ANTOLÒGICA NOVELLAS

UNA REUNIÓ AMB TRIST FRACÀS

Ahir al migdia va tenir lloc la reunió de totes les parts implicades en l’affaire de l’antològica de Novellas. Va ser una reunió d’alt nivell, o si no observin els participants: Penedès, Merino, Noè i Llopis ( IMAC ) Navarro, de Dòria ( Caixa Laietana ), Sussi Vinyals i Josep Novellas ( família) i Soriano, Patricio i Pal (Dimarts del Llimoner). Una reunió que va acabar amb el més estrepitós fracàs , superior a qualsevol pensament previ.

Mirat a posteriori el menú era clar. La reunió es realitzava per ordres superiors. Emprenyat Baron per la carta i segons sembla també per el toc rebut per les alçades de la Laietana, ordenava fer alguna cosa. L’IMAC ni volia la reunió, ni l’interessava , ni vol cap pacte i fins i tot estic per dir que li agradaria el fracàs de l’exposició de Novellas. A fi de comptes tan sols cal mirar la postura històrica de l’IMAC i el PMC envers l’artista i el despreci constant cap a ell i cap el seu fer.

De la família poc en vull dir. No comparteixo ni de lluny la seva postura de preferir una exposició, la que sigui, que no pas “l’exposició”, aquella que hauria de portar a Pepe Novellas al nivell que mereix. Però el respecte que em mereix el record d’en Pepe el traspuo a la seva família, a la que disculpo tot menys allòde que parlàvem ahir.

La Caixa Laietana va ser potser la més centrada i pactista. Vol damunt de tot una exposició important i de prestigi. Veu que la queixa del Llimoner té un bon fonament de raó, encara que no la comparteix del tot, i es sent en part enganyat per l’IMAC que de moment li ha ensenyat la música de l’exposició ( el passat dijous Glòria Bosch va presentar el projecte expositiu) però no coneix l’alçada de la “lletra” actual i veu en canvi que hi ha molta cosa bona i fins i tot fonamental, que li queda fora de la partitura.

Finalment la gent del Llimoner defensa a l’artista i a l’amic i ho fa des de la raó de la visceralitat d’aquell que s’ha sentit humiliat per una actuació indigna, detestable i absolutament poc professional, per part d’un IMAC que sembla moure’s més per una certa mesquinesa que no pas per la professionalitat deguda a una institució, que no hem d’oblidar mai, i ho fem massa sovint, és una institució municipal i per tant pública i al servei de tots els ciutadans.

Amb aquest estris quedava clar que el resultat seria del tot fallit. I així va ser.
L’IMAC es va enrocar en l’encert total del seu treball,- que per cert no va mostrar i seguim sense saber exactament el que té lligat per l’exposició-, sense reconèixer cap error fora del que potser, ves a saber, hauria estat convenient fer un avis preferencial a la gent del Llimoner, però que vaja , els de l’IMAC somos la hòstia, viva la madre que nos parió. I a més els va esbroncaramb força per el camí agafat en protestar.

La gent del Llimoner que es va sentir cornut i pagant el gasto, no va baixar veles i malgrat algunes intervencions pacificadores el resultat era cantat. Tres quarts d’hora , tots al mateix lloc i cap a casa a seguir enriolats en el poder (IMAC i família ) i encabronats per veure que res hi havia a fer ( Llimoner), mentre que la Laietana seguia navegant entre aigües.

En mig de la baralla va aparèixer una història amb nom propi: el meu. Per un costat la proposta de participar amb un escrit per el catàleg de tema, caire i metratge indefinit , al voltant de Novellas , Mataró i .....? Per l’altra dient que calia anar més lluny i apostar per un co-comissariat. I aquí estem en el dilema.
Han passat vint-i-quatre hores més i la indefinició al voltant de la proposta segueix. S’ha acordat una trobada amb la comissaria Glòria Bosch per a veure en quins marges ens movem, però per part meva la decisió esta pressa.

En primer lloc hi ha el tema del que paràvem ahir. Fonamental. La meva dignitat està per damunt de tot. Si l’IMAC i la família no restauren la meva dignitat davant Caixa Laietana i Dimarts del Llimoner no hi ha res més a dir. Aquí s’ha acabat la història.Aquí pau i després glòria. I mai tant ben dit. En cas contrari en podem parlar.

I si em parlem un té molt clara la seva decisió:
Si del que es tracta és tan sols de fer un escrit , la resposta és NO. No vull ser la taxa de localisme obligada en una exposició en que tothom és llunyà a la ciutat i a l’artista. No vull acceptar el parany perfectament tramat: Demostrem que no hi havia veto, hi haurà un escrit segurament correcte i fonamentat en un coneixement intens , dinamitarem la queixa del Llimoner ja que es tracta d’un amic i a més no podrà alçar la veu crítica ja que ell formarà part del paquet.

Diré NO ja que no vull formar part d’un projecte que desconec, que penso que és dolent ja que és tant el de bo que queda a fora, que forçosament el resultat haurà de ser negatiu, i que per tant no és el que mereix Josep Novellas a qui li farà més malt que bé.

Ara bé, si el meu coneixement de Novellas i la seva obra ,pot incidir en l’exposició de forma i manera que la millori i es puguin assolir unes fites importants , és obvi que diré que SÍ, i treballaré a fons i a mort per aconseguir una exposició que s’assembli al projecte iniciàtic . ( I si fos així , al ser una feina professional i de pagament, les meves exigències seran sense cap mena de discussió monetària. Acceptaré allò que creguin que és just, però exigiré , com a condició indispensable, una col•lecció complerta dels catàlegs de les exposicions organitzades en l’àmbit d l’IMAC. Catàlegs que tots ells em manquen a l’arxiu ja que en aquest cantó també he estat vetat per part de la nostra estimada institució municipal.)

Però si soc sincer penso que la reunió ,- si és que s’arriba a celebrar -, no servirà de res. Glòria Bosch és una excel•lent professional i d’alt nivell. De què ha d’acceptar a un vulgar crític de poble per que li esmeni la plana en el comissariat d’una exposició que es pretén important?.

Negre està dons tot. Difícil panorama a canviar i per tant penso que ens acabarem quedant amb una exposició mediocre, amb la gent de l’art dividida , amb Novellas sense poder aprofitar l’antològica que es mereix i un IMAC que seguirà petant-se de riure en veure la tristor del mon de l’art, que segueix sense acabar d’aixecar cap degut a una gestió per oblidar , encara que serà difícil.

Com veieu, trist final a una reunió d’ofici i sense gens de benefici.

CARTELL DE SANTES

Caldrà parlar-ne més profundament , però estem en condicions de dir que la gent del Dimarts del Llimoner ha abandonat la comissió dedicada a triar el cartell de Santes , cansat de ser usat com a vernís democràtic i esser trepitjat pel corró d’avantguarda amb domini aclaparador entre els membres del poc eclèctic jurat.
Una decisió que s’està plantejant realitzar també la gent del sant Lluc que es troba amb la mateixa situació.
Uns abandons que demostren de nou la gens democràtica actitud d’un IMAC que ha depassat tots els límits en el que pertoca a la igualtat d’oportunitats que exigeix un estament públic.

Certament a Penedès li queden quatre telediarios, però ens els farà purgar. Però i en el futur?. Qui entri cal que ho faci amb força i arrambant amb tot, dons cal fer foc nou, caigui qui caigui, si volem que la cultura de Mataró no sigui indigne en la gestió com ha estat en aquests quatre anys.