dijous, de desembre 29, 2005


PROMESES INCOMPLERTES

Jo ja no sé per què m’excito d’aquesta manera amb el PMC. Sabent com son ja hauria d’agafar-ho d’altre manera, i no sortir-me de polleguera. Que un dia d’aquests m’agafa un infart, i prou vaig saber aquest estiu el que significava, vist el que li va succeir al meu germà.

Però no hi ha manera. Ni amb entrenament ho poden fer pitjor. M’explicaré:
El darrer dijous de setembre, just després de l’enterrament del mai oblidat Pere M. Viada, vaig reunir-me amb l’Alcalde Sr J.A.Barón i el regidor de Cultura Sr. J.Graupera per fer-ne entrega de les signatures destinades al Fons d’Art Germans Arenas. Com tots sabem, resposta freda per Cultura, i molt calorosa per Alcaldia. De la reunió en sortiren diferents compromisos.

Compromís 1: “En quatre o cinc dies et truco per veure com s’estableix el document de compromís...” (J:Graupera). N’han passat cent , i el més calent a l’aigüera, I de trucada res de res.

Compromís 2:” L’art es publicitarà al mateix nivell que la resta d’activitats culturals. Pel gener, juntament amb la presentació de les temporades de teatre, cinema, dansa etc.. , es publicitarà tota la resta de temporada d’art”. (Srs. Barón i Graupera)
Aquest més , junt amb l’agenda cultural ( per cert, cal aplaudir la modificació del disseny) , arriba un magnífic desplegable amb la programació trimestral de teatre i dansa. D’art, res de res.

Compromís 3: “Abans que a ningú, es farà presentació de la Casa Arenas als artistes i al món de l’Art. S’ensenyarà la Casa, s’explicarà el projecte, es presentarà el pla d’usos i la programació”. “Aquesta presentació serà a més tardar, a mitjans de novembre”. (Srs. Barón i Graupera)
Segons l’agenda del PMC el dia 22 de gener hi haurà jornada general de portes obertes. De la jornada especial pels món de l’art, res de res.
( Per cert segons la weeb del PMC, no començarà l’activitat fins el mes de Juny. Si és així, per què coi una jornada de portes obertes, cinc mesos abans. Serà problemes de consciència?).

A més la nota diu textualment: “... extensió especialitzada en art del Museu de Mataró, que contindrà el llegat de l’artista mataroní Jordi Arenas i el fons artístic del Museu.”
És a dir que del Fons d’Art cedit pels artistes a la ciutat, res de res. I això que públicament el Sr. Alcalde va dient en tots els actes culturals que això ja està fet ( el darrer cas, la inauguració de la mostra de Pablo Mañé). Però què ningú es porti a engany amb això del Fons artístic del Museu. En aquest cas es tracta de les obres d’art ja dipositades en el Museu. Els artistes d’ara cedeixen les seves obres a la ciutat, però en cap cas al Museu que els ha menyspreat i fins tot ha rebutjat la donació d’obres ( Cas Premi Nova Herència Mataronina).

Curiosament si mirem el redactat, tampoc es parla en cap moment de Jaume Arenas, protagonista a la mateixa alçada personal ( i superior artística) del CAGAC ( vaja nom per cert).
I com a curiositat, el dia i hores de visita coincideixen amb els Tres Tombs que es celebren en els mateixos entorns. Si voleu lectura subliminal aquesta és evident. Els del PMC aparellen als artistes als protagonistes de la festa . I és que, perdó, som tan “burros” d’aguantar el que aguantem ..., que no es pot entendre.

Espero amb ànsia la celebració de l’entrevista que he demanat al Sr. Alcalde. I em pregunto com el Sr.J.A.Barón, tan home de compromís, i de fermes conviccions en les que la mentida està proscrita, em podrà explicar com es poden incomplir tantes promeses , en tan poc temps i amb tan poca vergonya.
Però per si en tenia algun dubte, el poder ja m’ho va deixar ben clar, “ la cultura mai pot ser causa de trencar un pacte de govern”.
Potser per això, així anem.

PS.- La imatge d'avui correspon a la Nadala que J.M.Rovira Brull va realitzar en tècnica de xilografia en la carpeta del Grup Silex per felicitar el Nadal de 1955

dimecres, de desembre 28, 2005


JOAN HERNÁNDEZ PIJOAN

Com si fos la innocentada del dia ,m’assabento per les notícies televisives de la mort de Joan Hernández Pijoan , un dels més grans artistes del nostre país dels darrers cinquanta anys. Sabia per boca del seu gran amic en Paco Rodón, el director del Monjo, del seu greu estat d’ençà el seu accident vascular que el deixà molt tocat , però com tots esperàvem una recuperació que no ha estat possible

Hernández Pijoan ha estat per a mi un dels artistes que més m’ha impressionat i que m’ha ajudat a entendre aquest art convuls del segle XX. He tingut la sort de poder haver parlat forces vegades amb ell, i malgrat el seu posat distant , era un home apassionat que vivia i feia viure l’art com pocs.

Vaig parlar d’ell en el post del 18 d’Octubre passat ( dia de St Lluc, patró dels artistes) amb motiu del Premi Nacional de Gravat. Reproduïa una peça de la meva col·lecció particular que ell va regalar, i dedicar al meu pare, en agraïment a la crítica de la seva primera exposició individual feta al Museu de Mataró al 1955 ( quan Mataró si contava en el món de l’art ,no com ara, i sense invents com Can Xalant) .
Avui afegeixo la seva nadala de felicitació estampada justament ara fa 50 anys. Era amb el grup Silex ( amb Planell, Alcoy, Rovira Brull i Terri) . Era un artista diferent, incipient, però magnífic.

Amb Mataró i el Maresme, Hernández Pijoan va tenir sempre una íntima relació. Les seves visites al Monjo han estat constants. La seva amistat amb Rovira , i molt especialment amb Alcoy, amb padrinatge creuat de fills, em remonten a les mil i una anècdotes que Alcoy m’explicava d’en “Juanito” , dels apunts de toros per el Noticiero Universal ( era fill del director) , de les seves primeres exposicions, de les seves disputes polític socials....

Expositivament l’hem pogut gaudir en el Monjo, en una magnífica mostra a la Laietana en els moments dels seu linealisme cromàtic, i fa uns anys amb una magnífica antològica en el Museu de la mà del PMC i en Martí Peran ( que de tant en tant el PMC fa alguna cosa ben feta). I com últim aconteixement està el cartell per la Festa Major de Vilassar de fa tres o quatre anys.

La mort de Hernández Pijoan ens deixa un buit als amants de l’art. Sort que com sempre diem els artistes no moren mai i perduren en les seves obres. Repassar el seu fer, com faré ara mateix, sens dubte deixarà més ferm el seu record en mi.

dijous, de desembre 22, 2005

APUNTS

No vull anar-me al llit sense deixar uns apunts esborronats en el blog, que ja intentaré ampliar en els proper dies.

Apunt 1.- Loteria
Felicitats a qui ha tocat. Un està content i més si un dels agraciats és una persona tan propera i estimada com una neboda. Jo ja li dic que al nen ( o nena) que ha de néixer ( està embarassada) li hauran de dir com a mínim Ildefons...

Apunt 2.- Perecoll
Magnífica la seva exposició a l’Ateneu. El recomano amb plaer. Si en voleu saber més, cal llegir la meva crítica al capgròs.com ( exposicions). ( Que sí, que prometo que en aquestes vacances em posaré amb els links...). Però sigui com sigui cal visitar-la. El consell l’agraireu.

Apunt 3.- Fe d’errades
Fa uns dies parlava de Martí Anson i el relacionava amb ACM. És cert que ha estat ben proper a les seves tesi, però mai n’ha format part. Justament era el cap del projecte que per Can Xalant presentava l’Arcàdia.. A vegades escriure ràpid et fa cometre errors i cal fer-ne rectificació.

Apunt 4.- Can Xalant.
Els d’ACM, i per tant els de Can Xalant, estan molt emprenyats per l’editorial del cg.com d’ahir. M’acusem de ser-ne l’inductor , i com quasi sempre, erren.
No vaig tenir res a veure amb l’editorial, encara que la signaria amb gust i la vaig aplaudir de tot cor. No en tenia cap noticia i va ser per a mi , tot un encert.

Diuen que no és cert que els artistes , ni un mateix, estigui vetat, que tot son imaginacions i que es van enviar les invitacions corresponents, però com que no hi havia ni línia telefònica, ni Internet, ni res de res, es van haver de fer les coses de manera particular i potser algú va quedar oblidat. En resum, que tot és una invenció de la meva paranoia persecutòria.

Simplement per al·lusions he de respondre que en els més de trenta anys que porta en el camp de la crítica he rebut totes les acusacions possibles, les de inepte i inútil les que més , però mai ningú m’ha pogut acusar de mentider. La veritat, ha estat i és, la meva norma.
No he rebut ni jo, ni els responsables de capgros, ni cap de la quinzena d’artistes als que he pregunta avui en la inauguració de l’exposició de Perecoll, cap comunicació, invitació, ni res semblant per l’acte de l’altre dia, que , repeteixo, no estava anunciat ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC. Qui menteix?.

Com veieu, tou un desfet de temps, i a més amb el silenci del govern en general i del PSC en particular.
Que poc valoreu la cultura senyors socialistes...

PS.- Si algun artista està interessat en presentar propostes a Can Xalant, ja tenen telèfon: 93 741 22 91. Si n’accepten alguna, aviseu, així sabrem de la seva disponibilitat.


Apunt 5.-Sergi Bonamusa

Impagable el darrer post en el seu blog. És de lectura obligada ( estic d’acord en el 95% del que es diu), encara que en caldria alguna consideració, com per exemple el parlar del Museu( tema que coneix de primera mà) que n’és la gran vergonya de la cultura mataronina, i de la que hom parla més que malament en privat i ningú gosa fotre-hi mà en públic.
Crec que el tema dona per una gran conversa ( queda un cafè, un gin tònic , o el que vulguis , pendent per un esmorzar, sopar o berenar...) encara que en el tema medalles no ens posarem d’acord. El primer de tots va ser el meu pare fa més de trenta anys. El secundaven Alcoy ( que voli tancar-se al Museu) i en Rovira. Ja ho veus més de trenta anys i el més calent a l’aigüera.

dilluns, de desembre 19, 2005

MOISÈS VILLÈLIA

Quan estic en baixa forma, en especial en el que pertoca a l’art, m’escapo a Girona. Allà, tot passejant i respirant l’aire especial de la ciutat, sempre trobo on gaudir , en el personal, l’espiritual i l’artístic.
Aquest dissabte vaig fer-ho de nou, encara que hi havia un objectiu clar, visitar l’exposició de Moisès Villèlia que comissariada pel seu fill Nahum , presenta la Fundació Caixa de Girona al seu Centre Cultural. Una exposició impressionant i que us aconsello a tots de manera intensa.

Villèlia , per qui no ho sàpiga, encara que nascut i mort a Barcelona ( 1928-1994) , va tenir una forta relació amb Mataró on va venir a viure als dotze anys. El seu pare, ebanista, va venir a treballar a una fàbrica de mobles mataronina ( a can Domènec , crec recordar) , encara que als dos anys s’independitzà i juntament amb el seu fill es dedicà a la restauració / regeneració del presbiteri de Sta Maria i la talla de la capella de Sta Anna.
Exposa per primera vegada al Museu al 1954, i repetirà al 55,59 i 60. Al 75 ho va fer a la Caixa Laietana i de la mà de Manuel Cuyàs exposà a Can Xammar a 1983.
Amb motiu de la seva exposició al 1959 s’acostaren al Museu de Mataró, i li varen comprar obra, Miró, Pierre Matisse, Frank O’Hara del MOMA i els directors dels Museus de Tòquio, Bonn, Leverkusen i Guggenheim de Nova York, en la processó més gran de figures de l’art que han passat mai per Mataró.

