En el que pertoca a les exposicions de caire col·lectiu
també van ser tan valuoses com interesants.
El Museu ens oferí una interesant mostra d’Artistes
austríacs actuals. Una mirada peculiar al desconegut art d’aquest país
centre europeu amb alguna que altre interesant sorpresa en un global conceptual
ben diferent a l’habitual del nostre país.
La sala Fuset ens presentava la seva segona cara , la
més oculta d’antiquari i col·leccionista, amb dues exposicions més que bones. amb títols tan suggestius com “100 anys de
Pintura catalana” o “Pintura de l’escola d’Olot”.
No essent menys, l’Abast oferí una acurada selecció
d’obra gràfica en l’exposició “ Gravats de 24 artistes contemporanis” .
I finalment la sala de la Caixa Laietana presentà la multitudinària exposició
amb presència d’artistes de tots els estils i tendències amb un cert pedigrí de
país a “Gravats homenatge al 100 anys
de la Unió excursionista de Catalunya “ i acabava l’any amb una molt
millorable exposició de títol confós com era “100 anys de nus en l’art” quan bona
part no eren “nusos” (obra d’art protagonitzada per una figura despullada) i sí
obres amb nusos ( com element complementari), el que evidentment no és el
mateix.
A 1977 també es celebrà el Concurs de Pintura Ràpida
que amb el canvi d’orientació de la sala de la Caixa Laietana finiquitava aquí
la seva trajectòria. El jurat E: Alcoy, R. Buscà, T. Mayol, J. Mach i M.
Cusachs va atorgar al triomf a Pau
Rodríguez ( que repetia) i Alícia Serra. El d’artista jove va ser per a J.M.
Puig Ovejero. I el premi d’artista local va tenir com a guanyador a Jordi
Cuyàs i com segon classificat a Rosa Codina-Esteve. Per ambdós un fet curiós en el seu currículum
professional vist el desenvolupament de la seva carrera artística.
La U.R. Laru reincidia en la convocatòria de concurs
de ràpida , repetint jurat amb el canvi de Jordi Arenas per J. Torrent. El
guanyador va ser J.M: Jubany, i el premi local va ser per Rosa Codina
Esteve.
Igualment es va intentar realitzar una fira de Dibuix a
l’entorn de la Fira. El desastre va ser total. L’organitzador ( cultura
municipal) es va oblidar de reservar stand i muntar infraestructura. I quan es
van presentar els artistes amb desig de participar no havia res preparat.
S’improvisà una solució d’emergència però el desgavell ho va matar tot. Mai més
es va intentar fer quelcom igual.
Però queda clar que la col·lectiva mataronina per
excel·lència és la de Sant Lluc. Vist el nombre de participants
l’organització va repetir localització a la sala de la Caixa Laietana. Però la nova
direcció, gens defensora de la mostra, la va relegar en el temps fins finals de
novembre. 70 autors ompliren amb 125 obres la convocatòria, en una edició que
mantenia la importància de les absències ( en aquesta ni hi participà Jordi
Arenas, un dels fundadors) i en la que al respecte de l’edició anterior hi havia
25 novetats i 24 absències.
El nivell qualitatiu de la col·lectiva va ser mig, destacant
les obres de Jaume Arenas, Teresa Boix, Cusachs, S.Estrany, J. Novellas i
Emília de Torres, al costat d’alguns joves que comencen a despuntar.
L’exposició va servir per fer homenatge a Tayo Mayol que es jubilava de
la seva tasca de direcció de la sala d’exposicions de la Biblioteca Popular.
La crítica de l’exposició
a “Página de Arte” del Crónica de Mataró, va ser amb qualificació
numèrica , artista per artista, el que va provocar un gran rebombori, amb
l’esclat final d’una carta al director de l’artista Guerau Calabia
peculiar artista polifacètic del moment, que es movia practicant encàustica. Artista
amb ínfules de ser superior per els premis guanyats en una trama de concursos
internacionals molt obscurs que va voler implantar al Maresme, sortosament
sense èxit.
