MOISÈS VILLÈLIA

Quan estic en baixa forma, en especial en el que pertoca a l’art, m’escapo a Girona. Allà, tot passejant i respirant l’aire especial de la ciutat, sempre trobo on gaudir , en el personal, l’espiritual i l’artístic.
Aquest dissabte vaig fer-ho de nou, encara que hi havia un objectiu clar, visitar l’exposició de Moisès Villèlia que comissariada pel seu fill Nahum , presenta la Fundació Caixa de Girona al seu Centre Cultural. Una exposició impressionant i que us aconsello a tots de manera intensa.

Villèlia , per qui no ho sàpiga, encara que nascut i mort a Barcelona ( 1928-1994) , va tenir una forta relació amb Mataró on va venir a viure als dotze anys. El seu pare, ebanista, va venir a treballar a una fàbrica de mobles mataronina ( a can Domènec , crec recordar) , encara que als dos anys s’independitzà i juntament amb el seu fill es dedicà a la restauració / regeneració del presbiteri de Sta Maria i la talla de la capella de Sta Anna.
Exposa per primera vegada al Museu al 1954, i repetirà al 55,59 i 60. Al 75 ho va fer a la Caixa Laietana i de la mà de Manuel Cuyàs exposà a Can Xammar a 1983.
Amb motiu de la seva exposició al 1959 s’acostaren al Museu de Mataró, i li varen comprar obra, Miró, Pierre Matisse, Frank O’Hara del MOMA i els directors dels Museus de Tòquio, Bonn, Leverkusen i Guggenheim de Nova York, en la processó més gran de figures de l’art que han passat mai per Mataró.

Ara s’ens permet veure un recopilatori excel·lent de la seva trajectòria. Podem veure els seus primerencs treballs amb canyes, fetes al Maresme, fins als seus gegantins mòbils que deixen bocabadats per la conjugació perfecta d’art, ritme i mobilitat.
Una exposició que obligadament hauríem de veure a Mataró. No pot ser que siguem tan curts de mires, que ens pensem que quatre boutades ens portaran al reconeixement mundial, i no apostem per qui té arrels i sentiments ben propers.

Ara per exemple un mataroní està disposat a vendre un bronze corresponent a la seva primera exposició. Obligat seria que algú en fes negociació.
A Mataró sols hi té una escultura pública (Pça de la Brisa) , i ves a saber si en algun armari del Museu existeix alguna obra arraconada. En el moment de la seva mort es realitzà un acte acadèmic que no va ser molt de l’agrat de la família. És dons el moment de rectificar. Cal visitar la Caixa de Girona i establir converses. I si no es vol anar tan lluny, recordar que la Barcelona galeria d’art Oriol, va realitzar recentment una mostra sota el títol de “M.V. i l’articulació del buit”.

El trist és que tot això hauria de ser feina del PMC i no caldria l’avís d’un simple crític de poble al que veden ja que no és contemporani.
Però Villèlia no pertany a ACM , o sigui que les coses estan peludes.