“VIDA / CAOS”. RICARD JORDÀ A CA L’ANTIGA

Ricard Jordà és un artista que quasi ho té to dit en el món de l’art pictòric. Autor de llarga trajectòria ha conreat amb èxit el món de la plàstica actual amb unes obres que mai han deixat indiferent a ningú. Fidel al concepte de Delibes que per fer una novel·la ,o obra d’art, es precisen tres elements : un home, un paisatge i una passió , Jordà escriu justament amb aquests tres elements , conjugats amb el seu peculiar domini  de la tècnica i els materials, una novel·la, la seva , que en comptes de amb paraules està escrita amb obres i amb tot allò d’humà que en elles hi representa.

Jordà ens parla com sempre, d’ell mateix. Ens mostra els seus neguits, amb els seus àngels i els seus dimonis, i ho fa per parlar-nos del seu paisatge vital que alhora és en bona part el nostre. Ho fa amb la passió  d’aquell que entén la pintura com el mitjà mes adequat per mostrar-se nu del tot, sense semblar-ho.

Amb aquesta exposició , quan els vuitanta toquen a la porta, Jordà sincer com sempre, ens mostra la puresa del seu art  que alhora significa que ens parla de la impuresa de si mateix. És el moment d’aprofitar-ho per examinar-lo i examinar-nos  i veure la veritable realitat, aquella que ens confirma que sols els veritable artistes acaben dient en el fons tota la veritat, encara que a vegades no ens agradi.

Així, ara i a Ca l’Antiga tenim ocasió de fer una sincera mirada al treball de l’artista. Podem endinsar-nos en la seva perfecció tècnica, tant en el que pertoca al dibuix com a la composició i principalment ens permet endinsar-nos en la dura i vital complexitat de la seva mirada envers ell mateix , i com no, en nosaltres mateixos que d’una o altre manera estem presents en la seva obra.

Amb una excel·lent i seleccionada tria, Jordà ens presenta, ara i aquí un preludi d’antològica, aquella que li deu la ciutat de Mataró que mai s’ha atrevit a oferir-li de manera neta i nítida. Una tria excel·lent que genera una exposició d’obligada visita que queda perfectament definida en les frases que Xavier Ortega usa per acabar el magnífic escrit que acompanya al catàleg de la mostra: “El seu expressionisme ha provocat, ha incomodat o ha desagradat, però no ha deixat mai indiferent, perquè quan el públic capta el seu missatge queda lligat al seu art per sempre més”.

Una exposició  d’obligada visita per retrobar-nos amb el magnífic art d’un artista mataroní a qui com dèiem , la ciutat li deu de manera obligada una antològica oficial. Però amb el capgrossos que artísticament acostuma a ser la política municipal, difícilment podrem arribar-la a gaudir.

Per tant és més que mai aquesta, una exposició d’obligada visita que plaurà sens cap mena de dubtes a aquells que coneixen l’obra de l’artista, però que ha de plaure encara més a tots aquells que desconeixien el bon fer d’aquest gran artista.

Felicitats a Ricard Jordà i a ca l’Antiga per organitzar aquesta magnífica exposició

 

Ricard Jordà. Vida / Caos

Ca l’Antiga. Teià  

Del 20 d’octubre al 19 de Novembre de 2023

SUITE A QUATRE MANS. RICARD JORDÀ. TXÈ AYMAT

Son poc els artistes que tenen la saviesa suficient per treballar a quatre mans amb altres artistes. Per fer-ho cal una compenetració total del dos conceptes individuals i a més la saviesa de saber acoblar el concepte d’un amb el de l’altre, per que no tan sols no es facin mal, ans el contrari potenciïn els valors propis per aconseguir-ne un de conjunt  molt millor.

                                      

Ricard Jordà i Txè Aymat, aquests dos grans artistes mataronins, experts un ,en la plàstica pictòrica i l’escultòrica , i l’altre ,en el món de la joieria, han sabut cassar perfectament els seus mons per confegir un seguit de peces comunes , a quatre mans, que acompanyades d’altres d’individuals, basteixen la gran exposició que llueix resplandent als espais de La Destil·leria. 

                        

En Ricard de sempre que com a complement a la seva mirada pictòrica ha jugat amb el volum, amb collages impensables, en especial amb aquells meravellosos assemblatges que sempre ha practicat. Impossible oblidar el conjunt impol·lutament blanc que presentà a l’Abast allà finals dels setanta i que en certa manera repetí actualitzat, en l’exposició que fa tan sols un parell d’anys celebrava amb els seus fills, al mateix espai que ho fa ara.

                                   

De fa un temps i degut als seus problemes de visió, Jordà ha deixat a la pintura una mica de banda i es dedica a crear elements escultòrics a l’entorn d’un ideari proper al art póvera , amb  restes animals perfectament taxidermitzades i amb andròmines diverses que troba per arreu i que en les seves mans agafen nova vida oferint-nos unes profundes reflexions al voltants dels homes, la societat i el nostre futur.

                               

 Aymat és un reconegut joier , allunyat com quasi tots els del seu ofici del camp expositiu, però d’una qualitat tècnica i conceptual reconeguda per tots. I amb una peculiar bellesa en tots els seus treballs.

