dijous, de març 31, 2011

PEPE NOVELLAS



Avui s’han obert les portes dels dos capítols impressionants de l’exposició retrospectiva dedicada a Pepe Novellas. Can Palauet i l’Ateneu Caixa Laietana romanen curulls de la qualitat que atresora l’obra d’en Pepe, gran artista i millor amic.


Temps hi haurà per parlar-ne , especialment desprès de l’acte inaugural que tindrà lloc el proper dilluns .4 d’Abril, a la sala d’actes de Can Palauet ( dos quarts de vuit del vespre ) i a continuació a l’Ateneu Caixa Laietana, acte al que tots esteu convidats.



Una exposició d’obligada i molt repetida visita que malgrat tots els ets i uts , està aquí i està per gaudir-la.

Amb emoció continguda vagi la meva recomanació més insistent

dimecres, de març 30, 2011

MENTIDA PODRIDA



Avui 30 de març s’acompleixen quatre anys de la signatura del conveni per crear el Fons d’Art de Mataró en base a la disposició de prop d’un centenar d’artistes a cedir una obra significativa al Consistori. Els signants eren l’alcalde Baron, Jaume Graupera, Albert Alís, Josep Mª Codina i el que això signa. Era un conveni auspiciat per tots els grups polítics que van adjuntar el projecte com un punt del programa electoral , que a més va quedar ratificat en el programa de Govern. Malgrat això tots sabem que el projecte no es va dur a terme.

Avui , justament quatre anys més tard , llegeixo en aquest autobomo que és diu “BALANÇ DE GOVERN 2007-2011”, un pamflet publicitari de 136 pag. que suposo ha estat pagat per tots, i en la pag 56 , que correspon a Cultura i en el subapartat de “Compliment de les actuacions previstes” el següent (textual):

Punt2.- La mostra “Art de Mataró”
S’ha decidit conjuntament amb els promotors no realitzar la mostra

He quedat a quadres ( i mai tant ben dit) . Com es pot mentir de manera tan barroera. Com es poden espolsar-se les puces i la responsabilitat carregant el mort a un acord que mai va existir ni tan sols en el camí del possible.

Per que ningú es porti a engany això és el que vaig publicar en el post de l’11 d’Abril de 2008. Com poden observar tot correspon a que va ser una decisió conjunta. Quins pebrots !!

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART . R.I.P.

Sr. Joan Antoni Baron
Alcalde de Mataró


A Mataró el deu d’Abril de 2008
Distingit Senyor:


Ara fa poc més d’un any que els sota signants com a promotors de “PROPOSTA MATARÓ . Fons d’Art” vàrem tenir la satisfacció de signar amb vostè com Alcalde de Mataró un acord per fer-lo realitat.


Després de quasi un any de silenci , el passat mes de Febrer el Sr. Sergi Penedès , regidor de Cultura , sense cap mena de comunicació prèvia va iniciar un seguit d’accions que al nostre entendre no tenien res a veure ni en el fons ni en la forma del projecte acordat. En una entrevista mantinguda amb ell, aquest camí va ser rebutjat per la nostra part , alhora que de nou s’explicità el sentit del concepte de PROPOSTA MATARÓ i el camí a seguir , tal i com s’havia pactat amb l’anterior regidor de Cultura , Sr. Jaume Graupera. Davant el que el Sr. Penedès considerava una nova proposta , va demanar uns dies per a respondre al nostre oferiment.


Han passat ja cinquanta dies sense haver rebut cap mena de comunicació per la seva part i hem tingut coneixement de que el Sr. Penedès ha iniciat de nou les gestions per a dur a terme el seu projecte , que va ser rebutjat per nosaltres com a promotors del Fons d’Art i que alhora no compleix bona part dels pactes establerts en l’acord signat .


És per això que davant el menyspreu com a promotors del mateix i molt especialment per entendre que aquest projecte no té res a veure , ni en el concepte ni en el contingut amb el que hem defensat sempre i és fonament de l’acord , ens sentim obligats a prendre l’IRREVOCABLE decisió d’ABANDONAR el paper de PROMOTORS de PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART , proposta que donem per acabada.


Davant d’aquestes circumstàncies li agrairiem que ni el nom de “Proposta Mataró” , ni les dades del signants fossin emprades per cap altra projecte ja que varen ser atorgades en un ideari que ara ha desaparegut.


Lamentem profundament que una proposta al nostre entendre tan engrescadora i rica per la ciutat , hagi tingut tan trist final.


Ben cordialment
Albert Alís  Josep M. Codina  Pere Pascual



Amb aquesta carta lliurada a registre allà les sis de la tarda ha mort definitivament “PROPOSTA MATARÓ. Fons d’Art” , aquell intent per dotar a la ciutat d’una col•lecció viva i palpitant del treball dels artistes locals.
Dic ha mort quan a bon segur hauria de dir l’han matada i no cal amagar qui ha estat , ja que aquest té un nom ben clar al que no cal afegir aquesta collonada de “presumpte”.

L’ha matat , molt al seu pesar, l’alcalde Baron, incapaç de demostrar qui mana i temeròs del poder (?) d’una tècnica municipal . L’ha matat , amb tot gust , el regidor Penedès. Els còmplices han estat una colla de regidors en els govern que estan tant contents d’haver-se conegut que no son capaços de cap mena d’autocrítica que els acosti a la trista i vergonyosa veritat de que son el pitjor equip municipal d’ençà l’adveniment de la democràcia.
L’ha matat tantes i tantes coses , que com diu la història entre tots els van matar i ell solet es va morir.

I és trist. I estic trist i dolgut ,molt dolgut. A fi de comptes aquesta proposta no deixa de ser com un fill personal per el que he lluitat durant més de tres anys per obtenir un resultat final d’exitus que al revés del que pensa molta gent quan veu aquesta paraula, el seu significat no vol dir èxit i sí mort ( sortida).

Temps hi haurà per reflexions puntuals: Dolces , àcides i vitriòliques . Ara és el moment de l’agraïment a tots aquells que han cregut en el projecte , que han lluitat per ell i que m’han fet costat.
Ara s’obre el futur. Alguns volen i dolen. A bon segur cauran moltes caretes i sempre queda el temor de que la venjança és un plat que s’acostuma a prendre fred. Però venjança és una paraula que no m’agrada. Però tampoc m’agrada el servilisme.

Vàrem crear del no res una il•lusió. Tots els partits polítics varen creure en ella i la van col•locar en els seus programes electorals ( tan dolenta no hauria de ser). Ara el poder del baix , d’aquell /a que sols pot créixer enfonsant a la resta , ha dominat a la ciutat i els poderosos temorosos de la merda , no han volgut ni apartar-la , ni molt menys trepitjar-la.
En ocasions com aquesta un entén l’enorme vulgaritat d’una ciutat com Mataró de la que cada dia més fàcil es no tenir-la en consideració


Han passat quasi quatre anys i mai he rebut cap resposta a aquella carta.
Per això ara , davant de la mentida , exigeixo explicacions. Crec que les mereixo.

POLÍTICA CULTURAL.

Ahir parlàvem de política cultural i amb les presses em vaig oblidar de comentar el magnífic article de Rosa Montero a “El País”. El títol “Locuras” , i en ell deia:

Lo cierto es que aquello que admiramos en otros lugares, como el esplendor de las obras civiles en París, por ejemplo, aquí siempre se ha discutido hasta la saciedad: "Cómo se les ocurre meterse en esos gastos superfluos y faraónicos, con las necesidades que hay...". No digo que no haya obras públicas aberrantes e incluso corruptas. Pero me parece que muchas veces las protestas obedecen a un prejuicio lamentable: el de creer que solo es útil aquello que es práctico, y considerar que el arte y la belleza son productos de lujo prescindibles.


