dimarts, d’octubre 27, 2009

VERGONYA , VERGONYES I POCAVERGONYES

Vergonya intensa , fonda, punxant , la que sento jo i com jo una gran quantitat de ciutadans davant els fets de corrupció que avui han sortit a la llum.

Vergonyes a l’aire , amb les que han quedat els “grans” partits d’aquest país que ja ha deixat de ser un oasi. Vergonyes a l’aire que fan ferum de poc net , d’acumulació de ronya . vergonyes que serà difícil tapar durant molt de temps.

Pocavergonyes com adjectiu generós per qualificar els noms i cognoms de “representants” o “ex-representants” del poble als que avui públicament s’han quedat sense la màscara de l’honorabilitat que teòricament els hi donava , o els hi havia donat, el seu càrrec.



Amb tot, un daltabaix molt important del que caldrà fer lectures serioses i profundes , però que han començat malament amb la tècnica del ventilador , i el “ i tu més” , o el jo he sigut el més ràpid en foragitar aquests intrusos que no responen ni de bon tros al sentiment general.

La gran abstenció de les darreres eleccions havien de provocar un profund anàlisi de les causes per poder-hi posar remei. Ja hem vist que l’anàlisi ha estat clar , però marcant clarament una direcció contrària. I ara què?.
Per pensar-ho fredament i fer-ho a fons. Caldrà no quedar-se en aquesta gran corrupció i sí també en la petita. De la primera m’agrada pensar que a Mataró no n’hi ha. De la segona no puc dir el mateix . La corrupció de les eleccions de càrrecs , de places oficials, d’encàrrecs a dit , de segregacions sense raó, de vetos amb tota tranquil·litat. Una corrupció que potser no es podria qualificar com a tal, ja que els fets es fan sota la cobertura d’una legalitat , però sí una corrupció ètica que també cal eliminar.

Ara ja sols quedà la resposta del bisturí. Hi ha massa tumor enquistat que cal extirpar , - a Mataró també -, sols així els ciutadans de a peu podrem recuperar en part la confiança en aquells que haurien de ser els nostres representants i acaben essent allò que mai ens hauria agradat ni tan sols pensar.

Fotografia . Obra de Don Fink. ( Duluth . Minessota . 1923) . Expressionista americà que forma part del Grup de París ). Col·lecció personal

dilluns, d’octubre 26, 2009

DE LO VISIBLE A LO TANGIBLE

ALBERTO ROMERO GIL

L’Alberto Romero Gil va inaugurar el passat dijous a la Sala Parés en el seu espai 2, la que jo crec ha de ser una important exposició per a ell i de la que estic esperançat serveixi de trampolí per un coneixement més ampla de la seva obra , - i d’ell -, en l’entorn artístic barceloní, el que vol dir , entorn artístic del país.

No m’ha donat temps encara a visitar l’exposició però ho faré sens falta , - es manté fins el 17 de Novembre -, ja que crec que cal seguir l’evolució d’aquest bon artista que tenim a casa nostra i al que curiosament , - o potser no tan curiosament -, ningú de l’oficialitat dictatorial de Cultura li ha fet mai ni el més mínim cas.

En espera de visitar l’exposició valgui la prèvia amb aquestes imatges tretes del catàleg que mostren clarament la realitat espiritual del creador. Encara que soni a recargolat i potser a un xic pedant , el títol de la mostra “De lo visible a lo tangible “ ens porta en memòria a una poètica més de segle d’or , més de pintura en el sentit més estricte , en l’orgull personal de ser i sentir-se pintor.
Alberto Romero ens apropa dons a aquestes composicions quasi zurbaranesques , en el pàlpit dels blans que en realitat no ho son , en una aposta cromàtica de fina sensibilitat i dificultat intensa.

Però també ens vol fer partícips de la bellesa d’elements , vegetals , coses properes i quasi imperceptibles, que semblen no diguin res i que en les mans de l’artista agafen volada d’especial sensibilitat , comunicant el silenci intuït i l’olor a casa i a intimitat.
No s’oblida per això dels paisatges on de nou la soledat , el silenci captiu , la immobilitat copsen de nou a l’espectador per trametre aquesta agosarada aposta d’aconseguir comunicació, sensibilitat i bellesa amb un indret inhòspit i impersonal.
Una exposició que cal visitar i que a mi de nou em portarà al record de la minúscula “pipa de gira-sol” amb la que em va guanyar a la primera i em va fer veure ben clarament que aquell artista de qui ho desconeixia tot , tenia la més gran de les possibilitat de tirar endavant i ser reconegut.

Encertar amb apostes com aquestes son les que recompensen la no sempre gratificant tasca de crític local.


VILLÈLIA

A vegades remenat entre antics papers et trobes amb sorpreses ben agradables. És el que m’ha passat amb vells llibres del pare entre els que he trobat aquesta serigrafia de Villèlia de 1968.

Certament magnífica.

diumenge, d’octubre 25, 2009

INDECÈNCIA

És aquest un concepte que darrerament sembla que sura en l’ambient d’una manera tranquil·la i habitual. Que si el cas Gürtel, que si Millet , que si la Fundació Trias Fargas , que si el finançament dels partits , que si aquest o aquell de més enllà. Un ferum que sembla ens ha adormit i deixat sense aquella resposta contundent que caldria i mereixeria. En els darrers dies però han aparegut dos notícies en els diaris que m’han deixat fred pel nivell indecent que assolien.

Per un costat he quedat garratibat , bocabadat i esmaperdut davant de la notícia de que a partir del proper 9 de Novembre , en José Mª Aznar serà catedràtic de la UCAM ( Universitat Católica San Antonio. Murcia ) , una universitat depenent del moviment neocatecumenal, organització ultra- catòlica de postures extraordinàriament reaccionaries.
Si la notícia no fos esparverant de per se , el títol del seu magisteri ( “ ètica , política i humanitats “) ens acaba de deixar tocats del tot. Com és possible tan desgavell?. Indecència pura.

Sentiment parell que he sentit en veure en aquests dies en els diaris barcelonins la publicitat a doble plana de la suite d’un hotel que per cert es troba en un lloc tan poc glamurós com Lloret de Mar.
La publicitat corresponia a una suite singular de 380 m2 , equipada amb el luxe asiàtic més accentuat , que oferia una estada plena de requisits d’allò més excitants per al cos i l’aparença. Una oferta per tan sols 17.500 euros de res per un cap de setmana, això sí, IVA inclòs.

Un anunci que a molts segur molts consideraran inadmissible en els temps de crisi en que estem immersos , però que un , seguint el que deia Marias , considera indecents sempre pel que significa d’ostentació, i no tan sols inadequats com correspondria si tan sols miréssim en relació al moment.

Un anunci indecent al màxim ja que estava clar no anava destinat a aquells que ja saben el que és riquesa i si a aquells amb ganes d’epâter , que sabedors de que anar al Bulli o de vacances a la Polinesia o tenir un cotxe elèctric i ecològic , ja no sorprèn a ningú , pot pensar que gastar en un cap de setmana tal esgarrifosa quantitat de diners és signe de poder i ostentació.

Indecents !!

DECÈNCIA

La que surava en l’ambient dels dos estudis d’artistes que vaig visitar aquest cap de setmana i per raons ben diverses.
En primer lloc vaig acostar-me al taller de Mariano Cabellos , allà al seu barri del Palau. L’artista havia cregut convenient obsequiar-me amb el treball que va presentar a l’exposició “Mirades” al Capgrròs . Una obra ben atractiva que reprodueixo , alhora que també ho faig amb l’explicació personal de la mateixa.


“La destrucció de l’entorn natural de Mataró en els darrers anys ha estat molt evident. Tota una tragèdia per a un artista identificat amb el paisatge que planta el seu cavallet en plena natura per a recrear-la, com és el meu cas. A principis dels 90 vaig pintar les últimes vinyes de la carretera de Mata, i també les últimes pereres en flor de Les Cinc Sènies, abans que una motoserra els mutilés. Els obrers ja no van a treballar a les fàbriques del Verdet, al carrer Mata, perquè les màquines van destruir-ne gran part. Hi va quedar un gran solar buit. Per una vegada, l’especulació immobiliària ens ha donat un respir i mentre no s’hi construeix, al solar del Verdet hi podem gaudir de la panoràmica d’un Mataró de cases baixes presidida per la monumental estampa de Santa Maria, en una visió propera a la que es tindria de la nostra ciutat a principis del segle XX. Aquesta vista gairebé rural és la que he escollit per crear l’obra per a l’exposició dels 25 anys de Capgròs. Tot i que la temàtica reclamava una tela molt més gran, em vaig adaptar a la mida exigida i he pintat un oli molt proper a les proporcions dels dibuixos preparatoris que vaig fer del lloc escollit. Fins que el ciment no torni a guanyar la batalla, aquesta és una bona ocasió per contemplar el Mataró que alguns vam conèixer fa anys".

En Mariano Cabellos encara que és d’Atienza fa quaranta anys que viu a Mataró i té el cor dividit.
Per un cantó les seves arrels a les que ha dedicat un llibre històric que acaba de publicar amb tot èxit i que parla del poble i habitants. Un llibre que no ha fet de qualsevol manera , així com que el seu poble tampoc n’és un de qualsevol.

No ho és ja que amb tan sols quatre-cents habitants disposa de set esglésies monumentals , un castell ,un bon grapat de cases antigues i també disposa de tres museus d’art religiós i ara s’està iniciant un museu etnogràfic.
Un poble de la província de Guadalajara que val la pena visitar en un entorn de pobles de gran riquesa històrica com ho son Alcolea , Sigüenza , Ayllón , Riaza...

Per l’altra cantó segueix entossudit en ser pintor paisatgista i fer-ho en una curiosa combinació de plasmar els verals propers de clara lluminositat mediterrània , però fer-ho amb la lluminositat brillant del camp castellà. Una mirada sempre amb el toc d’un impressionisme d’arrel que donen peculiaritat a un treball que ha merescut sempre una atenció peculiar.

Però com ell deia , quaranta anys pintant a la meva ciutat i en realitat quasi ningú sap que existeixo i quins son els meus neguits i les meves realitats plàstiques.
Però malgrat tot , jo seguiré pintant , em deia convençut mentre s’extasiva amb un petit i curiós oli d’en Jaume Arenas i orgullós m’ensenyava una paleta del que va ser el seu mestre , en Jordi Arenas , que li va regalar.

Un nom i una obra , la de Mariano Cabellos, que caldria tenir més en compte.


L’altra visita va ser al taller d’en Josep Serra a Argentona on va fer presentació en el seu taller, dels seus darrers treballs a un grup reduït de persones interessades en el seu fer.
Un acte en el que m’havia atorgat el paper d’introductor i que vàrem convertir en un diàleg entre crític i artista que penso va ser plaent i profitós per situar-lo en la seva trajectòria i per explicitar de manera ben clara les raons del seu fer i els seus resultats.

En Josep Serra és tan bon artista com persona i segueix lluitant per que el seu expressionisme intens que a voltes voreja la potència de la seva vessant americana , com queda clar en el treball que va presentar a El Casament ( foto) , s’està movent ara en un retorn cap un gestualisme de pinzellada densa i amb una cromàtica serena i contrastada . Un camí que acaba d’encetar i que estic convençut serà reeixit en un camí que de moment té com objectiu una exposició d’aquí un parell de temporades a la sala de l’Ateneu Caixa Laietana , en motiu dels seus trenta anys d’activitat expositiva.

MAGNIFICÈNCIA
La de Pasqual Maragall, cada vegada més ídol per a mi , que cada cop que parla mostra l’abismal diferència de governar amb seny però sempre tocat per un punt de genialitat ( “ maragallades “ ) que no fer amb la institucionalització de la burocràcia funcionarial , que cada vegada domina més en el fer de Montilla.

Una magnificència que queda palesa en el reportatge- entrevista que ofereix “El País semanal” de la mà de Juan José Millás , a l’entorn del seu conjunt de “Vidas al límite”. Un seguit de reflexions al voltant de tot amb alguna que altra reflexió ben personal com la que diu: “ Si ets –ex , ets adorable ja que no tens poder”.
Una entrevista que us aconsello amb fervor i en la que hi ha un detall peculiar. En mig d’ella hi ha aquest paràgraf:

Un poco más abajo se detuvo junto a nosotros un automóvil conducido por una señora que bajó la ventanilla y gritó:
-¡Presidente!, ¿cómo se encuentra?
-Muy bien -dijo Maragall-, vengo del hospital, de darme un masaje.
-Pues yo acabo de dejar allí a mi marido -dijo la señora.
-¿Podemos subir? -preguntó Maragall.
-Cómo no -dijo la señora.
De modo que subimos al coche. Maragall ocupó el asiento del copiloto, y Jordi Socías (el fotógrafo), uno de los escoltas y un servidor de ustedes, el de atrás. Le dijimos hacia dónde nos dirigíamos y la señora dijo hasta dónde nos podía acercar. Como nos pareciera bien a todos, se puso en marcha, y durante el trayecto averiguamos que se llamaba Lolet y que era de Mataró. Dos o tres días a la semana traía a su marido al hospital para un tratamiento ambulatorio. Era simpatiquísima y muy habladora. Maragall se interesó por su vida poniendo en la escucha una tensión singular, como si sus problemas le afectaran de un modo inexplicable. Al llegar a nuestro destino nos bajamos todos del coche y nos hicimos fotos mutuamente felicitándonos por aquel encuentro que presagiaba una mañana feliz.

Jo sols conec una Lolet a Mataró, i és d’aquestes característiques.
Que voleu que us digui però jo aposto per Lolet Comas.

Hauré encertat?.

dimecres, d’octubre 21, 2009

POLÍTICS


Si hi ha un blog que és de visita diària i obligada d’entre el gruix de blogs que es conreen en les nostres contrades , aquest és el d’en Joan Safont “La vida en un blog" ( joansafont .blogspot.com).

No és que conegui massa a n’en Joan però entre ell i jo, - al menys per part meva -, existeix una clara empatia , ves a saber si per raons de geografia parental, ja que les seves arrels maternes i les de la meva dona son de dos pobles veins , allà a l’horta del Jiloca a Terol.
Dic que el seu blog és d’obligada visita per que com pocs aconsegueix arrodonir els conceptes claus de tota escriptura pública, és a dir el fons i la forma.

Formalment en Joan gaudeix d’una escriptura intensa , arrelada en uns plantejaments intel·lectuals ben fonamentats , a la que sap donar un ritme i una musicalitat adequada a la intencionalitat que cerca en cada escrit. El seu format essencialment periodístic , però no en un estil de columna a l’ús i sí a l’estil planià que tant li agrada , enganxa per la proximitat i t’obliga a seguir els seus raonaments de manera constant.
A més , sap trobar el tema adient per a poder desenvolupar-lo de manera ben correcte amb l’ajut de la dosi corresponent de la seva saviesa , ja que encara ell es cregui un aprenent , els seus coneixements intel·lectuals ja els voldríem la majoria , en la que m’incloc.

Dons bé , avui en Joan ens ofereix una magnífica reflexió sota el títol de “ La impossible revolució des de dins” en el que fa magnífica reflexió en forma de dissecció del que son els partits políticas i quin és el joc que en ells s’hi pot trobar tot aquell que simplement discrepi de la “norma” que esdevé més dogma que qualsevol de l’església.



Tot llegint-lo, - fet que us recomano a tots -, m’ha vingut al cap un article d’en Josep Ramoneda que parlava si fa no fa del mateix , en les pàgines de “Domingo” de “El País” . Crec que val tant la pena que no m’estic de reproduir-lo:

¿Qué hacer con los partidos?

La multiplicación de los casos de corrupción, que se extienden como verdaderas plagas, como está ocurriendo estos días en la geografía del PP; la cuestión eternamente pendiente de la financiación; la sensación de que el nivel del personal seleccionado para los altos cargos ha bajado sensiblemente en los últimos años; los lamentables espectáculos que combinan la celebración de las unanimidades con las descarnadas peleas y deslealtades entre compañeros; la bochornosa exhibición de la servidumbre voluntaria, con un verdadero pánico a cualquier forma de crítica o discrepancia interna; y la sensación generalizada de estar ante una casta con intereses corporativos, alejada de la realidad cotidiana, han generado un descontento creciente de la ciudadanía respecto de los partidos políticos. ¿Tienen remedio? ¿O habrá que pensar en otras formas organizativas?

La Constitución dice que "los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental de participación política". ¿Cumplen estos requisitos? Sólo a medias. Las dinámicas de los partidos tienden más a frenar que a estimular la participación política. En realidad, operan mucho más como agencia de colocación de una profesión llamada política que como canal de discusión y de acción política abierto a la ciudadanía. Expresan el pluralismo político, pero la condición de cártel con la que actúan, más que estimularlo, lo restringe.

La formación y expresión de la voluntad popular se han deteriorado, con un sistema de democracia mediática que favorece el monólogo del gobernante, con las encuestas de opinión como casi única señal que viene de abajo. El complejo mediático-político, una promiscua trama de intereses, ha conseguido que no sea ningún disparate la distinción entre opinión publicada -la que emana de este complejo- y opinión pública.

Si las tareas principales de los partidos son asegurar la participación política y la representación de la ciudadanía, seleccionar el personal para los puestos de responsabilidad política, y formular y liderar propuestas de gobierno que atienden al interés general, hay que decir que en todas ellas las deficiencias son grandes.

¿Dónde están los problemas? En la propia lógica organizativa: se ha dicho que los partidos son la única herencia del leninismo que ha sobrevivido a la caída del muro de Berlín. Lo cierto es que la democracia interna es muy débil y los partidos se han convertido en máquinas de ocultación de las malas noticias, a mayor gloria del jefe. Al mismo tiempo, los sistemas de escalafón son muy rígidos, con efectos perversos como que muchos militantes llegan hasta la cima de la carrera política sin otra experiencia profesional que la vida de partido.

