divendres, de juliol 25, 2008

TANCAT PER VACANCES




Encara que queden set dies a la motxilla abans de descarregar-nos del sempre feixuc treball , em sembla que ha arribat l’hora de fer aturada vacacional del blog. Les Santes i la disbauxa que comporta quan coincideix amb la tasca diària , a bon segur deixarà poc temps per escriure i en la resta és qüestió de fer els darrers tocs per que la passejada estiuenca surti del tot bé . De nou m’espera París , la meva ciutat preferida , la meva passió secreta , que ja vaig poder encomanar a la meva dona , i ara que ja son grans espero trametre també a les meves filles.


Per això just amb el temps per acostar-nos a “la crida” és hora de baixar persianes , encara que hagin quedat moltes coses al tinter , però hi haurà
temps i post per fer-los avinents.


Ara amb el desig d’unes Bones Santes vull acabar amb la meva felicitació personal a SANTI
ESTRANY , aquest gran amic i gran artista que a més de ser avui el seu sant , acompleix en data tan senyalada 85 anys plens d’art , això sense comptar els molts que encara li queden per seguir oferint aquest mestratge personal i artístic del que tants gaudim.

Santi , Felicitats de tot cor.

dimecres, de juliol 23, 2008

NAU GAUDÍ

LA CARA

Ahir tot aquell ciutadà que va voler, va tenir ocasió de visitar la Nau Gaudí ja completament restaurada després de la llarguíssima història d’obres( sis anys) en que han passat tot els entrebancs que es puguin creure i més. Però si es pot dir allò de que bé està allò que bé acaba , podem donar-nos per satisfets ja que el resultat final és simplement magnífic.

Potser per això abans que res vaig voler felicitar a Montse López que durant quatre anys va arrossegar tota la història , i algun que altra pal va rebre en aquest blog ( al meu entendre del tot merescut ), i a Quico Melero que ha estat el regidor que ha acabat el treball amb aquest resultat final que repeteixo és altament positiu , pel que convidaria a tothom a visitar-la ,encara que sigui tan sols xafardejant per les amples vidrieres que voregen un costat amb visió suficient per esbrinar el bon resultat final.

Les obres, que finalment han estat a càrrec de Pumsa, han servit per rehabilitar la coberta amb un acurat acabat a l’exterior i un excel·lent resultat visual i arquitectònic en l’interior on llueixen amb magnificència els 12 arcs parabòlics de fusta que son el punt essencial de la importància de la Nau .
Alhora s’han construït les façanes est i sud amb maons que cerquen una aparença dels de l’època , amb el detall del manteniment d’un petit tros de la façana original. Les altres façanes són de vidre el que permet una magnífica il·luminació natural. S’ha habilitat una planta subterrània que acollirà els serveis i s’ha aprofitat per reurbanitzar la plaça dels seus entorns, que porta el nom d’Antoni Gaudí.

Un conjunt atractiu que respon a una imatge d’espai noble , amb tots els ets i uts com per ser un espai del tot aprofitable , i més en una ciutat com la nostra mancat de llocs no tan sols amb la prestància , ans també en les condicions per esdevenir un espai important en la vida social , cultural i política de la ciutat.

LA CREU

La creu , i ben grossa , està en l’ús al que va destinada: Un equipament juvenil amb telecentre i espai ocupacional, fet per el que certament no hi ha paraules.

Diu capgros,com que sobre l’ús futur , Baron el va defensar ( és a dir que hi va gent que va atacar aquesta finalitat) , assegurant que “compleix dues condicions, que estigui obert cada dia i que hi passin coses”. Una frase que suposo voldria esborrar ara quan l’ha vista en solfa, ja que és frase de “zapping” i que es pot girar en contra cada cinc minuts ja que n’és una bajanada total.

Un espai noble mereix un destí noble. Una tasca útil ( telecentre i servei ocupacional juvenil ) precisa d’un espai útil , que poden ser molts ja que les condicions que precisen no son tan excepcionals. Destinar la Nau Gaudí a aquests menesters demostra una pobresa de mires que fa fredar , i especialment una manca d’imaginació absoluta donant un destí absurd, inútil i improcedent a un espai tan important com aquest.

Aquesta finalitat és l’enèsima bofetada del Govern envers una cultura que moltes vegades té a la boca , però a la que constantment menystent i que ben poc l’importa com ho demostra fefaentment amb la nul·la importància que li dona en el “Document de Prioritats per a l’elaboració del PAM 2009 , en que el tema Cultura ocupa 5 ratlles i mitja , repetint els temes pendents de fa uns quants anys (Museu de Can Marfà , Biblioteca Antoni Comas i Can Gassol dedicat a la dansa) i aportant dos petites varietats, Can Minguell ( amb un avantprojecte que n’és justament el contrari del que demanaven els artistes) i un Museu Bassat amb qui cal urgentment clarificar realitats després del fluix nivell de la mostra d’ara mateix a Can Palauet.

Una creu tan gran que esborra la positivitat de tan bona restauració.

PS.- De fons ben informades m’ha arribat la notícia que estan tan contents i llençats la gent del Govern amb l’ús que donen a la Nau Gaudí que han presentat a responsables d’altres espais del genial arquitecte un pla d’usos alternatius al que tenen actualment.

Així sembla que proposaran convertir la Sagrada Família en una macro discoteca en la que es podrà disposar de variats ambients , mentre que la Casa Batalló pensen que podria ser un “meublé” ja que l’exotisme i sensualitat dels espais seria sens dubte un element afegit que milloraria l’excitabilitat de les parelles que en fessin ús.

Que son comparances de mal gust?. Doncs , ves a saber?. Però si ho son, son del mateix nivell que aquell que el Govern de Mataró pretén donar a la Nau Gaudí.


SERGI PENEDÈS

Que el regidor de Cultura no és pas regidor amb Club de Fans és cosa sabuda. Que és molt difícil trobar algú que no estigui emprenyat amb ell, encara més. Que ningú entén el seu paper més encara , per això han acabat convertint-lo en “ el fantasma” com avui m’explicava un bon amic i dirigent cultural compromès. Com ell mateix em deia , Rafa Milan , director del PMC en temps de Graupera , tenia per mot “el meiga” , ja que se sabia que existia però mai ningú l’havia vist. Ara Penedès és “el fantasma” ja que encara que es deixa veure de tant en tant , ningú sap si existeix de veritat ja que és impossible citar-se amb ell i molt menys parlar .

Dons bé a Penedès res li va de cara, li creixen els nans i hom el maleeix, com en l’últim cas amb protagonisme de l’Associació de Veïns de Cirera que demana ( un altre a la llista ) la seva dimissió.
Però la pantuflada més grossa que ha rebut Penedès en els darrers dies no ha sortit en els mitjans informatius generalistes encara que justament va néixer en un d’ells ( felicitats a l’hàbil reporter / a que el va aconseguir).

Així , ahir dimarts a l’informatiu 24 hores de TVM apareixia la notícia al voltant de l’esgotament de les samarretes de Les Santes en les talles més habituals. En la mateixa es constatava la gran emprenyementa de la gent que no entenia que quan encara quedaven molts dies per la diada fos impossible trobar la samarreta de les festes mentre que per part de l’IMAC és deia que no n’hi hauria una nova tongada.

Apareixien opinions de ciutadans de a peu , i d’entre ells una que amb cara de mala jeia es queixava amb rotunditat dient que no havia pogut fer el que feia cada any, que era regalar la samarreta al seu gendre i al seu net, i que no entenia de cap manera com era possibletal desgavell.

Una opinió com tantes d’altres si no fos que corria a càrrec de Carmina Benito , ex-regidora de Cultura durant vuit anys i per tant responsable de les samarretes durant el mateix període de temps.
Unes declaracions que son més que una bufetada , son un cop de puny de K.O. tècnic.

Com veiem, a Penedès no el defensen ni els seus antecessors. No seria el moment de plegar?. Bona part de la ciutat ho agrairia.

dilluns, de juliol 21, 2008


Amb la calor i flairejant vacances , cada vegada és més difícil apropar-se a l’ordinador per escriure les quatre idees del dia. A més , per allò que mai saps, l’agenda d’aquests dies s’eixampla i apareixen un munt de coses que s’han d’acabar just abans de festes i.... Però malgrat tot , i abans de baixar persiana fins a setembre, encara queden algun parell de posts en que deixar penjades algunes reflexions, com aquestes al voltant de fets dels darrers dies.

VENTURA AMETLLER
Encara que caiguem en el tòpic , en aquest cas cal repetir allò de que no por esperada és menys dolguda la mort de Ventura Ametller , o per ami moltes vegades Bonaventura Clavaguera Clavaguera.
Feia molts anys que ens coneixíem . Justament tot donant-li el condol al seu gendre i bon amic ,en Josep Mª Codina , li deia que a bon segur el coneixia jo abans que ell. Eren temps de les darreries de Franco i el començament de la transició. Bon afeccionat a l’art , la seva relació familiar amb Novellas el va portar a ser un habitual de les exposicions i tertúlies d’aquells temps, havent presentat el catàleg de diverses mostres.

Ja per aquells temps vàrem xerrar molt , però la relació s’accentuà per raons professionals i degut a una malaltia que el va obligar a constants controls. Era llavors quan la fèiem petar parlant del diví i de l’humà , tenint essencialment a la cultura com a eix de les nostres converses.
Va ser una relació que es va mantenir i sempre que coincidíem en les seves habituals passejades de mitja tarda, els dos sabíem que els minuts caurien en comentaris , pensaments i opinions.

Ara en el moment de l’adéu ens queda el record que es farà més present en la lectura de la seva obra recentment recuperada.

XERRADA

El passat dijous a la sala de la Caixa Laietana i amb una quarantena d’assistents , vaig moderar una conversa amb els artistes Yago Vilamanyà , Ricard Jordà i Raúl Capitani en relació a la seva visió personal dels darrers quaranta anys de vida artística a Mataró.
Una conversa amena i distesa , difícil de jutjar quan es troba en el mateix cantó de la taula. Unes reflexions moltes vegades atinades , en especial quan apareixia el prisma especialment irònic, quan no sarcàstic de Raúl Capitani.

Una xerrada amb repartiment generalitzat d’estopa , per part dels ponents i per part del públic en el col·loqui final, dedicat al paper de l’IMAC i en especial del seus tècnics responsables.
Una estovada que esperem els hi hagin tramés Ivan Pera i Ramon Bassas , assistents al col·loqui , ja que com és habitual ningú de Beneficència va acostar-se al mateix , en aquest permanent menysteniment de Cultura envers tot allò referent a la plàstica local.

SANT PERE MÉS ALT
Un any més l’aposta del Sant Pere més Alt ha estat reeixida en aquesta recuperació de l’ambient col·lectiu i popular que varen marcar les seves primeres edicions allà la frontissa amb els setanta i que varen significar el definitiu trencament de l’ou artístic mataroní , que albirava així el magnífic futur que esclatà en els anys setanta.

Amb un nivell expositiu parell, sense masses sorpreses però amb detalls ben puntuals per agrair com van ser la qualitativa presència dels artistes consagrats amb obres que corresponien al seu nivell, el to general de la mostra, i alguna que altra obra com les de S. Domínguez i C.Fageda , que aportaven al tot , el flaire i l’aroma d’aquest concepte d’art al carrer al que curiosament rebutgen els intelectualillos contemporanis , quan justament aquest hauria de ser un dels seus espais fonamentals de presència pública.

Un nou Sant Pere Més Alt , en la dinàmica de sempre i ja fermament arrelat com a punt de partida de la Festa Major.

DECEBEDORA PRESENTACIÓ

Em va sorprendre i molt , i així ho vaig dir en el seu moment , que la presentació el Fons Bassat fons mitjançant una exposició de Ràfols Casamada que en principi havia d’anar acompanyada d’alguna obra de la seva esposa Maria Girona , encara que al final en som més les peces d’ella que no pas d’ell.
En el seu moment vaig expressar la meva sorpresa ja que Ràfols Casamada és juntament amb Guinovart , els artistes que més bé han estat representats expositivament a la ciutat amb la cirereta que va representar la seva mostra “Ràfols Casamada . Obres 1947-1997” que es realitzà ara fa deu anys , conjuntament a les Sales del Museu de Mataró i de la Caixa Laietana , i que va ser d’una qualitat magnífica per la seva representativitat , el que feia que poc pogués afegir una mostra semblant , i més tenint en compte el delicat estat de salut de l’artista que l’ha fet abandonar quasi del tot la seva creació.

Davant d’això i veient el vist-i-plau de l’IMAC que és qui ha de tenir aquesta memòria històrica que li permeti discernir la conveniència o no d’una exposició com aquesta , un va pensar que si Bassat apostava per Ràfols Casamada per fer la presentació del seu fons a la ciutat que ha d’acollir-la és que les obres de que disposava eren prou significatives. Ara , vist el vist , hem de dir que el resultat és amplament decebedor, no per la qualitat de les obres exposades , que la tenen, però sí per ser representatives quasi totes elles d’un temps i un moment , els anys setanta , moment d’explosió del seu treball però no pas de la seva plenitud que arriba una dècada després.

Tretze obres de Ràfols Casamada i catorze de Maria Girona composen aquest "Bassat I" que ocuparà les sales de Can Palauet fins al setembre i que a bon segur ha de servir més per donar a conèixer el treball de Maria Girona , que malgrat el seu alt nivell no deixa de ser desconeguda del gran públic , que no pas per afermar el de Ràfols Casamada.

Potser el gran encert de la mostra està en les peces de l’anys cinquanta. Magnífiques les dues serveixen de fonament per entendre l’evolució d’ambdós. Una evolució més entenedora en el cas de Maria Girona , ja que a més a més , ha mantingut en el decurs de la seva trajectòria una mirada més lineal amb aquesta figuració més personal i intimista , amb bodegons, paisatges personals, amb una clara remembrança de Matisse , que mica en mica va deixant de costat degut a una divergència de paleta , cercant més el poètic , íntim i personal, fregadís en ocasions al naïf , i que dona aquest aire de tranquil·la serenor al seu treball.
Una bona col·lecció per descobrir a l’artista , però que ens dona gust a poc a aquells que hem tingut ocasió de veure les seves intimitats en el Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Paco Rodon.

En el cas de Ràfols la reflexió es parella. Hi ha però un exercici curiós . A l’entrada de les sales interiors , està penjada una obra geomètric.figurativa dels anys 50. És una magnífica obra., potser la millor de l’exposició en un sentit historiogràfic. Si ens enfrontem a la mateixa tot fixant-ne la mirada i a continuació fem un petit pas per observar les obres que es troben en la sala principal, com si d’un flash es tractés s’obre el fonament evolutiu del treball de l’artista.

Les obres presentades corresponen a la dècada dels setanta , aquella que marca la seva eclosió, quan sembla allunyar-se dels seus referents més obsessius , Matisse, Cézanne , Rothko i sembla decantar-se , com molt be diu Vicoria Combalia , per l' esprit de finesse en els concepte de Morandi, Bonnard , Twombly.
Son els primers moments del seu lirisme , del domini de la seva peculiar abstracció poètica que en la següent dècada es depurarà en un concepte més íntim en el que vol defugir de tota anècdota.

Per això l’avui presentat té una vàlua relativa. Un parell d’aquestes obres certament son del bo d’aquells moments , però en el conjunt manquen moments i situacions que delimiten de manera més ferma i interessant el paper de l’artista i la seva lectura plàstic dintre de l’entorn general.

Una exposició que cal valorar pel presentat i com a conjunt , però certament decebedora per les seves evidents i grans llacunes , si del que es parla és de la base i el fonament d’un museu que es diu ha de ser clau per a la correcta lectura de l’art català de la segona meitat del segle passat.

PS.- La presència en lloc preminent d’una peça feta a quatre mans pe l’artista i Bassat és un detall que indica massa coses. L’obra és un divertimento per a gaudir en privat en el menjador de casa , però la seva exposició pública no deixa de ser un avis de per on poden anar certs trets no molt aconsellables si es vol parlar del projecte d’una manera ben seriosa i professional.
PS II.- La imatge del públic assistent a l’acte inaugural ens mostra l’escassa quantitat del mateix , Si filem més prim veurem la comptada gent de l’art que es troba entre ells.
Tractant-se de la primera presentació artística de la col·lecció que ha de configurar el Museu Bassat , i per tant una data assenyalada, potser caldria fer una petita reflexió del per què la gent de l’art no assisteix a la crida.
Si es fa , i de manera seriosa , estic ben convençut que els resultats serien ben sucosos.

dimecres, de juliol 16, 2008

MÉS CA L’ARENAS

Algú s’ha sorprès davant la meva afirmació que el que valia de la darrera llufa de Ca l’Arenas fos la mostra d’apunts de Jordi Arenas i no pas el treball de Josep Novellas. Ho deia ahir i ho mantinc avui , i encara aixeco el to per dir que l’exposició de Novellas és una mostra que no hauria d’haver estat penjada i que és demostrativa de l’absolut estat de degradació expositiva de Ca l’Arenas que havia de ser el centre d’Art dels artistes mataronins , segons marca clarament el desig de Jordi Arenas , i s’ha convertit en ens sense sentit al que no cal ni acostar-se.

