dimarts, d’abril 29, 2008

MÉS MUSEU BASSAT

Comparteixo xerrada amb un bon amic i com no parlem del Museu Bassat. Discrepa en part del meu escrit d’ahir ja que considera que el que calia era fer molt més avinent la joia per el futur que es presenta i potser passar una mica per alt aquesta dicotomia política / cultura que a vegades tan difícil és d’esbrinar. Li ofereixo més o menys els raonaments que segueixen i acaba donant-me la raó.

En primer lloc vull que quedi molt clar que estic exultant per la signatura del conveni que en aquesta ocasió estic convençut que sí arribarà a bon terme. Estic content, esperançat, feliç... Ho puc dir més alt o més fort, però no més clar. Però aquest estat d’ànim no m’ha de fer creure que les coses s’han portat com calia. L’opció Bassat ha estat una acció bàsicament política. I a bon segur calia que així fos en l’inici, però no amb aquest absurd abandó de tot sentit cultural, en aquest cas artístic.

El trist exercici d’ahir, culminació d’un secretisme absurd ja que tots havíem endevinat la veritat ( un ho afirmava en un post de començament de mes) era tan sols la recerca d’una foto que en realitat no ha existit. Si un passeja per la recerca de noticies dels més importants portals, podrà constatar que la notícia d’ahir sols apareix a “Terra” i per a més inri tot el protagonisme s’atorga a Sergi Penedès. A la resta , res de res. Cap diari d’informació general ha donat ni tres ratlles a “l’aconteixement”.

La visió cultural ha estat del tot endormiscada. Es signa un conveni en el que no es parla de la realitat d’un costat. Quin és el Fons Bassat?. Un que ha tingut ocasió de parlar amb ell, i molt especialment que ha pogut parlar amb més profunditat amb la directora de la Fundació, creu en la qualitat del fons, però cal demostrar-ho. En un dia com ahir calia una reflexió més curosa i explicitada del que en realitat , avui mateix , disposa el Fons Bassat. No era moment de fer volar coloms i sí passar acurat llistat a les existències.

Hi ha estat tan gran el desgavell artístic que en la nota oficial de l’Ajuntament de Mataró, existeix quasi un 20% d’errades en els noms que s’indiquen. Així parla de Herranz Bravo, quan és Arranz Bravo , per cert actualitat plena per la seva relació amb l’Hospitalet. Parla d’Argimond, quan tots sabem que és Argimon. Parla de Pastor quan tots pensem que deu ser Perico Pastor, que així signa els seu treballs, ja que desconeixem qualsevol “Pastor” en la nòmina d’artistes importants, i parla de “Sucre” quan creiem es fa referència a “De Sucre” , error en aquest cas més lamentable ja que la recuperació artística de De Sucre va començar en una magnífica exposició que de la mà de Peràn va realitzar-se al Museu de Mataró del 23 de juliol al 30 d’agost de 1992.

És a dir , un munt de detalls que indiquen clarament el menyspreu i la nul·la importància que te l’apartat artístic i cultural en aquest projecte.
I voldríem afegir, de moment. Diem això ja que cal un significatiu gir. L’actitud d’ahir en que ni l’art ni la cultura van estar present en cap moment , han de ser clarament eliminades.

Però ho voldrà el Govern?. Un està per dir que no , ja que vist el vist , queda ben clar que val més el continent que no pas el contingut . I si aquest concepte no es refà el Bassat pot acabar essent un element tan mort com Can Palauet o Ca l’Arenas. Però està vist que ni amb dues tasses , aquest Govern es capaç de recapacitar quan de cultura es tracta, com ho farà si per l’anàlisi està en l’èxit d’un contracte de futur, i no pas en la necessitat d’un futur èxit per assegurar un contracte.

CAN XALANT

I ja que parlem de contractes , demà és 30 d’abril,
Ara fa sis mesos vàrem demostrar que Can Xalant estava en fals. A corre-cuita , Cultura es va inventar una prorroga de sis mesos n espera de l’actitud de la Generalitat.
Demà queden justament dos mesos per la finalització de la prorroga , temps límit per fer avinent una nova prorroga, que avui per avui no s’ha realitzat , i de la que cap grup polític en té cap avís.

És a dir si demà / avui ( segons quan es llegeixi aquest post ) no s’ha explicitat de manera legal la prorroga del contracte , la gent de Can Xalant haurà d’abandonar el se treball, el proper dia 30 de juny.

Hem preguntat a alguns grups polítics i ningu en té cap notícia,per el que creiem que de nou tot està en l’aire. Creiem igualment que la gent de Can Xalant ha de continuar en els quatre anys que te signats.
Però com es possible tan desgavell administratiu?.

Sigui com sigui , per uns per els altres , cada dia queda més clar que Sergi Penedès i el seu equip (?) son una absoluta rèmora per el bon funcionament de la cultura local , per tant queda clar que ja comença a ser hora de posar el crit al cel.

I avui pot ser un bon dia per començar. Penedès , dimissió. Estic convençut que seria un bon remei als grans mals de la cultura de la nostra ciutat.

dilluns, d’abril 28, 2008

HABEMUS MUSEU BASSAT



Tal i com ja comentàvem ahir avui s’ha realitzat la signatura del conveni entre l’Ajuntament i la Fundació Carmen i Lluís Bassat , per a tal d’establir els fonaments per que sigui una realitat a Mataró el Museu Bassat que ocuparà l’edifici de l’antiga farinera Ylla i Aliberch , que es troba situada al final de la Rda Barceló , just amb Avinguda del Maresme.

Davant del fet no cal més que esclatar d’alegria ja que per primera vegada sembla possible que Mataró pugui tenir un referent cultural , i en el cas particular, que aquest referent sigui artístic encara ens emociona més. Felicitats dons al matrimoni Bassat per començar a veure possible el seu somni de disposar d’un museu per a la seva col·lecció artística. Felicitats a la ciutat de Mataró per poder disposar d’una col·lecció artística important i especialment per poder tenir a mans un pol d’atracció que pot servir per moltes coses ,ja que a més de l’edifici en sí, que Bassat desitja esplendorós , en ell a bon segur s’hi podrà trobar aquells elements de sala d’actes , indret diferencial, espai d’atracció... etc. que tan manquen a la ciutat.

Felicitats a Baron que ha sabut entendre l’oportunitat que se li presentava i ha apostat amb força per la mateixa. A Bassas per saber fer força en base a un projecte cultural que pot ser cabdal per la ciutat.
I vull afegir a les felicitacions a l’art de la ciutat. No dubto que en sortirà beneficiat . Les sinèrgies que obligatòriament s’han de produir han de gestar un camp potent en el que l’art dels nostres artistes han de trobar punt important d’arrelament. Però precisament en l’art és on es troben més clares les nebuloses.

I és que de tot el que envolta al Museu Bassat , avui ha quedat clar que el que menys importa és l’art. A l’acte , estúpidament amagat i que malgrat saber-ho molta gent ningú es va atrevir a publicar , fet que ha convertit al meu post d’ahir en un incomprensible scoop , ha acudit el poder polític però no ha existit cap presència del poder cultural, al que de nou s’ha menystingut.

Avui era obligada la presència d’artistes importants amb obres a la Col·lecció Bassat i era fonamental la presència dels més importants artistes locals donant benvinguda i recolzament al nou projecte i així estalviar el paperet a Bassat en el que pertoca a la participació artística local i comarcal.
Un entén perfectament la discreció urbanística , però el silenci cultural ha estat un greu error que caldria recuperar d’alguna manera.

Ara , amb les cartes una mica sobre la taula , queda molt clar que el projecte porta una pota coixa que és la de la relació amb la ciutat. Caldrà filar prim i posar l’accent amb aquest enllaç . Es parla de Consells Assessors , es parla de gran noms , però si la baula que ha d’unir artísticament Mataró amb el Bassat ha de portar els noms de Penedès , Marfà, Noè..., mal anem .

I per favor no parlem de manies ni de preferències. Avui Sergi Penedès ja ha anunciat la primera col·laboració amb la col·lecció Bassat , tot presentant una mostra de Ràfols Casamada i la seva dona Maria Girona per el proper juliol. Evidentment i sobre el paper una mostra molt atractiva , però si la llegim en clau mataronina i comarcal, a bon segur és de les pitjors eleccions.


Ràfols Casamada és a bon segur l’artista de tota la generació dels cinquanta , que millor ha estat exposat a Mataró i comarca. No fa pas molt que vàrem tenir ocasió de veure obra seva en una itinerant de la Diputació, però ara fa justament deu anys ( del 6 de març al 13 d’abril de 1998 ) i de la mà de Vèrtex ( Josep Manuel Calleja i esposa ) vàrem gaudir d’una excel·lent antològica que ocupa els espais del Museu i de Caixa Laietana ( en l’antiga sala de la Riera) .
D’ella en sortí com a fruit una petita tirada de cent gravats com em confirmava avui mateix en J.M.Calleja promotor de la mostra. Una antològica molt important que va obtenir un ampla ressò. (Clar que ningú dels que ara mana ho tenen en el record ja que per aquells temps l’Ajuntament no anava a les exposicions i per part de l’IMAC qui apareix per arreu en els crèdits , encara no tenia prou agafada la vareta de manar).

A més Ràfols i Maria Girona han exposat recentment al Monjo de Vilassar de la mà de Rodon i amb mostres tan atractives com impensables ja que es tractava de les col·leccions particulars dels mateixos artistes.

Per això la tria del contacte inaugural és del tot desencertada. Amb el munt d’artistes existents en el Fons Bassat caldria fer una nova tria que no portés sabor de segona taula.

Però queda clar que tot això és art , i avui de manera clarivident ha quedat clar que en aquest cas com en tants d’altres , l’art i la cultura és el que menys importa. Hi ha moltes coses al darrera i caldrà clarificar-les. Però especialment caldrà que l’art i la cultura ocupin l’espai que els hi pertoca en tot l’entramat. No fer-ho pot portar al fracàs . A l’absolut i també al relatiu. Com és el cas de la mostra de Ràfols que caldria ràpidament canviar.

Però és clar , sap algú de l’Ajuntament que Ràfols ja fa uns quants anys que quasi no crea res degut a la seva malaltia?. Que per tant l’antològica presentada fa deu anys serà de totes totes molt millor que la primera mostra Bassat?.

El Bassat ha començat magníficament amb la signatura , però ja porta la seva primera relliscada degut a la incapacitat de la cultura artística municipal.
Queda encara temps , però caldrà afinar molt i molt en un entorn avui per avui difós i equivocat.

Sigui com sigui ,amb tots els peròs que es vulgui. Felicitats i benvinguts a casa!.

diumenge, d’abril 27, 2008

SIGNATURA del MUSEU BASSAT

Diu el calendari que aquest dilluns dia 28 d'abril , és St. Pere Chanel , que no és pas el patró dels modistos, i sí un religiós marista que va morir màrtir en el segle XIX tot fent proselitisme evangèlic a l’Oceania. Però demà per Mataró potser serà Sant Lluís Bassat , malgrat el seu judaisme formal sense ser-ne practicant.

I diem això ja que demà, si l’avió que ha de portar a l’alcalde Baron de Sao Paulo on ha estat amb la regidora Calvo en l’assemblea de les ciutats educadores no ha fet figa , i Bassat no té cap compromís internacional , ambdós es trobaran en la cita més amagada, per signar el conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Mataró i Lluís Bassat , i fer que formalment s’estableixin els protocols per fer que el Museu Bassat s’estableixi a la ciutat.

Així , segons fonts ben informades, totes elles llunyanes al Govern Municipal que ha mantingut sempre un secretisme absolut en el tema, fet que ha emprenyat i molt , - i amb tota la raó -, a la plàstica mataronina que es mou en cercles socialistes , que no tan sols no han tingut cap mena d’informació al voltant del tema , ans tampoc han rebut cap valoració en el sentit artístic del mateix, es produirà la definitiva signatura del conveni que unirà a la ciutat de Mataró i al Sr. Lluís Bassat amb el vincle del Museu Bassat de Mataró. Demà dons s’ha de produir a la signatura pactada per el trio “Ba-Ba-Ba” (Baron , Bassas i Bassat) i convertir els somnis en realitat , fet que aplaudim tal i com es mereix.

El que no podem assegurar és l’indret on ha d’ubicar-se. En l’esborrany de conveni al que han tingut accés grups polítics i ben poques persones a nivell individual , l’espai que ha d’indicar l’ubicació resta verge, el que pot indicar dos fets:
Per un costat una decisió encara no afermada degut als dubtes que genera la nova realitat immobiliària . Per l’altra la necessitat d’un cert silenci davant l'ubicació , ja que existeixen alguns petits problemes en les titularitats de l’espai.

Sigui com sigui el cert és que aquest dilluns ha de ser el dia Bassat i pot ser el començament d’una nova època artística en la ciutat , en la que caldria comptar , no com s’ha fet ara , amb la realitat artística i cultural de la mateixa, que en tot aquest cas s’ha sentit del tot menystinguda , davant un secretisme , tan estúpid com absurd , en un tema com el Museu Bassat que no hem d’oblidar ha tingut un consens ben generalitzat.

Però sigui com sigui. Benvingut , però que molt benvingut , sigui el Museu Bassat

PERECOLL

Però si demà serà el dia Bassat , aquest dissabte ha estat el dia Perecoll.
En Pere és l’artista mataroní que sap treure petroli d’on no n’hi ha i que sap vendre qualsevol fet per convertir-lo en noticia important. I que ningú vegi aquesta opinió com pejorativa, ans el contrari.
Així aquest dissabte Perecoll va “ensenyar” a Bang & Olufsen la joia que va realitzar partint d’un dibuix de Cuixart. Era temps de “Estudi tres x tres” , és a dir quasi del començament de la seva carrera. És una magnifica peça en aquell pensament d’ajuntar la seva habilitat tècnica a la capacitat creativa dels grans creadors i que va donar com a resultat unes joies d’art d’alt nivell que el van situar en plaça capdavantera en la moderna joieria espanyola.

Però fora d’això , l’acte de Bong-Olufsen va mostrar a tots com una petita activitat artística o cultural pot esdevenir un element publicitari molt important , marcant un estil, un nivell, una deferència que a bon segur ha de ser element clau per establir allò que en diem “imatge de marca”.

L’acte d’aquest dissabte no sols va disposar de la vàlua del mateix , ans va tenir la dimensió afegida d’obrir un camí al que bo farien d’apuntar-se altres establiments que prefereixen una publicitat selecta i acollidora que no pas l’emmagatzemada a la que tots ens acostumen.

Dissabte , una vegada més , Perecoll i Bang&Olufsen van mostrar que el nivell cal establir-lo en uns fonaments implícits de qualitat i singularitat. I essent el fet tan evident sembla mentida que encara a molts els hi costi entendre-ho.

dijous, d’abril 24, 2008

COL·LECTIVA SANT JORDI

L’actualitat artística mataronina s’ha centralitzat avui a la Galeria Lolet Comas on s’ha inaugurat una mostra col·lectiva titulada de Sant Jordi ja que la mateixa s’estructura al voltant del Sant i la seva diada.
Els participants Albert Alís, Miquel Arnau, Joan Pau Blanch Ribó, Pere M. Brasó, Carme Buffí, R.Moscardó, T.Nogué, Josep Novellas, Joan Parés, Claudi Puchades, Gerard Rosés i Jordi Santamaria , presenten amb obres de petit format una mirada divergent en el concepte , i com no en l’estilística , d’aquest dia tan especial. Obres que a vegades son petits divertimentos , però que en general son fidel reflex del concepte plàstic dels seus creadors.

Una exposició que ha omplert l’ampla sala de la galeria fet que ens permet una senzilla reflexió. Com es possible que les inauguracions que es celebren a la ciutat tenen darrerament una gran audiència de públic , menys les que organitza l’òrgan municipal ?.
Potser és qüestió de que algú intenti esbrinar les raons.

ARXIU MIRALLES

Però si aquesta exposició és l’actualitat , la noticia del dia està en que sembla segura la signatura del conveni ( esperem que amb més sort que la de Proposta Mataró) entre l’Ajuntament de Mataró i el crític i historiador Francesc Miralles per el que aquests dipositarà a Mataró el seu arxiu documental ( dels més importants del país si no el que el més) i aquest esdevindrà públic per a tots els interessats a la matèria.

No hi ha ni que dir que la noticia ens plau enormement i més vista la trajectòria de la negociació que per poc se’n va en orris degut justament a qui ara es penja la medalla. Com que cal ser justos i un està en condicions d’explicar quasi fil per randa tot el que ha estat la laboriosa negociació , crec que s’ha d’explicitar de manera absoluta el paper dut a terme per l’artista Perecoll que ha estat el promotor, lluitador i jo diria que aconseguidor de que aquest fons vingui a la ciutat.

Amb ell cal remarcar l’actuació directa i decidida d’alcaldia , mentre que el paper de l’IMAC ha estat en general d’estaquirot , poc voluntariós i amb una clara tendència al pasotisme. Algun dia amb més temps explicarem la penosa història al voltant del local on quasi de ben segur s’ubicarà el fons. Us asseguro que és per llogar-hi cadires i que en qualsevol empresa seriosa ( òbviament l’IMAC no ho és ) haurien rodat caps i dels nivells més alts.

I tot parlant de l’IMAC valgui un apunt més que serveix per poder seguir valorant el seu caminar i el gran nivell de les seves decisions.


L’apunt és al voltant de l’indret on se celebrarà el Festival Shakespeare. L’apunt no és meu i sí de la periodista Teresa Màrquez que el publicava en la contraportada d’un exemplar a “Ell Punt” de la setmana passada i era absolutament demolidor .(http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2823822 ).

Parla tant per si sol que en ell tot queda molt clar.
Certament per seguir penjant-se medalles.

(fotografia de "El Punt")

dimecres, d’abril 23, 2008

SANT JORDI



En un dia com aquest , d’emocions íntimes i personals , les imatges be valen més que les paraules.
( Imatge de Sant Jordi. Claustre de la Catedral de Barcelona )

Llibres i roses venen acompanyades per aquestes dues magnífiques manifestacions artístiques de Sant Jordi.
( Rafael 1505. Museu del Louvre. Paris )

dimarts, d’abril 22, 2008

PER PARLAR-NE

Han estat uns dies de monotema. No puc ni vull negar que tot el que ha envoltat Proposta Mataró , Fons d’Art m’ha destarotat per un cert nivell de saturació.
Penso que és lògic i natural. Tot el tema del fons d’Art és el d'un fill parit amb esforç que semblava poder surar davant tants incomprensibles inconvenients. No ha estat així i ho hem d’acceptar. Ara ens queda la part positiva d’aquest gran recolzament al projecte i a la persona , que m’ha omplert i que em converteix en un cert esclau de tornar als artistes mataronins tot el que m’han aportat.

Però el mon segueix girant i en ell m’he quedat amb moltes ganes comentar mil coses.

Per ex. el joc de cartes del PP , que ves a saber com acabarà. Rajoy i Espe per un cantó, i Sirera , Nebreda i Fdez.Diaz per el més proper ens poden oferir un dels més divertits espectacles que es poden imaginar.

És clar que també caldria comentar els nomenaments ministerials. De moment amb ells he guanyat un bon esmorçar al que em van convidar dos companys de feina que de fa temps treballen socialment amb els immigrants a l’Hospitalet. Em van convidar dissabte i divendres havien fet un gran sopar festa per celebrar el nomenament de Corbacho com a ministre , o potser celebraven que Corbacho ja estava fora de L’Hospitalet?.
El nomenament de Corbacho que és un gran favor per Catalunya ja que ens allunya de la vergonya de saber que era el President de la Diputació , és a bon segur un dels grans errors de Zapatero. La seva nefasta política d’immigració ( no hi ha pitjor falca que la de la pròpia fusta , oi Sr. Corbacho?) haurà de ser la vergonya d’un país manat per un partit socialista.
Això per no parlar de les seves darrers declaracions en relació al problema del grup parlamentari del PSC. Si jo no recordo malament Corbacho va fer campanya electoral pel PSC. En el programa electoral d’aquest partit , que diuen independent del PSOE , estava la creació d’un grup parlamentari propi. Si és aixi , pot explicar-me Sr.Corbacho les seves declaracions?.

Certament caldrà anar recordant els vells slogans demanant un PSC com cal, és a dir coal·ligat però independent del subjugador i centralista PSOE.

Però també caldria parlar d’ERC i el seu joc brut en la guerra de l’aigua i de les seves nanifestacions.

I de la bandera a la Pça Sta. Anna, i de....

Carai, quina de coses que m’he perdut en aquest picabaralla infernal amb Penedès i els seus adlàters. Però anem per feina que és qüestió d’anar a dormir d’hora que demà és Sant Jordi .
Per això vull tan sols dos recordatoris :

Demà s’acompleix un any d’ençà disposo d’un fiable comptador de visites. N’he fet mirada just abans d’aquest escrit i em trobo , tot i els importants parèntesi efectuats en aquest any, amb 18198 visites i 25786 pàgines servides. Unes xifres prou considerables com per agrair de tot cor a tots aquells que de tant en tant en feu passada per aquest passatge tan particular i alhora públic.

Però demà és St. Jordi. Un dia molt important i que a casa es celebra per partida múltiple: Dia del Llibre , dia de la Rosa , del Patró de Catalunya , del Patró de l’Aragó i de la seva Comunitat ( per qui no ho sàpiga la meva dona és d’un poble de Teruel ( Monreal del Campo) i jo em sento aragonès de segon origen) . I a veiam si hi ha sort i a més el Barça té el dia , que potser es demanar molt.

Demà a Mataró hi ha molts actes . Un programa continuador al que potser caldria alguna sacsejada però prou potent. Per el cartell s’ha triat una peça del conjunt de ferro forjat fet per Rafel Codina March que es troba al carrer barcelona , a l’entrada de l’aparcament particular , en l’edifici de la Sabateria Castellsaguer .
.
Res a dir del cartell i del programa. Potser tan sols comentar l’anècdota. Hom pensa que l’element representat és el drac , però no. Si us acosteu a la figura , fet que us recomano, podreu observar que la figura representada és la d’una serp o rèptil, que lluita amb el drac.

Son les coses de Mataró. A bon segur justament per les mateixes ens sentim tan mataronins fins a l’arrel.

dilluns, d’abril 21, 2008

MARTA DURAN . RETORN A LA NATURA


L’Ateneu Caixa Laietana ha ampliat el seu espai expositiu tot dedicant la seva planta inferior en la que fins ara estava instal·lada la zona multimèdia , convertint-la en “Àmbit Zero” , una nou espai expositiu que arrodoneix el magnífic escenari artístic que n’és l’Ateneu. Marta Duran ha estat l’artista escollida per ser-ne la protagonista inaugural, i ho ha fet amb una atapeïda mostra amb títol de “Retorn a la Natura” , que obliga a una especial lectura.
I dic especial lectura ja que després d’una llarga i detinguda visita m’he quedat amb dos maneres de veure l’exposició , com si el resultat de la visita fos diferent si la tractem d’un modus absolut o relatiu.

Que Marta Duran és una artista de cap a peus, que disposa de conceptes i estris suficients com per establir una obra pictòrica sòlida i a la vegada molt atractiva a una gran majoria d’espectadors , és un fet tan real com positivament valorable.

Un fet que queda palès en la visita a aquesta mostra en la que Duran es referma en aquest joc d’intensitats en que cromatismes , textures i sensibilitats executen un treball que tot picant l’ullet als amants d’una pintura que be podríem considerar més fàcil, aquestos poden comprendre perfectament l’aposta més actual que els hi ofereix l’autora.

Aquí ens trobem a la Marta d’ofici, aquella que sap interpretar adientment el concepte pictòric per aconseguir unes obres en les que la figuració retorna amb força absoluta per convertir-se en dominadora absoluta no tan sols de la peça , ans també del ritme de l’obre , del modus i manera que la resta d’elements , tècnics i compositius , es sotmeten a la seva hegemonia amb una disponibilitat total.

Aquesta és la lectura absoluta. Una lectura sense pegues , en una exposició que en aquests ulls sols mereix que un resultat amplament positiu.

Però crec que existeix igualment una lectura més relativa . Una lectura que més que en la present exposició, s’estableix en el pont entre el passat i el futur. I en aquest pont és on , a mi personalment , m’apareixen un seguit de dubtes.

Ja sabem que Marta Duran és essencialment figurativa , però en les seves darrers exposicions apareixia cada vegada més un cert abandó de l’anècdota i una nuesa del concepte que anava ben estructurada amb una pinzellada ampla i dinàmica que establia un entramat de suport que enfortia tot el treball sense que pel camí hi hagués pèrdua ni d’un gram de delicadesa.

Ara Marta Duran sembla haver fet un pas enrera en aquest camí i , al menys en aquesta ocasió, aposta de nou per un cert detall, per acostar-se de nou a un sentit de la figuració i el realisme , que personalment no em complau pas massa. Sortosament manté el sentit pictòric de pinzellada i entramat que aconsegueixen donar un recolzament formal a l’obra, però en el sentit de conjunt , queda en l’aire un interrogant que caldria desvetllar.

Exposició que paga la pena visitar i en la que un es pot fer clara reflexió al voltant de la necessitat o no , de l’encert o no, d’aquest retorn al camp més figuratiu que ens ofereix l’autora.

Un , que per alguna cosa és crític i per tant li toca mullar-se , ha de dir que reconeixent de totes totes el nivell de l’exposat , es queda sens cap mena de dubtes amb la Marta Duran més lliure , més explosiva , més independent.

És en aquesta meitat de sala , la de la llibertat vs. el que podríem dir la figuració més estricta, és on un faria deturada per valorar en el que es val el treball d’aquesta artista mataronina.

J.PENA

Avui , tot reflexionant al voltant del Fons d’Art , just després de rebre un nou recolzament personal que no sabeu pas com agraeixo, he vist que hem parlat de tots. D’alcaldes , regidors , artistes , tècnics municipals, crítics , directors de Museu.... , però en canvi el nom de J.Pena , el flamant director de l’IMAC , mai ha sortit a escena.

A Pena se’l podria batejar com a Milan que en els seus començaments va ser conegut com “ el meiga” ja que d’existir , existia , però mai ningú l’havia vist. A Pena l’apel·latiu li escau perfectament , ja que son comptades les persones que el coneixen , i sempre en el seu lloc de comandament.

Ara , en el cas del Fons d’Art , no ha existit , no ha parlat , no ha reflexionat , no.... En resum , que no ha fet res , cosa que posada en lectura d’IMAC ja de per si és positiva ( al menys no l’ha pogut cagar ), però que no és de rebut quan un cobra mes de 60.000 euros any, un salari que envegem , tot tenint la seguretat de que el nostre paper seria millor i més efectiu.

diumenge, d’abril 20, 2008

AIXÒ NO ES FA , AIXÍ NO ES FA ,
Sr. PENEDÈS.

AIXÒ NO ES FA

D’ençà que el Sr. Penedès es va llençar en la recerca i captura d’obres per el seu “particular” projecte de Fons d’art , que els telèfons no han deixat de sonar. Els d’uns i els dels altres. I si bé son lògiques un bon munt de trucades per aclarir conceptes , esbrinar situacions, conèixer el que de veritat està passant..., el que no és de rebut és que les mateixes siguin motivades per unes trucades que surten de l’IMAC ( l’antic PMC per a qui no estigui al lloro de la nova terminologia municipal) que mai haurien d’haver-se realitzat , i que a hores d’ara segueixen realitzant-se.

En l’escrit presentat a registre , s’explicitava ben clarament que es demanava no es fes ús ni del nom de la proposta ni de les dades dels signants , ja que havien estat lliurades per un fet determinat i per tant no podien ser emprades per qualsevol altra funció.
És ben lamentable aquesta necessitat de remarcar-ho, ja que per llei, ètica i si més no per elegància , hom entén que aquest hauria de ser el camí. Es va explicitar ja que amb les prèvies que havíem tingut era més que probable que llei, ètica i elegància quedessin en un calaix i s’actués de la manera més barroera i inacceptable, com així ha estat.

L’IMAC ha usat i usa unes dades vulnerant de manera clara la llei de Protecció de les mateixes , i no hi ha excusa de que disposava de les mateixes per altres camins , ja que sols els artistes que estaven en les llistes han rebut les trucades i alguns d’ells son , com és fàcil demostrar , desconeguts del tot per el nostre organisme oficial de Cultura.

El Govern i les seves regiduries han de ser més curosos que ningú en l’observança de la llei ,en el respecte que mereixen els ciutadans en el que pertoca a aquesta petita, però important , intimitat de les dades personals. I el Sr. Penedès ha manat vulnerar aquests drets.

AIXÒ NO ES FA , Sr. PENEDÈS . Quan es fa, acaba succeint el que ja ha succeït, que algú ha hagut d’entrar document en el registre municipal per, tot declarant no voler saber res del Fons full inventat per vostè , exigir que no sigui avisat per l’IMAC amb aquesta actuació tan irregular. I son més els que es volen sumar a a aquesta iniciativa de protesta oficial.

Potser per això i per molt més crec que cal una disculpa oficial.


AIXÍ NO ES FA

Però si el trucar ha estat incorrecte , el to de les mateixes ha fregat l’inadmissible , com m’han comunicat molts dels receptors que han parlat amb mi per intentar esbrinar tot l’enrenou.

Davant la sorpresa dels artistes per rebre una trucada oficial que no entenien s’han trobat amb un to en general amenaçant o coercitiu. El fet de la seva signatura es convertia en arma amenaçadora , exigint quasi el compliment de la seva “paraula”.

Les propostes han estat canviants , a vegades es parlava de donació , en altres de cessió. Ara de cessió per un temps , ara per tan sols l’exposició. Amanides sempre amb el nom de Francesc Rodon i no responen quan algú preguntava per la raó de l’absència dels promotors , afegint en més d’un cas comentaris malvolents quan el nom que apareixia és el que tots sabem.

A més ha existit una manca absoluta d’informació. Fora de les dates de l’exposició i el nom del comissari , poc hi havia a esbrinar. Temes d’organització, futur de la mostra i de les obres , control de les mateixes.... . Un “menja i calla” absolutament impresentable , en una postura més d’aconseguir un fracàs i per tant matar el projecte , que no l’afany d’aconseguir un fet que no oblidem, mantenien tots els partits , inclosa ERC , en el seu programa electoral.


DEBILITAT DE GOVERN

La lectura continuada de totes les picabaralles que ha provocat el projecte de Fons , es pot veure com si d’una història de pati de col·legi es tractés. Que si tu , que si jo, que si tu més... , però cal escatar les anècdotes per arribar al quid de la qüestió , i llavors el resultat no és gens galdós.

Quan es començava el projecte hom sabia que seria difícil poder-lo dur a terme. És curiós que ningú dubtava de la resposta positiva dels artistes , però tothom tenia clar que el “poder” artístic municipal es negaria en rodó i posaria tots els pals a la roda que fos possible. El “ja es cansaran” que comentàvem l’altra dia.

A l’art municipal mana Carles Marfà , director del Museu , i especialment Gisel Noè , tècnica de l’IMAC. De tots es sabut que no mantinc pas relacions cordials amb ells. Relacions professionals es clar , ja que no he parlat seriosament amb ells potser quasi mai.
No és el moment de parlar ni de les mateixes ni d’ells , però estava clar que s’oposarien frontalment al projecte que per a ells no mereix cap interès. A un , Marfà , ja que li ocasiona feina de la que no és molr amant, i a l’altra ja que la plàstica és un element que cal aniquilar ja que sols l’art contemporani mereix recolzament .

El que passa és que aquell projecte individual primer , col·lectiu després , esdevé un projecte de Ciutat quan tots els grups polítics decideixen que estigui en el seu programa electoral.
Per això quan arriba l’hora de la veritat i les postures es mantenen inalterables no existeix ningú en el Govern capaç de donar el cop de puny a la taula per deixar clar que un tècnic és això ,un tècnic ,i que ha de fer la feina que li manen, li agradi o no. I el mateix en els responsables del Museu.

Però Penedès a qui el seu desconeixement general de la Cultura , i especialment el del mon de l’art, fa que estigui agafat per allà on tots penseu , no vol perdre el recolzament del que disposa en el seu departament , i Alcaldia , que sempre ha recolzat el projecte , pensa a bon segur que per un Fons d’Art no cal fer massa merder, que això de la cultura no dona vots , i que si portem el Bassat , qui es recordarà del torrecollons d’en PIC i el seu projecte.
Aquesta és la lectura més real del problema i l’assumeixo amb tot el que significa. Però em pregunto, si per un cas tan petit com un fons d’Art no hi ha hagut nassos per tirar endavant, que hauria passat si el problema hagués estat urbanístic, industrial, o... ?.

És ben cert que a vegades , el fet més petit , el més simple i senzill, fa aparèixer la veritat més nua , la més penosa , que en el cas d’un Govern be pot ser la de la debilitat. La que avui per avui mostra el Govern de la ciutat de Mataró.

dijous, d’abril 17, 2008

FONS D’ART . CONCORDANCES I DIFERÈNCIES

Son diverses les persones que d’una o altra manera m’han demanat expliciti les diferències entre l’acord que vàrem signar amb l’Ajuntament de Mataró per a tal de crear “Proposta Mataró. Fons d’Art” i la realitat de la proposta que està engegant l’IMAC. Encara que crec pot ser farregós ho intentarem.

El començament està en el projecte de crear un Fons d’Art per part d’artistes locals , mitjançant la CESSIÓ per part del mateixos d’una obra SIGNIFICATIVA del seu treball , acompanyada de DOCUMENTACIÓ curricular , per a tal de crear aquest doble fons artístic i documental que permetés enriquir el coneixement dels artistes locals i de la seva obra. A canvi es demanava la realització d’una mostra inaugural amb un catàleg com cal i que en el pressupost municipal existís una partida cada any per adquirir obra d’art.

En aquest context s’establia una possibilitat generalment poc usada en aquest tipus de col·leccions , com era la possibilitat de canviar l’obra dipositada en el fons si es considerava que ja no era representativa del treball de l’artista. Aquesta possibilitat convertia al Fons en un ens viu i palpitant que generalment seria reflex exacta de la realitat dels creadors locals.

De l’actual projecte engegat per Penedès i l’IMAC no tenim , ni nosaltres ni els artistes , cap mena de comunicació havent-nos de refiar del que diuen les secretaries al contactar amb els artistes i per l’escrit que Penedès adreçà als creadors i que va ser detonant de tota la crisi.
En ell ha quedat eliminada la part documental, que per a nosaltres és fonamental, no hi ha cap referència a la possibilitat de bescanvi de les obres i l’únic punt explícit de les mateixes està en que l’obra no serà una cessió lliure de l’artista ja que serà mitjançant tria conjunta amb el Personal Tècnic de l’IMAC , que en aquest cas caldria personalitzar en Gisèl Noè.

És a dir , ja en essència les diferències són abismals.

Per dur-lo a terme s’estableixen uns pactes:

I.- Creació del Fons que ...” restarà obert a incoporacions posteriors en les mateixes condicions establertes en aquest document”.
Penedès entén que sols tenen drets els signants de la proposta. Qualsevol altra persona és un cas diferent que caldria considerar en un conjunt potser a 2010 , 2011 o ...

II.- "Els representants dels artistes i el PMC presentaran en un acte públic a tots els artistes signats el present acord.... per potenciar...”
Per els promotors els signants no deixaven de ser la punta de l’iceberg. Molts més s’havien compromès amb el fons. Per un costat hi havia les obres de la sèrie “Autoretrats” de Mataró Report que ja varen ser demanades en el seu moment per aquesta explícita finalitat.
Altres ( M.Cusachs , N, Lleonart , A,Lleonart , P.Codina , Pep Suari....) havien explicitat el seu desig a ser-hi presents encara que no havien arribat a signar. A més hi ha tots els artistes nouvinguts a un cert nivell de creació.
Per els promotors , el Fons està eternament obert. Per Penedès , sols tenen dret els signants. La resta , fora.

III.- “Els promotors del Fons , és a dir els signants del present document iniciaran contactes amb cadascun dels signants...”
Sense comptar amb ningú dels promotors, l’únic que ha establert contactes ha estat Penedès.

IV.- “Els promotors nomenaran un grup d’experts que valoraran.... “ i segueix amb les condicions mínimes per formar part del Fons d’Art.
Penedès tria unilateralment a Francesc Rodon com a jutge únic i en cap moment parla de condicions mínimes exigibles.

V.- Parla del Fons d’Art com un element unitari i per tant de tracte comú , mentre que Penedès aposta per tractes personals , en una evident tàctica de “divideix i ...”

VI.- "El PMC organitzarà una primera exposició de caràcter fundacional.... en els espais que es considerin adients en funció de les dimensions del fons.."
En escriure el timming, fora del pacte escrit , es decidí que en raó de les obres presentades s’ocuparia Ca l’Arenas , Can Palauet i /o el Museu. La data de l’exposició seria en acostar-se Juny , just abans d l’antològica de Cusachs, a la que serviria de prèvia , fet que permeteria ocupar ca l'Arenas ja que l'exposició anyal avançaria el seu acabament.
És a dir , existia un temps de preparació del conjunt de tretze mesos.

Va quedar ben clar que Ca l’Arenas i Can Palauet segur , i que potser caldria el Museu. Penedès a més no es pot fer l’orni ja que en anunciar la nova temporada de Ca l’Arenes se li va enviar un mail tot demostrant que aquelles dades estaven ocupades pel Fons d’Art i Penedés va actuar amb la callada per resposta.
El temps de preparació de la mostra de Penedès , atès que està prevista la inauguració abans d'acabar Maig és tan sols de un mes i pocs dies. A més , si el nombre de signants supera la seixantena, algú m'explica com caben les seves obres a Can Palauet , exposades de manera digna?.

VII.- “És constitueix una Comissió Mixta de seguiment formada per ...”
En el cas Penedès , no es presenta cap mena de seguiment .

VIII.-" La Comissió es reunirà al menys...."
Inexistent en el Cas Penedès.

IX.- " El PMC proposarà en la propera legislatura ( és a dir en l’actual) . la creació d’una partida específica destinada a l’adquisició d’obres d’art".
Aquesta partida no existeix.

És a dir , Proposta Mataró presenta un projecte explicitat que intenta dotar a la ciutat amb un Fons dinàmic , viu i constantment actualitzat , mentre que la proposta de Penedès es limita tan sols a una burocràtica exposició.
És a dir i per resumir , dos opcions que tenen com objectiu , en un cas un vol ras , petit , de gallina , en un concepte de Can Miquetes , i un altra que intenta ser el més ampla , variat i ric possible. Una opció burocràtica i per cobrir l'expedient , contra una altra viva i palpitant.

Per això les discrepàncies , per això la dimissió irrevocable.

MARTI ANSON

Em truca molt enfadat en Martí Anson. M’escridassa per les quatre ratlles que li vaig dedicar ahir
“ Ho sento per mi mateix , ja que he hagut de llegir avui la història de la parida de Martí Anson. Parida feta amb diner públic fet que cal examinar degudament i lamentar. Certament hem de reconèixer que anem cap el desastre definitiu.”
M’acusa de no haver contactat amb ell i molt espcialment de la paraula “parida” i de tema dels diners públics.

Resto absolutament estorat. Primer ja que parlo “d’haver llegit” , per tant no cal cap constatació. For a d’això l’autor de l’escrit , en Vern Bueno , és un bon amic , millor periodista i com quedava clar a l’entrevista , ell havia parlat amb Anson .... No calia dons comprovar res.
Però com el mateix Anson diu , ni Vern és de fiar , ni “El País” de on fa un temps vaig manllevar una altra noticia que no el deixava en bon lloc, ni cap diari , ni cap periodista… és de fiar. Un xic de cert complex de persecució si que hi pot haver ..., o no?.

Parlo de parida . Per a mí així es pot definir el projecte d’Anson. Ell diu que no. Que porta més de dos anys treballant en la mateixa i que el projecte està molt currat. No ho dubto , és la seva manera habitual de treballar.
En aquest post he parlat i molt d’un Projecte de Fons d’art. Son més de tres anys i mig currant per el mateix. Per a mí és un bon projecte , per altres , potser per el mateix Anson , és una absoluta parida. Serà dons un problema de conceptes , mai d’insults com Anson creu.
A més , parida , si acudim al diccionari , equival a bestiessa. Tan aberrant és qualificar com “bestiessa” el realitzar una reducció de can Fàbregas i tot el que comporta al mig del dessert de Nueva Mèxico?. Siguem seriosos.

I queda el diner púlic. Per a mí si Anson rep diner de SEACEX I de la Ramon Llull , rep diner públic. Per ell no. En el seu concepte no rep despesa pública i sí inversió pública , igual que la que reben els modistos que van a qualsevol pasarel·la. Que a fi de comptes son quatre rals, però…
Sigui com sigui hi ha diner públic pel mig. Per ell, inversió. Per a mí , despesa.

Sigui com sigui , i pensant-ho amb calma després del xàfec , una resposta desmesurada a un comentari en el que sota cap concepte penso haver faltat a la veritat i en el que sols existia una crítica punyent a unes ajudes a certs projectes que per el meu entendre, no serveixen per a res.

Però amb tot ,una conversa interessant. Anson és intel·ligent. I molt. M’ha donat bons consells ,i com sempre que algú ho fa , els he escoltat, però potser el que més m’ha servit ha estat el to general de la conversa.

Cada vegada que parlo amb gent del seu fer i tarannà , d’aquest concepte contemporani per ells esplandent i per a mí cada vegada més arnat, em sembla conversar amb un “abertzale” de l'art. Em trobo davant un concepte quasi religiós de superioritat, en el convenciment de la veritat absoluta, front la qual els discrepants l’únic que mereixem és la desaparició o l’aniquilació per no complir amb uns mínims establerts. I que voleu que us digui , jo no vaig d’aques pal.

De tota la conversa valguin dues reflexions finals:

1.- Segons Anson els vídeos que es projecten a la mostra que actualment es presenta a Can Palauet son els tres millors vídeos de la Història de l’Art.
Un , en la seva ignorància , no va aguantar tres minuts. Com que estava sol , no sé el que ha fet la resta de gent , però és evident que no puc més que recomanar la visita davant aquesta taxativa definició de l’expert.

2.- Soc un comentarista de poble que tinc un blog personal. Com pot ser que un artista “reconegut mundialment” com Martí Anson es molesti amb mí ?. ( L’expressió de “reconegut mundialment” no és meva i sí del propi Anson).
Si hi penso , potser me’n adono que aquest pot ser l’elogi més important que he rebut en ma vida.

Gràcies Martí.

dimecres, d’abril 16, 2008

HO SENTO

Però avui no seguiré explicant coses en relació a la història del Fons d’art. No per falta de ganes i sí per falta de temps. En hora normal no hi ha hagut manera de concentrar-se degut al munt de trucades que he rebut, fet que per cert no sabeu pas com agraeixo.

Ho sento ,però les telefonistes de l’IMAC que estan trucant als artistes per poder configurar la mostra del Fons d’en Penedès, sembla que estan a punt de patir una depressió degut a que no troben una resposta positiva ni per casualitat.
Potser per això depassen dels trenta els artistes que han fet botifarra metafòrica a l’enganyós producte de Penedès. I no ens enganyem , justament són l’equip titular.

Ho sento també ja que a més a més han de endur-se la feina a casa ja que com que els artistes treballen i no es troben en el seu domicili en hores d'oficina , han de trucar a l'hora de sopar etc.
Per cert , seran considerades com hores extra , les d'aquestes trucades ?.

Ho sento per mi mateix , ja que he hagut de llegir avui la història de la parida de Martí Anson. Parida feta amb diner públic fet que cal examinar degudament i lamentar. Certament hem de reconèixer que anem cap el desastre defrinitiu.


Ho sento per moltes més coses , però si em perdonen.... És que un és tan senyor que demà a les set del matí ja estarà treballant a Barna. És a dir , a l'hora dels Senyors.
Però sigui com sigui no vull passar per alt que avui inauguràven mostra en el centre d'Artesania de la Generalitat les germanes Margarida i Teresa March. Estic ben convençut que l'èxit per la qualitat i la sorpresa per la innovació de juntar gravat i esmalt , que presenta Margarida March, hauran estat importants.
En caldrà parlar més extensament d'aquesta important exposició.

dimarts, d’abril 15, 2008

HISTÒRIA D’UNA MORT ANUNCIADA ,
A BON SEGUR ABANS DE COMENÇAR

“.... I del Fons d’Art que?. Dons res , No es farà. Ja es cansaran “. Explicació feta a qui ho volia escoltar , per part de gent amb poder en el PMC, quan tan sols la proposta albirava.

Febrer de 2005.- Ca l’Arenas ja comença a intuir-se . No hi ha ningú que tingui idea de com pot funcionar. Un , temorós de que succeeixi el que finalment ha succeït , recupera la vella idea que havia intentat dur a terme el seu pare , en aquells temps amb la complicitat de Rovira Brull i Alcoy, de realitzar un Fons d’Art d’artistes locals o relacionats amb Mataró, per ocupar dinamitzant-lo part d’aquell espai.

Març 2005.- Exposició de Xavier Ubach a Harttmann. Presència de l’alcalde Baron que a diferència del seu antecessor Mas , s’acosta a activitats artístiques. Li presento el concepte que em vola pel cap , amb la reflexió: “Tinc una patata calenta per tu”. En parlem davant de Ramon Bassas. Em dona el vist-i-plau , tot dient-me :”De patates calentes com aquesta me’n pots portar una cada setmana “. A bon segur avui no ho diria.

Març 2005.- Inauguració a Espai 28. En la mateixa parlo amb Antoni Luís al que presento ja l’esborrany del manifest “Omplim de contingut la Casa Arenas”. Ell , marmessor de Jordi Arenas, em dona el vist i plau.

Abril de 2005.- Acabada la Setmana Santa comença la recollida de signatures. No es persegueix a ningú. Les butlletes estan a l’Arcàdia , l’Espai 28 i a Capgròs. Fins a Sant Joan es reben signatures , superant la seixantena. A més hi ha un bon grapat d’autors que es comprometen de paraula.

Juny de 2005.- S’intenta lliurar les signatures a l’Ajuntament que demana retardar-lo a la nova temporada. Es fa efectiva el 30 de Setembre , just després de l’acte de comiat de Pere Màrtir Viada.

Fins a Nadal de 2006 ( quinze mesos) tan sols un parell de reunions en les que poc s’avança i queden ben marcades les escasses intencions del PMC de dur a terme el projecte i/o col·laborar amb ell.

Gener de 2007.- La paciència s’esgota. Davant els nostres estirabots Baron tensa la corda , i Graupera i Milan cedeixen. Tots els inconvenients jurídics es solucionen en un tres i no res i amb presses s’estableix el timming precís per poder celebrar signatura pública a la Sala del Lleons , amb Baron i Graupera per un costat i Alís, Codina i un mateix a l’altra .És el 30 de març, el darrer dia en que es pot celebrar un acte com aquest abans de començar la carrera electoral.

Febrer 2008.- S’acosta l’any de silenci i això depassa la dignitat dels interlocutors. Davant la protesta i l’esgarip de Baron , Penedès respon a les braves , deixant-se el senderi ves a saber on. Fa fugida endavant tot enviant una carta als signants , que per un costat els desorienta amb un seguit de parafernàlia oficial que els limita i per l’altra no veuen a on pot anar aquest projecte d’intencions poc clares.

Els promotors demanem una entrevista urgent i en la mateixa, Penedès defensa el seu projecte com la conseqüència del que ell entén com a projecte bàsic dels artistes. Tot el que se li explica , ho focalitza com element nou i com a tal indica que potser sí , potser no , però que caldrà estudiar-ho per prendre l’oportuna decisió.
Passen quaranta dies i els promotors estem a punt d’explotar. Davant la pública protesta el desconcert arriba al seu clímax.

Dijous 11 d’Abril, Penedès i Gisèl Noè acudeixen al Monjo i li proposen a Paco Rodon ser comissari del fons , seleccionar i preparar les obres per a una exposició inaugural a celebrar el 16 de maig, escriure el catàleg i establir d’aquesta manera un poder fàctic degut a la seva vàlua i el seu sentiment local i comarcal, que permeti dur endavant al Fons alhora que queden desapareguts els seus promotors. Amb tota sorpresa personal, Rodon accepta.

Aquesta decisió unilateral no és explicada de cap manera als promotors del Fons que assabentats del mateix per el propi Paco Rodon , es troben davant la tesitura d’haver-se d’enfrontar a l’amic i/o mestre. A més , tot sense cap mena de coneixement oficial i de manera d’actuació.
Tot això és el cúmul que provoca sobreeixida , amb el que davant d’ella i de tot acord, els promotors decidim presentar la dimissió irrevocable per registre. Mentre el nom de Rodon ja sona entre els signants de la cessió que reben una enigmàtica i legalista trucada que els commina a lliurar l’obra compromesa amb la ciutat.

Per tant a hores d’ara existeix una proposta única , realitzada per l’IMAC, per una col·lecció que haurà de ser cribada abans de ser inaugurada el dia 16 de maig.

ESTAT DE LA QÜESTIÓ
A hores d’ara hi ha un projecte oficial que tira endavant i uns artistes que decideixen si volen o no prendre-hi part.
S’ha de dir però que en aquests moments ja son una trentena els artistes que han decidit no prendre part al fons oficial.
Igualment s’ha de dir que CiU ha presentat al ple una notificació tot demanant que considerant aquest Fons d’Art un projecte de ciutat , sigui l’Alcalde el que intenti reconduir el conflicte , per evitar que aquest comporti , com ara per ara sembla, a la mort d’un projecte pro vàlid per la ciutat.

Així ha estat el camí de la història. Aquests son els fets, però evidentment existeix un rerafons que a bon segur és el que marca aquest caminar. Però potser millor serà deixar la seva anàlisi per demà.

PS.- En moments com aquests , res millor que sentir-se recolzat en el SÍ propi .
Per això gràcies a tots els que segueixen mantenint el suport al projecte inicial. Potser aquest és el camí per aconseguir que algú entengui quina és la realitat de la història.
I que el poder reaccioni en sentit de ciutat.

dilluns, d’abril 14, 2008

PIRATES DE BENEFICÈNCIA



Arrossego uns dies difícils. No puc ni vull negar que la punyalada amb premeditació , nocturnitat i alevosia que he rebut al respecte del Fons d’Art , tant per part del Govern Municipal , com també per què no dir-ho, per gent a la que considerava dels meus i per la qual havia fet moltes més coses de les que es poden exigir a un amic, i que a l’hora de la veritat em demostren tenir el cul llogat i que si te he visto no me acuerdo. I clar si les histories fossin passades , però estant tan properes en el temps....
Però que hi farem, si no aguantar el vent i prendre’n nota.

Avui l’IMAC ha començat a parlar amb artistes. Ho ha fet vulnerant l’ètica , el que ja és habitual en ell, però també vulnerant la legalitat i saltant-se la llei de protecció de dades.
Va haver-hi un munt de gent que va signar per un projecte ben determinat. Ara aquest projecte no es durà a terme , per raons que tots sabem i que miraré demà d’explicar amb calma. Per tant les dades han de ser destruïdes i sota cap concepte poden ser emprades per altres raons. I caldria que el consistori fos en això , exemple i punt en el que emmirallar-se.

Dons bé, amb parafernàlia judicial està usant aquestes dades per contactar amb els artistes de Proposta Mataró, per aconseguir amb l’esquer de Francesc Rodon ( hàbil la jugada i l’esquer) dur a terme una exposició d’un Fons d’Art al que l’Ajuntament acaba de matar , ja que en surti el resultat que surti , el resultat final serà desolador en l’artístic i patètic amb el trencament que s’aconseguirà.

Un ha estat tres anys lluitant per un Fons d’Art acceptat a priori per l’Ajuntament i a posteriori per tots els grups polítics que l’inclouen en els seus programes electorals. Si és així , algú em vol explicar com s’ha canviat tot i el per què d’haver-se arribat al punt actual , amb un projecte municipal que ni tan sols ha estat comunicat al signants de l’acord per dur-lo a terme.

No crec que faci falta a ningú anar al diccionari per saber el significat actual de pirata i de pirateria. Tots el tenim ben present.
En aquesta lectura ofereixo , vista a la necessitat de dotar d’un nou logotip a l’IMAC , que la imatge que presideix aquest article, amb l’associació de lletres corresponents , sigui el nou emblema de l’ens cultural municipal.

En poques ocasions serà tan adient.

divendres, d’abril 11, 2008

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART . R.I.P.

Sr. Joan Antoni Baron
Alcalde de Mataró

A Mataró el deu d’Abril de 2008

Distingit Senyor:

Ara fa poc més d’un any que els sota signants com a promotors de “PROPOSTA MATARÓ . Fons d’Art” vàrem tenir la satisfacció de signar amb vostè com Alcalde de Mataró un acord per fer-lo realitat.

Després de quasi un any de silenci , el passat mes de Febrer el Sr. Sergi Penedès , regidor de Cultura , sense cap mena de comunicació prèvia va iniciar un seguit d’accions que al nostre entendre no tenien res a veure ni en el fons ni en la forma del projecte acordat. En una entrevista mantinguda amb ell, aquest camí va ser rebutjat per la nostra part , alhora que de nou s’explicità el sentit del concepte de PROPOSTA MATARÓ i el camí a seguir , tal i com s’havia pactat amb l’anterior regidor de Cultura , Sr. Jaume Graupera. Davant el que el Sr. Penedès considerava una nova proposta , va demanar uns dies per a respondre al nostre oferiment.

Han passat ja cinquanta dies sense haver rebut cap mena de comunicació per la seva part i hem tingut coneixement de que el Sr. Penedès ha iniciat de nou les gestions per a dur a terme el seu projecte , que va ser rebutjat per nosaltres com a promotors del Fons d’Art i que alhora no compleix bona part dels pactes establerts en l’acord signat .

És per això que davant el menyspreu com a promotors del mateix i molt especialment per entendre que aquest projecte no té res a veure , ni en el concepte ni en el contingut amb el que hem defensat sempre i és fonament de l’acord , ens sentim obligats a prendre l’IRREVOCABLE decisió d’ABANDONAR el paper de PROMOTORS de PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART , proposta que donem per acabada.

Davant d’aquestes circumstàncies li agrairiem que ni el nom de “Proposta Mataró” , ni les dades del signants fossin emprades per cap altra projecte ja que varen ser atorgades en un ideari que ara ha desaparegut.

Lamentem profundament que una proposta al nostre entendre tan engrescadora i rica per la ciutat , hagi tingut tan trist final.

Ben cordialment

Albert Alís Josep M. Codina Pere Pascual



Amb aquesta carta lliurada a registre allà les sis de la tarda ha mort definitivament “PROPOSTA MATARÓ. Fons d’Art” , aquell intent per dotar a la ciutat d’una col·lecció viva i palpitant del treball dels artistes locals.

Dic ha mort quan a bon segur hauria de dir l’han matada i no cal amagar qui ha estat , ja que aquest té un nom ben clar al que no cal afegir aquesta collonada de “presumpte”.
L’ha matat , molt al seu pesar, l’alcalde Baron, incapaç de demostrar qui mana i temeròs del poder (?) d’una tècnica municipal . L’ha matat , amb tot gust , el regidor Penedès. Els còmplices han estat una colla de regidors en els govern que estan tant contents d’haver-se conegut que no son capaços de cap mena d’autocrítica que els acosti a la trista i vergonyosa veritat de que son el pitjor equip municipal d’ençà l’adveniment de la democràcia.
L’ha matat tantes i tantes coses , que com diu la història entre tots els van matar i ell solet es va morir.

I és trist. I estic trist i dolgut ,molt dolgut. A fi de comptes aquesta proposta no deixa de ser com un fill personal per el que he lluitat durant més de tres anys per obtenir un resultat final d’exitus que al revés del que pensa molta gent quan veu aquesta paraula, el seu significat no vol dir èxit i sí mort ( sortida).

Temps hi haurà per reflexions puntuals: Dolces , àcides i vitriòliques . Ara és el moment de l’agraïment a tots aquells que han cregut en el projecte , que han lluitat per ell i que m’han fet costat.

Ara s’obre el futur. Alguns volen i dolen. A bon segur cauran moltes caretes i sempre queda el temor de que la venjança és un plat que s’acostuma a prendre fred. Però venjança és una paraula que no m’agrada. Però tampoc m’agrada el servilisme.


Vàrem crear del no res una il·lusió. Tots els partits polítics varen creure en ella i la van col·locar en els seus programes electorals ( tan dolenta no hauria de ser). Ara el poder del baix , d’aquell /a que sols pot créixer enfonsant a la resta , ha dominat a la ciutat i els poderosos temorosos de la merda , no han volgut ni apartar-la , ni molt menys trepitjar-la.

En ocasions com aquesta un entén l’enorme vulgaritat d’una ciutat com Mataró de la que cada dia més fàcil es no tenir-la en consideració.

PACTE DE GOVERN (V)

5.-Crearem espais d'agenda cultural i ciutadana en els mitjans audioisuals municipals.

A bon segur que sí , però la pregunta està en la seva eficàcia. Qui escolta Mataró Ràdio ?. Ni el Govern s'atreveix a explicitar una audiència que és tan petita que ni quasi l'escolten els directes participants dels seus programes. Això malgrat l'incommesurable esforç de Joan Salicrú i els seus informatius.

I de Maresme Digital?. Permeteu-me el silenci . És el millor vist el que penso i vista també el percentatge d'audiència, que com no esparvera pel fàcil a contar , ja que quasi tothom s'atreveix a comptar fins a tres . Oi?...

dijous, d’abril 10, 2008

“GETA , GETA... “

És una paraula que avui m’ha rondat molt per el cap d’ença quarts d’una del migdia , que s’ha accentuat a quarts de vuit del vespre i ha explotat del tot , gaudint i patint alhora del partit de futbol entre el GETAfe i el Baiern de Munic, del que he vist la segona part i la perllongació , després d’assistir a l’exposició inaugural d’Àmbit Zero , el nou espai de l’Ateneu Caixa Laietana que es troba a nivell de carrer ocupant l’espai en el que es trobava la zona d’ordinadors ara traslladada a l’antiga seu central, amb Marta Duran de protagonista.

Temps tindrem de parlar-ne de l’exposició ja que avui entre la gent i un clar neguit interior per raons de les que també tindrem ocasió de parlar-ne en tinc tan sols una visió exterior que cal aprofondir .

Eren dos consideracions que al final han esdevingut paral·leles. Era l’esforç i la il·lusió d’un modest contra un poderós amb ajudes. Al final com sempre el que ho mereixia es queda sense premi , i el que no ho mereix farda d’haver aconseguit un triomf.

La vida sempre ofereix comparances. Per això ara , abans d’anar a dormir, torno a cridar Geta , Geta , Geta. Per l’equip de futbol per el seu treball i a ...... (per una ocasió vull ser esclau del meu silenci) per la seva actuació, I us ben asseguro que la meva “dedicatòria” no és unipersonal. I greu em sap.

dimecres, d’abril 09, 2008

MIRADES DE MÈXIC



El passat dissabte vaig presentar a la Casa Gòtica d’Argentona una exposició amb aquest títol. No és una gran exposició però sí és una exposició honesta , molt digne , i amb una llarga i meritòria història al darrera. A més el seu protagonista sap que acceptaré allò que em demani. Ell és en Joan Pannon.

En Joan passa dels setanta i ha estat sempre amb l’art , la societat i la cultura i va ser juntament amb en Pep Massó el promotor de l’Aixernador aquells ens cultural de la transició ( per cert , heu observat que els importants centres artístics dels darrers anys sempre han estat fora de Mataró ) que encara tants enyorem. Justament els tres presidíem l’acte . En Pep Massó com alcalde d’Argentona , en Joan com a protagonista de la mostra i un com a presentador.
En Joan quan d’ençà es va jubilar s’ha passejat per alguns països americans en accions culturals. Molt de temps al Perú amb el bisbe Guadayol , - present a l’exposició -, i ara a Mèxic on s’ha dedicat a ensenyar art a joves a Santa Fé , barrancas de la capital.

Els seus treballs didàctics , vistes de la zona i els resultats d’una passejada a Michoacaán conformen una exposició que porta més pòsit que no pas en el correcte art que presenta. Una exposició d’esperit i d’ànima que respón perfectament a la manera de ser , viure i entendre l’art i la vida que té en Joan Pannon.

MAIL


Un anònim mail , o millor dit un mail d’algú que s’amaga sota pseudònim carrega amb tot per aquest recordatori de l’absolut incompliment del pacte cultural. Em diu que es nota la meva ràbia per que no es du a terme el Fons d’Art i que la meva revenja es rastrera com soc jo.

Dons molt bé. A bon segur que no em coneix o no valora els més de trenta anys donant la cara dient sempre més o menys el mateix. És cert que em sembla molt malament la manera amb que el Govern ha portat el tema de Proposta Mataró , però una cosa no té a veure amb l’altra.

El PMC , o l’IMAC , o dit millor , el Govern,està duent a terme una política cultural lamentable , amb un sol encert , el saber entomar amb habilitat allò que de cop i volta li cau a sobre , es digui Museu Bassat o Festival Shakespeare , però que és incapaç de generar qualsevol concepte il·lusionant per sí sol i genera constants problemes amb la seva incapacitat de respondre a les propostes i els problemes del dia a dia del mon cultural local, al que en certa manera menysprea com si no assolís el nivell precís.

D'acord?.


PACTE DE GOVERN ( IV )

4.- Desenvoluparem un Pla de finançament i inversions de les activitats i els equipaments culturals que inclogui la possibilitat de capital privat i de mecenatge.

Certament un excel·lent pla. La llàstima és que ni existeix ni tan sols s’ha fet cap esborrany . Que hi farem.

dimarts, d’abril 08, 2008

LES ILLES I EL MAR .
JAUME I JORDI ARENAS

D’entre les exposicions protagonitzades pels Germans Arenas i que trimestralment es presenten en el menjador de la Casa , esperava amb ganes la que es presenta actualment ja que la seva temàtica al voltant del mar prometia bones vibracions en ambdós casos , però el cert és que el resultat final ha estat decebedor.

Dic decebedor en el sentit que malgrat que la mostra és atractiva i d’aquelles d’agradable lectura , crec que en la trajectòria d’ambdós creadors existeixen pàgines molt més vibrants , definitòries i especialment de més qualitat que no pas les avui escollides , en una elecció desencisant de la que no sé si el culpable n’és qui ha fet la tria o és que en el Fons no es disposa d’aquelles obres més importants.

D’en Jordi s’ens ofereix un ventall paisatgístic en el que de nou fa gala del seu domini de l’ofici. Dibuix , perspectiva , llum ,color... tot en el seu lloc i amb el punt precís , però com sempre mancat d’aquell punt trencador que l’hauria de portar a una passa més enllà , deixant les obres en aquella qualificació de correcció extrema.
Una passa que sí fa en el treball del “Torrent de Pareis” (1953) on trenca estructures per aconseguir potser , un dels seus millors paisatges.

Jaume Arenas va tenir en el mar la seva vida i la seva raó artística . Potser per això pensava que en aquesta ocasió la casa trencaria la seva habitual deixadesa amb ell , ( algun dia algú haurà d’explicar aquest soterrament del treball de Jaume , molt superior artísticament a n’en Jordi , que va arribar al desideràtum de les mostres inaugurals on no es va exposar cap obra seva ) , però no ha estat així.
La mostra es limita al Jaume més habitual, amb peces que voregen els anys 80 en els que no apareix tant la força rítmica de la seva pintura i aquesta capacitat cromàtica contrastada i sempre tan difícil d’assolir amb la tècnica de l’aquarel·la.
M’he quedat dons amb les ganes de veure aquell Jaume més vital , amb aventures com les seves sèries submarines , les seves aiguades amb peixos d’una riquesa artística estremidora , i aquells treballs de mar i cel , sense horitzó , tot en una continuació cromàtica de veritable vàlua.
La mostra queda així com un pel coixa. És mostroari però no reflexa la realitat creativa d’ambdós , i queda especialment minvat el concepte degut a les petites mides del presentat , que “capen” per dir-ho de manera ben gràfica la capacitat artística dels germans que en aquesta àmbits assolien els seus millors treballs amb peces de més agraïdes dimensions.

PS.- El proper 20 de Maig s’acompliran 25 anys de la mort de Jaume Arenas. Com vaig dir al començament de temporada , em va sorprendre i molt, que en aquestes dates no hagués previsió d’una mostra de Jaume Arenas per ser la protagonista única de la casa.
Coneixedor de la nul·la sensibilitat de l’IMAC i del Museu no ens estranyaria ni mica que l’oblit en fos l’únic protagonista. Esperem i desitgem que no ho s’acompleixin els meus temors.

PACTE DE GOVERN. CULTURA ( III )

3.- Crearem una tarja cultural amb informació , facilitats , descomptes i serveis, concertant-lo amb empreses i altres municipis de la comarca.

De moment mai se’n ha sentit cap comentari , encara que serà qüestió d’espavilar ja que com si res , ja ha passat la primera de les quatre temporades.

PS.- Aquest recordatori de “ no compliments ” , no és una crítica directa al regidor de Cultura , Sr. Sergi Penedès . Millor dit sí que ho és , però també ho és al conjunt del Govern , és a dir al PSC i a ICV , per no vetllar pel compliment del pacte , i molt especialment és una crítica a Alcaldia ja que va ser Baron qui es va comprometre personalment en tots aquests aspectes en la mai tan desaprofitada reunió com la del Monumental amb presència de la majoria cultural de la ciutat.

dilluns, d’abril 07, 2008

COSTA AVALL . CA L’ARENAS.

Quan l’alcalde Baron va inaugurar els actes del primer aniversari de Ca l’Arenas , explica la premsa ,- i ho dic així ja que un per dignitat, ni hi era ni assisteixo a cap acte organitzat per l’antic PMC ara IMAC -, que “ hem de situar a Ca l’Arenes com a punt de referència per a la vida cultural i de les arts plàstiques de Mataró " alhora que afegia “ que es comprometia a que l’impacte de la casa sobre la vida dels mataronins sigui més fort” , per el que deia que posaria a disposició de Ca l’Arenas la dotació econòmica necessària per a dur a terme aquest objectiu.
A Baron , a qui massa vegades es veu retratat amb petites promeses que no acompleix , o no el van escoltar o el que jo penso, en això de la cultura i especialment en el que pertoca a la plàstica , ningú li fa cas.

Ca l’Arenas dominat per un Museu inepte fins a límits insospitats i un PMC partidista en nivells parells , segueix el seu caminar en una davallada artística digna de qualsevol descens alpí , amb unes exposicions que lluiten per quina és la pitjor i una audiència que ha desertat de les seves exposicions vist el lamentable nivell de les mateixes.

La parida del viatge de Carrión , exemple clar de l’aprofitament personal d’un element col·lectiu, del qui treu tot i res aporta que no signi per al seu ús i benefici , ha generat un seguit de mostres infumables , d’uns nivells de qualitat sota mínims que fan que Ca l’Arenas sigui un centre que no val la pena visitar , ni sota cap excusa.
Ara per exemple hi ha tres botons que no mereixen deturada.


“Viatjant pel Mar” , una mostra de col·leccions del Museu Marítim de Barcelona , és l’exemple de fer-se creus com tal bajanada pot arribar a significar una exposició. Obres que fan referència a vaixells de diferents dades i fins i tot una composició de caire contemporani , així, agrupades sense lligam de cap mena , pretenen ser una mostra digna de la més mínima atenció.
Sense valor de cap mena . aquesta és l’exemple de mostra que sota cap concepte , manera o excusa hauria de tenir plàcet en un espai públic, com evidentment mai el tindrà en un espai privat.

Fa un temps que Gemma Pont prometia. Els seus treballs , principalment en el camp de la gràfica , mantenien uns criteris sensibles que indicaven un camí a seguir.

Mica en mica ens va oferir unes certes variacions que ens parlaven reflexivament d’uns conceptes en que un cert àmbit de superioritat planava sobre les imatges , però ara assoleix el màxim del narcisisme em aquest “You are here” , que mostra que a vegades el voler no és poder , i que estar en un lloc no vol dir ni entendre ni comprendre aquell lloc i aquell moment , i molt menys saber comunicar-lo a la gent.
La mostra de Pont és formalment mal estructurada , expressada de manera pueril i plena d’una autosatisfacció del que se sent superior i per tant mereix una escasa atenció.
Atenció que cal encara capdisminuir quan la realitat de l’expressat , en aquest cas fotografies , son adotzenades , vulgars , de classe turística podríem dir , i per tant no mereixedores de l’espai que ocupa.

Encara que això de merèixer l’espai que ocupa que podem dir. De moment i en veu molt alta que Baron ens va ensarronar a tots els artistes prometen el que després no ha complert.
Els que si ho han fet son els artistes als qui el PMC els hi va donar carta lliure , i el cert és que s’han lluit.

PACTE DE GOVERN

Punt 2.- Crearem la mostra “Art de Mataró” que , a partir del Fons d’Art s’exposi arreu del país , així com als equipaments i dependències municipals, per tal que es puguin conèixer i omplin d’art els espais quotidians”.

Els Fons d’art no tan sols no s’ha creat ans està mort , per no dir assassinat per el propi Ajuntament que després de trenta mesos de disposar de les signatures del cedents i més d’un any de firmar-ne un compromís , encara ha de dir mitjançant el seu regidor de Cultura si el tema interessa o no , el que ha provocat la renúncia dels promotors. I ho diu amb fermesa el que això signa que n’és el seu promotor.

De les obres municipals, estaran guardades on estaven , però no hi ha hagut cap moviment per que siguin conegudes i omplin d’art els espais quotidians.

Com veuen seguim en el camí dels compliments.

diumenge, d’abril 06, 2008

EL MUSEU BASSAT

Lluís Bassat és un home hàbil i intel·ligent , i ho és en grau màxim, com ho ha demostrat en la seva vida professional en que ha assolit el màxim nivell en una tasca tan competitiva i especial, com el mon de la publicitat i la comunicació.
Per si algú ho dubtava , va fer demostració del seu savoir faire en l’acte artístic al voltant de l’obra de Josep M. Codina.
L’acceptació de la convidada i la presència acompanyat de la seva dona i la directora de la seva col·lecció era prou significativa.

Bassat sabia a on venia. Per un costat era una vetllada artística , per tant hi havia important presència del mon creatiu. Però també era una vetllada social amb el seu àmbit determinat , i també ho era política amb presència de diferents alcalde i regidors de la comarca i una variada presència de regidors locals ( 3 per CiU , 2 pel PPC , Bassas pel PSC i les absències justificades de Baron, – reunió amb el Conseller Baltasar -, i Penedès ,dia del teatre).

Davant d’aquesta audiència Bassat es va lluir i va publicitar el seu producte , que no cal oblidar és prou bo , i va oferir un futur esplendorós. Va saber presentar tots els avantatges i no va insinuar cap dels inconvenients que poden existir, i el resultat va ser magnífic. Els convençuts , com un mateix , amb ulls com papallones , i els més escèptics pensant que potser la cosa podria “pintar” , i mai tan ben dit , força bé.

Ara ens diuen que el passat dijous es varen reunir Bassat , Baron i Penedès per acabar de filar els serrells que permetrà la signatura per a finals de mes. Però el secret més ben guardat , tancat a pany i forrellat, és el lloc on es situarà el Museu. En el decurs d’un sopar privat celebrat després de l’acte de Codina , Bassat es moria de ganes de parlar de l’ubicació , però Baron molt taxativament ho va impedir, i tots ens vàrem quedar amb les ganes.

