memoria. Sería ya entonces un pintor importante para algunos y con el amparo de haber formado parte del grupo de los expresionistas abstractos norteamericanos, con Rauschenberg como amigo íntimo. Tan íntimos y tan distintos, tan acalorado expresionista uno y tan silente, el otro.

De ese silencio, Twombly no obtuvo sino desventajas comerciales y más si, como era el caso, resultaba fácil ignorar el susurro o la delgadez de su voz. Luego, sin embargo, ya reconocido, engordó como un financiero y ya lo exponían por todas partes, desde el MoMA al Louvre.

Recuerdo su presencia reciente (otoño de 2008) en las salas ampliadas del Museo del Prado en torno a la batalla de Lepanto, o cualquier otra hazaña parecida y contada a los niños por encima y en la pizarra de una clase elemental. Pero ni los niños llegaban a imitarle porque efectivamente no se pinta así sin la conciencia maleada, ni se mira así sin tener educación superior. O eso parece, casi siempre.

Otra exposición en fin que recuerdo en Madrid fue la que se exhibió a lo grande, como indica Serraller, en los palacios de Velázquez y Cristal del Retiro, el mismo año en que EL PAÍS celebró allí su primera década en esos lugares.

De las demás muestras en España no puede olvidarse nunca la que vino a inaugurar, junto a otros cinco artistas gigantes, el Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. A propósito, ¿el Reina Sofía? ¿Alguien ha oído hablar de ese gran museo a lo largo de muchos meses bajo el reinado de su actual director? ¿Lo han volado? ¿Se ha ido volando? ¿Está ya en las mismas nubes su responsable culto, exigente y superior

dimecres, de juliol 06, 2011

DE MESTRES , APRENENTS
I REIS DEL MAMBO



Quan la temporada està fent ja els seus darrers esbufecs , mig de trascantó apareixen encara exposicions de tota mena, des d’aquelles que són una mica quasi de rebaixes a d’altres que ens ofereixen alta qualitat de veritable mestre. Això és ni més ni menys el que succeeix en aquests dies a les nostres contrades.

DE MESTRES



Encara que la calor apreti i potser no s’escaigui tant acostar-se a una sala d’exposicions , us voldríem aconsellar fermament no fer el mandra i apropar-se  a Argentona o Vilassar de Mar , - un passeig de capvespre és ben recomanable- per visitar mles mostres que en les sales públiques es presenten amb el protagonisme de Marc Llacuna ( Casa Gòtica. Argentona) , Maria Pallejà ( Museu del Càntir d’Argentona) i Amadeu Casals ( Museu Monjo . Vilassar de Mar).

Que dir de l’Amadeu Casals que no haguem dit ja. Infatigable cercador de noves opcions per l’aquarel·la, revolucionari en el fer i el desfer de la tècnica a l’aiguada ,ara rep en el Monjo el reconeixement pòstum de Vilassar de Mar mitjançant una acurada retrospectiva que ens permet fer ullada a la seva evolució, des d’aquella aiguada acadèmica però alhora ja trencadora en el fer, fins a la passió desfermada d’unes obres que depassen límits en el fer i en l’emoció.



Presidida per una gegantina aquarel·la , l’exposició s’obre al ventall del fer de gran mestre ,del per sempre enyorat Amadeu, en una exposició d’obligada visita per a qualsevol afeccionat a l’art , aimant de l’aquarel·la o practicant. Sigui quina sigui l’opció el resultat serà tan plaent com emocionant , en aquesta lliçó permanent i inacabada que se’ns ofereix en una mostra d’obligada visita , prèvia de la gran retrospectiva a celebrar en el poble de Vilassar de Dalt en la propera temporada.



Igualment d’emocionant , però ara no per la força i sí per la suavitat i sensibilitat que plana per damunt del conjunt  , és l’exposició de ceràmiques de Maria Pallejà que traspuen una capacitat especial en aquesta la seva presència a l’argentoní Museu del Càntir.

La ceràmica té la gran virtut de poder jugar amb el més ample ventall d’intensitats que pot anar des de la força i potència del gres i el refractari fins a la finor de l’aporcellanat, en una constant simfonia en la que caben tota mena de combinacions.



Maria Palleja aposta per la contradicció. Ens ofereix unes peces tècnicament potents però presentades en l’ambigüitat d’una aparent feblesa aconseguida tant en l’acabat , com en la forma i principalment en la visió dels complementaris ( aquestes lleixes tombades per el pes teòric ), aconseguint crear un ambient de feblesa i sensibilitat màxima en les reeixides composicions on demostra la seva saviesa complerta en el joc tècnic i conceptual, i en el contrast d'ambdós per aconseguir la comunicació amb l’espectador.

Una exposició magnífica , sensible i emocionant que permet seguir mantenint el concepte creatiu de la ceràmica com un art gran , i no pas com un element decoratiu en el que sols cal l’estètica i no l’ànima.
Maria Pallejà demostra ser una gran ceramista , i el que és més important , una gran artista , en una exposició d’obligada i emocionant visita.