Ja vàrem dir en començar la temporada i avançar-se la programació de la mateixa, que pitjor no podia ser ( hem tingut raó) i a més que hi havia un evident desig de donar caramels per a veiam si així tapàvem boques que la cosa feia fàstic. Posem un Santi Estrany per aquí, ho amanim amb un Marc Prat i un Ivan Jordà i de postres posem un Pepe Novellas , i aquí pau i després glòria , i tots a callar, i el resultat ha estat el que havia d’estar amb el final agre d’aquest postre passat que n’és el treball de Pepe Novellas.

Pepe Novellas no és pas un artista d’aquells que podem dir viatger. El seu mon és un mon personal i universal que no precisa de les petites identitats autòctones. Això no vol dir que quan es mou no intenti copsar àmbits i ambients , que a fi de comptes és l’arrel del seu treball humanístic i amb el que va saber-se moure amb gran capacitat en els seus orígens, i amb el que se serveix gaudint del tot amb apunts àgils de carrer que permeten un endinsament personal en el nou espai.

Però el que presenta ara Pepe Novellas no deixa de ser , com correspon al temps, unes rebaixes de fi de temporada , una presentació de resta de stocks, que com tots sabem no significa un demèrit de qualitat , però si significa un cert to menor.

Pompeia va ser tema de la seva exposició a l’Espai 28 (2005) , Guadix del seu treball conjunt amb Manolo Contreras al Capgròs (2006) i Austràlia va ser el tema de la seva exposició a Lolet Comas ( 2007). És cert que de nou tenim ocasió de veure les grans peces mestres de Pompeia i l’Uluru , però tot te el regust al ja vist ( per vist) i el sentiment que Ca l’Arenas mereix més , molt més, però aquest és un concepte que poc importa als ineptes del Museu i de l’IMAC que segueixen tibant de beta en aquesta la seva inexplicable i lamentable actitud.

La mostra de Novellas és dons una exposició que han de visitar aquells que no coneguin ni el seu fer ni la seva trajectòria. En sortiran satisfets ja que tots sabem la seva gran qualitat. Per la resta , res de res , en una exposició que seguim sense entendre com s’ha acabat duent a terme , si no és sota la vessant irònica d’un artista que ha volgut completar el cercle i culminar la venjança del dolç caramel convertint-lo en el més amarg , en una exposició que mai hauria d’haver-se penjat si de veritat es creu que Ca l’Arenas ha de significar un espai important en la vida artística de la ciutat.

PS.- Portem dos anys de Ca l’Arenas i seguim encara sense que enlloc aparegui l’horari del centre i molt menys la programació actual del mateix.
Si no son capaços de fer be coses tan elementals com indicar el ritme vital de l’espai , com podem pensar que sabran omplir-lo? .

De nou valgui la pregunta : algú intentarà fer que al menys l’elemental funcioni?. A veiam si pregant a Les Santes aconseguim el miracle i les tornem al santoral del que van desaparèixer.

LEGIONEL·LA

Bon problema per l’Ajuntament de Mataró i d’aquestes línies , en el meu poc coneixement de la matèria encara que algun que altre en tinc, vull felicitar-los per la seva actuació certera i adequada.

No sé si l’anterior experiència va servir per marcar pautes , però ara s’ha de dir i de manera clara que el protocol d’actuació ha estat l’adequat , la resposta d’explicacions públiques el mateix del mateix , i ara sols queda demanar tenir sort , ja que lamentablement el punt de recerca està moltes vegades en l’àmbit de la mateixa.

No val fer demagògia i demanar responsabilitats municipals quan aquestes no poden existir de cap manera i menys havent actuat com ho han fet. El culpable serà qui serà, ja ho veurem , però el fet fins ara és demostratiu de que hi ha coses que també funcionen be a la ciutat, com ha estat la ràpida resposta davant aquest neguit ciutadà.

I de cor i amb molt de gust , m’agrada dir-ho.

dimarts, de juliol 15, 2008

ACTES

Aquesta setmana prèvia a Les Santes semblava una setmana tranquil·la , artísticament parlant. Potser per això la gent Del Dimarts del Llimoner va creure que potser seria un bon dia per celebrar un acte paral·lel a l’exposició “El Casament” , per això ha organitzat una xerrada que servirà per fer passada al Mataró artístic dels darrers trenta anys de la mà , la veu i els pensaments de Ricard Jordà , Raúl Capitani i Yago Vilamanyà. És a dir el Mataró artístic i cultural vist sota la mirada del poble , de la intel·lectualitat i del retorn. Estava prevista també la veu de Joan Parés , però un petita intervenció l’obliga al descans.

Una conversa que un intentarà moderar de la millor manera possible que no pot ser altra que amb la intervenció del públic que a bon segur té mirades , punts de vistes i històries a explicar , tant sucoses com les dels protagonistes.
Un acte als que us convido amb tot plaer i que tindrà lloc el proper dijous a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna on se celebra l’exposició “El Casament”. L’hora , les set de la tarda.

La llàstima és que coincidint en dia i quasi hora hi ha dos altres actes artístics. Un és el de cloenda de l’exposició de P.M,Brasó a ”enblanc” i l’altra la inauguració de Penedès a la Lolet Comas.

CA L’ARENAS

El passat divendres Ca l’Arenas va fer l’espetec final de temporada , en la que “el viatge” ha estat element unitiu , i ho ha fet inaugurant cinc mostres que omplen tot l’espai expositiu i que havent de ser espetec definitiu com a cloenda festiva , han esdevingut la gran llufa ja que sols una d’elles , la de “ Jordi Arenas, L’entorn. El Grup dels dissabtes” mereix veritable atenció.
D'ella en parlarem avui , mentre que la resta mereixerà la nostra atenció en els propers dies.

No és aquesta la primera vegada que fen esment elogiós dels apunts de Jordi Arenas. No ho és ja que en aquest recórrer la seva trajectòria examinada des de les més diferents vessants és on es pot observar de manera més intensa la gran habilitat compositiva de l’artista , la seva agilitat en la concepció, el bon desenvolupament del treball i especialment un atractiu ús de la pinzellada i el color , en uns nivells d’atreviment gens habitual en ell quan el mateix treball el desenvolupa en l’estudi.

Ara se’ns ofereix una mirada als apunts de camp realitzats amb “El Grup dels dissabtes” en els que cohabiten art i amistat. Son uns apunts propers , de rodalies , d’indrets del país provinents de petites excursions , realitzats en una gran majoria en els darrers anys de la seva vida.
Tota la col·lecció presentada ens ofereix una mirada creativa de gran qualitat en la que domina una frescor de conceptes i realitzacions que demostra el seu nivell . A més apareix una cromatisme de paleta que sembla fugir del seu habitual per endinsar-se per altres contrades més vives en la que sembla existir una tibantor entre aquell concepte tan arrelat de l’obra ben feta que Jordi Arenas sembla haver-se inculcat a si mateix a sang i foc , i un altra de més llibertari , com si sabedor de la seva realitat anés ja de tornada i es sentis absolutament lliure per fer allò que creia en veritat i que potser mai havia gosat a fer.

Un magnífic tastet aquest de “El Grup dels Dissabtes” que us recomano amb tot gust.

Jordi Arenas. L’entorn. El grup dels dissabtes
El Menjador. De l’11 de juliol al 28 de setembre de 2008


CERNUDA

És evident que com quasi tothom, ens hem quedat bocabadats davant la definitiva resolució del cas Cernuda.

No som especialistes en temes laborals i molt menys en tot el peculiar entramat que signifiquen els drets funcionarials , les empreses municipals , els caps de serveis , els càrrec de confiança i demés. Considerem que el cas és un cas pelut ja que es barregen la vida privada i la professional , al que cal afegir l’especial carisma que significa el càrrec que en certa manera imprimeix un poder intrínsec , “caràcter” en diuen els catòlics, que t’acompanya sempre, estiguis o no en el ministeri de la teva funció.
Estic convençut però que tots els dubtes que un té com ciutadà ras , s’observen d’altra manera en el coneixement que és com han actuat tots els protagonistes de l’expedient que ha tingut el resultat final que tots sabem.

