A DIEGO GUIRAO IN MEMORIAM.

 

El passat dijous 4 de gener em vaig despertar amb la sorpressiva notícia de la mort de Diego Guirao, l’artista mataroní resident a Barcelona. Vaig quedar absolutament trasbalsat.

El dia de la vigília de Nadal ens havíem felicitat i desitjat el millor per el nou any. Feia tan sols un mes que ell mateix m’havia comunicat havia de retardar els tràmits a fer per l’exposició al Museu del Càntir, que l’hi havíem aconseguit, degut a que l’hi havien detectat un càncer de pulmó, però els dos estàvem esperançats en el tractament que havia de començar just per Nadal. Ara veiem que ja era tard i que la malaltia guanyava una vegada més i ens deixava sense en Diego i conseqüentment sense el seu magnífic treball artístic.  

Vaig conèixer a Diego Guirao, cinc anys més petit que jo, amb les seves primeres experiències  amb el grup de Pau Mañé. Cal destacar la seva presència tant a “10 propostes” al Museu de Mataró (Novembre 1980)  com a la carpeta /llibre “Propostes” que dirigida per J.M. Calleja ,es publicà a l’Aixernador d’Argentona el 1984 i en la que compartia espai amb Casas Peña, Comabella, Cuyàs, Domènec, Carme Garolera, Mata Reniu, Jaume Simon i altres artistes.

Per aquells anys en Diego havia estudiat a l’escola d’estudis Artístics de l’Hospitalet i a la Facultat de Belles Arts de Tenerife, el que li donà un fonament important als seus principis bàsics, tant en l’apartat tècnic com en el conceptual.

Va començar la seva activitat expositiva que essent pausada, el permetia que cada una de les seves presències públiques presentés un acurat equilibri entre el pòsit sedimentari del seu fer i les noves propostes que anava treballant. Començà amb una exposició a la Subex a Barcelona (1979)i continuà a Palermo, Roma , Nova York, Madrid i Zurich,  per tornar a Barcelona on s’afincà definitivament.

A Mataró va tornar amb una exposició a l’Ateneu el 2009 amb l’exposició “Asismetrias Telúricas. Anatomia Urbanas” una exposició que va ser clau per a que el volum es convertís en l’eix del seu treball, deixant a la pintura com a complement emocional del mateix.

Amb aquests preludis vaig decidir convidar-lo a prendre part a “Tempus Fugit” l’exposició que es celebrà a la Nau Gaudí i en la que vint-i-quatre artistes mataronins presentaven obra actual i de feia al menys vint-i quatre anys. La seva presència va ser una gran sorpresa ja que la majoria de visitants res sabia del seu bon fer i menys encara de que fos un artista mataroní. La seva obra pictòrica impactant en la forma i el color el convertí en la gran sorpresa de la mostra.

 En el catàleg dèiem d’ell: “Algunes obres fan que en dipositar-hi la mirada s’estableixi un estranya seducció. Son treballs personals i per tant aliens a la comunicació directe, però en l’encontre, en l’encreuament de mirades, apareix  el neguit de voler capbussar-nos-hi  per trobar el missatge amagat que sembla que ens volen oferir.”

Aquella exposició va produir un retrobament entre ell i jo de modus i manera que periòdicament ens veiem i compartíem la seva constant i excel·lent evolució en els treballs escultòrics que s’havien convertit en la seva obsessió creativa. Des del seu taller de Gràcia van aparèixer en la magnífica exposició celebrada el 2018 a la galeria H2O i que esclataran del tot en la magnífica exposició “Estranys habitatges” que en el passat mes de maig ens oferia al Museu Arxiu de Llavaneres i que un va tenir el plaer, el goig i l’honor de presentar.

Amb un treball de depurada tècnica i alt impacte comunicatiu, seguia en Diego en un moment àlgid de creació i comunicant-se perfectament amb un públic que si bé de primeres no acabava de comprendre els eu treball , queda encerclat en el mateix i els seduia per les seves formes, i per la ductilitat creativa, tal i com havia fet a Ca l’Antiga on la seva, va ser una de les estrelles de la gran cloenda de l’art maresmenc.

Ara la creació s’ha esgotat i sols ens resta la tristor per la seva desaparició i l’enyor per el seu fer i la seva trajectòria. I encara que l’Ajuntament mataroní amb la seva habitual línia de mensyteniment amb l’art i els artistes locals, ha estat incapaç de realitzar el més mínim condol públic, volem en nom de l’art de Mataró i dels seus artistes, expressar el nostre dolor i la immensa tristor que ens ha produït la teva desaparició, Diego.Obres com la teva son les que ens donen força per seguir lluitant per l’art i els artistes de casa nostra.

Adeu Diego. Per sort els artistes no moren mai i ens acompanyen sempre amb les seves obres, com serà també en el teu cas. Que els camins de l’infinit et siguin suaus i des d’on estiguis empenyis amb la força de la teva creació, l’ànima d’aquells que seguim pensant que l’art és indispensable per a una vida feliç.

Un petó ben fort. I fins a sempre.