FOTUT
Estic fotut, i no ho dic en el físic en el que em vaig apanyant, o millor dit convivint, amb les meves xacres que uns dies em donen més la tabarra que altres. Estic fotut interiorment, en l’espiritual, el sensible, l’emocional.... No podia pensar mai que tot el tema de l’exposició de Novellas em pogués afectar en tan alt grau, i ho està fent.
Per a mi està clar el quid de la qüestió. Tot es resumeix en el que ha estat encertada frase: Vull “ l’exposició” de Novellas i no , com de moment tot pinta , una exposició més de Novellas per màxima qualitat que aquesta tingui. I en aquesta camí estic lluitant , encara que s’ha de reconèixer , amb molt escassos resultats.
Malgrat les meus esforços, les meves xerrades personals, la sessió de tercer grau a que vaig estar sotmès ahir... , no he aconseguit saber el projecte real de l’exposició. La cançó de l’enfadós queda curta en aquest cas. Si vols saber-lo, participa-hi , diu l’IMAC. Jo no participo en una cosa que desconec. Si m’ho expliques , en parlarem, dic jo. I així , una i dues i infinitat de vegades.
I passen els dies i la impossibilitat d’arribar a un acord es fa cada vegada més patent. I el que és pitjor , mentre em queda molt clar que la Caixa Laietana aposta profundament en intentar arribar a un acord en el que es redreci la situació i es pugui aconseguir un consens que permeti a tothom prendre part en la mostra de Novellas, a l’IMAC ja li va bé com està la cosa, fent propostes inacceptables , per poder al final rentar-se les mans i dir que ells ja ho han intentat però que un / uns s’han negat , de totes a totes , a prendre part en el projecte. Una malèvola estratègia digna de la seva habitual indignitat vers la plàstica mataronina.
Ara queda tan sols una darrera oportunitat. El proper dijous hi ha entrevista amb Glòria Bosch, comissària de l’exposició. Espero llavors veure el projecte real i veure quines són les possibilitats d’incidir per afegir-hi el molt que s’està quedant fora.
Repeteixo l’enorme dificultat d’arribar a un acord. En el poc que sé, el concepte de Bosch es mou en la descontextualització del treball de Novellas, aïllar-lo de l’entorn ( per a mi, el més gran error ) i establir una mostra separada per estilística ,iconografia o variables diverses, defugint del concepte evolutiu que crec imprescindible en una primera antològica , i empro aquesta paraula en un concepte generós de la mateixa.
Però cal esperar i per tant mantenir el neguit. En realitat la lluita està en el poder i doler, o en el voler i doler. És clar que tots volem una gran exposició de Novellas i enlairar el seu nom al nivell que mereix. Però és aquest el camí?. No fer-ho és perdre una ocasió immillorable, o al reves, fer aquesta exposició és perdre de veritat la possibilitat de fer la gran exposició de Novellas?.
Un dilema dur i confús. Fa no gaire ja em va succeir el mateix. Votar PSC , encara que no mereixia el mateix,o fer-ho en blanc . La meva decisió , difícil i costosa , va acabar en un vot en blanc i una absoluta tranquil•litat d’esperit. I aquesta és actualment la meva postura. I ara , què?
Amb en Pepe manteníem de sempre una valoració de totes les seves exposicions. Tot venia de la frase de cloenda de la crítica del meu pare a la seva primera exposició al Museu . Ell deia que veia a Novellas més a prop de Cuenca que no del Prado. En cada exposició en Pepe i jo valoràvem si l’exposició era més de Cuenca o del Prado. Ara en aquesta antològica m’importaria poc cap a quin cantó es decantés , el pitjor és que ara per ara , el que temo és que l’exposició que s’està preparant de Pepe Novellas, no serà ni de Cuenca , ni del Prado, serà simplement “ dels encants “
CONTENT
Pel desenllaç de l’affaire de Can Fàbregas.
La resolució judicial que dona finalment la raó a qui sempre he cregut que la tenia i desubica a aquells que han mantingut de manera absurda i maldient un guerra de profits propis i perdues generals, m’omple de satisfacció.
A més és obvi que aquesta actuació judicial comporta un veritable sotrac polític. Al PSC li dona oxigen que li ha de servir per remuntar la seva depressió. A CiU li toca el crostó per intentar jugar sempre a la tàctica del desgast, sense importar-li gaire a qui s’apropava. Finalment a la CUP ja que , com si fos un fet justicier , li treu tot l’arsenal que li va donar en l’anterior elecció i que va saber emprar de manera tan profitosa.
És moment d’estar contents, però també es moment de reflexions comuns per assolir un estat que serveixi millor al ciutadà. Per part del PSC , regirar tot el que s’ha fet malament i prendre mesures. Per part de la CUP i altres , per entendre que no tot val per aconseguir uns beneficis particulars de qualsevol mena.
Ahir , la tarja de “El Corte Inglés” que porto a la cartera , em sembla que de cop i volta va començar a vibrar , el que és impossible. Seria dels nervis , o ves a saber si de felicitat.
1 comentari:
que mala es la envidia!!!!
después de 30 años controlando esto de la crítica del arte en mataró te has pensado que el chiringuito era tuyo y que sólo tu podias decir lo que valia y lo que no. toca relevo ya no?
Publica un comentari a l'entrada