Vist això , i mirat en funció de totes les cares possibles , no hi ha ningú que pugui arribar a entendre que una persona que ha estat castigada en aquest grau , sigui immediatament recompensada amb un càrrec parell , de nova creació , realitzada de manera específica , i amb una retribució que be voldríem per a nosaltres el 95% de mataronins.

Un , que ja explicita de primeres el seu desconeixement de la peculiaritat funcionarial , té molt clar que aquest individu , en el cas de tractar-se d’una empresa privada , ja fa temps que hauria estat despatxat de manera fulminant ja que seria impossible el restabliment de la sintonia de confiança , base i fonament de qualsevol càrrec de poder.
En canvi aquí el càstig quasi esdevé premi i serem els ciutadans que ens carregarem amb més de seixanta mil euros anys per un càrrec de nova creació , per un lloc de treball que cal inventar-se , que a hores d’ara no té cap funció i que mai ningú havia cregut que fos necessari. Això en una empresa que a més , i tal com fa ben poc es feia públic presenta un estat comptable deficitari.

Vostès ho entenen ?. Jo he de dir clarament que no.

I com que un es va mullar i va defensar públicament a l’Alcalde Baron en ares i pensament d’una honestedat que segueixo creient que té però que s’està esberlant per tots costats , amb especial pèrdua de credibilitat i imparcialitat en el seu fer , m’agradaria i molt que explicités de manera clara i contundent , causes i raons del fer i del no fer el contrari , deixant ben clar un affaire que ens deixa tocats a tots i que alhora ens deixa sense resposta quan algú et diu directament, “ que volen amagar aquests de l’Ajuntament amb tant de proteccionisme ?”.

I com que no tinc resposta i em vaig mullar per vostè, Sr. Baron , ara és el moment que vostè ho faci per aquells que públicament li vam fer confiança. Per això, ens vol explicar la veritat del cas Cernuda?. Per que és obvi que el que s’ha dit un no s’ho creu , “ni harto vino”.

diumenge, de juliol 13, 2008

HOMENATGES I COMUNICACIÓ

En Manuel Cusachs aquesta gran periodista mataroní , coneixedor de la nostra història comuna més propera , etziba en el seu darrer article al capgros.com, la gasiveria de la ciutat envers els seus homes il·lustres i també d’aquells menys importants , però que porten amb tot honor el nom de la ciutat per arreu.

En l’article d’opinió que us recomano us llegiu , a més de citar diferents noms i esdeveniments ,- dels que a bon segur ningú tampoc n’ha pres nota ara-, explicitava el cas de l’homenatge al mestre Vilamanyà que s’efectuà el passat diumenge al parc Municipal amb la descoberta d’un bust realitzat per el seu fill Yago , que corona un pedestal dissenyat per l’arquitecte municipal Periel en el que hi figura una part de la partitura de la sardana dedicada a “El Ferm” , el mític pescador mataroní.

Ni jo, ni em sembla que quasi ningú es va assabentar de l’acte , del que tampoc he trobat imatge gràfica enlloc ( substituida per la dels fills dels homenatjat ) ,el que em suposa que de nou l’Ajuntament s’ha cobert de glòria amb el servei de premsa , a bon segur el pitjor del que disposa qualsevol ciutat de gran i mitjana importància del nostre país.

I no ho dic jo , ho deia aquest passat cap de setmana i en la seva col·laboració al programa “Òptica” de TVM , la Teresa Carreras cap de continguts dels mitjans periodístics municipals , i ho feia de manera explícita i contundent.

Massa vegades hem dit que potser un dels més greus problemes que té el consistori mataroní està en la seva absoluta ineficàcia en explicar als ciutadans les coses que fa , ja que en fa i moltes les fa bé. Però sigui pel que sigui la petita marinada del Maresme fa volar les noticies i tota comunicació va en orris.
Be farien Baron , Bassas i Fernández , tres homes obsessionats per tot el que surt publicat en relació a L’Ajuntament , mirar menys de portes en fora i posar en solfa un departament imprescindible per a una ciutat que vol ser moderna i vol aparèixer en el mapa.

ARTISTES

D’entre els noms que apareixen en la llista de Cusachs hi ha el de Rafael Estrany del que es commemora el 50 aniversari de la seva mort.

De Rafel Estrany molt poc en coneixen les recents generacions , quan a la seva gran qualitat artística caldria afegir la seva tasca de mestratge i el seu paper fonamental en la posta en marxa del Museu de Mataró , alhora que caldria recordar el seu paper de valedor dels tresors artístics de la ciutat en el decurs de la Guerra Civil.

Per tot això i per molt més estaria bé realitzar una nova mirada al treball del mestre , però més en aquest any en que coincideixen dos fets ben relacionats amb l’artista. Per un costat l’efemèride de Santa Maria ,basílica de la que va aconseguir salvar importants tresors , i per l’altra que a Ca l’Arenas s’han dedicat amb escassa fortuna a relacionar art i viatges. En Rafael Estrany , artista reconegut mundialment pels seus gravats va aconseguir les seves millor fites en els seus desplaçaments al que podríem dir “Països Baixos” , essent l’escola de caire flamenca la clau de bona part del seu treball.

Però és clar quan hi ha un desconeixement tant absolut de la petita història artística local , el que succeeix no és oblit i si incapacitat . Justament la que regna en el Museu al que ell va donar vida.
(L'obra reproduïda és un aiguafort d'aquells moments , amb la catedarl d'Ambers)

EDUARDO GONZALO

M’agrada el ciclisme. Tinc encara al cap aquella Gimsom que em vaig comprar amb els estalvis de molt de temps , que comprenien Reis , Sant i aniversaris.

Amb ella i amb el meu germà i amics vaig fer molts quilòmetres per les carreteres comarcals. La nostra volta preferida era sortir d’Argentona , anar a Dosrius , passar per Can Bordoi fins a Llinars , d’allà a Cardedu , tornar a Dosrius , baixar als Quatre rellotges i dirigir-nos a Parpers i la Roca , per tornar per Sant Bertomeu i Orrius. Ara sols de pensar-hi , ja suu.

En aquells temps ( tretze , catorze anys ) aquestes passejades les fèiem després de veure el Tour a casa d’en Pere Teixidó. Coneixiem tots els corredors i ens emocionàvem amb Merck , Ocaña , Pérez Francés , Gómez del Moral, etc... als que sempre anàvem a veure per la Mercè a la Pujada a Montjuic.
Ara segueixo el tour en els diaris i en els caps de setmana intento veure el final d’etapa, i de fa tres anys ho miro més ja que corre un mataroní, l’Eduardo Gonzalo que és cosí germà , d’una gran amiga de la meva filla petita.

Vaig seguir dia a dia el seu debut i vaig estar ben content de que aconseguís acabar la carrera. L’any passat va tenir mala sort i es va trencar en els primers dies de carrera , i enguany està fent un gran paper , i avui mateix ha estat en els llocs capdavanters , amb minuts televisius inclosos.

Quan ja es porta una setmana de carrera , l’Eduardo ocupa el lloc 34 de la General que no està gens malament i és el sisè de la classificació dels corredors joves. Porta el dorsal 125 i corre en un equip francès l’Agritubel , una empresa de catalans que es dediquen a tubs per l’agricultura , és a dir els “Sabater” del Sud de França.

Bo seria per exemple , que aquest dimarts que es diada de descans , el regidor Ivan Pera li fes arribar un missatge de recolzament de la ciutat. Son detalls que cal fer i que s’agraeixen i que corresponen al paper de la comunicació del Consistori, però com que aquesta....

dijous, de juliol 10, 2008

LLUM DE SANTES

L’exposició de fotografies de Les Santes de l’any anterior és l’acte que serveix per començar a escalfar motors per la festa que ja s’ensuma. Artísticament parlant però és un repte que any rera any augmenta en dificultat ja que malgrat que Les Santes son del tot polièdriques , quasi totes les cares han estat ja emprades en les edicions anteriors.

Així el fotògraf convidat ha de tenir suficient enginy , sensibilitat i capacitat creativa per donar una volta més al cargol i sorprendre al visitant amb un mirada novedosa , fresca i atractiva que permeti subjugar-lo, sabent que aquest està disposat a sentir-se espectador d’una festa de la que se sap protagonista. Un fet que enguany i de la mà d’Isaac Benito no succeeix ni de bon tros.

