TOT MATARÓ

Els bons amics de Tot Mataró, tot i que com hom sap un escriu a la competència , va creure que un era mereixedor d’un dels seus perfils i com no que vaig acceptar encantat.
Aquest cap de setmana ha sortit publicat i per aquells que no han tingut ocasió de llegar-lo vagi aquí la seva transcripció,

Pere Pascual, el menor dels PIC

Crític d’art i fill del també crític Pere Pascual Clopés

“M’hauria agradat dedicar-me professionalment a la crítica d’art però em passo el dia assegut davant d’un microscopi”, afirma Pere Pascual. Ha heretat del seu pare, Pere Pascual Clopés, la passió per la crítica d’art i s’hi dedica desinteressadament. Fins i tot, durant un temps, compartia amb el seu pare la firma de PIC, el pseudònim que han utilitzat tant pare com fill tot i tenir estils molt diferents a l’hora d’escriure. “El meu pare era d’una amplíssima cultura i feia una crítica tradicional, literària, amb una alta densitat”, afirma Pascual.

Per contra, ell feia una crítica més distesa. “Jo feia una crítica que el meu pare deia a l’estil de José María García, el periodista esportiu que ho rebentava tot en aquell moment”, recorda el crític d’art. Algunes galeries d’art preferien l’un o l’altre, partint de l’estil literari. A vegades, per confondre els lectors del Diari de Mataró, l’un escrivia a l’estil de l’altre, a mode de joc entre pare i fill, de crític a crític.

Anys més tard, Pere Pascual ha agafat el relleu del seu pare. Ha treballat en molts mitjans locals. De fet, va ser una de les primeres cares que es va poder veure a l’antiga Televisió de Mataró. “Vaig estar durant 20 anys fent un programa d’art setmanal”, corrobora Pascual. A més, va estar a l’antiga ràdio de Mataró durant més de deu temporades i ha treballat en diferents mitjans escrits com ara el Diari de Mataró o el setmanari Capgròs, on encara avui dia fa una crítica setmanal.

“En temps de la transició, hi havia el Diari de Mataró, que era un diari de dretes, i el Maresme, que era un diari d’esquerres i jo escrivia als dos”, afirma Pere Pascual visiblement divertit. Afegeix que aquest fet pot semblar un mèrit personal, però que es deu més aviat a la manca de crítics d’art a la ciutat.


“Ha de ser subjectiva”

“Estic en total desacord amb els que diuen que la crítica ha de ser objectiva”
Segons el menor dels PIC, hi ha un concepte molt equivocat al voltant de la crítica d’art. “Sempre es diu que la crítica ha de ser objectiva i estic en total desacord: ha de ser absolutament subjectiva”, afirma Pascual amb rotunditat. Així mateix, creu que criticar un producte artístic ha de ser una expressió sincera i amb fonament. Alhora, Pascual desmitifica els conceptes de crítica constructiva i destructiva. “Per a la majoria d’artistes la crítica constructiva és la que diu que ho fan bé i la destructiva la que diu que ho fan malament”, destaca el crític. Afegeix que normalment és precisament a la inversa. “Quan dius que algú ho ha fet malament és la millor crítica i quan a segons qui li dius que ho fa bé, és la pitjor perquè l’estàs enredant”, opina Pere Pascual.

Apunts

Defineix-te
Un cartesià apassionat

Un llibre
“Escrits d’estètica: filosofies”, d’Arnau Puig

Una pel•lícula
“Amanece, que no es poco”, de José Luis Cuerda

Un viatge
Una setmana a París i una a Nova York

Una tendència
L’expressionisme abstracte

Un somni
Que l’art local a Mataró tingui la seva importància i disposi d’una col•lecció important

35 ANYS

Ahir , 9 d’Abril, es varen acomplir 35 anys de la meva primera exposició visitada sota una mirada crítica. Va ser la del gironi Lluís Roura i era a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana , allà a la planta baixa de la Pça de Sta Anna , on actualment hi ha una oficina bancària de la mateixa entitat.

Feia just quatre dies que havia acabat el servei militar i encara que abans del mateix un ja havia fet els seus “pinitos” en això de la crítica , substituint al pare quan per raons de feina o salut aquest no podia visitar algunes exposicions, sempre he considerat aquella crítica la meva primera crítica “oficial” encara que curiosament va aparèixer amb la signatura del pare ( PIC ) per raons de rutina d’impremta , mentre que la de PIC II no va aparèixer fins un parell de setmanes més tard , en la crítica d’una exposició de l’Eduard López a la Sala del Banc Mercantil de Manresa, que es trobava en el primer pis de l’espai qua ara ocupa la joieria Tous al carrer de Barcelona.

Per cert el "PIC II" va ser una decisió del director del “Diario de Mataró” ( Antonio Navarro) al que no li va agradar gens el PIC DOS amb el que un pretenia signar les seves crítiques. Ell va imposar l’ortodòxia de l’ordinal i amb ell vaig seguir fins a la mort del meu pare on vaig heretar el PIC , que sempre he usat al Diari de Mataró , mentre que en altres indrets ha estat el meu nom de Pere Pascual el que ha dominat , encara que el PIC em segueix per arreu i em sento del tot orgullós de que formi part de mi mateix.

35 anys en els que he pres part en la gran majoria d’experiències periodístiques que s’ha celebrat en la ciutat i que resumint en les mes importants m’he de quedar amb les de premsa escrita ( Diari de Mataró i capgròs ) , ràdio ( 10 anys a Ràdio Mataró formant part de l’equip inicial ) i televisió ( més de 20 anys a Televisió de Mataró, essent la primera cara masculina que aparegué en la programació).

35 anys curulls d’experiències , al peu del canó, lluitant sempre per l’art en general i molt especialment per l’art i per els artistes mataronins. 35 anys plens de moments meravellosos i d’altres no tan bons , però que ara en el record, aquests darrers es desfan davant la potència de l’apartat positiu.

35 anys en els que he participat en mil i una experiències , he fet un incomptable nombre de crítiques i entrevistes i he presentat més d’un parell de centenars d’exposicions , tant en el que pertoca a presentacions escrites per a catàlegs , com presentacions orals en els actes inaugurals. A més han estat presentacions per a tothom, del jove que comença a l’artista més consagrat , amb l’orgull afegit que he pogut presentar el treballs del bo i millor dels artistes de la ciutat , quasi sense excepció. I també en quasi tots els espais expositius que son i han estat a la Ciutat. Lògicament també amb excepcions ( actualment Can Palauet , Ca l’Arenas i espai f ) , però tots sabem, que no soc pas gens estimat per la cultura oficialista del Govern de la ciutat ( qui diu les veritats perdrà les amistats).

Però essencialment 35 anys en els que he fet un munt d’amics , i ho he fet mantenint un camí que he intentat fos afermat en la “meva” veritat , aquella de dir el que creia i pensava. I això, que ha estat difícil moltes vegades en un primer terme , amb el pas del temps ha servit de nexe important en la relació entre la crítica i els artistes.

Per això vull aprofitar la bonica xifra per agrair de tot cor a tota la gent de l’art que tant m’ha donat i als que he intentat respondre en la mesura de les meves possibilitats. Sense ells , amb l’esperó i el recolzament que he tingut , en especial en els mals moments , no hauria pogut arribar a aquesta data i fer-ho amb l’orgull, que el tinc, de pensar que hi arribo havent deixat pel camí una tasca positiva.

