diumenge, de setembre 29, 2013

EL SILENCI DELS ANYELLS




Cap professional, afeccionat o simplement seguidor de l’art mataroní coneix el que serà la temporada artística. Mentre que en tot el que pertoca al teatre tot ha estat explicitat de manera clara amb presentació pública , actes al carrer , acurats catàlegs , aula de teatre etc , en el que pertoca a allò que en la vox pòpuli en diem “art” , res de res.

És clar que tampoc hi ha tant a dir , començant per que com que han desaparegut el Taller de Gravat i Can Xalant , no queda res en el tram de formació.  Per cert la desaparició d’aquests dos elements han deixat a l’aire un munt d’eines importants , com ho són tòrculs o tota la tecnologia existent a Can Xalant. On estan? Estan a la disposició dels artistes?. Si és així, que s’ha de fer?. I una pregunta molt més malèvola, hi ha tot el que hauria d’estar?. Bo seria una resposta.

Però tornem al que s’escau , que podrem veure en les sales municipals? , i una pregunta més, on podran exposar els nostres artistes?. Les respostes son clares, chi lo sa a la primera, i enlloc a la segona.

Molt ens temem que a Can Palauet tot segueixi igual, i aquesta temporada que s’inicia sigui ja la desena sense que cap plàstic mataroní pugui exposar-hi. Al Museu ja se sap , mostres de caire històric o institucional, però vedat a l’art i a la realitat dels artistes de la ciutat.

I a ca l’Arenas ?. Tots sabem el desig testamentari de Jordi Arenas en deixar el casalot a la ciutat. Ell volia un espai per a l’art i els artistes mataronins , però el consistori va estructurar un altre concepte en el que els artistes locals quasi hi quedaven al marge , però encara tenien un bocinet per a ells  que , melindrosos que son, acollien amb delit. Però ara , oh sorpresa , han estat expulsats del paradís.

Diem això ja que si observem l’agenda cultural per aquest mes d’Octubre ens trobem amb la molt desgradable sorpresa que aquest mes s’inaugura a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró un nou cicle que pretén recuperar la història artística i cultural de la ciu­tat a partir de l’activitat del Museu de Mataró, des de la seva fundació fins a l’actualitat. El cicle constarà de tres temporades expositives, i el dissabte 26 d’octubre a les 19.30 h s’inaugura la temporada ‘L’art a Ma­taró 1942-1958. Els anys de la repre­sa’, amb les mostres El primitivisme i l’abstracció: Brotat/Planasdurà ( planta baixa) i Modernitat en anys difícils ( planta primera). És a dir tres anys sense que ningú pugui exposar a Ca l’Arenas , envaïda per la història d’un Museu que fa més de trenta anys que no té res a dir en el que pertoca al camp plàstic.

Certament que aquesta exposició inaugural pot ser força interessant , i no m’estic de dir que he posat a disposició de l’entitat tres peces de les que disposo , corresponents a exposicions d’aquells temps i que van ser regalades per els artistes al meu pare en agraïment per la seva tasca de recolzament. Eren uns temps en que el Museu era viu i palpitant i tota la “plana major” de les llavors noves fornades de l’art català , van passar per la seva sala.

Però aquesta , i les que vindran, de les que n’ haurem de fer una prèvia en els propers dies , son exposicions històriques que no poden de cap de les maners copar en la seva totalitat el vell casalot. Son exposicions per Can Serra , com a museu d’història de la ciutat que és, però si es volen aixoplugar sota el fet de que ells mateixos van anomenar a ca l’Arenas com a centre d’arts del museu , podrien com a màxim , ocupar una planta per el seu interès històric però haurien de mantenir el caire expositiu en la resta.

Per que no ho fan?. Jo ho tinc molt clar . En primer lloc per que no els hi agrada cap art que no porti una pàtina de segles. En segon lloc per una incapacitat manifesta per desconeixement, com ha quedat palès en les exposicions programades en les temporades de vida del casalot. I en tercer lloc per aquest especial ritme de treball del Museu, que vist des de fora es pot qualificar fàcilment com de ganduleria , en el que tot sembla girar a l’entorn d’una màxima que comporta el fet de que com menys fem, menys problemes tindrem.

I davant d’això que fa el món de l’art. Que fan uns marmessors que no han estat capaços de , complint  la seva missió , protestar de manera oficial per l’incompliment flagrant del desig testamentari de Jordi Arenas. Un desig que ha estat trepitjat, escopit i llençat a la brossa davant dels seus ulls, estic segur que amb pena per dins , però amb silenci per fora.

Que fa una associació que s’autoanomena “Amics de ca l’Arenas”. Amics (?) , jo no entenc aquest tipus d’amistat, aquella que comporta deixar-ho passar tot, no fer res per defensar el que cal, potser no fos cas que molestéssim i com a càstig no ens deixessin una vegada al mes , el soterrani per a conferències.

I que fan els artistes davant tot això. La resposta és clara i contundent, res. El govern municipal , aquell que en inauguracions de col·lectives pregona que se li presentin propostes per que l’art és important , ha tancat totes les possibilitats expositives. Que queda ara?. La tasca de l’Associació del sant Lluc i tres o quatre expos a l’Ateneu Fundació Iluro que de moment segueix sense tenir ni far ni guia , en el que pertoca al camí a seguir.

Com és possible que ningú hagi fet un escrit, hagi recollit firmes , s’hagi manifestat , hagi demanat una entrevista ... Com es pot ser tan mesell, com es pot baixar tant el cap. Com es pot sentir l’ humiliació de que et diguin públicament que  tu i el que tu fas no comptes per a res en  la vida cultural oficial de la teva ciutat. Com es pot arribar a tant alt nivell de docilitat.