En las élites políticas hay una obsesión por la gobernabilidad, que se expresa en el gusto por el bipartidismo: un club privado de dos socios, los únicos que pueden alcanzar el Gobierno de España, en el que es casi imposible conseguir el derecho de admisión. Los dos gozan de tantos privilegios -económicos, mediáticos, técnicos- que sólo una debacle cainita podría apartarles de esta privilegiada posición. La misma obsesión por la gobernabilidad está en el origen de las listas cerradas, que es una vuelta de tuerca más en el control de la servidumbre.

Naturalmente, en la financiación encontramos una fuente de corrupción insaciable. Siempre se habla de la necesidad de una reforma a fondo, pero nadie la emprende. Hombres ilustres de la política han visto cómo brillantes carreras acababan salpicadas por la corrupción y, sin embargo, sigue sin hacerse nada. ¿Tan grande es el negocio? ¿Tantas son las ventajas de la opacidad que merecen tan alto precio? Si encima se extiende la peligrosa doctrina, desarrollada por la derecha, de que el voto blanquea la corrupción, la sensación de impunidad es insuperable.

Cada uno de estos problemas se podría afrontar con medidas concretas que, sin ser una gran revolución, mejorarían sensiblemente las cosas: legalización de las corrientes internas que darían más calidad a la representación, cambios en la ley electoral que desburocratizaran la política, transparencia en la financiación, obligatoriedad de unos años de experiencia profesional fuera de la política para poder gobernar, etcétera. Pero para el cártel político resulta más cómodo gobernar una sociedad que crece en indiferencia que favorecer la crítica, la participación y la dignidad de la política.


Després de llegir-lo, no us sembla que en part estigui escrit tot mirant a la nostra ciutat?.

dimarts, d’octubre 20, 2009

UN BON DIA

No ha començat bé el dia. M’he aixecat molest ja que la pluja amb el soroll de repicar en el balcó m’ha despertat abans d’hora. Surto de casa amb aquell plugim que molesta i arribo a la feina on em trobo amb un pet de feina i una petita però emprenyadora avaria que ho desgavella tot. Sortosament però a mig matí una trucada telefònica serveix per que tot canvií i cap a bé.

A l’altra costat del mòbil sento la veu de Perem que des de el seu obligat retir allà a la muntanya entre Montigalà i la Conreria , em comunica animós que tot està evolucionant de manera magnífica, que tot sembla anar pel bon camí i que espera ben aviat retornar a la vida habitual. . La notícia m’aixeca l’ànim i ja quasi quedem citats per celebrar-ho , cosa que sens dubte farem.

MAILLOL


Surto del treball i aprofito per fer una ràpida i inicial visita a l’exposició de l’Aristides Maillol que s’acaba d’inaugurar a La Pedrera. El seu estil no es pas d’aquells que em tornin boig però l’exposició és , com totes les de La Pedrera , de gran interès.





En primer lloc per que ens permet fer una ullada aprofundida en el treball d’aquest escultor clarament noucentista i que respon amb el seu classicisme a una reinvenció de la bellesa , plantejant un concepte estètic en el que els volums substitueixen al moviment i que la força de les peces està en la seva gràcil rotunditat, encara que la patina verdosa dels bronzes els hi fa perdre força i els hi dona un toc d’asèpsia que refreda la seva intencionalitat.


Però si el recull escultòric és abundant i prou demostratiu d’aquest afany renovador en l’escultura de començaments del segle XX , hi ha una part complementaria que ens apropa a la part més desconeguda de Maillol. L’exposició ens apropa a un bon grapat de pintures que es mouen en el nabi dels començaments i el classicisme noucentista de després , que venen acompanyades de tapissos , dibuixos i molt especialment d’un magnífic recull d’obra gràfica que en bona part pertany als seu paper d’il·lustrador d’edicions de bibliòfil. Aiguaforts, litografies , zencgrafies i especialment unes impressionats boixos , serveixen per arrodonir una exposició que caldrà visitar amb més calma, però que pel vist podem recomanar amb la certesa de que aquesta és una gran exposició.

PARTINT DEL COURE



La meva passejada diària em permet avui fer parada i fonda a l’espai f per veure la mostra del Taller de Gravat que es va inaugurar el passat divendres. Una exposició magnífica , com totes les del taller i de la que en parlarem més abastament en propers dies ja que l’exposició diu molt i molt bé del mateix , dels seus mestres i dels alumnes participants.

Soc un gran defensor del Taller de Gravat , potser el primer i el més antic. Vaig tenir el plaer de presentar la seva primera exposició i amanir alhora una interessant taula rodona que el va acompanyar, tasques ambdues que em van ser encarregades pel PMC i que malgrat les promeses mai vaig arribar a cobrar.

Vaig defensar a capa i espasa al Taller en el temps de Capitani i ho segueixo fent ara amb en Jordi i la Pilar. I ho faig més encara veient les exposicions que any rera any ens ofereixen amb un alta valor artístic però alhora didàctic i divulgatiu. I caldrà seguir defensant-lo per que assoleixi el reconeixemnt que pel seu nivell i qualitat mereix. Per això us recomano ja una detinguda visita en la certesa de que us trobareu amb una gran exposició d’aplaudiment rotund i prolongat.

FRASES

Curiosament en aquestes visites he pogut llegir unes frases que valen el seu pes en or i que mereixen una intensa reflexió.

No s’ha de copiar. S’ha de tenir una idea. L’art és una invenció.
S’ha de tenir una idea d’arquitectura. O d’harmonia.
Si copiem no fem res.” ( Aristides Maillol )

“El gust de la matèria és primordial.
La matèria ho mana tot,. Jo estic contra tota recerca intel·lectual ,
Preconcebuda i morta “ ( Joan Miró)


1-2

El tancament del cercle succeeix moltes vegades . Avui n’ha estat una altra.
Hem començat malament i acabem igual. 1-2 al Camp Nou. Que hi farem.

dilluns, d’octubre 19, 2009

DE LA CULTURA I ELS SEUS ESTUDIS

L’Ajuntament de la nostra ciutat no vol ser menys que altres glorioses institucions del país i s’ha apuntat al joc dels estudis . Ho ha fet de manera discreta ( 11.400 euros ) encara que segons sembla sols n’haurà de pagar la meitat ja que sembla que el pagament d’aquest projecte és com una entrada a fons perdut per a tal de poder prendre part en el PEC Cat 2009-2019 ( PEC = Pla d’Equipaments Culturals ) en el que la Generalitat es compromet a pagar el 50% de l’equipament cultural que la ciutat precisi segons uns barems preestablerts i segons els resultat d’aquest estudi.

Tenim ja dons un altra estudi cultural per a Mataró. Els que ja fa temps que correm per el camp cultural local ja n’hem vist uns quants d’estudis d’aquest tipus , igual que hem vist diversos plans d’equipaments , presentats tots ells i de manera general amb joiosa fanfàrria. També hem vist que sempre han acabat essent fullaraca i arraconats en qualsevol racó o llençats a la paperera.
Però el cert és que tots els projectes anteriors tenien un toc novedós , una sorpresa amagada de trascantó, una ... Aquest no , per onze mil quatre cents euros ens diuen el que tots sabíem , que a Mataró hi manca de manera essencial un teatre i una gran sala d’exposicions. Unes conclusions que hauran deixats calbs de tant pensar als signants d’aquest informe que seria bo de veure.

Que manca un teatre tots ho sabem , inclòs el Govern que situava en el seu programa cultural la realització en aquesta legislatura del projecte d’aquest equipament. Un teatre que ja tenia lloc escollit i havia de situar-se en el lloc que actualment ocupa el Velòdrom. Un indret escollit per la seva situació com a continuació de l ‘eix Riera i amb molts avantatges per la seva construcció ja que a més de disposar d’espai suficient per al teatre en si , l’indret es troba a prop de l’autopista , disposa de pàrking proper ( Camí de la Geganta ) i d’altres que podrien adequar-se en el mateix indret.

En el que pertoca a la sala d’exposicions , n’hem parlat tantes vegades que penso que no en fa falta més.

Un car estudi per a una solució de tots sabuda , però la noticia sorprèn ja que s’indica que la fase de “diagnòstic” també ha comptat amb tres sessions de debat a Can Palauet, amb diferents actors culturals. Uns actors que ja ens agradaria saber qui han estat.
Diem això ja que els del cine diuen que no en saben res , els artistes el mateix del mateix , inclòs gent del Consell rector de l’IMAC diuen tenir-ne vaga notícia de l’estudi però que mai van estar convidats per a cap reunió d’aquest tipus.
Qui ha estat dons en aquestes sessions de debat?. Els de l’Aula de Teatre , les Tres Roques i Can Xalant? Els tècnics municipals ? L’associació sardanista , els Capgrossos i les colles geganteres?.

Que ho expliquin ben clar ja que de nou el tuf de l’estudi empudega la realitat cultural de la ciutat.

EL PREMI TORRES GARCÍA 2009


Avui estic content , tinc un nou quadre per a la meva col·lecció. Porta per títol “ CAT / 122-09” , el seu autor és en Marc Llacuna i amb ell va guanyar la Biennal Torres García d’enguany.

Dic això ja que avui s’ha lliurat aquesta obra guanyadora a l’Ajuntament per que formi part de la col·lecció municipal i un , il·lús com sempre , pensa que la col·lecció municipal és de tots i per tant aquesta obra també em pertany.
Ara l’Ajuntament, ha d’escollir un espai públic de la ciutat per a poder exhibir-la permanentment. Esperem que la resposta sigui més ràpida i millor que amb el cas de les obres de la col·lecció municipal que Baron es va comprometre a situar en tota mena d’indrets públics o com en el cas anterior de l’Antoni Perna . Després de si fa no fa un any del lliurament , l’obra va sortir a la llum pública i està penjada a la Biblioteca Pompeu Fabra en el lloc més inhòspit i inadequat que us pugueu imaginar. A les alçades i sense llum. El millor per gaudir de la sensibilitat cromàtica i textural del treball guanyador. Lamentable.

Per això vull recordar que en el mateix dia en que es va fer públic el veredicte i tot parlant amb Baron i amb Llacuna , vaig queixar-me de la situació de l’obra de Perna i vaig reclamar per Llacuna un indret adient i no el primer que passa pel cap quan algú està cansat d’ensopegar amb un quadre abandonat en qualsevol magatzem. Les paraules de Baron van ser taxatives. “Es col·locarà on ho desitgí l’autor , sempre que sigui possible”.

Li vàrem prendre la paraula i ara estarem ben a l’aguait de que sigui Llacuna i no la gent del Museu qui decideixi el seu emplaçament.

diumenge, d’octubre 18, 2009

SANT LLUC

Avui és 18 d’Octubre i el calendari marca la diada de Sant Lluc , un dels quatre evangelistes i que té l’afegit de ser el patró dels artistes , ja que segons marca la tradició una pintura molt antiga de Maria , trobada a les catacumbes de Priscila , a Roma, és deguda a ell que per la seva condició de metge tenia amples coneixements de dibuix.
És avui dons festa grossa per tots aquells que es dediquen a la creació en el camp de les Belles Arts i també , encara que de rebot , a tots aquells que es movem al seu redós , inclosos aquells indesitjables que s’anomenen “crítics d’art” i que ho critiquen tot , a tort i a dret.

Celebrem-ho dons i fem-ho a més , tal i com correspon a diada tan assenyalada , amb la pertinent afirmació de l’ofici i reivindicant aquells espais ,creats i destinats a les nobles Belles Arts que han estat , diem que pignorats , i que haurien de tornar als que en son els seus legítims propietaris , com és el cas de

CA L’ARENAS.



Potser no caldria recordar que Jordi Arenas , que després d’una llarga malaltia va morir a Mataró l’1 de juliol de 1998, per testament va llegar a l’Ajuntament de Mataró la propietat de la seva casa al carrer d’Argentona , així com el fons d’Art de la seva propietat , composat per les seves obres , un bon gruix d’obres del seu germà Jaume i per la col·lecció diversa que havia atresorat. Aquesta deixa tenia com a destinataris als artistes de Mataró, representats per l’Ajuntament , per a tal de convertir el vell casalot del carrer Argentona en un centre d’art que prestés especial atenció als creadors mataronins.

No caldria recordar-ho però potser sí que és necessari, ja que avui en dia , acomplerts tan sols tres anys de la seva inauguració i començant la seva quarta temporada, aquells mal auguris que tots fèiem avinents en aquells dies s’han fet evidents i encara d’una manera augmentada a la més negre de les previsions.

Les paraules en aquells dies de l’Antoni Luis , marmesor de la deixa , tot reconeixent que el projecte no era pas com ells havien defensat seguin el pensament d’en Jordi Arenas , deia però que potser el millor era que ja hi hagués una realitat , que temps hi hauria per canviar-lo. Els seus sincers desitjos anaven per un cantó, però penso que ni en el pitjor d’un malson penses que el projecte seguís el seu camí de la manera que ho ha fet.

El cert és que tot va ser una enganyifa. El projecte mai es va consultar amb ningú , mai es va consensuar amb les parts implicades per veure per on seria convenient dirigir-lo , i tal va ser el silenci amb el que es dugué a terme que el Pla d’usos va ser presentat al Consell rector del PMC , just el dia abans del Ple en que havia de ser ratificat per l’Ajuntament, i va ser una presentació sense cap mena de documentació prèvia i per tant cap possibilitat de variar el que ja estava dat i beneït.

Han passat els anys i tot ha anat a pitjor. Formalment no s’ha fet cap tipus de variació en relació al moment de la seva inauguració. No s’ha fet res al voltant d’elements clarament explícits en el pla d’usos com ho puguin ser el punt d’informació i la zona de cafè , però tampoc s’ha treballat en elements tan simples com una cartellera amb horari de visites i indicació de les mostres que es presenten . Per no parlar dels actes complementaris que havien d’omplir de Cultura el vell casalot.

Però el pitjor ha estat en la deriva del concepte de la Casa, que no hem d’oblidar mai ha d’estar destinada a centre d’Art , ja que en aquest concepte va ser acceptada la deixa testamentària de Jordi Arenas, per esdevenir un Centre que per un costat es dirigeix cap a un apropament del concepte que podríem entendre com el d’un Centre de cultura contemporània , mentre que l’apartat d’arts plàstiques ,- el que primava en el desig del donant -, ha quedat relegat a una aportació més que mínima , tan que a bon segur hauríem de qualificar com a misèrrima.

Tot ha quedat ben clar amb aquesta temporada. La sala principal està ocupada per l’exposició “Destrucció , espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil”. Una exposició que mereix tota mena de qualificatius positius del que potser el més petit hauria de ser el de magnífica. Una exposició que té el seu lloc , i de manera del tot brillant , en un Museu d’Història , que en el cas de Mataró, son les sales de Can Serra , però que no hauria d’ocupar l’espai manllevat a les arts i a l’exposició pública dels fons del Museu.Per cert uns fons que s’hi hi estan presents en l’exposició és de manera del tot anecdòtica i purament com elements decoratius.

Unes obres, les que es presenten en l’exposició, en les que de nou es fa evident la ganduleria habitual de la gent del Museu. Obres com el retrat de Pep Ventura ( Dalí) o el d’Heredia Cortés rei dels gitanos ( Anònim) i alguna que altra ja havien estat exposades en les mostres d’anys anteriors. Tan mins és el fons del Museu per haver de repetir obres en tan sols quatre temporades?. Una resposta que és negativa i més encara per aquesta exposició dons cal recordar que bona part del nucli dur de les col·leccions del Museu provenen justament de les obres que “perdudes” en la guerra civil varen acabar en el fons comú de Montjuïc, d’on Rafael Estrany les va “rescatar” per ser dipositades en el Museu de Mataró.

Però el menysteniment envers la plàstica és fa més evident en veure tot el que s’exposarà a la planta baixa en aquesta temporada.:

En el que pertoca al Menjador , espai dedicat als germans Arenas , fora de les obres que es presenten ara , de la resta poc hi ha a veure amb el tema general de la temporada ja que les referències son dels tot tangencials.

En el que pertoca a la sala 1 actualment es presenta una obra de Perecoll que es converteix en l’única pintura d’artista viu que s’exposarà en tota la temporada , ja que les altres dues mostres pictòriques correspondran a Fortuny (Crònica de la Guerra d’Africa. Museu de Reus ) i Rovira Brull ( Totes les guerres son una guerra ) . Unes obres , les de Rovira Brull , ven conegudes de tots i a més amb memòria recent ja que el llibre va ser reedita l’any passat en motiu de l’homenatge a Paco Rodon. A més de nou en aquest espai s’incompleix el que marca el mateix pla d’usos quan estableix un ús preferent per els artistes locals, fet que de manera sistemàtica no es du a terme.

S’ha arribat dons al límit. Ja és impossible anar més enllà en aquest rebuig a la plàstica que es realitza a Ca l’Arenas. És el moment de dir prou. Amb el run-run i el xiuxiueig dels artistes que soto-vocce es caguen amb els que ho dirigeixen i maleeixen aquest abandó consentit no n’hi ha prou i s’ha de començar a aixecar la veu.
Ja no val la queixa en privat , no val aplaudir al crític boig que gosa alçar la veu en nom de ningú. És el moment de fer evident i pública la queixa per el mal ús que s’està fent del Centre , convertit cada vegada més en una sucursal cèntrica de la dictadura contemporània que vol ofegar a la plàstica i condemnar-la al silenci.

Davant d’aquesta situació l’Ajuntament ha d’actuar. Ho ha de fer en primer lloc per imperatiu legal ja que la deixa de Jordi Arenas comportava unes condicions d’esperit del Centre que no s’acompleixen ni de bon tros. A més ha d’actuar per equilibrar , en la garantia d’igualtat d’oportunitats , els diversos conceptes artístics de la ciutat actualment decantats de manera quasi total envers les arts contemporànies.

Els marmesors també haurien d’actuar. Encara que ja varen firmar el “finiquito” de les negociacions , segueixen essent els garants de que la deixa s’està emprant a fi de bé i en la direcció desitjada per el donant. Fets que no s’estan acomplint.

I finalment els artistes haurien de dir d’una vegada per totes la seva. El seu silenci habitual els fa còmplices d’una situació de la que en son els més perjudicats. Ara , passat el temps i vistes les tendències , tots sabem ja cap a on va Ca l’Arenas.

Vista la situació, potser arriba l’hora d’engegar la revolta.
Sigui com sigui , que Sant Lluc ens protegeixi.

dissabte, d’octubre 17, 2009



EXPOSICIONS

La sala Comas de Barcelona allà quan el Passeig de Gràcia sembla voler escapar-se Gràcia amunt., acull una vegada més una exposició de Marta Duran. Una exposició de títol “Atmosferes” i que manté en certa manera el tarannà de l’artista quan s’acosta a aquesta anomenada sala dels jardinets de Gràcia.

Dic això ja que sabedora de les especials característiques de l’entorn d’aquesta galeria , Duran acostuma a fer una barreja dels seus plantejaments pictòrics , però fent més deixa de la seva cara més agosarada i incidint en altres treballs més academicistes i més assolibles per aquells habituals visitants de l’espai.
Així ens trobem dons davant una mostra amb dos cares ben diferenciades, que be podríem definir com las de cos i les de l’esperit. Dit d’altra manera , les comercials i aquells en les que l’artista vol expressar més intensament les seves emocions.

De les primeres ben poc a dir que ja no sapiguem. La bona tècnica de l’artista portada als límits de la correcció i el bon gust amb aquell toc de picant d’un cert atreviment, com per donar sentit de vigència i actualitat als seus treballs, Obres comercials que res de nou aporten al seu currículum.


Altra cara és aquells que ens presenta a una artista que segueix lluitant de manera ferma per aconseguir renovar de manera evolucionada el seu llenguatge pictòric. És aquesta una Marta més lliure , moltes vegades ben desfermada , en la que els colors , la pinzellada , l’esgarrapat de les noves textures li permeten unes obres molt més denses en la forma , però el que és més important en el fons.

Duran segueix lluitant en aquest camí i estic convençut que està ben propera a un trencament sense massa retorn. Tots sabem , i ella la primera, que la seva pintura és una pintura figurativa , una opció absolutament vàlida quan com en aquest cas és del tot sincera. Per això que no ha de renunciar a ella de cap manera. El seu camí no ha de tenir com a finalitat l’abstracció on a bon segur no es sentiria gaire a gust. El seu camí ha d’estar en l’eliminació d l’anècdota en la recerca més de l’esperit que no pas de la forma. Un camí que està al punt d’assolir-se en plenitud.

I és aquí on ens agrada , i molt, el treball de Duran. Li manca encara acabar de deixar-se anar i oblidar-se de la crossa de la figuració amb la que acaba de manera gratuïta algunes de les seves obres. Una barca , una figura , una imatge , absolutament prescindible i que rebaixa l’encant d’un treball ple de llibertat i expressió que mereix tot reconeixement. Aquest és el darrer pas , el del trencament definitiu que ja s’albira i que elevarà encara més , la vàlua artística d’aquesta important artista.

Marta Duran.- “Atmosferes”
Galeria Comas ( Passeig de Gràcia 114. Barcelona)
Del 13 al 29 d?octubre

SOLER BALCELLS

Després de la seva sorprenent exposició dedicada a Les Santes , Soler Balcells dona una volta més al cargol de la seva creativitat amb una magnífica exposició que des de avui presenta al Museu Monjo , i valgui l’apunt de lamentar la gran davallada d’aquest espai d’ençà la desaparició de l’impagable Paco Rodon.

Soler Balcells aposta amb “Reflectxina” per conjugar unes noves imatges amb el tractament quadruplicat de les seves fotografies que amb l’ajut de l’efecte mirall, dona forma a unes noves obres , cridaneres i sorprenents , que tenen com a eix la “X” de Xina , espai a on van ser realitzades.

Entrem dons de nou en aquesta aposta habitual de l’autor, en aquest tromple l’oeil , en aquest joc en la que la capacitat creativa , la tècnica i la sensibilitat artística es donen la mà per aconseguir unes obres finals plenes de bellesa , seducció i per què no dir-ho, d’un cert interrogant que en forma de joc serveix de segur i eficaç esquer per aconseguir l’atenció de l’espectador.

Unes obres d’autor dignes d’aquest excel·lent artista i fotògraf que n’és Soler Balcells,

ANDRÉS MONTES


Avui ens arribava la trista notícia de la sobtada mort d’aquest periodista que be podem qualificar com a diferent , que havia aconseguit un personalíssim estil de fer les retransmissions esportives , en les que el llenguatge trufat d’expressions personals, en aquesta imaginació constant per afegir adjectius als esportistes protagonistes , li donava un caire de company de barra de cafè.

He de dir que jo era un fan seu. Els partits de la lliga no els acostumo a veure per TV3, ja que no essent gens fanàtic, em carregava , i em carrega , la falta d’objectivitat d’una gran majoria dels locutors. I una retransmissió no és un espai d’opinió, és simplement una narració al voltant d’una cosa que tots veiem.
Per això sí escoltava a Pere Escobar , capaç de deixar el fanatisme a la butxaca i crear un clímax de desdramatització molt important, que és justament el que feia Andrés Montes , capaç de no encertar una però de fer-te sentir acompanyat per un amic i no per el més hooligan de la partida.
Hem quedo , com tots , amb el tiqui-taca , el Tiburon Pujol, el Mr. Catering Calderon , el futbol con fatatas i com no amb la seva frase preferida , aquella que plena d’optimisme ens deia que la vida pot ser meravellosa .

I és cert , encara que com deia aquest vespre un dels seus companys , avui ho pot ser , una mica menys.

dimecres, d’octubre 14, 2009

EL DARRER DESENCONTRE

Les arts plàstiques de la nostra ciutat i els seus poders públics, en especial els representats per la Regiduria de Cultura i els seus ens , ara IMAC , abans PMC, no casen gens bé. O millor dit , estan en un divorci permanent.

Malgrat que les arts plàstiques confegeixen el grup més nombrós de creadors culturals de la ciutat, aquesta mai ha estat receptiva del seu fer. Ves a saber si pel fet de que no ha estat l’afecció cultural de preferència de cap regidor, ni de cap dels directors del Patronat corresponent , amb l’excepció de Manuel Cuyàs que si es va preocupar per a plàstica en aquells primers anys en els que la ciutat , i Cuyàs , no disposaven de cap lloc adient per a realitzar les seves activitats.

Per les arts plàstiques, la ciutat ha estat garrepa fins al màxim, en tots els elements bàsics per a una bona activitat en el camp artístic, com ho son la formació, incentivar la creació, recolzar l’exposició pública i tenir cura del manteniment històric . Dit en altres paraules: Formar , crear , exposar i col·leccionar.

En el camp de la formació, malgrat l’eterna petició ,- avui per avui impossible – de la reedició de l’Escola d’Arts i Oficis , l’única aposta formativa ha estat el Taller de Gravat , creat en temps de Cuyàs. Un magnífic taller que durant molts anys va ser tractat misserament ( època Capitani) i que ara en mans dels grans mestres que son en Jordi Rosés i la Pilar Lloret, mereix una mica més d’atenció, però ni de bon tros la que caldria. Un Taller amb poca repercussió pública i ciutadana , el que és una absoluta llàstima.
No han existit mai beques o ajudes per a que artistes locals puguin formar-se en altres indrets.

L’estímul a la creació ha estat inexistent. No així en el camp contemporani en el que s’hi ha vessat euros a palades amb el concert per Can Xalant. A la resta, res de res.
I en aquest res cal afegir-hi Can Minguell, que si bé en els projectes inicials , pactats amb els artistes , esdevenia un centre de creació amb la possibilitat d’espais per a tallers, aquest projecte ha estat capgirat com un mitjó i ara seran les noves tecnologies lligades a la fàbrica de fum del Tecnocampus , a qui anirà destinat el projecte.

El desideràtum ha estat en el camp expositiu , on cada espai ha estat un gir més del cargol del garrote-vil al que l’Ajuntament té condemnat als artistes plàstics:

Primer va ser el Museu de Mataró, un espai que arrossegava al darrera una magnífica història de relació amb la plàstica. Allà en els anys 50 va ser punt de referència per a tot el país amb exposicions de Tàpies , Tharrats , Cuixart , Hernández Pijoan, Alcoy , Villèlia..... Després va mantenir sempre un excel·lent equilibri presentant obres d’artistes de nivell , exposicions itinerants i la porta sempre oberta als artistes locals de tal manera que si ens fixem la gran majoria d’autors a partir dels 50 anys , tenen el Museu com a punt de partida del seu currículum. Una tasca magnífica la de Santi Estrany i companys.
L’arribada a la direcció de Carles Marfà , - el personatge més nefast de la cultura mataronina en la democràcia -, ho va llençar tot en orris. La desaparició de les exposicions plàstiques de tota mena i nivell va ser norma mentre va poder manar en solitari i aquestes sols han tornat al vell casalot de Can Serra al perdre el seu estatus independent , i encara amb contagotes i sense cap mena de programació i coherència.

Can Palauet va ser el primer gran i seriós desengany dels artistes de la ciutat que van veure com el somni de disposar d’un espai expositiu de cert nivell s’esvaïa en un tres i no res.
Can Palauet , sala d’exposicions de la ciutat , va ser un nyap arquitectònic sense mides , i ho segueix essent . Plantejat amb diverses sales petites i claustrofòbiques en les que les dimensions no permeten l’adequada presentació i observació, es completava amb una sala principal curiosament dissenyada sense espai (parets) per ocupar. Molta és la gent que encara no sap que la paret del fons de la sala és falsa i que en realitat amaga un pati interior que donava el toc important ja que permetia l’entrada de llum natural. Una necessitat per donar “metres expositius” . Després del dia inaugural es va tapiar i mai més s’ha tornat al projecte original.

Can Palauet havia de ser la sala de la plàstica i mai ho ha estat. No ho va ser ni en el dia inaugural on Benito, Peran i Bonet van putejar al màxim a Rovira Brull i la seva antològica , contraprogramant amb Pazos. No ho va ser a continuació ja que les següents exposicions varen ser les dedicades a la novela negra , al còmic , al cinema... que curiosament eren les afeccions del marit de la regidora. I no ho ha estat mai, excepte en el període d’en Remi ,en el que un cert eclecticisme va donar varietat i riquesa al projecte.
Després ja ho saben, contemporani, contemporani, i més contemporani... I si ho dubten tan sols cal preguntar-se quants artistes plàstics mataronins han passat per les seves sales en els dos darrers mandats , o quants anys fa que no exposa un artista plàstic viu en les seves parets.

L’enganyifa de Can Palauet va ser tant gegantina que el poder ja no podia respondre de cap manera a les queixes i els laments dels artistes plàstics. Sols quedava una escletxa escapatòria: Ca l’Arenas. La deixa de Jordi Arenas i les clares intencions de la mateixa , ben explicitades i de tots conegudes, portaven a que la seva casa , una vegada adequada, es convertiria en la veritable casa dels artistes locals i el lloc des de el que irradiarien el seu bon fer.
Han passat més de tres anys d’ençà la seva inauguració i estem en la quarta temporada. En totes elles , i especialment en aquesta , els artistes plàstics han estat trepitjats i els locals encara més. Com ja hem dit en altra post, el quadre de Perecoll que s’exposa actualment serà l’única pintura d’artista mataroní viu que es podrà veure en tota la temporada.

Però el robatori consentit de Ca l’Arenas mereix un tractament detingut i específic, que caldrà fer en els propers dies. Però és tan flagrant que és obligada la resposta i la correcció de la desfeta, tant per part de l'Ajuntament com per part dels marmesors , culpables a parts iguals de que el desig de Jordi Arenas s’hagi capgirat del tot de modus i manera que tots estem convençuts que de ressuscitar es moriria de nou del disgust.

Finalment en el darrer punt bàsic , el que pertoca a col·leccionar, els resultats son patètics. La col·lecció d’art de Mataró en el que es refereix als artistes locals és penosa , pobre , patètica i el que és més important gens representativa. Però l’interès en aquest cas ja sabem tots que és nul , com es va demostrar amb el tema del Fons d’Art.

Sigui tot l’escrit una petita pinzellada de l’estat d’abandó absolut en que té sotmesa a les arts plàstiques el govern de la ciutat que hauria de vetllar-les i protegir-les.
Un abandó personalitzat en el cas de Ca l’Arenas. Bé estaria que el Govern fes ullada al pla d’usos del mateix i es fixés en l’alt grau d’incompliment, no tan sols en les instal·lacions ( res s’ha millorat d’ençà la seva inauguració) , ans també , i el que és més important , en la programació.
Tan sols recordar com aperitiu que Ca l’Arenas és defineix com a Centre d’Art, i que en algun indret diu “... amb una atenció preferent però, en la presentació dels treballs dels artistes de la ciutat.”

Per si algú té dubtes del significat de preferent , en el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la paraula es troba entre “preferencial” i “preferentment”. De la definició de Centre d’Art , no cal ni parlar-ne. Encara que s’esforcin son incapaços de conèixer el significat de la paraula Art.

dimarts, d’octubre 13, 2009

TARDOR



L’artista
-és ja tardor-
torna amb gest resignat
a la màgica ensulsiada
d’un somniador perdut ,
en el temps aturat de la vellesa,
als turons de Toscana:
l’art és forma
amb intenció dolguda.
Que la vida nodreix
amb llampecs absoluts.
Un art de valors tàctils,
palpables i evidents,
premonició, potser,
d’ideals impossibles.
Mitjançant el color,
rectificant el pla,
construint la mirada
amb geometries sàvies:
L’enganyós mirall
Al tall de la utopia.

L’experiència de l’art
-rumia el vell
alquimista de feltre-
grata els murs del passat:
indici despullat
del retorn ancestral
al no-res dels orígens.
Un sol mot insinua
la paraula negada
la clau d’una obsessió
colpidorament humana:
A la fi la Bellesa.
El que resta és malson.

( Fragment del poema “Esclat de Tardor” de J.F. Yvars .
Dedicat a Andreu Alfaro)




Lectura dedicada en aquest cas a n’en Perem. , en el desig de que la bellesa l’alliberi ben aviat d’aquest mal son.
Amb la més forta de les abraçades.

dilluns, d’octubre 12, 2009

En el dia d’avui
captives i desarmades les arts plàstiques,
han aconseguit les tropes contemporànies
els seus darrers objectius.
La plàstica s’ha acabat.

Signat, IMAC

Mataró, Temporada 2009-2010

( Esgrafiat en placa de qualsevol material, a ser possible barat per raons de crisi. )

Projecte d’instal·lació a realitzar a la paret exterior de Ca l’Arenas a l’entorn de la temàtica actual : Art i Guerra.

Reflexió subjectiva fent paral·lelisme amb el darrer parte de guerra del general Franco , en veure que el quadre de Perecoll que ara s’exposa a Ca l’Arenas , serà l’única pintura d’artista viu que s’exposarà en tota la temporada.

Recordant que la història sempre es repeteix i que la mirada d’ara és justament la contrària de la d’aquells moments.
Desitjant però que no transcorri tant de temps.

diumenge, d’octubre 11, 2009

PICASSO I HORTA . 100 ANYS

La passada setmana un obligat viatge familiar a les terres de la meva dona a Terol, em va permetre fer un capgirrell a l’itinerari i en comptes de fer el viatge per Saragossa , actualment el més ràpid gràcies a la nova variant i l’autovia Mudéjar , fer viatge pel sud , però en comptes de fer el camí lògic: Hospitalet de l’Infant , Mora , Gandesa, Calaceite , Alcañiz , Montalbán i ... , fer un petit tomb per deturar-me a Horta de Sant Joan i visitar el Centre Picasso d’Orta ( així sense “h” ) , on actualment i degut a que es commemora el centenari de la seva estada , hi ha una exposició d’originals picassians , composada per retrats que Picasso realitzà als seus amics.

El cert és que no havia estat mai a Horta de Sant Joan. Massa lluny de tot i a prop de res , era una d’aquelles visites pendents que mai acabes de realitzar , tot pensant que hi pots anar en qualsevol moment . I així passen les setmanes i els anys.


























He d’acordar que passejar-se per la població ja de per se és un bon plaer. El centre històric es manté en aquell estat de conservació que jo en dic vital, és a dir el que dona la vida i no aquestes restauracions d’ofici i projecte que a l’hora de la veritat acaben malmetent-ho tot. I en la tranquil·litat de la població, lamentablement coneguda ara per la desgràcia del foc d’aquest estiu , que es fa present quasi fins les portes de les primeres cases del poble , trobem encabit en un acurat edifici renaixentista que primer va ser hospital i que va ser restaurat després de ser cremat en les guerres carlines i que durant força temps va ser caserna de la Guardia Civil , el Centre Picasso d’Orta , dedicat al temps que va passar en aquesta població, a la que va glossar amb la seva frase, moltes vegades repetida, de “Tot el que sé ho he après a Horta” , on arriba de la mà del seu amic Pallarés i on torna anys després per desenvolupar el seu cubisme iniciàtic i arribar a la plenitud.


Aquest centre picassià dedicat a l’estudi de l’obra que va desenvolupar en aquelles terres no acostuma a disposar d’originals de l’artista i presenta a més d’una bona visó històrica de l’estada de l’artista i de l’entorn ciutadà amb que es va trobar , presenta igualment un recull de còpies , - de molt bona textura gràfica -, de les obres que Picasso realitzà en aquest entorn i que significaren la seva gran evolució en el cubisme. Un recull prou interessant , malgrat ser reproduccions , encapçalada per la mítica “ La fàbrica d’Horta” que es troba al Museu de L’Ermitage .




Ara però, i commemorant aquest centenari , s’ha fet aposta grossa i es presenten una trentena de retrats de tot tipus que Picasso realitzà als seus amics i companys.
Així hi podem veure a Palau i Fabre , als amics Pallarés i Sabartés , o als companys artistes com Ramon Casas , Rusiñol, Anglada Camarasa, Mir, Nonell o Ricard Opisso , essent d’ambdós darrers les obres que ornen el post.






Unes imatges que no he escollit pas a l’atzar ja que en la meva petita col·lecció particular , en aquest cas heretada del meu pare , gaudeixo a diari d’un dibuix de Ricard Opisso en el que els retratats son Picasso i Nonell.




Una bona manera de tancar el triangle.

divendres, d’octubre 09, 2009

ELS OBAMA I L’ART

El fet de que Obama hagi aconseguit el Premi Nobel de la Pau , suposo haurà provocat un important problema domèstic , com ho pugui ser el començar a pensar om penjar el diploma que l’acredita com a tal. Dic això ja que justament ahir la premsa publicava els canvis soferts en la decoració de la Casa Blanca fent menció especial als nous quadres que honoren les seves parets.


















Els Obama han escollit 45 obres de les
que es trobaven emmagatzemades en els museus de la capital i ho ha fet amb un eclecticisme total , però apostant per obres més de caire abstracte i actual .
Així Mark Rothko, Jaspers Johns, Giorgio Morandi, de Stael, juntament amb un bon grapat d’artistes negres americans o Georges Catlin , famós per les seves pintures que podríem definir de “l’oest”.

Una tria variada , de la que en presentem alguna que altra peça , i de la que en fem comentari, no per que aquesta tria tingui més o menys transcendència , que sí la té ja que el tarannà personal queda ben evident , si no per fer-ne comparança amb el nostre digníssim Ajuntament.
No fa tant que Obama ha arribat a la Casa Blanca i poc li ha costat fer tria i repartir bones obres d’art per arreu del seu nou domicili. Baron ja fa temps que és a l’alcaldia. En el seu programari cultural el primer punt era que recuperaria les obres d’art de les col·leccions municipals i les repartiria per els diferents edificis, despatxos, sales ... , espais municipals en general , no tan sols per dignificar-los ans també per que els ciutadans puguin gaudir d’unes obres que en bona manera els hi pertanyen.

El compromís , que no promesa , no sembla pas difícil de complir. Tan sols és qüestió de posar fil a l’agulla , mirar llistats i començar a repartir. A hores d’ara , i ha transcorregut més de la meitat del mandat , no s’ha fet res.

És evident que entre Obama i Baron hi ha insalvables diferències , però hi ha un punt que els iguala en el raser, com ho és el desig de complir el seu programa. Mentre Obama ho intenta , Baron no ho fa , al menys en l’apartat de cultura en la que hi ha hagut renuncia total.

(Les imatges corresponene a les obres de Nicolas de Staël, Georges Catlin i Richard Diebenkorn )

COSES DE L’IMAC

Encara que amb retard , el weeb municipal ha fet públiques les llistes d’admesos al concurs per ocupar de manera temporal el càrrec de tècnic de cultura en el que pertoca a plàstica , en substitució de Gisel Noè , gran capo funcionarial de l’ens cultural.

Malgrat la premeditació i traïdoria de convocar un concurs en ple més d’agost , el que jo creia implicaria que sols quatre se’n assabentessin , la realitat ha dit el contrari i quasi han estat quaranta les persones que han passat el primer garbell., fet del que ens alegrem. I encara que segons sembla que vistos els greus problemes existents en centres de creació han estat aquests els que han format el gruix d’aspirants , sigui qui sigui l’escollit , sempre serà millor que el dofinat que es volia consolidar amb Gemma Tro.

Per altra part sabem que la gent de l’IMAC segueix aquest blog i de tant en tant , quan veuen que la seva cagada és massa grossa, fins i tot rectifiquen. Fa dos dies explicàvem que en la pàgina de cultura del weeb municipal encara constava l’agenda i els actes del mes de juny. Avui hem de dir que han rectificat i s’han posat al dia i ja consten les exposicions de Ca l’Arenas, fet del que ens alegrem.

Però és clar , ha estat tan esgotadora la feina , que ens hem quedat aquí. Així si tenim curiositat i entrem en el weeb de Ca l’Arenas ens trobarem que encara és vigent la temporada passada i això que ja fa unes setmanes que es va clausurar. Però la presa no és pas la virtut d’un IMAC que defensa les noves tecnologies i les arts visuals , però que en la seva pròpia realitat no en fa ni puto cas. Així si anem a l’enllaç de Can Palauet ens trobarem que l’exposició actual és la de l’Eduard Comabella que ben aviat farà un any de la seva inauguració, i si ens dirigim al del Museu ens trobarem que no té exposicions.

O sigui que ja ho saben , si volen assabentar-se del que es fa en els Centres Públics , espavilin pel seu compte , però no vulguin informació mitjançant les noves tecnologies que tan defensen.

Però potser el quid de tot està en l’odi que tenen a la plàstica que fa que intentin capdisminuir en el que poden. És tal aquest desig que a l’hora de la veritat els domina i els pot que acaben amb cagades com la del catàleg de l’actual exposició de Perecoll a ca l’Arenas. En el mateix i en la fitxa tècnica de l’obra consta que el gegantí quadre té unes dimensions , que com podem observar en la imatge son de 3,25 x 1,62 cm. Sí, han llegit bé , centímetres, és a dir de la mida d’un segell de correus.

Preocupats com estan sempre la gent de l’IMAC amb els catàlegs ja que diuen que és el que perdura , ara per dignitat haurien de fer una reedició del de Perecoll tot esmenant la data errònia , cosa que en no ser un contemporani no faran.

Una cagada que diu molt, ja que en el fons no és un error, és una traïció del subconscient.

O potser serà del conscient ?.

dijous, d’octubre 08, 2009

MARKALE / PERECOLL

Avui s’ha inaugurat temporada a Ca l’Arenas. No he assistit a l’acte inaugural com es costum per part meva, dons com ja he explicat alguna vegada vist que el regidor sols acudeix a una inauguració quan està obligat i amb la pistola al pit ( Penedès ha tardat tres anys en anar a la Sant Lluc i ho va fer ja que mitja hora després s’inaugurava l’itinerant de La Caixa al Museu , i ja sabem que La Caixa és la Caixa) , i que cap responsable de l’IMAC i molt menys l’ínclit director del Museu tenen a bé acostar-se mai a les inauguracions dels artistes locals ( tampoc visiten després l’exposició ) , dons si ells no ho fan jo en justa correspondència em nego a acudir a les seves inauguracions. Simbòlic si voleu , però crec que cal evidenciar d’una o altra manera el rebuig a aquesta menyspreant forma que tenen d’actuar a Beneficència.

Malgrat no haver acudit a la inauguració vull aconsellar-vos que us acosteu al casalot del carrer Argentona i us detureu a la sala de l’entrada on us trobareu amb una impressionant pintura de Perecoll realitzada sota la influença de les imatges que li quedaren gravades en la retina, del sagnant atemptat al mercat de Sarajevo , el dia 5 de febrer de 1994.



Fa unes setmanes que en Perecoll va demanar-me m’acostés al seu estudi dons volia mostrar-me una obra nova que havia realitzat expressament per respondre a la proposta de ca l’Arenas. Vaig acudir a la cita , i ho vaig fer amb una certa recança. Darrerament en Perecoll havia assolit un domini tan aclaparador de la seva tècnica del negre sobre negre , que massa vegades quan veia un treball seu em produïa aquella estranya sensació del sí però no. Dit d’altra manera , eren obres que movent-se en un nivell prou estimable , quedaven coixes davant el record de la seva exposició de la Pia Almoina , per el meu entendre , el punt més àlgid de la seva carrera. Però sols veure l’immensa obra ( 3.25 x 1.62 m. )que tenia preparada en la paret del seu estudi vaig tenir clar que em trobava davant una obra cabdal en la seva carrera.

Com bé diu en el seu escrit de presentació aquest és un quadre de plantejament intencionadament barroc, que justa la fusta és on Perecoll és sent més àgil i lliure i deixa volar la seva personalitat sense tmences de cap mena.
Recordar la trajectòria de l’autor ens porta a aquells obres més denses , més intencionadament viscerals, més escrites de dintre a fora , com ho eren els seus primers paisatges , les escultures més magmàtiques, les joies més personals la sèrie de la Pia Almoina , els guerrers del Golf , alguns obres de la Mediterrània... Allà hi ha força , dimensió, intencionalitat , vibració, comunicació, art en una paraula.

Un sentit que no succeeix tan quan l’obra s’escriu en sentit contrari , de fora a dins. Llavors la intencionalitat es pausa , els volums s’equilibren, i apareix una certa tendència al decorativisme , a una formalitat més bella però més asèptica.

Markale és el retorn a la veritat de Perecoll. Abrupta , densa, intensa , les figures convertides en ombres que fugen però alhora que resten immòbils davant la magnitud de la tragèdia. L’evidència de la por , de la incomprensió, del sentiment de no entendre res, en uns personatges indefinits convertits en un de sols que plana per damunt de tota l’obra.

Markala una peça que per si sola qualifica a un artista. Una obra que en la comunicació més plena ens transporta a l’absurd d’uns fets qu no haurien d’esborrar-se del record.
Markala , una obra d’ineludible i densa visita.

Felicitats.