Hom sembla estar d’acord que el millor és disposar d’un eix fort que serveixi d’element unificador a la diversitat d’elements i conceptes que comporta la festa . Benito ho ha entès també així apostant per la llum de la festa , elevada a títol de l’exposició ( “Llum de Santes”) , però alhora l’ha traït amb una mirada dispersa, variant i inconnexa que refreda el conjunt , el fa poc trempador , i el deixa caure a un nivell de mediocritat que gens l’afavoreix.

Vist així la mostra queda partida en dos conceptes. Per un costat un nucli dur ,potent ,estructurat al voltant d’aquesta “llum” de la que parla l’autor a la que sap treure bon suc amb un acurat concepte estètic i un ritme compositiu que convida al diàleg. Per l’altra un conjunt d’obres d’acompanyament de bona factura tècnica , però de molt escàs pes específic i de menys nivell representatiu.
A més no l’ajuda en res el muntatge de la mostra , establert en una concepte pla , molt poc atractiu , sense cap aposta per l’agosarament i que disposa com a plat principal aquesta aposta visualment atractiva dels focs d’artifici però que curiosament és la que acaba per ensorrar el conjunt expositiu ja que donant-li privilegi vulgaritza a la festa ja que l’homogeneïtza amb la resta ( a totes les festes hi ha focs artificials) , oblidant que si existeix una exposició com aquesta és pel fet de que Les Santes son un quelcom diferent , amb un esperit personal, sempre difícil de copsar si un no se sap submergir en elles.

Una exposició dons en el que l’evident atractiu visual de la correcció tècnica s’esmuny en la feblesa del concepte i en una presentació poc treballada que la converteix en una exposició fàcilment oblidable i que estem convençuts no deixarà pòsit en la bona col·lecció de mostres fotogràfiques que s’atresoren amb els anys.


Llums de Santes”. Fotografies d’Isaac Benito
Ateneu Caixa Laietana del 10 al 31 de juliol de 2008

dimecres, de juliol 09, 2008

JOVES SELECCIONATS SANT LLUC 2007

Una de les millors pensades de la gent del Sant Lluc va ser la que realitzaren ara fa quatre convocatòries , escollint d’entre les obres dels artistes joves representats a la col·lectiva el treball de quatre d’ells als que s’oferia la possibilitat d’una mostra individual, que enguany es celebra en aquests dies a l’Espai Zero de l’Ateneu.

Una pensada que cal lloar en el que es mereix però que caldria polir en els petits detalls com per exemple reduir a trenta l’edat per ser escollit o limitar el nombre de vegades en que un artista pot ser triat , ja que si no algun creador per la seva qualitat ( Pol Codina per exemple) pot eternitzar-se en l’elecció.

Enguany el resultat de la mostra és prou satisfactori , divers en el concepte i els resultats , però amb un to general que malgrat les “relliscades” pròpies de la joventut manté un to alt que preconitza un futur ben esperançador per als protagonistes.

Màximo Almeida lògicament ens ofereix una cara ben diferent a la que justament ara mateix presenta a “Quatre”. La seva sèrie obscura es substituïda ara per un treball d’arrel més naturalista , mantenint el recolzament en aquest realisme extrem en el que es mou amb comoditat i en que ara juga mantenint un punt de discordància , en una mirada que volent ser fidel presenta alhora un punt de reflexió poètica , dura o sensible , amb la que retorna a si mateix , a aquest Màximo Almeida humanista en ser i essència.


Jordi Arcas és jove , molt jove. Els seus dinou anys el porten obligatòriament a la dispersió , a l’aposta per tot i encertar tan sols a voltes. El que passa és que quan encerta ( com per ex. en l’obra reproduïda o en alguna que altra marina aquarel·lada ) els resultats son prou atractius com per veure que allà hi ha essència encara que altres obres que s’exposen al costat el resultat és tan pobre i mins que un pugui preguntar-se com ha pogut ser escollit.

Joventut diví tresor però alhora temps de canvis i divergències. Ara a Jordi Arcas li toca triar el seu. En el presentat hi ha la cara i la creu. Tan sols ell pot, i ha , d’escollir. Espero que encerti , i si es permet escoltar un petit consell que ho faci per la llibertat . Justament és allà on es troba el millor d’aquest jove creador de Canet que ara ens mostra les seves beceroles.

Que dir de Pol Codina que els bons afeccionats no sàpiguen o no intueixen. En el seu paper de gran esperança / realitat de l’art local , en Pol disposa d’intuïció, creativitat i tècnica i així el resultat ha de ser indefectiblement com el d’ara mateix que no mereix altra qualificatiu que el d’excel·lent.


Pol podia haver caigut fàcilment en el sempre agraït pecat del decorativisme. En ell hauria aconseguit fàcils afalacs , però ha estat llest i ha estat atent a aquells que el convidaven a no baixar la guàrdia , a apostar sense embuts per la realització pura sense amagar soldadures , cargols .... , a deixar que l’obra surés per sobre de tot , i el resultat final és tan positiu com aquest que ara presenta i que el confirma com a futur / realitat. Un camí ara encetat però del que no es veu de cap manera quin serà el final que s’intueix , de totes totes , absolutament positiu.



L’arenyenca Ruth Gallofré és en certa manera la sorpresa de la mostra . La seva peculiar obra que mereixia la selecció s’ha convertit en una selecció compacta i homogènia que aposta per una creació en la que conjuga elements primitivistes , geomètrics i cromàtics per aconseguir un peculiar idioma plàstic personal que essent ben atractiu a la vista , obliga a una mirada més profunda per anar copsant la sensibilitat i el joc que ens ofereix.
Potent en la realització , a la que ajuda un joc cromàtic agosarat , Gallofré aposta per aquests sensibilitat de segona lectura , en aquella aparença que sembla portar a enlloc i que en canvi en l’atenta mirada s’observa en claredat una reflexió que mereix tota atenció.

Quatre artistes diferents però amb prou capacitat de creació com per captivar a tot aquell a qui agrada descobrir el que serà realitat ben aviat.
Quatre noms que cal apuntar ja que en certa manera alguns d’ells ja son una absoluta realitat.

IV COL·LECTIVA “JOVES ARTISTES SELECCIONATS SANT LLUC”
Àmbit Zero. Ateneu Caixa Laietana
Del 4 al 31 de Juliol de 2008-07-09


L’ART A LA FRANJA

Fa tant del polèmic contenciós entre els bisbats de Barbastro i el de Lleida al voltant dels tresors artístics del Museu Diocesà que ja fa pudor.
Ara davant la situació hi ha un bon grapat de gent que s’ha mobilitzat per arreu. A Mataró i de la mà del magnífic historiador que n’és en Joaquim Graupera m’arriba la darrera mobilització en afany de difusió cosa que faig sense embuts, tot pensant que és
lamentable arribar a certes cessions, convertides en renúncies absolutes.
Aquí trobeu el manifest que un signa amb tot convenciment.


El proper dimecres 23 de juliol de 2008 a un quart de nou del vespre,davant el Palau Episcopal,carrer del Canonge Brugulat, 22 de Lleida, hi ha convocada una mobilització popular en defensa del patrimoni artístic de les antigues parròquies de la Franja que ara estan al Museu de Lleida i que són reclamades per les diòcesi d'Aragó. Amb el lema "DIGUES NO ALS QUI ES VOLEN APROPIAR DE LES OBRES DEL MUSEU DE LLEIDA" s'intenta concienciar i fer força per salvar la unitat del Museu de Lleida.

Sortiran autocars des de: Barcelona, Girona, Mataró, Reus i Tarragona. (Preguntar per altres punts).
Preu: es demanarà una contribució voluntària .

Estem fent un autocar des de Mataró. És gratuït, només es demanarà la voluntat. Per altra banda, diverses entitats mataronines, entre elles el Grup d'Història del Casal, hem convocat una roda de premsa pel proper dilluns dia 14, per adherir-nos a la “Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida” i mirar de crear consciència ciutadana.Tot s'està fent a cuita-corrents perquè la Nunciatura, el bisbat de Barbastre-Montsó i l’administrador apostòlic de Lleida (el bisbe de Tortosa) han fet sobtadament un acord en el mes de juliol per arreplegar-nos a tots desmobilitzats i a les portes de vacances.

Contactes:
Per Mataró i el Maresme: Joan Comellas i Baulenas Tel. 93 798 81 44 i 617 31 47 81
Per altres llocs - Reserves de plaça: 697.976.545 o bé info@esglesiaplural.cat

MANIFEST

"APROPIAR-SE: Fer que algú no tingui una cosa que posseïa o una cosa que necessita.

