DE LO VISIBLE A LO TANGIBLE

ALBERTO ROMERO GIL

L’Alberto Romero Gil va inaugurar el passat dijous a la Sala Parés en el seu espai 2, la que jo crec ha de ser una important exposició per a ell i de la que estic esperançat serveixi de trampolí per un coneixement més ampla de la seva obra , - i d’ell -, en l’entorn artístic barceloní, el que vol dir , entorn artístic del país.

No m’ha donat temps encara a visitar l’exposició però ho faré sens falta , - es manté fins el 17 de Novembre -, ja que crec que cal seguir l’evolució d’aquest bon artista que tenim a casa nostra i al que curiosament , - o potser no tan curiosament -, ningú de l’oficialitat dictatorial de Cultura li ha fet mai ni el més mínim cas.

En espera de visitar l’exposició valgui la prèvia amb aquestes imatges tretes del catàleg que mostren clarament la realitat espiritual del creador. Encara que soni a recargolat i potser a un xic pedant , el títol de la mostra “De lo visible a lo tangible “ ens porta en memòria a una poètica més de segle d’or , més de pintura en el sentit més estricte , en l’orgull personal de ser i sentir-se pintor.
Alberto Romero ens apropa dons a aquestes composicions quasi zurbaranesques , en el pàlpit dels blans que en realitat no ho son , en una aposta cromàtica de fina sensibilitat i dificultat intensa.

Però també ens vol fer partícips de la bellesa d’elements , vegetals , coses properes i quasi imperceptibles, que semblen no diguin res i que en les mans de l’artista agafen volada d’especial sensibilitat , comunicant el silenci intuït i l’olor a casa i a intimitat.
No s’oblida per això dels paisatges on de nou la soledat , el silenci captiu , la immobilitat copsen de nou a l’espectador per trametre aquesta agosarada aposta d’aconseguir comunicació, sensibilitat i bellesa amb un indret inhòspit i impersonal.
Una exposició que cal visitar i que a mi de nou em portarà al record de la minúscula “pipa de gira-sol” amb la que em va guanyar a la primera i em va fer veure ben clarament que aquell artista de qui ho desconeixia tot , tenia la més gran de les possibilitat de tirar endavant i ser reconegut.

Encertar amb apostes com aquestes son les que recompensen la no sempre gratificant tasca de crític local.

VILLÈLIA

A vegades remenat entre antics papers et trobes amb sorpreses ben agradables. És el que m’ha passat amb vells llibres del pare entre els que he trobat aquesta serigrafia de Villèlia de 1968.

Certament magnífica.