I el que és pitjor, com pot ser que tots els que llegim això sapiguem que tot seguirà igual. Que , ja ho sabem, els artistes serveixen per pintar , la resta és política , és... I  a un, de veritat que li venen ganes de dir simplement: que us bombin, us ho mereixeu.

Per que lamentablement tots veiem a venir que el silenci dels anyells seguirà planant per la ciutat. Que trist.

(La fotografia que encapçala el post és una obra de Planasdurà)


dissabte, de setembre 28, 2013

UN ACLARIMENT QUE EM CONFON




He rebut trucada del bon amic Manuel Patricio  en relació a l’anterior post al voltant del tracte rebut per Raúl Capitani en el que pertoca a l’exposició dels seus treballs en l’any Espriu.

Una trucada amical i puntualitzadora en la que no desmenteix res (era difícil dons la font era el mateix Capitani) però puntualitza que ell , que és qui ha portat tots els contactes  degut al feble estat de l’artista , mai ha tingut cap mena de relació amb la Comissió de l’any Espriu. Sempre ha mantingut converses amb la gent de les Biblioteques que s’han portat de manera excel·lent, posant a la seva disposició el poc que tenen i que està convençut que amb aquests mínims els resultats seran prou dignes.

Vagi doncs el meu respecte i la meva felicitació per l’eficiència , sempre demostrada , de la gent que dirigeix i treballa en les biblioteques de les que gaudim a la ciutat , però això no modifica res  ans jo diria que ho empitjora.
Com és possible que ningú de la comissió hagi intervingut?. És que hi ha actes de primera i actes de segona, diferenciats no per raons de qualitat i sí per raons polítiques , afectives o de gust de qui mana?. Com és possible l’abismal diferència de tracte i condicions ?.

La comissió de l’any Espriu ha fet una tasca espectacular , per aplaudir i treure’ns el barret, però és lògic que en tal munt d’activitats hi hagin errades , i fins i tot importants , com en aquest cas. I quan hi ha una errada el que cal és rectificar i fer-ne correcció.

És justament el que cal en el cas de Capitani que sota cap concepte , ni el personal ni l’artístic , mereix el menysteniment que li està atorgant la Comissió de l’any Espriu.

Queda temps per rectificar. És obligat.


dijous, de setembre 26, 2013

RAÚL CAPITANI I L’ANY ESPRIU. UN TRACTE INSULTANT






Fa pocs dies vaig publicar un post que parlava del menysteniment general de Cultura envers la plàstica i explicitava el cas de Raúl Capitani i l’any Espriu. Avui he tingut ocasió de parlar tranquil·lament amb ell i aquell malestar que sentia per el tracte pejoratiu vers la seva persona i obra ha pujat molt de to i s’ha convertit en veritable emprenyada ja que he pogut comprovar en la veu del propi protagonista que el tracte no ha estat menystenidor , ha estat simplement insultant.

Com que se m’infla la vena i això no convé a la salut, poso al damunt de la taula els paràmetres i deixo la comparança en les seves mans per que administrin opinió i justícia.

Tres son els artistes que intervenen en aquest any Espriu , organitzat per l’Ajuntament i la Comissió Espriu de Mataró.

MANUEL CUSACHS.-

Exposició “El caminant i el mur”.- Es celebra en el Museu de Mataró amb una durada de 2 mesos i mig. Producció de l’Ajuntament de Mataró que és especialment lluïda amb un muntatge d’alta qualitat i interès, gens habitual en l’ indret . Inauguració amb parlaments de Bru de Sala i cloenda amb Jordi Pujol. Edició d’un catàleg de 28 planes de bon nivell , amb bones fotografies i diversitat de texts. Una exposició com cal i com hauria de ser norma.

JORDI CUYÀS     .-

Exposició  “Espectres al laberint grotesc” .-Vídeo instal·lació de dibuixos animats efectuada ( atenció al detall ) a iniciativa de la Comissió Espriu i produïda per la direcció de Cultura de l’Ajuntament. Es presenta a Can Palauet, amb una durada de 2 mesos i mig. Hi ha activitats complementaries amb visites comentades dedicades al públic familiar i en general, i servei educatiu.
S’edita un acurat desplegable de 8 pàgines.-

RAUL CAPITANI.-

Exposició gravats de “La pell de Brau”. Lloc , les Biblioteques Públiques Pompeu Fabra i Antoni Comas. Durada tres setmanes. ( Cal recordar que ambdues biblioteques no disposen d’un espai que disposi de les condicions idònies per a una exposició d’art plàstic , ja que aquesta no és la seva funció).

Producció de l’exposició a càrrec del propi artista que ha hagut de pagar-se l’emmarcat corresponent. Catàleg i/ o invitació inexistent a hores d’ara i no està previst. Per part de L’Ajuntament i la Comissió l’únic detall és que vist el delicat estat de salut de l’artista, l’obra li serà recollida in situ per  a ser exposada.

A més es trenca la sacrosanta unitat de l’obra i es divideix en dos parts , amb la conseqüent confusió del visitant ( No seria millor tot  junt i fer una mostra al darrera de l’altre ?) .

( Totes aquestes dades m’han estat subministrades aquest mateix vespre per el propi artista).

Ara vostès decideixin i jutgin. Per la meva part tot està ben clar. Veritable insult vers Raúl Capitani, aprofitant-se de la seva edat i la seva feblesa per el seu delicat estat de salut i jugant amb el seu desig de poder presentar de nou la seva obra.