35 anys de camí , que un veu resumit amb els records de tants amics que omplen a vesar les parets de casa. 35 anys de treball que formen part de la història de l’art local. Tinc l’orgull de pensar que mai es podrà escriure aquesta història ( per cert , a veure quan a algun estament se li acut que als artistes locals ja els hi toca estar reflectits en un llibre que expliqui la realitat artística històrica de la ciutat ) , sense acudir al meu ample i desordenat arxiu en el que s’hi apleguen els catàlegs de la gran majoria ( segur que més del 90% ) de les exposicions celebrades en aquests trenta cinc anys a Mataró, rodalies , i moltes de les exposicions celebrades per els artistes mataronins fora de la ciutat.
Un arxiu per cert que està coix ja que està mancat dels catàlegs de moltes de les exposicions organitzades per l’Ajuntament. Mentre un rep catàlegs d’arreu , els que no rep mai son els de les exposicions que organitza l’Ajuntament , i si els vull, els he de pagar . I aquesta circumstància no és pas d’ara i si de fa molt de temps( en el cas del Museu d’ençà d’institucionalització del mateix fa més de vint-i-cinc anys ).

35 anys de fer periodisme cultural i crítica, de manera absolutament altruista. Qui em coneix sap que sols en comptades ocasions he cobrat per el meu treball , i mai per petició pròpia. Han estat trenta cinc anys de crític per amor a l’art , fet del que n’estic orgullós i del que per res m’empanadeixo.

Per això avui , encara que amb trenta cinc anys cotitzats ja tingui dret al retiro, em sento encara amb ganes de seguir en aquesta passió, - droga dura -, que és l’art i penso que encara queda camí per fer . Que encara que amb moltes cicatrius ( alguna tan intensa i encara no cicatritzada com la del Fons d’Art ) , no tinc ferides com per abandonar, i encara que sembli pedanteria , el caliu dels artistes m’ esperona a seguir endavant.

Per això espero d’aquí a cinc anys poder escriure un altre post en que parli de quaranta anys.
Per ami és una fita excel•lent que espero m’ajudeu a aconseguir-la .

En aquest desig , de nou, gràcies , gràcies , gràcies.

MAJORIA D’EDAT CIUTADANA

Era un dissabte de data 29 i mes de febrer de 1992 que vaig passar a residir a Mataró. S’acompleix dons en aquest cap de setmana la xifra de divuit anys i per tant , per dir-ho d’una bona manera , ja he assolit la majoria d’edat com a ciutadà mataroní.

El cert és que Mataró és la ciutat de la meva família per part de pare. Farmàcia des de el segle XVII, diu la capçalera de la Farmàcia que es troba al carrer Nou cantonada amb la Riera, farmàcia de la família i de la que a hores d’ara no bé a res parlar-ne , ni fer-ne història, que potser sí serviria per un culebrot d’aquells històrics que tant d’èxit tenen a l’hora de les migdiades.

El cert però és que vaig néixer a Barcelona, - on vivia la família de la mare -, a la clínica Corachán , allà els límits de Sarrià, parròquia en la que vaig ser batejat. Vaig venir a viure a Mataró fins la mort del meu avi que va comportar un cert terrabastall familiar / hereditari , el que em va fer desplaçar-me a Argentona on vaig passar infància , joventut , m’hi vaig cassar i ...fins fa divuit anys.

És en aquesta dicotomia entre Argentona , poble que sento ben dintre de mi , i un Mataró en el que he certament he viscut , ja que en ell he estudiat , he fet esport, he desenvolupat la meva tasca periodística de crític d’art , he...., en la que s’ha anat confegint la meva vida i la meva història.

Però avui , en aquesta majoria d’edat ciutadana vull dir ben clar allò que molts no gosen dir , que és alguna cosa com que Mataró és una magnífica ciutat per viure, amb tot el de bo ( que és molt ) , el de menys bo ( que també n’hi ha) i el de dolent ( poquet ) que hi ha.

Que és una ciutat a la que especialment ens manca un nivell d’autoestima que ens faci sentir més orgullosos de ser-ne ciutadans ( Santes apart ) i que alhora ens obligui a lluitar per tirar-la endavant , amb tot el de compromís que això comporta , el que obligaria que molts dels mediocres que remenen les cireres en el poder , en bon part gràcies a la deixadesa dels altres , no tinguessin ni la més mínima possibilitat de fer-ho.

Una ciutat carregada d’armes de futur que sols amb la força dels ciutadans ( i dic ciutadans que no pas polítics, que a bon segur i amb les excepcions que cadascú vulgui posar, és l’apartat dels més fluixos dels que disposem) , pot arribar a tenir un pes específic important en el futur del nostre país.

Avui , i espero que no sigui tan sols per un dia, estic enormement orgullós de ser, jo i la meva família , des de fa divuit anys ciutadans de Mataró. Que el poder em permeti amb el seu fer , poder seguir mantenint amb tot honor aquest orgull.


PS.- Encara que si accentuem l’apunt cultural, que voleu que us digui , n’estaria uns quants graus més orgullós encara.

(Les fotografies són de Quico Melero, gran artista , excel·lent persona i home que sent Mataró ben a dintre , tant que fins i tot exerceix de regidor amb tota honestedat)

60 ANYS

Avui Pepe Novellas compliria 60 anys.

Avui , els amics hauríem volgut celebrar la festa artística del record inaugurant la seva exposició antològica , fet per el que fos possible, a poc de morir ens vàrem dirigir a les instàncies públiques per a fer avinent el projecte.
Avui , malgrat que alguns s’han omplert la boca de paraules i promeses , ningú s’ha dirigit oficialment ni a família ni a promotors per donar resposta.

Però encara que alguns ens vulguin ofegar el record , la teva tasca i la teva obra es mantenen vives en la memòria personal i col·lectiva.

Avui molts desitjàvem trobar-nos junts amb tu , mitjançant la teva obra que era la teva vida. Tots sabem que els artistes no moren mai i es perpetuen amb la seva obra. No ha pogut ser.

Per això en el record, més que mai

T’ENYOREM PEPE.

2010

Que siguem capaços d'aconseguir i mostrar les nostres veritats més increïbles i oblidem, tot eliminant-les , les nostres mentides més creïbles.

Millor any 2010

SOC AVI

Permeteu-me que avui no escrigui d’art , ni d’exposicions ni d’artistes.
Que no escrigui de política , ni critiqui a l’Ajuntament , i molt menys a l’IMAC.
Permeteu-me avui que simplement gaudeixi amb tota intensitat d’aquest nou nivell de sensibilitat com és el que s’assoleix en estrenar-se com a avi. I qui hi ha arribat sabrà molt bé del que parlo.

Per això deixeu-me avui simplement somiar en córrer i jugar amb el meu net mentre in-mente vetllo la seva primera nit.

HOLTER


Avui em sento com en Robocop. La imatge que acompanya aquestes ratlles no és la meva però avui jo semblo el seu bessó . La raó és que m’estan fent un “holter” que parlant clar i català vol dir un electrocardiograma continuat durant 24 hores, en les que mantens els habituals elèctrodes d’aquesta prova connectats a una petaca en la que queden enregistrats els valors cardíacs , per poder veure les anomalies del ritme d’una manera més precisa que no pas en un electro que sempre és una mesura puntual.

Encara que la prova sembla com l’aigua ( incolora , inodora i insípida) no deixa de ser un xic incòmode el sentir-se lligat , i en certa manera et queda el run run interior del bon funcionament, dels resultats finals i de si tot anira com un desitja.
Ara , tot esperant l’hora de dormir, que pressuposo ben incòmode, queda l’esperança i el desig de que els resultats mantinguin la direcció del darrer electro, i la FA que pateixo vagi camí de ser tan sols un avís que ha servit per forces coses , en especial per contactar de nou amb uns hàbits més saludables , que mica en mica , un havia anat perdent.

