FONS D’ART . CONCORDANCES I DIFERÈNCIES

Son diverses les persones que d’una o altra manera m’han demanat expliciti les diferències entre l’acord que vàrem signar amb l’Ajuntament de Mataró per a tal de crear “Proposta Mataró. Fons d’Art” i la realitat de la proposta que està engegant l’IMAC. Encara que crec pot ser farregós ho intentarem.

El començament està en el projecte de crear un Fons d’Art per part d’artistes locals , mitjançant la CESSIÓ per part del mateixos d’una obra SIGNIFICATIVA del seu treball , acompanyada de DOCUMENTACIÓ curricular , per a tal de crear aquest doble fons artístic i documental que permetés enriquir el coneixement dels artistes locals i de la seva obra. A canvi es demanava la realització d’una mostra inaugural amb un catàleg com cal i que en el pressupost municipal existís una partida cada any per adquirir obra d’art.

En aquest context s’establia una possibilitat generalment poc usada en aquest tipus de col·leccions , com era la possibilitat de canviar l’obra dipositada en el fons si es considerava que ja no era representativa del treball de l’artista. Aquesta possibilitat convertia al Fons en un ens viu i palpitant que generalment seria reflex exacta de la realitat dels creadors locals.

De l’actual projecte engegat per Penedès i l’IMAC no tenim , ni nosaltres ni els artistes , cap mena de comunicació havent-nos de refiar del que diuen les secretaries al contactar amb els artistes i per l’escrit que Penedès adreçà als creadors i que va ser detonant de tota la crisi.
En ell ha quedat eliminada la part documental, que per a nosaltres és fonamental, no hi ha cap referència a la possibilitat de bescanvi de les obres i l’únic punt explícit de les mateixes està en que l’obra no serà una cessió lliure de l’artista ja que serà mitjançant tria conjunta amb el Personal Tècnic de l’IMAC , que en aquest cas caldria personalitzar en Gisèl Noè.

És a dir , ja en essència les diferències són abismals.

Per dur-lo a terme s’estableixen uns pactes:

I.- Creació del Fons que ...” restarà obert a incoporacions posteriors en les mateixes condicions establertes en aquest document”.
Penedès entén que sols tenen drets els signants de la proposta. Qualsevol altra persona és un cas diferent que caldria considerar en un conjunt potser a 2010 , 2011 o ...

II.- "Els representants dels artistes i el PMC presentaran en un acte públic a tots els artistes signats el present acord.... per potenciar...”
Per els promotors els signants no deixaven de ser la punta de l’iceberg. Molts més s’havien compromès amb el fons. Per un costat hi havia les obres de la sèrie “Autoretrats” de Mataró Report que ja varen ser demanades en el seu moment per aquesta explícita finalitat.
Altres ( M.Cusachs , N, Lleonart , A,Lleonart , P.Codina , Pep Suari....) havien explicitat el seu desig a ser-hi presents encara que no havien arribat a signar. A més hi ha tots els artistes nouvinguts a un cert nivell de creació.
Per els promotors , el Fons està eternament obert. Per Penedès , sols tenen dret els signants. La resta , fora.

III.- “Els promotors del Fons , és a dir els signants del present document iniciaran contactes amb cadascun dels signants...”
Sense comptar amb ningú dels promotors, l’únic que ha establert contactes ha estat Penedès.

IV.- “Els promotors nomenaran un grup d’experts que valoraran.... “ i segueix amb les condicions mínimes per formar part del Fons d’Art.
Penedès tria unilateralment a Francesc Rodon com a jutge únic i en cap moment parla de condicions mínimes exigibles.

V.- Parla del Fons d’Art com un element unitari i per tant de tracte comú , mentre que Penedès aposta per tractes personals , en una evident tàctica de “divideix i ...”

VI.- "El PMC organitzarà una primera exposició de caràcter fundacional.... en els espais que es considerin adients en funció de les dimensions del fons.."
En escriure el timming, fora del pacte escrit , es decidí que en raó de les obres presentades s’ocuparia Ca l’Arenas , Can Palauet i /o el Museu. La data de l’exposició seria en acostar-se Juny , just abans d l’antològica de Cusachs, a la que serviria de prèvia , fet que permeteria ocupar ca l'Arenas ja que l'exposició anyal avançaria el seu acabament.
És a dir , existia un temps de preparació del conjunt de tretze mesos.

Va quedar ben clar que Ca l’Arenas i Can Palauet segur , i que potser caldria el Museu. Penedès a més no es pot fer l’orni ja que en anunciar la nova temporada de Ca l’Arenes se li va enviar un mail tot demostrant que aquelles dades estaven ocupades pel Fons d’Art i Penedés va actuar amb la callada per resposta.
El temps de preparació de la mostra de Penedès , atès que està prevista la inauguració abans d'acabar Maig és tan sols de un mes i pocs dies. A més , si el nombre de signants supera la seixantena, algú m'explica com caben les seves obres a Can Palauet , exposades de manera digna?.