Ara ambdós, i després d’unes experiències vitals a Etiòpia han maridat conceptes, idees i materials, aconseguint en la conjunció unes obres d’especial bellesa i el que és més important, significació. 

                           

Els treballs arrodonits i equilibrats, creen aquell punt de misteri que obliga a l’atenció deturada , fet al que ajuda els materials emprats per Aymat, el banús com a fusta i l’òpal com a pedra preciosa, i la multiplicitat orgànica i d’elements de desballestament  que Jordà transforma en els treballs.

                       

Però el més important és que en aquest cas un més un , no fan dos, si no tan sols un, tal és la cimentació dels dos artistes que aconsegueixen una unicitat ben difícil d’assolir en la disparitat creativa del seus fets artístics.

                                                          

                                           

Encara que els difícils moments en que vivim, no convidin al lleure artístic, jo recomanaria enormement la visita a questa magnífica exposició. En un entorn de cultura segura total, la seva visió ens pot servir de vitamina espiritual per passar el tràngol d’aquests moments tant difícils per a tots.

                         

“Suite a quatre mans”. Ricard Jordà i Txè Aymat

La Destil·leria. Mataró

Del 24 d’Octubre al 18 de Novembre de 2020

Fotografies pròpies i extretes de les xarxes socials de La destil·leria

RICARD JORDÀ. CRITS I SILENCIS

L’any 2011 s’acompliren 50 anys de l’activitat expositiva de Ricard Jordà. De feia temps que amb la col·laboració d’alguns amics, especialment de Manuel Patricio, que en Ricard preparava una gran antològica. Tenia clar les obres a exposar i estaven totes localitzades i disponibles. També qui havia de realitzar el catàleg i els seus textos. S’havia acordat feia temps que la mostra seria al Museu i en quines dates, però en acostar-se a les mateixes, el personatge més nefast que s’ha mogut per l’art mataroní en els darrers dos cents anys com a mínim, que és Carles Marfà, per un llavors director del Museu de Mataró es tirà enrere.

Exactament el mateix li va succeir a Marta Duran, però mentre aquesta va ser insistent i va aconseguir de Quim Fernández l’antològica que inaugurà el malaurat projecte de “singulars”, en Ricard va ser passota i amb la seva rialleta els hi va dir que us donin.

L’any 2017, potser avergonyida, Cultura li va fer una oferta d’exposició en aquest entorn de Singulars , però va ser una oferta menystenidora i jo diria que insultant. Una oferta per cobrir-se les esquenes ja que sabia amplament que qualsevol artista amb una mínima dignitat sols podia tenir una resposta que era la negativa. Jordà apostant, com sempre, per la dignitat va deixar a Cultura en la pocavergonyeria i va acabar amb una frase solemne: Vosaltres us ho perdeu.

D’ençà aquest moment i sabedor que si mai té una antològica serà post mortem, - coneix perfectament l’odi i rancúnia de les mestresses de Cultura-, va decidir fer una retrospectiva a capítols amb la que anar acomiadant-se de tots els seus seguidors, amics i coneguts, que son majoria en l’art mataroní. I aquí el veiem exposant escultures a l’espai capgròs, fent una bona mirada al passat a Can Caralt, el Museu Arxiu de Llavaneres , o complint el somni d’exposar amb els seus fills a La destil·leria. I ara amb la mostra “Crits i silencis” fent ullada puntual, però alhora complexa i descriptiva de la seva trajectòria a la sala del Museu del Càntir d’Argentona.

Aquest sentit de retrospectiva aqueda clara quan l’exposició comença amb un bodegó de l’any 1961 i de la seva primera exposició al Museu. Una peça que dedica en homenatge a l’argentoni Josep Tur que va ser el seu inductor i catalitzador a l’activitat pictòrica. Una peça de Museu, absolutament desconeguda de tots.

Ja a la sala, Jordà presenta escultures i muntatges escultòrics plans, tots ells plens de sensibilitat , crítica i ironia, al costat d’una adaptació ajustada i mil·limètrica a l’espai, del gran mural que realitzà per l’expo de La destil·leria. Tot en aquesta actual línia volumètrica de realització del seu ideari plàstic, després de les dificultats productives en el que pertoca al preciosisme  tècnic que li provoca una malaltia ocular.

Al seu costat ens trobem amb tres peces de grans dimensions i diverses èpoques en les que plasma la continuïtat del seu etern missatge crític envers la societat , el poder i els estaments dominants. Peces acompanyades per dues de les seves finestres , veritable mix creatius amb la barreja d’elements quotidians amb la seva pintura , amb les que accentua la seva direccionalitat i alhora proximitat del seu llenguatge.

Tot en una compacta exposició plena dels crits i silencis habitual en l’autor. Un artista que ha cregut sempre en l’art com element de denúncia i que sempre ha preferit ser esclau de les seves paraules que no pas dels seus silencis.

Una exposició que aconsellem amb plaer però que sempre ens retrotrau a la tristor de la merescuda antològica que l’oficialitat eterna i menystenidorament li nega sempre.

Ricard Jordà. "crits i silencis"

Museu del Càntir. Argentona

de l,11 de gener al 24 de febrer de 2019

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .