Malgrat ser un artista abastament
conegut i reconegut ( el cartell de Santes i el premi Bancaja en podien ser els
exemples més escaients), Marc Prat a més de diverses col·lectives tan sols
havia realitzat uns petits tastets a Mataró. Havia exposat a l’espai “f” (2003)
en l’exposició que li corresponia com a premi per haver guanyat el Premi d’Art
Jove i també havia exposat a l’espai Capgròs ( 2006) , un espai que tant estimo
però que no correspon exactament a una sala amb tots els ets i uts.
També va
ser protagonista , ara fa unes poques temporades , d’un tastet a ca l’Arenas on
van massacrar la seva obra ja que van separar un magnífic díptic amb dos bisons
que s’encabronaven front per front, i els col·locaren fent cantonada , amb la
pèrdua de tota la seva intencionalitat i força pictòrica.
Que Marc Prat , artista que hem de
repetir és conegut i reconegut a la ciutat, no hagi exposat en la seva carrera
ni a l’Ateneu , ni al Museu ni a Can Palauet és un fet que hauria de fer
reflexionar a molta gent i demostra el greu problema de la política expositiva
de la ciutat. Un problema que té l’afegitó de que el cas de Mart Prat no és l’únic
, ni de bon tros.
Davant d’això Marc Prat ens
presenta una mostra sota el títol de “Catarsi” que és una petita antologia dels
seus darrers anys , amb detall puntual de cada feixa que ha conreat. Un detall
que si en la mirada individual és plaent i llaminera , en la mirada global i
col·lectiva, que és del que es tracta en una exposició, ens permet fixar l’eix
conductor de la seva trajectòria vital i quedat abduïts per la subjugant mirada
interior que ens presenta.
L’obra de Prat s’estructura en una
solidesa inhabitual en un autor de tan curta trajectòria. Una solidesa tècnica
en la que domina amb solvència, materials i elements ( malament seria tenint en
compte la mà de Rosa Codina que l’ha aconduït en la seva saviesa ) , capaç de
generar un idioma pictòric propi que és el somni desitjat de tot creador.
La seva paleta reduïda al joc dels
marronosos , el domini del negre en el remarcat de les estructures bàsiques ,
el joc d’aquarel·lats , diluïts i el llagrimeig que confegeix en conjunt una
mena de sfumato contemporani que marca un senyal personal inconfusible. Amb l’afegitó
positiu de que aquest és l’ idioma que millor s’escau a la seva filosofia
pictòrica.
Una filosofia que té a l’home com a
protagonista , tant en la seva presència com en la seva absència. Un home en el
doble aspecte. El purament humà i i en el sentit espiritual en allò que en
diríem ànima , karma o com es cregui convenient.
Un concepte que va començar amb els
seus històrics peus demostratius del tocar a terra, amb el clar sentit de base i fonament. Va seguir
en el seu aspecte més explícitament espiritual, amb la seva època
orientalitzant de Shirshasan! .
Va continuar amb els seus claustres on
convergeixen a la perfecció els elements de l’arrel creativa de Marc Prat. Per un
costat l’equilibri geomètric que comporta la figura del claustre , amb aquest
senti de sustent terrenal i elevació espiritual. A més , i no cal oblidar-ho,
els claustres son lloc d’oració però també de passeig i de comunicació entre
els monjos. Un paral·lelisme que Prat trasllada perfectament a la plàstica.
Finalment ara Marc Prat s’endinsa en
els seus àbsides. Elevació absoluta amb el manteniment de la fortalesa de la
base i les columnes. Espiritualitat accentuada amb una magistral interpretació
de la llum. Sentit estètic que remarca la intenció. Davant d’una de les seves
obres , un pot tancar els ulls i sentir certament el ressò del cant gregorià.
Un camí evidenciat en aquesta
exposició que remarca el nivell creatiu i formal de l’autor. Una exposició d’obligada
visita que accentua encara més la reflexió inicial de l’incomprensible que
resulta que la seva ciutat no hagi pogut gaudir encara i fina ara , d’una
exposició seva com cal.
PS.- El títol de l’exposició és “Catarsi”
, mai un nom tan adequat. Tots tenim idea del significat de la paraula , però
si som curiosos i ens acostem al diccionari trobarem: Catarsi: Purificació de les emocions de l’espectador
produïda per l’obra d’art . ( Gran Diccionari Enciclopèdia Catalana).
Millor definició impossible.
( Les fotografies del post poden no
correspondre amb les obres exposades)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada