diumenge, d’abril 28, 2024

TRANSICIÓ AL VERD. MARTA DURAN

 



La sala d’exposicions de Can Caralt al Museu de Llavaneres , sembla ser un lloc ben adient per a reflexions personals que provoquen exposicions amb canvi de caràcter. Han estat forces els artistes que semblen haver triat una exposició en aquella sala per fer una variació, salt o capitomba, en referència  a la seva estilística habitual. I Marta Duran sembla ser un d’ells.






Era el juliol de 2010, aviat en farà 14 anys , que Duran exposava al mateix lloc i en la meva crítica deia. “Que Marta Duran és una pintura d’arrel paisatgística és un fet d’evidència clara i difícil de negar. Aviat s’acompliran trenta anys d’activitat expositiva i sempre ha estructurat el seu treball en aquet compendi natural / paisatgístic que treballat en les seves diverses vessants ha anat estructurant el seu llenguatge pictòric.

De fa un temps però, Duran vol anar més enllà i sembla anar deslligant-se , a vegades amb evidents dificultats - , d’uns certs atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà, fet que de manera conjunta s’ha produït en aquesta exposició”. Unes frases que ara quasi quinze anys més tarda podríem repetir amb les corresponents matisacions.




I ho diem així ja que l’exposició “Transició al verd. La memòria de les llavors” és una capitomba als darrers treballs de l’autora , mantenint l’essència però amb un canvi fonamental, l’actualització pictòrica de la temàtica vegetal que és i ha estat element clau en la temàtica creativa de l’autora.

Duran és per edat, aprenentatge i a bon segur per gust, amant d’una pintura que podríem qualificar naturalista. Des dels seus inicis ha entès perfectament la necessitat de que l’art ha d’estar, al menys,  en paral·lel a la vida i que per tant calia adequar el seu llenguatge plàstic a la realitat creativa.  Una adequació que ara sembla sortosament haver-se identificat a una realitat interior.




Per això Isaac Candelario diu encertadament en el seu escrit del catàleg que “les taques de colors creen un microcosmos a cada obra que ens permet endinsar-nos-hi.” I aquí rau la raó creativa de l’artista en aquesta exposició , el trencament d’un passat proper al realisme i un pas cap el concepte generador de noves realitats.

En l’exposició però hi ha dues parts ben diferenciades. La general que ocupa tres quartes parts de la mateixa, en les que el color esclatant, el tractament personalitzat de les obres en el desig de crear una impressió inductiva a l’espectador domina , amb unes obres de gran força cromàtica, amb una densitat, al meu gust, massa accentuada, fetes per ser gaudides en una primera visió i sense necessitat d’altres elements i /o condicionants.



Però l’important està en la resta, en les obres que ocupen des de la frontal a la porta d’entrada fins al costat de la finestra lateral. Allà apareix una nova Marta Duran , molt més poderosa, amb una llibertat total, sense aquell fre de mà d’intentar agradar a la gent, fet que massa vegades l’ha limitat. Ens trobem davant una artista valenta, agosarada, que expressa sense limitacions el que sent i vol transmetre. Una artista que a més mostra que l’experiència de tots aquests anys li ha tramés un domini tècnic que li permet solventar els problemes que li pugui produir aquesta nova variació en la seva forma d’expressar-se.





Tot això serà altament positiu en cas de que la línia marcada per aquestes peces, marquin de manera clara les línies de futur. I per això acabo el comentari amb les frases amb les que acabava aquella crítica: "Ara Duran sap perfectament que disposa en el seu pensament i en les seves mans de les eines suficients com per aconseguir unes peces que responent perfectament al seu tarannà i a la seva essència figurativa, pertanyen a un camí creatiu absolutament actual que deixa enrere el que a vegades era nyonyós i desfasat. Per això ara sols cal anar endavant. A bon segur que hi haurà temptacions per recaure en antics conceptes que en res l’afavoreixen, però caldrà seguir mirant al front.

En fer-ho sempre tindrà una excel•lent referència de partida, la d’aquesta exposició que fàcil és recomanar en la seguretat de trobar un nova , renovada , i principalment , molt millor, Marta Duran que presenta unes magnífiques opcions per a un futur.”

Que així sigui.


"Transició al verd. La memòria de les llavors". Marat Duran

Del 12 d’abril al 12 de maig de 2024

Can Caralt. Museu Arxiu de S.A.de Llavaneres.

dijous, d’abril 25, 2024

CONFLUÈNCIES. ARRELS I TINTES. POL PEIRÓ

 



En els cinquanta anys que un porta de crític d’art , he acostumat a apostar per certs artistes joves  als que he conegut des dels seus inicis. Per el que veig no he errat tant i en general el resultat de les meves apostes ha esta positiu.

