BOSC. ERNEST BORRÀS I BERTA JULIBERT.

 

Per començar el nou any, l’Associació Sant Lluc ha volgut presentar en la seva sala oficial d’Aparelladors , l’obre d’Ernest Borràs i Berta Julibert, dos “curiosos” i peculiars artistes  que de fa molts anys han treballat l’art en la seva masia de Dosrius. De fet , un d’ells, l’Ernest, ens deixà ja fa un parell d’anys , però ara ha estat el moment per part de la Sant Lluc de fer públic el seu fet artístic al públic en general, encara que fos conegut per alguns des de fa ja un bon grapat d’anys.

Un va conèixer a l’Ernest Borràs , fa més quaranta anys , quan ens trobàvem a mitjans delsvuitanta. Va ser a l’Aixernador, aquell enlluernador far d’art i cultura que dominava la vida cultural d’Argentona i de rebot de tot el Maresme.

Per aquells temps, recentment aparegut a la comarca després de la seva llarga estada a les Canàries, l’Ernest presentava una obra complexa a cavall del cartró que el manegava de forma especial  jugant amb els seus acanalats per aconseguir unes peces rotundes en la realitat, però que esdevenien en el contacte amb l’espectador en humils i sensibles generadores de vents i flaires captivadors que seduïen en la mirada i en la gran qualitat artística que mostraven. Al seu costat apareixien les seves obres escultòriques  que esdevenien blocs petris d’aquells treballs anteriors fets amb amorosos acartonats.

Unes obres rotundes que diluïen amorosament una poètica peculiar i quasi oriental que seduïa a primer cop de vista i enamorava en el seu aprofundiment, tot en un conjunt que enamorava a qualsevol visitant i cridava l’atenció dels crítics més exigents com el cas d’Olga Picazo que li presentà una espectacular exposició que realitzà a la sala de Cajamadrid a la pça Catalunya de Barcelona en l’any 1988.

D’ella deia la crítica: “El següent pas, més enllà de l’acte d’esculpir, esdevé construir, armar, disposar... tot un seguit de volums, que amb records llunyans d’una realitat fugissera, consoliden formes totèmiques i antropomòrfiques que oscil·len en la definició d’una abstracció orgànica que no aconsegueix deixar de banda, un cert formalisme geometritzant.”.

Avui, en aquesta massa escassa exposició d’Aparelladors , m’ha costat trobar a l’Ernest oriental ple d’equilibri com per exemple amb el càntir tallat linealment i convertit en un petit llac d’aigua , en el conjunts de càntirs que s’exposen a la casa gòtica d’Argentona, que era la meva darrera visió del seu quefer i m’he trobat amb altres matisos ,  des de  la gegantina peça metàl·lica, semblant a altres d’aquell moment, fins a figures antropomòrfiques  que denoten la seva saviesa tècnica i creativa. I als eu costat les obres de la seva companya de sempre fent-li costat també en l’artístic.

Tot en una dolça exposició que té gust a poc, i ho dic ja que Borràs i Julivert eren dos absoluts desconeguts en el mon de la creació maresmenca, per més que les seves obres escultòriques pels boscos de Dosrius poguessin ser conegudes per vilatans i excursionistes varis. Per això crec que la selecció ha estat petita per conèixer de primera mà el seu fer Si tantes vegades ens hem queixat d’aglomeració expositiva , avui ens queda el regust a poc que compensa amb la justicia de la recuperació d’aquests artistes, especialment en el cas d’Ernest Borràs, que han passat massa desapercebuts en la vida creativa de la comarca.

Ara, encara que a bon segur sigui massa tard, és de justícia al menys fer visita a  l’exposició per  copsar i gaudir de l’art personal d’aquests dos grans creadors.

Bosc. Ernest Borràs I berta Julivert

Aparelladors. Mataró

Del 26 de gener al 25 de febrer de 2024

REUCLL HISTÒRIC DE L'ART A MATARÓ. ANY 1977 (III)

Obra de teresa Boix

A la sala Fuset, Teresa Boix realitzava la seva primera exposició individual després dels sempre positius comentaris que rebia en cada aparició com la que la considerava com la gran revelació de l’anterior Sant Lluc. L’exposició va respondre a les expectatives previstes  i va ser un èxit total. “Boix es una autora de rico mundo interior...Su introspección da como fruto unas obras pensadas, meditadas, matemáticamente realizadas, però que pese a la frialdad temàtica y técnica, alcanzan meced al especial  carácter en su realización, un ambiente de perfecta comunicación....Estamos convencidos de que en cinco años Teresa Boix, de seguir en este camino,serà uno de los autoras cotizadas de nuestra ciudad”.

Lamentablement el nostre desig profètic no es va complir, i en molts pocs anys va desaparèixer de la vida activa de l’art local  i mai més n’hem sabut res d’ella.

Pere M. Viada sorprenia a tothom amb una gran exposició a Tertre. D’ell dèiem “Posee una riqueza de mundo interior absolutamente asombrosa. Sus oníricas visiones cuajadas de monstruosos seres de formas sugerentes y cromatismos impensados se plasman adecuadamente en sus dibuixos acuarelados que hoy nos presenta. Difícil és realitzar una explicación literaria a su obra, porque la misma es absolutamente visual”. Però el crític es preguntava “Será este el estertor del guerrero o es la realidad  de una regeneración artística”. Una pregunta, com tantes de les que es poden fer al respecte de l’art i el personatge  de Viada, i que va quedar sense resposta definida.

M.Cusachs bocabadava al personal amb una gegantina exposició a Tertre amb 80 obres entre escultures i dibuixos. “En Cusachs se reunen  coherentemente estos dos aspectos del lenguaje plástico, aparentemente irreconciliables com son, la intención expresiva y la voluntat abstracta de forma. Dicho de otra manera , lo emotivo y lo conceptual”...”Cusachs nos demuestra en esta exposición que no tiene nada a envidiar atodos los pequeños “monstruos” de la escultura de nuestro país.

Eduard Alcoy s’afegia a la llista d’artistes mataronins que volien deixar petja en aquell any, i ho feia a Tertre, más alcoiano que nunca, segons la crítica amb una exposició en la que tocava tots els pals del seu art ( pintura, pastel, litografia, dibuix, escultura i joia) . “Vale la pena detenerse exhaustivamente ante cada obra, penetrar en ellas y concentrase en todos y cada uno de sus detalles”

Alfred Opisso presentava una ample retrospectiva a Tertre , ocupant el període 1920-1977, el que permetia a afeccionats i seguidors l’evolució del seu caminar, amb mirades intenses a les escenes i temàtiques per ell preferides, encara que alhora sorprenia presentant per primera vegada la seva cara oculta, aquella més juganera  i simbolista, que els mataronins no varen poder conèixer amb més amplitud fins el 2009 amb la gran exposició de record que es celebrà a la sala de la plaça Sta Anna de la  Caixa Laietana.

No volia ser menys Perecoll , que debutava individualment a la seva ciutat a la sala de la Biblioteca Popular, marcant camí i modernitat amb detalls com per ex. la de la novetat de posar títol específic a una exposició individual. En aquest cas “Pintures per a un temps de foscor”.

La reflexió que fèiem en relació a la seva obra, observem ara que segueix amb tota vigència. El que ens demostra que encara que amb el temps s’hagi produït una lògica evolució visual, Perecoll s’ha mantingut fidel als eixos que el van fer artista. “ Para comprender la obra de Perecoll se debe assimilar de modo total que nos hallamos únicamente ante un escultor, un escultor que se complementa con una realización compleja como és la de la joyeria, o con una pintura totalmente volumètrica que puede chocar al espectador si solo es observada bajo el punto tradicional de la bidimensionalidad però que alcanza todo su valor en la fàcil entelequia de catapultarla a una tridimensionalidad que resta latente y evidente en su realización”

També debutava Pal i ho feia a  amb una exposició que presentava certes incògnites. “ Nosotros confiamos en Pal pero ahora el que debe confiar en si mismo es el propio autor. Para ello debe realitzar un profundo replanteamiento de su realidad artística. Debe romper con viejas ataduras y realizarse en su propio yo. Solo desde esta profunda autoreflexión puede surgir un artista que no puede perderse porque posee en su interior los sufientes ases como para ganar esta partida consigo mismo”.

També a Tertre presentava els seus dibuixos Casas-Peña. Ho feia en tornar del servei militar i la crítica considerava l’exposició com un divertimento, un tornar a escalfar motors per recuperar la màxima potencia. Però els resultats dels següents anys no van ser els esperats i com en el cas de Teresa Boix  la seva trajectòria es va diluir  i mica en mica es va fer fonedís encara que mai ha abandonat la pràctica de l’art, aquets ha estat per a gaudi personal i no públic.

David Salvadó, també volia deixar ben clara la seva aposta creativa i ensenyar les cartes del seu progrés. Al Museu sorprenia delectant-nos amb la seva experiència abstracta que marcava maneres. “El resultado es que no hace una pintura mimètica como tantos otros, hace la pintura “necesaria” que debe hacer de acorde con sus planteamientos plásticos actuales. Le gusta investigar con la materia y con los materiales y en su andadura coincide con..., que no es lo mismo que imitar a ..., como les pasa a muchos”.

I com cloenda d’aquest nodrit conjunt de valuoses exposicions d’artistes locals, Tertre tancava any amb el debut a Mataró de “Estudi tres x tres” , curiosa experiència artística en la que els vèrtexs del triangle eren : un reconegut artista que participava amb un dibuix original; la materialització d’aquets dibuix en una joia amb materials nobles i/o preciosos, materialització realitzada per l’artista i joier Perecoll; i l’autentificació certificada de originalitat i tirada única de la peça resultant. Per tant el comprador al adquirir una joia, no industrial y sí d’artista, obtenia també el dibuix original realitzat per l’artista  i el corresponent document notarial.

Durant aquell anys Estudi tres x tres havia realitzat diverses exposicions per Espanya i l’estranger i acabava de signar amb l’empresa Geoge Jennsen per expandir-se als EEUU amb obra de Medina Campeny. A Tertre presentaren obra d’Alcoy, Andivero, Cuixart, Tharrats , Subirachs, Serrano, Cohén Fusé, Garcia Vilella i el mateix Perecoll amb un èxit aclaparador  i amb presència d’importants visitants entre els que cal destacar el Director del Museu d‘Art Modern de París.

I al costat d’aquestes gran exposicions cal remarcar també la de Joan Grau a la Biblioteca Popular després d’uns quants anys d’absència i com comiat professional. L’argentoní Grau va ser el dominador absolut del paisatge comercial a Mataró i comarca en les dècades dels 50 i 60. Amb una pintura fluida i no exempta de qualitat havia reconvertit la pintura d’Olot redirigint-la vers els paisatges del Maresme i Vallés, en els que rieres, bosquets , alzinars , pallers i  cases de pagès n’eren protagonistes, i bona part de les obres de les seves exposicions es venien el primer dia. Seguint l’estela de Martí Alsina , Grau va ser capaç de conrear un paisatge propi , camp en el que no tenia rival.  Superat el seu concepte artístics per la natural evolució del paisatge, la seva exposició va ser un adeu però alhora lliçó i record de l’art que havia imperat a la comarca en les dues darreres dècades.

També cal remarcar les exposicions de Sixte Albertí, el pintor mataroní dels jardins d’Aranjuez realitzada a Argentona i els èxits de Ricard Jordà al Brasil, especialment amb l’exposició que realitzà a la Universitat de Itú ( Sao Paulo). Roser Vinardell , l’única artista mataronina habitual de les sales comercials de Catalunya , exposà amb bon èxit a la galeria Meifrén de Barcelona.

RECULL HISTÒRIC DE L'ART A MATARO .- 1977 (II)

 

Si bé aquesta exposició d’homenatge a Jaume Arenas va ser la que en una lectura en clau mataronina , més crida l’atenció de totes les de l’any, en una mirada més estrictament artística varen ser varies i variades les exposicions interesants que varen aplegar-se en les sales mataronines en aquell any 1977.Un any ben parell en qualitat i nombre d’exposicions ( en els llindars del centenar)  que l’anterior però en el que hi va haver un important esclat de qualitat en el gruix dels artistes mataronins.

En el que pertoca a sales d’exposicions apareixen alguns canvis significatius. En el darrer trimestre de l’any va fer-se fonedissa la galeria  V&A, (reconvertida en pub musical) i també tancava les seves portes   Studium 48 després d’una davallada important del seu flux expositiu.

Logotip de l'Abast

En contraposició apareixia L’Abast , una galeria que volia implantar el sistema prou arrelat a Europa de galeria cooperativista. Sistema en el que els clients alhora  son socis, pagant una quota mensual variable i preestablerta,  el que els hi permet adquirir i endur-se qualsevol obra exposada  en cobrir mitjançant aquest fons avançat un determinat percentatge del preu en que està valorada l’obra escollida.

La galeria que es trobava al carrer Sant Bru 6, era ample en dimensions i disposava d’una planta baixa i una altre soterrada el que permetia una duplicitat d’exposicions. Inaugurada el 14 d’abril, aniversari de la República, en una clara declaració d’intencions, estava destinada  a la nova generació progressista apareguda amb la democràcia, i  àvida de consum cultural, sempre que fos en unes condicions econòmiques avantatjoses.

L’Abast estava dirigit mancomunadament per el grup fundador, encara que en l’artístic qui portava la veu cantant era Ricard Jordà, mentre que gerencialment era Costa Albareda, president de la barcelonina associació d’amics de la Unesco, qui regia la galeria.

L’Abast va tenir un paper important en la difusió de l’art entre el nucli cultural més jove i  progressista , mentre que Tertre estava més destinat a un concepte més burgés i de nivell adquisitiu més alt, fins i tot amb una certa possibilitat de l’art com inversió de futur.

L’Abast va portar a Mataró alguns noms, en aquells moments en els inicis de la seva carrera, però que amb el temps han assolit un nivell professional més que notable, com son els casos d’Alzamora, Pasqualotto, Vergés o Pladevall.

Igualment certes galeries varen tenir canvis en la seva organització, que en tots els casos van ser favorables a la seva activitat expositiva.

Així el Banc Mercantil de Manresa establia dos espais diferenciats d’exposicions. El primer en el que podríem considerar hall de l’oficina bancaria i en el que en horari d’exposició concomitant amb el del negoci bancari, exposava obres d’artistes d més anomenada en un plantejament inversor de l’art. Així s’exposaren litografies de Pablo Serrano relacionats amb els poemes de “Ecos y extasis “ de San Juan de la Cruz. O obra gràfica amb algun original de Guinovart, o els mataronins Alcoy, A.Opisso o M.Cusachs. Mantenia per l’altre costat la seva sala en el primer pis de l’edifici destinat a la cara més comercial, amb especial dedicació als artistes locals i comarcals i en horari de galeria comercial.

Reorganitzat el Museu Municipal i amb l’apartat expositiu dirigit per Santi Estrany, aquest marca un camí tridericcional amb exposicions itinerants provinents d’institucions públiques o privades , exposicions de caire històric i exposicions d’autors encara en moments iniciàtics però amb una clara solvència creativa. Un camí dificultós però salvat amb èxit gràcies a la solvència de la direcció.

Finalment la sala de la Biblioteca Popular de la Caixa d’estalvis Laietana fa un tomb absolut a la seva línia habitual, començant per canviar el seu nom que passa de sala d’exposicions de la Biblioteca Popular a sala d’exposicions de Caixa Laietana. La jubilació de Claudi “Tayo” Mayol que exercia la doble tasca de director de la biblioteca i la sala d’exposicions provoca un canvi radical, amb l’entrada , amb dedicació exclusiva a la sala d’exposicions, de Josep Rodri, home de la casa amb inquietuds culturals, encara que no plàstiques.  Aquesta substitució provoca alhora un gir contundent en la línia expositiva, que abandona la seva línia de pintura catalana tradicional de caire conservador, amb predomini del paisatgisme i la figuració, per un art de línia més actual i d’avançada, amb artistes de més reconeguda vàlua.