Ara s’ens permet veure un recopilatori excel·lent de la seva trajectòria. Podem veure els seus primerencs treballs amb canyes, fetes al Maresme, fins als seus gegantins mòbils que deixen bocabadats per la conjugació perfecta d’art, ritme i mobilitat.
Una exposició que obligadament hauríem de veure a Mataró. No pot ser que siguem tan curts de mires, que ens pensem que quatre boutades ens portaran al reconeixement mundial, i no apostem per qui té arrels i sentiments ben propers.

Ara per exemple un mataroní està disposat a vendre un bronze corresponent a la seva primera exposició. Obligat seria que algú en fes negociació.
A Mataró sols hi té una escultura pública (Pça de la Brisa) , i ves a saber si en algun armari del Museu existeix alguna obra arraconada. En el moment de la seva mort es realitzà un acte acadèmic que no va ser molt de l’agrat de la família. És dons el moment de rectificar. Cal visitar la Caixa de Girona i establir converses. I si no es vol anar tan lluny, recordar que la Barcelona galeria d’art Oriol, va realitzar recentment una mostra sota el títol de “M.V. i l’articulació del buit”.

El trist és que tot això hauria de ser feina del PMC i no caldria l’avís d’un simple crític de poble al que veden ja que no és contemporani.
Però Villèlia no pertany a ACM , o sigui que les coses estan peludes.

divendres, de desembre 16, 2005

FINS ELS COLLONS


Hi ha vegades en que cal dir prou. Quan el menyspreu és tan generalitzat i a més a més et volen fer combregar amb rodes de molí omplint-se la boca de paraules fonamentades en el desconeixement de la realitat , a la que no han volgut apropar-se malgrat les sempi- eternes promeses de que qualsevol dia en parlem..., ens trobem uns quants i dieu la vostra...., en una trobada eternament ajornada. Per què és obvi que en quatre-cents dies, que si fa no fa deuen ser els que conformen catorze mesos, no hi ha hagut , malgrat les promeses , ni una tarda ni una nit en que poder aplegar a la gent més diversa de l’art per parlar de la crua realitat de la ciutat, del maltracta que rep per part del PMC, de la temporada d’exposicions, de la Casa Arenas, del Museu, de...

Però queda clar que quan un vol complir amb tothom, diu bajanades com las que he llegit al respecte de l’antològica de Mañé, fruit del més absolutament desconeixement del que va significar Mañé, i molt especialment del sense sentit que significa la mostra antològica (?) que s’ha muntat a la Laietana.
O un pot arribar al desideràtum en els seves declaracions en l’acte , - que suposo privat ja que no constava ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC -, d’avui a Can Xalant.
Un , que pensava que el Sr, Joan Antoni Barón era un home assenyat, ha tingut de llegir deu vegades el titular del cg.com en que assegura que Can Xalant està al servei dels artistes de la ciutat. I un , que confia plenament en els seus companys de treball, pensa que així ho ha dit i es preocupa ja que m’agradaria i molt, m’expliqués en que ho fonamenta.

No sé si , tot passejant per Can Xalant , n’ha vist molts d’artistes locals . El cert és que en la fotografia tan sols se’n distingeixen un parell que, oh curiositat , pertanyent a ACM , l’entitat que amb tanta ètica (?), ha aconseguit el monopoli de Can Xalant.
I no n’ha vist més, per què el mon de l’art mataroní, - amb l’excepció d’ACM.- està vedat a Can Xalant. I entre ells, el que això escriu.

Potser cal explicar la conversa telefònica que vaig mantenir amb Pep Dardanyà , responsable de Can Xalant, al convidar-lo a assistir a l’Espai d’Art de TVM. En acceptar, però per aquí un temps, i davant de la pregunta de quan es presentaria Can Xalant a l’art i als artistes mataronins, per tenir-ne un coneixement clar , i aquells interessats poguessin fer les propostes pertinents, va respondre taxativament que no ho pensaven fer. Que si ho volia fer el Patronat... Que a Mataró tenien una idea absolutament equivocada de Can Xalant, que ells no acceptaven propostes, que ells eren els que proposaven , i que per tant Mataró era igual que qualsevol altre indret.
Al demanar informació sobre la jornada d’avui, ja que un, amb més de trenta anys sobre les esquenes parlant d’art, en podia estar interessat , la resposta va ser la mateixa. El meu nom no es considerava adient , que com en el cas dels artistes, ells triaven i no al inrevés. I a l’insistir, demanant assistir com oient , la resposta va ser contundent, que em dirigís al Patronat i si ells acceptaven... , però per part de l’organització jo no podia ser contemplat.
(Són fets que un ja va fer públics en el programa “Espai d’Art” de TVM , del dia 1 de desembre del 2005).

Vist el vist, i llegides les paraules del St. Alcalde i del regidor de Cultura, en que s’afanen de Can Xalant i el presenten com a paradigma de la cultura artística mataronina, a la que curiosament obliden i menyspreen de manera sistemàtica, és obvi que un s’ha equivocat, i que els esforços de més de trenta anys per dignificar el paper de l’art i els artistes locals ha estat erroni. És dons el moment de rectificar.
I així ho faig.

És per això que amb aquestes ratlles, que seran degudament ratificades de manera oficial a l’Alcaldia i a aquells artistes que m’atorgaren la confiança amb la seva signatura, vist el menyspreu oficial de l’Ajuntament al genèric de l’Art mataroní, retiro la proposta de creació d’un Fons d’Art d’artistes locals a la Casa Arenas.
Igualment demano sigui esborrat el meu nom de qualsevol llistat i comunicació que relacionat amb la cultura en general, i molt especialment amb l’Art, tingui com a promotor l’Ajuntament de Mataró i/o qualsevol dels seus ens, demanda que igualment faré avinent pels camins reglamentaris.

Darrerament, un ha estat malalt. Però l’afecció ha estat a la oïda , no al cervell , i principalment , amb tots els seus errors, que són molts, la seva ètica personal segueix intacta.
I quan un està fins els collons, i valgui com en poques ocasions el poc apropiat de l’expressió, el millor es deixar-ho córrer. I encara que en el seu interior cregui que a bon segur té la seva part de raó, reflexioni i valori més l’equivocat del que pugui estar, que no pas la seva part encertada.

Un no ha pretès ser mai referència de res , ha volgut per Mataró un prestigi assenyat i fonamentat en el territori i els seus protagonistes.
No m’ha agradat mai ni fer volar coloms , ni molt menys fer volar milions. Si Mataró creu ara que els prestigi internacional li arribarà , com ja ha arribat ( ja, ja, ja...) a totes aquelles ciutats amb centres parells que avui es reunien a casa nostra ( ja sabeu allò de cornuts i pagar el beure) , dons que us vagi bé . Que un si més no, ja ha acomplert la seva tasca social obligatòria.

Ara que acompleixin el paper el Sr Director del PMC ( quasi seixanta mil euros a l’any , al menys haurien d’obligar a fer alguna cosa) i els de Can Xalant (215.000 euros, el mateix del mateix). Que siguin ells els que organitzin el Fons d’Art que la ciutat precisa, la temporada artística idem de idem , la promoció dels creadors locals, l’ajut als joves, siguin del color, estil o tendència que siguin, i fonamentant-se sols en la qualitat.etc.

Quan ho facin i tinguin a be que tindran de part meva el meu suport i la meva felicitació. Però avui ...
Avui n’estic fins els collons, Per això com diria un castizo “ adios, y muy buenas...” i que les vaya bonito.

PS.- En aquests blogs el bon amic Ramon acostuma a aconsellar-nos, amb gran encert, un munt d’excel·lents articles. Espero que avui em permeti que sigui jo qui aconselli.
Te per títol “Inútils de solemnitat” es d’Àngela Molina i va ser publicat en l’apartat d’Arts del suplement en català del dijous passat a “El País”. Curiosament parla de Martí Ansón, artista mataroní vinculat a ACM .
Parla del problema de l’aprofitament privat del fer públic. El paral·lelisme amb Can Xalant és absolut. I la referència a l’honestedat , més del que més.

dimarts, de desembre 13, 2005


ÀNIMA DE CÀNTIR

Fer un pont permet fer aquelles coses que sempre dius que faràs quan tinguis temps i mai acabes per fer, com és arreglar d’una vegada el maleït estudi, sempre curull de papers , catàlegs, escrits , amuntegats en aquell meravellós ordre que sols tu coneixes i que et permet trobar sempre allò que busques, però que també impedeix que ho trobi, qualsevol altre persona que no siguis tu mateix.
Aquesta ha estat una de les tasques d’aquests dies al costat de la pertinent recerca de regals , caient en la febre consumista que cada any dius que has de deixar de costat , però que no saps exactament per què , t’acaba acompanyant en el batibull d’anar d’aquí a allà, en la recerca del no saps pas què, i que quan trobes el tresor ocult sempre és més car del que pensaves o desitjaves.

En aquesta reorganització, tot repassant articles guardats que en aquell moment et cridaren l’atenció i ara llences a la paperera ràpidament , he retrobat una entrevista publicada a “La Vanguardia” el 25 de febrer de 1991 , és a dir fa quasi quinze anys.
És amb Jeanne Kirkpatrick , assessora del president Bush (pare) . Es titula “Diálogos de guerra y paz” y amb el subtítol de “Evitaremos que haya otro Saddam” . Ofereix perles com amb la que comença l’article: “Una vez se use la fuerza, América debe destruir el poder militar de Saddam Hussein” . Tot és un seguit d’expressions i conceptes que sentim ara de nou en boca d’una altra dona que mana tan com ella.
Les dues planes de l’entrevista , feta per Lluís Amiguet , no tenen malbaratament i ens permeten un dejà vu al revés, que sorprèn per el paral·lelisme absolut amb l’actualitat i el passat més recent.

Però també cal fer esment de la curiosa foto , fet que a bon segur em va motivar encara més per guardar l’article . És la presència en el seu despatx del cartell del Concurs de Terrissa de la festa del Càntir de 1978.
L’obra és una serigrafia feta pels germans Tur Font en el que va ser un intent fallit , que un va intentar dur a terme quan es movia per el Museu del Càntir, d’encarregar el cartell a un artista local i fer-ne una petita tirada de serigrafies que es vendrien signades i numerades, sense la grafia pròpia del cartell. No va tenir èxit i sols es realitzà aquell any.

Però no deixa de ser curiós que un falcó de la guerra , prengués decisions a l’ombra d’un cartell del desaparegut concurs de terrissa d’Argentona, per què estem convençuts que fos el que fos, Kirkpatrick no tenia ànima de càntir.

I per avui ja ni ha prou, demà ja parlarem de la per a mi decebedora mostra de Caravaggio i la vibrant dels mestres del collage a la Miró.

dimarts, de desembre 06, 2005

DIA DE FESTA

Que magnífic és poder gaudir d’un dia de festa entre setmana , això et permet fer coses que no fas cada dia.

Com per exemple llevar-se a les vuit, fer la dutxa vivificadora ,anar a buscar l’esmorzar , fer l’esmorzar en família i sense temps ni per llegir el diari sortir a corre-cuita que cal arribar a l’Ikea , o a l‘aiquia com se n’en fot la meva filla , abans de les deu que és quan obren, que si no serà difícil poder mirar res.
I com hem estat matiners , hem pogut mirar i comprar el que calia i a un quart de dues ja érem a casa.

El dinar preparat , cal ser previsors ,ens dona forces per la segona etapa. Cal anar al Carrefour i fer-ho en l’hora de la migdiada , que així es podrà carregar el rebost que està mig buit , sense les aglomeracions del dia. Es poden mirar un parell de coses per reis i , oh alegria! , només són dos quarts de cinc , a aquesta hora encara es podrà trobar aparcament per allà la pça dels bous i amb una mica de sort acostar-nos al Zara i després mirar aquelles estris de cuina que caldria renovar, en les noves botigues de la Riera.

Són quarts de sis i estem a casa. Potser podré fer encara un xic de migdiada tardana , però ?....
Oi tant que sí !!! Cal muntar l’estanteria, el calaixer ... Que sí, que tot es molt fàcil, sols m’he enganxat el dit una vegada, que sols es girar, encaixar, i... i al final sembla que tot encaixa.

Són dos quarts de nou del vespre.
Que bonic es fer un dia de festa entre setmana. Com serveix per carregar piles.
Sort que demà torno a treballar.

dimarts, de novembre 29, 2005

LA LLUM DE L’OMBRA

Avui a la feina ha sigut un d’aquells dies emprenyadors. D’aquells que no passa res greu , però que tot és un seguit de petits entrebancs, El telèfon no para de sonar , les urgències s’acumulen , un que demana per aquí i l’altre que demana per allà. En resum, que s’acaba la jornada i un ha treballat com un burro i veu que la feina amb tants entrebancs ha avançat ben poc, i ja es posa a tremolar amb el dia de demà i el retard acumulat.

Per això he pensat que res millor per esbandir els mals aires que fer una visita, encara que ràpida a la mostra de gravats de Rembrandt que avui s’obria al públic a La Pedrera.
Ha estat una visita intencionadament ràpida , com si d’una prèvia es tractés , en la certesa de diverses visites posteriors (algun avantatge tindrà treballar a cinquanta metres de La Pedrera). Tan intencionadament ràpida que he deixat per una posterior ocasió la guia audio que s’ofereix gratuïtament.

Però estava clar que tardaria més estona i és que la mostra és impressionant. És a bon segur una de les millors exposicions dels darrers anys . És d’aquelles exposicions que agraden des de el més profà a l’erudit. Hi ha de tot per triar , la magnificència tècnica, el preciosisme del dibuix, l’evolució del concepte, el pas imparable vers l’art modern.
És igual deturar-se en el retrats , les estampes bíbliques, els auto-retrats , els paisatges ... Tota la mostra respira aquell sentit d’art , de saber que estàs gaudint d’una creació important, amb aquell escalfret emocionant que un sent davant la contemplació admirativa del mestratge de Rembrandt.

No vull fer pas una crítica de la mostra, però valgui el consell d’una obligada visita. En aquests dies a Barcelona hi ha art i del bo. A més de la comentada cal deturar-se al Picasso i els seus llibres, Caravaggio al MNAC i el col·lage a la Miró. Molt i bo per visitar en aquestes propers festes.

La llàstima que a la tornada de nou hem topat amb la Casas . L’arrogància i el menyspreu del conductor envers els passatgers , el mòbil de nou per establir comunicació amb la central, el queixar-se davant la justa i legal reclamació oficial , el to quasi insultant davant la queixa.

Fa molt que ens queixem . Ho fem per activa ( queixes oficials en el llibre de reclamacions) i per passiva ( aquest blog i tots els comentaris públic possibles) i res de res. Un dia d’aquests hi haurà un accident i llavors tot seran plors i llàgrimes. L’estat dels vehicles , la conducció general passant de totes les regles establertes, el menyspreu continuat envers el passatge, i mil coses més van a mal portar.

Quan passi alguna cosa hom exigirà responsabilitats. Ara malgrat les bones voluntats d’expedients que tots sabem que són paper mullat , ningú vol agafar el toro per les banyes.
El que em sap greu és que jo hi viatjo cada dia i per tant alguns números tinc per que em toqui. I puc assegura que hi ha viatges que fan por. Veritat sr. Martínez?.
FONS D’ART de la CASA ARENAS

Justament ara s’acompleixen dos mesos que vaig fer a mans de Joan Antoni Barón alcalde la ciutat , i en presència del regidor de Cultura Jaume Graupera, el recull de signatures d’artistes disposats a cedir a la ciutat una obra significa del seu treball , juntament amb documentació curricular de la seva trajectòria , per a tal de crear un Fons d’Art a la Casa Arenas i esmenar així el fet que una ciutat com Mataró no disposi en els seus Fons Públics d’una col·lecció valorable d’obra dels seus artistes. En total quasi un centenar d’obres per obrir boca.

El fet va rebre una acollida calorosa per part de l’alcalde i més aviat tèbia , essent generosos, per part del responsable de cultura. Com a resultat final , el “.. d’aquí quatre dies ens truquem per concretar el document .. “i la promesa de que a mitjans de novembre, com a més tardar , es realitzaria una presentació de la casa i de les intencions de futur del Centre. Han passat més de quatre dies, s’acaba novembre, i com sempre el més calent a l’aigüera , malgrat les amables paraules de l’alcalde que fa ben poc em repetia que vetllava per l’assumpte.

En aquest temps s’ha afegit més artistes al compromís i avui m’ha arribat el desig de Pilar Lloret i Jordi Rosés , els magnífics i poc valorats mestres del Taller de Gravat , de cedir al Fons d’Art de la Casa Arenas, el “Gabinet d’Estampes” del Taller de Gravat.

D’ençà els seus començaments un va reclamar per activa i per passiva que el Taller de Gravat , tal i com succeeix en la majoria de tallers d’aquest tipus , destinés al menys una copia de tots els treballs que en ell s’estampessin a la ciutat , ja fos per aconseguir una col·lecció d’estampes, ja fos per configurar carpetes amb les que fer obsequis institucionals, o per qualsevol altre paper que es creies convenient.
Mai va ser acceptada la proposta, ans al contrari . Cap regidor responsable va incloure la notificació en les bases del taller i són molt escasses les peces del Taller que han revertit a la Ciutat.

Lloret i Rosés però han mantingut la llei no escrita de tots els tiradors d’estampes , i de comú acord amb els alumnes del Taller, han anat guardant exemplars dels treballs realitzats en el taller d’ençà la seva direcció. Es tracta dons d’una col·lecció nombrosa , desconeixo la xifra exacta però a bon segur podem parlar d’uns centenars d’obres , que apleguen els excel·lent treballs dels participants del Taller en aquests anys , amb destacats noms de l’art local i comarcal.

La col·lecció aniria acompanyada de documentació tècnica del gravat en general, de cadascuna de les obres i dels seus autors. L’única condició seria que les peces fossin adequadament conservades en un armari de calaixos per a obres en paper i que estiguessin a disposició dels estudiosos. Les obres podrien ser emprades de forma didàctica per a qualsevol tipus d’exposició.
Crec que la proposta és més que magnífica i és absolutament irrenunciable.

Amb ella assolim, broma en broma, més de tres-centes obres de prou interès per crear i iniciar un Fons d’Art amb cost pràcticament zero per la ciutat.
Crec que comença a ser hora de prendre decisions. La generositat del món de l’Art penso que així s’ho mereix, i crec que seria ser massa cap gros deixar perdre aquesta oportunitat.

Però serà possible ?. Per una vegada, vull pensar que aquest fons esdevindrà una realitat. I espero que sigui ben aviat.

divendres, de novembre 25, 2005

EL MEU MÓN ...

Aquest és el nom del blog d’en Josep Mª Spà, del que fa un temps soc devot. Em vaig acostar a ell de la mà del consell de l’Oriol Burgada , autor d’un altre blog de lectura obligada , i he establert una certa empatia amb la seva lectura.
De cert que el conec ben poc. Una trobada quinzenal a TVM , mentre ell prepara el 24 Hores i un s’acosta per fer l’Espai d’Art, algun que altre comentari esportiu i poc més, però he quedat enganxat a les seves reflexions.

Serà per què ambdós pertanyem a les nissagues apotecaries amb més pedigree de Mataró (Spà i Pascual) i que no s’enfadin els Fité?. Serà pel coneixement amb alguns familiars amb qui he compartit estudis i altres fets ( amb especial record per en Titín ) ?. Serà per la simpatia que sempre m’ha donat el seu pare, el viu retrat de Franco allà pels 50?. O per ser de l’Espanyol com la meva filla, i jo ser un blaugrana descafeïnat ja que em van batejar a l’Església de Sarrià.

Sigui com sigui no puc negar l’enveja que em provoquen els seus comentaris. Per l’encert, per l’habilitat, per la qualitat i pel sentiment. Ell ha sabut contemplar el blog com un veritable element personal en el que abocar , sense por , les sensacions més íntimes. Un , en canvi, segueix essent poruc en despullar-se, i prefereix més llençar la pedra ,- encara que sense amagar la mà -, o simplement esdevenir voyeur de les intimitats dels demés.

Sigui com sigui, que no em descuido cap dia de passar pel seu món, un fet que us aconsello amb tota sinceritat.

dimarts, de novembre 22, 2005


SPAM

Qui més qui menys està acostumat ja als correus brossa. Sortosament en el que pertoca a Internet hi ha prou medis com per evitar-los, però això no passa ni en el correu escrit, ni en el telèfon.

El cert és que ja no sé a on estic. Per un costat dec ser un pobre total ( més o menys encerten) ja que cada dos per tres tinc en el meu correu ofertes de targes de crèdit amb totes les possibilitats , o crèdits directes en els que tan sols fen un esternut disposo de fins tropecents euros per allò que més em plagui.
Per l’altre costat dec ser un milionari amagat. Quan no em truquen per una assegurança, ho fan per demanar-me que canviï el meu pla de pensions , que inverteix en no sé quina cosa de l’Ibex (?) , o que és el moment d’apostar per la construcció a l’Est i que estaria be adquirir una casa a Polònia ( sobre plànols) que només construïda hi hauran bufetades i guanyaré el que no m’imagino.

Però avui acabo de rebre la carta que ha omplert el vas.
“Estimado Pere: Tenemos el gusto de invitarla a....”, “Si viene acompañada de su esposo ...”. El cert es que he quedat desconcertat. Tan difícil es conèixer que Pere és masculí.

El que em fot de veritat, aprofitant que això no ho llegeix ningú, és que si em presentava amb “el esposo” m’obsequiaven amb un maletí d’eines. I em fa tanta falta com il·lusió. Per tant si algú vol ser el meu “espòs” per un dia , es posi en contacte amb mi per veure que fem. Per ell quedarà el juego de café tipo Murano y dineño de Armani i la cafetera eléctrica exprés.

No dubteu que us quedaré eternament agraït.

dilluns, de novembre 21, 2005



CIS / 0-3 / 20-N


Em sembla que quasi tothom quan sent els resultats de les enquestes oficials al respecte del que pensen els ciutadans, de les seves preocupacions, de les intencions de vot, etc. , ha pensat a qui redimonis se li feia l’enquesta , ja que encara no havia conegut a ningú que en fos protagonista. Ara ja no puc dir el mateix.
Aquest dissabte, a les quatre de la tarda, truquen a casa demanant si hi havia algun home , amb edat de 50a 55 anys, per respondre a l’enquesta del mes del CIS. Obviament vaig acceptar , mogut entre la curiositat i el dret cívic.

Les preguntes anaven per un costat amb elements de caire general, especialment al respecte de l’estat actual de l’economia, i en relació amb passat i futur, i les preocupacions socials més importants en l’actualitat. La segona part es relacionava amb el tema del mes, que en aquest cas es tracta de la immigració.
O sigui que ja ho saben , en el propers resultats del CIS es trobaran que una petita part es deu a mataronins del districte electoral Molins/Torner , i d’entre ells al signant d’aquest blog. No puc negar que estic encuriosit pels mateixos..
-------------

No puc negar que vaig gaudir molt aquest dissabte al vespre, tot veient el Madrid- Barça.
No és qüestió de repetir les mil disseccions que ja han fet els diaris, però un , afeccionat molt més al futbol que no pas al Barça en sí , encara que sigui el meu equip preferit , s’ho va passar d’allò més be, veient el sentit col·lectiu en un equip i un partit d’aquells que dignifiquen aquest joc que tantes passions provoca i que moltes vegades ens desencisa totalment.
I a més, si hi ha actituds tan sorprenents per l’insòlites, com és els aplaudiments del rival, - fet a apuntar i per emmirallar-se -, fan que aquesta sigui una nit per recordar.
-----------

I que dir del 20-N.

D’entre les moltes coses que he heretat del meu pare, està la passió pel coneixement de la Guerra Civil. Ell la va patir, primer en el costat republicà, i desprès en el costat franquista.
La guerra el va copejar mentalment molt i el convertí en un furibund pacifista. Per dir que a casa van estar prohibides sempre pistoles i escopetes que eren les joguines tradicionals d’aquells temps. Ni tan sols el tradicional fort, amb indis i la cavalleria americana, va aconseguir passar la censura I si ens veia jugant amb aquelles pistoles fetes amb pinces d’estendre la roba, la bronca era segura.

Va aconseguir un bon grapat de llibres i documents , alguns dels quals conservo, com partes de ferides, l’aval per sortir del camp de concentració o “La Vanguardia “ del 17 i del 18 de juliol de 1936.
I d’entre els llibres , el que avui encapçala el post. “Raza” de Jaime de Andrade , pseudònim de Franco, i que servi com a guió de la pel·lícula del mateix títol. Editat el 2 de maig de 1942 , “glorioso aniversario para la raza española”.

Pels encuriosits vagi el primer paràgraf del guió:
“Estamos en uno de esos luminosos días del verano de 1987, en el que un sol de estío se refleja en las aguas de plata de una ria gallega, alteradas a ratos por los rizos azules de una leve brisa”.

Un escrit tan repugnant , literàriament parlant, com el que va ser la seva vida i obra de qui avui celebrem amb alegria el trenta aniversari de la seva mort.

divendres, de novembre 18, 2005

RICARD JORDÀ

Una de les meus primers actes públics desprès de ... va ser assistir a la inauguració de l’exposició d’en Ricard Jordà a l’Ateneu.
En Ricard no sols és més que un gran amic i un gran artista, és el seductor més impressionat que he conegut mai, i com exemple no em podem posar tan sols mil, ja que llavors en quedarien al tinter uns altres mils igualment valorables.
Encara que per fora sembli com el més encisador dels adolescents trapelles , per dintre disposa de la capacitat d’anàlisi d’aquell que ha passat per totes i que podent estar de tornada, segueix pensant que val la pena seguir anant endavant.

Ara , retirat a terres d’Osona, es retroba amb els seus , - és i serà mataroní sempre – amb una exposició que val la pena visitar amb temps i ganes de reflexió. Per això avui i en aquest post , afegeixo la crítica de la mateixa , tot recomanant-vos la visita.

CAPBUSSAR-SE

En Ricard Jordà ha aconseguit allò que tot artista somia , fer del seu llenguatge plàstic un element perfectament identificable amb el seu fer. En altres paraules, que tot bon afeccionat sàpiga d’entre un munt d’obres, quina és la que porta la seva signatura.
L’estil de Jordà s’ha mogut sempre en aquell simbolisme màgic de la que hem anomenat “Escola de Mataró” , amb el rerafons d’Alcoy i Rovira Brull en el mestratge. Una obra fonamentada en la perfecció del dibuix, l’impacte del missatge i la càrrega de la reflexió que marca el conjunt, en una obra que conjuga una certa atracció magnètica en l’aparença llunyana, i que explota en tota la seva intensitat en la mirada interior més propera.

Ara en Ricard Jordà exposa els seus darrers treballs a l’Ateneu i ho fa en una exposició de dues cares molt marcades. Per un costat el Jordà de sempre , el conegut, mantenint la vigència de la seva intensa crítica , encara que amb algunes modificacions de caire tècnic com l’aparició d’una nova pinzellada que marca un nou ritme als seus treballs. És el Jordà sense sorpreses , enllaç de passat i present , en la seva eterna fidelitat al seu ideari pictòric.

Però hi ha una altra part, sorpresa per a molts, que ens marca uns nous camins de tan alta qualitat com interès. Aquests treballs venen encapçalats per la sèrie “Creus” , obres en que el sentit social i creatiu de l’artista arriba al seu més alt nivell. Són treballs amb fusta , metall i elements orgànics , establerts com aquelles “capelletes” que passaven de casa en casa i servien per la pregària familiar. Ara les “Creus” de Jordà serveixen de recordatori de la misèria de la guerra, de certes societats , i per què no, de la nostra, en el contrast brutal en aquesta lluita de conceptes en la que estem immensos.

Amb semblant atractiu es mostren les dues sèries que acompanyen a aquesta. Per un costat la dolça sensibilitat dels treballs amb escorces , que impacten per la contradicció de la suavitat estructural i la força del missatge, i per l’altre l’atractiu copejant de la integració de materials com ferros i fustes velles , que donen més força encara al missatge crític d’un artista fidel a fons amb un concepte d’art com element de comunicació i crítica social, i a unes idees humanístiques fermament arrelades.

Jordà es capbussa en els seus propis plantejaments artístics per sortir-ne renovat i amb més força si s’escau, en una recomanable exposició de detinguda visita.

-----------
PS.- Absolutament sorprès per la resposta de suport davant el problema que pateixo. Posts , trucades telefòniques , e-mail ..., han depassat la meva capacitat de sorpresa.
Reitero el meu agraïment més íntim i profund.

dijous, de novembre 17, 2005

RETROBAMENT

Aquest blog ha estat inactiu durant quasi un mes. Avui reinicia la seva activitat. Ambdues coses tenen la seva raó.

Comencem per la bona. Avui és un bon dia per recomençar. Per a casa és un dia magnífic. La meva filla petita, la Júlia, acompleix avui onze anys. Com no que és un dia de records, de mirar enrera , de recordar les preses, aquell part natural ja que vàrem arribar a Sant Pau amb la nena coronada i quasi traient el cap i no va donar temps per res. El viatge per l’autopista en nit fosca com la gola del llop, després de trencar aigües. El primer dolor al petge ( quedava clar que naixia una catalana). Aquell munt de gent a la sala de parts , ja que, ho fet miraculós, ningú havia triat aquella nit per néixer a Sant Pau, i per la gent de guàrdia ,mig endormiscada, un part servia per despertar la modorra de la nit. I mil coses més que queden guardades per sempre en la memòria personal.

Ara seguim amb la dolenta. Aquest blog ha estat inactiu per qüestions de salut. Els primers dies per què el neguit no em donava per escriure. Els següents per què si un passa vuit nits ingressat és difícil comunicar-se en un blog. Al final , per què en la recuperació i adequació en la nova situació un es planteja si val la pena dir el que ha passat, que és molt i poc segons com es miri, que a un no li val allò de la llàgrima fàcil, però també pensa que el suport, - que ha tingut i molt dels que coneixien el tema -, be s’ho valia. En resum que pel que sigui, el blog s’ha quedat quiet i avui recomença el seu caminar.

Potser caldrà dir el que ha passat. Dons que un ha patit el que científicament es diu “sordera súbita” , és a dir la pèrdua d’audició degut a “?” , i que en el meu cas sembla ser causat per un “infart d’oïda” . En resum que malgrat rebre alguns tons, he perdut la “banda conversacional” ,i dit en plata he quedat sord d’una orella. Sense recuperació possible i amb evidents problemes per una solució electrònica tipus audífon.

Sense embuts que una putada , però igualment sense embuts que hi ha moltes coses pitjors i que amb aquesta seguirem endavant ja que sortosament, un pot seguir treballant, fer una vida familiar satisfactòria, seguir amb les seves afeccions, etc. Però és clar , ara queda l’adaptació, acostumar-se al soroll permanent en l’oïda dolenta, discriminar, seguir les converses de manera diferent, etc, etc.

Moltes coses, i moltes reflexions que m’han vingut al cap, en aquests dies intensos i neguitosos, en el personal, i que a bon segur aniran apareixent en els propers post d’aquest blog que avui es renicia.
Un retrobament amb obligat agraïment a tots aquells que en coneixement de la situació m’ha fet suport , que en l’apartat de blocaires haig de personalitzar amb en Joan, en Ramon, en Quico, l’Oriol. Dels seus ànims estan sorgint aquestes paraules. Gràcies a tots.

PS.- Com li deia al bon amic Ramon, “Curiosament la dreta funciona de meravella i l’esquerra s’esconya”. Ben atinadament responia, “és que l’esquerra és més sensible”. I quanta raó tens. Gràcies, Ramon.

dimecres, d’octubre 19, 2005


SANT LLUC

Avui és Sant Lluc , patró dels artistes i també dels pallassos. D’ambdues cares se’n pot parlar avui.

DELS ARTISTES


A Joan Hernández Pijoan s li ha atorgat el Premi Nacional de Gravat per la seva trajectòria. En Ramon Bassas li feia implícit homenatge, suposo que amb coneixement de causa , amb una magnífica obra que presidia el seu post d’ahir.

M’afegeixo al mateix amb la reproducció d’una obra seva que va presentar en la seva primera exposició pública , allà el 1954 i al Museu de Mataró, quan la ciutat tenia un pes artístic que ara no te ni per casualitat.

Igualment parlant d’artistes , i fent apart per felicitar a Perecoll en el seu aniversari , voldria apuntar el nom de Joan Grau. Aquest artista argentoní desaparegut ja fa anys , va ser el gran artista paisatgista de l’escola olotina a les nostres contrades, i potser el generador d’un cert petit col·leccionisme de caire tradicional .
Del seu bon fer que precisaria de millor record, se’n fa memòria en una modesta mostra a la sala del casal Aliança de la mà dels seu antic deixeble en Joan Pannon, l’entranyable promotor d’aquell “Aixernador” que allà els vuitanta va ser el gran centre cultural de la comarca.
Una mostra senzilla que be val una visita.


DELS PALLASSOS

Pallassada i de les grosses en la resolució del concurs (?) de Can Xalant.
Encertar-ho era tan fàcil que no té cap mèrit. En post del 4 de Setembre dèiem textualment: “ Unes bases , curiosament estructurades per un dirigent d’una associació que es presenta al concurs (Això de ser art i part no està be Sr. Graupera) , i a les que hom diu que sols falta que s’indiqui que és obligat que qui es presenti al concurs tingui unes sigles (ACM) per aconseguir el tall del pastís. ( Els de l’Arcàdia intenten colar que ACM= Arcàdia Cultura Mataronina , però ho tenen pelut).

Tan pelut que òbviament han perdut, com hauria succeït amb qualsevol altra alternativa. Però el PMC ha estat tan rastrer, míser i impresentable que ha volgut assegurar el tret amb un jurat tan impugnable per la seva parcialitat que sembla mentida que s’hagi pogut acceptar.
Deixant de costat el fet previ impresentable de que ACM sigui qui fa les basses del concurs. Que Rafa Milan i especialment Gisel Noè, amb obvis lligams personals i professionals amb ACM, siguin els jurats presentats per l’Ajuntament de Mataró , donen tal tuf que taca la imparcialitat de la resta del jurat, i vicia el resultat final del mateix.

Però Jaume Graupera ja avisava. En la conversa mantinguda en motiu del lliurament de les signatures del Fons d’Art, i amb el Sr. Alcalde com a testimoni, afirmava sense embuts que l’art en el PMC estava fonamentat des de feia 12 anys (Carmina Benito) en una selecció sectària. Que no estava be però que havia costat molt arribar a on s’havia arribat i es seguiria així amb totes les conseqüències ( Ètica PMC: El fi justifica els mitjans). Ara ho demostra ben clar amb Can Xalant.

I com a reflexió per benpensants dos apunts: 1.- Avis per a navegants. ACM és el motor de les magnífiques temporades de Can Palauet i del conveni de Transversal de la que tant s’aprofita l’art i els artistes mataronins en general.

2.- Quin és el paper del partit del govern en tot aquest maremàgnum?, el silenci?. Com és possible que en la major inversió cultural dels darrers anys a Mataró, el PSC no tingui res a dir, no hagi participat en res, i no s’assabenti del desgavell malgrat les queixes públiques i privades ( ex. la d’un destacat activista cultural del partit directament al Sr. Alcalde al bell mig de la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana )?.

Tan poc l’importa la cultura de la ciutat que manté el silenci per resposta davant el nyap i la potineria d’un concurs en que s’atorga carta blanca a qui no sols defensa la seva tendència( cosa lloable) ans també té la postura d’intentar aniquilar a qui no pensa com ells ( sols cal fer mirada enrera en els fets).

Senyors del PSC que a vegades llegiu aquestes ratlles, és obligat donar una resposta pública davant la vergonya del concurs de Can Xalant. L’espero amb ànsia.

divendres, d’octubre 14, 2005



PREMI NOBEL

Ja fa temps que això dels Premis Nobel han deixat d’interessar-me. Vist alguns guanyadors sembla el més sensat., però encara n’hi ha un que segueixo aferrissadament i és el de Literatura. Avui s’ha atorgat a Harold Pinter. Intento assabentar-me quin tipus de literatura practica el guanyador, quan el desconec que és en moltes ocasions, i acabo sempre llegint un llibre seu.

La raó és ben senzilla. Quan vaig complir 18 anys ,i com a regal especial, el meu pare, sabedor del molt que m’agradava, - i m’agrada -, llegir em va regalar el llibre “Los Encuentros” de Vicente Aleixandre. És una sèrie de retrats literaris d’homes de la cultura , essencialment de les lletres. Pio Baroja, Azorin, Ortega i Gasset, Jorge Guillén, Salinas, Alberti, Cernuda, J.Mªde Sagarra, Clementina Arderiu, Carles Riba, Celaya , Blas de Otero, José Hierro, José Maria Valverde... Cada escrit va acompanyat d’uns excel·lents dibuixos de Zamorano.

El llibre però tenia truc. Amagat en una solapa hi havia la carta resposta de Vicente Aleixandre a una del meu pare en la que li feia avinent la crítica sobre el llibre que havia realitzat en el programa de Literatura que realitzava a Radio Maresme . Era el gener del 1959.

El meu pare no guardava res del que escrivia , però aquesta carta va quedar guardada en el llibre i va ser el regal més emocionant que vaig rebre de part seva. Sé que es va seguir cartejant amb Aleixandre però no en tinc cap més prova.

Vicente Aleixandre va ser Premi Nobel de Literatura i estic orgullós de tenir una carta personalitzada d’ell. O millor dit, estic orgullós de que el meu pare penses que el millor regal en uns divuit anys fos una carta , llavors sense més valor que el demostratiu d’una amistat.

dimecres, d’octubre 12, 2005

HI HAVIA UN TRAMVIA......

Pel capgros.com, m’assabento que just ara fa quaranta anys que va desaparèixer el tramvia de Mataró i de cop i volta s’amunteguen en el meu cap els molts records, i fins hi tot enyorances, que el famós tramvia em provoca.

Encara que de família antiga de Mataró, vaig viure prop de quaranta anys a Argentona , i la meva infantesa està lligada íntimament al tramvia que era el cordó umbilical que em lligava a Mataró i quasi estic per a dir que al món.
Encara que ara sembli impensable, quan amb vuit anys vaig venir a l’escola a Mataró , i com a tota la resta de quitxalla a qui succeïa el mateix, cada matí a dos quarts de nou era qüestió d’agafar el tramvia ple a vessar i avall tartana, fins la parada del xurrero i amunt cap a Valldemía. A les set del vespre, camí enrera i tornar a casa. I això sol, sense cap mena d’aixopluc familiar. Quina meravella.

El tramvia va ser el símbol de la meva primera llibertat . De records tots i més, els crits i les empentes per pujar, el quedar-se al darrera per treure el trole i així parar el seu caminar i donar temps a qui corria per poder-lo agafar, tirar sorra a Can Bado del Sorrall , ja que a vegades patinava en aquella pujada. Veure baixar la riera i nosaltres en aquell feble pont, admirar Les Mateves , la fàbrica de l’aiguanaf , els Vivers ....

Mil i un records en la sempre tendre mirada enrera, quan el filtre del temps ens deixa sols els bons records i s’ha menjat amb golafreria tota aquella part menys amable i fins i tot dolenta, que també l’acompanyà.
Quaranta anys ja fa, però la memòria es manté. Serà a bon segur que ja m’estic fent vell .

QUINS PEBROTS

I ja que parlem de lligams entre Argentona i Mataró us vull aconsellar de manera molt intensa l’exposició que sota el títol que encapçala aquestes ratlles, presenta en el Museu del Càntir l’artista mataroní Ángel Heredero Bravo.

L’Ángel és un rara avís en el món de l’art. És del millor que corre per casa nostre i quasi ningú el coneix i menys li fa cas. Si ara pregunto als mataronins que llegeixen aquest blog quina és l’escultura pública de Mataró que porta la seva signatura, a bon segur que poca gent ho encertarà . (La solució al final ).

Ara presenta una magnífica col·lecció d’una cinquantena d’escultures ceràmiques amb un sol protagonista, els pebrots. I quina exposició!
Tècnicament perfecte, juga amb el senzill vegetal donant-li mil formes i maneres, amb un aire intel·ligent, cínic, divertit , reflexiu, irònic... , en una mostra que un comença a mirar amb simpatia i que acaba remirant en la recerca del punt que sap donar-li l’artista.
De veritat que paga la pena visitar-la.

(Solució: L?escultura de l’Ángel Heredero Bravo és “El rapte d’Europa” , es troba a la Pça Italia i es tracta d’una figura femenina d’aire clàssic i un brau de ferro tan sols siluetejat. )

dimarts, d’octubre 11, 2005

EL TRASLLAT DEL LABORATORI DE L’ICS. CONVENIENT I NECESSARI

Tornant d’un cap de setmana al País Basc gaudint de la millor companyia ( la meva dona) , una gran dosi del millor art (Chillida Leku i Guggenheim) , uns excel·lents àpats( com sempre passa en aquells indrets), un arriba amb les piles una mica carregades després del munt de feina i problemes de la darrera quinzena.

Coses hi ha per parlar del vist i viscut, però en el repàs de les novetats de per aquí no vull passar per alt comentar la petició de l’Ajuntament per demanar la permanència del Laboratori d’Anàlisi Clíniques a Mataró.

Entenc que és un fet políticament correcte. Uns ciutadans ho demanen i l’Ajuntament com a representant dels mateixos trasllada oficialment la petició. A un nivell oficial tot correcte , però de veritat i sanitàriament parlant, que es quedi el laboratori a Mataró, és el millor?.
L’agrupament de laboratoris que l’ICS està duent a terme certament respon a uns criteris economicistes que no per això impliquen una pèrdua de qualitat ans el contrari, tot apuntant el bon treball dels professionals del laboratori mataroní.

Els criteris de la queixa s’estableixen en un cúmul d’errors que cal aclarir:
- És absolutament fals que hi hagi una pèrdua de qualitat pel fet del trasllat de mostres. Aquest trasllat és habitual en tot el món. A l’Estat els quatre laboratoris que dominen el mercat són catalans i reben mostres d’arreu, amb un transport adequat , i sense merma de qualitat. A Mataró el 98% de l’analítica privada es realitza a Barcelona sense cap mena de queixes per part d’usuaris i personal mèdic.
Exemple paradigmàtic és que Catalunya és centre de referència en l’analítica d’Estudis Clínics ( els que fa la indústria farmacèutica per avaluar medicaments) . Les mostres arriben d’arreu del món amb tota garantia.

- És confondre a l’opinió parlar de temps de transport i no parlar de temps entre la presa de mostra i la realització de l’analítica, que generalment serà menor que actualment.

- Parlar de possible colapse en el tema urgències és demagògic. Un petit recolzament en el laboratori hospitalari seria més que suficient. Les urgències no hospitalaries de caire immediat son molt poques.

- És espantar el parlar de trasllats a Barcelona per realitzar certes proves. Sols cal en els mateixos casos que en l’actualitat.

- Les possibilitats informàtiques que permeten tenir el resultat a Mataró en el mateix moment que en el Laboratori Central , fa que es mantingui el vincle del servei personalitzat . No hem d’oblidar que els resultats analítics són dades fredes, que sols tenen valor en l’avaluació del metge al respecte del pacient.

- Però sobre tot cal parlar de qualitat. El camp de la tecnologia científica avança a passes gegantines. El millor dels aparells queda obsolet en quatre anys. Això fa que sols els laboratoris grans disposin de la millor qualitat en utillatge , i estiguin en una evolució permanent. Els laboratoris de tipus mitjà (Mataró) queden desfasats en moltes de les tècniques davant l’impossibilitat de mantenir-se sempre en una tecnologia punta.

Per això , sospesant pros i contres, jo com usuari de la sanitat pública vull que aquesta sigui la millor , i en aquest cas no tinc cap dubte que el millor és el trasllat del Laboratori.

Ja sé que soc políticament incorrecte , i no em sembla pas malament que per aquesta “correcció” , l’Ajuntament hagi fet la petició de manteniment. Estaria bé si els fonaments de la mateixa no fossin tan viciats i falsos que qualsevol persona amb una mica d’informació els pot tirar per terra. Per això s’equivoquen amb el punt primer de l’acord , pot ser convenient i necessari mantenir el Laboratori Clínic de l’ICS a Mataró. Ho serà políticament o per imatge, però no per assistència i qualitat.

I dir-ho és políticament incorrecte. Potser per això jo no soc polític.

dijous, d’octubre 06, 2005

FER POLÍTICA I POLÍTICS

Vaig tenir ben clar al començar aquest blog que no parlaria de política, o millor dit, de la gran política. Sols la política local pel que té d’acció directa em podria motivar, com així ha estat avui.
La noticia però és d’àmbit general. El Congrés aprova tramitar una llei subscrita per tots els grups , en que es dictamina que regidors i sindicalistes amb dedicació exclusiva tindran dret a cobrar l’atur.

De tots els comentaris que he llegit i/o sentit em quedo amb l’editorial del País que signaria amb gust. La llei no sols és un acte de justícia , ans també i per primera vegada obra la porta a ciutadans abastament capaços que mai s’havien pogut dedicar a la política , ja que no disposaven del coixí econòmic d’una professió lliberal o del coixí de treball d’una plaça de funcionari.

El passat dijous en conversa informal amb el Sr. Alcalde , i en la demanda per la meva part de que atorgués un número preeminent en les llistes ( el 6 ó el 7) , a una persona de vàlua per ocupar-se de la regiduria de Cultura en el proper mandat , em contesta ben seriós : “ Si em portes algú d’aquestes característiques, el lloc és seu” . I afegia dirigint-se als que estàvem amb ell , “ i sí algú de vosaltres vol...”. Estava clar que cap dels que l’envoltàvem estava en disposició de deixar el seu treball per quatre anys i quedar-se amb el cul a l’aire al passar el temps.

Una bona notícia dons que m’agradaria pensar ha de servir per que una nova saba de ciutadans ben preparats envaeixen la política, i per què no dir-ho , ajudin a la seva comprensió i regeneració, millorant el nivell.

Es clar que com a reflexió final m’apunto a la columna de l’Elvira Lindo al mateix “El Pais” , Amb títol “La Política” acaba així: “ Y si bien no seria acertado ni justo decir que todos los políticos són iguales hay mucha gente que los observa, los escucha a diario y se pregunta: ¿ si no fueran políticos para que servirían?.

dimecres, d’octubre 05, 2005

FEINA

Hi ha vegades que la feina ens apreta massa. De cop i volta apareix un problema i aquest en porta a un altre , i costa molt desfer el cabdell i tornar a la normalitat.
Aquests dies són per a mi ,d’aquells que tens feina i no l’acabes. Que encara no és demà però ja saps que acabaras la jornada més ofegat encara. Circumstàncies de la vida . Quan es conjuguen baixes laborals per malaltia, problemes tècnics, problemes informàtics i un pic de feina fora de mida succeeix això. Esperem que aviat tombi la truita.

Tot això m’ha fet deixar de costat aquest blog. No tenia ni temps ni ganes, però està passant el temps i no volia passar per alt un fet important per a mi.

El passat dijous vaig ser rebut per l’Alcalde , en presència del Regidor de Cultura , per a tal de lliurar-li les setanta tres signatures d’artistes locals que es comprometen a cedir una significativa obra seva per a tal de crear un Fons d’Art Local a la Casa Arenas. Si a més ja es disposen de les 27 obres de la sèrie “Autoretrat” del Mataró Report , ens trobem amb un base de 90 obres d’un ample llistat entre els que s’hi troben els més importants de la ciutat.
Vaig estar content per l’entusiasme de l’Alcalde que espero sàpiga transmetre al Regidor de Cultura que com sempre , - quan no es tracta d’una proposta dels seus -, es manté en la reserva, i més si com en aquest cas s’ha arribat a dir en conversa informal : “...excel·lent proposta, però llàstima de qui la fa” .

Penso que davant de la vergonya de que Mataró no disposi d’un Fons d’Art dels seus artistes , qualsevol iniciativa que permeti encetar-lo, - i sense despeses -, hauria de ser ben rebuda, però , amb el PMC hemos topado, amigo Sancho.

A més la reunió va ser ben productiva al respecte de la conversa a l’entorn de l’estat de la qüestió de l’art a la ciutat , de la seva nul·la presència en el Museu i de l’absència de representants plàstics en el PMC .
( Per cert M.Contreras sembla ser que substituirà a Patricio en el Patronat. Bon amic i excel·lent persona, però la representació dels artistes en el Patronat hauria d’estar en mans d’un pes pesant i no d’un bon afeccionat. I si és vol anar més lluny potser que alguna vegada canviem llimones per taronges. És un dir).

Però l’eix de tot va ser com no, la Casa Arenas. A tres mesos d’acabar les obres el més calent a l’aigüera i no hi ha , ni tan sols embastat , un projecte del que ha de ser el funcionament i la programació del centre Cultural.
Com veieu per plorar de pena, de vergonya i de fàstic.
En seguirem parlant.

dijous, de setembre 29, 2005

MAL DIA

Avui ha esta un mal dia. Ha començat amb un nou incident a la Casas , i van... Avui ens han enviat un dels bussos amb cua. Tenia un problema amb els amortidors i a la que ha agafat velocitat la cosa s’ha mogut més que una barqueta amb marejol.

Viatgers i conductor acollonits, la qüestió ha estat baixar de velocitat, no fer cap moviment amb el volant, i agafar el mòbil per trucar a la central. Amb això el peatge , i per poc que no ens mengem el ciment separador. No he pogut més i he saltat cap el conductor per indicar-li que si volia parlar pel mòbil calia parar, ja que està prohibit. La resposta contundent “també està prohibit molestar al conductor, i vostè ho està fent” .

Sort que no soc agressiu , però el crit m’ha sortit de l’ànima: O para, o truco als mossos. La resposta ha estat penjar el mòbil.
Fins a quant tanta impunitat jugant amb la seguretat d’una cinquantena de passatgers?. (línia C-2 Empresa Casas. Sortida 6.15). És sols una pregunta.


He arribat a la feina i el problema informàtic del dia anterior portava cua. A hores d’ara no sé pas quan i com me’n sortiré.


Un quart desprès ha arribat el fax. En Pere Màrtir Viada és mort . Merda.


Parlar d’en Pere Viada és parlar d’algú conegut per tothom. El seu personatge havia depassat amb escreix la seva persona. Molta gent m’ha trucat , tan per comunicar-ho, com per demanar-me el que pensava de la seva obra. Una mica de tot està en l’escrit per el Capgròs.com que adjunto a continuació


PERSONAL I INCONFUSIBLE

Amb la mort de Pere Màrtir Viada desapareix el darrer exponent de la bohèmia àcrata i intel·lectual de la nostra ciutat. Un artista per i sobre totes les coses. Un artista personal i inconfusible , amb la màxima magnitud que puguem donar a aquests adjectius.
Bohèmia per la seva manera d’entendre la vida ,àcrata per aquest posar la llibertat com a bandera, medi i fi , i intel·lectual para la seva enorme formació artística , filosòfica, històrica i política , que deixava bocabadats a aquells que sols el coneixien per la seva desmanegada imatge exterior.

Encara que es definia com un expressionista abstracte ,el seu art, del que es difícil trobar paral·lelismes o referències , és indefinible . La seva constant reflexió, moltes vegades amagada sota el trompe l’oeil d’una aparença joguenera, és l’eix d’uns treballs en les que s’amunteguen bigarradament tota mena de signes, icones i elements, estructurats en un aparent caos perfectament equilibrat.

Una atmosfera de color, enormement seductora i vital el serveix d’embolcall per proposar-nos un misteri personal que va de la felicitat a l’angoixa. En aquest ,el seu imaginari real , els signes no són pas formes per interpretar , al contrari, son formes ja interpretades, provinents de la reflexió d’una vida vista sempre amb ulls sorneguers , al darrera d’unes ulleres enganxades amb super-glue , endinsat en la boira permanent d’un ducados inacabable i la mà massegant-se la barba d’aquella manera que com ell, era també personal i inconfusible.





Però està clar que en Pere per a mi era molt més. No ho sap molta gent, però érem parents. Els pares, cosins germans, o sigui que nosaltres cosins segons em sembla que en diuen, però hi havia més.

En Pere Màrtir i el meu pare tenien una relació especial. Sempre el saludava amb un tiet i amb dos petons, i mai oblidaré els seus sanglots espasmòdics quan va morir. El pare el va ajudar tot el que va poder. Va aconseguir que la Titit , la filla d’en Puig i Cadafalch que era professora de la Sorbona l’acullis a casa seva mentre en Pere feia d’artista a París. Era a mitjans dels setanta. Imagineu una filla d’en Puig i Cadafalch i en Viada, Per sucar-hi pa amb les discussions.

A en Pere dec la meva primera i única mitja borratxera , amb sangria, al Cau, un bar que va tenir allà el carrer Sant Bru. I les primeres arrambades i alguna cosa més a l “Ava Ava Mahana discotech”(sic) , un pub discoteca que amb en Ricard Jordà varen muntar a la Rda Exterior d’Argentona quan encara no estava asfaltada , just al costat d’una casa de meuques, i que com podeu imaginar era del més lliberal del moment.

I li dec moltes discussions sobre art, sobre política, sobre pensament. Recordant les seves discussions amb Saura, que una vegada va quedar sorprès amb la seva pintura i vàreu veure néixer el sol tot discutint sobre art ( ara al retrobar-se a bon segur continuaran). I recordo Jovi, un estudi de disseny amb en Jordà i que varen crear tota la imatge del Club Tortuga i mil coses més. O els seus quadres per Galerias ( galeres en deia ell) Preciados , amb en Jordà i l’Uriach pintant amb sèrie , amb els quadres alineats al passadís, i un fent els cels , l’altre les cases, l’altre els arbres...

I moltes coses mes, com per exemple el seu entossudiment a que jo fos qui presentes el catàleg de la seva exposició a Can Palauet. En Toni Cabré i la Gisele dient que de cap manera.(Un estava ,i està, vedat pel PMC que ni tan sols li envia l’agenda cultural del més, malgrat les meves protestes a tothom). En Pere tossut ell: o ho escriu en PIC o el catàleg va sense presentació. Deu dies abans de la inauguració em varen donar vint-i-quatre hores per fer l’escrit, l’únic d’ençà que està inaugurat can Palauet. I...

Amb en Pere vàrem viure essencialment l’Art. Que si el Sant Pere més Alt, que sí l’Abast, que sí..... Tot fins la darrera abraçada fa un mes en la festa del carrer Sant Pere més Alt. Se’l veia content. Li vaig preguntar com anava i a veiam sí d’una punyetera vegada es posava a pintar, que em devia el quadre promès com a pagament del catàleg que abans comentava. Em va respondre joiós, deixa passar l’estiu que ara fa massa calor , però et prometo que per Sant Lluc tindràs un quadre meu dels grossos,...

M’he quedat sense quadre , i el cert és que no en tinc cap de seu, però estic convençut que en Pere ja ho arreglarà quan ens retrobem. Però, de cor, Pere, permetem que per una vegada trenqui la virtut de la meva puntualitat. Si em dones permís, esperaré encara una estona, o millor dit, tot el que pugui.

Ho entens, no?. Una abraçada i un petó ben fort del teu cosí
En PIC.

dimarts, de setembre 27, 2005

LLIÇONS

De lliçons n’hi ha de tot tipus , de les que cal seguir , sobre les que cal reflexionar, les que és millor oblidar... En aquest cap de setmana m’han arribat lliçons de tota mena , algunes de les quals val la pena comentar.

LLIÇÓ A SEGUIR. Museu de Mataró (La finestra oberta)

En el darrer post deia que no havia pogut assistir a la inauguració. Ben cert era. Parlar amb Rosa Codina Esteve és molt millor que acudir a un Museu en el que et tenen vedat , en que no t’envien ni invitació, ni et donen la informació que precises per exercir la teva tasca , malgrat siguis un ciutadà normal , que has demanat per activa i per passiva allò que es dona a la resta de ciutadans, i tot perquè mantens una línia de dura crítica al dolce far niente de la seva direcció.

El fet de no assistir a l’acte m’ha permès visitar l’exposició en la tranquil·litat i quasi soledat del diumenge al matí. Porta per títol “La finestra oberta” i és una mostra d’art paisatgista català entre 1860 i 1936. Organitzada pel Museu de Sabadell amb la col·laboració de la Diputació aplega unes setanta obres procedents dels diferents Museus que conformen la Xarxa de Museus Locals.
La mostra és magnífica , amb un seguit de peces totes elles de gran qualitat , i a més està presentada de manera cronològica el que permet una lectura fàcil i directa i està acompanyada d’un magnífic catàleg al increïble preu de 5 euros .

Una mostra que és magnífica lliçó per a tothom. Per els afeccionats, ja que ens permet esbrinar en una sola passada , la brillantor de l’art català del paisatge d’aquells moments, massa vegades amagat rera la brillantor de les darreres avantguardes.
És lliçó per els artistes , en especial pels nombrosos conreadors del paisatge , ja que tots els conceptes pictòrics que es vulguin contemplar en aquest camp hi són presents . La saviesa i varietat en la seva resolució ha de servir de valuosa referència tant per professionals com afeccionats.
És lliçó també per el Museu, ja que es demostra que quan hi ha ganes de fer coses , es poden aconseguir exposicions tan lluïdes com aquesta . Però queda clar que calen esforços, i molts, i aquest és una material que no existeix en l’inventari del malaurat Museu de Mataró.


LLIÇÓ PER OBLIDAR . Can Palauet (23 preguntes amb resposta)

Mataró té mala sort amb Can Palauet . Va néixer amb fòrceps amb l’exposició antològica de Rovira Brull encotillada per la de Pazos i ha anat de mal en pitjor.
Reduïda de fa temps a presentar art (?), al que em nego a afegir el qualificatiu de contemporani , les mostres presentades són una boutade constant.
Ara són Àlex Nogué i Ester Baulida que fan la seva parida. La idea de partida no és dolenta : un objecte i una reflexió; pregunta i resposta , però ambdues són tan repetitives amb altres mostres ja vistes, que tot manté el gust del dejà vú .
Si be la història pot tenir la seva gràcia amb una deturada lectura , sols permesa amb un format de llibre , la presentació en format exposició a la paret, i la minsa grapa de l’apartat visual converteix de nou a Can Palauet en un espai erm d’art i interès.


LLIÇÓ PER REFLEXIONAR .- El joc de les comparances.
(Lliçó en especial per els programadors artístics del PMC)

Com és possible que una mostra de tan alt nivell artístic , cultural i didàctic com és “La Finestra Oberta” tingui sols una durada de cinc setmanes , i la mostra de Can Palauet d’escàs per no dir nul interès en tingui el doble?.
Nota: Si és vol complicar el joc, sols cal ampliar la pregunta amb la mostra “Essències”, recentment clausurada al mateix Can Palauet que va tenir la durada de tres mesos i un dia “ ( La xifra és real, encara que certament soni a condemna)


LLIÇÓ PER DESMITIFICAR. Fernando Alonso


Ahir vaig ser un dels milers que va veure la carrera de Formula 1 i el triomf de Fernando Alonso en el Mundial. Un excel·lent pilot , amb un bon bòlid, i amb l’inevitable sort dels Campions. Felicitats.
Però amb nego a participar de l’Alonsomania , aquesta del chauvinisme a dojo. Si ja atorgar-li el Premi Príncep d’Astúries de l’esport va ser cosa incomprensible, el rebombori d’ara és insuportable.

No em cau bé l’Alonso. I no per què sigui amic del gendríssim Agag ( que per cert té els drets de Formula 1 a Espanya) , ni per que estigui amb Briattore (impagable l’article d’avui d’El País) , i sí pel seu orgull fora de mida. I ho dic amb un coneixement ben pròxim.

Alonso va guanyar el seu primer punt a Formula 1 a Malaisia , si no vaig errat, i quan encara no era ningú. En aquells moments l’atenció de la competició per aquí era quasi nul·la.(Els comentaristes de TV3 , feien la transmissió des de els estudis). En directe a Malaisia sols hi havia set espanyols :El seu pare, el seu manager , dos periodistes d’una revista especialitzada i tres catalans que treballaven per DO&Co , empresa que organitzava els àpats dels VIPS i dels corredors , un d’ells era el meu fill. En acabar la cursa els tres curritos van voler felicitar-lo. El despreci, malgrat la concurrent de l’idioma va ser absolut.

El meu fill ha treballat quatre anys a Fórmula 1 , la seva companya segueix treballant a l’empresa de l’Ecclestone. Tots dos tenen bones relacions amb innombrables corredors , amb alguns com el cas de Juancho Montoya de veritable amistat. Ells i altres companys coincideixen a definir a Alonso com el corredor més cregut i intractable de tot el circ.
Felicitats al corredor, però no crec que l’endiosament que s’està fent el benefici en res.

dissabte, de setembre 24, 2005

UN DIA ESPECIAL

Avui ha estat un dia especial. En primer lloc per què he fet festa. Avantatges de treballar a Barcelona. Això m’ha permès fer coses que no puc fer mai, com acompanyar a la família a l’escola i al treball, anar-los a buscar, preparar el dinar, i sobre tot viure aquell aire diferent que dona el que tu et saps lliure per la festa, mentre al teu voltant tot segueix com qualsevol altre dia feiner.
Però a més ha estat un dia que he pogut dedicar en part a una de les coses que més m’agraden , com és visitar el taller dels artistes i parlar amb ells sobre art en general i el seu art en particular.

LL.G.

Al matí ha tocat escultura. Conversa fluida però intensa i reflexiva al voltant d’un esmorzar d’aquells de forquilla i ganivet a Can Batlle. Un plaer del que feia molt temps no gaudia . Unes mongetes cuites per els àngels, per acompanyar un xai que es desfeia a la boca, I el vi del porró, el cafè i la copa que no hi faltin. Un plaer per l’ànima i un disgust per el colesterol.
Desprès anàlisi en el taller. Dubtes, conceptes contradictoris. Esbrinar camins per recolzar troballes i aconsellar oblidar-se de certs verals que un creu no porten enlloc. Escoltar i parlar . Defensar postures, arriscar-se en l’aposta.
Un matí profitós sens dubte. Per a mí molt, i espero que també per l’artista.

ROSA CODINA ESTEVE

Al capvespre trobada amb la Rosa Codina Esteve, per a mi una dels cinc millors artistes de Mataró. Ha volgut ensenyar-me els seus nous treballs que presentarà al gener a la Galeria Àmbit al carrer Consell de Cent de Barcelona. Sols els han vist la gent més propera i en J.A.Benach director de la galeria. M’honora i m’afalaga dient-me que vol que li digui el que penso ja que conec tota la seva trajectòria dença els seus començaments i creu que he connectat amb el seu treball, per el que el meu judici és con examen previ que pot indicar-li si està en el camí correcte.
Resto esparverat. La qualitat de l’obra fa fredar. Ha sensibilitzat emocionalment la seva obra espiritualitzant-la, aconseguint unes atmosferes que posen la pell de gallina. Poètiques en part, estrictes en altre, i dures i impactants en la resta, el treball d’aquests quatre anys resumits en la vintena de peces de grans dimensions de les que he pogut gaudir , prometen una exposició espectacular.
Per cert, Rosa Codina Esteve fa més de vint anys que no fa una veritable exposició a Mataró, essent una gran desconeguda, quan la seva obra es reconeguda a mig món. Si algú que llegeix aquestes ratlles te relació amb la política d’exposicions públiques, perquè no apunta la possibilitat de fer exposició ara que hi ha obra en quantitat i qualitat?.
Me’n vaig de casa seva emocionat pel vist i pels magnífics gravats amb els que ha tingut a be obsequiar-me

MUSEU

L’hora tardana en que he sortit no m’ha permès apropar-me a veure la mostra que s’inaugurava en el Museu. Ja en parlarem , però la prèvia és obligada. Com es possible que ara gaudirem d’unes obres magnífiques que pertanyen al Museu de la ciutat i que de fa anys i panys cap ciutadà ha pogut veure?.
La resposta és múltiple. Manca d’espai per un costat ( algú recorda que l’edifici del costat del Museu ocupat per finances municipals, es construí com ampliació del Museu) , però sobre tot manca de capacitat d’una direcció incapaç que és un veritable càstig que de cap manera es mereix la ciutat.

Com veieu un dia magnífic i diferent, llàstima que demà tingui guàrdia i la joia no sigui del tot complerta.

divendres, de setembre 23, 2005

DIA DEL PATRÓ

Avui suposo que és el dia del patró del meu blog. Avui és el dia sense cotxes, o el de la mobilitat sostenible, o... , que a cada lloc en diuen diferent. Transport públic el vaig batejar , ja que bona part del aquí escrit s’engendra en els minuts del trajecte de la Casas de Mataró a Barcelona i tornada. Avui venia amb presa, ja que començava de nou temporada amb el meu , i valgui el poséssiu , “Espai d’art” a TVM . I l’autobús s’ha espatllat. Coses que passen direu , però el que si passa és que a la Casas passa sovint.

Fa molts anys que vaig a Barna amb bus ( 20.50 ptes el bitllet) i puc dir amb coneixement de causa que mai s’havia arribat a tal nivell de degradació.

Els que fa anys que anem a capital, recordem quan la Renfe era sinònim de tots els mals. Ara us asseguro que es al revés. Anar habitualment amb la Casas és una aventura. Amb un company d’aventures, perdó de viatges, important càrrec del Banc de Sabadell, parodiem l’slogan “Casas , un descans” , amb l’afegitó, quan baixes.

Els busos no passarien qualsevol inspecció sorpresa. Vells, atrotinats, amb tapisseria trencada, olor a gasolina, soroll sempre sospitós. Bona part de la nova flota és aprofitada d’altres de la mateixa empresa quan no reciclada , amb matrícules que encara tenen dues lletres, el llistat dels pneumàtics més llis que la meva llibreta a fi de mes.

Això per no dir la manca de puntualitat, - ja en el primer viatge del dia -, que si plou a fora plou a dintre, que algun dia hi hauran bufetades ja que no hi ha cap ordre d’espera a les parades, o l’incompliment permanent de les lleis de tràfic. El vermell és per passar ( veritat Sr. Martínez , conductor amb el que els més descreguts fan el senyal de la creu davant el perill que significa la seva conducció ) i el mòbil ( prohibit parlar conduint ) és l’habitual mitjà de contacte amb la central ja que son pocs els autobusos que disposen d’emissora per la comunicació.

Els viatgers habituals estem fins els dellonsis, però res hi ha a fer. Un conductor amic , reflexionava “si a vosaltres que sou clients us maltracten així, imagina a nosaltres que som els treballadors”. Les queixes oficials no serveixen per res. En el trimestre d’abans de l’estiu jo sol vaig fer quatre reclamacions a la Generalitat. No tinc noticia de cap d’elles. I com jo, molts.

Per això ric quan veig ara un anunci que parla d’algú que ha provat el transport públic i s’ha quedat amb ell. Ja es veu que no és un bus de la Casas, si fos així segur que seguiria amb vehicle particular.

Com veieu avui estic molt emprenyat, potser serà per que ha estat la gota que ha omplert de nou un vas constantment ple en el mal concepte del transport públic, el d’aquells que et miren i et diuen, ”encara gràcies que acceptem que viatgis amb nosaltres” .

Algun dia, i no tardarà molt, hi haurà una desgracia. El mal estat dels cotxes, els nivells de conducció passant-se les normes per l’engonal , el menyspreu més elemental pels drets dels viatgers, portaran cua.

Quan el transport públic esdevé una necessitat, no pot ser que les administracions facin la viu viu. I tant que cal el transport públic, però no com aquest.

A veiam si alguna autoritat que llegeix aquest blog es dona per enterat. I si es precisa una denuncia oficial, aquí estem. I no estic sol. Casas és actualment la demostració del que no ha de ser mai un transport públic. I les autoritats, locals i generals, haurien de fer quelcom.

dimecres, de setembre 21, 2005

CULTURA

El meu germà va patir aquest agost un infart. S’ha recuperat molt bé però encara està convalescent. Fa uns dies comentant l’inici de l’escola i que per tant estaria sol bona part del dia, sorneguer em va dir: “Em dedicaré a veure tots aquells programes de tele anomenats de “maries”. Que si la Campos, la Quintana, els culebrots...”.

L’altre dia li vaig preguntar com li anava i em digué esparverat que allò era increïble. Que mai hauria pogut imaginar que programes com aquells dominessin la televisió pública i les privades. Que si els magazines matinals, el tomate , “pasión de gavilanes” o “frijolito” ( he hagut de rellegir els noms a la programació) , per no dir els més casolans del cor de la ciutat o vendelplà.
Estic descobrint un mon nou, em deia tot rient. I que res te a veure amb el que ens envolta. Això és cultura i no la de les exposicions, llibres i demés , acabava esclafint el riure del tot.

Avui una ‘aquestes famoses ha vingut al meu lloc de treball per una revisió. S’ha format un guirigall considerable , tant per part de la gent que esperava, com entre una part dels treballadors Quan he preguntat m’han dit: Però que no has vist que era la.... (segons sembla molt famosa per allitar-se amb mil i fer-ne mil exclusives ). Davant del meu gest de desconeixement , la meva interlocutora m’ha mirat estranyada: “Però si jo pensava que tu tenies molta cultura”.

Com podeu comprendre acabo de caure en una total depressió. I una pregunta em neguiteja , tindran raó?. I el pitjor és que començo a pensar que potser sí.

dimarts, de setembre 20, 2005

NOU CURS

Com ha començat el nou curs. Fa quatre dies que encara estava de vacances i tot s’ha accelerat a uns nivells indescriptibles. Porto uns dies per sucar-hi pa, en els que feina a fer i problemes ben diversos, tots solucionables, s’han donat la mà fent-me anar allò que en diem de cul .
No vull per això passar per alt algunes coses per a mi prou valorables.

EL SANT LLUC

Agradés o no, d’acord amb el seu tarannà o al contrari, es ben cert que el Sant Lluc és la mostra artística de més ample favor del públic de totes les que es celebren en la temporada. Això no vol dir que fos la millor, ans més aviat caminant per camí contrari.

Enguany l’entitat organitzadora, - penso jo que més dolent que volent- , ha donat mà blanca a una comissió que ha apostat per un jurat valent ( les meves felicitacions) que no s’ha parat en barres i anant més lluny del que s’esperava , ha donat un tomb a la truita i el Sant Lluc comença a anar pel camí que cal i que no es cap altre que el de representar a la realitat artística de la ciutat , no com fins ara que representava un bocí escàs i del menys valorable de tota la creació artística.

Queda molt per a fer , però el camí s’ha encetat de manera esperançadora. Felicitats


NICO

El passat divendres la sala de Can Palauet s’omplí de gom a gom per l’homenatge a Nicolás del Rio, “Nico” , ànima màter de Tertre, home cabdal en la revolució artística de Mataró en el temps de la transició.

La presència de Jaume Graupera, regidor de Cultura, i de Joan Antoni Baron , alcalde de la ciutat, van donar el toc oficial que mereixia l’acte, en la reparació de l’injust oblit en que es tenia al seu paper essencial en el camp de l’art.

Però l’homenatgeu va ser tot menys oficial, vam ser la gent, els artistes, - molts d’ells vinguts de fora -, els afeccionats , els amics, els que vàrem voler dir a Nico en aquests durs moments de la malaltia que el seu treball ha estat magnífic, que segur que sense ell tot hauria estat diferent, i que d’una o altra manera estem orgullosos de ser amics seus.

Un homenatge del que potser haurien de prendre nota aquells que manen. Hi ha molta gent de la cultura i de l’art que han fet molt sense demanar res. És de justícia fer-ne agraïment.



Per cert, Joan Antoni Baron, alcalde de la ciutat ha assistit a més exposicions en els mesos que porta en el càrrec , que Manuel Mas en tot el temps de mandat , fet que agraïm en el que es val, i el que ens fa perdonar el retard ( quasi un any) en celebrar un sopar amb gent de l’art per parlar de l’estat de la qüestió. Però ja arribarà, com ho ha fet en el cas de l’entrega de signatures pel fons d’Art de la Casa Arenas que tindrà lloc el proper dijous 29 de setembre.

Coses, moltes coses, en uns dies de boig. Avui al temps deien que tornava l’anticicló. A veiam si és veritat, o al menys en el que a mi pertoca.

divendres, de setembre 16, 2005

IMPLICAR-SE

Ahir vaig assistir a una convocatòria de la que feia molts anys defugia. En Quico Verjano , company de transport públic matiner i diari, em va convèncer per assistir a la reunió de la sectorial de Cultura del PSC. Deia que jo podia aportar coses al projecte cultural de la ciutat, i més en la vessant critica.

Fa molts anys en vaig assistir a un parell , va ser penós. Molt manual de programa , molta teoria sobre la taula i cap mena, ni de pragmatisme ni de visió de la realitat. Vaig veure tan oficialisme monolític que vaig fugir com gat escaldat, de crides semblants.

L’experiència actual ha estat millor, encara que també bastant desencisadora al respecte del veritable coneixement de la realitat cultural que tenen aquells que sobre el paper , han de marcar les pautes de la cultura oficial de la ciutat.

Existeix un concepte cultural de to baix que penso no és el que mereix la ciutat de Mataró vista el seu paper de cap de comarca i el seu nivell d’habitants. Convertida la cultura popular de l’associacionisme i dels barris com a pal de paller de l’estructura, la resta es dilueix com elements complementaris més per fer bonic que per res més. I penso que això no és bo.
En primer lloc per què és obligat ser valent i fer profunda reflexió sobre el paper dels barris en l’entorn cultural de la ciutat i replantejar-se profundament les seves festes. Soc veí de Molins-Torner-1er de Maig i les seves festes són decadents, fan olor a rescomit, i ens porten més a la mirada trista dels anys cinquanta que no pas a mirar amb il·lusió el segle XXI.

Cal al meu entendre apostar per un Mataró ben fort culturalment amb una activitat variada, atractiva, eclèctica i de qualitat. I per poder-ho fet s’ha d’estar viu i actiu. Em sorprèn el desconeixement de temes sobre Can Xalant, la bòbila, Sta Maria, Casa Arenas... ,. Per aconseguir-ho cal implicar-se , ser crític, jugar fort i no mirar-se les coses des de l’altre costat de la barrera. I aquesta implicació serveix sigui el punt de mira, el sentit o el grup, que un cregui convenient.

Potser cal retornar a les velles barricades de fa trenta anys.
Per el que pugui ser , jo tornaré a la següent reunió. El futur s’ho val.

dijous, de setembre 15, 2005

SETZE


Avui la meva filla ha complert setze anys, una xifra totalment descafeïnada al respecte del que significava en els meus temps.

Llavors el fet de la majoria d’edat als vint-i-un ,- redimonis que vell soc en aquest mon de blogs de jovencells -, feia dels setze el que podríem dir majoria d’edat social. Accedies al DNI, podries entrar al cinema a las pel·lícules “autorizadas para mayores”. Es legalitzava en esperit el tabac, l’alcohol i les discoteques. Entraves encara que fos per la porta petita al mon dels adults.
Ara els setze tan sols serveix per accedir al mercat del treball. La resta queda en espera dels mítics divuit i l’absoluta majoria d’edat.

El dia laborable tan sols ha permès l’estricta celebració familiar i no se com ho celebrarà amb les amigues. Suposo que ho farà aquest dissabte amb cinema i pizzes. Jo si recordo el que vaig fer. Anar al cinema Aribau a veure “El graduado” , que per cert fa poc vàrem revisionar amb vídeo i amb ella, i encara aguanta prou be, en especial la música de Simón i Garfunkel.

Com queda clar, els temps estant canviant.

dimecres, de setembre 14, 2005

FUTBOL

M’agrada el futbol. No deixa de ser curiós el fet de que per alguns cultura i futbol siguin dos elements contradictoris. M’agrada el futbol com m’agrada l’esport en general com el vaig practicar quan era jove, millor dit, quan era més jove ( fins als 35 anys competint).

Soc del Barça, però d’una manera que alguns consideren atípica. No crido en els partits, soc incapaç de comprar una samarreta seva, no odio ni al Madrid ni molt menys a l’Espanyol ( que un va néixer a Sàrria i la seva filla per tocar allò que no sona s’ha fet blanc-i-blava) , no penso que el Barça representi a Catalunya , m’emprenya la senyera a l’equipatge ja que per mi és quelcom més important , i a més a més, no es qüestió de nacionalisme i si d’estratègia comercial de Nike ( veure les banderes d’altres estats en altres samarretes de la mateixa marca) . M’agrada en Ronaldinho però no m’agradaria que fos l’ídol dels meus fills ( el complexa de Peter Pan es massa evident i perillós) , i crec que en Laporta és un oportunista perillós . Vaja que semblo més del Madrid que no pas del Barça.

Però no va per aquí el compte. Vaig jugar a futbol a l’Argentona i al Turó de Mataró, a on vaig coincidir amb un gran entrenador i millor persona, al que aprecio molt i que molt be coneixen alguns lectors d’aquest blog, com és l’Ildefonso Mármol.

Vaig passar-me al futbol-sala, i allà amb en Jordi Martínez, l’Iu Claus, en Toni Lamata, en Miquel Domingo, en jaume Rivera , en Sito Rivera, etc... vàrem assolir el màxim, tres anys a Divisió d’Honor passejant el nom de Mataró per tot l’Estat, malgrat les putadetes , - és així company, és així-, del llavors regidor d’esports J.Tarrades.

I tot això per dir que el futbol-sala és un esport important, d’ell en parlen a les ràdios ( carrusel inclós) , tenen partits a la tele, i un nivell d’audiència en indrets de l’estat que esparvera. Dons be, el millor entrenador de l’Estat , comentarista de televisió, al que s’anomena com a futur seleccionador nacional ( Espanya és campiona del mon), que entrena al Cartagena, el Chelsea del futbol sala espanyol, és un advocat mataroní de quaranta i pocs anys , resident a la ciutat fins ara mateix, treballador dels jutjats mataronins, i que és diu Sito Rivera ( Tomas Rivera Amorós). El seu nom no l’he vist mai a cap entrevista de la premsa local, ni a cap llista de la festa de l’esport ( pren nota Ivan) ,

I aquesta llarga prèvia be per significar el que per al meu entendre és el gran problema del poder municipal mataroní, la desconnexió amb la realitat del carrer. Sempre som els mateixos en els mateixos llocs . Si no treus el nas, ets un ningú, i ningú compte amb tu per a res.
Per això des de aquí l’humil homenatge a un antic company i bon amic , que avui en dia és la figura més respectada en el futbol sala estatal. Per que no contactar amb ell, per a un clínic per Nadal o aprofitant una visita a Catalunya?. No cal oblidar el poder d’aquest esport i molt especialment en l’entorn escolar.

Com sempre diem , no tenim tants valors a cas nostra com per fer cas omís d’aquells que destaquen.