dimecres, d’octubre 29, 2008

MÉS RICS I MÉS POBRES

Avui s’ha fet públic que l’artista colombià afincat a Barcelona José Duval López , conegut amb el pseudònim de Duvan que és com així signa, ha regalat l’obra “Y esto para dónde va” que va ser seleccionada en la darrera biennal Torres Garcia , a la ciutat de Mataró , fet que ens congratula ja que sempre és bo augmentar la col·lecció del Fons artístic de la ciutat , que en definitiva és la col·lecció col·lectiva de tots els que en som ciutadans.
Una obra que se suma a d’altres del mateix artista de les que ja disposa la ciutat provinents de la donació Ubach, i que van ser exposades en nombre de 5 obres en la mostra “Col·lecció Particular “ que va servir per fer públic aquest llegat.

Segons la premsa , l’alcalde, Joan Antoni Baron, va constatar que la ciutat és ara “una mica més rica” gràcies a aquesta donació i va agrair la “generositat” de Duvan , fet que cal destacar. I ho fem ja que seguint aquest pensament hem de lamentar que no s’hagi tingut la mateixa filosofia per el projecte de Fons d’Art Local que ha estat eliminat en un tres i no res.

Fa molt de temps que m’he propossat no parlar més del Fons d’Art , però la ferida és tan intensa i profunda , en especial pel menyspreu personal a tots aquells que vàrem prendre part en el projecte, que de tant en tant , i especialment quan veig actes com el que avui comentem, és lògic que la ferida supuri i calgui fer-ne públic drenatge.

Per això cal dir que el projecte de Fons d’Art que estava en totes les candidatures municipals, en el pacte de Govern i en el PAM 2008 , ha desaparegut del PAM 2009 sense cap mena d’explicació.

Cal dir també que en la darrera reunió del Consell Rector de l’IMAC , i davant de la pregunta d’un dels seus membres , el regidor Penedès va dir que ja en parlarien un altra dia , però que en una pinzellada el fons d'art no s’havia dut a terme degut a que no s’havien entès amb els promotors , el que és una MENTIDA absoluta, fet de per si greu en un regidor , i més greu encara si és fa de manera pública en l’organ màxim de la Cultura de la ciutat , com hauria de ser el Consell Rector de l’IMAC.

Cal recordar al Sr. Regidor que mai va convocar als promotors per a cap conversa , que l’única reunió conjunta va ser a instàncies dels promotors i amb el Sr. Alcalde com a convocant, i que la ruptura es va produir pel trencament unilateral per part seva i sense avís de cap mena del conveni signat , fets tots ells absolutament provats i que van produir la negativa dels artistes locals al seu projecte ful , amb Paco Rodon de comissari. Si no hi ha converses , propostes ni diàleg , l'entesa és del to imposible.

Finalment cal dir que aquest just agraïment a la generositat del Sr Duvan , be hauria estat que en el seu moment s’hagués dut a terme també amb tots aquells , promotors i artistes , que van posar el seu esforç i la seva obra en el camí per que la ciutat disposés d’un Fons d’Art d’artistes locals amb cara i ulls.
No tan sols no hi va haver aquest gest , si no que els promotors del Fons encara esperem una resposta a la seva carta , si més no per agrair els esforços duts a terme.

Certament avui la ciutat és una mica més rica, però ja fa temps que la ciutat es quasi cent vegades més pobre , degut a que no disposa d’una bona col·lecció d’artistes locals simplement per que no li ha donat la gana .
O potser per que a unatècnic no li ha donat la gana ?. Cosa que és molt més veritat , i alhora terriblement trist i vergonyós.

PS.- La nota diu que ben aviat l’obra serà penjada a la Bilbioteca Poompeu Fabra. Esperem que sigui veritat . L’obra d’Antoni Perna , guanyadora de la Torres Garcia , i que va ser lliurada aviat farà un any , fa unes poques setmanes encara no estava penjada a la Biblioteca tal i com tocava i a bon segur segueix igual avui mateix.

Ves a saber si esperaven per matar dos ocells d’un tret. Amb això de la crisi és qüestió d’economitzar en forces i esforços.

PRESSUPOSTOS I PAM 2009

Un dia d’aquests i amb més tranquil·litat ja parlarem dels projectes de Pressupostos i PAM del proper any , però per aquells encuriosits que volen fer-ne cinc cèntims previs , els recomano s’apropin al blog www.matarotransparent.blogspot.com , creat per CiU i en el que poden accedir a tots els documents mitjançant els links laterals, el que facilita molt la recerca i fa estalviar els sempre complexos camins que es poden trobar en altres weeb.

Felicitats dons a CiU per posar aquesta eina a l’abast de tots els ciutadans de manera pública i a veure si els altres partits en prenen nota .

dimarts, d’octubre 28, 2008

US NECESSITEM MÉS QUE MAI

Avui , l’ Ignaci Vidal-Folch reflexiona irònicament a les planes de “El País” amb la frase que encapçala aquest post , manllevada al President Montilla que la va emprar aquest cap de setmana en el lliurament a Manresa del premis Nacionals de Cultura. En realitat Montilla va dir exactament: “Artistes , creadors i professionals de la Cultura : Us necessitem més que mai !”. Al que afegeix Vidal Folch : “ Hombre, si tanto los necesita, ¿ por qué, en el nombre de Dios, cuando cocinó el tripartito los dejó en manos de ... ERC ?”.

No sé si Vidal Folch coneix la realitat cultural de la nostra ciutat , suposo que no, però en veritat que la reflexió ve com anell al dit per explicitar de manera ben alta el desconcert i el desencís que sentim de manera generalitzada , gran part de la gent de cultura davant tot el que està passant , amb desencís especial , total i absolut ,per part de la gent del camp de la plàstica.

I el dubte existeix en l’essència . De veritat al PSC l’hi importa alguna cosa la cultura del país , que traslladat a l’àmbit local s’ha de dir si l’importa alguna cosa més que un rave la cultura que genera ( ? ) el govern municipal ?. Per el que a mi pertoca i de manera ben clara he de dir que el resultat és un NO rotund.

Just el dia de la castanyada de l’any passat el PSC va realitzar una reunió de la sectorial de cultura. No s’havia reunit en quasi vuit mesos. Ha passat un any i sols s’han efectuat dues reunions, una just el dia de l’enterrament de la sardina ( es veu la querència del PSC per les festes nostrades) i una altra al cap d’uns mesos. S’han escollit unilateralment els representants a l’IMAC , no fos cas que en tombessin algun ,i cal personalitzar en Xesco Gomar nom del que hom es fa creus que pugui ocupar una cadira en aquest ens . Òbviament aquests no s’han presentat a afiliats i simpatitzants del partit per posar-se a la seva disposició per defensar les seves postures , i més òbviament encara no s’ha demanat cap opinió al respecte de PAM,pressupostos , futur,etc i així de vergonyós , culturalment parlant , s’està estructurant el proper any.
Treball dons de traca i mocador per el responsable cultural del partit , si és que existeix.

Us necessitem més que mai” ( Montilla) . “El PSC som clarament un Partit amb vocació de Govern,això vol dir “solucionar problemes i no crear-los”. Partim, doncs, d’anàlisis reals i rigorosos que volen posar sobre la taula allò que preocupa realment a les persones, és a dir, escoltar la gent i sobre tot donar la cara en el dia a dia per més complicat i difícil que aquest sigui. Cal apropar-se als ciutadans( Santi Fontbona , Primer Secretari del PSC del Maresme , després del recent congrés comarcal).

En un partit tan d’aparell com el PSC de Mataró, no estaria malament que algú recordés aquestes paraules. Reflexiones al voltant de les mateixes , veies el malament que s’ha fet tot en el camp cultural, vorejant el desastre i intentés començar a sorgir les veles esquinçades.
Però la pilota està ara a l’altra teulada i es molt poca la gent de cultura que està disposada a donar altres oportunitats.
Llàstima , però sols la seva incapacitat ha fet que la cultura mataronina els hi dongui amplament l’esquena. O segueixen pensant , en el summum del no tocar de peus a terra , que mantenen els recolzaments de la campanya?.

Com a mataroní amant de la cultura i amb el desig de seguir pensant que l’opció socialista és la millor per ambdós paràmetres, els hi vull dir senyors del PSC que bans d’acabar d’enfonsar-ho tot , reflexionin. Tots ho agrairem.

PS.- Amb més calma serà qüestió de parlar del PAM 2009 i dels pressupostos. Ara com apunt previ cal dir que en el PAM del 2009 repeteixen sis punts del PAM d’aquest any. Si afegim que s’ha el.liminat el tema del Fons d’Art , ens trobem que d’onze accions previstes en el PAM d’enguany , sols s’han dut a terme quatre , que traduït en percentatge implica un incompliment del 63.63 %, una xifra esfereïdora que parla per si sola i que hauria d’obligar a una explicació pública del Govern.

En quant als pressupostos sols apuntar que el canvi de PMC a IMAC era per agilitzar el tema administratiu amb la seva relació amb serveis centrals i, oh sorpresa !! , ens trobem que les despeses personals s’apugen un 5.21 % arribant a la xifra dels 2.273.200 euros, que correspon al 35.38% del pressupost.

Algú m’ho explica?. Espero amb ànsia les possibles elucubracions.

dilluns, d’octubre 27, 2008

30 ANYS

En Joan Pau Blanch Ribó celebra 30 anys de vida artística , tot presentant a la galeria enblanc” ( Lepanto 50 ), una mostra commemorativa en que aplega obra actual juntament a un conjunt de caire retrospectiu que ens permet veure com ha anat la seva trajectòria creativa.

Vaig conèixer a n’en Joan Pau tot fotent-nos de fred , en el gèlid hivern de 1973 en les campes gelades de San Gregorio a Zaragoza on els dos complíem amb el campament del servei militar. Dormia un parell de lliteres més enllà i vàrem congeniar ja que sovint estava dibuixant fet que em cridà l’atenció i així es va establir una bona relació , trencada quan cadascú va anar al seu destí corresponent. Al camp d’un temps gran va ser la meva sorpresa al trobar-lo a Mataró on s’havia establert amb la família i d’ençà aquells moments he pogut seguir el seu caminar artístic.

Ara en aquesta exposició ha tingut a bé reproduir la crítica que em va merèixer la seva primera exposició a Mataró, allà en el Museu fa ara 30 anys. No deixa de ser una evidència que el pas del temps és inflexible jutge i acaba donant i treien raons. En aquell comentari deia que certament dominava de manera absoluta la tècnica i que això li permetia unes obres molt ben fetes , però massa efectistes , massa populistes , si es pot dir així, i que si a bon segur amb ells aconseguiria un bon resultat de vendes , si volia ser artista de veritat li calia endinsar-se més en la seva vessant llibertaria , despenjada , abrupte que és on a bon segur residia la seva veritat.

Ara , trenta anys més tard , em plau veure que no anava pas errat. Així podem veure la seva època clàssica amb unes aquarel·les i unes tintes del més pur estil setanta , el perfeccionisme del seu dibuix , el seu treball professional per empreses italianes en el patchwork per a cortinatges i tapisseries , per anar mica en mica caminat vers una pintura més del broc gros , molt expressionista , amb empenta i força en la pinzellada i amb una paleta cromàtica exaltada en el contrast.

És aquí on hi ha el Joan Pau Blanch Ribó valorable. És en la imatge de Venezia del 2005 i en les obres parelles d’ara mateix com per exemple una visió de la Rambla mataronina de difícil reconeixement degut a l’angle de mirada, on es nota la mà de l’artista molt per sobre de la mà del pintor fet que m’alegra i molt ja que la seva trajectòria ha tingut massa parèntesi com per ser coneguda i ara , recuperat i en plena forma , pot amb la força d’aquest treball reprendre una trajectòria que ja s’intuïa interessant ara fa trenta anys.

Una exposició que serveix per recuperar per el públic a un bon artista que a més ha sabut ensenyar, amb noms de deixebles prou interessants com el cas de l’Eduard Novellas , i que ara amb els trenta anys d’experiència a les seves esquenes explosiona amb tota intensitat.
Joan Pau Blanch Ribó.
30 Anys d'art . 1978 - 2008
Enblanc , espai d'art. Lepanto 50
De dilluns a divendres, obert de 10 a 13.30 h i de15 a 20h.
Dissabtes obert de 17 a 21 h.

dijous, d’octubre 23, 2008

TALLER DE GRAVAT.

El passat dijous i quasi d’amagatotis , - quina diferència amb el rebombori de l’Aula de Teatre -, el Taller de Gravat municipal presentava els resultats del seu darrer curs sota el títol de “L’aiguatinta ( resines )”. El lloc , l’Espai F.

Poques coses son tan valorables com la imatge de marca. La certesa de qualitat que et dona ja de bell antuvi el saber que els responsables d’un cert fet son... és un element impagable , però alhora difícil d’aconseguir. En Jordi Rosés i la Pilar Lloret son uns d’aquests rara avis que sols saben aixoplugar sota el seu nom i el seu treball uns discursos de qualitat , que a més acostumen a anar acompanyats d’un discurs didàctic que millora el nostre coneixement alhora que augmenta la nostra passió per allò que és raó de la seva vida: el gravat en totes les seves múltiples varietats. Tot en el nivell d'excel·lència que els caracteritza com si de veritable imatge de marca es tractés.

Ara reafirmen el nostre pensament amb aquesta exposició d’obligada i repetida visita , de la que en parlo en aquesta crítica que apareixerà la propera setmana al Capgròs.

DE MARCA
Encara que segueix essent el gran desaprofitat de la cultura local , el taller de Gravat municipal , de la mà de Jordi Rosés i Pillar Lloret està assolint un nivell d’excel·lència que ja voldrien per a ells molts dels anomenats tallers de gravat de renom que s’escampen per l’estat.

Seguint la seva teoria didàctica dedicada als creadors , en el curs passat el treball ha estat dedicat a l’aiguatinta ( resines ) mètode de reproducció calcogràfica de la família de les tècniques a l’aiguafort que permet un resultat parell a l’aquarel·la ( aiguatinta ) tot permetent també el dibuix directe sobre la planxa amb pinzell o similar ( aiguatinta al sucre).

La vintena d’artistes participants es llueixen en el bon grapat de peces presentades de les que és difícil fer esment particular. Tots ells mantenen la fidelitat al seu estil personal en el que desenvolupen unes treballs absolutament acurats , de valuós mèrit tècnic i el que és més important de veritable vàlua artística i comunicativa , que sols podrà ser mediatitzada pel gust personal del receptor que es quedarà amb un o altra , però no podent mai negativitzar res del presentat.

A més , la mostra està presentada amb l’elegància habitual, amb un catàleg magnífic en la seva simplicitat , en el que s'aplega una magnífica reproducció individualitzada de cada participant amb la corresponent lliçó teòrica , el que ens permet endinsar-nos en els coneixements de les diverses tècniques del gravat.

Una exposició aquesta , que no sol és d’obligada i repetida visita , ans també hauria de ser exemple per a tantes altres plenes de fatuïtat i buides de contingut que mereixen tanta propaganda, front al silenci d’aquesta de la que no em cansaré de dir és del millor que haurem pogut veure a Mataró en aquest any 2008.

Taller de Gravat de l’IMAC
L’aiguatinta ( resines) . Espai “f”
Del 16 d’Octubre al 30 de Novembre de 2008


TOUR DE FRANÇA

Si no hi ha res de nou el proper 9 de juliol ( dijous ) allà un poc més de les cinc de la tarda , la gran boucle passarà per Mataró. Poc abans ho haurà fet la caravana publicitària amb tot el seu espectacle i parafernàlia , i un , espera poder fer alguna història amb la feina , per poder estar al peu de la carretera per veure passar com un llamp als “gegants de la ruta”.

No sé si en les dues darreres ocasions en que el Tour ha arribat a Barcelona ( 1957 i 1965 ) va passar o no per Mataró. De la primera no recordo res ja que era molt petit, però en canvi tinc molt clara la segona , ja que era un divendres en que m’examinava de Revàlida de Quart , la que et donava el títol de Batxillerat elemental.

Encara que jo estudiava a Valldemia ,aquests exàmens oficials es celebraven a l’Institut , que llavors es trobava a la Pça de Cuba , i que actualment és l’escola Angeleta Ferrer. En aquells moments jo era un apassionat del ciclisme i no em perdia cap ni una de les retransmissions televisives de després de dinar.

Aquell dia vaig fer una examen de revàlida molt ràpid per poder veure l’etapa a casa d’en Joan Felip Puig ( fill de la Rosita ) on vàrem arribar amb el temps just per veure com en José Pérez Francés arribava guanyador ( veure foto) després d’una escpada de 223 Km des de Aix les Thermes.

Aquest any espero veure-ho millor i en directe.

57 = ( - 8 )

Una bona xifra , un bon dia i una bona anyada

dimarts, d’octubre 21, 2008

INTERIORS ?

D’ençà la seva inauguració Ca l’Arenas ha decidit estructurar la seva temporada mitjançant l’elecció d’un eix temàtic que vehiculi totes les exposicions que es realitzen en el Centre. Enguany diuen ( ? ), que sota el títol de “Mirar endins. Interiors “ , la temporada “ girarà al voltant de la introspecció artística , la subjectividad del creador i el món interior que el condiciona i inspira” .

Sembla ser que mantenir un discurs unitiu és el que es porta entre el concepte emergent / contemporani. No és res nou i és exactament igual de bo que de dolent. La clau està en el que s’exposa i principalment en el manteniment del criteri en el decurs de totes les exposicions programades.

Però ha quedat clar en les darrers temporades , i en aquesta també, que això del discurs comú és façana i res més, i que sempre queda l’escletxa , la interpretació que permet “colar” aquella proposta d’aquell nom que “interessa” a la organització , que traduït al cas Ca l’Arenas vol dir, que sigui de Can Xalant o que no doni cap feina als ganduls del Museu.

RAÜL RONCERO . “Interiores por solo 1.50 euros”


Estudiant de Belles Arts, amb projectes que generalment es desenvolupen generalment entre la fotografia i el vídeo , però sense oblidar la pintura és a bon segur un dels més interessants d’entre els joves creadors que es mouen per Mataró.
Diem això ja que a diferència de quasi tots actua i crea de manera natural. No pretén jugar a l’intelectualisme barat de tants . No pretén ser més intel·ligent que ningú , ni vol deixar-nos bocabadat . Vol senzillament presentar les seves propostes que es mouen en l’aparent simplicitat , però amb una dosi de capacitat creativa que ja voldrien per a ells molts d’aquells creadors emergents que et miren de dalt a baix mentre barbotegen idees sense sentit que els fa més necis encara.

És amb aquesta aparent senzillesa i simplicitat que Roncero ens presenta la seva hàbil proposta d’aquesta lectura de decoració d’interiors que va més enllà del sentit de la mateixa per donar la volta al concepte escollit.

Una proposta sens dubte valuosa i interessant , però de veritat respon als criteris que ens ven el Museu i l’IMAC ?. Queda clar que no. Llavors, qui és el trampós?.
Sigui qui sigui la mostra de Roncero és una exposició que amb les seves evidents virtuts no hauria d’ocupar l’espai que ara ocupa , més en raó del seu fer , en raó d’un padrinatge xalantià corleonià que mai hauria d’existir en un espai públic.

Raül Roncero. "Interiores por solo 1.50 euros"
Ca l'Arenas. Sala 2 / La finestra
del 4 d'octubre al 9 de Novembre de 2008

dilluns, d’octubre 20, 2008



XIRINACS / JOEL JOAN

Ha estat molt bé el treball de “El Periódico” per estructurar en uns quants dies i amb una ampla diversitat de protagonistes i opinions, el refús generalitzat a la malifeta o trapelleria d’en Joel Joan en la dramatització efectuada sota la seva producció de la figura de Xirinacs i en especial de la manifestació per ell encapçalada.

He de dir que vaig conèixer a Xirinacs i vaig parlar amb ell moltes vegades. No era per causes polítiques i sí de proximitat. En totes les converses que vaig mantenir i que li vaig sentir, es mantenia fidel a la seva filosofia de vida i de país.

La meva coincidència estava en que el meu primer treball es trobava a Rocafort cantonada Tarradellas , llavors Infanta Carlota. Del temps en que parlem l’altra cantó de l’avinguda encara no estava urbanitzada i per la zona d’Ecuador i voltants dominaven encara les petites casetes , per cert ben envoltades de “barres americanes”.

Era una zona de desenvolupament urbanístic i que cercava una mica un toc de qualitat. Per això per esmorzar o dinar calia anar a llocs més econòmics , i cap tant com els bars / restaurants d’aprop la Model, on cada matí quan passava per anar a treballar ja hi veia la figura de Xirinacs en la seva protesta que va dur a terme quasi durant dos anys fins que l’amnistia va arribar.

Anecdòticament a més, el meu pare va posar com a mot al meu fill Pere , el de “Xiri” , ja que era molt rondinaire i sempre li deia que protestava més que en Xirinacs.
Per tot Xirinacs va tenir sempre el meu respecte i admiració , encara que no el meu vot. Benet, Candel i Cirici pesaven molt.

Ara Joel Joan ens ha volgut fer trampa. Autoproclamat representant genuí de l’indepenedentisme radical, ha omplert d’estelades i crits d’independència , la dramatització d’uns actes en que d’estelades poques , per no dir cap , i de crits d’independència menys , o és que alguns volen esborrar ja el mític crit de “Llibertat , amnistia i estatut d’autonomia”.

No soc independentista , però entenc perfectament que alguns ho siguin en una opció personal molt legítima. Però trasgiversar els fets d’aquesta manera fa veure el llautó d’aquell que ho promou.

I si algú es capaç de canviar uns fets públics per que siguin més propers als seus interessos , amb el fàcilment detectable que és la seva mentida , que no farà en allò del que no hi hagi testimoni.

Joel Joan és un bon actor , encara que al meu entendre d’un sol registre. Ara ha mostrat el seu negre registre en el seu paper polític , un paper en el que més valdrà que no hi tingui cap futur.

diumenge, d’octubre 19, 2008

SANT LLUC , PATRÓ DELS ARTISTES

Ahir dissabte va ser sant Lluc , patró dels artistes. Per tant , Moltes Felicitats a tots aquells que conreen els nobles oficis de les Belles Arts en qualsevol de les seves tècniques i accepcions. I també a tots aquells que d’una o altra manera ens hi acostem .

JAUME ARENAS

La gent de l’Associació Sant Lluc de Mataró han volgut celebrar la diada amb una exposició record / homenatge a Jaume Arenas en motiu del 25 aniversari de la seva mort. Ho fan amb una exposició d’aquarel·les provinent del fons del llegat Arenas i amb la col·laboració de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, l’IMAC i el Museu de Mataró. Certament és un homenatge just i necessari , però alhora cal dir que es fa a deshora i en mal lloc.

Dic a deshora ja que l’aniversari s’acomplí el passat mes de Maig i en aquells moments l’oblit va planar per tot el mon cultural , malgrat els puntual recordatoris que un va anar deixant en aquest blog. El moment era aquell i no pas ara , però ens quedarem en allò de més val tard que mai.

Dic en mal lloc ,no pel fet de presentar-se en la Sala-Taller de la Presó, un espai prou aprofitable, i sí ja que l’homenatge hauria d’haver estat indefectiblement en la seva casa nadiua , aquell en la que d’ençà la seva inauguració és un estrany ( cap obra de Jaume Arenas hi va ser present en les mostres inaugurals) i en la que sols de trascantó i mig d’amagatotis tenen presència els seus treballs.
He visitat l’exposició i m’ha semblat excel·lent. A més he tingut el gran plaer d’anar acompanyada de la meva mare , que depassats els 86 segueix amb enyor això de les exposicions que tantes vegades va visitar al costat del pare. Amb ella hem fet memòria de fets i records ja que en Jaume i el meu pare eren grans amics.
Així jo tinc l’anècdota que essent petit i essent alhora una mica poruc del mar ( segueixo nedant poc i a prop , no fos cas que ...) el pare m’amenaçava com a càstig davant una malifeta o un no menjar o... , de que em portaria mar endins amb la barca d’en Jaume. He de dir que malgrat que de gran en Jaume em va convidar repetides vegades i mai vaig acceptar.

Com dic la mostra és magnífica i la recomano amb tot plaer. El comentari de la mateixa que es publicarà en el Capgròs és el següent:

HOMENATGE

El passat mes de maig s’acompliren 25 anys de la mort de Jaume Arenas, fet que va passar desapercebut per l’oficialitat , inclosa el Centre d’Art de la seva casa nadiua. Ara és l’Associació Sant Lluc que amb la col·laboració d’aquesta desagraïda oficialitat li ret homenatge en la seva sala taller de la Presó amb un magnífic recull d’aquarel·les de l’autor pertanyents al Llegat Arenas.

Sempre hem dit i defensat , - fet que ens ha provocat més d’un mal entès -, que dels germans Arenas , en Jordi n’era el pintor , - excel·lent -, però l’artista era en Jaume. Curiosament però, mentre que d’en Jordi anem coneixen pam a pam la seva trajectòria i el seu bon fer , sobre la memòria d’en Jaume s’escampa un espès vel que el manté en un estúpid oblit que potser serà trencat arran d’aquesta magnífica exposició.

Ara tenim ocasió de gaudir d’una vintena de treballs a l’aiguada que ocupen bona part de la seva trajectòria. Uns treballs sàviament escollits que no es queden en les seves típiques, i potser tòpiques , marines de mars i cels embravits i conjuntats i si escampen la seva mirada molt més enllà.

Jaume Arenas dominava la tècnica com pocs i era sabedor de les possibilitats de la mateixa a la que portava al límit. Ja sigui amb el retrat , ple de matisos, contrastos i intencions , ja en la seva aposta abstractiva en la que mitjançant l’ús del punt rítmic i gestual de la pinzellada , juntament amb una aposta cromàtica que completava en tot el ventall d’una rica paleta , aconseguia unes peces dolces , serenes , agrestes o fins i tot amb un punt de violència plàstica que les feia riques en l’atractiu visual, seductores en la seva carga sensible i impagables en el seu apartat tècnic.

De tots aquests apunts , detalls i característiques, en tenim plena i encertada mirada en aquesta exposició d’homenatge que esdevé una mostra d’obligada visita, no tan sols per recordar el bon fer de l’artista ans també per recuperar-lo en tota vigència ja que queda ben clar que vint-i-cinc anys després de la seva mort la seva obra no sols es manté absolutament actual , ans també assoleix un nivell que l’ha de dipositar permanentment en l’estadi que tots sabíem, el d’un dels millors artistes de Mataró del segle passat.

Homenatge a Jaume Arenas.
Sala-Taller Sant Lluc .- Edifici de la Presó
Dl 19 d’Octubre al 16 de Novembre de 2008.
Visites dijous, divendres i dissabtes ( 18.30 a20.30 h).
Diumenges i festius ( 11 a 14 h.)

dijous, d’octubre 16, 2008

MACBETH


El País ens ofereix cada dia una columna final absolutament impagable. El dijous porta la signatura de la sempre estimada Maruja Torres. Avui acaba l’escrit tot recordant un frase de Malcom a Macbeth. Encara que ja sabuda bé en val fer recordatori :
Ploraré el que cregui , creuré el que sàpiga ; i el que pugui remeiar, si l’ocasió és per a mi propicia, ho remeiaré”.

Una frase que bé farien tenir ben escrita en els seus capçals , la gran part de polítics del país.

EMERGÈNCIA EMERGENT

Al tancament de l’espai de Sta .Mònica s’ajunta ara el tancament de la sala Montcada de la Caixa , destinada als artistes emergents.

Poder oficial i poder econòmic donant-se la mà en una postura comú: l'art emergent poc interessa en l’actualitat i per tant, en temps de crisis , millor xapar.

A Mataró en canvi , domini i pleitesia , mentre intenten cremar tot allò que tingui olor a plàstica.

Cada vegada és més fàcil entendre que ens diguin “capsgrossos”.

dimarts, d’octubre 14, 2008

TRANSPORT PÚBLIC


Avui ha aparegut en tots el mitjans de comunicació la notícia de la important disminució del transport particular i el corresponent augment del transport públic. No he de negar que soc un fervent defensor del transport públic i a més que de sempre predico amb l’exemple i si no tan sols cal veure quin és el títol d’aquest blog.

La meva relació amb el transport públic és d’infantesa. Als nou anys , el tramvia és el meu primer pas de llibertat. Cada dia d’Argentona a Mataró i tornar , per anar a col·legi a Valldemía. Una aventura. Després i quan la riada es va endur el pont de la Riera d’Argentona , l’autobús.
A partir dels disset, estudis a Barcelona i la cosa esdevé èpica. Autobús Argentona-Mataró. Tren Mataró-Barcelona . Metro Correus- Diagonal i per acabar el mític “7” que encara manté la seva vigència. I per tornar, fer el camí a l’inrevés.
De treballar sempre ho he fet a la capital i fora d’un petit període de viatjar amb vehicle particular en la resta l’Empresa Casas essencialment ha estat el meu mitjà habitual. Vaig ser dels iniciadors dels viatges per l’autopista ( 12.15 ptes) i amb en Julián com a xofer emblemàtic i fins ara.

Ningú dons em pot acusar de manca d’ús i a bon segur un solet deu haver pagat quasi un autobús , i per tant davant de qui calgui defenso el transport públic com element essencial , fora de crisi puntuals , sentiments ecològics varis , polítiques de mobilitat, etc. Per a mi el sentit comú, que com hom diu és el menys comú dels sentits , estratifica perfectament les prioritats, però....

El cert és que m’agafa una mica el riure incontrolat quan sento parlar del transport públic, i ho fan la gent enganxada al cotxe oficial i que mai l’usen. En el nostre entorn no son molts els polítics que l’usen. A bon segur que hi ha que viatja amb tren ( més específic de Mataró centre i costaner) mentre que per la zona nord ( més d’Empresa Casas) tan sols acostumo a trobar sovint a la diputada Consol Prados. I clar, parla qui no coneix i ho fa sense escoltar als que coneixen,- i pateixen-, el tema. Llavors és quan els usuaris habituasl maleïm per les bajanades que es diuen.

Cal potenciar de totes totes el transport públic i cal fer-ho amb tot el seny , element que quasi és absent de les programacions: Veure els horaris , la freqüència de pas ( el pitjor sigui quin sigui el mitjà analitzat ), els possibles enllaços. Aprofundir en la neteja , el bon estat dels vehicles ,vagons.,... El tracte amb els viatgers, les possibilitats dels bitllets , els seu punts de compra... L’atenció en general. Els carrils específics , els recorreguts ....

Sembla difícil pensar que fa quaranta anys es tardava menys en anar en tren a Barcelona que ara. Sembla difícil pensar que hi ha línies de la Casas ( línia 2) que tarda més en travessar Mataró degut a l’esperpèntic itinerari , que no pas en anar a Barcelona. Costa pensar que no hi ha cap línia d’autobusos locals que faci el seu recorregut seguint el circuit de Rondes. Costa creure que abans de les eleccions es cridi a un seguit de persones diverses per parlar de temes generals i en l cas de la mobilitat sigui unànime l’acord de la practicitat d’unes línies centrals i troncals amb molta freqüència i amb punts d’enllaç amb el que arreu s’anomena el bus del barri. Que hom hi estigui d’acord i que després ni es plantegi, ni molt menys sigui una realitat aproximada.

Cal creure molt amb el transport públic , però no val fer-ho amb la boca petita, que és com ho fan,- i ordeno les prioritats segons el que em pertoca en particular , - Generalitat / ATM , Renfe , Bus i Metro de Barcelona/ TMB , i Mataró Bus.
Si no he fem així el col·lapse que ja ha començat a originar-se en alguns serveis ( veure Empresa Cases en els primers viatges del matí) el convertirà en un element negatiu sols a usar en cas de necessitat.
I que algú en prengui nota , dons ja està començant a succeir.

ALEKSANDER RÓDTXENKO.

No me’n he pogut estar. Aprofitant uns pocs minuts dels que disposava m’he acostat corrent a La Pedrera ( avantatges de treballar tan sols a tres minuts) per fer un tastet de la gran exposició de títol “La construcció del Futur” protagonitzada per Aleksandr Ródtxenko. Ha estat una visita ràpida , massa ràpida. Un tastet per fer gust a una visita molt més detinguda. Però, quin plaer.

De fa un temps que les sales de la Caixa Catalunya a La Pedrera ens van oferint tota l’evolució de les avantguardes russes . Va començar amb Kandinsky , va seguir amb Malèvitx i ara tanca cercle amb Ródtxenko.

L’exposició és magnífica i ens permet endinsar-nos en l’evolució d’aquest creador majoritàriament conegut en el seu sentit històric , però molt poc vist en el nostre país. El seu cercle començant i acabant amb la pintura , amb estacions intermitges amb els capítols dedicats al camí constructiviste , a l’isme en si mateix, la creació del disseny soviètic , el fotocollage , el fotomontage i la revolució fotogràfica , ens permet endinsar-nos en aquesta evolució en la que l’aiguabarreig estètic , plàstic i ideòleg donen pas a una obra estranyament personal, d’una seducció visual i conceptual absoluta , i amb una transcendència pública en el temps i el país , fora de mides.

El que a bon segur quasi ningú recorda és que unes peces d’ Alexandr Rodchenko ( sic en el catàleg) van estar exposades a Mataró. Va ser en una exposició que va arribar de trascantó a la Galeria Minerva allà finals dels 90 , començaments del 91. Era una exposició que es titulava “50 años de Arte Soviético” i estava promoguda per una societat de nom Soviet Catalnoia S.A i el centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet.
El magnífic catàleg prologat per j.I Pujana per un llavors Alcalde de l’Hospitalet , té pròleg de J.A.Samaracnh i escrits de A.Landabazo, J.Corredor Matheos , Daniel Giralt Miracle , V.Manin i R.Santos Torroella. És a dir , una absolta obra mestre.

Rotchenko presentava una composició espacial, que no recordo haver vist , una pintura figurativa de la seva primera època ( En la Arena del Circo . 45 x 55 cm) i “Dos círculos” (62.5 x 53 cm).

Un capítol més dons de la sempre desconeguda història de l’art local que mai ningú s’ha atrevit a promocionar.

diumenge, d’octubre 12, 2008


OUTLET

Tots sabem que és un outlet , les marques ben clar ho indiquen. Son els espais en que s’ofereixen peces d’altres temporades o aquells restes que han quedat arraconats. No ofereixen tares , ni peces realitzades expressament , són peces amb la garantia de qualitat de la marca que els ofereix però sense la vàlua del nou , de ser reflex de la realitat del moment.

La sala 1 de Ca l’Arenas cada vegada s’hi assembla més. La passada temporada va acabar amb una mostra de Novellas que vàrem comentar amb el títol de “Rebaixes d’estiu” , avui la de Josep Mª Codina ( “La mirada obstinada” ) ens porta a la reflexió dels outlet , amb la presentació de quatre peces de qualitat , que porten el signe del bon fer del creador , però queden fora de tot context , no presenten els lligams unitius precisos i el que és pitjor , desnaturalitzen l’essència del que haurien de ser les exposicions de la casa.

Del presentat, dues obres són de 19863 i pertanyen a l’època en la que l’influencia del mestre Novellas era del tot evident tant en l’estructura , la composició, com la gamma cromàtica. L’acompanya un “Laberint” de 1995 que correspon als moments claus del desenvolupament creatiu de l’artista i acaba amb una obra de començaments d’any que serveix de cap de soga.

Però tots hauríem de tenir clar que aquest no és , ni ha de ser el paper de Ca l’Arenas. Certament es parteix d’un pla d’usos descerebrat que sols permet tastets i no exposicions com cal. La programació no es fa ni en el temps degut ( aquesta exposició es programava just en començar l’estiu ) ni amb un criteri lògic .Josep Mª Codina va fer una gran exposició a Mataró fa tan sols uns mesos a l’Ateneu. D’aquí dos mesos en farà una de petit format a l’espai Capgròs, per tant aquesta exposició era del tot innecessària , i si cal filar prim podria haver estat presentat en les acaballes de la temporada.
Però també tenen la seva part de culpa els artistes que no han donat la importància que ha de merèixer Ca l’Arenas.

I aquí potser rau el quid de tota la qüestió. Ca l’Arenas en el seu temps de vida no ha sabut conquerir el seu espai en el món artístic local. I cal dir més , la seva sectària programació allunya al gruix de nivell dels artistes plàstics que saben que ni son ben rebuts , ni es valora en res el seu fer. Per tant no cal cremar cartutxos en va. Si ens conviden cal complir el paperet , ja que no cal enfadar-se amb el poder no sigui cas que ....

Per això l’exposició de Josep Mª Codina hauria de servir com a punt de reflexió important en el futur de ca l’Arenas, i més si tenim en compte que és l’única , - si han llegit bé - , l’única exposició d’un pintor plàstic mataroní que s’ha programat en tota la temporada. Però qui iniciarà aquesta reflexió?. Un IMAC sense representació dels artistes o un govern al qui res importa la cultura i menys la plàstica ?.

Tristament a Mataró bufen mals vents per a la plàstica. I a Ca l’Arenas, pitjors.

( Les fotografies de Josep M. Codina són de Jordi Cantenys )

dissabte, d’octubre 11, 2008

CA L’ARENAS O EL PROBLEMA DEL 3%



Ca l’Arenas ha inaugurat nova temporada i ho ha fet seguint el tarannà de poc interès que han marcat les anteriors , i sobre el paper amb una programació encara més inferior.

El tema de Ca l’Arenas és un tema que sembla ningú vol recollir com si estigués maleït d’ençà la seva gestació. El poder sempre ha dit soto vocce que la donació de Jordi Arenas va ser com un regal enverinat. Va costar , i molt, l’acceptació . Va costar encara més la recuperació de l’edifici que es va realitzar de manera ben acurada i amb uns resultats aparents prou bons. Però curiosament aquest pas lent ,va esdevenir frenètic en la gestació i aprovació d’un descerebrat pla d’usos i serveis que desvirtuava en tot les intencions del donant.

Ara , en iniciar la tercera temporada , segueixen els incompliments purament estructurals del Centre. Del punt d’informació res de res , del cafè el mateix del mateix ; no hi ha cap rètol exterior que expliciti horaris ni exposicions , els actes paral·lels de caire artístic brillen per la seva absència , no s’ha aprofitat en res el pati exterior i...

Això sí , existeix una evident gir envers la desviació conceptual del centre que de ser centre d’Art amb incidència i protagonisme directe dels artistes locals ( com així ho remarcava Jordi Arenas) a un centre de cultura contemporània. Dit d’altra manera es fa evident el desig dels qui manen a l’IMAC de que Ca l’Arenas sigui el CCC de Mataró, i no un Centre d’Art en el concepte més general que tots entenem.

L’excusa d’un nexe que serveixi de fil per a un discurs teòric, nexe que després s’esmicola segons els interessos personals , - un bon percentatge de les exposicions de la passada temporada res tenien a veure amb el viatge , i enguany ja succeeix amb dos dels tastets inaugurals -, converteix el tot en un calaix de sastre en el que predomina que sigui “un” el que faci l’exposició , per damunt de l’obra que presenta. O que en la darrera temporada les conferències celebrades al voltant de la temàtica , cap d’elles va tenir significat artístic.

Tot això i més han quedat en mera anècdota en veure la programació d’enguany. En aquests moments més d’una vintena d’exposicions estan programades i queden per programar les que ocuparan l’espai de “La galeria” , amb el que , com deien els mateixos dirigents del Centre -, seran una trentena les mostres que se celebraran en el centre. Dons bé , de totes elles tan sols UNA és d’un pintor mataroní plàstic. És l’exposició actual de Josep Mº Codina que porta per títol “La mirada obstinada” , que consta de tan sols quatre obres de les que curiosament cap és actual.

Si no vaig errat ,- i crec que no hi vaig -, la plàstica és dominant en l’art mataroní. Ho és en nombre de creadors , en qualitat dels mateixos i en transcendència pública de la seva activitat cultural. Com és possible dons que aquesta part importantíssima de l’art local quedi marginada a tan petit bocí , mentre que la part d’art mal dit contemporani, domini i aclapari les sales d’exposicions municipals dedicades quasi exclusivament a aquesta tendència ( Can Palauet , espai f ) i acapari les tres quartes parts de les exposicions de Ca l’Arenas?.
Algú hem pot donar un raó , per petita que sigui , que surti del que tots sabem , la persecució aniquiladora que duen a terme els responsables d’aquesta àrea fonamentades en el poder oficial?.

Si fem comptes , una exposició de trenta correspon a un percentatge lleugerament superior al 3%. No fa pas tant que una xifra parella va provocar un terrabastall important en el Parlament del nostre país. No estaria de més que succeís una cosa semblant en aquesta ocasió.

Però qui gosarà en replicar a aquesta aberrant desproporció. En el Consell Rector de l’IMAC , sense representació dels artistes , hi haurà algú capaç d’aixecar la veu ?. Algun partit serà capaç d’interrogar en el ple i fiscalitzar aquest desideratum?.
Em sembla que ben poca gent. I en el que a mi pertoca , més trist que mai ja que el partit al que voto, el PSC , cada vegada em demostra més el seu absolut desinterès per la cultura local , en una deixadesa que depassa el suportable per a tots aquells que entenem que la cultura hauria de ser un dels pals de paller , essencials en tota acció de Govern.

Però ja se sap, la gent de cultura , i més la gent de l’art , són ( som) simplement uns il·lusos.

dijous, d’octubre 09, 2008

ENBLANC

No fa pas tant que obria les seves portes la galeria “enblanc” al carrer Lepant de Mataró , i el cert és que esta duent a terme una temporada prou brillant. Pere Màrtir Brasó va ser l’encarregat d’encendre la metxa , Pol Codina va seguir escalfant motors i ara és Ramon Torruella qui ens sorprèn amb una trenta d’obres de prou significat tècnic i conceptual.
Torruella és un rara avis en el seu treball artístic. La seva obra es mou en un hiper-realisme aparent que va més enllà ja que en aquesta teòrica plasmació de la realitat , l’autor impregna conceptes , sentiments i sensacions personals que donen un caire ben especial al seu treball que per a més inri disposa d’una característica tècnica tan peculiar com el d’emprar el bolígraf i la tinta de retolador tipus Rootring com a eines de gestació.

Cal fer dos mencions i separació d’ambdós elements. Tècnicament Torruella es mou en la perfecció en aquest dibuix realista que empra fins el més mínim detall i ho fa en aquesta dificultat afegida d’un element com és el bolígraf o el retolador de disseny gràfic. Amb ells ha aconseguit un grau de perfecció que li permet establir una dinàmica de formes i colors que esdevé subjugant per a qualsevol mirada atenta.


Però està clar , com ja hem dit moltes vegades , que la tècnica és sols això. Torruella ho entén i aposta per un rerafons sensible i absolutament vital que va des de la força dels treballs monocromàtics en negre en la que la influença d’Escher és evident , però de la que es desempallega amb unes obres enormement atractives en la que aposta per elements inquietants que de retruc ens neguitegen ( les millors de l’exposició) , fins a les obres cromàtiques de caire en certa manera surrealista , però que en realitat rsponen més al neguit interior del creador que experimenta en elles una manera personal de foragitar dimonis , però alhora que marca uns camins , uns dubtes , i per què no dir-ho, uns destins.

Una sorprenent exposició aquesta la de Torruella. Sorprenent en el fons i en la forma , però especialment en el personal missatge ple d’inquietuds que ens presenta un autor al que caldria tenir més en compte.

Enblanc. Espai d’art. Exposició de Ramon Torruella
Del 3 al 22 d’Octubre de 2008

PEPITA HERRERO

Ahir ens va deixar la Pepita Herrero , l’esposa de l’Andreu Alemany , el del bar La Granja de la Rambla de tota al vida.
La noticia m’ha sobtat malgrat saber el seu estat , però fa encara quatre dies , el dia de la inauguració del Sant Lluc, que ens vam saludar i vàrem fer l’oportú comentari. Feia mala cara però no pensava ni de lluny que el final estigués tan a prop.

Amb ella m’ha passat el mateix que amb altres persones. Fa temps dirigia una escola d’arts aplicades ,no m’agradaria errar tot dient que es deia Art-Styl. Una acadèmia d’aquelles de macramé. ceràmica , lacats ,etc... Un any ella i les alumnes varen exposar a la Caixa Laietana a la Riera i evidentment vaig fer una crítica molt dura , a ells per ocupar aquell espai i a la Laietana per cedir-lo. Aquell comentari em va provocar forces enrenous i alguna que altra tensa situació.

Però amb el temps vàrem parlar , vaig visitar el seu estudi , vàrem comentar les seves obres i penso que alguna part del canvi de conceptes artístics que va tenir en els darrers anys va ser degut a aquells comentaris , i a d’altres ja que d’ençà llavors varen ser moltes les vegades que vàrem parlar , discutir , discrepar ... sobre un art que enteníem diferent , però amb el nexe comú de la passió.

Ara ens ha deixat i em queda el reragust d’aquella persona amb la que vàrem iniciar un coneixement estant a les antípodes i hem acabat en el contacte personal que a bon segur ens ha millorat a tots dos

Estiguis a on estiguis Pepi , un petó ben fort , quasi igual com l’encaixada que hem tingut en l’emoció amb l’Andreu.

Fins a sempre

MÉS IMAC

En el butlletí municipal i en ‘escrit corresponent a ERC , Sergi Penedès parla de l’IMAC com una nova eina al servei de la cultura.

Al mig de l’escrit ens sorprèn ja que diu textualment:
“L’IMAC té ,a més, espai de participació directa de persones i entitats, en forma de comissions temàtiques on també es proposa , es debat, es consensua i sovint es cogestiona”.

El cert és que és tota una novetat. En cap moment i en cap lloc hem pogut llegir aquest apunt tan important i del que sens dubte en farem ús.

O potser seran tan sols paraules?.

dimecres, d’octubre 08, 2008

EL MAR



El mar ha estat element recurrent en el treball de multitud d’artistes. Ho ha estat a bon segur ja que el mateix permet expressar sensacions i emocions de maneres diverses , des de la calma a la tempestat , i des de qualsevol dels ismes o estètiques en els que ens vulguem endinsar. M.A.Soler que ara exposa a Lolet Comas, Galeria d’Art el pren com a únic protagonista dels seus treballs.
Soler vol al mar de protagonista. No li agrada el concepte més tradicional de les “marines” , que bé es podrien definir com paisatges amb “aigua” . Per ella el paisatge és l’aigua en tota la seva intensitat, en la que com afegitó pot aparèixer o no, un vaixell que tan pot ser simple anècdota com assolir un cert nivell de co-protagonista , mentre que més rarament apareix en la llunyania un esborronada costa amb l’únic sentit d’aconseguir distàncies i proporcions .

Ens trobem davant un esquema que pot donar molt de joc si se sap jugar amb intel·ligència i no es vol caure en la simplicitat del decorativisme , però lamentablement l’artista prefereix aquesta facilitat compositiva i converteix la seva exposició en un recull d’obres que encara que siguin divergents en el detall temàtic, estan tallats per un mateix patró en el que predomina més la fredor del truc de l’ofici, l’impacte de la impostada emoció, que no pas el sentiment vibrant que es podria generar en aquestes condicions.

Certament cal reconèixer unes qualitats tècniques en el joc de la pinzellada , el ritme i el color, però queda clar que aquests detalls positius estan dirigits cap un efectisme per espectadors poc exigents. A més , moltes de les obres amb presència de barques de diversa mena , presenten evidents problemes de “connexió” entre l’eix ( el mar) i l’objecte ( el vaixell) i queden distorsionats en unes perspectives poc reeixides , que fan perdre la força de l’impacte buscat.

M.A.Soler una artista de molt ofici i poc benefici, en una exposició que extasiarà a afeccionats poc exigents , mentre que serà objecte tan sols d’una ràpida visita a tots aquells que pensin que amb el mar de protagonisme es poden aconseguir fites molt més reeixides que les que avui comentem

Galeria Lolet Comas. Pintures de M.A.Soler
Del 2 al 29 d’Octubre de 2008

MUSEU de MATARÓ I TREBALL,
ELEMENTS INCOMPATIBLES ?.


De fa molt temps diem que el Museu de Mataró és una absoluta rèmora en l’activitat artístic i cultural local ,no desenvolupant ni de lluny el paper que té encomanat. Defensem igualment de forma periòdica que algú hi hauria de posar mà per redreçar la situació, que hauria de passar per la destitució ( ben merescuda) del seu director i l’establiment d’un nou organigrama en el que la feina en fos eix motriu i el Museu entengués el que és obvi per a tots , que ha de ser locomotora de l’activitat cultural local en el seu camp

D’igual manera estem convençuts que el pas del temps deixarà a cada persona al seu lloc, i en aquesta situació, el Sr. Carles Marfà , director del Museu durant molts , masses anys , quedarà retratat com una de les persones més nocives de l’art mataroní de molts anys.

Algú es pot preguntar a què ve ara i aquí aquesta atzagaiada , i la resposta és ben senzilla. Visitant les mostres inaugurals de la temporada de Ca l’Arenas ( dependents del Museu) i veient no tan sols el seu poc interès ans també el sentiment de deixadesa del ja vist , (en la mostra anyal que ha de representar els Fons de l’entitat ), ens va venir al cap que feia temps que no ens acostàvem a Can Serra , seu central del Museu i en veure la raó he de dir que la cara se’m va caure de vergonya.

Al Museu s’exposa actualment l’exposició “Art religiós del Museu de Mataró”. És una exposició magnífica del tot recomanable i així ho vàrem dir en el seu moment ( veure post del 2 de juny ). Però era una exposició que estava prevista per dates del 21 de Maig al 6 de juliol. Avui estem a 8 d’Octubre i la data actual de cloenda és ,- veure agenda cultural -, el dia 26 d’aquest de mes
.
En resum i dit d’altra manera, que una mostra programada per 1 mes i mig , ha passat a romandre oberta cinc mesos i una setmana. Algú és capaç d’explicar-ho , i més tenint en compte que no ha estat pas una exposició d'aquelles de molta audiència i clamor popular?.

M’agradaria que per una vegada algú és mullés, i sabedor que gent que forma part del Consell Rector de l’IMAC , i per tant que ens representen a tots ,son lectors habituals d'aquest blog, a ells els hi trameto la pregunta. Quina és la causa d’aquesta exagerada i més que injustificada pròrroga ?. No sé quina serà la resposta , però l’expressió ganduleria em dona voltes i voltes pel cap.

dimarts, d’octubre 07, 2008

L’ERÒTICA DEL VIDRE

El vidre és potser el material d’entre tot el conjunt de tècniques que abans s’anomenaven “arts aplicades” que de manera més costosa està adaptant-se a les noves tendències de l’art . Mentre altres disciplines com ho puguin ser la joieria , la ceràmica , l’art del tapís... , han anat trobat el seu espai , el món del vidre a, bon segur degut a la complexitat i dificultat del domini de l’ofici , ha quedat reduït a aquella zona fronterera de sempre difosa definició com ho és els límits entre art i artesania.
Ara l’ACAV (Associació Catalana de les Arts del Vidre), aplegant a artistes i artesans d’aquest camp, vol potenciar les possibilitats creatives del vidre , reivindicant el seu paper en el camp creatiu. “L’eròtica del Vidre” , exposició que aquests dies roman a Mataró a la Sala de la Caixa Laietana de la Pça de Sta Anna, és com els mateixos organitzadors expliciten una bona oportunitat per donar a conèixer les diferents tècniques , sensibilitats , visions i possibilitats artístiques i creatives d’aquest material.

És per això que aquesta exposició que paga la pena visitar , ens presenta detinguda mirada de les dues cares de la qüestió: La tècnica , més artesanal , i l’estètica , més creativa. Difícil és fer-ne valoració estricte del camp tècnica ja que els nostres coneixements , com a bon segur els de la majoria de visitants , són limitats en aquest camp , però existeix l’evidència d’unes capacitats ben remarcades que essent en essència virtut potser esdevenen rèmora final.

Diem això, ja que sigui quin sigui el camí creatiu emprat s’ha de tenir molt en compte que el que val és el resultat comunicatiu final , i la tècnica sols ha de ser mitjà per assolir-lo i mai finalitat , concepte que no sembla pas après per tots els participants en aquesta exposició .

Per això , tot recomanant la visita , voldria aconsellar separar clarament fons i forma , i acceptant el domini tècnic de tots quedar-se en la vessant més artística en la que si eliminen unes poques peces , en resta un conjunt prou valorables. I més quan l’aposta comú en un tema tan complex com ho pot ser “l’eròtica” , dona pas a resultats que van de la sensibilitat al concepte de la risible evidència.

Menció apart mereix Esther Aliu , aquesta artista gironina resident de fa poc a Mataró que ara ens fa presentació pública amb un treball que conjuga perfectament els dos elements dels que anem parlant: una tècnica acurada i de ple domini i un concepte sensitiu en el sentiment interior alhora que plaent en el seu desenvolupament estètic. Una obra que ha de ser tast d’una mostra més complerta.

L’Eròtica del Vidre. ( diversos autors)
Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna)
Del 2 al 19 d’Octubre de 2008

(fotografies manllevades amb el permís de Marta Teixidó)

MATARÓ RÀDIO
Apareix avui al capgròs.com l’increïble notícia de l’acceptació d’una desviació de pressupost en l’ampliació de Mataró Ràdio de 61.000 euros , amb el que el pressupost definitiu passa de 260000 a 322000 euros , és a dir més de cinquanta millions de les antigues pessetes.

No cal ni comentar la notícia que es comenta ,- negativament per cert -, per si sola. El que si caldria recordar a l’Executiu que aquesta ràdio no és ni la que la ciutat precisa , ni la que la ciutat vol. Que fora dels informatius , els esports i el parell de programes professionals , la resta és de molt escassa qualitat , nul interès i menys transcendència i que caldria capgirar el concepte i els continguts com un mitjó. Així els resultats son els que son , és a dir que no s’escolta i que per tant no exerceix aquell paper de servei públic que teòricament hauria de prestar.

Però ni Mataró Ràdio , ni molt menys Maresme Digital ( a bon segur el més greu error del Govern Baron ) ni el Butlletí Municipal serveixen per a res més que per acomplir aquesta obsessió malaltissa del Govern Municipal per controlar la mirada pública. I ho fan amb una despesa massa important per a tan poc benefici personal i nul en la ciutadania.

Un replantejament de tot aquest tema és obligat. Però qui ho ha de fer?. No serà Carlos Fernández que ha assolit el nivell més alt del “frègoli” de trascantó , defensant front Convergència el paper del Consorci de Normalització Lingüística i els Cursos de Català. No sé com pot haver reaccionat el seu estómac davant aquest furor catalanista que òbviament haurà causat xoc anafilàctic amb el seu espanyolisme visceral. El millor en aquests casos és senzill, un Urbason per solventar l’al·lèrgia i un senzill Almax com a protector estomacal. Així i amb la jeta habitual es pot esperar sense problemes fins el proper ple.

CARTELLS



Vagi el darrer capítol dels cartells dels que hem anat parlant , encara que en queden uns pocs en el calaix.



Ha arribat l'hora de decidir si queden en mans privades o si podran lluir en dependències municipals. Vista la disponibilitat de la família penso que s'ha d'arribar a un bon acord.

Seria el millor homentage a un artista discret i oblidat. El seu nom Martí Rovira.

dilluns, d’octubre 06, 2008

IMAC / PAM 2008

El passat dilluns es va celebrar la reunió que iniciava les activitats del Consell Rector de l’IMAC. Una reunió que assolia caràcter informatiu ja que no era fins el passat dijous en que el Ple ratificava els nomenament de Bonany i Calls com als membres de reconegut prestigi que completen el Consell.
Una reunió a la que hi van mancar alguns components , membres ells de partits polítics que disposen de més d’una cadira al Consell, actuant com si del Parlament es tractés , on moltes vegades tan sols s’assisteix quan es precisa el vot . Aquest fer ens dona ja un clar senyal de per on poden anar els trets , en el que es preveu un clar domini dels aparells del Govern front qualsevol altra consideració.

Per el que a mi pertoca, em sembla molt malament que membres que representen al partit a qui voto en les eleccions no hi fossin presents. Que traduït al clar i català vol dir que no em va agradar ni gens ni mica que Xesco Gomar i Anna Bruguera fessin toris en aquesta sessió inaugural. Primer per què l’acceptació d’un càrrec d’aquest tipus implica l’acceptació de les seves “molèsties” , i d’entre elles la presència obligada . I per l’altra part per la manca de respecte envers els companys i nouvinguts , en un clar sentit de prepotència que s’hauria d’eliminar.

Pressuposo que els temes claus d’aquí a fi d’any , - i més si tenim en compte que tot el peix de la temporada ja està venut - , seran els pressupostos i el PAM 2009 .

Segons el que públicament s’ha avançat del projecte de pressupost per l’any vinent, l’IMAC augmenta un 9.17% el que no deixa de ser una dada a celebrar , encara que en caldrà veure les partides ja que hi ha alguns conceptes que poden fer ballar i variar aquesta alegria.
Per un costat ens trobem amb la partida destinada a personal. En teoria la gran diferència ( o potser la única ) de l’IMAC amb el PMC està en la variació dels serveis administratius que queden a mans de Serveis central, però el cert és que de moment tot segueix igual. Com s’avalua aquesta partida que es menja la gran part del pastís pressupostari ?. Seria bo saber-ho.

En segon lloc els temes Bassat , Festival Shakespeare , equipaments ( Biblioteca de l’Escorxador , Can Minguell, Can Gassol... ) , com incideixen en aquest pressupost , que de ser generós en aparença pot ser en realitat ben escarransit?.Un altre punt que cal explicar.

I com no, que cal parlar del PAM 2009 , però potser serà millor fer-ne repàs al de 2008 , que reprodueixo:

Objectiu 1: Posar la cultura a l’abast de la ciutadania, a fi de fomentar la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, desenvolupar l’esperit crític i millorar la seva formació i sensibilitat.Accions:

1.- Incorporació, en els espais públics que s’urbanitzin o reurbanitzin, d’un element artístic de referència per tal de potenciar l’art a la ciutat

2.-Creació d’una Mostra Artística a partir de la creació d0un Fons d0Art i fer-ne al difusió oportuna per a donar-la a conèixer.

3.-Creació d’una tarja cultural amb informació, facilitats, descomptes i serveis, concertant-la amb empreses i altres municipis de la comarca .

4.-Potenciació del cinema en català.

5.-Creació de recorreguts i itineraris històrics i naturals que donin a conèixer el nostre patrimoni i el posin en valor.

6.-Creació d’un mural a la paret de l’escola Anxaneta , amb la participació de la comunitat veïnal i de la comunitat educativa.Estudi de viabilitat de la creació d’un mural a l’edifici del Camí Ral cantonada St.Elm.

7.- Reflexió sobre el model cultural de la ciutat, en el si dels futurs òrgans de participació i de govern de la Regioria de Cultura.

8.- Vinculació de l’increment del protagonisme de les entitats , la societat civil i la microcultura al desplegament de l’àmbit d’actuació relacionat amb els equipaments i programes de proximitat.

9.-Millora de les actual bases de dades i ampliació dels canals de difusió de l’agenda cultural, per mitjà de formats electrònics i web.

10.-Continuació de la gestió de les programacions de música, teatre i dansa així com dels equipaments de formació, difusió i creació artística.

11.- Ordenació i coordinació del calendari i la programació del cicle festiu a la Ciutat.

Fent-ne repàs ens trobem amb que de moment no tenim incorporacions artístiques. No tenim Mostra Artística ja que han avortat el Fons d’Art. De tarja cultural res de res. S’ha potenciat tant el cinema en català que fins hi tot la darrera de W.Allen que es distribueix majoritàriament en català, a Mataró es visiona en castellà.

Mantenim els mateixos itineraris culturals dels darrers anys. Dels murals res de res . La reflexió del model cultural de la ciutat i dels òrgans de participació haurà estat interna ( la creació del mateix IMAC demostra que ha existit ) , però en ella no hi han pres part les forces culturals de la ciutat. L’increment del protagonisme de les entitats i de la societat civil per tan ha estat inexistent i estic per dir que ni tan sols s’ha proposat. Les bases de dades i els canals de distribució de l’agenda cultural segueixen essent tant obsolets com sempre.

Això sí ( punt 10) s’han continuat les programacions culturals habituals amb els mateixos criteris per més erronis que puguin ser , però del que no s’admet cap discrepància.

Finalment , el tema del cicle festiu ha seguit intocat amb tota la disbauxa de coincidències que en ell succeeixen.
En el que pertoca al Punt 2: Implementar el Pla d’Equipaments Culturals, cal dir que s’ha acomplert amb la Nau Gaudí ( ja era hora i feia pudor ), i amb la seu dels Capgrossos , amb una rapidesa que ha provocat clars emprenyaments en alguns sectors pel que s’entén una actuació de clar caire partidista , opinió a la que m'apunto.
Cal suposar que en el que pertoca a les excavacions de Can Cruzate estan en el seu camí , però de la Nau Minguell, de Can Serra i de Can Gassol se’n podria parlar molt de l’estat de la qüestió, creient en canvi que sí va per bon camí la Bilbioteca de l’Escorxador.

I tot això ho diem en un cert aire de suposició ja que no es pot dir pas que es facin moltes explicacions públiques en el que pertoca a d’aquest tema.
És a dir, que si es vol hi ha molta tasca a fer , en especial marcant els límits que els mateixos estatuts dl Consell determinen , que el converteixen en element de gestació i de decisió, i no pas com ara , en pur element de dir “sí senyor” a uns actes i unes programacions ja definides i contractades.

ALBERT CALLS

L’Albert em fa comentari en un post ,fet que agraeixo per doble motiu. En primer lloc per comentar ser habitual lector dels meus comentaris , cosa que m’omple d’orgull i per l’altra per creure que li poden servir les meves aportacions , que com sempre estan a la disposició de qui cregui valen la pena.
Però em sembla entendre que no van quedar del tot clares les meves intencions en el petit apunt en el que l’anomenava.

L’Albert Calls mereix totes els meus respectes per la seva tasca, i seria així encara que no fes res, ja que tan sols per l’aportació que va significar la creació del suplement “5 Cèntims” en el Capgròs ja mereix l’aplaudiment de tots.
A més , és home de cultura en el sentit “transversal” com diu ell i sabrà perfectament recolzar-se en qui caigui per aportar aquesta “modernització” de la cultura de la que ell parla, sabent molt bé el veritable sentit de la paraula .

La meva queixa anava dedicada al fet d’escollir dos persones del mateix “ram”. Ja sabem que escriptors en general, poetes en particular , músics , artistes i altra gent de mal viure , gaudeixen essencialment d’un sentit individualista que els fa ser poc representats per associacions culturals de tota mena.

Això pasa a l’IMAC que mentre apareixen tres representants de Cultura Popular ( cultura andalusa, castellers i geganters ) ni músics, ni plàstics tenen cap mena de representació.

Aquí estava la meva queixa i no en el nom dels protagonistes , ja que al menys en el cas que conec de l’Albert , la seva elecció és sinònim de bona feina.

diumenge, d’octubre 05, 2008

OBRA EN PERILL




És evident per a mi que la cura del patrimoni cultural d’una ciutat ha d’anar més enllà de la mirada llunyana a temps remots. Que l’avui és l’arqueologia del demà , i que cal ser obert en els objectius a conservar , primant uns criteris generalistes i de qualitat en front de la mirada personal d’aquells que manen.

Que a Mataró no és així tots ho sabem. Sembla que sols el pòsit dels segles sigui l’element que dictamini el criteri de conservació, deixant de costat altres apunts més propers i al meu entendre, a vegades més valorables.



Vagi aquesta prèvia per deixar damunt la taula un tema que m’ha arribat a mans , ves a saber si degut a aquest Patrimoni ( per mi ho és ) cartellístic que he anat mostrant. És tracta d’una obra de Josep Mª Rovira Brull que corre greu perill de desaparició , tant degut al seu pèssim estat de conservació , com al més que probable canvi de propietaris del local on es troba , el que a bon segur significaria la seva destrucció.

Es tracta d’una obra de grans mides ( 5 x1 metres ) , pintada sobre base de guix i fusta , que pressuposo es va realitzar allà el començament dels seixanta , quan la família Rovira aterrà a Mataró. La disposició de la mateixa indica que podria ser “separada” amb una certa facilitat per ser restaurada a posteriori.

És tracta d’una obra personal , entroncada perfectament en l’estilística de l’artista d’aquells moments , amb personatges i traços que li son ben característics d’una època de la que poc o res hi ha en les col·leccions municipals.



Penso que és una peça important que restaurada adequadament lluiria amb tota força en qualsevol dependència municipal , com ja tenim la prèvia dels murals de Tintex , i que sembla ser no significaria una despesa molt gran a les minvades arques ciutadanes , ja que seria força per sota del que costen les planxes metàl·liques que una rera l’altra apareixen en cada reurbanització mataronina.

Lamento la poca qualitat de les fotografies , però son les úniques imatges que m’han fet a mans, però si voleu admirar-lo en directe el lloc és fàcil. Bar Joan , al Cami Ral just a l’Havana.

dissabte, d’octubre 04, 2008

EXPRESSIÓ

L’autoretrat és una forma d’expressió artística que ha caigut en bona part en desús. Ha estat així ja que a la pròpia dificultat de semblança que exigeix tot retrat , s’ha d’afegir la necessitat de nuesa interior absoluta per part del creador. Dit d’altra manera que examinant qualsevol autoretrat l’espectador ha de veure no tan sols l’aspecte extern de l’artista ans també ha de copsar la seva ànima. Tomàs Safont –Tria que exposa en aquests dies a l’Espai Capgròs s’atreveix a aquest risc i ho fa amb una magnífica peça que n’és resum i fidel sentiment de la resta del presentat.

L’artista , de llarga i valuosa trajectòria, practicava fa anys una pintura de caire impressionista i tonalitats dolces i poètiques , això sí , amb força personal i sense caure mai en la carrincloneria. Unes dures circumstàncies personals el varen portar a una sequera creativa de deu anys de la que ha sortit amb força abassegadora , convertint el seny en rauxa desfermada i traslladant el seu univers pictòric impressionista a un expressionista nerviüt , en el que la força de la pinzellada , el gest intens i vibrant i uns cromatismes accentuats plens de vitalitat generen un concepte plàstic de bon atractiu interior i exterior.

En aquesta ocasió Safont-Tria es decanta per la figura i el paisatge com a eixos temàtics de tota la mostra. Uns eixos establerts en el fonament d’uns conceptes clàssics, però deslligats després en la realització mitjançant una construcció molt més expressionista en la que De Kooning i Kokoschka en son els seus referents . Aconsegueix així unes peces agosarades , valentes , sense defugir cap risc , que si bé poden sobtar de primer moment, en una mirada més intensa per part de l’espectador, aquest acaba sotmès a la seva força i el seu atractiu.

Una exposició aquesta de Safont-Tria que ens retorna a un “nou” artista ple de saviesa pictòrica i amb un llenguatge plàstic en el que encara hi té moltes coses a dir. Una mostra que és fàcil d’aconsellar.

Tomàs Safont-Tria. Espai Capgròs.
Del 2 al 28 d’Octubre de 2008

dimecres, d’octubre 01, 2008

CARTELLS



Més cartells d’aquell Mataró llunyà. Una sorpresa que pel que veig no va estar sols per a mi i sí també ho està essent per a molts. Algú m’ha demanat el nom de l’artista i evidentment que el farem públic , però per ara mantinguem la incògnita en forma i manera de juguesca. El cert és que amb els que he parlat no ho han encertat.




CA L’ARENAS

Ca l’Arenas, el centre d’art del Museu de Mataró, inaugura dissabte que ve la seva tercera temporada. Un nou curs que segueix al peu de la lletra el model establert durant els dos primers anys de vida de l’equipament: l’elecció d’un eix temàtic, en aquest cas la introspecció de l’artista, que vehiculi totes les exposicions que s’hi programin al llarg de l’any. A la primera planta de l’edifici del carrer Argentona s’hi instal·larà una mostra formada pel peces del fons d’art del Museu de Mataró relacionades amb l’eix temàtic d’enguany, que durarà tota la temporada i servirà de “paraigües” per a les exposicions de la planta baixa que sí que s’aniran renovant.
L’IMAC creu haver trobat un fil argumental per al desenvolupament de Ca l’Arenas, un centre que encara es troba les beceroles tot i enfrontar-se ja al seu tercer any de vida. La fórmula s’intueix vàlida en un àmbit purament discursiu, però a la pràctica genera més dubtes. Ca l’Arenas és un museu sorgit de la reforma d’una casa de cós, que té en la distribució de l’espai un dels seus principals maldecaps. Per això costa d’entendre la insistència en dedicar la primera planta, l’espai més gran i diàfan de tot l’edifici, a una sola exposició per tot l’any. Les sales de la planta baixa, mentrestant, són tan petites que tan sols poden aspirar a oferir “tastets” d’exposicions, siguin d’artistes reconeguts o emergents o bé del llegat artístic dels germans Arenas. D’altra banda, durant els dos anys anteriors, el concepte d’eix temàtic que tant bé queda sobre paper s’ha convertit en realitat en un calaix de sastre on més d’una exposició hi ha entrat amb calçador.
Sembla que aquest any no serà una excepció, ja que el motiu escollit, sota el títol de “Mirar endins. Interiors”, és tan boirós que pot donar cabuda a qualsevol projecte artístic sota una excusa mínima i desfer així la idea de fil conductor.
Per últim, Ca l’Arenas segueix patint de manca de visibilitat a la ciutat i no ha aconseguit convertir-se en un pol d’atracció. Les xifres d’assistència de la temporada passada, més de 10.000 persones si se sumen els visitants i els participants a les activitats per a escolars, no amaguen una realitat ben tangible: qualsevol tarda en què no hi hagi una inauguració o una activitat programada, l’edifici sol presentar un aspecte desolador.
Més de dos anys després de la seva inauguració, Ca l’Arenas segueix sent un equipament estrany per a molts mataronins i una peça indefinida i perduda en l’engranatge cultural de la ciutat.

Aquesta és l’afinada i magnífica editorial que ahir dedicava al tema el capgròs.com. Encara que alguns no ho creguin jo ni tan sols en tenia coneixença , però la signaria absolutament ja que respon en el concepte a la realitat del tema. A més és una lectura molt important ja que no ve directament del mon de l’art , amb el de “contaminacions” en forma d’estil, grups , tendències o capelletes , i sí és l’anàlisi de l’espectador amant de la cultura en general i de l’art en particular , el que fa que sigui desapassionadament apassionada .

És un anàlisi que caldria fer-se també del cantó de l’IMAC. Un anàlisi doble però que està íntimament lligat al de la qualitat i el del nombre de visitants.
No és de rebut que Penedès digui que no els obsessiona la xifra de visitants ( 5200 persones ), el que significa en absolut 100 persones setmana que és una xifra ridícula tenint en compte el nombre d’inauguracions , el fet de les diverses persones que assisteixen a “totes” les exposicions , etc , el que dona un ratio tan petit que hauria de preocupar i molt a qualsevol dirigent responsable, qualificatiu que és obvi no es pot aplicar ni a Penedès ni a Marfà.

Però tampoc és de rebut la programació prevista. Òbviament hi ha tota la colla pessilloga de “xalaneros” ( Tarrés, Pineda , Safont Tria , Alberch , Ita Puig ) amb l’apunt de Pol Codina , mentre que a la sala 1 s’aprofita la retrospectiva de Cusachs ampliant així el poc espai del Museu, donant pas a Manent i a l’espera del que poden portar els Museus de Sabadell i Tarragona , encara que ja ens avisen de que es tracta d’art contemporani.

Un conjunt de mostres que es resumeix que en tres anys de Ca l’Arenas hauran exposat tots els artistes emergents defensats pel Patronat , mentre que els artistes plàstics es poden comptar amb els dits de la mà , i amb exposicions tan patètiques com la de Novellas ( rebaixes d’estiu la vàrem qualificar ja que eren restes d’altres exposicions) o com a bon segur serà la de Codina ( amb quatre obres que pertanyen a la seva història i no a la seva realitat).

En resum un Ca l’Arenas que demana a crits un tancament per reflexió , per començar de nou i amb seny i enginy , paraules que desconeixen aquells que manen de manera tirànica i despòtica en un IMAC que més valdria morir just quan encara tan sols acaba de nèixer.

PROGRAMACIÓ

Queda clar que una de les tasques de l’IMAC és el programar de manera acurada les activitats artístiques de la ciutat.
Ho fan tan bé que justament aquest dijous ,és a dir demà segons escric i avui segons habitualment es llegeix , Tomàs Safont Tria exposa al Capgròs ( recomano la visita sense cap mena de passió i sí sota uns criteris purament plàstics ) , M.A. Soler exposa a Lolette Comas i el vidre i els peixos agafen protagonisme a la Caixa Laietana.

Segueixo sense entendre com pot passar això , però Mataró està clar que is different.

IMAC

Albert Calls i Manel Bonany són els escollits per Penedès com a personatges de reconegut prestigi per comformar les dues peces pendents de l’IMAC. De Bonany sé el que s’ha escrit . A l’Albert el conec i l’aprecio de fa molt temps i recordo que va ser ell qui va portar-me al Capgròs.
Però em pregunto , com es possible que siguin escriptors les dues persones de reconegut prestigi.

I als artistes , qui els defensarà?.