ART

Després d’un parell de setmanes assetjat per tots costats , amb molta feina i el tema Novellas donant voltes sense parar , aquest cap de setmana ha estat de més relax. Ahir, passejada de compres pendents, migdiada al sofà, lectura i futbol, mentre que avui, diada familiar amb la mare a qui cada dia costa més il•lusionar en els seus 88 anys i goig amb el net que està fet un trapella.
I entre fet i fet anar arreplegant obra i informació per que a la comissària li sigui ben difícil fer la tria per a l’expo d’en Pepe.

Per això avui encapçalo el post amb el cartell del Taller Obert que juntament amb en Perecoll i en Josep Mª Rovira Brull, varen establir a Les Esmandies. Un cartell magnífic de la Nefer , que en aquest cas té l’afegitó d’estar signat per els seus protagonistes.
Potser per tot això que avui em ve de gust parlar d’algunes exposicions que son actualitat i de les que els altres enrenous ens havien obligat a fer-es fonedissa.

Així em complau molt parlar de l’exposició “De la Figuració a l’Abstracció” que s’exposa a l’argentoní espai de “Art i Gent” , amb el protagonisme de Josep Serra , Miquel Arnau i De Antonio.

És aquesta una mostra que amb molt poques peces , no arriben a la dotzena , ens permet entendre que l’art està en la capacitat de comunicar emocions i sensacions , sense importar ni la tècnica ni l’estil emprats. Que és la corrent comunicativa la que estableix els imputs per fer que una obra sigui important o no, en relació a tal i com la rebem.

De Antonio, Miquel Arnau i Josep Serra son tres autors ben diferents que coincideixen en un estat elevat en la seva creació, i demostren amb unes peces que impossibiliten la indiferència. De Antonio ha aconseguit redreçar la seva enorme força interior per focalitzar-la cap unes obres intenses en l’interior i l’exterior.

 L’estimball gestual i cromàtic d’abans es va depurar en el seu exercici gestual quasi de filosofia zen i ara esclata de nou amb una intensitat concentrada en aquests retrats / figures , d’un impacte que depassa el concepte visual per convertir-se en elements que copegen l’interior. Un camí encetat tan sols i que li ha de donar bons rendiments.

En Miquel Arnau demana a crits que algú cregui cegament en ell. El seu paisatgisme de caire naturalista que li sembla sortir per les raons genètiques de la dualitat artista / pagès , s’està desbordant per abandonar les arrels més figuratives i desfermar-se per camins en els que el gest i la textura marquin uns nous objectius.

La força de la seva pintura , establerta en contraposició d’una paleta que no és el reduïda que sembla, s’estableix en un estira i arronsa en que les forces creatives s’estimulen en un apassionat vertigen que l’espectador atent sap copsar. Unes obres que han de marcar un camí esplendorós a poc que tingui la sort que mereix la qualitat que atresora.

D’en Josep Serra poc de nou hi ha a dir. Ha assumit perfectament el sentit interior de l’expressionisme abstracte i es mou en ell amb comoditat però sense baixar la guàrdia en cap moment, ans el contrari.

Sabedor que la força dels seus treball està més en l’equilibri que no pas en la disbauxa , treballa les peces en petits impactes que en el seu conglomerat acaben amb unes arrodonides peces que sorprenent a l’espectador , el submergeixen en la seva intencionalitat creativa.

De la figuració a l’abstracció és una magnífica exposició que demostra que quan hi ha qualitat es poden realitzar magnífiques exposicions sense la necessitat de grans i importants espais. Una mostra que paga el viatge i la passejada al sempre agradable espai artístic “Art i Gent”.

Altra passejada que és ben recomanable és la d’acostar-se al Centre Cívic del Pla d’en Boet on es recupera la mostra “Flamenco” , que organitzada per “Els Dimarts del Llimoner” ocupà Can Palauet allà el 1997.

Sempre s’ha dit que la veritable qualitat de l’art sols és veu en la perspectiva del temps. Així és. Quantes obres ens han semblat interessants i sols al cap de pocs anys les veiem fluixes i buides de tot contingut , un fet que per exemple es repeteix sovint en els treballs del mal anomenat “art contemporani”.

Ara , quasi quinze anys més tard , de nou els treballs de la gent del llimoner es treuen la pols de sobre i el cert és que brillen de manera excel•lent. L’exposició aguanta el pas del temps i manté la frescor i la intencionalitat dels seus orígens , com si la permanent frescor del Flamenco, inventat i reinventat cada dia, els hi hagués donat la força d’una eterna joventut.

Una exposició que obliga de nou a l’atenta mirada , i més encara quan ens permet la possibilitat de retrobar-nos amb la capacitat artística de tres grans autors que ja ens han deixat , com son els casos de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas i Pere M. Viada.
Una mostra que cal revisitar just abans de que agafi nova volada , a través d’una petita gira per terres andaluses.