VII.- “És constitueix una Comissió Mixta de seguiment formada per ...”
En el cas Penedès , no es presenta cap mena de seguiment .

VIII.-" La Comissió es reunirà al menys...."
Inexistent en el Cas Penedès.

IX.- " El PMC proposarà en la propera legislatura ( és a dir en l’actual) . la creació d’una partida específica destinada a l’adquisició d’obres d’art".
Aquesta partida no existeix.

És a dir , Proposta Mataró presenta un projecte explicitat que intenta dotar a la ciutat amb un Fons dinàmic , viu i constantment actualitzat , mentre que la proposta de Penedès es limita tan sols a una burocràtica exposició.
És a dir i per resumir , dos opcions que tenen com objectiu , en un cas un vol ras , petit , de gallina , en un concepte de Can Miquetes , i un altra que intenta ser el més ampla , variat i ric possible. Una opció burocràtica i per cobrir l'expedient , contra una altra viva i palpitant.

Per això les discrepàncies , per això la dimissió irrevocable.

MARTI ANSON

Em truca molt enfadat en Martí Anson. M’escridassa per les quatre ratlles que li vaig dedicar ahir
“ Ho sento per mi mateix , ja que he hagut de llegir avui la història de la parida de Martí Anson. Parida feta amb diner públic fet que cal examinar degudament i lamentar. Certament hem de reconèixer que anem cap el desastre definitiu.”
M’acusa de no haver contactat amb ell i molt espcialment de la paraula “parida” i de tema dels diners públics.

Resto absolutament estorat. Primer ja que parlo “d’haver llegit” , per tant no cal cap constatació. For a d’això l’autor de l’escrit , en Vern Bueno , és un bon amic , millor periodista i com quedava clar a l’entrevista , ell havia parlat amb Anson .... No calia dons comprovar res.
Però com el mateix Anson diu , ni Vern és de fiar , ni “El País” de on fa un temps vaig manllevar una altra noticia que no el deixava en bon lloc, ni cap diari , ni cap periodista… és de fiar. Un xic de cert complex de persecució si que hi pot haver ..., o no?.

Parlo de parida . Per a mí així es pot definir el projecte d’Anson. Ell diu que no. Que porta més de dos anys treballant en la mateixa i que el projecte està molt currat. No ho dubto , és la seva manera habitual de treballar.
En aquest post he parlat i molt d’un Projecte de Fons d’art. Son més de tres anys i mig currant per el mateix. Per a mí és un bon projecte , per altres , potser per el mateix Anson , és una absoluta parida. Serà dons un problema de conceptes , mai d’insults com Anson creu.
A més , parida , si acudim al diccionari , equival a bestiessa. Tan aberrant és qualificar com “bestiessa” el realitzar una reducció de can Fàbregas i tot el que comporta al mig del dessert de Nueva Mèxico?. Siguem seriosos.

I queda el diner púlic. Per a mí si Anson rep diner de SEACEX I de la Ramon Llull , rep diner públic. Per ell no. En el seu concepte no rep despesa pública i sí inversió pública , igual que la que reben els modistos que van a qualsevol pasarel·la. Que a fi de comptes son quatre rals, però…
Sigui com sigui hi ha diner públic pel mig. Per ell, inversió. Per a mí , despesa.

Sigui com sigui , i pensant-ho amb calma després del xàfec , una resposta desmesurada a un comentari en el que sota cap concepte penso haver faltat a la veritat i en el que sols existia una crítica punyent a unes ajudes a certs projectes que per el meu entendre, no serveixen per a res.

Però amb tot ,una conversa interessant. Anson és intel·ligent. I molt. M’ha donat bons consells ,i com sempre que algú ho fa , els he escoltat, però potser el que més m’ha servit ha estat el to general de la conversa.

Cada vegada que parlo amb gent del seu fer i tarannà , d’aquest concepte contemporani per ells esplandent i per a mí cada vegada més arnat, em sembla conversar amb un “abertzale” de l'art. Em trobo davant un concepte quasi religiós de superioritat, en el convenciment de la veritat absoluta, front la qual els discrepants l’únic que mereixem és la desaparició o l’aniquilació per no complir amb uns mínims establerts. I que voleu que us digui , jo no vaig d’aques pal.

De tota la conversa valguin dues reflexions finals:

1.- Segons Anson els vídeos que es projecten a la mostra que actualment es presenta a Can Palauet son els tres millors vídeos de la Història de l’Art.
Un , en la seva ignorància , no va aguantar tres minuts. Com que estava sol , no sé el que ha fet la resta de gent , però és evident que no puc més que recomanar la visita davant aquesta taxativa definició de l’expert.

2.- Soc un comentarista de poble que tinc un blog personal. Com pot ser que un artista “reconegut mundialment” com Martí Anson es molesti amb mí ?. ( L’expressió de “reconegut mundialment” no és meva i sí del propi Anson).
Si hi penso , potser me’n adono que aquest pot ser l’elogi més important que he rebut en ma vida.

Gràcies Martí.