Al llarg del temps han estat i són nombrosos els intents d’abatre Catalunya anorreant: la llengua, la cultura, la història, els recursos, la identitat i la memòria col·lectiva. Ara, de nou, ens volen privar d’allò que ens pertany, d’allò que forma part de la nostra identitat. Els bens en litigi són propietat de Lleida, varen ser comprats legalment per evitar que fossin adquirits per col.leccionistes privats, o bé corresponen a donacions documentades.

Els bens del Museu de Lleida no són un afer eclesiàstic, són patrimoni de tot el país, són un assumpte nacional.

Les obres d’art que reclama injustament el bisbat de Barbastre-Montsó són una part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la nostra memòria històrica. Són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres germanes de la Franja eren part de Catalunya.

Espanya manté la dèria d’aniquilar la personalitat nacional catalana, i des de sempre ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l’Església espanyola i en algun o altre bisbe de les diòcesis catalanes.
Exemples d’aquesta secular intencionalitat genocida respecte de la identitat catalana en són les segregacions de parròquies de la franja, la pretensió de posseir i deslocalitzar unes obres d’art que expliquen la història que no volen reconèixer.
Ara aquestes obres estan en greu perill i ens toca a tots, a tu, a cada un de nosaltres defensar-les i dir als nostres governants i polítics que amb la identitat del nostre poble no s’hi mercadeja.

Si nosaltres, la ciutadania, restem en silenci, serem còmplices de la gran injustícia i arbitrarietat que ens volen imposar. PLATAFORMA CÍVICA PER LA UNITAT DEL MUSEU DE LLEIDA"
Per a més informació
Manifest sobre les obres d'art de la Franja
http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8412/
Església plural
PROGRAMA
18.30 h Sortida dels autocars des dels punts de trobada.
20.30 h Arribada a Lleida (davant el Palau Episcopal).
20.45 h Inici de la marxa de protesta fins el Museu.
21.00 h Intervencions: 1.- Historiador; 2.- Societat civil de Lleida; 3.- Representant d’Església Plural de Barcelona; 4.-Portaveu de la Plataforma (llegirà el document que es lliurarà al Parlament, al Conseller de Cultura i a les autoritats locals.
21.30 h Actuació musical.
22.00 h Piscolabis. “El bisbe,....al plat” (pa amb tomàquet, bisbe i altres embotits)
23.00 h Retorn cap a les destinacions de sortida.

dilluns, de juliol 07, 2008

EL COLÓS

























Ha estat notícia de tots els diaris el fet dels dubtes raonables apareguts al voltant de l’obra “El Colós” , atribuïda fins avui mateix a Goya , i que ara alguns experts reivindiquen com treball del seu deixeble Asensio Julià.
En espera de l’informe que editarà El Prado a final d’any, tots els experts diuen la seva defensant una i altra aposta , discutint per detalls com unes lletres ( inicial AJ ) que indicarien l’autoria , que per altres en canvi esdevenen números (18) corresponents a un inventari realitzat a la mort de Josefa Bayeu esposa de Goya.

Al costat d’aquests detalls més curiosos que no pas artístics apareixen teories diverses , contradictòries i a vegades ben especials , i més quan venen de la mà dels grans experts de Goya. Frases com les de Wilson-Bareau defensant que “ sense atribucions dubtoses l’artista és més coherent” , o apostes dient que Goya no es repetia mai , o parlant de la imaginació de l’autor, provoquen una certa sensació de dilema artificiós.
No entrarem pas en la discussió, de la que és difícil tenir opinió pròpia , el que si val la pena és reflexionar al voltant de si una obra val per si mateixa o val en raó de qui la signa.

“El Colós” fins ara ha estat a El Prado essent admirada per tothom i considerant-se una obra prou important. Si ara no és de Goya i sí de Julià , amb totes les consideracions que comporten artista i deixebles en aquell temps, l’obra ha de gaudir del mateix reconeixement , encara que automàticament ha perdut bona part del seu valor en el mercat. És la tan repetida anècdota de Picasso que quan algú li demanava un dibuix dels molts que esgarrapava per arreu ell li donava , però quan li demanaven el signés ho feia i llavors deia : “ara val...” , i afegia la corresponent esgarrifosa xifra de milers de francs , dòlars o pessetes. Per això quan apareixia la sorpresa de qui havia demanat el dibuix la resposta era contundent: Era gratis per què llavors era un dibuix. Ara ja no és un dibuix, ara és un Picasso.

Bona part de la culpa d’aquesta fixació per la signatura estarà en la crítica d’art , a bon segur la més acomodatícia en totes les arts. És habitual trobar crítiques incendiaries davant algunes pel·lícules , muntatges teatrals, llibres , discos , actuacions , concerts .... d’artistes , músics , literats ... del més alt nivell. Quan algú pensa que el presentat és dolent , no hi ha compassió . I l’exigència és més gran com més alt és el reconeixement de l’artista.

En el camp de la plàstica no succeeix així. Existeix tal respecte per el creador reconegut que ningú gosa ni tan sols aixecar la veu , encara que el presentat no tan sols no respongui a les obligades exigències del seu nivell , ans tampoc a qualsevol benevolència d’opinió. Un pintor , escultor..., quan ha assolit un cert nivell esdevé un intocable. I això que per la peculiaritat de la seva creació, molt més abundant en nombre que les d’altres creadors , és més possible l’error i la baixa qualitat. Però no és així.

Si “El Colós” es demostra que és de Goya seguirà ocupant espai preeminent en Museus , llibres i exposicions. Si és d’Asensio Julià la seva vida s’ha acabat , convertint-se en un senzill bon treball ( artesà, per favor) d’un acurat deixeble.
Potser per això l’art està com està i arriben a primera fila creadors dels que no faríem ni puto cas en una col·lectiva de poble.

DE CONGRESSOS I ELECCIONS

Molt del que pensar , reflexionar i parlar davant dels “congressos” de les entitats més importants del país , és a dir PSOE , PPC i Barça.

Bon congrés el del PSOE , encara que ja se sap que quan bufa el vent de cara... Però val la pena valorar i molt positivament el gir a l’esquerra davant de postures prou importants com ho siguin laicitat , avortament , aposta per la cohesió social....etc. Unes apostes que esperem vagin més enllà de les paraules, com en altres ocasions.
En el que pertoca al nostre país els resultats no son tan satisfactoris. Els oficialistes estaran contents amb Chacon i Iceta a dalt de tot , fet que evidentment no fa gens de gràcia als pocs catalanistes que encara tenen veu en el PSC, per que de la resta quasi res de res.

Certament hi ha hagut una postura oficial de defensa del català , però si em permeteu dir-ho, crec que molt amb la boca petita i sense cap mena de convenciment. En aquest cas hi ha hagut la sort que davant l’aberració del manifest del castellà i la postura del PP , al PSOE no li quedava cap més remei que defensar just el contrari , i amb tota vehemència, però molt em temo que amb una transcendència tan minsa que serà inapreciable.

Del federalisme i del grup propi , d’un, un apunt sense cap mena d’importància i de l’altra ja sabem que ara no toca.

En resum un congrés de mirada cap el futur amb Leire Pajín ( barreja curiosa de Marisol i Montse López) , però en el que com sempre els catalans malgrat el nombre de diputats que aportem a l’estat som plat de segona taula , com avui encertava amb tota claredat un reputat analista polític , titllant al PSC d’etern grup que intenta incidir , però que mai aconsegueix decidir , el que no deixa de ser una trista però encertada definició.

En quant al congrés del PPC ha estat bé la cosa. He de dir que he tingut enveja de la revolta d’alguns , entre ells en Paulí Mojedano , que han estat capaços d’enfrontar-se al dirigisme absolut amb el que els aparells dels partits dominen tots els elements del poder, per petits que siguin , anteposant fidelitats a qualitats , i servilisme a eficàcia.

Ja sé que fent-ne observació a distància el més segur que tot no serveixi per a res i que al final tot sigui foc d’encenalls, i que tots tornin al lloc i paper que els hi pertoca . Però m’agrada aquest trencar normes i aquest incordiar a l’aparell que sempre creuen estar per damunt del bé i el mal i generalment l’erren de totes totes.

Una postura que si algú l'hagués dut a terme davant la llista presentada per l’aparell local del PSC en les darreres eleccions municipals , ens hauríem pogut estalviar aquest govern tan dèbil , amb tant poca capacitat , que està convertint aquest mandat en un diari pas enrera en el progrés de la ciutat.

Finalment queda Laporta , encara que per ell no val disposar ni de tan sol el minut de son que perdem parlant d’ell. Encara que coneixent de fa ja molt temps la seva catadura moral ( ell i Masfurroll son les dues persones de l’entorn del Barça més perilloses per la seva manera de ser i actuar) pensem que l’orgull impedirà la seva obligada dimissió, encara que seria bo esperar que algun dels seus amics li faci entendre que és un “home mort” en qualsevol faceta pública.

Encara que ara seria de justícia , al menys per reciprocitat , que Montilla o Mas el convidessin a esmorzar. Seria tot un detall.

dissabte, de juliol 05, 2008

CAP A ON CORRE L’ART ?

Amb aquest suggerent títol , Patricia Tubella des de Londres explicava l’altra dia als lectors de “El País” la performance que amb 50 atletes s’està celebrant aquests dies a la Tate Britain de Londres de la mà del sempre polèmic Martin Creed , guanyador del Premi Turner 2001.

Es tracta d’un grup de velocistes que es van rellevant cada 30 segons mentre corren per la Galeria Duven de 86 metres de llarg. La reflexió de l’artista és dir que si es pensa que la mort comporta estar completament quiet , vol dir que el màxim moviment possible ,que és córrer , és un signe absolut de vida. I si l’art és vida....”. I heus aquí als atletes corrent per “fer” art.

Tota aquesta història ha portat força cua. La crítica s’ha dividit i mentre per un costat s’ha celebrat l’acció, per l’altra ha rebut per tots costats, especialment titllant-la d’oportunista per tots els interessos que s’han mogut al costat ( està pagada per Puma , s’acosten els Jocs Olímpics , ha rebut tot el suport de Sotheby’s ...) provocant de nou el debat al voltant de l’art contemporani del que Creed n’és ja un mite per les seves experiències en les activitats humanes bàsiques , com ha estat en altre treballs amb vòmits , defecacions o sexe com a protagonistes.

Un debat aquest de l’art contemporani que s’està fent ja recurrent. He dit moltes vegades que l’entenc com un fals debat. Per un costat existeixen les arts plàstiques , contemporànies en la seva evolució i per l’altra les arts visuals , mescla de diferents conceptes artístics generalment ben diferents als plàstics. El problema és quan ambdós cohabiten en sales d’exposicions , col·leccions i Museus.
La diferenciació de conceptes i treballs tan radicalment diferents haurien de poder acabar amb l’eterna polèmica de qui és qui , i qui és el veritablement contemporani. Ho son ambdós i en espais ben diferenciats.

Una polèmica que queda ben present a Mataró amb l’aposta unidireccional de l’IMAC a favor de les arts visuals i en el seu permanent intent d’ofegar les arts plàstiques . És clar que potser vist el vist a la Generalitat , caldrà fer un tomb.

Avui és feia avinent que Santa Mònica ( CASM) redefinia el seu paper i les arts visuals perdien el protagonisme d’ara el que ha provocat la immediata resposta d’Ignasi Aballí. Un tema complex amb una solució difícil ja que cal executar un principi fonamental que és que el ser “artista visual contemporani “ no és sinònim de qualitat . I si portem la qualitat per davant les respostes , no hi ha dubte , son molt diferents.

ALÍCIA FRAMIS

Curiosament quan s’enceta el debat al voltant del CASM , el protagonisme expositiu està en la mataronina , resident actualment a Shangai , Alícia Framis. A bon segur la més internacional de les nostres artistes en això de les arts visuals , i alhora absolutament desconeguda a casa seva.

Framis treballa en un projecte comú amb d’altres artistes com és de reconvertir la presó de Guantánamo en un Museu de l’horror una vegada sigui clausurada la presó.
Per això realitza una intervenció en la que una veu recita com si d’un mantra es tractés els noms de tots els presoners mentre una llum tènue il·lumina de forma intermitent el mar de cascos de moto que han estat seccionats en similitud amb la fragilitat dels presoners.

Una instal·lació unànimement reconeguda que vist l’habitualment pèssim nivell de les mostres contemporànies que ens ofereix l’IMAC , bé estaria que aterrés a casa ja que una mostra com aquesta podria servir al menys com a coartada a tot el seu programa plàstic.

CAN XALANT

Parlant d’Alícia Framis , hem recordat que fa poc va realitzar un treball conjunt a Can Xalant i ens ha vingut al cap que desconeixem quin és l’estat contractual d’aquest Centre,
Era el mes de gener quan l’Ajuntament renovava per sis mesos la concessió en espera de la resposta de la Generalitat , que avui per avui desconeixem del tot.
Com està el tema de la concessió de Can Xalant?. Algú pot respondre ?. Ho agrairíem.

dimecres, de juliol 02, 2008

FESTES DE BARRI : SÍ O NO ??

En Joan Salicrú encetava en el seu darrer post un tema important però que sempre queda així ,encetat , - i mai ningú vol acabar d’esberlar el meló - , com és el cas de les Festes de Barri , anomenades en correcció política “Festes Populars”.
És aquest un tema que hauria de merèixer un ample debat i que sempre en petit comitè hom sembla estar d’acord en que cal fer coses per reconduir la situació ja que el nivell de la gran majoria és paupèrrim , no aconseguint ni de bon tros assolir els mínims de dignitat que una festa que es consideri com a tal hauria d’aconseguir.

Les festes de barri neixen en uns moments d’alta reivindicació social, servint d’element cohesionador de la mateixa , alhora que eren mirada als orígens , en contraposició a unes Santes de clara mirada mataronina.
Eren temps de barris potents com Cerdanyola , Rocafonda , la Llàntia..... Barris on la gent seguia baixant a Mataró , com si d’una excursió es tractés. Barris d’una identitat quasi no contaminada . on els costums de les terres d’origen seguien dominants , convertint-se en veritables regions exteriors. Temps en els que aquesta mirada personal i melangiosa donava per si mateixa sentit i sentiment a la festa.


Sortosament la realitat actual és ben diferent. Els barris tradicionals han canviat del tot , fruit d’un allau de nouvinguts per un costat i del trencament endogàmic que ha produït un mestissatge intern , barrejant orígens i costums.
Els barris han perdut orígens interns , però també externs. Ningú de les casetes del Decathlon dirà que viu a la Llàntia , com ningú de les casetes ran la Rda Oleguer dirà que és de Vista Alegre , i els propers domiciliats als habitatges de l’Abanderado , diran que viuen a Cirera.

Les festes de barri perden així el seu sentit original, prou valuós , per convertir a les mateixes en eines competitves per veure qui la fa més grossa, qui la fa durar més i qui porta més comensals a la paella popular , i sobre tot , qui s’acosta més a Les Santes , mirall i guia.
És dons del tot normal que durin dos o tres caps de setmana ( Cirera ) , que tinguin festes d’Hivern i Estiu ( La Llàntia) , que discuteixin per l'element que aporta l’Ajuntament ja que justament a la festa veïna hi va assistir en...

Les festes esdevenen així en un repetit i repetitiu programa ( tallar i enganxar) , generalment escrit en la totalitat o en la major part en castellà , en la que apareixen pallassos per a la quitxalla que no passarien el més mínim control pedagògic , un parell d’activitats del gust de la gent de la junta , el que pot portar del tai-txi als concurs de cuina o dibuix infantil. Tot això amanit amb el toc autòcton d’unes havaneres , desplaçades ara per els correfocs. Al que cal afegir un ball de patacada en la que l’orquestra anuncia el ritme per així poder portar el compàs.
Tot acabant amb un parell d’actuacions diverses , d’entre elles alguna dels Casals d’Avis , i acabar amb el plat fort amb un festival “regional” amb “coros y danzas” de qualsevol de les molt recolzades entitats que tenen en la cultura “regional” el seu sant i senya. Enguany amb el morbo afegit de veure si ballarà Ana Barrera que demostrada la seva inutilitat com a regidora , hom espera les seves habilitats com a balladora que era la seva gran virtut segons els seu currículum electoral.


Amb tot el dit , - que correspon a la realitat de la gran majoria de festes de Barri-, hauria de quedar clar per tothom que cal donar la volta al mitjó. Les festes de Barri han de generar integració i cohesió social en un entorn tan clar com ha de ser el de la nostra ciutat ( Mataró) i el nostre país (Catalunya). I al voltant d’aquest eix s’han de moure. I sols al voltant d’aquest.