Yo pienso, por el contrario, que la belleza es una inutilidad absolutamente necesaria para el ser humano; que forma parte de nuestra estructura básica; que nos hace mejores personas, mejores ciudadanos y más felices. Todos tenemos una parte creativa, como dijo Antonio Garrigues en la inauguración, y maltratar esa creatividad, añado yo, solo puede traer frustración y miseria.

Per reflexionar-hi.

NOSALTRES , ELS MARESMENCS

Magnífic el reportatge que de la mà d’Albert Calls, Eloi Aymerich i Joan Salicrú, ens està oferint m1tv. Qualsevol afeccionat a la cultura se sent atrapat en el discurs que van oferint els més diversos personatges i activistes culturals.

Un gran programa en el que un hi tenia un bocí però no va poder ser. Rodat en tan sols 3 dies , la nit que tocava ( sopar amb la gent del Llimoner ) era 8 de setembre , justament el dia en que la meva dona feia 50 anys. No hi ha dubte en quin lloc i amb qui , havia d’estar sopant aquells nit. L’elecció era gustosament obligada , i així més d’espectador encara em sento cofoi d’una comarca i uns periodistes que han fet posible tan magnífic reportatge.

Moltes felicitats.

dimarts, de març 29, 2011

ELECCIONS I CULTURA




















No se quantes han estat en el decurs dels anys , les vegades en que hem parlat en aquest blog de la parella mal avinguda que conformen la cultura i la política , especialment en el que pertoca als àmbits municipals. Que si la cultura com a “maria” , que si el regidor de cultura mai és un especialista i sempre és la moneda de canvi per a qualsevol pacte , que si....
Enguany les coses van pel mateix cantó. Ningú de l’àmbit cultural a les llistes i molt poques ganes per part dels partits d’assumir la regidoria que a més , i amb les retallades , talment sembla un caramel enverinat.
El tema cultural és aquell tema que serveix per a lluir ( Baron i Penedès per ex. s’estiren dels cabells per no poder presidir com ells voldriem , és a dir amb discurs , l’exposició Novellas ) , però que no compte per res enlloc, fet que és del tot un error.

Joan Salicrú, com sempre clarivident , ja ho deia el passat dissabte en el seu Riera 48 en parlar dels paral•lelismes entre Mora i Baron , o entre PSC i CiU. Deia textualment: Per cert, ni CiU ni PSC parlen excessivament de la cultural. Què passa, amb la cultura? Cap partit farà una aposta forta per situar la cultura al centre de les prioritats del mandat que ve? No en termes d’infraestructures sinó de continguts, de lligams d’instal•lacions, de buscar sinèrgies amb la resta de poblacions de la comarca.... .

Unes reflexions que caldria que tots els partits fessin públiques amb declaració expressa d’intencions , tocant de peus a terra i fugint del volar coloms que significa tot programa electoral , que per cert en el que pertoca al pacte de Govern s’ha incomplert quasi en la seva totalitat.

Unes reflexions que cal explicar especialment dient ben clar quina serà la nova política cultural, encara que parlar de “nova” és eufemisme ja que fa anys que no existeix política cultural, i explicar com es distribuiran els diners que a fi de comptes acaba essent la mare dels ous per falta de dedicació , il•lusió i inventiva.




Potser així ens evitaríem sorpreses com la que ens hem trobat avui en fullejar l’agenda cultural de l’Ajuntament. D’amagatotis, en silenci, sense dir-ho a ningú, sense cap mena d’explicacions públiques, a partir del proper dia 1 d’Abril, Ca l’Arenas sols obrirà els cap de setmana , de divendres a diumenge, de 6 a 9 del vespre, el que és una absoluta vergonya de la que calen explicacions públiques.

Que Ca l’Arenas és un desastre ja ho sabem Que cal variar el funcionament de Ca l’Arenas també. A fi de comptes no fa pas tant un parlava del que al meu entendre, hauria de ser el pla d’usos del casalot del carrer Argentona , però el que és del tot impensable és aquesta restricció absoluta(50 % ) del temps d’obertura dels espais.

Qüestió de diners ens diran , però davant dels diners cal una optimització dels recursos i casualment ens hem assabentat per un ocellet que per evitar cercar –li el nom , hem de dir que no pertany al món de l’art , que s’han de reeditar tots els cartells / catàlegs corresponents a l’exposició “Jardí de silencis” de Marta Duran , a inaugurar el dia 8 d'abril,  ja que en els mateixos , no tan sols hi ha tal divergència cromàtica que en res s’assemblen a les obres originals , ans també pel fet d'apareixer una franja superior que ningú sap a que pertany.




Davant de la malifeta Marta Duran ha entrat justament en còlera i ha donat l’ordre lògic de que sota cap concepte es pengi cap d’aquests cartells. Un fet que fa ploure sobre mullat després de l’anul•lació de la seva exposició d’aniversari en el Museu de Mataró per flagrant incompliment de les condicions per part de Marfà i companyia.

Crec davant tal cúmul d’incompetències que res cal afegir. Sols demanar explicacions públiques i responsabilitat a qui pertoqui , és a dir fets més impossibles que no pas la cultura tingui el valor mereix en una política municipal.

dilluns, de març 28, 2011

HOMENATGES I SIMILARS

EMÍLIA DE TORRES


Demà dimarts en la sala principal del Reial Cercle Artístic de Barcelona , la que va ser la seva segona casa durant tants i tants anys , s’inaugurarà una exposició homenatge a la recentment desapareguda Emília de Torres, antiga sòcia de l’entitat que justament va rebre la medalla d’or de la mateixa poques hores abans de morir.

Una exposició que romandrà oberta fins el 19 d’Abril ( Arcs 5. Barcelona, al final del Portal de l’Àngel ) i que servirà per fer justícia una vegada més a aquesta gran Dama del nostre art. Un acte al que havia estat convidat per fer-ne la presentació, circumstància que no podrà ser per coincidències professionals, però sí que tindré l’honor de que en el mateix siguin llegits uns textos meus que conformaran el catàleg.

Una exposició que recomanem , com no, amb tot plaer.

ANTONI COMAS. EDUARD NOVELLAS


El passat dijous va ser presentat ala sal de Plens de l’Ajuntament mataroní el retrat d’Antoni Comas , que a partir d’ara ocuparà espai en la sala de mataronins il•lustres.

Si de per se la notícia és remarcable , més ho és per a nosaltres el fet de que hagi estat Eduard Novellas a qui s’hagi realitzat l’encàrrec i que aquest l’hagi solventat amb una obra de gran qualitat en que ha sabut conjugar la seva personal plàstica en el camp del retrat i el paral•lelisme , extern i intern , amb el personatge.

Una obra magnífica que honorant a tots els protagonistes , honora a la ciutat.

PERECOLL


No és un homenatge però sí un honor que TVE et dediqui els minuts culturals del final d’un telediario de cap de setmana i això és que ha succeït amb Perecoll i el seu negre sobre negre.

Per si algú el vol xafardejar , aquí està el link corresponent.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/perecoll-el-pintor-que-solo-utiliza-el-color-negro/1056443/


PUIG I CADAFALCH



Aquest dissabte vaig assistir a la manifestació celebrada a Argentona per a tal de demanar l’adequada conservació de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch que es troba a la Plaça de Vendre i que en tan alt grau de ruïna es troba.

De la manifestació em van sorprendre negativament dues coses : Per un costat la poca assistència de públic , poc més d’un centenar per a una població que supera amb escreix els deu mil, és del tot lamentable, i per l’altra l’absoluta desorganització de tot l’acte, que esdevenia en protesta de patacada en comptes d’un acte serós . I això que es va anunciar una comunicació amb directe amb TVE.