Queda un mes per a la teòrica inauguració. És obligat rectificar , des del tema producció ( és del tot injust que Capitani pagui quan a la resta el paganini és l’Ajuntament) , a l’indret ( les sales de les biblioteques no estan preparades per una exposició plàstica) i com no a tots els detalls accessoris del fet.

Sabem que no serà així, que res succeirà i que si a Capitani no li agrada , que es foti i que no exposi , però en l’estat actual és obligat que la Comissió expliqui amb tots els uts i uts la raó i la causa d’unes diferencies abismals del tot inacceptables.

Però és que hi ha coses que no s’entenen. El cas del total i lamentable oblit de Ventura Ametller , per exemple, n’és una d’elles. Però aquest és un altre camp que millor serà que el toquin els entesos.

Amb tot això pensava que ja s’havia tocat fons , però veient el que s’acosta en el que pertoca a la plàstica en l’entorn municipal , el nivell ja és de perill d’extinció. Serà qüestió de demanar ajuda a l’ONU, Unesco o a qualsevol entitat amb pes ja que el genocida plàstic previst hauria d’obligar als artistes a agafar les armes. Però d’això ja en parlarem demà, que hi ha molta teca.



dimarts, de setembre 24, 2013

BEGEMOT PLEGA





Per les xarxes socials m’assabento que Begemot, la galeria d’art que no fa ni mig any que s’inaugurava al carrer de Fra Luís de Leon tanca les seves portes. Margarita Yarmats , la seva directora i propietària així ho anunci al Fcb. , tot afegint que com que la seva intenció és , a més a més, abandonar l’estat a finals d’any , es dirigeix a qualsevol interessat en qualsevol obra de la seva galeria que es posi en contacte amb ella per arribar a un  acord.

Evidentment que lamento el tancament de Begemot, com lamento el tancament de qualsevol espai cultural , especialment artístic. En el seu moment vaig fer el que estava en les meves mans per donar-lo a conèixer i que així pogués establir unes bases i uns arrels en el teixit artístic i cultural de la ciutat . I algun dels meus actes ,- com per exemple un incendiari post en que maleïa als artistes locals per no acudir a la cita inaugural, en forma de concert -, em va produir algun que altre clatellot. No en penedeixo del que vaig fer. Ho tornaria a fer com ja he fet en altres ocasions amb igual i desencertat encert (val el joc de paraules) , com va ser en el cas de Gal Art.

Però surfejant , com es diu ara , per el fcb. m’he trobat amb una soflama de la propietària , de data 15 de setembre i títol “Mataró me ganaste” que m’ha deixat estorat, bocabadat , garratibat i esmaperdut . I ho dic en un llenguatge secular ja que l’idioma és una dels temes en els que patina , i molt, l’opinió de la benvolguda Margarita.

De sempre que he defugit i malfiat d’aquells a qui la cosa va malament sempre per culpa d’altres ja que ells ho fan sempre de puta mare. És obvi que hi ha moltes coses alienes a qualsevol projecte que iniciem que ens provoques destorbs i entrebancs, però generalment sempre hi ha una part de culpa en el personal o en l’estructura d’allò que estem defensant com a projecte de futur. Per això llegir un llarg al·legat de culpes alienes i no sentir cap mena de reconeixement d’error propi em fa arrufar el nas.

No crec que serveixi de res entrar a discutir en el que Yarmats defensa en el seu escrit. Son les seves raons i així les deu sentir i evidentment que té raó en part però erra absolutament en l’altre sentit de la seva diatriba.

Mataró és peculiar , és cert. De primer moment és esquerpa, malfiada , mira de reüll i no t’acaba d’entrega el vist i plau fins que no està segura del tot. Però quan ho fa, va a mort .I jo crec que el que exigeix Mataró per damunt de tot és seriositat i professionalitat i no li val tan sols la il·lusió. Exemple ben recent és el cas de Dòria llibres. Il·lusió, però acompanyada de professionalitat extrema, seriositat i coneixement de l’espai en el que es mou. 

Unes qualitats que no existien en el cas de Begemot, on existia una il·lusió , però del caire de happy flowers , que no anava acompanyada de cap dels elements que cal exigir a una galeria que no tan sols vol ser una galeria professional , ans pretén ser centre de reunió de les més diverses vessants culturals ( música , poesia , literatura , etc...). Una aposta valuosa i agosarada que sols pot aconseguir èxit quan la base que la fonamenta ( en aquest cas la galeria d’art) manté un nivell de significació artística , cultural i ciutadana que li dona el suficient suport.

Però és clar , tancar i donar la culpa al veí quan en el poc temps en que la galeria ha estat oberta sols s’han fet tres exposicions: Joan Poch ( amb bona resposta pública) i les de Paulí Josa i l’escultor Dogny Abreu , i ara la del fotògraf Guy Rèmion, és si més no una evident irresponsabilitat. I més sí dues d’aquestes exposicions es realitzen fora de temporada, en els mesos de juny/juliol i setembre.

I és no voler veure que, per ex., s’ha inaugurat sempre coincidint amb alguna exposició important, que la publicitat dels actes ha estat nefasta , en la difusió i el disseny , que la galeria ha estat un constant desgavell sense condicions bàsiques ( il·luminació) , sense  programació establerta , sense mires de futur, sense establir nexe d’unió amb l’art i els artistes de la ciutat , sense ... és a dir sense res de l’obligat en un espai que vol ser professional. I tot això amb el silenci còmplice  de molts que esperàvem que el temps passes en el desig de que tot anés millorant.