Cal fer dons una proposta ben diferent. En primer lloc cal implicar a Les Santes per que aquestes deixin de ser com alguns diuen , la festa de Mataró Centre i esdevingui la veritable Festa Major de tota la ciutat amb activitats diverses i diversificades en els més diferents indrets de la ciutat , trencant el cercle viciós d’entre muralles . Unes Santes de tot Mataró i per a tot Mataró , pesi a qui pesi, i caigui qui caigui. Potser així arrambaríem amb el primer piló, aquell de la necessitat d’una festa personal ja que la festa col·lectiva no se sent com a pròpia.

Amb tot això no dic ni vull dir, que cal eliminar tot aquest desori festiu , però sí que cal refer tota la història i tenir sempre molt clar que han de ser els propis veïns aquells que carreguin amb el cost d’una festa que és seva i solament seva i per desig propi.

Defenso aferrissadament unes festes de barri en les que l’Ajuntament col·labori amb els elements físics precisos ( empostissats , tanques, guàrdia , tall de carrers... ) , ho faci també amb un element festiu diferenciador que ha d’anar molt més enllà de qualsevol element de l’entorn festiu de la ciutat , és a dir que estem parlant d’una bona orquestra , un concert de jazz , una peça de teatre al carrer...., i amb una subvenció per part de l’IMAC en cas de programar actes de veritable nivell cultural, que en bona part haurien d’anar sols a càrrec seu.
Però la resta ha de ser a càrrec dels Veïns que han d’espavilar-se per aconseguir fer realitat les seves fites o els seus somnis.

Un tema certament complex , amb difícil lectura ja que els barris i essencialment les seves associacions de veïns son poderosos instruments del poder o de l’oposició, als que cal cuidar de manera intensa , ja que en els barris està bona part del graner de vots del poder.

Però potser ha arribat l’hora de dir prou. Cal regenerar les vicioses i viciades associacions de veïns, amb una influença més política que veïnal, amb dirigents dubtoses de massa coses , i cal retornar els barris a dos sentits essencials quan estem ben començat el segle XXI , com ho són el sentit de ciutat i el senti de barri com element de progrés , en el que la festa és tan sols un element accesori.

Defenso aferrissadament que les festes abandonin Cultura per passar a Participació Ciutadana. Defenso que les Santes sigui la Festa Major de tot Mataró , i feta realitat per arreu. Defenso unes Festes de Barri executades i finançades pels propis veïns , amb un petit ajut oficial.....

Defenso tot allò que m’han dit d’una o altra manera aquells que ara manen, i que creuen en una ciutat cohesionada , amb festes comuns i fugint d’una evident xenofòbia enerves el fet català.

Son coses que avui les defenso ja que les crec , però que he sentit en veu de bona part dels que manen i dels que estan a l’oposició, i que ells ( tots ) mai s’ha atrevit a dir públicament.

Defenso una veritables festes de barri. Per això maleeixo els ossos a aquells que aquest cap de setmana convertiran en territori caspós allà on visc.
Aquesta setmana arriben les festes de Molins / Torner / 1er de Maig. Cal acudir a la seva crida. Després d’acostar-se un entén molt bé que en això de les Festes de Barri hi ha més trampa que cartró , i que cal posar urgentment fil a l’agulla.

Ho faran?, segur que no. Qui mana està pendent més de tenir criteri de futura reelecció que no pas criteri de Govern. I hem de tenir-ho ben clar. Als barris hi ha massa vots com per ser sincer i ètic amb si mateix i dir prou a la disbauxada carrera festiva dels mateixos.

dimarts, de juliol 01, 2008


Avui paga la pena encetar aquest blog amb la reproducció de l’obra d’Antonio López , “Madrid desde Torres Blancas” , aquest impressionant paisatge urbà de144 x 244 cm, realitzat entre 1976 i 1982 , que ahir en subhasta de Christie´s va batre el rècord referent a una obra d’un pintor espanyol viu , essent adquirida per 1.8 milions d’euros , superant així l’anterior rècord en mans de Miquel Barceló que amb la seva obra “Biblioteca amb Poe” havia aconseguit 1.24 milions.
L’obra d’Antonio López parla tant per si sola que qualsevol paraula seria injusta i perjudicaria la seva visió. Gaudim-la dons en el silenci escrit .

REFLEXIONS BEN ACURADES

Que en Joan Salicrú és un monstre en saber examinar la ciutat amb mirada alhora apassionada i distant , és un fet que sabem tots aquells que el coneixem i que seguim la seva puntual informació , en espacial a Mataró Ràdio, la ràdio de les “3 P” que diu Baron , però a la que li manquen potser les “2 P” més importants com son professionalitat i públic , assolides en ben pocs programes i d’entre ells els informatius que en Joan tan bé dirigeix.

En Joan demostra intel·ligència i coneixement en els seu blog “Riera 48” que a més de permetre als profans treure el nas per el que es cou en aquella santa casa, deixa anar de tant en tant veritats com a temples . Exemple en son els dos darrers post , que us recomano fervorosament , en que encerta de ple en la diana i que haurien de merèixer públiques reflexions.

Deixant per a un dia d’aquests la reflexió al voltant de les festes de barri , tal i com un tenia ja in mente ja que justament aquest proper cap de setmana en seré un qui les patirà , bo es apuntar-se a la comparança d’organització municipal amb Créteil.
Explica en Joan que Créteil , ciutat que encara que més petita que Mataró presenta un evident paral·lelisme amb la nostra , estableix la seva administració fonamentada en 4 grans regidories de total dedicació i un munt de miniregidories amb un responsable que hi dedica poca estona cada dia. Un exemple que be caldria examinar a fons i intentar redimensionar-lo a casa nostra.

Baron , Bassas, Romero, López , Batista i si molt m’apuren Melero. Afegim una regidoria conjunta educació - cultura , i la resta , dons a treballar com tothom.
I no diem cap bajanada. Veure el resum del fet en l’any obliga a pensar que molts son els regidors que han de fer mans i mànigues per complir les hores . I en cas de dubtes veure el que han fet en el seu camp alguns regidors:

Analitzar els papers d’Esteban, Pera , Barrera i la incorporada Aguilar no suportaria un anàlisi d’un consultor poc exigent , i en el cas de Fernández la dicotomia ajuntament/partit hauria d’obligar a altres consideracions.
Diguem-ho com ho diguem , un punt de reflexió que caldria encetar . però entenc perfectament els dubtes de Baron . I llavors , que faig de Fernández, Barrera , Pera , Esteban , Aguilar ....?.

Un dubte que es resol davant la més senzilla de les preguntes. Governo en clau de ciutat o de partit?... Una pregunta , si més no capciosa peò que obre tots els senyals. I per no enganyar a ningú, uns senyals molt menys preocupants que aquells que serien evidents si governés l’oposició.

EXPOSICIONS

Moltes exposicions interessants s’apleguen per inaugurar-se aquest cap de setmana. D’entre elles cal remarcar lal mostra que a Àmbit Zero de l’Ateneu aplega als joves escollits en el darrers Sant Lluc ( Màximo Almeida , Jordi Arcas , Pol Codina i Ruth Gallofré ) amb inauguració divendres a quarts de vuit.
I just una hora abans al Museu de Llavaneres i de la mà de Lluís Bassat l’igualadí Ramon Enrich presentarà els seus darrers treballs en aquesta visió espaial tan personal , del que els afeccionats exigents podran recordar una exposició seva a la saleta de l’Ajuntament de Mataró.
Corria finals del 92 i juntament amb Codina-Esteve i Carme Sanglas va formar la tripleta de “Figuracions”.

Però això és sols història , aquella que mai s’ha escrit i que difícilment s’escriurà . Les causes i raons, millor oblidar-les...

I ja que parlem d’exposicions bo es fer-ho de la que l’Albert Ibanyez realitza a la sala d’art Jove de la secretaria de la Joventut de la Generalitat ( del 19 de juny al 19 de setembre. Agost tancat).
Després del seu “impressionant” treball a Can Palauet , ( un mur absolut tapava la mirada de les seves obres ) Ibanyez reflexiona amb “ Des de fora l’art” “... entorn de les sessions realitzades amb un psicòleg parlant sobre el fracàs de no produir art. Interessat en analitzar els codis i la sintaxi artística Albert Ibanyez opta per enrarir i buscar els límits d’allò permés en art. Fins on puc arribar?. Perverteix els llenguatges de l’art i , conscient que reflexiona des d’aquests, es desplaça fora de l’art per a tornar a la sala amb l’art sota el braç “ ( sic del catàleg inaugural)
Dit d’altra manera: Descansa Albert descansa , que encara prendràs mal.