Que cal efectuar puntada és evident i que a la que ens descuidem la casa anirà en orris, també. Potser per això em sorprèn més encara el desgavell generalitzat com ho demostra que era el cap de Natura qui portava les rendes de tot.

No és això companys , no és això. Cal recuperar l’esplendor de Can Puig , però cal fer-ho amb accions molt més ben organitzades queno pas les del passat dissabte.

ANTONIO VIOLANO



Antonio Violano.Aquest és el nom d’un escultor italià que a bon segur no dirà res a quasi ningú de Mataró, però és un important escultor que va exposar a Can Palauet allà el 2001 i que ens va deixar de regal l’escultura que ens acompanya i que podem gaudir a la Biblioteca Pompeu Fabra , justa al final de l’escala.

Dons bé, Antonio Violano ha estat seleccionat per prendre part en la propera Biennal de Venècia, en el pavelló oficial de Itàlia , que enguany adquireix gran protagonista al commemorar-se el 150 aniversari de la creació del país.

Una notícia agradable que valora encara més la magnífica obra que ja es propietat de tots.

Per això, molt ens agradaria que algú de Cultura tingués a bé , felicitar al protagonista. Ho faran ?. S’admeten apostes.

diumenge, de març 27, 2011

CARA I CREU

Tot esperant la desitjada mostra dedicada a Pepe Novellas que , atenció !! , obre portes el proper dijous tarda però que en tindrà inauguració oficial el següent dilluns ( 4 d’Abril )a 2/4 de vuit del vespre a Can Palauet i continuació a l’Ateneu,han aparegut un seguit d’exposicions que mereixen detinguda visita.

Succeeix amb la de Pere Màrtir Brasó al Museu Monjo que es renova de direcció després de la nefasta etapa, - com era previsible -, de Llum Torrent. També amb la mostra dels Joves de la Sant Lluc amb Núria Calsapeu, Marc Sala i Ricardo Parabere ( Caixa Laietana. Pça Sta Anna ). Al Museu del Càntir , Mª Teresa Capeta amb “Del mar, el blau” sorprèn per la seva qualitat. Una visita que cal ampliar a la rentada de cara de Can Serra i la nova disposició museogràfica de la col•lecció històrica local. Però per damunt de tot cal fer visita a les dues exposicions que avui comentem: La de Diaz Alamà a la sala del Col•legi d’Aparelladors i la d’Isabel Riera a Gal Art. Elles representen les dues cares de la moneda. L’art en estat pur i amb qualitat suprema ( Diaz Alamà ) i justament tot el contrari ( Isabel Riera ).

DIAZ ALAMÀ. ART EN ESTAT PUR


Estic convençut que d’aquí molt poc hi haurà un gran artista en el nostre país que tindrà com apunt en el seu currículum que la seva primera exposició individual va ser en el 2011, a Mataró i a la sala del Col•legi d’Aparelladors. El seu nom serà el de Jordi Diaz Alamà. I ho dic en un ferm convenciment, apostant el que faci falta, aposta que estic convençut signaria qualsevol persona mitjanament coneixedora del concepte artístic després de visitar la magnífica exposició que ens ofereix a la sala de Can Xammar.

Diaz Alamà és un joveníssim artista nascut a Granollers i que amb tan sols vint-i-quatre anys al damunt ens ofereix una lliçó absoluta d’art , i ho fa en els dos conceptes essencials: el fons i la forma , o dit d’altra manera : la creativitat i la tècnica.

Llicenciat a Belles Arts ( 2008) , ocupa ja una plaça de professor de dibuix en la mateixa i mentre s’ha llençat a l’aventura d’aprofundir els seus estudis tècnics a l’Acadèmia d’Art de Florència on justament es realitzen estudis acadèmics de la forma clàssica i tradicional, en el retrobament e l’Art com un concepte formal, que si s’escau ja es disgregarà en el moment de la creació.
Això justament és el que presenta Diaz Alamà en aquesta exposició. Una vintena de treballs d’estudis de raríssima perfecció, uns quants apunts acolorits i tres obres ,- un autoretrat , una figura femenina i l’apunt del retrat de la mateixa -, elements que configuren en el seu conjunt una excel•lent exposició que mostra el seu altíssim nivell de qualitat.

Potser molts restaran astorats davant de la perfecció de tot el seu treball acadèmic , he de dir però que és aquesta una façana que poc m’atrau. Les considero el que son , elements tècnics i per tant obres d’estudi i progrés que pertanyen a la intimitat i que no cal siguin pregonades al públic en general. Magnífiques , però fredes en la vibració artística. Eliminem-les dons.

Ens trobarem llavors amb un seguit d’àgils apunts , exercicis variats de formes i ritmes. Ben realitzats , amb intenció, però si de cas una mica mimetitzats . Fora també.


Restarem tan sols davant tres obres ( les abans esmentades ) oposades en l’espai. Ens caldrà llavors demanar un cadira , enfrontar-nos a elles de manera alternativa i simplement, gaudir. Gaudir d’una altíssima qualitat. Gaudir del sentit de la perfecció, del ritme , del color, de la creació d’ambients. Gaudir en una paraula, d’un ART amb majúscules que és el que ens ofereix aquest artista , realitat ja en la seva insultant joventut i al que espera un futur incontestable.

Ens trobarem davant d’un autoretrat treballat amb gran mestria. Per un costat en l’exactitud del retratat i la perfecció dels elements corporis , tant en el que de formes com colors, i en l’altra en la sabia desestructuració del ferri realisme mitjançant l’agosarat us del groc i del concepte gestual que acaba de lligar tot el sentit ambiental.

Concepte aquest , l’ambiental, del que dona lliçó en l’altre figura-retrat ( dues peces en una ) en la que els elements estructurals de nou acompanyen a la perfecció de la figura en un to de retrat d’altres temps , però absolutament actualitzat.

Acudeixin dons a aquesta exposició d’imprescindible i repetida visita. I com que no crec que ni l’artista ni l’organització cregui convenient retirar la vintena de peces supèrflues que acompanyen a les tres peces claus, els hi recomano que ho facin en ment , i després triin el que vulguin, el silenci respectuós o l’aplaudiment tancat.
Aquell que es mereix un artista amb nom a recordar, Diaz Alamà , que ens permet pensar que el realisme i la figuració encara tenen un futur per descobrir.

Jordi Diaz Alamà
“De l’aprenentatge acadèmic a l’obra personal”
Col•legi d’Aparelladors. Del 25 de març fins el 23 d’Abril de 2011



ISABEL RIERA.- LA GOSSADIA DE LA INCONSCIÈNCIA



No fa falta ni dir que tota galeria d’art , com a negoci que és, ha de disposar de tota la llibertat per exposar el que cregui més convenient per a les seves finalitats. Fins aquí tot el respecte cap a qualsevol de les seves decisions , però sí que ha de tenir en compte uns valors mínims que mai ha de depassar de manera negativa ja que aquesta davallada de nivell pot a bon segur perjudicar-la en el conjunt de la seva trajectòria i pot fer tirar enrere a altres artistes davant aquell baix nivell que de retop els perjudica.

Entenc que els bons amics de Gal-Art no han fet aquesta segona lectura , ja que si no és així és difícil assumir que hagin pogut penjar en les parets de la seva galeria una exposició de tan baix nivell com és “Textures i Relleus” amb la signatura d’Isabel Riera , a bon segur la pitjor exposició presentada a Mataró i rodalies en uns quants anys.

Isabel Riera pretén que es consideri art el pastitx infumable de pintura i pedretes enganxades per a tal d’aconseguir allò que en diríem un paisatge. Però està clar , si un no disposa dels més mínims coneixements tècnics , si el seu gust és dubtós i el seu concepte artístic lamentable, el resultat no pot ser altra que el d’un desgavell absolut, definició que s’escau al conjunt del presentat.



La presentadora de l’exposició aconsellava a l’autora , i feia bé, que l'autora no tingues en compte algunes crítiques mal intencionades i poc constructives que a bon segur podria rebre. Aquesta no és mal intencionada i vol ser el més constructiva possible. Per això vagi el consell a l’autora de que de moment abandoni l’activitat expositiva i es dediqui a aprendre , des de les beceroles més iniciàtiques fins allà on ella cregui convenient, i llavors ja veurem.

Si mentre vol seguir “creant” per autosatisfacció, que ho faci però en l’àmbit de l’íntim i el privat que és com tothom aconsegueix aquests personals plaers, però que s’oblidi d’exposar i eviti així la tortura visual dels bons afeccionats , la relliscada professional dels indrets on exposa i el ridícul personal que sols pot ser entès com a fruit de la gosadia de la inconsciència.

Isabel Riera. “Textures i relleus” una exposició que hauria de visitar qualsevol que comença en el camp de la creació artística des de l’afecció , per saber de manera ben evident tot allò que mai ha de realitzar si és que vol ser considerat artista.

Una exposició per oblidar , encara que sigui difícil.

ISABEL RIERA.- “Textures i Relleus”
Gal-Art. Del 22 de març fins el 16 d’Abril.

dijous, de març 24, 2011

GERMINANS GERMINABIT


Tinc mil defectes com a mínim , i no sé si cap virtut , però intento sempre ser fidel al meu pensament , dir la veritat , - o al menys la que és la meva veritat o la que crec - , i intento ser fidel al meu entorn i als meus amics.

Fa uns dies en Joan Salicrú es va sentir molest per un comentari que vaig escriure al meu blog , en relació al fet de que el web mataronoticies.cat anunciés la llista socialista , encara que a l’hora de la veritat l’aposta fos errada. Un deia textualment : Però la gent de matarónotícies.cat , molt ben informats , - ves a saber si per raons de ser públics , ves a saber si pel fet de que alguna de la gent del web casualment serà la que portarà la campanya electoral del PSC local -, s’han atrevit a dir nou dels deu primers de la llista , i un els creu a cegues. Per cert , felicitats Elisabeth, felicitats Uri.

Entenia en Joan que algú podia veure en el comentari que ell havia filtrat la mateixa, cosa que no era veritat. No era aquesta la meva intenció, i així li he explicat. La meva era una crítica al PSC al que acusava de filtrar la notícia als mitjans públics mancats d’una certa credibilitat popular en comparança als dos tradicionals setmanaris gratuïts del Capgròs i el Tot.

Explotarà , em deia en Joan , i així ha sigut encara que per a mi d’una manera del tot sorprenent.

Aquest dimecres , un estrany blog “Germinans germinabit” ( Fructificará copiosamente ) (ls 35,2) signada pel clarament ultra - ortodox “ Grupo”Sant Cugat” de cristianos de base de Sant Josep de Mataró” sota el títol “Desenmascarando a la mafia ecelsial mataronense” ( parte 1) llença un atac despietat contra els cristians del PSC al govern, contra les famílies Salicrú-Maltas i Codina-Filbá, i molt especialment contra la professionalitat d’en Joan Salicrú , i aprofita per fer-ho aquestes paraules que provenen d’un “pro-socialista rebotado pero muy bien informado”.

És obvi que no volia parlar del fet . Aquests fatxendes que tan mal fan a la religió que diuen defensar i que tan erròniament practiquen els seus ensenyaments no mereixen ni un borrall d’espai , ni un segons del temps de ningú. Però com que he pogut observar que en aquests dies d’ençà que he estat linkat, el meu nombre de visites s’ha multiplicat , he pensat que millor expressar públicament el meu pensament que ja he deixat com a comentari en el post.

Per això , sense entrar en les picabaralles internes de les parroquies , vull dir ben alt i ben clar, que en Joan Salicrú és un periodista cabal i enormement ètic i legal, que alhora és al meu entendre del millor que corre per els entorns propers i que qualsevol grup, entitat , cadena etc que es faci amb la seva col•laboració sap que es fa amb un periodista “pota negra” amb visió de la jugada i claretat per expressar-la.
I fora d’això és el meu amic , que per a mi encara és més important i senya d’identitat.

Per això valgui avui aquest comentari d’urgència , ben fora de l’habitual. Però el fet s’ho valia i és  pel que he cregut necessari fer aquest públic aclariment.


PS.- Si algú té problemes d’estrenyiment i no en té prou mirant “Intereconomia” vagi aquí el link de la pàgina comentada
http://infocatolica.com/blog/germinans.php/1103231139-desenmascarando-a-la-mafia-ec

PS2.- Ja que em qualifiquen de ben informat ,he de dir que he intentat esbrinar qui s'amaga sota l'anonimat d'aquest grup. En totes les meves trucades ha aparagut un únic nom comú i a més remarcat amb insistència.
Potser d'haver-ho sabut, algun llibre que encara batega calent a les llibreries no hagués sortit a la llum ,dons no és gens políticament correcte quan s'acosten eleccions , tenir defensors tan ultramonatns i anclats en el passat més arcaic i decimonònic del món.

dimarts, de març 22, 2011

PER QUE NO SIGUI SOLS MEMÒRIA.








Aquestes imatges de poca qualitat , fetes amb el mòbil , corresponen a l’estat actual del mural de la fàbrica “Caribu” ( Carretera de Cirera al costat de Forners de Mataró ). Un indret  que es troba actualment trinxat després de plegar del seu paper fabril i haver sofert diferents agressions cíviques de tota mena.

Un mural curiós si més no , obra de joventut de dos artistes mataronins que tenien el taller conjunt i que van reflectir el seu tarannà del moment. El seu nom el poden veure en el detall de la signatura, el que valora encara més la peça per la seva peculiaritat i raresa .




Vagi aquí la imatge per si algú pensa que es pot fer alguna cosa i si no per coneixement d’afeccionats a l’art , la cultura i el patrimoni, amb la petita bona nova que a bon segur en poques hores l’obra serà , al menys , documentada gràficament de manera escaient, i evitem que , com tantes vegades ha succeït , una peça que forma part de la petita vida artística de la ciutat , resti tan sols en la memòria d’uns pocs privilegiats que varen poder gaudir-lo de primera mà.

dilluns, de març 21, 2011

FER MEMÒRIA







 


Aquestes son fotos del lliurament de premis “PICS 77” celebrada a la Galeria Tertre , tenint com a fons una exposició de Tharrats.


Juguin vostès a posar nom als protagonistes i observin que un , de jovenet, ja tenia barba i a més tenia pel , força pel.

diumenge, de març 20, 2011

56



56. Aquesta és la xifra de vots afirmatius que va aconseguir la llista presentada per l’executiva del PSC local per a ser proclamada com a definitiva per a les properes eleccions locals.
Una xifra que correspon al 73.5% ja que hi varen haver 15 vots negatius , 4 abstencions i un vot nul. Unes xifres que per damunt de tot denoten l’estat de desorientació que existeix actualment entre els militants del PSC. Una xifra que índica també el poc nombre de militants , o el poc valor que donen aquestos a triar aquells que en nom del partit intentaran guanyar les eleccions.

Però si filem més prim , la xifra és encara més reduïda. De la trentena de noms de la llista , 22 surten en la fotografia de l’acte. Posem que alguns (quatre exactament ) per ètica personal decideixen votar en blanc, per tant 18 membres de la llista es van votar a si mateixos. Ens quedem dons en que tan sols 38 persones van decidir que “la llista” és la millor no sols per guanyar les eleccions , si no el més important, per governar la ciutat.

Deia fa un parell de dies que es millorava una mica la llista anterior,- tampoc feien falta miracles -, però que això no volia dir que fos una bona llista. Ara , acabades les incògnites, la valoració definitiva no pot ser altra que la de decebedora.
Empro la paraula decebedora ja que penso que Mataró , que és una de les poblacions més grans de Catalunya , hauria de merèixer un govern fort i capacitat. Un govern per el que jo aposto socialista. És per això que em pregunto si entre tanta gent que en la ciutat es mou en aquesta òrbita , no hi ha possibilitat de trobar millors vímets per fer un cistell de govern millor, més qualificat i més poderós.

Crec que tots els ciutadans volem que aquells que ens manin siguin al menys com nosaltres , però especialment ens agradaria que fossin molt millor que nosaltres. Essent com soc un mindundi , en repassar la llista , en aquests quinze noms que han estat fet públics em trobo amb un grapat important de noms que no crec em superin i seguint el sil•logisme els considero difícilment capacitats per a governar una ciutat de la importància de Mataró.

Hi ha noms que han demostrat fefaentment la seva incapacitat per estar en el Govern de la ciutat ( Carmen Esteban i Carlos Fernández) , però algú amb ple senderi pot pensar que J.A. Ciller pot ser el primer de la llista després dels pesos pesants?.

I que ningú m’interpreti malament. Conec a Ciller de fa molts anys , de quan jo jugava al CCDS Salesianos Cerdañola , després dit “El Turó” i en el que ell començava a fer coses en la base, de la mà d’Ildefonso Mármol , amb qui curiosament es retroba per acabar com el rosari de l’aurora en tot el tema d’EPMA , del que hi hauria molt a parlar, i no pas per a bé de Ciller. Després hem coincidit en altres ocasions i penso sincerament que és una bona persona, amb un cert desig de protagonisme, però bona persona. Però ser bona persona no és mèrit suficient per arribar a governar. Calen més mèrits que el de ser un bon esquer per pescar uns quants vots. I jo, ho sento molt, no els hi veig. Estic convençut que Ciller és un magnífic i incansable home de treball , però quan es governa el que ha de manar és el raonament que faciliti el treball. I aquest punt extra , ojalà que erri , no crec el tingui Ciller.

Això per no parlar del quintet que tanca el llistat de coneguts. Queda clar amb aquests noms que l’aspiració màxima del PSC és quedar-se amb 10 regidors. Si no és així la cosa esdevé incomprensible. Normalment les llistes electorals estan ocupades en els llocs de “ no sortida” per gent de pes que per raons diverses no poden assolir el càrrec , però demostren amb la seva presència una certa manera d’estar al darrera , d’insuflar el seu pensament , al seva manera d’actuar , el seu tarannà personal . Donen lluentor i prestància al conjunt.

No succeeix això en aquest cas, excepte amb Pere Vilaseca que ha acceptat un lloc de no sortida davant la impossibilitat d’accedir a la cartera d’Educació en la que repetirà Conchita Calvo d’acomplir-se totes les prediccions. Però la cara de la gent quan es troba amb certs noms , del que Ricis n’és el paradigma negatiu , és per llogar-hi cadires.
Ens trobem dons amb una llista fluixa i decebedora que permet augurar una nova etapa de govern en el que succeirà el mateix que en l’anterior , que Baron haurà d’exercir de permanent bomber, apagant els focs que se li encendran aquí i allà .

Tot això ho dic amb pena , amb molta pena. Fa uns dies es presentava la xarxa Baron, amb noms ben dignes quasi tots de poder governar per les seves capacitats. I com ells, altres . L’endogàmia dels partits que han convertit als seus membres en assalariats dels mateixos i per tant esclaus de ser-ne modus vivendi , ha limitat a molta gent que hauria pogut dedicar un temps de la seva vida al servei de la ciutat. A més , aquesta dependència ha limitat l’obligada selecció de qualitat i ha convertit als que haurien de ser servidors del públic a ser gent que es serveix del mateix.

La llista del PSC és fluixa , molt fluixa. I seria igual de fluixa amb altres noms que apunten des de l’altra sector del partit, ja que en ambdós i domina més l’ànsia de poder i salari, que no pas de servei. Un tema que sols tindria solució amb llistes obertes , al menys en un bon grapat d’escons.

Però el problema greu no està en això. Està en que el que comento del PSC , i ho faig ja que és el meu partit , al que voto i al que voldria molt millor , es podria fer igual o pitjor en totes les altres agrupacions polítiques que es presenten a les eleccions.

O és que CiU ha presentat mai credencials de ser una veritable possibilitat de poder , amb en Joan Mora al capdavant?. O és creïble ERC ajuntant tot el que abans havíem separat i repetint amb Sergi Penedès , - l’innombrable -, com a nº2 ?. O potser ICV ofereix alguna cosa nova fora del seu pijismo progre tan habitual entre els seus fidels votants de la ciutat ?. O el PP i Mojedano han donat la mínima imatge de serietat exigible en tota la seva trifulca ?. O a on està la dignitat de la CUP després de tot l’afaire de Can Fàbregas.

Potser per tot això, i evidentment per molt més , els ciutadans estan cada vegada més desencantats de la política. Un desencís del que els partits sempre diuen que tenen en compte i que es motiu de la seva preocupació, i al que responen amb llistes tan penoses com les que de nou es presentaran en les properes eleccions locals.

El que és una veritable llàstima.

dissabte, de març 19, 2011

IL•LUSTRACIÓ


No és gens habitual que dos galeries de la comarca dediquin alhora el seu espai expositiu al camp de la il•lustració. Per un costat l’espai Capgròs presenta en aquest mes les il•lustracions del mataroní Pere Borrell, de nom artístic “Pere Cabaret” , darrerament col•laborador habitual de l’escriptora Lola Casas, i per l’altra és la galeria argentonina “Art i gent” la que presenta els treballs de la masnovina Lyn Newhouse , practicant d’una pintura que bé es pot entroncar amb el camp de la il•lustració.




Pere Borrell és un d’aquells artistes que podríem dir ha nascut per enquadrar perfectament en el paper d’il•lustrador , una tasca no pas senzilla i per la que es precisa un talent natural. L’il•lustrador no tan sols és un traductor d’imatges del que ha escrit un altre , fet que ja de per se implica una necessitat de compenetrar-se perfectament amb l’autor , ans també ha de saber capgirar la història esdevenint-ne protagonista mitjançant les imatges. A més, és imprescindible entendre i copsar a quin tipus de públic va dirigit tot el muntatge.

Pere Borrell, o millor dit, Pere Cabaret , ja que estem parlant d’ell artísticament , practica una il•lustració neta , de línia directe i sense emprar trampes ni subterfugis. Els seus personatges denoten a les clares les seves vivències i conviccions i aconsegueixen amb facilitat aquell element clau en la tasca de tot il•lustrador com és la de facilitar la comunicació entre escriptor i lector mitjançant les seves imatges.

Una exposició aquesta la de l’espai Capgròs , enormement interessant i de la que fem recomanada visita en especial en el que pertoca al camp escolar i infantil.




Altra concepte és el que presenta Lyn Newhouse en la seva exposició a “Art i Gent”. L’autora es mou en un treball de tendència “vintage” , en un camp que es mou entre l’artesania i l’art i en la que demostra la seva habilitat compositiva per un costat i la seva sensibilitat creativa per l’altra.

Newhouse juga amb tota habilitat , ja sigui amb el dibuix, la pintura , el volum, la fusta , els objectes.., sempre en un afany de crear un ambient d’aire retro en el que es mou molt a gust , en una mena de sentiment victorià com si la sensibilitat de temps passats fos per ella més agradable que no pas l’abrupta duresa d’avui mateix.

Una mostra si més no peculiar , d’agradable visita , amb l’afegitó d’una relació qualitat / preu més que estimable, i que demostra que l’autora sap el que vol i quina és la manera d’aconseguir-ho. I aquesta no és cap altra que la d’emprar habilitat creativa i una sensibilitat especial que ella té a mans plenes.

