MÉS MUSEU BASSAT

Comparteixo xerrada amb un bon amic i com no parlem del Museu Bassat. Discrepa en part del meu escrit d’ahir ja que considera que el que calia era fer molt més avinent la joia per el futur que es presenta i potser passar una mica per alt aquesta dicotomia política / cultura que a vegades tan difícil és d’esbrinar. Li ofereixo més o menys els raonaments que segueixen i acaba donant-me la raó.

En primer lloc vull que quedi molt clar que estic exultant per la signatura del conveni que en aquesta ocasió estic convençut que sí arribarà a bon terme. Estic content, esperançat, feliç... Ho puc dir més alt o més fort, però no més clar. Però aquest estat d’ànim no m’ha de fer creure que les coses s’han portat com calia. L’opció Bassat ha estat una acció bàsicament política. I a bon segur calia que així fos en l’inici, però no amb aquest absurd abandó de tot sentit cultural, en aquest cas artístic.

El trist exercici d’ahir, culminació d’un secretisme absurd ja que tots havíem endevinat la veritat ( un ho afirmava en un post de començament de mes) era tan sols la recerca d’una foto que en realitat no ha existit. Si un passeja per la recerca de noticies dels més importants portals, podrà constatar que la notícia d’ahir sols apareix a “Terra” i per a més inri tot el protagonisme s’atorga a Sergi Penedès. A la resta , res de res. Cap diari d’informació general ha donat ni tres ratlles a “l’aconteixement”.

La visió cultural ha estat del tot endormiscada. Es signa un conveni en el que no es parla de la realitat d’un costat. Quin és el Fons Bassat?. Un que ha tingut ocasió de parlar amb ell, i molt especialment que ha pogut parlar amb més profunditat amb la directora de la Fundació, creu en la qualitat del fons, però cal demostrar-ho. En un dia com ahir calia una reflexió més curosa i explicitada del que en realitat , avui mateix , disposa el Fons Bassat. No era moment de fer volar coloms i sí passar acurat llistat a les existències.

Hi ha estat tan gran el desgavell artístic que en la nota oficial de l’Ajuntament de Mataró, existeix quasi un 20% d’errades en els noms que s’indiquen. Així parla de Herranz Bravo, quan és Arranz Bravo , per cert actualitat plena per la seva relació amb l’Hospitalet. Parla d’Argimond, quan tots sabem que és Argimon. Parla de Pastor quan tots pensem que deu ser Perico Pastor, que així signa els seu treballs, ja que desconeixem qualsevol “Pastor” en la nòmina d’artistes importants, i parla de “Sucre” quan creiem es fa referència a “De Sucre” , error en aquest cas més lamentable ja que la recuperació artística de De Sucre va començar en una magnífica exposició que de la mà de Peràn va realitzar-se al Museu de Mataró del 23 de juliol al 30 d’agost de 1992.

És a dir , un munt de detalls que indiquen clarament el menyspreu i la nul·la importància que te l’apartat artístic i cultural en aquest projecte.
I voldríem afegir, de moment. Diem això ja que cal un significatiu gir. L’actitud d’ahir en que ni l’art ni la cultura van estar present en cap moment , han de ser clarament eliminades.

Però ho voldrà el Govern?. Un està per dir que no , ja que vist el vist , queda ben clar que val més el continent que no pas el contingut . I si aquest concepte no es refà el Bassat pot acabar essent un element tan mort com Can Palauet o Ca l’Arenas. Però està vist que ni amb dues tasses , aquest Govern es capaç de recapacitar quan de cultura es tracta, com ho farà si per l’anàlisi està en l’èxit d’un contracte de futur, i no pas en la necessitat d’un futur èxit per assegurar un contracte.

CAN XALANT

I ja que parlem de contractes , demà és 30 d’abril,
Ara fa sis mesos vàrem demostrar que Can Xalant estava en fals. A corre-cuita , Cultura es va inventar una prorroga de sis mesos n espera de l’actitud de la Generalitat.
Demà queden justament dos mesos per la finalització de la prorroga , temps límit per fer avinent una nova prorroga, que avui per avui no s’ha realitzat , i de la que cap grup polític en té cap avís.

És a dir si demà / avui ( segons quan es llegeixi aquest post ) no s’ha explicitat de manera legal la prorroga del contracte , la gent de Can Xalant haurà d’abandonar el se treball, el proper dia 30 de juny.

Hem preguntat a alguns grups polítics i ningu en té cap notícia,per el que creiem que de nou tot està en l’aire. Creiem igualment que la gent de Can Xalant ha de continuar en els quatre anys que te signats.
Però com es possible tan desgavell administratiu?.

Sigui com sigui , per uns per els altres , cada dia queda més clar que Sergi Penedès i el seu equip (?) son una absoluta rèmora per el bon funcionament de la cultura local , per tant queda clar que ja comença a ser hora de posar el crit al cel.

I avui pot ser un bon dia per començar. Penedès , dimissió. Estic convençut que seria un bon remei als grans mals de la cultura de la nostra ciutat.