Reflexionava l’autor que si ell que era reconegut
internacionalment i estava a l’alçada dels més grans i reconeguts artistes com
podia demostrar documentalment (sic), estava igualat en puntuació amb 24
artistes i el superaven 13, això volia dir que Mataró era equiparable
artísticament parlant amb les grans ciutats que dominaven el mercat artístic del món. Curiós silogisme evidenciat en la falsedat per la lògica i en
el que ell pertoca per el pas del temps
i el nivell i fama assolida
Crítica que també
adquiria rellevància ja que els premis Pic es materialitzaven en un
trofeu , un “pic” ,realitzat per Terri . Els premis es van lliurar el 3
de desembre a la galeria Tertre , en un acte social i culturalment ben
lluït, amb una més que nombrosa concurrència.
Ell seu palmarès va ser:
Millor exposició: Manuel Cusachs
Millor exposició d’artista local: Eduard Alcoy
Millor exposició d’artista jove: Teresa Boix
Millor galeria d’art : Tertre
Millor exposició d’arts no pictòriques: Perecoll
Premi extraordinari per a una carrera artística: Jaume
Arenas
Premi extraordinari per a la millor i continuada tasca en
pro de l’art: Claudi “Tayo” Mayol
Una crítica que eixamplava la seva activitat ocupant-se de la
informació artística a Radio Mataró que s’inaugurava el 15 de desembre.
Des del primer dia en els serveis informatius s’informava de l’agenda
d’exposicions i de qualsevol notícia que generés l’art o els artistes
mataronins. Va ser a la primavera del 78
quan l’art tingué espai específic en la programació amb “Ismes, revista
d’art”, que va arribar a ser el
programà més longeu dedicat a la informació artística de tot l’estat. Programa
que vaig tenir el plaer i honor de dirigir i presentar.
Entre altres fets a destacar encara que sigui sols com
apunts:
Terri va ser nomenat mataroní de l’any
El cartell de Fires va seguir essent dissenyat per Joan
Safont , mentre que el de Santes corria a càrrec del mateix Safont i de
Montse Ferrer.
En el decurs de l’any dimitia el Sr. J. Herrero Ponent
(regidor) de Cultura i era substituït per el Sr. Carles Muns Estrada
En el camp patrimonial les notícies varen ser escasses i en
general negatives. I això que començava bé l’any ja que en el ple del mes de
gener s’aprovava la confecció d’un catàleg de totes les edificacions que per
el seu valor arqueològic, històric o artístic mereixessin especial
consideració. En ell hi estava treballant ja la Secció Arqueològica del Museu
de Mataró.
Però a finals d’any arribava la noticia de la negativa de la
Direcció General d’Arquitectura d’incloure en el pressupost de l’any vinent de
les quantitats adients per els treballs de consolidació i conservació de les
restes arqueològiques de Torre Llauder.la xifra pressupostada per la
consolidació del mur era de 46 milions de pessetes que corresponien com a
compensació per la realització del Polígon Espartero ( ara Pla d’en Boet). La
recentment formada comissió de partits polítics va debatre el tema i va considerar
que de cap de les maners es podia abandonar aquets patrimoni de tant valor
immaterial i històric de la ciutat.
No eren millors les notícies que arribaven del Museu de
Mataró. En començar setembre, Santiago Estrany , responsable d’exposicions es
queixava amargament de que malgrat que en els comptes municipals existia la
quantitat pressupostada d’un milió de
pessetes per el Museu Municipal, havent passat ja bona part de l’exercici no
havia arribat ni un ral a l’estament cultural i que no disposaven de quantitat
alguna ni per tasques tan elementals com neteja i conservació. Una queixa que
repetia a final d’any , amb amenaça de dimissió, degut a que la buidor seguia
dominant a la caixa i no podien disposar ni de la més mínima calefacció per
falta de fondos.
Tot això succeïa quan des del mes d’Abril s’havia
regularitzat la situació del patronat del Museu que definitivament estava
format per S.Estrany, J.Llovet,
N.Majó, R.Manent, E. Martí Coll, J.Rectoret, M. Reniu; S. Soler Vicens i A.
Fábregas, i com a membre d’honor Marià
Ribas. Si amb aquest llistat de prohoms el Museu estava en la més absoluta
misèria, fàcil és dictaminar la poca importància que en aquells moments tenia la
institució en la vida artística i cultural de la ciutat. Res de nou a ulls
d’ara mateix.
A la tardor era presentat
el “Manifiesto sobre el patrimonio històrico, artístico y arqueológico de
Mataró”, un interessant document que establia les bases de la realitat
patrimonial de la ciutat.