FLUXUS

Al bell mig de Les Santes es va inaugurar en els espais urbanitzats del Café de Mar , l’escultura pública “Fluxus” de l’escultor Marcel Camps que si no vaig errat és un jove escultor de Sant Just. L’escultura és una figura en forma de cap humà realitzada amb tires de fosa que li donen forma alhora que conformen un espai interior buit.
L’escultura en sí m’agrada , em sembla prou atractiva per un espai públic i fins i tot aplaudeixo el fet de que no sigui d’un artista local.

M’agrada en el seu aspecte formal ja que el joc espaial està ben resolt, tècnicament s’aguanta , la realització en base a les tires o cintes que permeten estructurar aquest concepte de volums de l’espai lliure dins l’espai total, la fa atractiva a l’espectador que amb facilitat la pot sentir propera.

La proposta ideològica que ofereix també em sembla prou atractiva i variada. . tant si ens quedem tan sols en l’aspecte figuratiu , com si volem anar més enllà i en fem lectura interioritzada de caire cerebral, com si anem al pensament del creador que la llegeix com a símbol del moviment de la ciutat i de les seves vies de comunicació, com qualsevol altra de parella que un pugi trobar.
Qualsevol d’elles és vàlida el que demostra que l’artista ha aconseguit aquest imprescindible vincle comunicatiu exigent a tota obra d’art.

Per altra cantó no em sembla gens malament que l’artista no sigui un mataroní. Crec que encertadament , l’Ajuntament de Mataró ha anat vestint les seves places i els seus espais amb escultures d’artistes locals. Però ara la llista està ja quasi acabada. Fora d’algun nom , com el cas del jove Pol Codina , tots els escultors mataronins estan presents en l’espai públic de la ciutat.
Bo és dons obrir finestres i presentar altres treballs de creadors d’altres contrades , això sí , mantenint unes exigències de qualitat importants , com és el cas que ara ens ocupa.

Ara tan sols falta que l’Ajuntament apreti als promotors d’aquests espais públics per , tot acceptant , aquestes obres foranes , aconsegueixi una certa reciprocitat i fer que els artistes locals puguin realitzar els seus treballs públics en altres localitats.

PS.- Ramon Bassas ha dit que ja està encomanada una placa amb el nom de la peça , l’autor i l’any de la mateixa , per ser col·locada en un lloc proper a la mateixa.
Estic convençut que ho farà , i jo espero estar-hi present el dia de la seva col·locació, ja que serà el primer pas d’una demanda de fa ja molts anys , - i que hem repetit a cada legislatura -, d’ identificació de les escultures que es troben en espais públics.

UNA PREGUNTA I UN DESIG .

Pregunta: Com és possible que durant el mes d’agost la gran majoria d’obres públiques de la ciutat han estat parades ?. Em costa entendre-ho vist que quasi totes elles corresponen al Plan Zapatero , i per tant de petita duració. Encara que em costa encara més , veure com les mateixes han quedat com si Mataró fos Pompeia , amb tots els estris deixats de mala manera , mantenint carrers inútilment tallats ..... Un desori que bé faria l’Ajuntament d’explicar ara i impedir en properes ocasions.

Desig: Que el holter surti de meravella.

CONSORCI MUSEU D’ART CONTEMPORANI DE MATARÓ

Com hem anat dient en els darrers post , en el ple del passat dijous es va aprovar el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró , més conegut per tots com a Museu Bassat i que suposo ben aviat coneixerem com a M.A.C.M.A., acròstic del que quasi caldria pagar royalties a Jaume Simon que de fa temps l’està emprant per a les seves composicions artístic-fotogràfiques.
He intentat trobarel document en el weeb municipal sense resultat , el que no vol dir que no hi sigui, ja que en el que pertoca a documentació oficial és dolent a parir i un es perd en el guirigall de conceptes burocràtics administratius , inintel·ligibles per a un profà de l’administració pública.

Sortosament però, sempre hi ha un bon amic, o en aquest cas un lector habitual del blog , que via mail m’ha fet arribar el reglament , que més aviat sembla un esborrany fet a corre-cuita , amb el tallar i enganxar , copiant les actuacions administratives d’altres convenis semblants i deixant molts , però que molts, punts sense concretar , alguns de tanta importància com ho son la manera d’escollir els membres dels Consell General o de la Comissió executiva. Uns estatuts que poden servir com a punt de partida però que precisen de concrecions per poder ser útils en el el del dia a dia.

Uns estatuts de poc més de vuit planes , amb 6 capítols , 26 articles i dos disposicions adicionals , que son com dic molt oberts, el que pots ser per a bé o pot ser un absolut desastre.Com que existeixen parts proporcionals un confia cegament en els noms que presentarà la Fundació Bassat però no confia gens en els representants municipals ja que òbviament tots els partits polítics voldran tenir el seu representant i llavors sí que tot semblarà Can Pixa. Per una vegada crec que els polítics haurien de reflexionar , i si els hi pertoca membres en el Consell, delegar en gent del mon de l’art i de la Cultura.

El que si està clar és que en el punt 2.2.9g diu que el nomenament del director/a – gerent serà a proposta de la Fundació Carme i Lluís Bassat , el que ja posa damunt la taula el nom de Núria Poch , gran professional i excel·lent persona, que té la personalitat més adient per saber portar a terme els sempre difícils començaments. Una elecció indiscutible que nosaltres celebrarem amb tot el goig.

Uns estatuts que caldrà millorar , i molt , per evitar caure en el parany d’un poder municipal que no tingui el contrapès adequat en el camp artístic i cultural, ja que no hem d’obviar el fet de que massa coses cauran en l’òrbita de Penedès i l’IMAC , i això és senyal inequívoca d’un mal funcionament i d’un pitjor mal rotllo.

Però esperem que els serrells refilin el propòsit que com dèiem al començament sembla fet a tota presa, no fos cas ( i ara aposto cap a casa) que el proper divendres a Bassat no se li escalfés massa la llengua o no es sentis massa pressionat i l’Ajuntament en sortís un xic , tan sols un xic , malparat.

Però be, serà divendres quan quasi tot surti a la llum. Per la nostra part intentarem treure del personatge tot el suc i tota la informació possible del futur d’aquest Museu i així esbrinar per on i en quins camins navegarà aquest temptador projecte que tants desitjem amb tota intensitat.

PASSAT

Si el Museu Bassat és el futur , aquest foto que vaig trobar aquest cap de setmana és d’un enyorat passat.


Es tracta d’una foto d'uns magnífics campionats de Scalextric que organitzavem amb uns amics a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana a Argentona. Uns campionats que tenien un impressionant èxit de participació i públic que venia a participar de diferents pobles de la comarca.

La imatge té prop de quaranta anys i encara llueix en el circuit i la seva ambientació. En ella m’hi trobo de ben jovenet i també s’hi troba l’stone , més stone de tots els stones , és a dir el periodista Jordi Tardà ( Museu del Rock i de “Tarda Tardà”) que és el jove de camisa fosca i cigarreta a la mà.

Quins temps aquells.

UN SANT JORDI BEN ESPECIAL

Sempre m’ha agradat la festa de Sant Jordi. És una festa que he viscut intensament ja de ben petit quan es celebrava poc, però ja llavors el meu pare, lector compulsiu, em duia a Can Tria , per triar ( i no és joc de paraules) i remenar. Com no que ara que s’ha convertit en la veritable Festa Nacional de Catalunya , i en la que s’hi apleguen sense cap mena de distinció tots aquells que vivim en aquest el nostre país, per a mi segueix essent una diada d’especial veneració.

Enguany no ha sigut menys. Tot magnífic des de el començament amb la sorpresa del regal d’un conte l’Empresa Casas, fins a la darrera passejada per la Riera i la Pça de Sta Anna plenes a vessar i on era difícil ni tan sols donar un pas endavant.

