Per les xarxes socials m’assabento
que Begemot, la galeria d’art que no fa ni mig any que s’inaugurava al carrer
de Fra Luís de Leon tanca les seves portes. Margarita Yarmats , la seva
directora i propietària així ho anunci al Fcb. , tot afegint que com que la
seva intenció és , a més a més, abandonar l’estat a finals d’any , es dirigeix
a qualsevol interessat en qualsevol obra de la seva galeria que es posi en
contacte amb ella per arribar a un acord.
Evidentment que lamento el
tancament de Begemot, com lamento el tancament de qualsevol espai cultural ,
especialment artístic. En el seu moment vaig fer el que estava en les meves
mans per donar-lo a conèixer i que així pogués establir unes bases i uns arrels
en el teixit artístic i cultural de la ciutat . I algun dels meus actes ,- com
per exemple un incendiari post en que maleïa als artistes locals per no acudir
a la cita inaugural, en forma de concert -, em va produir algun que altre clatellot.
No en penedeixo del que vaig fer. Ho tornaria a fer com ja he fet en altres
ocasions amb igual i desencertat encert (val el joc de paraules) , com va ser
en el cas de Gal Art.
Però surfejant , com es diu ara ,
per el fcb. m’he trobat amb una soflama de la propietària , de data 15 de
setembre i títol “Mataró me ganaste” que m’ha deixat estorat, bocabadat , garratibat
i esmaperdut . I ho dic en un llenguatge secular ja que l’idioma és una dels
temes en els que patina , i molt, l’opinió de la benvolguda Margarita.
De sempre que he defugit i malfiat
d’aquells a qui la cosa va malament sempre per culpa d’altres ja que ells ho
fan sempre de puta mare. És obvi que hi ha moltes coses alienes a qualsevol
projecte que iniciem que ens provoques destorbs i entrebancs, però generalment
sempre hi ha una part de culpa en el personal o en l’estructura d’allò que
estem defensant com a projecte de futur. Per això llegir un llarg al·legat de
culpes alienes i no sentir cap mena de reconeixement d’error propi em fa
arrufar el nas.
No crec que serveixi de res entrar
a discutir en el que Yarmats defensa en el seu escrit. Son les seves raons i
així les deu sentir i evidentment que té raó en part però erra absolutament en
l’altre sentit de la seva diatriba.
Mataró és peculiar , és cert. De
primer moment és esquerpa, malfiada , mira de reüll i no t’acaba d’entrega el
vist i plau fins que no està segura del tot. Però quan ho fa, va a mort .I jo
crec que el que exigeix Mataró per damunt de tot és seriositat i
professionalitat i no li val tan sols la il·lusió. Exemple ben recent és el cas
de Dòria llibres. Il·lusió, però acompanyada de professionalitat extrema,
seriositat i coneixement de l’espai en el que es mou.
Unes qualitats que no
existien en el cas de Begemot, on existia una il·lusió , però del caire de
happy flowers , que no anava acompanyada de cap dels elements que cal exigir a
una galeria que no tan sols vol ser una galeria professional , ans pretén ser
centre de reunió de les més diverses vessants culturals ( música , poesia ,
literatura , etc...). Una aposta valuosa i agosarada que sols pot aconseguir
èxit quan la base que la fonamenta ( en aquest cas la galeria d’art) manté un
nivell de significació artística , cultural i ciutadana que li dona el
suficient suport.
Però és clar , tancar i donar la
culpa al veí quan en el poc temps en que la galeria ha estat oberta sols s’han
fet tres exposicions: Joan Poch ( amb bona resposta pública) i les de Paulí
Josa i l’escultor Dogny Abreu , i ara la del fotògraf Guy Rèmion, és si més no
una evident irresponsabilitat. I més sí dues d’aquestes exposicions es
realitzen fora de temporada, en els mesos de juny/juliol i setembre.
I és no voler veure que, per ex., s’ha
inaugurat sempre coincidint amb alguna exposició important, que la publicitat
dels actes ha estat nefasta , en la difusió i el disseny , que la galeria ha
estat un constant desgavell sense condicions bàsiques ( il·luminació) ,
sense programació establerta , sense
mires de futur, sense establir nexe d’unió amb l’art i els artistes de la
ciutat , sense ... és a dir sense res de l’obligat en un espai que vol ser
professional. I tot això amb el silenci còmplice de molts que esperàvem que el temps passes en
el desig de que tot anés millorant.
Però tanquen les portes i la culpa
es nostra, dels de fora. Dons no Margarita , t’equivoques. I si no ets capaç de
pensar-hi et tornaràs a equivocar , vagis on vagis. No val començar del no res
i anar a perdre temps , diners i esforços en una fira de sèptim nivell a Bolívia
, quan el que calia era afermar el territori recent inaugurat. No val de res
imaginar esforços solidaris quan no tens la base suficient com per poder-los ni
tan sols fer-los arribar a la gent. No val bocabadar-se davant de mil pintors entabanadors
de serpents amb obra de qualitat ínfima , per el simple fet de la manca de
criteri. Quan succeeix això el fracàs es natural i si hi ha culpa d’ algú, cal
mirar més a dintre que no pas a fora.
“Sigan oliendose los traseros...
conjuntamente”. Així acabaves el teu lamentable escrit Margarita. Potser , ves a saber, el teu “trasero” és més
perfumat que el meu , no ho crec però.. Sigui com sigui , que et vagi bé vagis
on vagis, però de veritat reflexiona ja que si no sempre hi haurà un culpable
llunyà en qui excusar-se.
No sempre ho fem bé tot. Son moltes
les vegades que errem. Aquí va un exemple ben clar. Vaig recolzar-te en tot el
que vaig poder. Vaig creure en el projecte i vaig pensar que a Mataró li
convenia. Però no vaig saber calibrar bé als protagonistes . Em vaig equivocar.
Però espero aprendre d’aquest error. M’agradaria que fessis el mateix.
Sort Margarita. Em sembla que la
necessitaràs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada