ROSA CODINA ESTEVE. VACUUM

Que Rosa Codina Esteve és del bo i millor que corre en l’artístic per les nostres contrades és un fet que defenso de fa molts anys. És clar que la defensa no té pas mèrit especial. No son molts els artistes mataronins que poden lluir d’un currículum tan excel·lent. Doctora en Belles Arts. Estudis al Departament d’Art de la New York University i professora titular de cursos a les universitats de Kesington and Chelsea de Londres, la Laguna i Berlín, així com professora de cursos als més diversos indrets del món( Sud-Amèrica, Països Nòrdics, Japó, Europa clàssica)

Això per no dir les seves exposicions en importants Museus i Galeries i que la seva obra honori importants col·leccions, alguna de tan peculiar com la de Biblioteca Nacional espanyola, son signes de la seva vàlua i del reconeixement que  ha tingut la mateixa.

Lamentablement a Mataró és una gran desconeguda , i la seva presència ha estat tan minsa  com que sols ha exposat a la petita sala de l’Ajuntament ( 1988 i 1992) i a Aparelladors ( 2009), el que provocà que fos una de les sorpreses de “Tempus Fugit” amb unes obres que justament marquen  l’inici de tota l’obra que ensenyoreix i honora com mai des de la seva inauguració, les sales de Ca l’Arenas.

L’exposició que sota el títol de “Vacuum” presenta a Ca l’Arenas esdevinguda, avui sí, aquell indret i amb aquella intenció per la que Jordi Arenas en feia donació, és una magistral lliçó d’art i de pintura. Dos conceptes que massa vegades s’estableixen per separat i aquí es conjuguen alhora per arrodonir una simfonia artística sense fi.

Rosa Codina sembla establir la seva filosofia pictòrica molt en el camí del que parlava Paul Klee quan deia que “tot art és sempre un recordar remot: coses obscures, immemorials, fragments de les quals perduren amagades en l’ànima de l’artista.”  

D’aquí les seves obres anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar, per evolucionar en  una musicalitat que va des del gregorià fins a Bela Bartok, amb una filosofia fonamentada en els tons de l’escala cromàtica, sense fugir d'un marc tonal , i interessada en utilitzar formes simètriques i equilibrades, assolint una espiritualitat de caire orientalista en el que es confonen fons i forma, matèria i esperit. Tot en la recerca d’un equilibri interior,  equilibri del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els de més enllà

El singular de la seva obra està potser en que com Gustavo Torner deia de Fernando Zóbel, un artista idolatrat per l’autora, tot radica en que Rosa Codina Esteve sempre i de manera ben conscient no ha volgut res més que la seva obra sigui altre cosa que pintura , mentre que la majoria d’autors pretenen que sigui alhora altres coses, fins i tot per damunt del fet pictòric . Ella ha aconseguit realitzar un art tan coherent amb els principis de la pintura que, coincidint en tants aspectes amb la pintura més actual, la seva obra queda ancorada amb el gran art del passat.

I per aconseguir-ho ha sabut aprofitar la seva capacitat tècnica fora de mides que fa que les seves pintures tinguin un intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar sigui artístic.

Assoleix així un sentit renaixentista de l’art que li serveix per escapolir-se de la dicotomia artística actual  en el que ha quedat ja superat el dilema figuració vs abstracció per passar a ser concepte vs plasticitat o esteticisme. I si diuen que en el musical “o es canta o es crida”, Codina  fa les dues coses a la vegada assolint un sentit estètic tan profund que quan plasma els objectes que son protagonistes de les seves obres, aquests bols, tasses , gibrells, els despulla del seu embolcall temporal i anecdòtic  transformant-los  en elements eteris, lliures i espirituals. Els converteix en anti-matèria.

L’obra de Codina és figurativa en l’aparença però conforme ens apropem a ella, en la veritable i real abducció que produeix la seva contemplació directa i personalitzada, ens introduïm en l’abstracció, deixem i superem la matèria per entrar en l’ànima, en l’esperit. Les formes i línies es confonen i difuminen. No desapareix el color però son la llum i les ombres les que confegeixen un món nou, una nova dimensió, quàntica en diu l’autora , per a mi simplement la dimensió del veritable art , la del que comunica, interroga  però alhora et serena  amb l’esplendor de la seva bellesa.

L’obra de Codina Esteve expressa llum, però no la física, sinó la única que ha d’aportar un creador, la llum que existeix en la seva ment. En el seu cas una ment sadollada d’art i que molt contingudament ens ofereix en les seves escasses exposicions públiques i de la que ara podem gaudir a Mataró gràcies  a aquesta excelsa exposició de ca l’Arenas amb títol enganyós ( vacuum), ja que tota ella està plena a vessar de pintura i d’art en la màxima expressió.

Exposició orgàsmica ,d’obligada i repetida visita per a qualsevol veritable afeccionat a l’art.

Felicitats.

PAL I EL NEGRITO DEL PARC

Ja fa uns quants anys que els Cellers de Mataró aposten per el vi nou de l’any i ho fan amb una acurada tria vinícola i una també ben acurada tria artística , en forma d’etiqueta que encarreguen a un destacat artista local. Enguany la tria ha estat un vi del Montsant i una obra de Pal . I a fe que m’ha complagut i molt aquest maridatge.

 Amant com soc de vins potents i amb cos, els de Montsant s’adiuen perfectament al meu gust i paladar. I que dir del “negrito” del parc  a quí saludo diàriament cada vegada que de casa vaig cap el centre o a algun altre indret que em permeti passar per el Parc Central aquesta joia  de la que disposem els mataronins. El meu bon dia a la seva figura, fanalet en mà, damunt de l’estilístic brollador no falta. I finalment per que qui ha conjugat tot això és aquest gran artista, lamentablement massa desconegut que és en Pal.

Amb l’Artur Palomer “Pal” som bons amics. No d’aquells d’anar a sopar, gresca o vacances, i si de coincidir i fer una llarga i interminable xerrada , en la que cultural i artísticament coincidim molt, o  a vegades del tot.

En Pal ha estat un home important en l’art mataroní, i més ho hagués pogut ser si no hagués tingut aquest punt d’artista dicotòmic  de la plàstica i la música , en el que la darrera sembla haver-li donat més plaers personals que no pas la primera.

En Pal és la baula perduda de l’escola de Mataró, aquella que mai va existir, però a qui va batejar  així un crític boig a qui em sembla conèixer. Amic de l’ànima de Pepe Novellas, - la història artística de Mataró es podria escriure gràficament amb els tovallons dibuixats que s’intercanviaven en les trobades del Llimoner o semblants-, en Pal va estudiar Belles Arts i va ser el gran impulsor del Batxillerat Artístic del Satorras, fet que per si sol ja mereix un ample reconeixement.

Artísticament parlant, la seva amistat amb en Pepe el va apropar a Rovira Brull i Alcoy i el va fer combregar d’una línia artística  social i crítica que en la plàstica s’acostava a una estètica de Bacon. Una excepcional expo a la Tertre va demostrar amplament la seva vàlua

Però a Pal se li feia difícil centrar-se en la plàstica com a  eix del seu creixement comunicatiu. D’aquí els seus moviments cap el còmic i el dibuix. La Pipa d’en Roc i El cementiri son exemple fefaents de la seva capacitat compositiva, assolint el màxim en aquell Història Ilurostrada ( 1991)que al costat de R. Salicrú va exhibir en còmic la història més propera i nostrada.

En els darrers anys sols hem pogut gaudir del bon fer d’en Pal en molt comptades ocasions, en algunes de manera espectacular com amb l’obra “El buit” en homenatge a Pepe Novellas, la música ha estat més atractiva i satisfactòria per ell que el desnortat horitzó artístic local, per això aquesta espurna amb l’etiqueta del vi novell m’omple de satisfacció, i alhora de bon art.

I és que sempre he pensat que l‘únic artista mataroní que ha donat la volta al món i l’ha pogut gaudir des del més alt ( li va tocar fer la mili al Juan Sebastián Elcano) no pot fer-se fonedís de qualsevol manera.

Molt em plauria que les satisfaccions obtingudes amb aquest retorn plàstic, que espero no sigui sols anecdòtic, serveixi per recuperar el gran artista que és ,ja  que segueixo pensant que a Mataró ens fa falta gent amb l’obertura de mires i les capacitats de les que disposa el bon amic i millor artista, Artur Palomer “PAL”.

Brindem doncs amb vi novell jo, i amb aigua ell, abstemi impenitent com és, per aquesta magnífica conjunció que ens ofereixen enguany els Cellers Mataronins

PERECOLL. CRISIS ?

Després de setze anys d’absència expositiva a la seva ciutat Mataró, Perecoll retorna a la mateixa amb una acuradíssima exposició que senyoreja i eleva l’espai expositiu de La Destil·leria.

Discrepo absolutament del concepte que inicia el text de presentació de la mostra quan diu:” L’obra, com si fos una inexorable llei de la física, no es pot sostreure del temps”. Justament penso tot el contrari. Com deia el recentment desaparegut Calvo Serraller: “L’art és un tros de vida universalista i atemporal ”. L’art lligat en el temps i el moment és anecdòtic i no té el pes de l’evolució ni la projecció de la transcendència. I l’exposició de Perecoll s’estableix just en la cruïlla d’ambdues coordenades. Per un cantó és l’evolució de la seva llarga trajectòria i per l’altre és senyal de que la seva obra encara té recorregut per transcendir en els propers anys.

I per demostrar-ho Perecoll presenta un tastet de la seva polivalència tècnica , deixant sols de banda la joieria que en realitat és el seu principi i en certa manera fil conductor. Així la mostra queda presidida per una excel·lent escultura en bronze que en certa manera conjuga dues de les series fonamentals de l’artista: els ocells i els àngels. L’escultura gràcil, estilitzada i quasi flamígera , te potència i alhora ritme i moviment , fet que ve acompanyat per unes textures encertades que potencien les seves qualitats,  la converteix en una obra brillant i espectacular.

L’acompanyen una sèrie de terracotes , amb clar desig de primitivisme, en les que les formes esdevenen imperfectes com si en realitat no fossin peces acabades i si tan sòls projectes d’altres de superior nivell. El fet d’una pàtina innecessària com detall d’acabat els atorga en l’aparença un rang d’inferior quan justament aquest joc primitivista de la peça que sembla precisi del polit final els hi dona força i personalitat i les fa enormement atractives.

Pictòricament , per una part tenim el negre sobre negre, senya d’identitat de la que l’autor no vol renunciar. Ja fa temps que es nota un cert esgotament del tema. Potser per que fa molts anys ja d’aquella grandiosa exposició a la Pia Almoina de tant alt nivell que ara molts treballs semblen purs divertimentos. Sols la peça que podríem batejar com “pastera” assoleix una comunicació directa i punyent, mentre que els altres on demostració d’habilitat i bon fer però amb escassa comunicació, adquirint nivell de peces menors.

Altre cosa son les pintures , que arrodoneixen l’exposició en la sala inferior. Obres treballades, meditades i molt potents que ens retrotrauen a les seves sèries sobre la guerra del golf i aquest ritme quasi renaixentista de volums establerts en una dinàmica de grup. Excel·lents totes elles.

Perecoll titula  l’exposició amb un concepte tan taxatiu com crisi. Una crisi que no apareix pas en la seva capacitat creativa ni tècnica i que no sembla pas que comenci  la seva involució en el sentit de tancar el cercle creatiu, ans el contrari, sembla presentar prou vies d’expansió creativa com per seguir pensant que encara ens queda molt per gaudir d’un Perecoll vital, innovador i amb ganes de seguir seduint al munt de seguidors de la seva obra.

Exposició d'aconsellada visita

(fotografies pròpies i extretes de la xarxa)

GUINOVART MATÈRIC

El Museu del Càntir esclata resplendent en la darrera exposició de l’any presentant una excel·lent mostra que recull el bo i el millor del Guinovart que acull la col·lecció Bassat, compartint espai el Guinovart matèric al costat de les darreres adquisicions que de l’artista ha realitzat el col·leccionista, confegint així una exposició rodona i novadora que a la força ha de cridar l’atenció els bons afeccionats.

No és ara ni l lloc ni el moment per fer glosa del valor de Guinovart , un dels més grans artistes catalans dels darrers anys. El fet d’acomplir-se els deu anys de la mort de l’artista , va convertir aquest any en la celebració d’un any Guinovart que no ha estat el brillant que es pretenia ja que no s’ha dut a terme la gran exposició prevista en el MNAC que havia de convertir-se en l’antològica fonamental de l’artista, però la manca de pressupost i la desgana general del govern català envers la cultura en general i l’art en particular, ha deixat en pobre i escarransida aquesta celebració.

Sortosament a la comarca tenim ocasió de veure i gaudir del millor Guinovart de la mà de Lluís Bassat, gran amic personal de l’artista i a bon segur un dels seus millors col·leccionistes que en les seves exposicions periòdiques ens va oferint píndoles exquisides del seu treball , amanides amb exposicions puntuals com la del Guinovart figuratiu que es presentà fa uns mesos a Can Caralt de Llavaneres i ara aquesta magnífica exposició al Museu del Càntir.

No sé si per que Argentona va acollir durant la guerra Civil als pares de Bassat i hi havia un sentiment de deute, o per qualsevol altre raó, el cert és que la mostra preparada amb cura i tria excel·lent per Núria Poch s’escau com anell al dit al petit bombó que és l’espai expositiu del Museu del Càntir.

 Vista des de fora , a través de gran finestral ja podem veure com senyoreja la gran obra de rostolls , que Guinovart va regalar a Bassat i que presideix habitualment el seu despatx. Ella, a modus de sant sopar presideix una desena de peces  que van des de les matèriques produïdes per Guinovart en el record d’aquell Agramunt que l’acollí en la guerra civil i en la que els materials naturals comparteixen espai en una coreografia de gran densitat espiritual i creativa, amb unes peces més planes però igualment matèriques que conformen  una imatge diferent però alhora complementaria , en les  que destaca l’obra de “L’home amb corbata” una de les més recents adquisicions i peça que ha estat en quasi totes les grans exposicions de l’artista.

Podem doncs mitjançant aquesta magnífica exposició endinsar-nos en l’apartat potser més íntim i sincer d’aquest artista que ha marcat època i ha deixat inesborrable empremta amb el seu fer.

Exposició d’obligadíssima visita  per la que cal felicitar a la gent del Museu del Càntir alhora que agrair la generositat de Lluís Bassat en la cessió i la professionalitat i saviesa de Núria Poch a la tria.

No us la perdeu de cap de les maneres.

Museu del Càntir d'Argentona
del 9 de novembre de 2018  al 5 de gener de 2019

15 X15

Hi ha exposicions que per ser a priori jovenívoles, fresques i divertides alguns les vulgaritzen qualificant-les d’intranscendents i per tant les despullen de tota vàlua. Aquesta consideració és pot aplicar a algunes però de cap de les maneres al “15 x5” la ja tradicional mostra organitzada per la sant Lluc amb els seus socis i que enguany llueix resplendent en la nova ubicació de Moldumat Art.

Una col·lectiva d’aquest tipus no permet presentar qualsevol obra arraconada que es troba a l’estudi i obliga a un treball personalitzat en la que les mides marquen, i molt, i obliguen a  una síntesi en el concepte , la composició i fins i tot la síntesi.

D’aquí que els creadors hagin d’esforçar-se en resumir en la poca superfície de que disposen tot el seu idioma plàstic. I cal dir que la majoria ho aconsegueix , fins i tot estic per a dir, que superant en qualitat als treballs realitzats en dimensions habituals. Les limitacions de l’aposta les convereteix en unes obres molt més pensades i reflexionades i alhora executades amb tota cura, el que en el conjunt les converteix en uns treballs molt valorables al respecte del fer habitual dels creadors.

En una col·lectiva com aquesta amb una setantena d’autors, injust seria fer-ne destacats. Millor és acostar-se a la ,mateixa, visitar-la amb atenció i cura en el segur que obtindran agradables sorpreses, i a més a més per el seu mòdic preu, podeu pescar algun que altre  petit tesor.

Mostra de ben recomanable visita i de la que es desprèn obligada felicitació  a la Sant LLuc i Moldumat

 "15 x15 "

del 8 de Novembre al 9 de desembre

Moldumat Art

CRÍTIC DE POBLE

Ser crític d’art és feina plaent però que comporta forces desencisos  i frustracions per el malament amb que es rebuda. Per a molts els crítics som uns amargats que sols desitgem desencisar als creedors intentant trobar tots els seus defectes i mostrar ben poques de les seves múltiples qualitats. Artistes frustrats diuen que ens dediquem a criticar tot allò que no som capaços de realitzar per la manca de qualitats. I ja no dic res  si del que es tracta es d’exercir la crítica en un àmbit reduït com ho és el local o el comarcal.

Josep Mª Cadena, el gran periodista i crític d’art, em deia que artística i conceptualment res millor que el crític local ja que coneix perfectament l’artista , la seva evolució i les causes o motius que dirigeixen la seva creació. Però alhora hi ha la cara fosca, la dificultat d’atrevir-se a dir a aquell amb qui et trobaràs cara a cara a la carnisseria o a la cua del pa, i que potser les filles aniran juntes a classe. Dir que no, que allò que fa és molt fluix i que cal millorar en allò o en el  de més enllà, esdevé tasca feixuga i molt poc agraïda.

Un, que sempre s’ha definit com a críic de poble, ho tinc molt assumit, potser per això  s’emociona i s’esperona, veient que segueix valent la pena seguir per aquets camí quan reps trucades com la de Rosa Codina Esteve convidant-te a la seva propera exposició a ca L’Arenas i et diu “ que n’ets el culpable de tot el que està exposat” que havent arribat a la jubilació a la docència havia decidit penjar els pinzells per temps indefinit i obrir una sèrie d’ anys sabàtics en la creació, però que llavors vaig arribar jo i li vaig encendre el cuquet amb Tempus Fugit el que la va obligar a crear de nou i d’aquelles magnífiques peces que va presentar han anat sorgint tota la resta per concatenació. Però que l’inici de tot té un nom i un responsable , el d’aquell que segons ella , millor l’ha entès i definit mai. I lògic és emocionar-se.

I si al cap de poc et truca un altre gran artista, Jaume Ribas, per agrair-te les gestions que has fet parlant de la seva obra , per cert magnífica i espectacular, de manera tan elogiosa que vas tocar el cuquet d’aquell gran col·leccionista que t’escolta i es fia de tu, de tal manera que s’ha establert un feeeling  que a bon segur beneficiarà als dos, a la col·lecció i a l’artista 

.

I és clar, un comença a surar i a somiar il·lusionat en els nous projectes que comencen a dissenyar-se com el de la recuperació col·lectiva d’una artista importat i molt estimat en la petita història de l’art local, o en el d’una antològica a l’artista local que més s’ho mereix, que sembla pot començar  dissenyar-se en un futur immediat i en la que l’autor vol que en tingui paper preponderant.

Sens dubte, molt bones noticies que primaveregen un futur després de temps durs i desencisadors.

RAFEL CODINA. MÉS ENLLÀ DE L’OFICI.

Feia tan sols dos dies en que li havien atorgat a ell i la seva empresa el premi de Cultura Mataró per tota una trajectòria artística, quan Rafel Codina March presentava exposició a l’espai capgròs. Després d’unes quantes temporades d’anar-li al darrere , havia accedit a fer públics els seus treballs més creatius , lluny d’aquells també públics, però més en la vessant que haurem de considerar industrial. 

Com bé va dir Ruth García en la presentació, el treball de Codina es mou en la sempre sinuosa i difosa línia que separa sense límits clars l’art i l’artesania, o dit d’altre manera l’ofici i la creació.  Una línia que per se ja va provocar el concepte diferencial d’arts aplicades i d’oficis artístics, i que malgrat el pas dels anys mai ha acabat de definir-se malgrat que en totes elles  han existit creadors de tal magnitud que seria pecat mortal no considerar-los artistes amb tots els ets i uts.

Rafel Codina ens presenta un acurat mostroari dels seus treballs en forja en el que demostra el seu aclaparador domini d’una tècnica i un ofici que no té secrets per a ell. Aconsegueix fer les giragonses més inversemblants per portar al material a plegar-se, i mai tant ben dit,  als seus desitjos creatius i aconseguir al final l’objeciu previst i/o somiat.

Però llavors retorna la pregunta, artesà o artista?. Si ha d’existir resposta a la mateixa, que jo ho dubto, em decanto per la d’artesà ja que el treball certament artístic que realitza està més decantat cap a resoldre encertadament el repte d’una funcionalitat que no pas a cercar les emocions  i sensacions estètic creatives que dona l’art.

Evidentment Codina contradiu a Plensa que afirma que l’art no serveix per a res i que per això és tant important. L’art de Codina  serveix, i tant que serveix, però alhora supura un plaer estètic important.

Per completar la mostra Codina ens ofereix un seguit de pintures , seguint el mestratge de Jordi Arenas de qui va ser alumne i que any rere anys ens mostra  al sant Lluc.

L’exposició té com a llacet un recull fotogràfic de diversos treballs que té escampats en indrets particulars de tot el país.

Una mostra interesant per a certificar el paper de la forja com a element artístic i per renovar el vell dilema d’artista o artesà com a qualificatiu a aplicar a gent que treballen amb la maestria que ho fa Rafael Codina.

Més enllà de l’ofici

Espai capgròs 

del 5 al 28 de novembre de 2018

ALBERT JAIME. ESCULTURES

Ara fa just un parell d’anys que el jurat del 3er concurs de pintura i escultura de Llavaneres, en el que m’hi trobava, decidia apostar per la gosadia i la modernitat atorgant el premi en una apretada decisió a Albert Jaime. Ara, just dos anys després, i quan es materialitza l’exposició individual que complementa el premi , l’artista ens dona la raó mitjançant una magnífica exposició en que es certifica la qualitat d’ aquest jove artista mataroní, afincat al Masnou i professor de forja de la Pau Gargallo que és Albert Jaime.

Albert Jaime és un autor que casa perfectament el seu ideari plàstic, que es correspon al seu sentir vital amb la tècnica més acurada i convenient per fer-lo avinent.

Dominador de la tècnica, juga amb la dualitat de la mateixa ,donant  calidesa en les seves textures però  no defugint la possibilitat de donar-li una visió rugosa i aspre, segons el cas i el motiu. I amb aquest vímets tècnics conjuga el seu sentit orgànic que té en la natura el punt de partida i l’explosió de pensaments i sensacions.

Aconsegueix així unes peces suggerents i altament emocionals que esdevenen en certa manera tàctils  i sensuals ,creant un cert misteri vital en el concepte d’observació / reflexió/ acció del que parla en el pròleg del seu catàleg.

Unes peces que des de la formalitat, van avançant cap una contemporeneitat en  aquestes crisàlides i elements pre-vitals en els que ara sembla endinsar-se.

 

És aquesta exposició d’Albert Jaime una magnífica exposició que ens descobreix un nou nom en la creació mataronina. Un nom que no és pas promesa i sí constatació d’una realitat potent i valent i del que esperem gaudir, i molt, en les properes exposicions i temporades.

Els bons afeccionats cal que s’apuntin el seu nom ja que no tinc cap dubte que pot ser una de les figures dels propers anys.

Felicitats.

PS:- Aquesta exposició és conseqüència del 3er premi de Pintura i escultura de Llavaneres. Justament ara mateix, i fins el 18 de Novembre hi ha el termini per presentar obres per la 4arta edició. El premi és de 1500 euros i una exposició individual. Crec que val la pena participar-hi i animo als artistes a presentar els seus treballs.

NIT DE LA CULTURA

Aquest dilluns Cultura Mataró celebra la segona edició de la nit de la Cultura atorgant tels corresponents guardons. Si vostè llegeix aquest apunt  de blog  especialitzat, vol dir que té un cert interès per la cultura de casa nostra, és a dir de Mataró. I es més que probable que no tingui ni la més remota idea d’aquest acte, que hauria de ser cabdal i capital en l’entorn cultural de la ciutat.

Un acte que mereix sols una petita columna al Capgròs i una pastilla destacada en l’agenda cultural del Tot Mataró, i uns pocs cartells anunciadors, molt poc adients al respecte de l’acte , en els carrers més cèntrics de Mataró. Òbviament si viu a barris res de res , ja que allà no arriba mai la propaganda cultural. I si entra al web de Cultura una notícia més amagada en el bat-i-bull d’actes de la ciutat.