En mig les roses de rigor per les tres dones de casa , els llibres de rigor en els que per un costat hem estat en la línia majoritària, amb l”Anatomia de un instante” d’en Javier Cercas , que espero confirmi els magnífics pronòstics rebuts en aquests darrers setmanes i hem estat més agosarats amb “Per l’ull de l’Art” de l’Antoni Llena , un recull dels seus articles periodístics , del que tothom en parla molt bé i que estic segur m’atraparà , com ja ho ha fet en altres ocasions.

Un Sant Jordi amb un temps espatarrant que ens ha portat l’explosió de la primavera i la llum de l’estiu al carrer i ens ha tret de cop la closca en la que de tant en tant ens aixoplugàvem . Un Sant Jordi que ens ha fet sentir-nos del tot vius , i com pertoca en aquesta diada , individus d’un país a ben segur que ni millor ni pitjor que els altres, però que és el nostre i per el que volem un futur molt millor que l’horitzó marcat i estancat que ara mateix s’ofereix a la nostre vista.

Un Sant Jordi que sobre el paper ha estat igual d’il·lusionant que molts d’altres , al menys fins queno fa pas gaire una trucada ho ha trasbalsat tot. Era el meu fill Pere que em comunicava que si tot anava bé , abans de fi d’any em canviaria la categoria social i m’estrenaria com a nou avi , noticia que com tots entendreu m’ha omplert d’il·lusió.

Com comprendreu aquest Sant Jordi ha estat una diada ben especial i serà impossible d’oblidar.

COL·LECTIVES MAGNÍFIQUES.

Demà a partir de les 6 de la tarda i amb inauguració oficial a dos quarts de vuit , l’Espai Capgròs presenta l’exposició que ha organitzat en motiu de la celebració dels seus 25 anys.
És una mostra col·lectiva , que he tingut el gust de comissariar , de títol “Mataró. Mirades” , en que 25 ( un per any) artistes de casa ( 6 fotògrafs i 19 pintors) han acceptat crear una obra nova , en un format reduït i uniforme , oferint-nos una visió del “seu” Mataró.

Una mostra sense antecedents a la ciutat i amb uns resultats finals que crec es poden qualificar com emocionants i sorprenents.
Una exposició que us recomano i de la que en parlarem abastament els propers dies.



L’altra magnífica mostra és la que la gent del Sant Lluc presenta en el seu local del Casal. Prop d’una cinquantena d’artistes ens ofereixen un parell de centenars llarg de personals ”punts de llibre” . Petits treballs en la mida però magnífiques representacions d’un excel·lent fer. Obres vibrants , personals i personalitzades que demostres com la capacitat creativa pot esatblir-se en qualsevol lloc , espai o suport

Una exposició d’agradable i interessant visita que us recomano absolutament i en la que molt fàcil és caure en la més que agradable temptació de la compra.

COMENÇA L’ENYOR

Avui ha estat un dia curull d’emocions , amb la sensibilitat a flor de pell i amb aquell nus a la gola que sembla t’ofegui poc a poc . Un dia de petons i abraçades que volen reconfortar . Un dia d’aquelles fregades d’esquena que et diuen que cal tirar endavant, amunt , sempre amunt. Un dia de cel clar i mar blava i tranquil·la, com la vista que dominava avui , turó amunt , allà el vell cementiri de la ciutat on en Pepe descansarà per sempre .

Difícil és encara reflexionar de tot el viscut , per això agafo avui manllevades les paraules d’en Vern Bueno al Capgròs.com (gràcies Vern per la magnífica cobertura d’aquests dies). Son al meu entendre el més fidel reflex de la realitat.

“.... L’artista mataroní Josep Novellas ha rebut aquest dilluns un comiat a l’alçada de la seva gran trajectòria i categoria com a creador. La Basílica de Santa Maria s’ha omplert de gom a gom en la celebració dels funerals del pintor, mort el dissabte passat als 59 anys víctima d’un càncer. Representants del món cultural, polític i social de la ciutat han acompanyat familiars i amics de l’artista en una cerimònia tan multitudinària com emotiva que ha posat de manifest fins a quin punt Novellas ha estat, i seguirà sent per sempre, un referent artístic, cultural i alhora de compromís social amb la ciutat .....”

Son paraules clares que marquen fites importantíssimes amb aquestes quatre bastides: art , cultura , compromís social i ciutat , que ningú hauria d’oblidar mai.

És evident que cal en primer lloc serenar emocions i ànims. Que temps hi haurà per reflexionar al voltant de molts temes , alguns personals i altres de més generalistes , però igualment és evident que de la mort de Novellas n’és obligat en surti un compromís de la ciutat envers els seus creadors que pel general donen molt més a la ciutat en sí mateixa , a la seva representació i en especial als seus ciutadans, que el mins reconeixement que se’ls hi atorga , això quan aquest existeix.

Avui tots hauríem d’anar a dormir amb una certesa , la de que Mataró és més pobre , però que molt més pobre que fa uns dies, i que cal eliminar el dubte que a molts ens socarrima per dins, com ho és el pensar que ni la ciutat , - i molt menys els que manen -, tenen real consciència del que dissabte malauradament va perdre per sempre Mataró , amb la mort d’en Pepe Novellas.

Per casualitat , o per ironies de la vida , ahir es commemoraven els 70 anys de la mort de Machado. Novellas, com ell, ha marxat lleuger d’equipatge, però com el mateix Machado ens ha deixat un llegat del que res es pot desprofitar. Una obligació de la que tots n’hem de ser plenament conscients, començant ja ara mateix , tot just quan comença l’enyor.

Dies sense escriure. “El cuerpo no está para jotas” que diu amb retranca la saviesa rural aragonesa.

El cap rutlla tot girant sense parar en la recerca d’una resposta impossible.
Quina injustícia , quina putada.
Mentre, el neguit de l’espera en un temps que es voldria llunyà, però que quasi es desitja proper. Moments en que el film del record rebobina les mil escenes viscudes , les emocions compartides , el bo i el dolent d’una proximitat molt més a ran del que pugui semblar.

Tot amb la imatge permanent fent tombs en els estimballs de la ment, amb l’alè esglaiat en cada so del telèfon. I la llàgrima corrent per dintre , rossegant amb un dolor càlid i intens.

Entre Cuenca i El Prado, et va dir el pare allà el primer comentari , fa poc més de quaranta anys.
Quina injustícia. Quina putada.

Viento negro secreto que sopla entre los huesos
Sangre del mar que tengo entre mis venas cerrada,
Océano absoluto que soy cuando , dormido,
Irradio verde o fría una ardiente pregunta

Viento del mar que ensalza mi cuerpo hasta sus cúmulos
Hata el ápice aéreo de sus claras espumas,
donde ya la materia cabrillea , o lucero,
cuerpo que aspira a un cielo, a una luz propia y fija.

Vicente Aleixandre

MIRACLE

Una maleïda lumbalgia que em fa fer esgarips davant cada fiblada , està convertint l’ahir tarda i tot avui en jornada de silló i sofà , el que vol dir de lectura i televisió. Això em fa recuperar lectures aparcades dels diaris d’aquests dies i entre d’ells els comentaris diversos que ha provocat la mort d’Eluana i tot el capgirell de postures i comentaris , amb especial atenció pel dit per Berlusconi i pel Vaticà.

De Berlusconi poc hi ha a dir que no sapiguem, amb el gran interrogant del que com és possible que un sapastre com aquest pugui ser president d’un país , - Itàlia -, dels més importants del món. Però per a mi el pitjor està en aquest Vaticà , cada vegada més lluny d’aquest mon , - ves a saber si aquest és el seu afany- , i cada vegada més lluny d’aquells que el tenen com a cap suprem.