Però tanquen les portes i la culpa es nostra, dels de fora. Dons no Margarita , t’equivoques. I si no ets capaç de pensar-hi et tornaràs a equivocar , vagis on vagis. No val començar del no res i anar a perdre temps , diners i esforços en una fira de sèptim nivell a Bolívia , quan el que calia era afermar el territori recent inaugurat. No val de res imaginar esforços solidaris quan no tens la base suficient com per poder-los ni tan sols fer-los arribar a la gent. No val bocabadar-se davant de mil pintors entabanadors de serpents amb obra de qualitat ínfima , per el simple fet de la manca de criteri. Quan succeeix això el fracàs es natural i si hi ha culpa d’ algú, cal mirar més a dintre que no pas a fora.

“Sigan oliendose los traseros... conjuntamente”. Així acabaves el teu lamentable escrit Margarita.  Potser , ves a saber, el teu “trasero” és més perfumat que el meu , no ho crec però.. Sigui com sigui , que et vagi bé vagis on vagis, però de veritat reflexiona ja que si no sempre hi haurà un culpable llunyà en qui excusar-se.

No sempre ho fem bé tot. Son moltes les vegades que errem. Aquí va un exemple ben clar. Vaig recolzar-te en tot el que vaig poder. Vaig creure en el projecte i vaig pensar que a Mataró li convenia. Però no vaig saber calibrar bé als protagonistes . Em vaig equivocar. Però espero aprendre d’aquest error. M’agradaria que fessis el mateix.

Sort Margarita. Em sembla que la necessitaràs.



dilluns, de setembre 23, 2013

( 4x3 ) + 4





Aquells artferits que acostumem a visitar un munt d’exposicions quasi de manera compulsiva acostumem a trobar-nos amb moltes decepcions i poques exposicions d’aquelles , que si se’m permet la vulgaritat , ens facin trempar.
No es creguin que aquestes acostumen a ser les dels grans “artistes” ja que amb elles acostumes a portar-te més decepcions que alegries i no per el fet de la poca qualitat i sí per allò de l’expectativa. Tots sabem la teoria de la relativitat , el grau de satisfacció d’una exposició és sempre inversament proporcional al nivell que un espera de la mateixa.

Per això un , i crec que bona part dels artferits , arribem al nirvana quan de cop i volta i sense esperar-ho de cap manera ens arriba una alenada d’aire fresc en forma d’exposició que fins i tot no ser res d’altre mon , ens ofereix una visió engrescadora de la creativitat , un desig de comunicació, i principalment intenta fugir de les paramètriques pre-establertes del que s’escau o no, i del que cal fer o no per estar alhora en el dictat de la modernitat.

Doncs bé, aquest nirvana de satisfacció especial l’he trobat en la mostra “(4x3) + 4” que ens ofereix de manera sorprenent l’espai “f” al Foment i que no dubto de recomanar de manera fervent a tot amant de l’art.
Sota l’estrany epígraf numèric que el aixopluga , l’espai “f” aplega els magnífics mobles artesanals del gallec Inazio Abrao que son explorats plàsticament per sis altres creadors provinents de diverses arts , com ho son la maresmenca Golly Rectoret ( ceramista) juntament amb Ana Sánchez (restauradora), Ivette Santaeularia ( dissenyadora gràfica), Quique Bordel (pintor i cartellista ), Gemma Sanz ( pintora) i Susana Terrón (escultora). 

Tots ells , i centrant-se en la visió que els hi permet la seva professionalitat intervenen , i mai tan ben dita l’expressió, en l’obra d’Abrao per capgirar-la trencant la seva teòrica harmonia, i aconseguir així una visió dispersa en l’aparença, però monolítica en la qualitat, amb la que ens ofereixen una visió vital i comunicativa d’aquells elements que bé podrien considerar-se vulgars valorant tan sols la seva utilitat.

Així , passejar-se per l’espai “f” del museu, tot entrebancant-se quasi amb aquelles cadires i les personals calaixeres , anem enfrontant-nos a un cúmul de sensacions, detalls, imputts ... en els que la sensibilitat, la creativitat i la bellesa es donen la mà de manera plena. Unes obres convertides i desestructurades que conserven però la seva arrel, saviesa i coneixement, que en mans dels diversos artistes es transmuten fent realitat el principi universal de que l’art veritable potser ni es crea ni es genera, si no que simplement es transforma.

Potser per això us vull recomanar intensament aquesta mostra que pot passar fàcilment desapercebuda degut a que l’espai que l’acull (espai F , al Foment) no és habitual del circuit expositiu. Malgrat que les dimensions no permeten “entrar” amb claredat a les obres exposades ( caldria un espai més gran i diàfan) , passejar-se per les mateixes és un absolut plaer visual i artístic , essent la primera , i ben satisfactòria , sorpresa de la temporada.

Una mostra que no hauria de quedar així i de la que esperem tingui la suficient continuïtat com per gaudir-la abastament.

Felicitats.



diumenge, de setembre 22, 2013

MENYSTENIR





Menystenir, una paraula aspre , que quasi costa en pronunciar. Sembla enfarfegar-se a la boca , fent un nus com si no volés sortir. Una paraula dura. Però més ho és el seu significat i principalment el pitjor és patir-la. És com una veritable llosa impossible de ser aixecada , és a vegades la vilesa més gran de la injustícia.

Menystenir una paraula que no m’agrada gens i que de fa temps plana , dominant , el sentit d’acció de la cultura oficial de la ciutat envers la plàstica.
Menystenir és per exemple fer que coincideixin en dia i hora dos actes importants com ho eren la conferència de Francesc Fontbona al voltant de Gaudí ( els dijous a la Nau ) i la inauguració de l’exposició d’Ismael Smith al museu de Mataró. Dos actes organitzats a la mateixa casa i en despatxos quasi de costat. Si no som capaços de coordinar en el comú , com serem capaços de coordinar en el dispers.