Visita que es pot complementar amb la de Marc Llacuna a la casa Gòtica, en la que ens ofereix una volta de cargol més a les seves experiències  del seu peculiar art múltiple i variable, aquest cop amb un muntatge tan atractiu com contundent que ens demostra un cop més la saviesa d’aquest artista que segueix volant alt ( i el que ens espera ).

D’APRENENTS

Però al costat de tot mestre sempre hi ha un aprenent. En aquest cas al costat de les exposicions abans esmentades també en podem trobar de verfitables aprenents com és el cas de Carme Bufí ( Sala de la Presó ) i de Francesca Poza ( Galeria Art i Gent. Argentona).



Carme Bufí es va qualificar d’aprenenta en la presentació de la seva exposició “Fent i desfent” a la sala de la Presó i no serem nosaltres qui li portarem la contraria. Bufí, persona intel·ligent , sap que encara que va progressant , el seu camí encara és feixuc i també és ample i llarg .

Bufí, com tots els novells, s’equivoca de més a més amb el conjunt del presentat. Obra diversa , de diferents anys , alguns ja llunyans en el calendari, donen un to dispers i esfilagarsat al conjunt , en el que dominen les beceroles molt per damunt del veritable intent de ser artista que queda mig amagat i no permet lluir-se en els treballs més interessants com ho puguin ser la peça que encapçala l’exposició, o els petits punts de llibre que demostren la veritable capacitat d’una autora a polir , fet del que , sortosament, en sembla ser molt conscient.



Francesca Poza presenta a Art i Gent una exposició de caire semblant a la que acabem de comentar. Debut individual i per tant necessitat  extrema per presentar el més ample ventall de capacitats , i com a conseqüència , relliscada important.

Poza fa una aposta que cal valorar com mereix , que no és altra que presentar un conjunt complex i divers de gravats en diferents tècniques. Un conjunt  en el que domina el concepte per damunt d’unes capacitats tècniques , minvades i amb errors evidents que desmereixen el global, fet que ha de preocupar en la justa mida ja que els dubtes , errors i indecisions tècniques sempre poden ser solventades per l’aprenentatge, fet que no succeeix en el concepte creatiu.



És per això que cal considerar aquesta mostra d’aprenent , però en aquest cas, ja en un nivell avançat. Poza té conceptes creatius, sap de quina manera desenvolupar-los, i ara sols li queda dominar un mitja que li va gran , al meu entendre per una certa precipitació per obtenir resultats.

Sigui com sigui, una exposició d’aprenent avantatjat, que clausura temporada a l’argentonina “Art i gent”  amb el nivell de dignitat generalitzada d’aquesta la seva primera temporada entre nosaltres.

A seguir.

REIS DEL MAMBO



No us perdeu l’entrevista – massatge que  l’informatiu cultural de Mataró Ràdio va realitzar amb Pep Dardanyà, responsable en cap de Can Xalant.
Us deixo les consideracions a la mateixa en les vostres mans ja que d’esplaiar-me en podria dir de molt grosses.

Sols apuntar que feia molt temps que no sentia a ningú parlar tan segur de si mateix , del convenciment de ser la hòstia, de ser el millor que ha passat a la cultura mataronina en molts anys, que ha col·locat a Mataró i als seus artistes ( els de Can Xalant ) en el centre del món visual mundial i que si alguns encara critiquem el centre , dons que si farà , que d’on no n’hi ha no en pot rajar , i que ell ja ho ha explicat de la manera millor i més comprensible, i si no hi arribem, dons això.

Per això , un , en la seva capdisminuïda capacitat cognoscitiva de les arts visuals , es va quedar confús i més quan es celebrà que 3355 usuaris ( que no visitants ) havien usat el centre en el 2010.

I és que està clar que un accepta ser tonto del cul per pensar que Can Xalant és el timo de l’estampeta o una mena de SGAE local , que no veu per enlloc ( i mira que m’hi esforço) les virtuts i els mèrits de tan meravellós indret , però en allò de les operacions matemàtiques bàsiques un encara hi arriba. Llavors 3555 usuaris en el 2010 dona una mitjana de 68 usuaris a la setmana, fet que un , ni jarto vino, s’ho creu.

Per això be estaria que Pep Dardanyà , o qui sigui de Can Xalant , ens expliqués com compta a quests usuaris , o estarem en el perfecte dret de pensar que Can Xalant és en la seva estructura tan enganyosa com la seva realitat d’aprofitament creatiu, que després d’uns quants anys , encara no veiem per cap costat.

Però està clar , nosaltres no tindrem mai la possibilitat de contradir les opinions de Pep Dardanyà en una entrevista parella.

Ja se sap , son coses de la contemporaneïtat.