No puc negar , i ho he dit moltes vegades , que soc del tot descregut. Soc fruit d’una educació cristiana i d’una família compromesa amb l’església i de caire progressista. Vaig ser practicant compromès i ho vaig deixar allò que es diu per cames , després d’unes profundes reflexions.

No vull ni entrar en la figura de Déu. Ni en el seu negacionisme. Ni veig ni tinc sentiment ni de la seva existència ni de la seva necessitat. Ans el contrari , el veig , és digui Crist , Mahoma, Buda o qualsevol de la família , com un exemple suprem de la debilitat de l’home i de la seva incapacitat d’enfrontar-se als mil dilemes desconeguts que la vida ens ofereix. Però aquesta postura personal no impedeix el més absolut respecte envers aquells creients que el tenen com a far i guia. Un respecte per altra part que no tinc envers les diferents esglésies , i molt especialment en els seus caps.

Quan veig les postures del Benet , les disseccions del cas Eluana , tota la història del bisbe lefevrià i ja costant-nos per aquí , les imatges patètiques i apallassades de Rouco i els seus adlàters, de la Cope , d’Intereconomia ( molt aconsellable quan es pateix de restrenyiment ) , del bisbe més proper i de.... , em comencen a entrar tots els dubtes.

Ho dic aprofitant la reflexió negativa.. Si després de veure tots com és la seva personalitat i quina és la seva manera d’actuar , encara hi ha creients, no és això un miracle?.

Potser aquest pot ser l’únic punt en que recolzar-se per dir que sí, que Déu existeix.

GOVERNAR

Diuen que governar no és l’art de manar i sí el de prendre decisions. De les mateixes n’hi ha de molts tipus. Unes sons transcendentals , altres influeixen de manera ben clara en tota la comunitat , altres... . Però també existeixen les petites decisions que afecten a les persones , i algunes a certes persones , que mereixen una ràpida resposta , una actuació correcta, un estímul , una il·lusió , en el convenciment que la ciutat és essencialment les seves persones.

Vingui aquesta reflexió davant d’un fet que ha succeït ara mateix. Un fet petit , personal, davant del qual es podia passar per alt , però que precisava d’una ràpida i justa resposta, ja que tota la història així ho exigia.

No he de negar que les primeres respostes van ser del tot decebedores i que a mi i a molts ens varen arribar a l’ànima en el sentit de pensar que no podia ser, que aquella decisió no podia venir d’un govern amb el que amb totes les discrepàncies , compartíem il·lusió i ideari. Sortosament el pas de les hores , i a bon segur les atinades reflexions d’alguns han capgirat les coses.

Aquest dilluns es posa fil a l’agulla a una justa història , i estic convençut que serà de manera tan justa com emocionant. Convençut d’aquest fi a bé , vull agrair de tot cor a aquells que han entès que governar era prendre decisions, i en aquest cas , l’única possible era aquesta.

Gràcies de tot cor , i ens hi trobarem.

TALLER DE GRAVAT.

El passat dijous i quasi d’amagatotis , - quina diferència amb el rebombori de l’Aula de Teatre -, el Taller de Gravat municipal presentava els resultats del seu darrer curs sota el títol de “L’aiguatinta ( resines )”. El lloc , l’Espai F.

Poques coses son tan valorables com la imatge de marca. La certesa de qualitat que et dona ja de bell antuvi el saber que els responsables d’un cert fet son... és un element impagable , però alhora difícil d’aconseguir. En Jordi Rosés i la Pilar Lloret son uns d’aquests rara avis que sols saben aixoplugar sota el seu nom i el seu treball uns discursos de qualitat , que a més acostumen a anar acompanyats d’un discurs didàctic que millora el nostre coneixement alhora que augmenta la nostra passió per allò que és raó de la seva vida: el gravat en totes les seves múltiples varietats. Tot en el nivell d'excel·lència que els caracteritza com si de veritable imatge de marca es tractés.

Ara reafirmen el nostre pensament amb aquesta exposició d’obligada i repetida visita , de la que en parlo en aquesta crítica que apareixerà la propera setmana al Capgròs.

DE MARCA

Encara que segueix essent el gran desaprofitat de la cultura local , el taller de Gravat municipal , de la mà de Jordi Rosés i Pillar Lloret està assolint un nivell d’excel·lència que ja voldrien per a ells molts dels anomenats tallers de gravat de renom que s’escampen per l’estat.

Seguint la seva teoria didàctica dedicada als creadors , en el curs passat el treball ha estat dedicat a l’aiguatinta ( resines ) mètode de reproducció calcogràfica de la família de les tècniques a l’aiguafort que permet un resultat parell a l’aquarel·la ( aiguatinta ) tot permetent també el dibuix directe sobre la planxa amb pinzell o similar ( aiguatinta al sucre).

La vintena d’artistes participants es llueixen en el bon grapat de peces presentades de les que és difícil fer esment particular. Tots ells mantenen la fidelitat al seu estil personal en el que desenvolupen unes treballs absolutament acurats , de valuós mèrit tècnic i el que és més important de veritable vàlua artística i comunicativa , que sols podrà ser mediatitzada pel gust personal del receptor que es quedarà amb un o altra , però no podent mai negativitzar res del presentat.

A més , la mostra està presentada amb l’elegància habitual, amb un catàleg magnífic en la seva simplicitat , en el que s'aplega una magnífica reproducció individualitzada de cada participant amb la corresponent lliçó teòrica , el que ens permet endinsar-nos en els coneixements de les diverses tècniques del gravat.

Una exposició aquesta , que no sol és d’obligada i repetida visita , ans també hauria de ser exemple per a tantes altres plenes de fatuïtat i buides de contingut que mereixen tanta propaganda, front al silenci d’aquesta de la que no em cansaré de dir és del millor que haurem pogut veure a Mataró en aquest any 2008.

Taller de Gravat de l’IMAC
L’aiguatinta ( resines) . Espai “f”
Del 16 d’Octubre al 30 de Novembre de 2008

TOUR DE FRANÇA

Si no hi ha res de nou el proper 9 de juliol ( dijous ) allà un poc més de les cinc de la tarda , la gran boucle passarà per Mataró. Poc abans ho haurà fet la caravana publicitària amb tot el seu espectacle i parafernàlia , i un , espera poder fer alguna història amb la feina , per poder estar al peu de la carretera per veure passar com un llamp als “gegants de la ruta”.

No sé si en les dues darreres ocasions en que el Tour ha arribat a Barcelona ( 1957 i 1965 ) va passar o no per Mataró. De la primera no recordo res ja que era molt petit, però en canvi tinc molt clara la segona , ja que era un divendres en que m’examinava de Revàlida de Quart , la que et donava el títol de Batxillerat elemental.

Encara que jo estudiava a Valldemia ,aquests exàmens oficials es celebraven a l’Institut , que llavors es trobava a la Pça de Cuba , i que actualment és l’escola Angeleta Ferrer. En aquells moments jo era un apassionat del ciclisme i no em perdia cap ni una de les retransmissions televisives de després de dinar.

Aquell dia vaig fer una examen de revàlida molt ràpid per poder veure l’etapa a casa d’en Joan Felip Puig ( fill de la Rosita ) on vàrem arribar amb el temps just per veure com en José Pérez Francés arribava guanyador ( veure foto) després d’una escpada de 223 Km des de Aix les Thermes.

Aquest any espero veure-ho millor i en directe.