Menystenir l’art és mentir descaradament en el que pertoca a l’exposició de gravats d’Ismael Smith, quan tota la informació de l’exposició va encapçalada per el titular “Mataró ret un homenatge a la figura del gravador Ismael Smith”. Permeteu que sigui clar. Quins collons !!!.

La mostra que ara arriba al Museu és una mostra itinerant de la Diputació de Barcelona , organitzada mitjançant els fons dels que disposa el Museu de Cerdanyola mercès la donació d’Enrique García Herraiz. És una mostra itinerant que va començar a rodar per Catalunya ara fa dos estius ( a Sitges ) i que fins i tot fa més d’un any que va fer parada i fonda a Arenys de Mar ( al Calisay). Per tant, res de res , d’homenatge de Mataró a Smith . ( Tot això per no recordar el veritable homenatge que fou l’exposició que fa deu temporades i organitzada per la Fundació Palau de Caldetes, va retornar a l’actualitat a Smith i a la seva obra).

És menystenir el tractament que el mateix Museu fa de la figura de Marianu Andreu ( així amb “u” , que és com era conegut. O si de cas “Mariano” , però mai Marià, en aquesta estúpida catalanització de tants noms ). Enguany es commemora el 125 aniversari del naixement de Mariano Andreu. Alguns hem reclamat algun acte que ho recordés. Ha estat en va. Ara , que s’aprofita la relació amb Smith, per acabar d’omplir les sales ja que l’exposició itinerant no dona per tant , ni un borrall de l’efemèride.

Sortosament sí que s’ha fet cas a les nostres queixes ( no estava previst) i ens ofereixen (això sí, sense treure’l de la caixa) l’esmalt “L’orb” que és diu és l’esmalt més gran del món. Per excusar-se s’inventen una pseudo influença amb Smith que no s’aguanta per enlloc , però que hi farem de on no n’hi ha no en pot rajar.

( Per si sou curiosos aquí va l'enllaç de la ponència que publicà el recentment desaparegut Santi Estrany als Fulls de Santa María a l’any 2008 , en el que es publica la portada de la revista “La ilustration” del Nadal de 1941 , ocupada per l’esmentat esmalt). 

No s’aprofita en canvi la relació amb el músic Enric Granados , tot tenint en compte que Granados composà peces com “Goyescas” a Can Saborit d’Argentona , on tenia el piano al damunt d’unes fustes , a la bassa de la masia per a tal d’estar fresc i fugir de la calor.

Menystenir és col·locar com afegitó unes quantes estampes de Goya per arrodonir la mostra.






Menystenir l’art  és potenciar patotxades de circ com la pintura en directe d’una marina per part de Niebla com a cloenda de la seva fluixíssima exposició. A més, com era d’esperar , l’obra és el pagament de Niebla per l’exposició. Mentre el museu renuncia a obres de pes dels artistes locals (Fons d’Art) en canvi lloa quedar-se amb una pintura sense cap mena de sentit i vàlua creativa. Actituds com les del patètic espectacle de Niebla son demostratius del nivell de consideració que té l’Art per aquells que l’haurien de defensar (Cultura i Museu).






Menstenyir és l’actuació de l’Ajuntament i la Comissió de l’any Espriu amb Raúl Capitani que , curiosament , va ser el primer artista mataroní en treballar abastament Espriu. 

Mentre que Cusachs ha ocupat el Museu i Cuyàs, Can Palauet, durant quasi tres mesos, a Capitani el desterren a les biblioteques Pompeu Fabra i Antoni Comas, amb ressonància nul•la i tan sols amb una durada de tres setmanes. A més es passen per alt la sacrosanta unitat de l’obra , en trien sols una part i la parteixen en dues ( posats a fer barbaritats , al menys fem l’exposició completa i que giri per ambdues biblioteques ) en un desideràtum incomprensible en gent tan preocupada per la cultura.

A Cusachs el va presentar Bru de Sala i va fer acte important Jordi Pujol, tot amb un acurat catàleg. És a dir, com correspon. No dubtem que Cuyàs tindrà un plantejament semblant. I Capitani?, apostem en que amb un peti full ja n’hi haurà prou. O potser ni això.

A bon segur algú em respondrà que ell hi ha estat d’acord. Capitani està gran i feble de salut, i per tant desitja per damunt de tot la difusió de la seva obra. Aprofitar-se d’aquesta feblesa fa més vil encara l’actitud dels organitzadors. Encara queda un mes per davant per rectificar , però ni Capitani ni la seva obra mereix el menysteniment que rep amb aquesta vil actuació.

I a un , com instigador de la presència de Capitani en l’any Espriu, dons vaig ser qui es va queixar a l’organització del lamentable oblit, li agradaria saber el per que d’aquesta brutal diferència de tracte entre Cusachs , Cuyas i Capitani, tre “c” que no han estat com les que coneixem publicitàriament( CCC ). En aquest cas hi ha dues “C” amb majúscules i una “c” ( la de Capitani) amb minúscula , perduda en el camí de l’oblit. Lamentable.


Menystenir una paraula de difícil pronunciació però que en el que respecte a la plàstica és de conjugació d’habitud en la cultura oficial municipal.


dijous, de setembre 19, 2013

SANT LLUC ( IV ) ( M - V)





 PARÉS DE MATARÓ.- En Joan Parés sempre presenta una obra especial per el Sant Lluc i enguany no ha estat menys , ans al contrari ha estat més ja que és un els seus treballs més interessants els darrers anys ja que és un compendi de la seva saviesa tècnica i la seva filosofia personal. Una obra que precisa una ample lectura tècnica i comunicativa. 