Una exposició també que amb la seva peculiaritat i fugint del camp pròpiament artístic, per acostar-se més com dèiem abans , a l’entorn artesanal , bé val una acurada visita.

Pere Cabaret i Lola Casas. “Poesia i dibuix”.
Espai capgròs. Del 24 de febrer al 30 de març del 2011-03-2011


Ely Newhouse. “Imaginari”
Galeria Art i Gent. De l’11 de març al 6 d’Abril

dijous, de març 17, 2011

LLISTES

Qualsevol mataroní que tingui un cert interès en la política local estava ahir pendent de l’executiva del PSC local que s’havia reunit per aprovar la llista electoral que serà presentada a l’assemblea , en aquest estrany i poc democràtic joc que fan tots els partits de triar des del poder els noms i després fer la pantomima de la participació de tots, quan a la majoria sols els hi queda el remei de dir amén o de fer la revolució interna quasi en forma de cop d’estat.

No s’ha oficialitzat el resultat final i sí dos detalls de la mateixa , l’abandó de la política local per part de Ramon Bassas i el retorn ; - no sabem si total o compartit -, per part de Consol Prados. Però la gent de matarónotícies.cat , molt ben informats , - ves a saber si per raons de ser públics , ves a saber si pel fet de que alguna de la gent del web casualment serà la que portarà la campanya electoral del PSC local -, s’han atrevit a dir nou dels deu primers de la llista , i un els creu a cegues. Per cert , felicitats Elisabeth, felicitats Uri.

A vol ras es poden dir moltes coses de la llista.
Per exemple que Baron ha demostrat el seu poder malgrat que a l’hora de la veritat ha tingut de “tragar” amb Consol Prados fet que podria modificar les seves intencions de deixar-ho a mig mandat.

I dic que té poder ja que la llista està feta al seu gust mantenint el seu nucli dur ( López, Melero , Esteban i Pera) , amb la Núria Aguilar ara més propera a l’alcalde ( síndrome Capgrossos) , recuperant a Carme Maltas amb qui té gran sintonia de sempre i a més amb la incògnita del nº6 en que el nom de Ricard Coma sembla disposar de tota avantatja pel seu perfil entre formació i empresa , i per tant destinat a comandar l’IMPEM , encara que altres rumors l’apunten com a nou responsable del Tecnocampus.

Si a més afegim que en el lloc onzè , -el somiat per la gent del PSC -, està J.A Ciller , també en l’onada de l’alcalde , ens trobem que sols Carlos Fernández és del que podríem dir un altra pal, però la seva eliminació hauria estat massa per l’executiva , que si ha hagut d’acceptar el càstig evident de ser nº9 i ser superat per Ivan Pera. Un càstig degut al mini cop d’estat que va provocar juntament amb Barerra , Gomar i la trepa dels JSC , del que ara hi hagut clara resposta amb una esborrada absoluta d’aquests impetuosos i poc vàlids aspirants.

Una llista amb les naturals sorpreses , com sembla obligat. Si bé els noms de Prados i Ciller estàven a totes les travesses , en el conjunt hi ha dos noms que sorprenen: Maltas amb la seva presència ( ningú apostava per ella ) i l’absència de Pere Vilaseca ( present fins el darrers segon a totes les apostes). Dos noms que conviden també a lectures . En el cas de Maltas és com si Baron tingués el pensament de que en els mals moments el saber de l’experiència és millor que l’agosarament de la joventut , mentre que en el cas de Vilaseca un creu veure una lectura de futur en tripartit, i m’explicaré.

Si bé no fa pas tant el mateix Baron va arribar a parlar de sociovergència , el cert és que els darrers esdeveniments semblen haver canviat força la situació. Per un cantó la solució positiva de Can Fàbregas ha esdevingut un veritable baló d’oxigen pels socialistes mentre que en part ha passat factura a la gent de CiU per la seva inconcreció en certs moments. Igualment l’aparició dels Mataronins de Mojedano comporta una pèrdua a la gent del PP , mentre que l’assoliment del pacte independentista fa repuntar les possibilitats d’ERC , amb el que ara sembla possible reeditar el tripartit , quan fa tan sols un mes semblava una entelèquia.

Ara bé, si es reedita el tripartit és obvi que ICV reclamarà el manteniment d’Educació ( sols per això repeteix Calvo ales llistes) i per tant Baron no s’ha pogut comprometre amb Vilaseca per atorgar-li aquesta regidoria el que probablement ha estat la causa de la seva desaparició.

Un tripartit que de reeditar-se comporta un nou problema. Que fem de Sergi Penedès?. La nefasta actuació del regidor que ha aconseguit el miracle de posar a tot el mon de la cultura d’acord en una cosa , que tothom està d’ell fins els collons ( i valgui la barroeria ) l’impedeix per lògica repetir en el càrrec, però i si s’entossudeixen ?.

Una pregunta sense resposta , igual que la que ens fem la gent del PSC davant de si finalment es produirà el miracle, i Cultura serà una aposta de govern. Però si ho és, qui manarà?. Fins ara tot estava clar amb Ivan Pera de regidor , però succeeix que Consol Prados és justament la portantveu de Cultura del PSC en el Parlament de Catalunya , per tant és la persona més idònia. Serà així?. Una pregunta amb difícil resposta però que hom pensa que sí l’aposta del PSC és certa , serà Pera qui portarà les regnes de Beneficència.

Amb tot això bo és començar , amb les lògiques reserves , a fer una valoració global. Millorem o empitjorem?. La substitució de Bassas per Prados es equilibrada, igual que la del canvi experiència / joventut de Maltas / Romero, i en el cas final sigui qui sigui el substitut de Barrera serà per millorar. Per tant el resultat és positiu i aquesta llista és millor que l’anterior, però, atenció ! , això no vol dir de cap manera que sigui una bona llista.

Repassar el que hi ha i el que no hi ha ens porta a veure que es mantenen dos rèmores com Fernàndez i Esteban, que s’accentua el clan de l’hòstia ( algú diu que ben aviat a les dotze del migdia serà obligat resar l’ Àngelus a la Casa Gran ) , alhora que s’observa la manca d’independents, que a bon segur donarien poder, prestància i qualitat a la llista.

Però bé, això son reflexions a priori, a tota presa, i a fi de comptes , sobre especulacions.
O sigui , que agosarat que és un , potser s’ho haurà “ d’embeinar” tot , però de moment així és com ho veiem. I crec que no està gens malament que els votants de peu diguem allò que pensem i que mai ens explicaran els polítics que manen.

PS.- Com estaria bé que es comencés a parlar de que no totes les regidories haurien de ser de dedicació exclusiva , com molt bé apunta Josep Puig Pla. En temps de crisi no és de rebut que una ciutat com Mataró tingués més “cartres” que la pròpia Generalitat. Però, qui li posa el cascavell al gat , quan la gran majoria d’aspirants al càrrec és aquesta la seva única possibilitat d’ingressos?.

Una excel•lent reflexió que mereix una atinada resposta.


dilluns, de març 14, 2011

EXPOSICIÓ NOVELLAS



Molta feina per intentar que l’exposició dedicada a Josep Novellas sigui el millor possible. Feina per arrodonir el magnífic treball de Glòria Bosch.

Sabem que serà una magnífica exposició encara que no arribarà ni de bon tros a se el que somiàvem , és a dir a que fos “l’exposició” , la definitiva , la que en veritat expliqués de manera el més absoluta possible , el ser i el fer d’aquest gran artista. Però sigui com sigui serà una exposició d’aquelles que a molts ens emocionarà intensament i que evidentment col•locarà a Pepe Novellas en el lloc que la seva vàlua mereix.

Aquesta feina d’intentar a correcuites trobar aquell obra semi desconeguda o aquell apunt impressionant o l’original d’una “pipa” o.... comporta moltes sorpreses i més satisfaccions, i a vegades buscant , buscant, et trobes amb bibelots o tonteries que et retornen a moments joiosos de l’ahir.

Un d’aquests bibelots que porten la referència d’en Pepe és el “pin” que encapçala l’escrit. Eren moments aquells en plena febre del pin. No cal recordar la dèria dels pins en el temps de les Olimpíades. Afegint-se a la mateixa , Visa va realitzar aquest pin que es donava quan visitaves l’exposició que es celebrà al Palau Moja.

Avui em ve de gust ensenyar-lo, i si no s’exposa en alguna vitrina , no dubteu que lluirà a la meva solapa en el dia de la inauguració.

MÉS NOVELLAS

És una magnífica notícia el poder dir que durant el mes de Juny ( inauguració el darrer dijous de maig ) a l’espai Capgros es realitzarà una exposició de títol: “Novellas i el Dimarts del Llimoner “.

Serà aquesta una exposició de records mutus , de col•laboracions conjuntes , de detalls d’amics sempre guardats en la intimitat. Una exposició que espero sigui un magnífic afegitó a la mostra de l’Ateneu i Can Palauet.

diumenge, de març 13, 2011

XARXA BARON


La setmana passada es va fer presentació pública de la plataforma de suport a Joan Antoni Baron per a tal d’aconseguir la reelecció com alcalde de Mataró. Com que més d’un m’ha preguntat , a vegades amb un to d’un xic de mala intenció, si pensava adherir-me , he cregut que està bé explicar de manera pública la meva decisió, ja que a fi de comptes un no té res a amagar.

Fa quatre anys vaig ser dels primers a afegir-me , de motu propi, a la llavors “Plataforma Alcalde Baron”. Una adhesió de la que es va aprofitar publicitàriament la plataforma , fet que en certa manera m’honorà. Em vaig adherir ja que creia que Baron era la millor opció política i personal per assolir l’alcaldia de Mataró i també per que vaig entendre que la Plataforma podia ser una manera d’incidir en la política del cada dia. Que estant formada per gent amb cara i ulls, podria i seria aprofitada per donar opinions , presentar propostes , ser en certa manera coartífex de la política ciutadana. En certa manera , i per entendre’ns , com una mena de senat clàssic.Fet que no va succeir.

Ara , quatre anys més tard , i malgrat les moltes decepcions personals que m’ha produït l’alcalde Baron , segueixo pensant que és la millor opció personal i política per a dirigir a la ciutat cap el futur incert del moment i per tant , i si no hi ha un gran terrabastall , tindrà el meu vot. Però votar-lo no implica un suport incondicional que és el que cada vegada més exigeixen aquests plataformes , ara dites “xarxes” i que en realitat el més correcte seria dir simplement “Club de Fans”.

Res tinc a dir , o millor dit molt i bo tinc a dir , dels promotors. Excepte en el cas d’Oriol Cortada a qui no conec , amb la resta hi ha prou sintonia. Amb Lluis Garcia podríem explicar moltes històries de joventut i d’estiu en aquells mítics campionats de Futbol sala al Centre Parroquial d’Argentona. Amb Emili Suriñach i Eugenia Mugnani podríem parlar molt de literatura i d’art i Ramon Manté és una persona que jo col•locaria en qualsevol llista electoral. Però està clar que una cosa és Baron alcalde i altra la gent que l’acompanya en la seva candidatura i quin serà el seu programa electoral.

Per raons professionals, - estic de guàrdia –,no podré assistir a la jornada de treball de dissabte vinent, on a bon segur es podran fer avinent algunes coses i es podrà apretar en altres, però està clar , algú creu que amb els noms que corren per arreu i que fora de sorpresa seran els que conformaran la llista , es pot anar en lloc?. I és que jo entenc , a bon segur que il•lús de mi , que el cap de llista alguna cosa té a veure en la confecció de la llista que l’acompanya.

Per això Baron alcalde , sens dubte: però amb la gent que li va al darrera això sí que son figues d’altre paner.

VOLTA CICLISTA A CATALUNYA



Veig en el blog del propi Baron que per raons substitutòries en la Diputació, va haver de presidir l’acte de presentació de la Volta Ciclista a Catalunya d’enguany , en que se celebra el seu centenari.

Sempre m’ha agradat el ciclisme. De jove , - catorze o quinze anys -, juntament amb els amics era estrany el dia en que no ens enfilàvem cap el Vallès , travessant la serralada per anar a berenar a Cardedeu, Llinàs o La Roca.
Després de veure la retransmissió de l’etapa del Tour , temps de Merck, Gimondi , Poulidor , Ocaña etc , agafàvem la nostra bici “de carreres” i a fer kilòmetres. La nostra etapa reina era Argentona , Dosrius , Can Bordoy , Llinàs, Cardedeu , tornar a Dosrius , Parpers , La Roca , Sant Bertomeu, Orrius i tornada a Argentona. Només de pensar-hi ja estic esgotat.

L’any 71 es va celebrar la Volta del cinquantenari, considerant com a tal ja que es celebrava la volta cinquanta , dons als començaments i durant la guerra hi havia hagut els corresponents parèntesi. Per fer-la grossa es va demanar la col•laboració de la gent del carrer amb la venda de diplomes personalitzats en els que constava el nom del col•laborador. Em va venir de gust i aquest és el bon record que ara , quaranta anys més tard , ensenyo amb tot orgull.

Que sigui una bona Volta.

divendres, de març 11, 2011

COSES QUE NO ENTENC




Que no entengui moltes coses és normal. Ja ho diuen els que no són els meus amics que afirmen que soc una mica imbècil , però hi ha coses que em depassen i el tema de la justícia n’és un d’ells.
Vingui tot això en relació de la cara de babau que se m’ha quedat , com a molts , davant del fet de la imputació del director del festival de Sitges per permetre l’exhibició de “A Serbiam films” , pel•lícula de discutible valor però d’extrema cruesa de tota mena i en la que aquells que se l’agafen amb paper de fumar hi ha vist delictes importants.

Crec que no cal afegir res al que s’ha dit per arreu davant tanta il•lògica , en especial en el que pertoca a l’imputat. Seria més que discutible atacar al director, productor, exhibidors etc.., però al director d’un festival on per definició hi acudeixen les pel•lícules més artístiques i que per tant i per estricta definició aquelles que van a la contra és tan demencial que no té nom.

I encara més si fem comparança amb el que recentment ha succeït amb Santiago Sierra que el passat mes de novembre va guanyar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2010 que posteriorment va refusar.



La fotografia que quasi tots els diaris varen reproduir corresponia a la seva acció “Los penetrados” que va realitzar a l’hospital del Tòrax a Terrasa en l’any 2008 i del que poden veure tot el conjunt a http://www.santiago-sierra.com/200807_1024.php. una acció de conjunts de penetracions diverses entre homes i dones de races blanques i negra , en la diversitat de les possibilitats.

Una acció que poc em va fer pensar malgrat l’evidència i que certament no tan sols no va provocar cap denúncia , ans el contrari , li va servir al seu creador, juntament amb altres accions , per guanyar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

I és que queda molt clar que massa vegades el “mal” en una acció, està més en el que la mira , no pas en qui n’és protagonista.

100.000

Aquesta tarda , allà a les 15.05 pm he assolit la xifra de 100.000 pàgines servides d’aquest blog per a prop de 75000 visitants per el què no em queda més que agraïr a aquells que diària o periòdicament tenen el poc senderi d’acostar-se a llegir les opinions del que això escriu.

A tos ells moltes gràcies.