57 = ( - 8 )

Una bona xifra , un bon dia i una bona anyada

GUANYARÀS , GUANYAREM

Tenia preparat un esborrany pel post d’avui. El tema era doble, per un costat , com no la Diada , i per l’altra la constitució de l’IMAC . Però ara no estic per ruqueries, i se m’entengui bé, ja que son dos temes que considero molt importants.

Però a vegades una trucada de telèfon et desmunta la parada i et quedés amb cara d’ase sense saber que fer, i mentre intentes recobrar l’ordre mental en que t’ha deixat l’uppercut , acabes per entendre allò que ja sabies del que és important i allò que ho és menys.

Per això, i esperant que allà on estàs et deixin tenir a mà el portàtil i per tant et puguis connectar a aquest blog com ho fas cada dia , - que et tinc als “favoritos” - , com sorneguer m’has dit tantes vegades , vull que sàpigues que tots serem pinya , folre i manilles per tirar endavant aquest castell i que encara que pugui ser de gamma alta , sortirà endavant i el descarregarem amb solvència i serenitat.

Que tu , futbolero de pro encara que siguis del Madrid , saps que com en el camp d’Anfield Road , en els propers temps ressonarà permanent en el teu cap la cançó del “mai caminaràs sol”, i així serà.

I que collons, que espavila que em deus una caricatura i ja saps que els deutes mai els perdono.

Amb tota les meves forces, endavant que ja hem guanyat el primer punt.
Una abraçada

PS.- Aquest és el post 500. Com m'agradaria que el seu contingut fos del tot diferent.

ANNA

Sense prèvies. Despenjar el telèfon i quasi sense conèixer la veu arribava ràpid el cop baix: L’Anna és morta. El renec saltava d’immediat. Tots ho sabíem i n’érem conscients però a vegades ens volíem enganyar pensant en l’impossible, en aquest pensament d’egoisme personal que en aquests casos intenta que no arribi el patiment de l’absència i no té en compte el greu patiment de la presència a vegades ja buida de contingut com no sigui el resistir, el no patir , el....

Que voleu que us digui de l’Anna que no s’hagi dit en el recull de condols que arriben de totes parts en els que a més de l’afecte personal , és destaca , com si no, la gran vàlua professional i la seva tossuderia en fer que els informatius que dirigia i presentava fossin de tota dignitat , periodística i visual , i que principalment fossin considerats com de referència en el sempre complicat mon local, especialment sensible en la recerca d'estúpides conparances, fantasmes, amiguisme i caces de bruixes.

Amb l’Anna vaig tenir una molt bona relació. Una vegada havies entès el seu caràcter , que semblava esquerp quan més aviat era de rebrots punyents en una sentit d’inacabable exigència , tot anava sobre rodes. Quan cada dijous arribava a la Tele per el meu programa , la seva mirada ja et deixava clar si aquell dia podia parlar i fer brometa amb els redactors i amb ella mateixa , o millor anar a la saleta a parlar amb el convidat o fer-la petar amb en Bis , en Jaume o en Pep.

Ens vàrem entendre ja que coincidíem amb aquest sentiment d’exigència. Es podien disculpar certes coses per falta de mitjans , però amb el que hi havia a les mans es podien fer coses i fer-les bé. Així vàrem mantenir una excel·lent col·laboració,. Defensora de la cultura i l’art , li donava la deguda importància i totes les exposicions passaven indefectiblement per el 24 hores. Recollia puntualment les filmacions que demanava per el meu programa , m’informava d’altres que es celebraven en indrets no habitual i dels que jo no en tenia coneixença, i en començar la Xarxa feia tria de les informacions artístiques que li arribaven per si eren del meu interès.

Si l’exposició era de lectura fàcil o estava ben explicada en el catàleg tirava de redactora. Si la cosa era més complexa m’arribava la seva trucada per escriure la noticia , això sí , despullada de tota crítica i reduïda al paper informatiu que li pertocava. Una trucada que li va servir mil vegades d’innocentada per a la nova reportera de torn. Així l’Anna li donava el meu numero de telèfon professional, tot indicant-li que el senyor amb el que parlaria li explicaria l’exposició i escriuria la noticia. La sorpresa per la becaria estava en sentir el nom d’un Laboratori clínic amb el que generalment la becaria penjava immediatament. L’Anna esclafia de riure.

Ara és dons el moment del record , amb llàgrimes com no, però del record ple de vivències. Ara ja no ens queda fer aquell programa que sempre que fèiem broma dèiem que seria la bomba. El seu títol seria “Amb Pic i Palà” i es tractaria d’una entrevista a fons en que l’Anna parlaria de la cara pública del convidat i jo li faria un tercer grau cultural , per veure els seus gustos i tendències. I tant que el farem! , m’havia dit tantes vegades, però amb una condició “has d’anar amb una americana blanca , com la del teu primer dia de tele.”

Demà Anna , no vindré a dir-te adéu amb aquesta peça. El blanc lliga amb el sol, la festa , l’alegria i demà no serà un dia d’aquestos . Demà serà un altra dia d’aquells en que maleirem la injustícia d’aquests adéus sense cap mena de raó ni lògica. Demà serà de nou un dia de trista mirada enrera , però amb l’esperit indòmit que et caracteritzà sentirem la teva veu que ens recordarà que queda molt poc pel “24 Hores” , i més ara que va avançat en l’hora., així dons endavant que cal espabilar-se.

I mentre , jo seguiré esperant la trucada per fer-te la crònica de qualsevol exposició.

Gràcies per tot Anna. Un petó ben fort.

PS.- Records a n’en Bis.

A vegades els arbres no em deixen veure el bosc i fan que m’oblidi d’ocupar aquest espai amb les crítiques de les exposicions que vaig visitant , en especial de les que es realitzen en el nostre entorn.I com això, altres coses que no voldria passar per alt , com per exemple la mort d’en Manuel Llinàs.

Fa molts anys que el vaig conèixer a l’entorn del Grup de la Pça Gran amb Mañé de mestre i Salvadó, Comabella, Casas Peña , Duran , Alís, Suari. La seva afecció es va mantenir encara que molt diluïda per la feina. Després en la seva malaltia va trobar a l’art com a teràpia personal i com a força per seguir endavant. La seva jubilació l’hi havia donat ales i havia exposat recentment a Caldetes, a la sala del Sant Lluc i actualment ho feia al C.A Laietània.

Justament havíem quedat en que aprofitant uns dies de festa dels que disposaré en començar l’any , aniríem junts a veure l’exposició per fer-ne comentari “in situ”. “I el vull ben dur i sincer” , em recordava quasi abans d’ahir.
Ara la cita està ben buida. A bon segur que allà on estigui seguirà intentant projectar la seva passió de l’art , a l’entorn de la força esperançada de la seva mirada.
Et recordarem , bon amic.

PLA NARBONA , pintures

En l’etern pelegrinatge que significa cada mes anar a Vilassar de Mar a veure bones exposicions, ara en aquest canvi d’anyada ens ofereix una mostra ben peculiar , quasi tant com ho és el seu autor , en Josep Pla-Narbona ( Barcelona 1928)

Pla-Narbona forma part d’aquesta generació d’artistes que han quedat amagades del públic en general, - que no pas dels especialistes i arts ferits -, ofegats per aquest constant mirar-nos al melic, fet i costum d’aquest el nostre país que s’escorre amb quatre noms i deixa de costat a altres grans creadors d’excel·lent nivell.
El currículum de Pla-Narbona és impressionant , el mirem per el camp que vulguem dels dos que ha conreat simultàniament, el del disseny i la publicitat i el de la pintura: Ha treballat a Paris, Zurich i Estats Units. Fundador i primer president dels grafistes del FAD. Professor a la Massana. Membre de l’Alliance Graphique Internationale de la que esdevé President a l’estat. Exposicions a nova York, Chicago, San Francisco ... Obra en les col·leccions del MOMA. Laus d’Honor en l’any 2000 i Premio Nacional de Diseño en el 2004.