(fotografia de Jordi Cantenys)

dimecres, d’octubre 07, 2009

REFLEXIONS DIVERSES

La magnífica exposició itinerant del MACBA que ara ha aterrat a can Palauet , obliga no tan sols a la reflexió contemplativa , artística i comunicativa corresponent , ans també obliga a unes reflexions més generals tan ten el que pertoca a creadors i visitants,

És reflexió obligada per a tot afeccionat , el deturar-se en l’alt grau de desconeixement que tenim d’aquesta generació , quasi absolutament absent de la museística del país.



El fet de que l’antic Museu d’Art Modern , que d’ençà 2004 es troba ja englobat en el MNAC , arribés tan sols a l’estudi de les avantguardes dels anys 20 , i que el MACBA comencés el seu caminar en èpoques ja més avançades , i encara sols entrant en el tema de determinats artistes que podien servir de predecessors de la contemporaneïtat , deixava en els llimbs a dos generacions d’artistes tan importants com ho puguin ser els informalistes amb noms com Alcoy, Argimón , Vilacasas , Planell, Español Viñas, August Puig, Cardona Torrandell, Amèlia Riera , Planasdurà i altres. Als que es podien afegir als de l’altra cantó , el de la figuració, amb la gent del grup del Passeig de Gràcia , els de la Punyalada , els de la Parés i els que anaven per lliure com per ex. Abelló. Noms tots ells prou importants que serien lloats i omplirien Museus en altres indrets ( d’Europa i de l’estat espanyol) i que aquí son menystinguts , alhora que desconeguts per una gran majoria.

Per això és bona aquesta recuperació , que a més prové del mateix MACBA el que podria indicar un gir en el seu concepte bàsic de la contemporaneïtat . Una recuperació que sols hauria de ser el primer pas per recuperar una generació de gran qualitat que no mereix aquest silenci.


Igualment aquesta mostra hauria de servir de profunda reflexió per aquells artistes que es diuen emergents o que s’apunten al fet contemporani , com imatge de marca.
Aquest grapat d’incipients creadors , amants en general d’oblidar la història , tot creient que ells en son quasi els iniciadors , be farien en fer-ne deturada visita i observar així que molts dels camins en els que es mouen i molts dels conceptes que tan “revolucionaris” creuen, no son més que mimetismes passats pel sedàs del temps i de les noves tecnologies.

Igualment no estaria de més una reflexió envers el compromís i principalment la gosadia de ser trencadors en uns moments en que l’ajut oficial era lògicament inexistent i obligava a fer mans i mànigues per poder dur a terme qualsevol projecte.
Acostumats com estan les noves generacions a disposar d’un camí amb molts ajuts i sense gaire més entrebancs que la seva ineptitud , bo seria fer-ne reflexió que a més podria ser ben productiva davant l’immediat tancament de l’aixeta de la subvenció , que a bon segur servirà per deixar a bona part d’aquests “creadors mentiders” fora de tot circuit.

(Les obres fotografiades corresponen a Romà Vallés i a Cardona Torrandell )

4000

En la presentació de la nova temporada de Ca l’Arenas es va donar la xifra de 4000 visitants que han passat pel centre del Carrer d’Argentona en la passada temporada. Una xifra que va ser valorada positivament considerant un èxit el nombre d’assistents , el que segons Penedès certifica l’encert del criteri unitari de cada temporada.



He llegit la notícia al capgròs,com i com que sé el rigor d’en Vern Bueno que és qui signa la mateixa , sé perfectament que les paraules varen ser dites en to d’estar-ne orgullós i sense cap mena d’ironia i cinisme que a bon segur seria el que pertocaria davant xifres tan esfereïdorament negatives , tan si s’examinen en termes absolutus com en termes relatius.

Si ho fem en termes absoluts , parlar de 4000 visitants / any , el que equival a 75.9 visitants / setmana , és una xifra molt baixa i que parla per si sola si tenim en compte que exposicions d’artistes locals amb cert nivell , celebrades en espais de la Laietana , s’acosten a aquesta xifra global de visitants en tan sols un mes i escaig.

Però a més cal considerar que un bon gruix de visitants de ca l’Arenas som repetidors , és a dir que assisteixen a totes o a quasi totes les exposicions que s’hi presenten , el que comporta un bon nombre de visites / individu. Si a més afegim el nombre de visitants als actes programats per els Amics de Ca l’Arenas o les persones afectes a un creador i que s’acosten el dia de la inauguració responent a la convidada , fa reduir la xifra absoluta a una xifra real de visitants individuals tan baixa que no cal ni quantificar.

Aquestes xifres , que responen a la buidor general en que tots ens trobem quan anem a veure les exposicions , indiquen ben clarament el fracàs del concepte que es du a terme a Ca l’Arenas i que el centre no ha aconseguit ser considerat per la ciutadania com un lloc en el que se li ofereixi una oferta atractiva.
Unes xifres de les que considerar-les positives diu molt , i malament, dels que maneguen la programació , i que serien causa de destitució , cessament i /o acomiadament dels responsables si el sentit de la responsabilitat fos present en el concepte global de ciutat i de govern de la ciutat, i del sentit de la importància que el fet artístic i cultural ha de tenir en la mateixa.
Però això és sens dubte un somni impossible , al menya amb el Govern que mana actualment.

PS.- Volia haver parlat de la programació de la nova temporada però la desconec. En el weeb de Ca l’Arenas encara es publicita la temporada anterior , i en el que pertoca al weeb general de Cultura ni un borrall ni tan sols de les exposicions que s’inauguren aquest dijous, encara que no és d’estranyar. En l’agenda de la plana principal i de manera remarcada s’anuncien actes del mes de juny amb la mostra d’art jove com estrella important !!!

Espero que aquestes també siguin unes dades que Penedès , Marfà i Noè valorin positivament i puguin dir ben alt que l’han encertat.

dimarts, d’octubre 06, 2009

MAMA , POR



A bon segur que han estat les paraules dites per la plàstica mataronina en veure aquesta fotografia que correspon la presentació de la nova temporada de Ca l’Arenas.
Carles Marfà ( director del Museu ), Sergi Penedès (regidor de Cultura) i Gisel Noè ( cap d’àrea de l’IMAC) , els tres personatges que més han fet i fan per anul·lar la plàstica a la ciutat.

Mama , por.

(fotografia de R.Gallofré. capgròs.com)

TVM / MARESME DIGITAL


He seguit amb tot interès allò que aquí i allà s’ha publicat i comentat al voltant de la fusió / absorció de les dues televisions mataronines , amb un resultat majoritari de veure que tots , menys qui mana , ja van veure fa dos anys. Que Maresme Digital no tenia cap sentit disposant de TVM.

De tots els escrits ,els millors els del periodistes i els pitjors , molts desbarrant a tort i dret , els dels polítics. Del primers son d’obligada lectura els de Joan Salicrú i el d’Oriol Burgada d’avui mateix ( ambdós en els seus blogs). Dels segons el pitjor i amb molt d’avantatge el de Ramon Bassas. Un escrit amb tanta dosi de cinisme i demagògia que no correspon en res a la seva habitual intel·ligència. Espero que dintre d’un temps en faci un altra en que escrigui la veritat i no la que ha de vendre el poder en el que habita.

MACMA


Ja que parlem de Ramon Bassas , sí que ofereix la seva bona cara en l’article dedicat a Jaume Simón i el seu eteri MACMA , publicat a la revista Valors i ahir en el seu blog.

En Ramón com que encara és molt jove, es sorprèn de que en Jaume Simón tingui ubicació física triada a l’edifici de la Presó , però aquesta no és cap sorpresa per qui conegui la petita història de l’art de la ciutat.
Recuperada la democràcia i mancada la ciutat de tota mena de serveis culturals públics , calia posar fil a l’agulla per establir un pla d’actuació cultural urgent , en especial en el que pertoca a espais. En Toni Segarra va establir un pla quatrienal ( quinquenal li deiem), que com és natural no es va dur a terme per que existien altres prioritats , i en ell l’edifici de la Presó s’avia de convertir en el Museu d’Art Contemporani de Mataró (MACMA). Va ser una idea amb la que tothom hi va estar d’acord en aquells moments.

Han passat anys, res s'ha acomplert i a Mataró els artistes cada vegada estan més desasistits i menyspreats pel poder públic , però alguns encara mantenen l’orgull de la ironia per defensar-se. En Jaume Simon n’és un d’ells i ho fa de manera magnífica amb aquest costant degoteig d’obres que van omplint el seu Museu virtual.

Altres , com un mateix , cercàvem la il·lusió en un escrit pel Mataró Report allà a finals dels noranta. Es tractava del somni d’un Mataró del 2000 , convertit en centre artístic de primer grau , i a la que acudien una parella per tal de passar-hi el dia i visitar el molt i bo de les activitats artístiques de la ciutat. D’entre elles hi havia la visita al MACMA a la Presó i la de Ca l’Arenas convertida en seu de l’art dels artistes locals.
Avui en la realitat no hi ha ni una cosa ni l’altra. Ca l’Arenas ha estat robada a l’art local incomplint del tot el desig de Jordi Arenas , i l’edifici de la Presó malbaratat en activitats diverses.

Potser per això en Jaume Simon segueix somiant , sabedor que els somnis és l’única cosa que ni el Govern ni Beneficència ens poden robar i malmetre.