I a més a més, en un tomb absolut que provocà moltes reaccions, l’espai expositiu deixa de ser semi-gratuït ( l’artista “pagava” la seva exposició amb el regal d’una obra ) i es passava a cobrar una comissió del  20% de les vendes realitzades. Un fet de dubtosa legalitat ja que la sala d’exposicions formava part de l’obra social de l’entitat, és a dir de la despesa a la que estava obligada per llei segons pressupost i beneficis de la mateixa. L’excusa era que aquells diners servirien per adquisició d’obres d’art per el fons de l’entitat, fet que clarament s’incomplí com ha quedat palès amb la visualització del fons en les exposicions que del mateix ha fet la Fundació Iluro , propietària del mateix, després de la desaparició de l’entitat creditícia, engolida per Bankia. Un fons buit de veritable contingut i amb escasses obres de valor.

Catàleg expo de Subirachs

 

En aquest any 1977, de les exposicions d’artistes forans, cal destacar per damunt de tot la de Subirachs, celebrada a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, essent la mostra extraordinària del Dia de l’Estalvi. Subirachs tenia ganes de realitzar una exposició potent a Mataró, ciutat en la que havia nascut la seva mare , i a fe que ho va aconseguir.

Amb 16 escultures, algunes de bones dimensions, i un bon nombre de gravats, dibuixos i litografies va composar una acurada exposició plenament demostrativa del seu bon moment creatiu i de la que PIC II digué a Crónica de Mataró (5 Nov):” Una calidad de la que hoy tenemos una buena muestra con 16 esculturas , algunes bien recientes, que a través de un cartesianismo arquitectónico convierten la frialdad de dos circunstancias (material y realización matemàtica) en una calidad de vivència de una profundidad y belleza como pocas veces podriamos haber admirado” ““En cuanto a su obra gràfica es preciso admirarla en el proceso de su tridimensionalidad latente, en una obra que parece aquietada a la espera del soplo de vida que a través de la escultura le darà el propio artista”.

Aquesta exposició va tenir l’afegitó d’una serigrafia de l’artista en homenatge a Campeny, peça en la que es descobrí un auto plagi de l’autor ja que uns anys abans havà presentat un treball quasi mimètic al que presentà a Mataró amb l’única diferència del moviment pendular escenificat en la mateixa.

També i com a cloenda es celebrà una conferència realitzada per el propi autor. La premsa local lamentava l’absència majoritària dels artistes locals, que podien comptar-se amb els dits d’una mà, és a dir, exactament com passa ara mateix.

 

Igualment excel·lent va ser la mostra de Pasqual Casaubon, al Museu. L’escultor d’Ulldecona gestà amb la pedra del seu territori nadiu unes escultures de gran intensitat i bellesa que va merèixer per part de la crítica aquesta opinió “Unas obres que presentan en su fuero íntimo una plasticidad envolvente.....Desde sus obras más figurativas como la excelente cabeza de torero hasta las más abstractas ,en una línea de plástica evolución, todas dan tono y color a una exposición a visitar ineludiblemente”.

 

Exposició també important fou la de Sanjurjo, una mostra itinerant de l’Editora Nacional i la Direcció General el Patrimoni Artístic, amb  l’obra original que serví per a  les il·lustracions del “Romancero Asturiano” que havia editat l’organisme oficial i que s’exposà al Museu. Obra de gran qualitat en una abstracció acadèmica ben adient a la seva tasca il·lustradora . Una exposició tan sorprenent com brillant i que va tenir un ample recorregut per diferents Museus de l’estat i que a Mataró va passar força desapercebuda.

serigrafia de l'expo de Cohen Fusé

Ben remarcable va ser el treball d’un jove Cohen Fusé que presentà a Tertre una obra de caire simbolista, estructurada en una base dibuixada de clara estilística neo renaixentista a la que oposa en la contradicció, una mirada moderna mitjançant col·lages i tècniques mixtes, el que conforma un conjunt en aparença dispers i de lectura quasi surrealista però d’un eficiència visual fora de mides.

Obra de Tharrats

També cal destacar la nova presència de Tharrats després del gran èxit obtingut un parell de temporades abans. En aquesta ocasió amb una mostra més variada en l’entorn del seu món personal. En ella l’autor mostrava amb claredat l’estat àlgid de la seva maduresa creativa.

 

Portada del catàleg de l'expo de Panyó

Però varen ser de nou els artistes locals els grans triomfadors de la temporada , en un esclat continuat de bones exposicions i conseqüentment de bon art que feia saltar pels aires , l’adormit , conservador i adotzenat art que dominava a la ciutat.

Curiosament la més interessant exposició d’artista local fou la de Joan Carles Panyó i Figaró , un dels pocs artistes mataronins que es pot considerar com figura artística històrica de primera línia i que era i segueixi essent avui mateix un absolut desconegut a la ciutat en la que va néixer, en la que ni tan sols té el petit honor d’un carrer al seu nom.
Panyó i Figaró naixia a Mataró el 1755, just l’any en que moria VIladomat, i va morir a Olot el 1840.L’Enciclopèdia catalana resumeix així la seva vida i trajectòria:

Deixeble dels Tremulles i de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. Treballà de daurador, a Berga, i exercí de professor de dibuix, al seminari de Girona. El 1783 fou nomenat director de l’Escola de Dibuix d’Olot, i el 1790, de la que hom inaugurà a Girona. Fou protegit pel bisbe Tomàs de Lorenzana. Anà a Barcelona i a Reus, on pintà dues teles de grans proporcions destinades al santuari de la Misericòrdia. El 1802 es reincorporà a l’Escola de Dibuix olotina. Pintor i decorador amb disposicions per a l’arquitectura, fou un dels millors representants del neoclassicisme a Catalunya. Té una obra extensa però poc coneguda. A Olot col·laborà amb l’escultor Ramon Amadeu. Decorà esglésies i cases pairals. A més d’Olot dissenyà i realitzà treballs per a Girona, Vallfogona, Segueró i Colomers, entre altres llocs.

D’aquest important currículum cal fer esment del fet de ser el veritable creador de l’escola d’Olot que conjuntament amb la de Girona , que ell també fundà, son el fonament de l’escola pictòrica catalana dominadora fins l’arribada de les avantguardes i que en la vesant més comercial i menys qualitativa ha perdurat fins fa ben poc.

El Museu de Mataró presentà d’ell una exposició de caire històric, com feia anys que no produïa, en la que mitjançant obres arribades de Museus d’Olot, Barcelona i altres de pròpies i de col·leccionistes va oferir als mataronins, tot descobrint-lo, la imatge d’un gran artista. Una exposició que hauria d’actualitzar-se actualment ja que , fora dels arts ferits, no crec que siguin molts els mataronins que coneguin la trajectòria i el bon fer d’aquest convilatà il·lustre.

ANCESTRES. EMILI ARMENGOL. MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo  inicia l’any amb força presentant l’exposició “Ancestres” d’Emili Armengol, un nom que malgrat la seva ampla qualitat clarament mostrada durant la seva dilatada carrera (la seva primera exposició és de 1968) , no ha acabat de cuallar entre els espectadors i els amants de l’art , malgrat el gran nombre d’exposicions efectuades per arreu , així com la presència d’obra seva entre les grans escultures públiques de per tot el país. I com no malgrat el seu ample reconeixement ja que ha merescut la creu de Sant Jordi i és Cavaller de l’Ordre de l’Art i les Lletres, del Ministri de Cultura francès i, entre d’altres distincions.

Ara, el Museu Monjo ens sorprèn amb una excel·lent exposició en la que presenta una trentena de peixos , acompanyats per la figura d’una sirena en l’exposició de títol “Ancestres”  que llueix enormement en aquest brillant començament d’any del museu de Vilassar que retorna amb força a un lloc capdavanter de l’activitat artística de la comarca.

Emili Armengol és un veterà escultor , nascut a Barcelona el 1943, d’arrels vilassarenques , que ha volgut tornar als espais familiars tot presentant una magnífica exposició de caire marí  en la que converteix l’espai expositiu del Monjo en un mar en el que llueixen una trentena de peixos  escultòrics que treballats amb una dolça passió, serveixen un alegre festeig entre l’autor, la població i el mar que la limita i que quasi per sempre ha estat viscut per  la població, fis i tot afegint-lo al toponímic que l’identifica.

Deixant de costat el mimetisme amb el que plasma l’autor als seus protagonistes, fruit segons ell ha remarca en algun entrevista, del coneixement que en va tenir, mentre navegava de petit amb el seu pare, crec que el més remarcable està  en la plasmació  formal i tècnica que varia clarament segons el “peix” retratat, com sí coneixedor de la seva psicologia en volgués fer un retrat viscut i intel·ligent. I un , que de peixos i de mar en sap ben poc, diria que encerta plenament.

L’exposició a més està perfectament muntada i il·luminada, confegint una seria d’illots en els que el grup de figures de peixos semblen viure-hi amb tranquil·litat, permetent a l’espectador la visió clara de totes les obres presentades amb el que permet una lectura artística i personal clara i diàfana, alhora que ens permet veure la gran qualitat tècnica de la que disposa l’artista.

Una qualitat tècnica ala que crec que en aquets cas s’hi ha d’afegir el plaer humà que ha aconseguit l’autor. Un pensa que en el fons aquest peixos han sigut la vàlvula d’escapament de l’artista quan es trobava feixuc en la seva feina personal. Llavors aquesta creació del seguit de peixos, uns espectaculars bibelots, esdevinguts obres de gran qualitat, servien de relax plaent, en el feixuc món de la creació professional, i més encara  quan es trobava immers en altres treballs més complexos i a bon segur menys satisfactoris.

Amb tot això, crec que ens trobem amb l'obra de caire més intimista de l’autor que és de fàcil, còmoda i plaent lectura per l’espectador que comparteix plenament el dúctil plaer de l’artista amb el mar comú d’horitzó , i amb una representació artística de gran qualitat i bellesa, cosa que s’ha de remarcar com es mereix.

Per tant no ens costa res recomanar aquesta exposició del Monjo, en la que l’art comunica amb l’ànima marinera que quasi tots els que vivim per la costa sentim clarament en el nostre interior.

Feu-ne visita en el segur plaer de i’establiment d’una comunicació artística que servirà per sadollar  asserenant elsvostre esprit i la vostra ànima.

Felicitats

 

Ancestres. Emili Armengol

Museu Monjo. Vilassar de Mar.

Del 14 de gener al 25 de febrer de 2024

 

LA REALITAT DES D’UNA MIRADA CONTEMPORANIA

 

 

Des del passat cap de setmana, la sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona acull l’espectacular exposició dels Germans Santilari “La realitat des d’una mirada contemporània”, en la que ens presenten  un parell de dotzenes de natures mortes, totes elles dibuixos, menys un parell d’olis, en la que demostren no tan sols el  seu aclaparador mestratge  tècnic, ans també demostren a qui visiti l’exposició, l’actual moment de l’art, en el que cohabiten perfectament  la mirada més agosarada així com la mirada interior envers un passat que en les seves mans es renova i esdevé actual.

Passejar-se aquests dies per la sala del Museu del Càntir  sembla passejar-se per les sales de qualsevol Museu habitual, en l’espai que tenen destinat a les obres dels segles XVII i XVIII. I és així ja que els germans Santilari deixen bocabadat a l’espectador presentant unes obres perfectes en el seu realisme màxim, al que no podem qualificar híper realisme ja que la disposició, composició i elements no és natural i sí estudiada al màxim per la saviesa mental dels creadors.

Els germans Santilari de nou es mimetitzen i comparteixen forma i espai, per presentar una conjunt compacte de natures mortes realitzades en forma de perfecte concert en el que l’espectador queda enganxat de manera ineludible , no tan sols per la perfecció tècnica que demostren en totes i cadascuna de les obres presentades, ans també per la saviesa de la concepció estructural de les mateixes que converteixen el que podríem considerar uns bodegons naturals, en uns treballs tècnicament perfectes i que alhora trenquen la teòrica fredor de la seva expressió, per convertir-se en unes obres que obliguen a la subtil captació de la imatge representada i en la que amb cura i detall hi podem descobrir elements que ens porten a l’avui i ens deslliuren d’aquest aroma, dolç aroma això sí, a passat, que destil·len les obres presentades.

Com dic en el catàleg de presentació  “defugint de la dialèctica entre la realitat exacta i la realitat poètica, els germans Santilari ens ofereixen  una realitat entre real i imaginaria en la que tots ens trobem còmodes, especialment per la seva saviesa en la destresa de l’ofici de pintar i la seva capacitat  de transmetre les emocions.

Així ens enfrontem a una moderníssima exposició d’art plenament actual, confegit amb elements i ordre que corresponen a altres temps, demostrant-nos que avui per avui, l’estil, la manera d’expressar les emocions dels creadors no és element fonamental i que la seva definició d'Art com  a  procés o com  el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions, ens permet acceptar i gaudir plenament de la veritable lliçó artística, en el tècnic i el conceptual, d’uns artistes que mostren i demostren la seva altíssima qualitat.

Exposició d’obligada i més que recomanada visita, en la que cal temps per copsar detalls i temps per gaudir-la

 

Felicitats a Josep i a Pere Santilari, autors de tan magnífica exposició.

 

PS.- Si penseu visitar-la en un cap de setmana aconsello fer ullada a l’obertura del Museu ja que degut a la baixa de treballadors, durant un temps hi ha caps de setmana que el Museu roman tancat.

 

“La realitat des mirada contemporània” Josep i Pere Santilari

Museu del Càntir. Argentona

Del 12 de gener al 25 de febrer de 2024

LA MODERNITAT DEL REALISME CLÀSSIC DELS GERMANS SANTILARI

 

 

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat al Museu del Càntir una excel·lent exposició  dels Germans Josep i Pere Santilari. La direcció del Museu em va encarregar un escrit de presentació per el catàleg, que després per dificultats burocràtiques municipals, lamentablement no s’ha pogut realitzar.

Però ja que estava fet he pensat que un post d’aquets blog era el lloc ideal per fer-lo públic per el que aquí us el deixo per que serveixi d’entremès a la crítica que penjarem demà i serveixi de preludi a la més que aconsellable visita a l’exposició.

Aquí el teniu

 

“Res s’assembla menys al real, que la realitat mateixa”.

 

Aquesta és una  frase que vaig llegir fa temps i de la que no recordo l’autor , que em va frapar enormement i que he guardat sempre a la memòria. Ara em retorna plenament a l’hora de presentar l’exposició del germans Santilari que amb la col·laboració de la galeria Artur Ramon ens ofereixen l’excel·lència del seu bon fer a la sala del Museu del Càntir.

Josep i Pere Santilari  , bessons  nascuts a Badalona el 1959, son llicenciats en Belles Arts (1981) i des de sempre han apostat per una pintura essencialment realista. Un realisme fronterer quan no plenament integrat a l’hiper realisme, encara que en les seves obres no existeixi, al meu entendre, l’eliminació de l’emoció , element essencial en aquest tipus de pintura.

És per això que haurem de considerar-los autors realistes, situant-los  com dos pintors clàssics que incideixen en la realitat des d'una mirada actual i contemporània. Clàssics pel tractament de la llum, dels colors i de la composició però actuals per la contemporaneïtat de la realitat que reflecteixen.

Avui, en aquesta exposició, els autors s’enfronten a renovar, recuperant-la, la pintura del segle d’or, a través d’un seguit d’obres realitzades al modus i manera del concepte artístic dominant en el que s’ha considerat el mateix, però vistes i concebudes per uns artistes  i uns conceptes , absolutament actuals.

Son una vintena d’obres , quasi totes dibuixos, que ens ofereixen la seva mirada  sobre el tema conegut com a bodegó o natura morta, oferint-nos així la contraposició de la mirada actual d’un tema clàssic, però que als nostres ulls, semblen  com si es tractés, per un trompe l’oeil inevitable, com si estiguéssim  admirant obres de  Zurbarán, Meléndez o Sánchez Cotán o de qualsevol dels mestres d’aquells temps que omplen els principals museus.

A l’enfrontar-nos com a visitants d’aquests dibuixos que no semblen correspondre a l’avui i si semblen una mirada al passat, ens domina la història i se’ns escapen elements actuals en algunes obres, que fonen el miratge, però aquí , a bon segur, està  l‘esquer dels artistes, que coneixent les seves intencions i captant anticipadament les nostres respostes, ens redescobreixen la tremenda eficàcia de la realitat nua. Amb unes imatges que no només es veuen, es palpen i la seva qualitat tàctil es suma al precís de la seva aparença, com explicava Xavier Tusell en un article que realitzà a començaments d’aquest segle.

“De fet, tota pintura figurativa és una representació d’una realitat, la que escull l’artista, però no deixa de ser alhora una ficció. Partim d’una realitat tangible, les coses que veiem, i decidim crear una obra que és una realitat figurada: la manera d’ajuntar els elements que conformen el quadre, la distància entre ells, la il·luminació, són els nostres materials “ deia Pere Santilari, al que afegia “tota pintura figurativa és una representació (…) i alhora una ficció”. 

“La nostra pintura està feta en funció dels grisos, i el dibuix també; l’únic que el dibuix permet a aquest fons negre, és que sigui un negre total. Però el negre que diem segurament no és un negre equivalent al del tub. Llavors, continua tant la pintura com el dibuix dins de la perspectiva aèria, de colors molt purs aquí, però que quan se’n van s’agrisa tot. Amb el fons negre és com si hi hagués una llum que ve de dins”.

Aquestes paraules de Josep Santilari conjuntades amb les que diu el seu germà Pere , serveixen per entendre la filosofia pictòrica personal dels autors que queda perfectament demostrada amb aquesta exposició  que conjuga a la perfecció l’art més actual amb la mirada a aquell art , al que qualifiquem de clàssic i que en el fons és la raó i la causa evolutiva del mateix, i en el que defugint de la dialèctica entre la realitat exacte i la realitat poètica, els germans Santilari ens ofereixen una realitat entre real i imaginaria, en la que tots ens trobem còmodes, especialment per la seva saviesa en la destresa de l’ofici de pintar i la seva capacitat de transmetre les emocions.

Per més voltes que els experts donin a les causes i raons del seu fer, l’important està en la resposta de l’espectador que tant aquí com allà, queda corprès per la perfecció tècnica, alhora que seduït absolutament per el flaire de comunió artística i personal entre les obres , l’espectador, i els pensaments que sorgeixen en ambdós, que superen en molt a les reflexions que poden provocar altres estils i tendències.

Gaudiu doncs d’aquesta estranya en el temps, exposició de bodegons i natures mortes, d’una exposició d’Art que respon a la perfecció a la seva definició primigènia, la de l’art  com el procés o el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions.

Uns plaers i unes emocions que com en poques ocasions podreu gaudir amb tanta intensitat.

 

Pere Pascual, crític d’Art

Desembre de 2023

 

 

RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ. 1977

 HOMENATGE A JAUME ARENAS

El 9 de juliol de 1977 s’inaugurava a la sala d’exposicions del Club Nàutic ,que ell mateix dirigia, una exposició homenatge a Jaume Arenas en el 50 aniversari de la seva relació amb la pintura. Un homenatge ben curiós ja que estava promogut per els seus propis companys , encapçalats per l’artista i activista cultural Terri i el crític d’art i íntim amic de l’artista, Pere Pascual Clopés PIC.

Un homenatge insòlit en un món tan egocèntric com el de l’art i més encara en l’ambient tancat d’una ciutat provinciana com Mataró. Un homenatge en el que hi varen prendre part el més granat  de l’art mataroní confegint una esplèndida exposició i en el que a més, cada artista va realitzar una obra de forma expressa que en forma de llibret conjunt es lliurà a l’artista homenatjat.

Retrat del Ferm

L’excusa de l’homenatge era en certa manera pueril (50 anys de contacte amb la pintura, quan l’artista encara no havia arribat a la seixantena), i principalment estava en el desig d’oferir escalf i ànims a l’autor que acabava de patir una greu operació per a tal d’intentar eliminar el càncer que patia i que el va portar a la mort uns anys més tard. Però per pueril que fos la raó, en el fons apareixia una justícia implícita de reconèixer el paper com artista i mestre que Jaume Arenas havia realitzat en la cultura artística mataronina.

En Jaume Arenas (1918) era el germà gran d’en Jordi Arenas (1920) fills del matrimoni Josep Arenas Fraginals i Maria Clavell Masuet, família benestant de Mataró. Enderiats per l’art van començar , encara de calça curta, l’aprenentatge artístic de la mà de Ramon Ribas (pare de Marià Ribas) i Marcos Zaragoza. continuant a posteriori a l’Escola d’Arts i Oficis amb el Sr.Bas i Rafael Estrany.

Zíngara fumant. Aquarel·la de Jaume Arenas

La davallada social que comportà a la família els temps convulsos de la Guerra Civil i la postguerra, portà als germans a dedicar-se a l’art , essent professors  de l’escola d’Arts i Oficis i donant classes particulars a la seva pròpia acadèmia , situada en l’edifici de la part posterior del pati de la seva casa familiar (ara ca l’Arenas, centre d’art) del carrer Argentona. La desaparició de l’escola oficial, els converteix en el focus formatiu de l’art a la ciutat, especialment al que pertoca a Jordi, i es pot dir que son excepció els artistes mataronins que havent depassat la cinquantena, no van passar per els seus tallers d’aprenentatge.

Malgrat un cert paral·lelisme vital, els germans Arenas no deixen de ser la cara i la creu. Jaume, extravertit, dinàmic, esportista, enderiat per la mar, passional, es llença a una creació que respon exactament al seu ser. Les seves obres son una explosió de rauxa encara que al damunt d’uns fonaments tècnics plenament arrelats.

Jordi en canvi és callat , introvertit, més místic, amant de la música clàssica,  practica una pintura plena de seny, rígida en els conceptes acadèmics que el porten per camins de la formalitat més estricte.

En resum Jaume és el prototip de l’artista  en el sentit de l’art com a creació comunicativa d’emocions  i Jordi en canvi és el gran i perfecte pintor, en el sentir de l’art  ben fet , en l’admiració de la perfecció.  Artista vs pintor. Rauxa vs seny. I entre l’artista i el pintor Mataró , ciutat amb una burgesia adormida es rendeix a l’ofici (Jordi) i menystén la creació (Jaume)  al que sols acudeixen quan volen donar-se ínfules de modernitat i d’estar al dia. Un fet que un entén en aquells moments però que és absolutament inexplicable que segueixi vigent en ple segle XXI. 

Terri i Pere Pascual PIC, a l'homentage a Jaume Arenas al Naútic

PIC dedica Tota la “Página de Arte” del Crònica de Mataró del 9 de juliol a glosar la seva figura tot dient  entre d’altres coses: “Pintar como goce y como necesidad espiritual. Y pintar para que unos ,muy pocos, entidendan este mensaje . Esta es a mi entender la razón de ser de su pintura ,de ese tratamiento que da a la acuarela y que lo ha convertido en lo más puro, en lo más idealizado, hasta llegar en un proceso de evolución hacia la síntesis, desde  su época “mar i cels” donde ya es pràcticament impossible concretar más.

La gracia espiritual de nuestro artista ha sido en todo momento no ser uno más. Pintar como pintan todos, esto està al alcance de cualquiera. Sumergirse en la vulgaridad no es cosa difícil. Pero engendrar cada tema en función de la idea plàstica, rompiendo moldes y logrando una obra completamente definida, eso ya no està más que al Servicio de unos pocos.

Eugeni d’Ors decia que unicamente los que sienten el arte por si mismo, son capaces de darse a si mismos para que los demàs lo comprendran y lo estimen. Este es el caso de Jaume Arenas. Todo  su currículum vitae està encerrado en un sola palabra “ARTE”. Cuatro letras mayusculas.”

Jaume Arenas va realitzar sols una vintena d’exposicions, un risc al a que era força reticent. Va tenir forces propostes per exposar a Madrid, alguna en sales importats, que va refusar no sols per aquest mena de pànic escenogràfic que tenia, ans també per una raó que no molta gent coneix, com ho era  l’animadversió que tenia l’artista envers la capital, ciutat que mai va voler trepitjar ni tan sols per visitar El Prado.

Amic íntim del meu pare , per a mi Jaume Arenas era un més de la família. Ell i la seva barca van ser el mal son de la meva edat infantil i els seus comentaris motiu de neguit en la meva etapa inicial com a crític. Quan apareixia la crítica setmanal al diari de Mataró,  en Jaume la fotocopiava, subratllava amb retolador fluorescent verd  les seves discrepàncies, feia els pertinents comentaris al marge i me l’enviava per correu.  Un parell de dies després a l’hora de sopar hi havia la trucada telefònica per discutir el concepte, l’adjectiu, la valoració general. Vaig estar temptat d’enviar-lo a dida moltes vegades. No ho vaig fer mai. I ara en perspectiva puc dir que vaig aprendre molt d’aquelles llargues converses que en el fons eren la demostració de la gran estima que em tenia i del seu amor immens a l’art que ocupava, de forma compartida i equilibrada amb el mar, tots els minuts de la seva vida.

Uns anys després d’aquest homenatge i de realitzar una gran exposició antològica a la sala de la Biblioteca Popular de la Caixa Laietana(1979), moria a conseqüència de la malaltia que patia(1983).

El mateix 1983 a la galeria Tertre es realitzà un homenatge conjunt de l’art mataroní a la seva figura  i a la del crític Pere Pascual Clopés PIC que també havia mort al setembre de 1982.

L’any 2018 al Centre d’Art Germans Arenas es realitzà una exposició en motiu de celebrar el centenari del seu naixement. El que hauria d’haver estat un record i una exaltació a la seva memòria i al seu art es va convertir en  una exposició que semblava comissariada per el seu pitjor enemic.

Fonamentada en el fet folklòric de la seva escultura de Les Santes ensorrades a la costa mataronina, l’important va ser l’espectacle de la seva recuperació i restauració, mentre que es deixava de costat tot el seu llegat artístic, amb una selecció pobre, mal triada i molt poc representativa; amb una presentació indigne d’un museu i sí de ser denunciada en el jutjat de guàrdia per el maltracta rebut per les seves aiguades , exposades sense emmarcar i en fundes de plàstic el que comportava un perill de conservació alhora que impedia la seva correcte visió.

Si a això hi afegim un catàleg vergonyós que no ens permet esbrinar  la seva història personal i molt menys entendre la seva raó artística, haurem de convenir que aquell senzill i particular homenatge de l’any 1977 va ser el veritable homenatge de l’art mataroní i en correspondència de la ciutat a Jaume Arenas , un dels “grans” en la història de la ciutat i que amb el seu fer, trencant l’academicisme imperant, va ajudar a obrir la porta a la modernitat,  en estranya conjunció coetània amb Alcoy i Rovira Brull, a la pobre, trista i avorrida ciutat que era Mataró allà els anys seixanta.