Per a mi la nit de la Cultura hauria de ser un acte potent, un dels actes claus de l'any, que aplegués a  tots aquells que des de les més diverses vessants forment el teixit cultural de la ciutat, però per a Cultura no. Que és això d’aplegar molta gent, de la promiscuïtat cultural?. A on queda l’elitisme cultural de la post-modernitat i el fals avantguardisme. Els creadors?, que vulgars. El que importa és la idea, el pensament. Els executors son un simple obrers qualificats que mereixen l’oblit i el menysteniment.

I em dol i molt. Fa ja uns quants anys vàrem iniciar un projecte de valorar els fets culturals de la ciutat. Eren un premis que hauria atorgat el suplement cultural 5 cèntims que és publicava a capgròs. Fins i tot teníem el disseny del trofeu ( un peu de metacrilat amb una moneda de 5 cèntims i al damunt enlairant-se mig arc de la Nau Gaudí, per un llavors encara no oberta al públic. Però la crisi ho va impedir.

Anys més tard, fart de que si un equip de petanca que pujava de 8ena regional a setena , era rebut per l’alcalde i en canvi  davant d’un fet cultural important els protagonista mai tenia aquesta recepció, vaig reclamar a les xarxes l’establiment d’uns reconeixements de ciutat. Recordo que la proposta va tenir molt bona acollida . lamentablement la va fer seva Joaquím Fernández, i amb la seva ineptitud incommensurable, ajudat per la de Cultura , al seu nivell, van gestar l’any passat aquets engendra  en el que es magnifica la idea i es menystén al creador, amb unes categories en les que de sis categories els creedors artistes sols poden aspirar a dues el de personalitat del mataronisme i el de projecció de ciutat, cap d’elles relacionades directament en el seu fer propi d’actor, músic, artista, escriptor o semblant.

Uns premis a més a més amb la dificultat afegida del nominament dels aspirants ja que han de ser presentat per persones o entitats fora del seu àmbit, cosa que depassa la irracionalitat. Estic absolutament incapacitat per nomenar un aspirant del món del teatre però en canvi si tinc fonaments per nominar un artista. Doncs així no val.

A més a més , amb una falta d’ètica fregadissa amb la il·legalitat denunciable, la weeb de cultura va fer públic el nom dels aspirants als premis. Uns aspirants que molt d’ells no sabien que aspiraven al mateix ( ho dic per que així em va passar en persona l’any passat ) i que per tant públicament podrien perdre un premi al que no s’havien presentant. Simplement aberrant. Veig que després de la meva queixa a la regidora, els noms han estat eliminats del web, curiosament alhora que els noms dl jurat que ara esdevé “desconegut” per tothom, però curiosament puc dir que amb sis categories de premis, sobraven dits de les mans per comptar els creadors individuals que estaven entre els nominats.

Curiosament en el mes 11 de l’any s’atorguen els Premis corresponents a l’any 2017. No seria millor  fer-ho a començaments d’any per premiar l’any anterior, o a començaments de temporada en relació a l’acabada abans de l’estiu?.  I evidentment repensar que es pretén amb aquest premis. Algú pot recordar qui va guanyar l’any passat?. És vergonyós que noms com Maria Rovira, Joan Pera o Care Santos per a dir d’entre molts, amb unes trajectòries impressionants i plens de premis per arreu no en siguin aspirants i que segueixin sense tenir el reconeixement que mereixen de la seva ciutat. Però en canvi aspirin als mateixos gents de l’entorn més proper d’aquesta corrupte Cultura Mataró.

Demà s’atorgaran els premis. I es fa a la nau Gaudí, amb aforament limitat,i  que si es realitza l’acte en la zona habitual no arriba a les dues centes persones. Dilluns passat algunes persones ben properes a mi, rebien la crida a acudir a l’acte per part d’un dels premiats, per a tal de fer claca. Lamentable. 

Curiosament Cultura no ha fet una crida massiva als creadors del seu mailing per anunciar l’acte i donar lluentor al mateix. Amb mi que no hi comptin , a la mateixa hora estaré en un acte tan cultural com un partit de futbol, però lamentaré que una bona idea , com és reconèixer el bon fer de la gent que viu i practica cultura a la ciutat s’hagi desnaturalitzat tant i que en comptes de ser un reconeixement al fer cultural de la ciutat esdevingui en una veritable escopinada a la cara.

Senyor Alcalde, regidora de cultura i tot l’estament Cultura Mataró potser que us ho feu mirar.