Gràcies que desitjo donar, com no sabeu prou, a la gent que faci possible que l’obra de Marc Llacuna , guanyadora de la Biennal Torres Garcia ,es col•loqui en lloc adient.

Ben aviat es reunirà el jurat de l’esmentada biennal per atorgar-ne veredicte d'una nova edició després de la selecció prèvia que ha deixat la selecció en poc més de cinquanta obres, en espera de triar-ne les quaranta finalistes.
De seguir així hi haurà nou guanyador abans de que l’obra de Llacuna trobi adequat acomoda. Per què es miri com és miri , es vergonyós

506 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

Per llogar-hi cadires.

dilluns, de març 07, 2011

PROGRAMA ELECTORAL




No fa pas gaire que estant amb un amic varem coincidir amb dos pesos pesants del PSC local que ens varen convidar a col•laborar en el programa electoral en el que pertoca al tema cultura. El cert és que els dos ens varen posar a riure i quasi a l’uníson varem respondre: “ Si jael teniu fet. Teniu el de les anteriors eleccions que era magnífic i del que no s’ha acomplert quasi res”.
El cert és que és així. El discurs de Baron, fa quatre anys al Monumental davant del més granat de la cultura mataronina va ser magnífic. La llàstima és que no s’ha dut a terme en res i que ara eliminant el tema infraestructures , d’impossible compliment degut a la crisi , la resta es pot posar en funcionament amb desig i sense una important despesa.

Però fa ben poc un altra amic em retopava que jo molt piular però que no acabava de fer propostes concretes. Per això avui, aprofitant el descans degut a la festa capitalina , vagin uns apunts d’actuació en el camp artístic que és el que un més menys que més domina. Unes propostes posades a disposició d’aquell que les cregui adients i vulgui afegir-les allà on cregui escaient. Propostes a grans trets que potser caldria valorar.

FORMACIÓ.-

Element clau. Davant de la impossibilitat d’una escola en la sempre somiada línia de la d’Arts i Oficis , cal potenciar el que tenim i seguir la tesi general d’externalitzar allò del que no disposem.
Per tant cal recolzar i reforçar el paper del Taller de Gravat , de reconegut prestigi per arreu. Potenciar-lo fins el màxim amb tota mena d’ajuts i convertir-lo en element viu i actiu en la ciutat. Com a mínim ha de ser equiparable a l’Aula de Teatre. Pot i ha de ser un element difusor per arreu de la cultura plàstica mataronina.
En altres camps s’ha d’apostar per beques definides en raó de valoracions d’interès. Beques que han d’estar a l’abast de tothom, professionals i afeccionats. Beques diverses , eclèctiques i de qualitat.

Aquesta formació haurà de revertir a la ciutat en forma d’elements per a ús de la mateixa. Cartells, obres per lliurar com obsequi a convidats il•lustres ...

CREACIÓ.-

L’aposta per la creació s’ha de realitzar essencialment en la disponibilitat d’espais, estris , material o semblants que estiguin a l’abast de tot tipus de creadors.

Cal trencar el conveni de Can Xalant i que aquest espai reverteixi a la ciutat com havia estat concebut en els seus inicis . Amb espais creatius assequibles a tothom , amb selecció de mèrits, no en raó de la tendència com ara i sí en raó del projecte personal de l’aspirant.
Cal cercar altres indrets parells per el mateix fi i adequar-los convenientment. No fa falta projectes faraònics con la Nau Minguell i sí actuacions simples i d’eficàcia provada , com l’adecentament de naus industrials abandonades, que amb poca despesa acostuma a ser enormement útil.

Els artistes han de respondre a l’actuació municipal no tan sols amb la quota econòmica , que ha de ser el més reduïda possible, ans també amb la participació en el col•lectiu ciutadà generant treballs per a l’ús comú.

DISTRIBUCIÓ.-

Cal fer un replantejament total del camp expositiu a la ciutat , donant a cada espai una carat d’identitat.

Així Can Palauet s’ha de destinar a les grans exposicions. S’ha de potenciar el contacte amb els estaments oficials i amb altres productors d’exposicions importants per aconseguir que les millors puguin arribar a la ciutat.
Cada temporada s’ha de fer una exposició “ important” amb un artista local , ja sigui com a reconeixement per la seva carrera o per circumstància personal, especial o peculiar.

S’ha de reconvertir el concepte d’espai , recuperant la zona cedida a Can Xalant i recuperant també la llum del pati amb l’eliminació dels plafons finals de la sala, realitzant alhora un petit estudi de la possibilitat d’emprar els laterals com espai expositiu.
S’ha d’aconseguir que fer un Can Palauet sigui un honor, en especial per els artistes de casa,.

Can Serra.- S’ha de destinar a mostres de caire històric , formatiu o més estricatment museístiques.

Ca l’Arenas.- Cal girar com un mitjó els seu pla d’usos i dedicar-la essencialment a artistes locals tal i com era el desig de Jordi Arenas. No obstant serà bo completar l’oferta amb exposicions d’artistes forans de reconegut prestigi i qualitat.

En primer lloc s’ha de trencar amb la proposta d’un tema unitari, vista la seva inutilitat i apostar per la llibertat , l’eclecticisme i la qualitat.

La sala de la planta superior es dedicarà a les exposicions més importants. Podrà ser ocupat per una sola mostra o fer-ne divisió, actuació que podria ser alterna.
En el cas d’exposició única aquesta estarà dedicades a artistes reconeguts, mentre que en el cas d’espai partit, l’aposta serà per a nous creadors , recuperant el vell esperit del Museu de ser espai iniciàtic per a tota mena de creadors.

La planta baixa mantindrà el seu espai dedicat als germans Arenas , mentre que les sales petites seran destinades al Museu de Mataró que oferirà en elles mostres variades i diverses del seu fons artístic , amb exposicions de curta periodicitat.
La part de la galeria es dedicarà al fons d’art de la ciutat , composat de moment per les col•leccions municipals i als que s’intentarà afegir l’ideari de Fons d’art que es va proposar far uns anys i que va ser avortat per l’Ajuntament.

S’intentaria trobar acomoda al magatzem del Museu que es troba a la tercera planta en l’espai expositiu de Can Marfà.

Si així fos es dedicaria a quest espai a l’aspecte del Fons d’Art local, dedicant-se a l’art jove l’espai corresponent a la planta baixa.

Espai f.- Dedicat com ara a l’art jove i emergent.

En cas de que com es rumoreja aquest espai desapareix de l’òrbita municipal, caldria cercar un espai de característiques parelles.

Igualment seria convenient establir un circuit entre espais cívics o semblants per a artistes afeccionats o principiants.

Tot aquest àmbit expositiu estaria a mans de l’IMAC però sota la direcció directa del Museu de Mataró, direcció que hauria de ser recolzada per un consell assessor que dictaminaria projectes i programació a seguir.

Igualment s’intentarà col•laborar en el possible en les exposicions que els artistes mataronins realitzin fora de la ciutat.

Les mostres hauran de reduir al màxim els seus costos en elements superflus , reducció que també patiran els catàlegs , fora de puntuals excepcions.

AMAGATZEMATGE

S’Intentarà potenciar la col•lecció d’Art local , agrupant en una sola les diverses col•leccions del Municipi ( Col•lecció Municipal, del Museu de Mataró, de l’IMAC, del taller de Gravat. Fons Arenas, Col•lecció Ubach , etc... ) completant-la degudament amb l’aposta per la creació d’un nou Fons d’Art.

ASPECTES COMPLEMENTARIS

Serà decisió de cultura mitjançant la creació de la corresponent comissió tot allò que faci referència a temes artístics com per exemple cartells oficial, escultures públiques etc...


Vagin dons aquests apunts com elements de reflexió als que crec jo es podria treure força suc.