Ara , en el Monjo, tan sols setze peces de bona grandària ( seixantes) serveixen per omplir de mestratge les seves sales. Un mestratge explicitat en les dues cares de la moneda de l’art: El fons i la forma.

Formalment tota l’exposició és lliçó permanent dels diferents estris que ha de saber emprar un creador per dur a terme les seves intencions. Així veiem com distribució, volums, cromatismes, espais, equilibri.... i tots aquells altres elements de l’arquitectura pictòrica estan presents de manera acurada i més que adequada , en les peces exposades.

Una arquitectura que serveix com entramat per dipositar-hi el pòsit fresc del seu pensament, que en aquest cas va per un costat en l’homenatge a certs artistes (Magritte, Brossa, Picasso i altres estan ben presents ) com per endinsar-se en el món misteriós del que sempre ha volgut envoltar-se i allà anar desgranat les seves personals filosofies de l’art i de la vida.

El conjunt resulta així esplendent. Obres de textura plana, colors elementals distribuïts a la mena de les gràfiques tintes planes , un dibuix com a fons estructural i un pensament artístic capaç de seduir a tot aquell que entengui que art és comunicació.

Si algú llegeix aquestes ratlles i creu que per ell l’art és un quelcom més , que no es perdi aquesta exposició. No en dubti que en sortirà amplament satisfet.

Pla-Narbona. Pintures. Miuseu Monjo
Del 15 de desembre de 2007 al 27 de Gener de 2008

CAPELLANS

Ja he dit altres vegades que amb tot el respecte per els creients , soc un absolut descregut , amb èmfasi especial al que pertoca a l’església.

Hi ha dies que estic content de ser així ja que penso el malament que ho passaria veient les barbaritats que es fan. Si en temes terrenals ja em treu de polleguera que per exemple es trií a Montilla com a cap de llista de la Generalitat o a Chacon per les generals, com estaria de veure i sentir els fets d’aquests dos darrers dies en el que pertoca a "elements" espirituals.

Per un costat el bisbe de Tenerife arribant a uns nivells de tractament psicològic urgent ja que demostra un estat cerebral de malaltia important.
Potser per fer-li costat salta el bisbat de Barcelona per queixar-se dels Pastorets de “Polònia”. Cagada pastoret, haurem d’exclamar en aquest cas. Amb els importants problemes humans que hi ha en la nostra societat , deturar-se en examinar com a fruit de l’Avern, uns pastorets satírics de pa sucat amb oli, demostra també un estat mental que precisa d’una ITV més que urgent.

I per acabar-ho d’adobar he sentit el discurs dels bisbes amb paraules que en boca de qualsevol dirigent d’ANV , serien causa d’investigació per part de qualsevol dels mediàtics jutges estrella.

Es veu que a l’església , o potser seria millor dir als seus dirigents , els ha sentat malament la seva festa Major de Nadal i el cava els ha pujat al cap.
Si no, de veritat , no ho entenem.


PS.- Tenint em compte que qui s’acosti a aquest post serà ja quan entrem en el darrer dia de l’any , volin els millors desitjos de felicitat.
Que trobeu a l’Home dels Nassos ( diuen que a Mataró n’hi ha un bon grapat)
Millor 2008
I que nosaltres ho puguem veure.

PIC, A REVEURE ?

Avui és 30 de setembre, Sant Jeroni, afegiria el sempre admirat Salvador Alsius. Sant Jeroni un dels sants més representats en la història de l’Art , ja sigui en la seva iconografia clàssica amb el lleó dominat als seus peus, ja sigui en la seva versió més ascètica i contemplativa.

Dons bé , avui 30 de setembre, Sant Jeroni, fa trenta mesos ( dos anys i mig) que es varen començar a recollir firmes per la proposta “Omplim de contingut Ca l’Arenas”. Just avui també s’acompleixen vint-i-quatre mesos (dos anys) del lliurament de les signatures aconseguides a l’Alcalde de Mataró com a representant de la ciutat. També avui s’acompleixen sis mesos ( mig any) de la signatura entre promotors i Ajuntament per a tal de donar forma al Fons d’Art d’artistes locals sorgit d’aquesta iniciativa. I amb la signatura s’acompleixen sis mesos del silenci més absolut per part de l’administració local.

Així avui , amb tanta coincidència , esdevé el millor dia per formalitzar allò que ja hem anat dient entre línies , que ja s’ha pogut observar en el mitjans informatius i que està en el coneixement de molts , com és la meva retirada , o dit en termes més específics , la retirada d’en PIC com a crític d’art en els mitjans informatius locals ( TVM , Capgròs i Mataró Ràdio). Una retirada sense termini prefixat , en un standby que tant pot ser definitiu com a l’espera que arribin temps millors.

La crítica sols es pot exercir per professió, per diners o per il·lusió.
Encara que crec he esta sempre professional , no ha estat mai aquesta la meva professió. De diners , res de res. Hom sap que les meves col·laboracions han estat sempre , i mai tan ben dit, “per amor a l’art”.
Queda dons la il·lusió, i he de dir que o la he perduda , o me l’han robat ,i no m’agradaria pensar que me l’han matat.

Certament que hi ha aspectes molt personals. Hi ha el cansament dels anys , el sentiment de picar en ferro fred , la sensació de que de tan queixar-me s’ha arribat a una saturació que ja fa oblidar si hi ha , o no, raó. A més havent intentat capgirar moltes coses, revolucionar-ne d’altres , crear-ne un parell més, i.... , el percentatge d’èxits ha estat tan mínim que potser cal fer-se la reflexió que no sempre s’equivoca tothom i que per tant potser és un el que va errat.

Però penso que han pesat més altres sensacions més externes.
Ha pesat, i molt , el desencís polític personal per el que jo entenc traïció del PSC lliurant Cultura a qui fos, amb l’ús i la manipulació duta a terme amb el món cultural per usos clarament electoralistes.

Ha pesat i molt el desenvolupament del tema del Fons d’Art , convertit avui mateix en paper mullat per el trencament unilateral per part de l’Ajuntament de les condicions del conveni.
El Sr. Alcalde diu en tot moment que el Fons es durà a terme. Me n’alegro i molt . Ho faig ja que no dubto , malgrat tot , de la seva paraula. Però vist els fets , i especialment el silenci absolut d’ençà la signatura , sols puc fer-ne una lectura : El Fons es durà a terme, però serà amb altres promotors , actuació del tot legítima ja que les signatures varen ser lliurades a l’Ajuntament per que en fes l’ús que considerés adequat. Em podrà doldre la manera però ha de quedar molt clar que la finalitat ha d’estar per damunt de qualsevol personalisme.

Em pesa, i molt, el desgavell de Ca l’Arenas , robat a l’art i als artistes de la ciutat incomplint de manera flagrant el desig d’en Jordi Arenas. Em pesa Can Xalant. Em pesa el no fer res del Museu.
Em pesa que mai ningú del PMC ni del Museu assisteixi a cap exposició. Que després de quatre legislatures demanant-ho ningú col·loqui indicatius en les escultures públiques. Que parlem de turisme , sinèrgies i demés però que Ca l’Arenas no figuri en cap indicatiu cultural municipal. Em pesa que ningú faci cas del taller de Gravat., que ....
Em pesa principalment la manca absoluta de sensibilitat existent en tot l’entorn municipal, que té en la cultura l’última de les seves prioritats de Govern.

Per això , i a bon segur per un grapat de coses més que ni cal esmentar , havent esgotat les forces per lluitar amb els meus minsos mitjans , penso que el millor es retirar-se , i deixar sols com a finestreta oberta a la passió de la crítica d’art , els comentaris més personals, íntims i per petit comité que em permet aquest blog.

Senyors , en PIC s'en va , i la llàstima , i ho dic molt sincerament, és que penso que quan es perd la crítica pública, sigui per la raó que sigui, també perdem un bon bocí de llibertat.

25 ANYS

Avui fa vint-i-cinc anys que va morir el meu pare , Pere Pascual i Clopés , que ajuntant les inicials dels seus cognoms va confegir aquest “PIC” que amb ell i molt menys amb mi que el vaig heretar , ha ocupat un espai prou important en la vida artística d’aquesta ciutat.

Del que va significar el meu pare per a mi no en faré molts cèntims. Malgrat que un blog tingui molt d’íntim i personal, hi ha coses que han de quedar sempre en la intimitat més estricte. Sols he de dir que va significar , molt, tot bo i que la seva presència abans i el seu record després, han marcat positivament la meva vida. Però no és d’això que en vull fer recordatori. Vull recordar l’home culte, de gran riquesa intel·lectual i que a més sabia perfectament expressar-la i comunicar-la.

Encara que era home de Ciències , la seva professió va ser la de farmacèutic, va ser essencialment un intel·lectual que mitjançant els mitjans periodístics del moment , pocs i limitats , va intentar cultivar i culturitzar amb les seves opinions de tot tipus ( va exercir la crítica d’art , la literària , el comentari polític, l’opinió ciutadana , va ser dels primers en escriure sobre gastronomia ...) a aquells que el llegien que eren molts i fidels.

Lector impenitent , especialista en teatre , llegint totes les obres que s’estrenaven a Espanya en una col·lecció que la Biblioteca Popular comprava crec que sols per ell , gran amant del cinema i que a dir de la música i en especial de l’òpera del que era un veritable especialista.
Però l’art va ser la seva gran passió, que el va portar a casar-se el dia de Sant Lluc , fer-ho al Palau Macaya ,obra de Puig i Cadafalch , i que la primera visita de casat, abans de marxar de viatge de nuvis, va ser anar al saló d’Octubre que s’acabava d’inaugurar a Barcelona.

La crítica de PIC va ser sempre una crítica sàvia. Amable en les formes, però dura en el fons quan ho creia convenient, va ser un gran defensor dels joves i dels camins més avançats en l’art , produint per tant la lògica polèmica en aquella Mataró dels cinquanta / seixanta , que era una ciutat essencialment tradicional en el que pertoca al camp cultural.

Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar , però ser que no és caure en el tòpic dir que la seva figura segueix essent respectada per tots aquells que el varen conèixer , i molt especialment per la gent de l’art , tal i com es va demostrar a poc de morir en aquells “55 artistes per un record” , i com es demostra encara quan el seu nom i fer, apareix en una conversació.

Avui fa 25 anys que ens va deixar. A un , com a fill i com a continuador durant aquests anys de la seva tasca , l’emociona profundament saber que el mon de l’art no l’ha oblidat.

BIG JUMP

Amb aquest nom ( Gran Salt ) es va celebrar ahir a molts països una diada reivindicativa per part de diferents grups ecologistes ,- a Catalunya va ser al gent de la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua -, destinada a que s’acompleixi la directiva europea que te per objectiu el bon estat de les aigües continentals ( rius , llacs , llacunes...) allà per el 2015.

No tenia coneixement del dia en general , ni de cap acte en particular, encara que en vaig veure de trascantó un apunt fet al Besos. De tenir-ne noticia a bon segur m’hauria apuntat ja que soc un bon enamorat dels rius. No especialment dels grans rius , aquest que semblen un mar en petit i del que no s’observa l’altra vorera , i sí dels rius més petits, aquells rius més nadons que tranquils o esvalotats ens ofereixen sempre un apunt per la reflexió personal.

M’agrada veure el discórrer de les seves aigües , observar el fons, cercar-ne la fauna , adormir-me amb el seu remor , sentir la seva fresa com a música de fons en qualsevol lectura , recolzat en els arbres ombrosos de les seves voreres. I m’agrada fer-ne una banyada.

Potser tot ve dels infantils records a Ribes de Freser. Aquells estius de tres mesos de vacances passats amb els avis. Anar cada dia a banyar-se a un indret diferent. Ara a la Font del Duc per on baixa el Rigard que baixa de la Collada de Toses. Demà toca al Gorg dels Cuiners , carretera de Queralbs on el gelat Freser que baixa de Núria estableix una magnífica piscina natural en la que es poden perseguir truites amb la mà. I serà demà passat que anirem a trobar el Segadell , més tranquil, que baixa de Pardines amb una certa ganduleria.

Son records d’anar en bici, banyar-se amb tremolor de dents i estirar-se a prendre el sol damunt de les roques tot espiant els racons a veure si estàvem a l’aguait de caçar una sargantana , i fer allò que ara seria tan incorrecte, com tallar-li la cua i veure com ballava sola.

Ara ja no vaig a passar a l’estiu a Ribes , després de la passejada de rigor em queden uns dies de descans al poble de la dona , Monreal del Campo. Allà neix el Jiloca, un riu que els de la meva edat recordaran per “los afluentes del Ebro:.... el Jalón con el Jiloca...” ( i ho escric en castellà que és com em surt la cantarella).

A les afores del poble neix el Jiloca en l’espai natural de “Los ojos”. Brolla per sota i el naixement del riu esdevé com un misteri que sembla ningú ha intentat esbrinar. Surt amb força i serveix per fer una petita horta de la que hom s’aprofita.
Rius, que sense caure amb el tòpic de Jorge Manrique, els rius i la vida , sí que marquen un camí que moltes vegades ens fa semblança.

COMUNICAR

Dissabte volia parlar de la notícia del baix IAE que té la ciutat de Mataró, segons havia publicat “El País”. No vaig tenir temps d’escriure i en Ramon Bassas vaig veure que ja en va fer explicitat post.
És bo que així sigui. Sempre dic que un dels grans problemes del consistori mataroní és la seva més que deficient comunicació, digne del manual de com no s’han de fer les coses.

Per això em segueixo preguntant com encara no hi ha hagut resposta oficial a la noticia de fa vuit dies al respecte de la contaminació ambiental. Ah! , que això és qüestió d’un altra partit.... Però que no havíem comentat allò de govern comú... Ah. Que no... Be, per això no s’ha fet balanç del primer any de Ca l’Arenas, ja que ,que sí, que ja ho sé, que Cultura no és tampoc dels nostres.

Per cert , el PSC ha començat ja temporada en les seves sectorials, de les que setmana a setmana en surt la pertinent ordre de reunió. De Cultura , res de res. Quico Verjano, anterior responsable, diu que a ell no li han dit res de res , però que òbviament no està per la labor després del desencís per l’actuació del partit en les darreres eleccions.

Per tant, pregunta a qui pertoqui: I el PSC , quan començarà a treballar la Sectorial de Cultura i amb quins membres ?..... Esperem resposta

ALEGRIA

Encara que els que no em coneixen em pintin moltes vegades com un amargat , soc una persona en general alegre. I principalment optimista. Si no fos així difícilment hauria aguantat aquests trenta i tants llargs anys de crítica que estan ja a les acaballes.
I avui estic content i molt. Malgrat explicitar en aquest blog molt poc de la meva vida personal. Fa poc parlava de la meva filla i la selectivitat. Avui ha arribat la bona nova. Admesa i allà on desitjava. Al setembre serà estudiant Universitaria d’Educació Infantil a la UAB.

I que voleu que us digui. Dons que estic molt content i orgullós.