ENRICA MARTÍNEZ.-Repeteix elements i temàtica de l’any anterior amb un resultat parell, és a dir aparença però sense entrar en l’interior. Dit d’altre manera domina l’estètica pel damunt de l’ètica i en el llenguatge que empra l’autor cal molta més força , o si voleu dir-ho, mala llet.

ISABEL MARTÍNEZ MATEO.- Una altra conreadora de la dita “ de tal palo tal astilla”. No són còpies d’obres, tal i com prohibeix l’organització, però sin ho son de conceptes i manera de fer. Cal alliberar-se de les tutories per ser un creador en si mateix.

RAMON MASRAMON.- Després de la seva mostra a la Presó no s’entén una obra de tan poca trempera com aquesta, fet que em preocupa. Allà hi havia un apunt de camí interessant , però si quan ha de presentar-se amb una sola obra la tria és aquesta , vol dir que no anem pel camí assenyat.

IMMA MERINO.- Hiperealisme de paper couchè. Bona tècnica desaprofitada en un concepte il·lustratiu de molt poca alçada. Una obra que sorprendrà als babaus i decebrà als entesos. Una autora amb possibles que no acaba d’alça el vol.

MARINA MIRANDA.- Kitsch total. Obra curiosa amb un cert encant per la peculiar composició. Ara el dubte està en si aquest concepte és induït o no, encara que la bona realització tècnica ens fa pensar en el primer. Si és així ens trobem amb una creadora que ens podria oferir alguna sorpresa en aquesta vesant contracultura de caire vintage que ara comença a despuntar per arreu.

AUGUST MIS.- Un altre cas de mimetisme i repetició. Afeccionat correcte però amb el dubte del que serà capaç de fer en llibertat creativa.

JUANA MOLINA.- Curiosa obra la seva, que en vol ras sembla ser vulgar però que aprofundint la mirada apunta detalls interessants , tant en la composició com en la creació d’ambients. És clar que és impossible apuntar mitjançant una sola obra , però observo un pàlpit que voldria confirmar amb una visió més complerta del seu treball.

CECÍLIA MORALES.- Correcció sense més. El presentat dona per a altres possibilitats molt més potents que la que s’exposa. Apostar per el gravat ja és per se positiu però cal anar més enllà en la realització.






EDUARD NOVELLAS.- Obra personal i inconfusible, però poca cosa per el sant Lluc. Sempre he dit que el gran culpable del nivell del sant Lluc son els propis artistes que quan es presenten no ho fan amb una obra significativa i amb qualsevol obra compleixen amb el compromís. Aquest ´s un cas evident. Obra més que correcte però jo vull més de l’obra que presenti Eduard Novellas.

JOSEP NOÉ .- Si fem repassada al presentat per aquest artista en els darrers anys ens trobarem amb una mirada diferent en cada ocasió. I això és tan negatiu com el que comentavem en el cas anterior. L’artista que es presenta al Sant Lluc ho ha de fer-ho de manera absolutament sincera i reflectint la seva personalitat artística. Aquests esbiaixaments indiquen poca sinceritat i per tant no son acceptables.

MIQUEL ORTEGA.- El mosaic té en ell un excel·lent conreador. Encara que té unes vessants creatives més potents , com ho demostra ara mateix a la Presó, la seva obra és de qualitat i serveix de magnífic punt de recolzamenta una tècnica creativa tan oblidada.

FRANCISCO PADILLA.- Cas peculiar el seu. De fa un parell d’anys que ens presenta la seva simbòlica figuració que ens retrotrau a una mirada més actual de l’estil Zabaleta , però sense la seva vesant cromàtica. Interessant però caldria veure un ventall més ample per poder entendre si en el seu fer domina la monotonia o és capaç de crear un univers propi.

ANNA PERARNAU.- Complex exercici acadèmic en la que es conjuguen a parts igual encerts i errors. S’agraeix l’esforç i la valentia en intentar superar el repte , però aquest encara està per damunt de les possibilitats de la creadora. Encara manca habilitat i tècnica però hi han espurnes que permeten l’esperança.




PERECOLL.- Un Perecoll i tot està dit. S’agraeix el punt cromàtic especial que dona individualització a la seva obra.

JOAN POCH.- Obra ben identificable amb el seu fer però amb un bigarrament de signes que criptifica encara més el seu sentit. Correcte però  caldria exigir un xic més.

MARC PRAT.- Un retorn als orígens però des del prisma del sentir actual. A valorar

MANUEL PRIETO.- Ni sí, ni no, ni tan sols el contrari. Obra que crida l’atenció però que queda desequilibrada en una anàlisi més exhaustiu. Hi ha ànima però s’esvaeix en la disbauxa del sentit global.

SERGI RABASSA.- Sabem del seu nivell com a gravador però l’ara presentat sona a vist i repetitiu i per tant mancat del sentit de presentació que sempre s’ha de tenir present en col·lectives com aquesta.

EVA RAL.- Fluixa , molt fluixa Sense nivell per estar en la col·lectiva. El parell de detalls que apunta no donen per a la seva presència.

PEPI ROIG.- Segueix treballant fort en aquell concepte que sent com a propi i obté uns resultats plàsticament agraïts. Potser hauria de potenciar el concepte diversificant la mirada ja que si no cau en el perill de la repetició i posterior saturació.







ALBERTO ROMERO GIL-  Tècnica , concepte i realització en alt nivell en una obra ben valorable. I més valorable encara si ens fixem en els petits detalls que semblen indicar lel manteniment d’aquesta tasca lenta que no és altre que l’assassinat del seu pare artístic ( i que no s’espanti ningú). En aquesta llibertat que s’albira és on Alberto Romero Gil ha d’esclatar en el gran artista que és.




TOMÁS SAFONT TRIA.- Com els bons vins  Tomàs Safont Tria “envelleix” de manera magnífica com ho demostra un cop més. Amb un fauvisme una mica dolcificat , però mantenint aquest maridatge perfecte amb l’expressionisme, Safont-Tria tramet potència, força, sensibilitat i emoció. Una excel·lent peça.
  
JORDI SANTAMARIA.- Agosarada proposta la seva , però amb resultat ben satisfactori. Encara que existeix un cert desequilibri en el global, l’obra es tractada amb força i personalitat. Un exemple del que cal portar al sant Lluc. Obra nova i agosarada.

LUISA SEGURA REQUENA.- El que no succeeix en aquest cas. L’obra es digna i ben treballada però no aporta res a la trajectòria de l’artista . Té qualitat però s’ofega ( adient expressió en aquest cas) en el mar de le bones intencions que domina la sala.

MARTA SERRA.- Taxativament no. Ni fons , ni forma, ni concepte , ni realització. Si no es tractés d’art ho qualificaríem de pamflet ja que enganya sota una teòrica seducció però queda clar que en escatar no hi ha res en el seu interior.






JOSEP SERRA.- Com altres dels poc mestres presents a la col·lectiva, Josep Serra aposta per la seva realitat més absoluta amb una obra plenament definitòria del seu fer , en aquest expressionisme abstracte que de manera tan personal conrea amb tota saviesa.

JOAN SERRAT.- Art primitiu. Conreu correcte però manca una mica més per assolir el nivell comunicatiu que implica el concepte artístic. Obra que està en els límits del que ha d’acceptar el Sant Lluc.

JOAN SERRAT TORRENT.- Obra que ens porta al record del llavanerenc Munné, salvant totes les distancies que son moltes. Obra d’aprenentatge amb algun que altre detall a considerar però amb errors constructius que a simple vista fan d’aquesta una obra que no assoleix el mínim detall per  a ser seleccionada.

JORDI TORRENT.- Obra amb un estil que l’autor domina amb una facilitat absoluta. Pur truc d’ofici, molt a l’estil de la pintura ràpida, que sedueix a primera vista però que satura amb el pas del temps.

PAU VIADER VIÑAS.- Dibuix, dibuix i dibuix. Per a mi no n’hi ha prou. No acal ser dibuixant per prendre part en la col·lectiva, cal ser artista , entenent com a tal aquell capaç d’expressar les sensacions i sensibilitats més íntimes. No succeeix aquí en una peça demostrativa de l’ofici però no del benefici.

SUSI VILASECA.- Una vegada més la cançó enfadosa. Cal apostar per la creació individual i oblidar-se del mimetisme de qui dirigeix l’aprenentatge.


dimecres, de setembre 18, 2013

ESPAI D’ART



Comença la temporada artística i per tanta comença de nou la temporada d’Espai d’Art , el programa de m1tv que tinc el gust de dirigir i presentar des de fa un munt de temporades en l’emissora de Mataró i comarca.

D’ençà aquesta setmana , i amb periodicitat quinzenal, els dimarts a les 21.00 hores ens podem trobar a la sintonia de m1tv , i sempre que vosaltres vulgueu podeu trobar el programa de la setmana i tota la resta de programes de les tres darreres temporades al web de la mateixa emissora m1tv.

Per començar hem mantingut entrevista amb en Miquel Ortega , aquest artista del mosaic que ens ha sorprès amb la magnífica tarja de visita que n’és la seva exposició “Pedra i color” que podeu visitar a la sala de la Presó. Una exposició que us recomano amb tot plaer.


El mateix que tinc en convidar-vos a seguir el programa i a visionar aquest amb el que hem iniciat temporada.


dimarts, de setembre 17, 2013

SANT LLUC (III) ( D - L)





SANTI DOMÍNGUEZ.- Encara que no del tot reeixida , Santi Domínguez ha apostat per el repte de presentar la que potser era l’única gran obra que no havia passat per la seva peculiar visió. I aquest hauria de ser el significat del Sant Lluc. Innovació, aposta , aire fresc , i no portar qualsevol obra de trascantó. Un exemple que caldria imitar.


ROSA DARNÉS.- Obra d’escola i aprenentatge i en aquest aspecte ben correcte. Però algú hauria de¡entendre i / o, fer veure ,que Sant Lluc és el patró dels artistes i no dels pintors. I l’art comporta creació i no mimetisme vers la tutoria.

MARTA DURAN.- El que cal esperar d’una professional. Obra actual, fresca i absolutament definitòria del seu fer. La seva permanent presència és una veritable lliçó per aquells que volem un Sant Lluc millor i de qualitat.





FACEINVANDERS.-  Fa uns quants mesos que tot Mataró va neguitejat per l’artista fantasma que presenta les seves pobres per arreu de la ciutat. Ara  però, i en una errada imperdonable per a un alternatiu , s’oficialitza presentant-se al Sant Lluc. Una presència que provoca un doble error. Per un costat l’acceptació del mateix per part de l’organització, ja que dubto molt que s’hagi identificat com marquen les bases , encara que cal dir que jo també hauria acceptat de totes , totes , la seva presència. I per l’altre, que la seva presència en el Sant Lluc trenca del tot la seva litúrgia d’artista emmascarat. Fora d’això , obra altament lliure i interessant.






BERNARDO FACTA.- Sens dubte una de les més positiva sorpreses d’enguany. Un treball actual, amb intencionalitat , molt acurat , amb feeling i el punt d’interrogant que precisa tota obra d’art. Una sorpresa per el desconeixement del seu protagonisme , però un nom que cal apuntar.

CARME FAGEDA.- Segueixi amb els seus dubtes. Ara i aquí explicita un treball motivador però al que manca una certa vitalitat. No hauria de tenir por. Crec que quan es desferma és quan millor està, i aquí hi ha un cert encontillament que la perjudica.

ANA GARCÍA.- La seva obra segueix desorientant-me. Tan aviat em sedueix del tot  com em desconcerta amb uns treballs formalment exquisits però als que trobo mancats de la força comunicativa precisa. Aquest és el cas. Valguem Déu dir que és una obra dolenta , però si que acaba essent intranscendent per aquesta mena d’estat inerte que provoca un cert distançament.

CAMIL GIRALT.-  Aquell immens poder de seducció que apareixia en les seves obres , amb aquelles extremitats preludi del que els espectadors imaginessin, s’ha fet fonedís en l’ampliació a la figura total, a la que en aquest cas no ajuda en res la distribució i desequilibri del conjunt. Una obra freda , sense vibració interior i per tant sense la deguda força comunicativa.

JOSEP Mª GOMIS.- Terracuita tradicional en un concepte escultòric tradicional però realitzat de manera ben acurada. Imatge potent i agraïda amb una resolució del tot correcte , el que converteix la seva obra en el paradigma perfecte de la col·lectiva. Tècnica acurada i visió dintre del que podríem dir “l’ordre establert”. Una bona peça.





MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- A bon segur la millor peça  de composició tradicional de les exposades , amb la lògica salvedat de les dels professionals. Simplicitat i bona resolució , sense anar més enllà, que és el que cal exigir a partir d’ara . Un nom que els amants de la línia clàssica però actualitzada , hauran de tenir en compte.





LLUCIÀ GONZALEZ.- Encara que ell mateix no n’acaba d’estar convençut , és en el camí de la línia filiforme on obté els seus millors resultats , com ho demostra amb aquesta magnífica filigrana escultòrica.

ANNA GUERRERO / XAVIER GRANÉ .- Aposta interessant , d’aquelles que et motiven però que alhora sembla exigir un pas enllà. Bona estructura compositiva però amb un cert deix decoratiu que la cap disminueix . Caldrà seguir la seva trajectòria per veure si son nom a tenir present.

NIEVES GUILLEM NAU.- No he de negar que entre Nieves Guillem i jo existeix una absoluta discordança en el que pertoca a l’artístic. Amb tot el meu reconeixement tècnic, la seva obra la trobo enganyosa i mancada de contingut i aquest cas no és l’excepció. Obra vulgar per bocabadar a incauts.

FRANCESC GUIU .- Obra que fa llenya ja que no assoleix el punt essencial de la mateixa , que ha de ser el ritme i el moviment. Encarcarada i un punt desequilibrada , és una peça que precisa de molt treball d’estudi per a poder salvar-la. Està en el nivell del gruix que mai s’entendrà com han passat el tall.

VERGARA HERNÁNDEZ.- Exercici correcte de gest , ritme i color, quasi una plàstica que un imagina en neó, però simplement això, un exercici.

JOAN HORTÓS.- Ell i tota la seva circumstància. Personal i inconfusible. Menys treballat de l’habitual però sempre identificatiu i plaent.

EMILIO JIMENÉZ.- Correcte en aparença però si s’escata apareixen moltes escletxes. Vol semblar simbòlic i amb interrogants però queda clar que hi ha molt més pa que formatge en un conjunt deslligat en el fons i la forma.

JOSEP Mº JUBANY.- Vull i no puc. L’obra sembla proposar però es queda del tot a mitges. A més , sabedors dels coneixements d el’autor, crec que pot anar molt més enllà, agafi el concepte i l’estilística que cregui més convenient.

DANIEL LLIN.-  En aquesta ocasió l’autor no ha acabat de quadrar la seva saviesa. Bona estructura , excel·lent concepte lumínic,  reeixida composició, però la figura distorsiona lel conjunt, amb un acabat poc escaient que destensiona la globalitat i rebaixa massa el to general. Bon concepte que no ha acabat de reeixir.

ANTONI LUIS.- Com l’any passat , Antoni Luis aposta per aquesta visió fabril d’espais abandonats ,enrunats , en un record d’un passat molt millor. Ben construït , encara que amb algun problema estructural, l’obra és llaminera però provoca la lògica pregunta davant la contradicció d’aquests conceptes (per la Sant Lluc) i d’altres ben diferents i més edulcorats en la trajectòria habitual.





ÀLEX LÓPEZ GARRIDO.- Ramón Gaya diria que no és que es repeteixi, és que insisteix. Però potser ja n’hi ha prou d’insistència. La primera vegada sorprenia , ara, malgrat l’aposta cromàtica , ja no sedueix tant. Bon treball però evidentment cal anar més enllà.

CARMEN LÓPEZ SÁNCHEZ.-  El que hem dit en altres autors, mimetisme absolut vers el tutor i per tant interès de mínims. Sense llibertat no hi ha personalitat i per tant creació. Absolutament prescindible.

CARME LÓPEZ.- Intenta anar més enllà, el que s’agraeix , però com en tants artistes que provenen de l’afecció la figuració estricte és sempre un gran llosa. La mateixa peça estructurada en la llibertat seria molt més valorable que no pas ara en que ,especialment la part facial , queda encarcarada i redueix el nivell comunicatiu de la mateixa.

CESC LÓPEZ.- Treball acurat en la que l’objectiu del moviment resulta reeixit. S’agrairia una gosadia superior però el resultat es del tot correcte.