EL SILENCI DELS ANYELLS

Cap professional, afeccionat o simplement seguidor de l’art mataroní coneix el que serà la temporada artística. Mentre que en tot el que pertoca al teatre tot ha estat explicitat de manera clara amb presentació pública , actes al carrer , acurats catàlegs , aula de teatre etc , en el que pertoca a allò que en la vox pòpuli en diem “art” , res de res.

És clar que tampoc hi ha tant a dir , començant per que com que han desaparegut el Taller de Gravat i Can Xalant , no queda res en el tram de formació.  Per cert la desaparició d’aquests dos elements han deixat a l’aire un munt d’eines importants , com ho són tòrculs o tota la tecnologia existent a Can Xalant. On estan? Estan a la disposició dels artistes?. Si és així, que s’ha de fer?. I una pregunta molt més malèvola, hi ha tot el que hauria d’estar?. Bo seria una resposta.

Però tornem al que s’escau , que podrem veure en les sales municipals? , i una pregunta més, on podran exposar els nostres artistes?. Les respostes son clares, chi lo sa a la primera, i enlloc a la segona.

Molt ens temem que a Can Palauet tot segueixi igual, i aquesta temporada que s’inicia sigui ja la desena sense que cap plàstic mataroní pugui exposar-hi. Al Museu ja se sap , mostres de caire històric o institucional, però vedat a l’art i a la realitat dels artistes de la ciutat.

I a ca l’Arenas ?. Tots sabem el desig testamentari de Jordi Arenas en deixar el casalot a la ciutat. Ell volia un espai per a l’art i els artistes mataronins , però el consistori va estructurar un altre concepte en el que els artistes locals quasi hi quedaven al marge , però encara tenien un bocinet per a ells  que , melindrosos que son, acollien amb delit. Però ara , oh sorpresa , han estat expulsats del paradís.

Diem això ja que si observem l’agenda cultural per aquest mes d’Octubre ens trobem amb la molt desgradable sorpresa que aquest mes s’inaugura a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró un nou cicle que pretén recuperar la història artística i cultural de la ciu­tat a partir de l’activitat del Museu de Mataró, des de la seva fundació fins a l’actualitat. El cicle constarà de tres temporades expositives, i el dissabte 26 d’octubre a les 19.30 h s’inaugura la temporada ‘L’art a Ma­taró 1942-1958. Els anys de la repre­sa’, amb les mostres El primitivisme i l’abstracció: Brotat/Planasdurà ( planta baixa) i Modernitat en anys difícils ( planta primera). És a dir tres anys sense que ningú pugui exposar a Ca l’Arenas , envaïda per la història d’un Museu que fa més de trenta anys que no té res a dir en el que pertoca al camp plàstic.

Certament que aquesta exposició inaugural pot ser força interessant , i no m’estic de dir que he posat a disposició de l’entitat tres peces de les que disposo , corresponents a exposicions d’aquells temps i que van ser regalades per els artistes al meu pare en agraïment per la seva tasca de recolzament. Eren uns temps en que el Museu era viu i palpitant i tota la “plana major” de les llavors noves fornades de l’art català , van passar per la seva sala.

Però aquesta , i les que vindran, de les que n’ haurem de fer una prèvia en els propers dies , son exposicions històriques que no poden de cap de les maners copar en la seva totalitat el vell casalot. Son exposicions per Can Serra , com a museu d’història de la ciutat que és, però si es volen aixoplugar sota el fet de que ells mateixos van anomenar a ca l’Arenas com a centre d’arts del museu , podrien com a màxim , ocupar una planta per el seu interès històric però haurien de mantenir el caire expositiu en la resta.

Per que no ho fan?. Jo ho tinc molt clar . En primer lloc per que no els hi agrada cap art que no porti una pàtina de segles. En segon lloc per una incapacitat manifesta per desconeixement, com ha quedat palès en les exposicions programades en les temporades de vida del casalot. I en tercer lloc per aquest especial ritme de treball del Museu, que vist des de fora es pot qualificar fàcilment com de ganduleria , en el que tot sembla girar a l’entorn d’una màxima que comporta el fet de que com menys fem, menys problemes tindrem.

I davant d’això que fa el món de l’art. Que fan uns marmessors que no han estat capaços de , complint  la seva missió , protestar de manera oficial per l’incompliment flagrant del desig testamentari de Jordi Arenas. Un desig que ha estat trepitjat, escopit i llençat a la brossa davant dels seus ulls, estic segur que amb pena per dins , però amb silenci per fora.

Que fa una associació que s’autoanomena “Amics de ca l’Arenas”. Amics (?) , jo no entenc aquest tipus d’amistat, aquella que comporta deixar-ho passar tot, no fer res per defensar el que cal, potser no fos cas que molestéssim i com a càstig no ens deixessin una vegada al mes , el soterrani per a conferències.

I que fan els artistes davant tot això. La resposta és clara i contundent, res. El govern municipal , aquell que en inauguracions de col·lectives pregona que se li presentin propostes per que l’art és important , ha tancat totes les possibilitats expositives. Que queda ara?. La tasca de l’Associació del sant Lluc i tres o quatre expos a l’Ateneu Fundació Iluro que de moment segueix sense tenir ni far ni guia , en el que pertoca al camí a seguir.

Com és possible que ningú hagi fet un escrit, hagi recollit firmes , s’hagi manifestat , hagi demanat una entrevista ... Com es pot ser tan mesell, com es pot baixar tant el cap. Com es pot sentir l’ humiliació de que et diguin públicament que  tu i el que tu fas no comptes per a res en  la vida cultural oficial de la teva ciutat. Com es pot arribar a tant alt nivell de docilitat.

I el que és pitjor, com pot ser que tots els que llegim això sapiguem que tot seguirà igual. Que , ja ho sabem, els artistes serveixen per pintar , la resta és política , és... I  a un, de veritat que li venen ganes de dir simplement: que us bombin, us ho mereixeu.

Per que lamentablement tots veiem a venir que el silenci dels anyells seguirà planant per la ciutat. Que trist.

(La fotografia que encapçala el post és una obra de Planasdurà)