Davant d’aquest silenci absolut bo es posar-hi imaginació i apostar per algun dels indrets que la rumorologia local indica com a possibles indrets, i d’entre ells em quedo amb la Farinera que es troba al final de la Rda Barceló. Potser hi ha un problema de metres i d’aquí el silenci municipal ja que es diu que s’està intentant adquirir espais veïns per aconseguir l’espai suficient precís per el Museu.

Fora d’això, és un espai municipal sense pla d’usos , està ben situat i de fàcil accés per visitants forans , un accés que encarà haurà de millorar amb el nou accés al port i l’hotel corresponent... I si mirem en el lligam ciutadà no està tan lluny del Centre comercial, està en línia amb el Corte Inglés ...

Si aquest fos l’indret escollit , penso que seria excel·lent , però no em facin cap mena de cas. No en tinc ni idea , ja que com dèiem abans , el secret es manté del tot ben guardat, però valgui la fantasia i la il·lusió, per què ara si que començo a tenir coll avall que per una vegada Mataró l’haurà encertada i haurem posat la primera pedra per començar a deixar de ser aquest zero cultural que com a ciutat , arrosseguem de fa tant de temps.

IMAC

Ens hem d’acostumar ja a oblidar aquest PMC que ens ha marcat tants anys i començar a substituir-lo per aquest IMAC acabat de néixer. En el fons allò que dèiem , el mateix gos amb un altra collaret, ja que per el vist, el mateix del mateix , això sí , sense tot l’entramat burocràtic administratiu. Però en el que realment importa , cap variació cosa que fa posar els pèls de punta.

Ara cal veure quan es refà tot el tema , quan es configura el plenari , quin paper tindrà, si realment decidirà alguna cosa o simplement signarà el ja decidit ( com fins ara ) i seran els tècnics els que seguiran fent allò que els hi passi per l’engonal i ensarronant a tota la ciutadania. Si es mantindrà al director Pena , ara que ja no existiran tasques administratives. Si...

En l’apartat plàstic no cal esperar cap novetat, enfilada ja tota la temporada vinent. Serà dons qüestió d’anar preparant l’exili, ja que com em deia un bon amic , fins i tot han escollit el nom. IMAC = Impuls Monopolístic per l’Art Contemporani. Em deia que per la lletra “M” valia també Monotemàtic , Monumental, Matuser , Monolític.... , essent vàlida qualsevol acceptació.
El cert és que hi estem d’acord. O si no que ho demostrin.

Siguem positiu però i esperem que tot sigui a fi de bé. I que l’IMAC sigui capaç de generar il·lusió , cultura i activitats. Per què de moment ja està bé eprofitar allò que no han volgut els de fora ( Museu Bassat , Festival Shakespeare) però parir algun aconteixement també valdria una mica la pena.

PASSIÓ

Algú molt proper em retava no fa tant : “Tu , tant parlar , però que faries de manar?”. La resposta va ser explicitar un seguit de línies mares , que qui més qui menys tots els que ens movem en això de la cultura , tenim estructurades in mente. Però potser la clau de tot la trobava amb el que deia Marcus du Sautoy en una entrevista al voltant de l’èxit d’aquest matemàtic que està aconseguint audiències increïbles tant en els seus programes televisius com en el seus llibres.

Diu Du Sautoy que “La clau és saber transmetre la teva passió. La gent immediatament ‘interessa per allò que és capaç d’apassionar tant a algú”.
Passió dons podria ser el gran repte de l’IMAC per aconseguir que la Cultura aconseguís aquell estadi de privilegi , necessari i imprescindible en una ciutat del nivell de Mataró.

PACTE DE GOVERN

En el passat post comentava que l’incompliment del Pacte de Govern en l’apartat cultural està en el 100%. Un bon amic em retopava , discordant amb la xifra i especialment en que el Pacte és per a quatre anys i per tant el moment oportú de la lectura serà llavors. Essent aquesta una lectura políticament correcta , caldria retopar en que per aconseguir un tot en quatre anys s’ha de començar a fer alguna cosa des del bon començament.
Es per això que ara en cada post afegiré una de les propostes escrites en aquest Pacte de Govern per fer-ne comentari i per què hom en tingui punt de referència. Així avui toca el Punt 1

“Incorporarem, en els espais públics més emblemàtics que s’urbanitzin o reurbanitzin , un element artístic de referència ( escultura , mural...) per a tal de potenciar l’art a la ciutat.”

De moment cap espai públic emblemàtic, cap obra d’art. Això sí, encara queden pendents encàrrecs que no s’han materialitzat ni tan sols en la comanda i per tant en el projecte, com per ex. els murals per l’escola Antonio Machado que Alcaldia es va comprometre amb Pepe Novellas , autor de l’escultura dedicada a Machado que es troba en la plça situada a l’entrada del centre.

dijous, d’abril 03, 2008

ANTONIO LÓPEZ


Excepcional l’entrevista que avui apareix a “El País” amb Antonio López a causa de la seva antològica en el Museu de Boston. Una entrevisata de dues planes que cal recuperar en la versió digital del diari si no heu tingut ocasió de llegir-la avui.

Amb un no res , i quasi sense lligam argumental, Antonio López fa respàs a la seva trajectòria , al concepte d’art , a l’art d’avui , al fals art d’ara mateix. Amb força , amb empenta , amb coneixement , però especialment mitjançant el rar sentit comú d’un home de poble , esdevingut un dels grans artistes de la segona part del segle XX i d’ara mateix , i que no està per punyetes per aguantar boutades d’aprenents , ja que està massa ocupat en seguir la seva trajectòria qualitativa , amb rara fidelitat a ell mateix i a un concepte d’art que a hores d’ara sembla perdut i que cal conservar seigui com sigui.

Les paraules estan en l’entrevista que no recupero per la seva longitud , però sí de la que manllevo les imatges que en aquesta ocasió acompeleixen allò de que una imatge val més que mil paraules. Les imatges d’Antonio López en el seu estudi son del tot definitories.
PS.- A Mataró disposem d'un artista que ha estat convidat diverses vegades per Antonio López per assistir als seus cursos de formació. El seu nom Alberto Romero Gil , que curiosament ha estat , i està , "vedat" per Cultura i ni tan sols s'el convida a prendre part a les Mostres d'Art Jove, a bon segur temerosos de que en justícia la guanyaria de carrer.

MATEIXOS GOSSOS , DIFERENTS COLLARS
A bon segur que a hores d’ara ja no existeix el PMC , és a dir el Patronat Municipal de Cultura. Diem això ja que en Ple d’avui estava prevista aprovar els nous estatuts que regiran la cultura pública mataronina , amb un nou estament que portarà el nom de “Institut Municipal d’Acció Cultural” , nom de ringo-rango per definir exactament el mateix. És a dir el mateix gos , que en el que pertoca l’art es preveu tan bordador i malcarat com sempre , però amb un collar més d’avui en dia , més disseny , més fashion , però igualment inoperant i inservible.

Quin canvi hi ha ? . A priori quasi cap. Una eliminació administrativa que passa a un servei més general de l’Ajuntament , però en la realitat, d’actes , projectes , serveis , el mateix del mateix , és a dir , caca de la vaca.
El bategin com el bategin el resultat final serà el mateix , ja que tots sabem on està el nus que cal desfer per donar agilitat , eclecticisme , llibertat , bon fer etc.. a tota la política municipal, i aquest no és mou. Dit clar i català , que els tècnics seguiran remenant les cireres , fent els que els hi passi per l’engonal del seu criteri particular , i tots a la recepta d’aguantar-se i callar.

Sergi Penedès , l’actual regidor , més conegut per el sobrenom de David Cooperfield , el mag , ja que desapareix sempre i mai està en el lloc on caldria estar , està duent allò que es diu un “carrerón” i guanyant amistats allà on trepitja. Anem pel desè mes de mandat i sols m’han parlat bé d’ell Bassas, Pera i Romero( això sona a corporativisme de baixa estofa ). La resta , sigui de la vessant cultural que sigui i del partit que sigui , estan d’acord que amb l’entrenament que porta aconseguirà superar a Graupera , i jo estic en aquesta aposta.

Però que un regidor sigui així una mica baliga-balaga , que no s’assabenti de que va la cosa , i que en mig de qualsevol conversa seriosa deixi anar un esgarip de riure nerviós , pot deixar indiferent. A mi també em deixaria si al darrera existís un director que tingués criteri i la toqués. Però curiosament , i en el súmmum del desgavell Penedès aposta per un gestor per el càrrec i ara la gestió ja no li pertoca. Resultat : Bingo .

És per tot això que la gent que ens movem en això de la senzilla cultura de poble , que no ens enganyem és l’actual estat de la qüestió de Mataró , se’ns posen els pels de punta , fins i tot a aquells que quasi no en tenim. Quin futur ens espera ?. Això si és que hi ha futur que és molt dir.

Però de moment l’espetec pot ser gros. Ja fa temps que s’està gestant un manifest molt dur i molt crític amb la gestió de l’actual regidor de Cultura i també amb el Govern Municipal . Fa ja un temps que varen existir unes converses entre destacats artistes i activistes culturals propers amb el PSC amb la direcció del Partit. Aquest es va comprometre a un seguit de mesures i a passar comptes tot just passat Setmana Santa.

Han passat els dies i no ha existit cap mesura ( el compromís de govern en l’apartat de Cultura està en el 100% d’incompliment) i la reunió per cometar els avenços no ha estat convocada , cosa lògica davant la seva inexistència.
Aquest fet ha acabat la paciència d’aquest sector crític , vinculat generalment a la plàstica , i es pot armar una de bona.
El menyspreu a la mostra de Torrs-García , la programació artística dedicada únicament a l’art contemporani amb l’exclusió a qualsevol altra tipus de “disidència” , la convocatòria de la mostra d’Art Jove , l’estat permanent de favor a Can Xalant , ha anat gestant una mala maror que ha culminat amb el trip i joc de l’elecció del protagonista del cartell de Santes , on la prevaricació intel·lectual ha acabat d’omplir el vas de la paciència de gent que lluita per unes postures més eclèltiques i de qualitat ,intentat defugir tota mena de partidisme.

La mort definitiva del projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art” , amb un silenci administratiu que s’acosta als cinquanta dies , pot ser la definitiva metxa que faci explotar una protesta que parodiant a una frase mil vegades repetida per l’alcalde Barón , ara li pot explotar a la cara.
Ja que de veritat , en això de la Cultura : JA N’HI HA PROU .