REFLEXIONS A L’ENTORN DE L’EXPOSICIÓ RETROSPECTIVA DE
JOSEP NOVELLAS ( II )

REFLEXIÓ PERSONAL

Al costat de la reflexió general de la que parlàvem ahir en el convenciment de que aquesta no és l’exposició que calia per refermar i enlairar el valor artístic de Pepe Novellas,  un manté una molt més dubitativa reflexió interior i personal al voltant de sí ha valgut la pena implicar-se en la mateixa , com així un ho ha fet en cos i ànima.

Quan em vaig reunir per primera vegada amb Glòria Bosch en presència d’Ester Merino i Ricard Navarro, la meva expressió d’acceptació després de molts dubtes, va ser : “Intentem-ho “. I així ho hem fet , però vistos els resultats finals em neguiteja pensar que amb el que s’ha aconseguit s’ha “matat” per molt temps, per no dir per a sempre , la possibilitat de l’antològica que mereix Pepe Novellas i que en canvi si el resultat hagués estat més decebedor potser la necessitat de l’antològica hauria estat més evident i hauria esdevingut imprescindible.

Potser és una reflexió que alguns podran considerar fal·laç i que indica un grau màxim de prepotència per la meva part en pensar que la qualitat de la mostra depenia del meu fer. No és aquesta ni la meva intenció , ni la realitat de la qüestió. He treballat a fons i estic content i satisfet d’haver-ho fet. En tan sols tres setmanes he aportat a la selecció un centenar llarg de peces . Hem obert espais no contemplats com eren els de l’obra gràfica , l’escultura , la joieria , els cartells ... Quasi la totalitat de les obres presentades en vitrines han vingut per aquest costat i la mirada arrodonida per l’escrit del catàleg m’omple de satisfacció.

He tingut el goig i el plaer de treballar amb Glòria Bosch, increïble professional i millor persona , que m’ha tractat de tu a tu en el sentit professional i ha escoltat sempre les meves opinions , reflexions i suggeriments , actuant després tal i com ella creia convenient, és a dir, tal i com ha de ser.

He pogut aprofundir el coneixement del treball d’en Pepe mitjançant les llargues converses que he tingut amb bona part dels seus amics que m’han fet partícip d’un munt de detalls i confidències, aconseguint així entendre més el fer de  Pepe Novellas i per tant poder fer una lectura més correcte del seu art.

Penso que la meva aportació, i quan dic meva ho dic amb tot el gruix que han i m’han aportat  companys i amics, ha servit per millorar l’exposició i per tant estic segur de que per aquest cantó ha valgut la pena. Però em queda el neguit del dubte de si aquesta exposició en certa manera híbrida , no haurà matat definitivament l’antològica que calia i que ara encara més cal. I potser en part haurà estat per culpa meva.

Un dubte que sols el pas del temps i els fets que succeeixen em podrà desvetllar.

REFLEXIÓ INSTITUCIONAL

No tinc ni la més remota idea de que en pensen els que manen en relació a l’exposició. Ni en el moment de la inauguració ningú em va dir res , ni tampoc ho han fet ens els dies que han passat. Com tampoc l’IMAC em va dirigir ni tan sols una paraula en les setmanes en que vaig treballar per l’exposició, fet per a mi del tot inaudit i incomprensible.

Però el que sí tinc molt clar és que massa vegades vaig tenir la sensació que els únics que tenien un veritable interès en que l’exposició fos un èxit en tots els sentits era la gent de Caixa Laietana , que van fer mans i mànigues per poder arribar a bon port i de la manera més brillant possible.

Em costa entendre la desídia municipal generalitzada envers l’exposició. Penso jo que van creure que amb els diners ja n’hi havia prou i és evident la deixadesa general de la seva actuació. Els convido a passejar per la mostra i intentar trobar les obres de propietat municipal, és a dir  de tots i es trobaran amb la més desagradable de les sorpreses.

L’Ajuntament no té obres de Novellas , o és que potser les ha perdudes?. Com es possible que es presentin diversos cartells municipals i cap original ?. O s’exposi la felicitació nadalenca oficial impresa de 1991 i no pas els treballs originals?. Tenint en compte que l’Ajuntament era coorganitzador de l’exposició, fets com aquets depassen la meva mentalitat i en aquest em retrotrauen a l’anterior exposició retrospectiva de Novellas organitzada també per Laietana i l’Ajuntament , que va tenir també una trista història davant la negativa del llavors PMC , a col·laborar en la mateixa ( Benito de regidora i Bonet / Peran de responsables de plàstica) , tal i com queda ben clar en les hemeroteques.

 REFLEXIÓ POLÍTICA

Encara no estarà decidit el nou consistori quan l’exposició de Novellas tanqui les seves portes i bé estaria que qui pretengui manar en l’àrea de cultura fés petita reflexió d’una realitat.

( Per cert, intento creure en les paraules de Baron en el dia de la presentació electoral quan deia :” Farem de la cultura un dels motors de desenvolupament de la ciutat” . Per tant intento creure que aquesta vegada sí i que el PSC no ens trairà de nou regalant cultura a canvi de qualsevol futesa) .

Dons bé, a partir del dia en que s’acabi aquesta exposició que ojalà ( que vol dir que Déu ho vulgui ) tingui un ressò absolut,  algú de l’Ajuntament em podrà dir on podré veure alguna obra de l’artista . Pregunta que es podria multiplicar amb qualsevol dels noms que formen la història de l’art mataroní i la realitat d’avui mateix.
De que serveix recuperar el nom i l’obra d’un artista , si després cau en l’oblit de la inexistència?.

I aquest és un punt que caldria aclarir en la campanya electoral. La inexistència d’una col·lecció pública , d’un veritable fons d’art local. El no destinar cap espai a donar lluentor als nostres creadors els converteix en invisibles , alhora que fa quasi inútils exposicions com la que estem comentant.

PS.- Si cal buscar maneres de fer i tot tenint ben present la crisi actual, no fa falta un gran viatge per veure com es poden fer les coses , fer-les bé i amb poc pressupost. Acostar-se a Sant Andreu de Llavaneres , veure el Museu de Can Caralt i parlar amb Lluís Albertí son elements suficients com per bastir els fonaments d’un projecte mínim que és obligat existeixi en una ciutat com la nostra.

Totes les obres presents en aquest post son de Josep Novellas

PER QUE NO SIGUI SOLS MEMÒRIA.

Aquestes imatges de poca qualitat , fetes amb el mòbil , corresponen a l’estat actual del mural de la fàbrica “Caribu” ( Carretera de Cirera al costat de Forners de Mataró ). Un indret  que es troba actualment trinxat després de plegar del seu paper fabril i haver sofert diferents agressions cíviques de tota mena.

Un mural curiós si més no , obra de joventut de dos artistes mataronins que tenien el taller conjunt i que van reflectir el seu tarannà del moment. El seu nom el poden veure en el detall de la signatura, el que valora encara més la peça per la seva peculiaritat i raresa .

Vagi aquí la imatge per si algú pensa que es pot fer alguna cosa i si no per coneixement d’afeccionats a l’art , la cultura i el patrimoni, amb la petita bona nova que a bon segur en poques hores l’obra serà , al menys , documentada gràficament de manera escaient, i evitem que , com tantes vegades ha succeït , una peça que forma part de la petita vida artística de la ciutat , resti tan sols en la memòria d’uns pocs privilegiats que varen poder gaudir-lo de primera mà.

 PEPE NOVELLAS

Quasi una setmana sense escriure un borrall però el cert és que no he disposat d’un segon lliure. Després del pacte per l’exposició Novellas, porto una setmana , i el que m’espera , amunt i avall intentant aconseguir col•laboracions i peces que millorin la mateixa i s’acostin en el possible, - que malauradament no serà molt -, al real concepte d’una antològica. Això sí, serà una mostra més que brillant que espero aporti una visió ben ampla de l’artista i en serveixi per gaudir de la seva gran qualitat.

Una exposició en la que s’ha pogut establir una col•laboració, essencialment gràcies a dues persones que cal remarcar. Per un costat, òbviament, per la professionalitat en el fer i en el concepte , de Glòria Bosch que va saber veure que el tema no era una “guerra” de poble , i que hi havia una possibilitat immensa de sumar una important quantitat de variables que per ella eren desconegudes i inaccessibles. L’altra persona clau, ha estat Ricard Navarro, de Caixa Laietana. Ha estat la seva tossuderia de fer seure a la gent per intentar aconseguir un objectiu positiu e, la que ha aconseguit el que semblava impossible. Amant de l’art , amic d’en Pepe , va veure que “allò” no funcionava com calia, i que era imprescindible un plus, una nova marxa , una mirada més ampla. Estic convençut , i en això coincidim quasi tota els que saben la història , que sense ell i el seu paper , el projecte hauria estat molt, però que molt pitjor.

LES VISITES MASSIVES MATEN A L’ART

Avui tot llegint el diari (com sempre “El País” )en la sempre joiosa tranquil•litat de l’esmorzar dominical, - un dels millors moments de la setmana -, en l’apartat de cultura he trobat un interessant article / noticia , de títol el que encapçalen aquestes ratlles,amb la signatura de Tereixa Constenla , en el que Colin Tweedy , director de “Arts & Bussines “ prediu el fi de les macro exposicions pel fet d’haver enterrat el plaer estètic.

Tweedy és especialistes en establi aliances entre els elements culturals i els rics del mon ( per dir-ho així en genèric ) per aconseguir-ne patrocinis, i amb les seves opinions ens ofereix una visió de futur en el que es retorni al gaudi estètic que s’ha perdut en la massificació de qualsevol visita a una exposició important. Una circumstància que tots hem patit alguna vegada , la de la decepció per no haver pogut gaudir intensament d’unes obres per manca de veritable “espai vital” de contemplació.

Com que crec que és un article molt interessant el reprodueixo a continuació:

La ley de los prejuicios se caracteriza por su empecinamiento: siempre se estrella contra la realidad. Se podría presumir que Colin Tweedy, atendiendo a lo que figura en su carta de presentación, es un minimalista de lo público y un maximalista del éxito. Verán que no.

Tweedy es un experto tejedor de alianzas entre la empresa y la cultura, ha asesorado a países como Rusia o Sudáfrica en la tarea y es el director general de Arts & Business, un organismo creado en 1976 en Reino Unido siguiendo la estela de lo que David Rockefeller había hecho casi una década antes en Estados Unidos para estimular a los dueños del dinero a invertir en la cultura. El éxito de Arts & Business es evidente: 500 empresas, 1.500 instituciones culturales y 650 millones de libras al año (760 millones de euros) en patrocinios.


En suma, Tweedy, por su trabajo, podría ser el perfecto devoto del modelo estadounidense de financiación -la cultura pagada por la empresa- frente al latino -la cultura pagada por los gobiernos-. Mero prejuicio. "En los países del sur de Europa se han creado grandes teatros y museos con este modelo que no está condicionado a la voluntad de nadie, es un buen modelo cuando no hay recesión".

Claro que ya no es el caso: en plena gran recesión, la inversión pública destinada a la cultura se desploma con recortes salvajes. Primero ocurrió en Estados Unidos -las finanzas se agujerearon allí antes de descoserse en Europa-, donde las empresas minimizaron sus aportaciones para las artes. En conclusión, y por una vez, Tweedy defiende lo suyo: "Lo británico no siempre es lo mejor, pero en esta ocasión está sufriendo menos al ser un modelo donde el 50% procede del Estado y el otro 50% del sector privado". De la crisis, unos y otros saldrán distintos a cómo han entrado. "Todo el mundo se mueve hacia un nuevo modelo", asegura.


El jueves dio una conferencia en el IESE, de la Universidad de Navarra en Madrid, para hablar de la participación empresarial en la financiación de las artes. Antes, en una entrevista, dejó clara la premisa filosófica sobre la que se sustenta la simbiosis: el patrocinador no es un mero pagador de anuncios si no una entidad implicada en el proyecto cultural. "Tiene que haber un límite entre lo estético y lo comercial, las buenas empresas pondrán ellas mismas los límites. Poner un anuncio de Coca-Cola en un palacio de Venecia no es patrocinio, es pagar por un anuncio", distingue.


La pugna por precisar este territorio difuso surgirá cada vez más a menudo, dado que instituciones sagradas están mirando a poderosas marcas para tapar agujeros. Chanel número 5 se anuncia sobre la fachada del Museo d'Orsay en París, las joyas de Bulgari han enmarcado el puente de los Suspiros de Venecia y el palacio de Versalles ha planeado abrir dos hoteles con lujos para paladares maría antonieta y precios para decapitar fortunas. "La relación entre el dinero y la cultura es histórica, siempre han estado juntos y, a menudo, en tensión", dice Tweedy, antes de recordar que el papa Julio II instruyó a Miguel Ángel para pintar la Capilla Sixtina.


No todo vale pues para tener dinero para la cultura, según Tweedy, que pertenece entre otros al patronato de la Serpentine Gallery. Y tampoco hay que buscar el éxito a cualquier precio. "El modelo blockbuster [exposiciones que atraen masas] mata el arte, no es la manera adecuada de ver a los grandes artistas. En los próximos cinco años los museos dejarán de hacer esas exposiciones porque dan muchos problemas, también de seguridad. El blockbuster es un modelo antiguo, los creadores de cultura tienen que pensar de manera diferente", plantea.


Colin Tweedy compara dos experiencias recientes. Una placentera en el Metropolitan, donde disfrutó de una pequeña exposición de armaduras históricas, que contrasta con la de Gauguin en la Tate, "que no gustó a nadie porque nadie pudo verla y tenía las entradas vendidas desde el primer día". El gestor defiende una vuelta al disfrute estético en el encuentro con el arte, aunque eso signifique reducir el público o tomar medidas impopulares, como la prohibición de fotos en el interior de los museos.


¿Es un defensor de una cultura elitista? No. Colin Tweedy cree que pueden aprovecharse las nuevas tecnologías para difundir el arte a lo grande y que se deben atraer nuevos públicos con múltiples medidas. Algunas de sentido común: "¿Por qué los museos cierran cuando la gente sale del trabajo?".

Un article per llegir amb atenció i que en el que pertoca al darrera apunt ens fa girar la mirada a la nostra ciutat amb la gran incongruència de que actualment, en temporada d’hivern , les sales municipals els caps de setmana estan tancades quan la gent passeja ( diumenge al matí) i en canvi estan obertes al vespre quan la ciutat esta buida. Com en el cas de “Polònia” , algú ho havia de dir.

I ja que hem tornat a la clau local, que ningú pensi que ens hem oblidat del raca-raca amb l’obra de Marc Llacuna

494 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA


Post escrit tot escoltant The Essential Dinah Washington

T’ ENYOREM

Avui ja fa dos anys que la teva absència plana sobre nosaltres.

En el record i en l’enyor, la teva obra ens salva

LLUNA PLENA

Avui , al tornar de Barcelona , mentre el cel intentava desmarcar-se de la nuvolada negrosa que l’havia envaït durant tot el dia , de cop i volta , apareixia esplendorosa una lluna plena que emmarcada en la serralada donava llum especial al capvespre i creava una atmosfera de fort magnetisme en les ànimes sensibles.

Era una imatge sedant , la de la tranquil•litat després de la tempesta. Una imatge que ens anava al dit als dos amics que tornàvem , cansats però contents , d’una reunió a la capital per intentar activar o tancar definitivament el tema de l’exposició de Josep Novellas. Una reunió que cal dir ha tingut, crec jo, un bon final.

La frase que ho resumeix tot és “ Intentem-ho”. És , al meu entendre , la que ha segellat el pacte. Un pacte al que s’ha arribat en primer lloc per la ductilitat i bon fer de Glòria Bosch , comissaria de l’exposició, que ha vist clarament que el que s’oferia era la possibilitat de sumar, i a més,  fer-ho a partir d’uns espais de conreu no contemplats i en el que hi podia haver-hi material “molt sensible”.

Per l’altra , tal i com hem anat desgranant en els darrers dies , existia el desig íntim i intens d’arribar a uns acords suficients per potenciar l’exposició de Novellas, traient-la però de l’atzucac al que l’havia portat una més que discutible preparació prèvia. Un acord que ha de permetre enriquir l’exposició , i també ampliar la visió que de l’artista i la seva obra oferirà el catàleg.

Un acord que dona fumata blanca i en el que es treballarà en positiu. Temps hi haurà, si s’escau, de fer balanços i valoracions per establir uns diferents protocols que impedeixin que exposicions que depassen l’àmbit artístic per ser mostres de caire ciutadà siguin tractades de manera tan poc oberta.

Però això son figues d’altra paner. L’acord al que s’ha arribat avui a la tarda , al carrer Ausiàs March , penso que és el millor oferiment de record a Pepe Novellas del que dilluns vinent s’acomplirà el segon aniversari de la seva mort.

FOTUT


Estic fotut, i no ho dic en el físic en el que em vaig apanyant, o millor dit convivint, amb les meves xacres que uns dies em donen més la tabarra que altres. Estic fotut interiorment, en l’espiritual, el sensible, l’emocional.... No podia pensar mai que tot el tema de l’exposició de Novellas em pogués afectar en tan alt grau, i ho està fent.

Per a mi està clar el quid de la qüestió. Tot es resumeix en el que ha estat encertada frase: Vull “ l’exposició” de Novellas i no , com de moment tot pinta , una exposició més de Novellas per màxima qualitat que aquesta tingui. I en aquesta camí estic lluitant , encara que s’ha de reconèixer , amb molt escassos resultats.

Malgrat les meus esforços, les meves xerrades personals, la sessió de tercer grau a que vaig estar sotmès ahir... , no he aconseguit saber el projecte real de l’exposició. La cançó de l’enfadós queda curta en aquest cas. Si vols saber-lo, participa-hi , diu l’IMAC. Jo no participo en una cosa que desconec. Si m’ho expliques , en parlarem, dic jo. I així , una i dues i infinitat de vegades.

I passen els dies i la impossibilitat d’arribar a un acord es fa cada vegada més patent. I el que és pitjor , mentre em queda molt clar que la Caixa Laietana aposta profundament en intentar arribar a un acord en el que es redreci la situació i es pugui aconseguir un consens que permeti a tothom prendre part en la mostra de Novellas, a l’IMAC ja li va bé com està la cosa, fent propostes inacceptables , per poder al final rentar-se les mans i dir que ells ja ho han intentat però que un / uns s’han negat , de totes a totes , a prendre part en el projecte. Una malèvola estratègia digna de la seva habitual indignitat vers la plàstica mataronina.

Ara queda tan sols una darrera oportunitat. El proper dijous hi ha entrevista amb Glòria Bosch, comissària de l’exposició. Espero llavors veure el projecte real i veure quines són les possibilitats d’incidir per afegir-hi el molt que s’està quedant fora.
Repeteixo l’enorme dificultat d’arribar a un acord. En el poc que sé, el concepte de Bosch es mou en la descontextualització del treball de Novellas, aïllar-lo de l’entorn ( per a mi, el més gran error ) i establir una mostra separada per estilística ,iconografia o variables diverses, defugint del concepte evolutiu que crec imprescindible en una primera antològica , i empro aquesta paraula en un concepte generós de la mateixa.

Però cal esperar i per tant mantenir el neguit. En realitat la lluita està en el poder i doler, o en el voler i doler. És clar que tots volem una gran exposició de Novellas i enlairar el seu nom al nivell que mereix. Però és aquest el camí?. No fer-ho és perdre una ocasió immillorable, o al reves, fer aquesta exposició és perdre de veritat la possibilitat de fer la gran exposició de Novellas?.
Un dilema dur i confús. Fa no gaire ja em va succeir el mateix. Votar PSC , encara que no mereixia el mateix,o fer-ho en blanc . La meva decisió , difícil i costosa , va acabar en un vot en blanc i una absoluta tranquil•litat d’esperit. I aquesta és actualment la meva postura. I ara , què?

Amb en Pepe manteníem de sempre una valoració de totes les seves exposicions. Tot venia de la frase de cloenda de la crítica del meu pare a la seva primera exposició al Museu . Ell deia que veia a Novellas més a prop de Cuenca que no del Prado. En cada exposició en Pepe i jo valoràvem si l’exposició era més de Cuenca o del Prado. Ara en aquesta antològica m’importaria poc cap a quin cantó es decantés , el pitjor és que ara per ara , el que temo és que l’exposició que s’està preparant de Pepe Novellas, no serà ni de Cuenca , ni del Prado, serà simplement “ dels encants “



CONTENT

Pel desenllaç de l’affaire de Can Fàbregas.

La resolució judicial que dona finalment la raó a qui sempre he cregut que la tenia i desubica a aquells que han mantingut de manera absurda i maldient un guerra de profits propis i perdues generals, m’omple de satisfacció.

A més és obvi que aquesta actuació judicial comporta un veritable sotrac polític. Al PSC li dona oxigen que li ha de servir per remuntar la seva depressió. A CiU li toca el crostó per intentar jugar sempre a la tàctica del desgast, sense importar-li gaire a qui s’apropava. Finalment a la CUP ja que , com si fos un fet justicier , li treu tot l’arsenal que li va donar en l’anterior elecció i que va saber emprar de manera tan profitosa.

És moment d’estar contents, però també es moment de reflexions comuns per assolir un estat que serveixi millor al ciutadà. Per part del PSC , regirar tot el que s’ha fet malament i prendre mesures. Per part de la CUP i altres , per entendre que no tot val per aconseguir uns beneficis particulars de qualsevol mena.

Ahir , la tarja de “El Corte Inglés” que porto a la cartera , em sembla que de cop i volta va començar a vibrar , el que és impossible. Seria dels nervis , o ves a saber si de felicitat.

Diumenge tranquil intentant recuperar les forces ( físiques i espirituals ) perdudes en una setmana d’aquelles de bojos, amb molta més feina professional de la que un pot absorbir , amb l’espetec final d’una guàrdia de dissabte , amb vuit hores treballant a més del cent per cent i que et deixen totalment out.

I que dir del tema més personal, amb l’antològica de Novellas planant per damunt de tot, en aquest standby per poder “agendar” , - que absurd és aquest terme burocràtic que tant sembla agradar ara -, una trobada que cada vegada veig més llunyana i absurda , ja que el retard de la mateixa amb ja tan sols sis setmanes de coll , m’obliga a pensar en que s’està jugant a la puta i la ramoneta , fent uns gestos que puguin servir d’excusa i poder carregar el mort a l’altra , en aquets cas a mi, davant l’obligada negativa. El ridícul redactat d’una carta que m’ha arribat amb rebut i més signatures que un decret ministerial, em fa accentuar aquest sentiment.

Penso això mentre retorno la mirada a la foto que encapçala el post , realitzada a l’Estadi Olímpic de Montjuic , el dia en que Novellas va ser anomenat “ artista olímpic VISA”. Els protagonistes , Novellas i un petit comitè de gent molt propera, i la pregunta és: A quanta d’aquesta gent s’ha consultat per tenir obra i informació més adient per l’antològica?.

 Si el percentatge és escàs, - que ho és i molt- vol dir que les coses s’estan fent malament, però que molt malament.

ALCALDABLE BARON I ELS SEUS IMPOSIBLES COMPROMISOS

Mentre, bo es fixar-se en les apostes electorals que ja es presenten en públic i que hauran de marcar definitivament el futur de la cultura mataronina, una vegada finiquitada la lamentable etapa Penedès. Paga molt la pena deturar-se en el discurs de Baron ( el podeu trovar en el seu blog ), efectuada el passat dijous a Can Minguell.

Baron que segueix essent el favorit , i que crec i desitjo que guanyi, malgrat que m’ha decebut profundament la seva actuació en l’àmbit cultural, ha fet un discurs de manual , quan un està en el poder. Ha fet repassada de la feina feta , s’ha disculpat d’algun que altre error, encara que donant part de culpa a l’oposició , i ha apostat pel futur entrant en la dinàmica emocional que tant bé domina. Aquest “som-hi” d’eslògan electoral i la tesitura de la reflexió ens permet ensumar un Baron que repetirà l’estil de la darrera campanya.

De moment ja ho fa tornant a jugar amb les paraules “promesa” i “compromís”. Textualment repeteix que “no feia promeses , que contreia compromisos” el que és simplement impossible. I és així ja que compromís és ni més ni menys que l’ “obligació contreta per una promesa” . Dit d’altra manera , si no hi ha promeses no hi ha compromisos.
Esperem per tant les seves promeses que desitgem del tot profitoses per la ciutat.

Però la clau està en la llista. El secret més ben guardat , amb moltes travesses que corren per arreu. Unes travesses que curiosament coincideixen en molts noms , per el temps que encara manca dona possibilitat encara de moltes capitombes.

De moment i amb el dubte de la baixa de Ramon Bassas , a qui és difícil trobar acomodo adient en moments de tanta crisi a Nicaragua, son baixes segura Alícia Romero, Oriol Batista i Ana Barrera. Els noms que sonen com a substituts son Consol Prados ,- si es confirma la baixa de Bassas -, Pere Vilaseca , Mohamed Belkaid i J.A. CIller . Uns noms que confirmarien una llista igual de mediocre que l’anterior , si no més degut a la baixa d’Alícia Romero, i que mantenen a Carmen Esteban i Carlos Fernández en el poder , fet que és una absoluta aberració.

De Carlos Fernández ja ho he dit tot. És la demostració que qualsevol ( i no en el sentit americà de l’expressió ) pot arribar al poder i que si és servil , el pot mantenir i augmentar. El cas de Carmen Esteban és diferent ja que és la demostració de la invisibilitat i la ineficàcia en el poder. En aquest mandat hi ha hagut dos fets de l’àmbit de la seva regidoria que difícilment tornaran a coincidir en altre mandat. Per un costat la crisi i per l’altra la grip A. Amb dos affaires tan importants i transcendentals, Esteban ha aconseguit no arribar a prendre cap decisió pública el que automàticament l’hauria d’eliminar de qualsevol llista electoral que tingués en l’eficàcia un dels seus paràmetres importants.

I parlant de poder , per diversos cantons m’ha arribat una reflexió comuna, en referència a la decisió d’Alícia Romero d’abandonar la política .Em diuen que la gota que va fer vesar el vas va ser la decisió de la tornada de Mireia Ràfols a l’Ajuntament i el fet de que passi a ocupar un alt càrrec, creat a mida , en relació a tota l’estructura del tema del Front marítim que ha de ser el tema estrella dels propers anys. Una circumstància que mai sabrem si va ser veritat , però tenint en compte les fonts és molt, però que molt probable.

I finalment , estem en condicions de dir que Baron es guarda un as a la màniga encara no concretat del tot, que en forma d’acte públic i sense ser electoral li pot retre molts rèdits. L’acte serà molt real i amb altesa de mires i té a veure amb la cultura , una paraula que per cert Baron sols va usar una vegada en el seu discurs , i per col•locar-la en un petit llistat , entre els espais públics nets i segurs i els esports.

Esperem que en la realitat , la cultura tingui en el seu programa un veritable pes específic, i així no tinguem de seguir amb el nostre raca-raca particular

480 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

ANTOLÒGICA NOVELLAS

UNA REUNIÓ AMB TRIST FRACÀS

Ahir al migdia va tenir lloc la reunió de totes les parts implicades en l’affaire de l’antològica de Novellas. Va ser una reunió d’alt nivell, o si no observin els participants: Penedès, Merino, Noè i Llopis ( IMAC ) Navarro, de Dòria ( Caixa Laietana ), Sussi Vinyals i Josep Novellas ( família) i Soriano, Patricio i Pal (Dimarts del Llimoner). Una reunió que va acabar amb el més estrepitós fracàs , superior a qualsevol pensament previ.

Mirat a posteriori el menú era clar. La reunió es realitzava per ordres superiors. Emprenyat Baron per la carta i segons sembla també per el toc rebut per les alçades de la Laietana, ordenava fer alguna cosa. L’IMAC ni volia la reunió, ni l’interessava , ni vol cap pacte i fins i tot estic per dir que li agradaria el fracàs de l’exposició de Novellas. A fi de comptes tan sols cal mirar la postura històrica de l’IMAC i el PMC envers l’artista i el despreci constant cap a ell i cap el seu fer.

De la família poc en vull dir. No comparteixo ni de lluny la seva postura de preferir una exposició, la que sigui, que no pas “l’exposició”, aquella que hauria de portar a Pepe Novellas al nivell que mereix. Però el respecte que em mereix el record d’en Pepe el traspuo a la seva família, a la que disculpo tot menys allòde que parlàvem ahir.

La Caixa Laietana va ser potser la més centrada i pactista. Vol damunt de tot una exposició important i de prestigi. Veu que la queixa del Llimoner té un bon fonament de raó, encara que no la comparteix del tot, i es sent en part enganyat per l’IMAC que de moment li ha ensenyat la música de l’exposició ( el passat dijous Glòria Bosch va presentar el projecte expositiu) però no coneix l’alçada de la “lletra” actual i veu en canvi que hi ha molta cosa bona i fins i tot fonamental, que li queda fora de la partitura.

Finalment la gent del Llimoner defensa a l’artista i a l’amic i ho fa des de la raó de la visceralitat d’aquell que s’ha sentit humiliat per una actuació indigna, detestable i absolutament poc professional, per part d’un IMAC que sembla moure’s més per una certa mesquinesa que no pas per la professionalitat deguda a una institució, que no hem d’oblidar mai, i ho fem massa sovint, és una institució municipal i per tant pública i al servei de tots els ciutadans.

Amb aquest estris quedava clar que el resultat seria del tot fallit. I així va ser.
L’IMAC es va enrocar en l’encert total del seu treball,- que per cert no va mostrar i seguim sense saber exactament el que té lligat per l’exposició-, sense reconèixer cap error fora del que potser, ves a saber, hauria estat convenient fer un avis preferencial a la gent del Llimoner, però que vaja , els de l’IMAC somos la hòstia, viva la madre que nos parió. I a més els va esbroncaramb força per el camí agafat en protestar.

La gent del Llimoner que es va sentir cornut i pagant el gasto, no va baixar veles i malgrat algunes intervencions pacificadores el resultat era cantat. Tres quarts d’hora , tots al mateix lloc i cap a casa a seguir enriolats en el poder (IMAC i família ) i encabronats per veure que res hi havia a fer ( Llimoner), mentre que la Laietana seguia navegant entre aigües.

En mig de la baralla va aparèixer una història amb nom propi: el meu. Per un costat la proposta de participar amb un escrit per el catàleg de tema, caire i metratge indefinit , al voltant de Novellas , Mataró i .....? Per l’altra dient que calia anar més lluny i apostar per un co-comissariat. I aquí estem en el dilema.
Han passat vint-i-quatre hores més i la indefinició al voltant de la proposta segueix. S’ha acordat una trobada amb la comissaria Glòria Bosch per a veure en quins marges ens movem, però per part meva la decisió esta pressa.

En primer lloc hi ha el tema del que paràvem ahir. Fonamental. La meva dignitat està per damunt de tot. Si l’IMAC i la família no restauren la meva dignitat davant Caixa Laietana i Dimarts del Llimoner no hi ha res més a dir. Aquí s’ha acabat la història.Aquí pau i després glòria. I mai tant ben dit. En cas contrari en podem parlar.

I si em parlem un té molt clara la seva decisió:
Si del que es tracta és tan sols de fer un escrit , la resposta és NO. No vull ser la taxa de localisme obligada en una exposició en que tothom és llunyà a la ciutat i a l’artista. No vull acceptar el parany perfectament tramat: Demostrem que no hi havia veto, hi haurà un escrit segurament correcte i fonamentat en un coneixement intens , dinamitarem la queixa del Llimoner ja que es tracta d’un amic i a més no podrà alçar la veu crítica ja que ell formarà part del paquet.

Diré NO ja que no vull formar part d’un projecte que desconec, que penso que és dolent ja que és tant el de bo que queda a fora, que forçosament el resultat haurà de ser negatiu, i que per tant no és el que mereix Josep Novellas a qui li farà més malt que bé.

Ara bé, si el meu coneixement de Novellas i la seva obra ,pot incidir en l’exposició de forma i manera que la millori i es puguin assolir unes fites importants , és obvi que diré que SÍ, i treballaré a fons i a mort per aconseguir una exposició que s’assembli al projecte iniciàtic . ( I si fos així , al ser una feina professional i de pagament, les meves exigències seran sense cap mena de discussió monetària. Acceptaré allò que creguin que és just, però exigiré , com a condició indispensable, una col•lecció complerta dels catàlegs de les exposicions organitzades en l’àmbit d l’IMAC. Catàlegs que tots ells em manquen a l’arxiu ja que en aquest cantó també he estat vetat per part de la nostra estimada institució municipal.)

Però si soc sincer penso que la reunió ,- si és que s’arriba a celebrar -, no servirà de res. Glòria Bosch és una excel•lent professional i d’alt nivell. De què ha d’acceptar a un vulgar crític de poble per que li esmeni la plana en el comissariat d’una exposició que es pretén important?.

Negre està dons tot. Difícil panorama a canviar i per tant penso que ens acabarem quedant amb una exposició mediocre, amb la gent de l’art dividida , amb Novellas sense poder aprofitar l’antològica que es mereix i un IMAC que seguirà petant-se de riure en veure la tristor del mon de l’art, que segueix sense acabar d’aixecar cap degut a una gestió per oblidar , encara que serà difícil.

Com veieu, trist final a una reunió d’ofici i sense gens de benefici.

CARTELL DE SANTES

Caldrà parlar-ne més profundament , però estem en condicions de dir que la gent del Dimarts del Llimoner ha abandonat la comissió dedicada a triar el cartell de Santes , cansat de ser usat com a vernís democràtic i esser trepitjat pel corró d’avantguarda amb domini aclaparador entre els membres del poc eclèctic jurat.
Una decisió que s’està plantejant realitzar també la gent del sant Lluc que es troba amb la mateixa situació.
Uns abandons que demostren de nou la gens democràtica actitud d’un IMAC que ha depassat tots els límits en el que pertoca a la igualtat d’oportunitats que exigeix un estament públic.

Certament a Penedès li queden quatre telediarios, però ens els farà purgar. Però i en el futur?. Qui entri cal que ho faci amb força i arrambant amb tot, dons cal fer foc nou, caigui qui caigui, si volem que la cultura de Mataró no sigui indigne en la gestió com ha estat en aquests quatre anys.

ARQUITECTURES IMAGINÀRIES

La sala del Col•legi d’Aparelladors acull aquest mes la mostra “Arquitectures imaginaries”, una exposició de Raúl Capitani amb la que ens apropa de manera contundent a la seva realitat més personal, de tal manera que quasi la podríem considerar , la seva realitat genètica.

Dic això pel fet de la dualitat conceptual amb la que l’autor ha volgut estructurar l’exposició, presentant per un costat la seva vessant d’intèrpret plàstic dels grans poetes , i per l’altra la seva vessant més plàstica en el concepte artístic més iniciàtic.

En el que pertoca al costat poètic , Capitani ens fa resum de les seves diverses aventures artístic –literàries en les que s’ha acostat als més diversos poetes , de Borges a Machado, de Garcia Lorca a Espriu , sempre en la recerca de la seva poètica més social , més en el costat de l’home, la llibertat i la cultura.
Un recull que alhora que ens permet observar aquest ideari poètic interior, ens permet admirar-nos de la seva saviesa plàstica en utilitzar diversos conceptes estètics i estilístic per poder acostar-nos de la millor manera als importants conceptes que ens transmeten els poetes. Una plàstica dolça, dura, etèria o enfarfegada segons el cas, però amb el mestratge tècnic habitual d’aquesta gran mestre del gravat.

Per l’altra costat Capitani desplega tota la seva filosofia social en un discurs que defugint de tota la retòrica massa habitual en els artistes de l’altra banda de l’oceà, aposta per l’impacte d’un concepte més directe , sense embuts , malgrat que voltes si existeixi un cert enfarfegament visual que el dificulti.

Emprant la policromia sobre fusta , amb un collage que vol ser fred i distant en l’aparença per que així quedi remarcada la força interior , Capitani mou a la reflexió personal al voltant d’un concepte global de realitat social que no s’ha de defugir i que té a “Suburbio” l’obra més destacada d’un conjunt que s’ha de visitar amb tota atenció.

Col•legi d’Aparelladors. Raúl Capitani
“Arquitectures Imaginaries”
Del 28 de gener al 20 de febrer de 2011-02-08

EL JOC DELS MENTIDERS

Aquest migdia s’ha produït la reunió entre IMAC, Família Novellas, Caixa Laietana i Dimarts del Llimoner , per intentar desencallar l’embolic de l’exposició antològica de Pepe Novellas. Una reunió de la que en parlaré abastament demà quan disposi del màxim de visions possibles de la mateixa , però sí que en vull fer ja un apunt ben intens al voltant d’un tema que afecta, i molt, a la meva persona.

En el decurs de la reunió, tant per part de l’IMAC com per part de la família Novellas s’ha negat que existís un veto a la meva persona i deien que com indicatiu està que se’m volia fer un oferiment per realitzar un escrit en el catàleg de l’exposició, oferiment del que també n’hauré de fer les oportunes valoracions. Per tant l’IMAC i la família Novellas ha dit a la gent de la Caixa Laietana i als meus amics del Llimoner que jo menteixo quan asseguro que he estat vetat per aquesta antològica. Dit d’altra manera : que soc un mentider.

És per això, que per dignitat personal i per refermar-me en que la veritat ha estat i és un dels pilars en els que he fonamentat la meva vida de més de trenta cinc anys dedicada a la crítica d’art, he de repetir que VAIG DIR LA VERITAT.

En el mes d’Abril de 2009 i en reunió mantinguda per l’alcalde Baron, el regidor Penedès i l’artista Josep M. Codina en representació de la família Novellas,i com a resposta de la proposta de la família per dur a terme una mostra antològica que estava prevista realitzar en febrer de 2010,en la coincidència del primer aniversari de la mort de l’artista i el que hauria estat el seu 60 aniversari, i que la família proposava que fos comissariada per qui això escriu, l’Ajuntament acceptava la proposta però amb una limitació . Penedès la va deixar ben clara “.. amb aquesta persona ( Pere Pascual) que ens insulta cada dia, no hi ha tractes. Si no hi és ell el projecte tira endavant, si no....”.
Aquest veto em va ser tramés immediatament per Josep Mª Codina i refermat a posteriori per la pròpia família

És per això , i en defensa de la meva ètica i dignitat, que exigeixo una rectificació per part de la família i de l’IMAC. Que diguin a la Caixa Laietana i als meus amics del Llimoner el que va passar. Que les coses han canviat , que llavors sí i ara no, que... , el que vulguin que sigui cert, però que diguin ben alt i ben fort que un va dir la veritat.

A partir d’aquí podem iniciar qualsevol conversa. Sense aquesta rectificació , res es possible. Per què si ells son capaços de tractar amb mentiders ( que és com em consideren ) , jo amb  els mentiders  no hi vull, ni tracte , ni relació.

JOSEP NOVELLAS.
EXPOSICIÓ ANTOLÒGICA

LA CARTA

Aquest passat divendres al matí , per part de la gent de “El Dimarts del Llimoner” era entrada per registre una carta dirigida a l’alcalde Baron , en la que amb l’adhesió d’un bon gruix d’artistes de Mataró es demanava es deturés l’organització de l’exposició dedicada a Josep Novellas que està preparant l’IMAC i que compta amb la col•laboració de la Caixa Laietana.
La carta , en els seus punts essencials , deia això:

Els darrers dies diversos membres d’aquesta Associació han rebut correus electrònics o trucades telefòniques de l’IMAC demanant-los col•laborin amb obra o aportin coneixement de l’artista, sense precisar necessitats , per l’exposició que l’Ajuntament i Caixa Laietana estan preparant, tot demanant urgència, perquè “es va molt just de temps”. No sabem quin es aquest termini però ens temem que sigui tant imminent que en contes de fer una bona antològica digna d’en Josep Novellas es faci altre cosa. Per tant li demanem:

- Faci el que estigui en les seves mans per aturar aquesta exposició que s’està preparant, per a tal que es pugui fer amb temps suficient i amb la dignitat que l’artista mereix. La memòria de Josep Novellas no precisa “d’una exposició”, li cal “l’exposició” , aquella que el situï en el nivell que mereix per el seu fer i la seva qualitat artística.


- Que els estudis que acompanyin a l’exposició estiguin fets per persones de reconeguda vàlua que coneguin a l’abast l’obra de l’artista, entre els que sens dubte n’hi han a Mataró. Demanem en nom de la més elemental democràcia no hi hagi cap veto a persones per fer aquest treball de recerca.


Per descomptat que si vostès tenen en compte aquestes peticions, fonamentades nomes en el sentit comú, tindrà tota la nostra col•laboració que creiem que per obvies raons de proximitat personal i artística , serviria per enriquir amb profunditat la tan merescuda antològica.


Una carta clara, concisa i contundent. Una carta que diu el que diu i que vol dir justament el que diu, i a la que no s’hi ha de cercar obscurs motius.
Per això erra del tot Baron quan es queixa de la carta tot atribuint-li motivacions polítiques degut al fet a que diferents membres del col•lectiu , essent membres del seu partit, formin part d’una corrent crítica a la seva labor.

Puc ben assegurar l’absència absoluta de motivació política i sols l’interès artístic, cultural i personal de que Josep Novellas tingui l’exposició antològica que sens dubte mereix. Unes motivacions polítiques que curiosament sí ha exercit l’Ajuntament situant l’exposició just en el darrer dia hàbil abans de la campanya electoral. Una actitud que ell ja bé coneix dons ja la va emprar en el moment de la inauguració del Museu Bassat.

La queixa és una queixa artística en el convenciment de que és impossible realitzar una mostra antològica construïda des del desconeixement de l’autor, l’obra i el seu entorn. I això és justament el que succeeix.

Glòria Bosch, anomenada comissària de la mostra, i professional de reconegut prestigi i vàlua com ha demostrat abastament a la Fundació Vila Casas , va reconèixer fa molt pocs dies a un reconegut artista mataroní, del que respectem l’anonimat però que treure’m a la llum si és precís, que tenia el DESCONEIXEMENT MÉS ABSOLUT , de Josep Novellas del que esperava rebre el catàleg de la seva exposició retrospectiva del 93 per saber per on anaven els trets. Un desconeixement compartit per la Sra Llopis, a qui s’ha encomanat la tasca documental prèvia a l’obra i pel que ens ha arribat fa poc, un desconeixement que igualment comparteix la persona a qui s’ha encomanat escriure el pròleg del catàleg.

Amb aquests estris el fracàs és obligat. A bon segur que es pot aconseguir una magnífica exposició. L’obra de Pepe Novellas és de tant alta qualitat que ella sola llueix per si mateixa. Però és aquesta l’exposició que l’artista mereix, i que la ciutat en general i el món de l’art en general, reclama?. Taxativament, no.
Una antològica és altra cosa. És oferir el bo i millor de l’artista , però és també oferir la cara oculta , els seus detalls petits , íntims, personals. La gent que està “organitzant” (?) aquesta exposició ho desconeix tot i així és impossible arribar a aquests detalls vius que donen pes personal i caliu a una antològica. I com exemple vagin dos detalls:

Pepe Novellas i Joan Parés , que per cert ha renegat per indignació, de l’afegitó de “Parés de Mataró” al signar la seva adhesió a la carta de protesta, es van fer un retrat mutu, fet del que a més hi ha constància fotogràfica. Un retrat que els dos gaudien orgullosos a les seves llars .Enfrontar ambdues obres , és un exemple definitoria del que hauria de fer una antològica com cal.
O en el cas documental, oferir per exemple el cartell de l’escola d’arts que van muntar a Les Esmandies, amb molt poc èxit, Rovira Brull, Perecoll i Novellas. Un cartell magnífic fet per la Nefer i que , en el cas que conec, està signat pels tres protagonistes.

Fets com aquests , i podem afegir-ne un sac: els dibuixos de la Pipa d’en Roc, caricatures , apunts diversos ...., son els que donen vida i personalitat artística , humana i ciutadana a una antològica com la de Pepe Novellas, que de cap manera es pot concebre com la que faríem al voltant de qualsevol gran “patum” i sí des de la proximitat i el caliu, que no destorba en res a la valoració qualitativa de la seva obra.

I ara què?. Dons difícil ens ho posen. El cert és que la carta ha desencadenat un munt de reaccions. Al cap de ben poques hores, just passades les quatre de la tarda del divendres , Ester Merino , directora de l’IMAC, adreçava un mail a Carlos Soriano , com a signant de la carta , tot comunicant-li que el proper dilluns s’establiria agenda per una trobada entre IMAC, Caixa Laietana, família Novellas i els signants de la carta , per intentar redreçar la situació.
Una situació que pel que sabem podem dir que ha disgustat profundament a Caixa Laietana , que és qui més ha tirat del carro per fer realitat aquesta antològica i que s’ha sentit enganyada per l’IMAC tot veient que mentre li venien la moto de que tot anava sobre rodes, ara es troba que no és veritat, li ha explotat l’exposició a la cara , i sense tenir-ne cap culpa, no sap com retomar el tema.

I aquí està el dilema. Ara, què?. La solució és evident , cal refer tot el concepte , contactar amb la realitat de Novellas , estructurar de nou el caràcter de l’exposició, catàleg i actes complementaris i possar-se a treballar. I principalment aconseguir un equip de treball que conegui la realitat personal i creativa de l’artista i per tant sàpiga quines tecles tocar per aconseguir fruits positius.
Obviament que és molt convenient una mirada més freda i professional com la d'una comissaria del nivell de Glòria Bosch , però aquesta sols es pot exercir sobre una tria previa exacta i acurada , que ara per ara i amb els elements amb que es treballa és del tot impossible.

Però tota aquesta evidència xoca contra un mur, la data. Amb una inauguració prevista per el 31 de març, és absolutament impossible que l’exposició es dugui a terme amb unes mínimes exigències de qualitat.
Acceptarà l’Ajuntament l’ajornament?. Ho dubto molt, quan per ell sí que aquesta exposició té un clar component polític electoralista.

Ajuntant esforços és possible arribar a la data?. Ho veig molt difícil , no sola per el curt termini, ans també per l’enorme dificultat de treballar amb l’IMAC com a responsable màxim, amb una relació de tibantor extrema , com és la que manté l’ens amb el món artístic local. Potser si fos la Caixa Laietana la que prengués el timó...?

Cal dons esperar els fruits de la reunió que passen essencialment per saber la realitat de l’estat de la qüestió: Contactes , obres aconseguides , concepte general de l’antològica , concepte del catàleg, dels actes complementaris, de les visites guiades... Essent primordial l’assegurar que la mostra de Novellas serà exactament no una exposició, i sí , l’EXPOSICIÓ , aquella que Josep Novellas mereix per tot el que ha significat en i per l’art de Mataró. Una exposició que col•loqui definitivament a Josep Novellas en el graó que la seva qualitat mereix.
En aquesta aposta ens trobarem tots els que hem signat la carta i tot l’art i la cultura de Mataró. Ara sols manca que els que manen estiguin per la labor , cosa difícil, i siguin capaços d’entendre que cal iniciar un altra camí.

S’aconseguirà?. No ho sé, i el cert és que ho veig molt negre , però ha estat just  aquest sentiment i desig , el punt de trobada de tots els signants de la carta , que no tenen cap dubte de que Josep Novellas mereix el més gran dels reconeixements públics i artístics.

I és obligació dels poders públics fer-ho realitat.

JOSEP NOVELLAS

A mitjans de setembre , és a dir ja fa dos mesos, que tot fent presentació de la temporada artística, Sergi Penedès va anunciar amb tot rebombori allò que feia temps Baron anava escampant per arreu, que en aquest curs , i més exactament en els darrers dies de Març, s’inauguraria una exposició de Josep Novellas amb obra significativa del seu fer. Una mostra que s’organitzaria conjuntament amb la Caixa Laietana.

En aquells moments ja varem llençar sirenes d’alarma ja que no ens va agradar gens l’expressió “obra significativa” , en comptes de parlar d’una “mostra antològica”, que és ni més ni menys del que cal parlar en aquesta ocasió, tal i com mereix abastament l’obra de l’artista i amic desaparegut.

Ha passat el temps i el silenci és absolut. La família em confirmava el passat divendres que no té cap notícia al respecte i el mateix succeeix amb amics i entorn , elements tots ells absolutament imprescindibles per bastir i vestir una mostra com cal. I estem parlant quan sols queden quatre mesos per la inauguració, i un d’ells és inhàbil per les festes nadalenques.

Amb aquestes condicions queda clar que ja és impossible la realització de l'exposició del nivell antològic que es precisa. A hores d’ara hauria d’estar establert el concepte d’exposició, s’haurien d’haver cercat les obres precises,  els autors del catàleg i el fotògraf haurien d’estar ja en marxa , posant el suficient fil a l’agulla com per a pensar que la cosa estava més enllà del simplement embastada. Però a hores d’ara no podem ni dir que el més calent és a l’aigüera.

Si es segueix amb la intenció queda clar que tot pot quedar amb un poti – poti arregladet amb la inèdita Sèrie Eròtica , les obres de les que disposa la família , el bon grapat de peces de la Caixa Laietana , i quatre peces agafades d’aquí i d’allà, mitjançant amics i coneguts. Una exposició que en aquestes condicions mai hauria de veure la llum ja que mataria de forma definitiva l’antològica que el cas precisa i com a conseqüència el nom de Novellas quedaria definitivament amagat sota la pols de l’oblit.

Novellas precisa d’una antològica per el seu fer , per el que ha significat i molt especialment per el fet de que el pas del temps pot anar esborrant les petges del seu passat. Una antològica no tan sols ens permetria veure en plenitud el seu treball, ans a bon segur ens permetria algunes saboroses sorpreses com el treball amb el que encapçalo aquest post.
És una peça no signada , però d’una evidència absoluta , realitzada a finals dels setanta ,( el cartell d’Alcoy per l’obra “El Duc Meu Meu” , realitzada per Maicas serviria per ajustar la data ), que havia quedat oblidada en unes golfes i que quasi de manera casual ha tornat a la llum. És una peça amb perfecte estat, molt indicativa del moment , i d’una vàlua artística ben estimable.
Aparicions com aquesta , que n’hi haurien i forces , donarien una nova llum i una mirada més intensa al seu fer.I això sols és possible amb temps, recerca i amb la finalitat d'aconseguir una magna exposició.

Cal dons fer el que calgui per deturar el que sens dubte seria una malifeta. Cal una mostra de Novellas, però de caire antològic i amb tots els honors. I Baron i Penedès n’haurien de ser conscients i actuar de manera responsable, encara que sigui per una única vegada.

ELCASAMENT

Parlant de Novellas , bo és recordar que en aquest dies ,- fins el 12 de desembre -, i ocupant el Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona , - conjunt d’espais artístics municipals de la ciutat -, es presenta l’exposició de “El Casament” que celebra així una nova estació del seu viatge , en espera d’un possible viatge a Andalusia.

Com en les altres etapes , la resposta ha estat enormement positiva i el conjunt col•lectiu ha merescut tota mena d’elogis , fet del que ens alegrem per el de bó que per artistes i també per a la ciutat de Mataró, significa.

INICI DE VOL

Aquesta tarda s’ha inaugurat a l’espai central de la zona universitària del TecnoCampus l’escultura “Inici de vol” del bon escultor i millor amic, com ho és en Perecoll. Una escultura que presidirà aquest gran espai de pas que és d’esperar que amb el temps esdevingui el nucli de tot el complex.

L’escultura , de bronze amb pàtina negre , i de 2.5 metres d’alçada per 2 m. de llargada simbolitza un ocell en vol i correspon a la sèrie “Ocells” en la seva fase més tàctil , en la que s’allunya de la línia recte i les formes volumètriques que dominaren en els seus començaments. Es tracta dons d’una obra de la línia tradicional, i a bon segur més popular de l’autor , de la que exemples clars en poden ser l’Ocellot de la Platja de Mataró i els “ocells” de Miami i Caixa Catalunya.
Una obra que és la translació a mida gran de les petites obres que eren ja imatge de la Universitat mataronina en el que pertoca al fet gràfic i de reconeixements i que juga amb aquest símbol de l’inici del vol solitari que significa sempre la realització, i titulació, de qualsevol estudi.



Una escultura que es troba dipositada al terra i que per tant es converteix en un element immòbil i alhora plenament viu en l’espai i que caldrà jutjar amb més profunditat, quan tot l’entorn estigui en condicions i no ara quan es troba mediatitzat pels mils entrebancs que l’envolten.

Una escultura que esperem i desitgem agafi “volada” i que en un simpàtic gest ha estat descoberta pel grup d’alumnes de l’escola Àngela Bransuela que de la mà de la seva mestre , Montse Tubau , han estat treballant tot l’any passat amb l’art com a eix central i que han seguit fil per randa l’evolució de la creació de l’escultura , com ho van fer igualment amb el treball de Pere M. Brasó. Una línia de treball que em satisfà enormemnt , encara que només sigui per la part que em toca.

INICI DE TEMPORADA

En un fet absolutament inèdit , i que havíem reclamat temporada a temporada , avui l’IMAC ha presentat la programació de la propera temporada d’exposicions. Una programació que cal dir-ho ,- i ho fem amb tota satisfacció -, millora les anteriors malgrat les restriccions pressupostàries, essencialment pel fet de que per primera vegada existeix un eclecticisme en la mateixa , i s’abandona en bona part el domini abassegador i dictatorial del mal definit com “art contemporani” , i s’ofereix un ventall variat d’opcions amb la sorpresa d’una ampla presència de la vesant plàstica i dels artistes locals.
Eleccions ambdues que ens agradaria pensar son fruits d’un raonament i no pas de la manca de diners , dons de tots es sabut que les exigències del muntatge d’una exposició d’arts plàstiques , generalment res té a veure amb les desnortades exigències de molts dels creadors “contemporanis”.

Una programació de la que en parlarem abastament demà i que mereix confiança si no fos per un detall que ens ha deixat freds i amb l’ànim encongit, com ho és el projecte de l’

EXPOSICIÓ JOSEP NOVELLAS

La nota oficial de la programació diu textualment: “Novellas (1950 -2009), amb una mostra significativa de l’artista mataroní Josep Novellas, seleccionades entre una llarga llista de pintures figuratives que s’inscriuen bàsicament en el període conceptual . Del 31 de març al 29 de maig de 2011.

Que vol dir això de mostra significativa ?. El que s’ha demanat, reclamat , i exigit és justament la realització d’una mostra antològica , concepte que res té a veure amb aquest eufemisme de “significativa”.

Una exposició antològica respon , com és de tots sabut, a una mostra que presenta un conjunt de les millors obres d’un artista , aplegant en ella totes les èpoques , el que permet fer un seguiment de la seva evolució durant tota la seva trajectòria.
L’eufemisme de “significativa” ofereix simplement la possibilitat de veure agrupades un seguit d’obres de l’autor , sense l’exigència de cap nexe , lligam o lectura que ens permeti comprendre en la globalitat , el fet i el sentiment artístic de l’autor. És un tipus de mostra habitual en el camp comercial, mentre que les mostres antològiques es corresponen més als camps institucionals.

I el desideràtum és quan s’explicita que les obres estaran seleccionades entre una llarga llista de pintures figuratives que s’inscriuen bàsicament en el periode conceptual. M’ho expliquin.

Obres figuratives i art conceptual ( art caracteritzat per el predomini dels elements conceptuals per damunt dels purament formals )?.
Obres de l’època conceptual de Novellas?. Algú em vol dir quina va ser , dons he de ser sincer i coneixent molt a fons la trajectòria de l’artista m’és del tot impossible trobar una època que pugui considerar-se com a conceptual.

És a dir , que ens venen una exposició de Novellas , coincidint casualment (?) la seva inauguració amb l'inici de la campanya de les eleccions municipals( no fos cas que caiguesin retrets ) , i ho fan amb un projecte inintel•ligible i que no respon en res ni a les exigències del mon de l’art local, ni al nivell que el respecte del treball de Josep Novellas mereix i precisa.

Una mostra que exigim es replantegi per a convertir-se en antològica , tal i com hauria de ser. I ho exigim ara quan encara no s’ha començat a treballar en ferm ja que sobren dits de la mà per comptar els dies en que es comunicà el projecte a la família de l’artista. Així
EXPOSICIÓ JOSEP NOVELLAS. EXIGIM UNA ANTOLÒGICA

Post escrit mentre escoltava Diana Krall ( Quiet Nigths ) (2009)

JOSEP NOVELLAS. EL SOMNI I LA RAÓ

Sempre és difícil, quan no impossible, intentar definir amb poques paraules el concepte creatiu d’un artista. Si exercitem aquest anàlisi en el cas de Josep (Pepe) Novellas i aprofundim en l’arrel de la seva capacitat, potser podem esbrinar dos idearis que reflecteixen de manera ben adient quins han estat els eixos estructurals que semblen haver-li servit de metrònom, per bastir i per vestir, amb tota potència, la seva creació. Aquests podrien ser elements tan essencials com ho son el somni i la raó.

Uns conceptes que quan van col•ligats amb l’arrel de l’Art ens porten inexorablement a Goya i el seu “Capricho” de títol “El sueño de la razón produce monstruos”. Una peça de complexa lectura , en la qual i en el manuscrit de l’estampa que està exposada en el Museu del Prado diu: La fantasia abandonada de la raó produeix monstres impossibles . Unida amb ella és mare de les arts i origen de les meravelles”. Una idea que encara amplia Goya en el manuscrit de l’estampa guardada a la Biblioteca Nacional quan escriu com a portada de la mateixa : “Quan els homes no escolten el crit de la raó, tot es torna visions”.

Unes reflexions aquestes, que Josep Novellas sembla oferir-nos, tot compartint-les , en una trajectòria en la que ens presenta constant lectura del seu pensament il•lustrat , destacant el poder de la raó per damunt de la foscor de la ignorància, en la permanent lliçó simbòlica que fa avinent en totes i cadascuna de les seves obres, apuntant als conflictes permanents del esser humà , assolint així un valor universal de pensament i art.

Per aconseguir-ho Josep Novellas és fidel al llarg de tota la seva trajectòria creativa a una línea de pensament constant , que li serveix com a permanent nexe d’unió de les seves diverses, variacions, evolucions o canvis. Unes circumstàncies aquestes, més aparents que reals , més en l’exterior de la seva pintura que no pas en la seva essència més íntima i personal, aquella en la que rau la veritat més real, certa i alhora amagada, de tot creador.

Un discurs estructurat en el fonament de dos pilars bàsics mai abandonats. Per un costat el del realisme i la figuració , en aquest sentit d’emprar elements que siguin reconeixibles encara que en les seves mans puguin agafar nova personalitat o volada. Per l’altra , el protagonisme permanent de l’home , convertint tota la seva obra en una experiència humanística de primera magnitud, en aquest sentit filosòfic de col•locar al ser humà en el centre del seu interès comunicatiu.

Uns conceptes que començaven a despuntar ja en les seves primeres exposicions i que s’estructuren amb fermesa a l’entorn de l’anomenada “Escola de Mataró” , amb en Ricard Jordà, en Perecoll i en Pal de protagonistes, sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i l’Eduard Alcoy. Novellas es troba a gust en aquest concepte que vorejant el realisme màgic, s’endinsa en l’humanisme fantàstic, tot mantenint en el surrealisme el substrat estructural que li dona suport. Un concepte teòric , molt eteri si és vol, però que el creador va saber evolucionar de manera permanent en el decurs de la seva trajectòria , essent bastida de tot el seu fer.

Una trajectòria en la que cal remarcar de nou el paper fonamental de l’home en tots i cadascun dels seus treballs. Un home amb presència real o latent , tant se val, però un home que gestiona el concepte i direcciona la lectura, amb l’oportuna reflexió per a cada moment i circumstància.
Una lectura en la que emocions , sensacions i passions , marquen motius que son revelats amb profunditat, de manera dolça o contundent , sense obviar mai la carga crítica quan s’escau.

Amanit tot aquest personal concepte amb el deix d’una ironia permanent, refermada a vegades incidint pels verals d’un àcid cinisme, que li serveix per afiblar , copejant amb tota força en el més íntim , en la denuncia permanent de tot allò que ataca , trenca o limita , aquells conceptes que per a ell son bàsics i inalterables, com son els de justícia i llibertat.


Un sentit social de la pintura aquest , que no l’impedeix apropar-se també a altres aspectes de l’home potser no tan transcendents , però si igualment valorables. Així per exemple s’enfronta sense escarafalls i aprofundint al màxim a la temàtica del retrat , amb un aprofitament impecable fonamentat en el domini absolut del dibuix i la figura, per aconseguir descobrir la personalitat més interior del subjecte retratat. Un concepte assolit igualment quan tot jugant, aposta per la caricatura com a eina descriptiva, en la saviesa d’aquell que com pocs sap separar el gra de la palla, l’aparença de la realitat.

Ens trobem també amb l’apunt encertat que ens acosta al carrer , a mons més propers i d’altres molt més desconeguts i llunyans. Tot per no fer llistat de la seva anàlisi a d’altres plaers , en una mirada tan hedonista com els mateixos sentits que vol reflectir i sense defugir per res de les reflexions a les grans passions de l’home , amb l’amor i el sexe com puntes de llança. Un retrat en resum , del viure i del conviure.

Una mirada aquesta que com a pocs li serveix per copsar la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res, deixa circulant una reflexió tant o més profunda que la que puguem trobar en qualsevol de les seves mirades socials més incisives , quan no aspres.

De tot això , i a bon segur més , ens parla avui l’artista en aquesta exposició conformada per el grup d’obres de la seva darrera sèrie titulada per ell mateix en el cúmul de la seva ironia, o potser caldria dir cinisme , com “La belle E.P.O.C. “ , amb el joc de paraules entre el nom castellà de la malaltia que el portà a la mort ( E.P.O.C. = Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica ) i el sentit de la vida dels també anomenats “feliços 20”. Unes sèrie que ve acompanyada d’un seguit d’obres de la seva darrera època , - de fet alguna està inacabada en el sentit estricte - , que ens permet copsar de manera sintètica però molt ben explicitada , la riquesa del llenguatge filosòfic , conceptual, plàstic i estilístic de l’artista.

Unes notes , aquestes de “La Belle E.P.O.C. “, que han de lluitar contra el fet afavoridor de les peces de mida important que sempre semblen marcar fites, mentre existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , aquest element que en canvi és constant en el seu treball, essent eix fonamental en els seus inicis i alhora mantingut de manera inalterable en tota la seva trajectòria.

Ara a “La Belle E.P.O.C.” , Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora sense defugir d’aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra . Així ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envoltaren i que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals, en aquest mix de realitat i ficció, d’il•lusió i de coneixement , amb l’esperança estampada en elles, però amb un deix latent del pessimisme de la realitat. Obres en les que manté el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava.

Son unes peces que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat de l’artista , amb l’home ,- i per tant amb ell mateix- , com leitmotiv de personals lectures traspassades a la realitat d’una creació artística.

I com acompanyants res millor que el corol•lari que l’envolta. Un tríptic que com sempre en el cas de Novellas , és pedra capitular del moment , i que és una baula més de la cadena de tríptics amb la que es podria resumir la seva trajectòria. Un conjunt iniciat amb el del “Jardí de les Delícies” , al que seguiran els de “El buscador de tòfones” , “ del desamor” , “ de la vida” , “ del circ” , “l’Uluru” .

Un tríptic esdevingut personal i màgic , en el que com si d’una premonició es tractés, l’obra queda protagonitzada pel propi creador que ens ofereix una mirada reflexiva i interioritzada que ens porta en certa manera al seu concepte personal del més enllà.

Arrodonint el conjunt de la mostra, també caldrà gaudir d’ un grapat d’obres que ens permet apropar-nos a diferents cares de la polièdrica mirada del creador i fer-ho amb l’accent en la seva iconografia personal, en els detalls , en les picades d’ullet ,en la profunditat de la crítica a voltes amagada en el concepte fèrtil que sap establir en els seus personatges.

Unes peces que alhora ens permeten arrodonir l’admiració envers la seva capacitat tècnica recolzada en un dibuix perfecte i perfeccionista, establert en un entramat compositiu en el que gruixos , textures i materials incideixen en la recerca del perfecte equilibri que ha de servir per magnificar intencions , i en el que la riquesa cromàtica de la seva paleta , serà capaç de marcar alegries, dolors o esperances , quan no esclatarà exuberant per incidir en l’altra cara de l’home, la de l’hedonisme i el plaer.

Una exposició, aquesta que podem gaudir en el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que ens permet sentir viva la realitat de l’artista tot oferint-nos les suficients espurnes del perfum més preuat de la seva creació, com per entendre perfectament l’ideari que el motivà en el decurs de la seva ampla , variada i exitosa trajectòria.

Ara i aquí, amb l’home com a eix i concepte central, entre el somni i la raó, la potència i qualitat de l’obra de Josep Novellas ens demostra la certesa de la perdurabilitat de la vida dels artistes mitjançant les seves creacions. Ens deixa clar , per si no ho sabíem, que la permanència de l’art impossibilita l’oblit.

Inclòs quan l’enyor ho domina tot.

Pere Pascual
Crític d’Art
Mataró, març de 2010

(Escrit de presentació pel catàleg de l'exposició de Josep Novellas que s'inaugura aquest dijous a les 19.30 hores a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres. Les fotografies no pertanyen a les obres de l'exposició)