Fa justament 11 anys, amb una exposició a l’espai capgròs , apadrinat per el seu professor en Josep Mª Codina, vaig conèixer a Pol Peiró que em va sorprendre molt positivament. Curiosament per la seva edat i coneixements, practicava una abstracció a la que definíem de “visceral” que ens interessà molt, ja que quan l’havíem conegut uns mesos abans es movia per una figuració expressionista. Vaig creure en ell i en el seu futur , però aquests anys han estat una davallada constant del seu fer.



El seu aprenentatge a Belles Arts li va permetre solventar problemes amb trucs tècnics i així la seva obra va perdre frescor i originalitat, virant cap a l’abstracció de quadres de “botiga de mobles”. Falsa abstracció jugant a una supèrflua modernitat que res aportava a la seva creació. Si hi afegim la davallada cap el dibuix polític de caire independentista, tot significà una destrucció absoluta de l’artista que creiem haver descobert.



Fa quatre anys, exposava al Museu de Llavaneres . la seva exposició era d’un abstracte decorativista simplement horrible. Molt, però que molt dolenta. Però un, acabava la seva crítica, tot dient :"Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors. Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta. Espero que en Pol no em falli.”.

 Avui quatre anys més tard , Pol Peiró exposa al Monjo amb una interessant exposició que el situa de nou entre els artistes que té quelcom a dir  en el món de l’art, de moment, de la comarca.



Pol Peiró ens ofereix una exposició quasi monocorde de la seva lluita per assolir un camí en el que pugui expressar en plenitud la seva pulsió creativa . Es troba en un punt en que ha entès molt bé les reflexions de dos autors que l’han marcat profundament per el seu mestratge, com son Josep Mª Codina i Rafael Romero, autors que curiosament exposen el seu fer actualment a Mataró.

De Josep Mª Codina ha entès la necessitat d’interiorització de l’obra , d’aquesta expressió personal i sentida, alhora de la necessitat d’un treball tècnicament acurat i complex. Mentre que de Romero ha aprés la passió per l’aprofitament de materials i formes creatives que semblen desaparegudes en el món febril que ens domina actualment.



Amb aquests conceptes, i amb la serenor de pintar per plaer i amb una necessitat més interior que material, Pol Peiró està agafant la serenor de l’artista. Ha entès que no es pot saltar d’aquí cap allà, i fer tombs estranys d’exposició a exposició. Ha començat a copsar que la carrera artística és llarga i els canvis sorgeixen quasi per si sols, per un fet vital, per l’obra descoberta d’un altre artista, per les emocions interiors i per el capbussament permanent que tot creador manté en el seu cap.  I això fa que  des de fora un pugui pensar i dir que aquesta és l’exposició iniciàtica de l’artista.



Certament encara hi ha molt a destriar. Cal netejar les obres , fer-les més receptives a la llum per que així puguem gaudir més de les irisacions de color que queden massa amagades en la foscor. Cal aprofitar millor la densitat de les obres i anar substituint el gruix aplicat per la profunditat de pintura, per aconseguir així unes densitats més pures. Cal simplificar en el superflu per aprofundir en l’essencial.



Però totes aquestes coses son i seran producte del temps. Ara cal dir que Peiró ha retornat a la seu de la pintura pura i ha deixat de costat la pintura supèrflua , decorativa i per obrir la boca a babaus. I aquesta ha de ser la consideració més important que podem treure d’aquesta exposició. Una exposició que ens retorna a l’artista i ens deixa de banda al pintor.



Una exposició que cal visitar per  submergir-se en el món sensible i creatiu que ens presenta. Una exposició amb algunes peces, justes les tres amb les que acaba, en especial amb una obra sobre paper que no podem penjar degut a la dificultat de reproducció fotogràfica per la il·luminació i el vidre protector, amb les que  comença a marcar un nou camí que es presenta positiu, i que serveix per fer oblidar el desgavell disbauxat d’aquest període anterior.

Una exposició que ha de servir de base i fonament per seguir endavant i fer que el nom del seu protagonista, Pol Peiró, assoleixi el nivell d’artista important. En el seu esforç, les seves mans i el seu cap, està en que ho aconsegueixi.

 

Confluències. Arrels i tintes. Pol Peiró

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar

Del 21 d’abril al 2 de juny de 2024

 



dimarts, d’abril 23, 2024

OXIDACIONS. JOAN ARTIGAS I EVA CASADO.

 



A La Destil·leria es presenta una exposició que aplega a dos artistes maresmencs no gaire habituals en les galeries de la comarca i per raons diferents .

 Mentre que un, Joan Artigas, nat a Vilassar de Dalt ha dedicat el seu temps a la docència a l’escola Pau Gargallo i a exposar  de manera constant i continuada per galeries de mig mon, amb escasses experiències properes del seu art ( sols li recordo una exposició al Museu de Llavaneres farà uns deu anys), l’altre, Eva Casado, ha conreat una ample varietat de disciplines artístiques ,amb ben poques exposicions de les que recordem la que realitzà amb Carme Fageda i Paloma Rodriguez, a l’espai capgròs en farà aviat quinze anys.



Avui els dos ocupen els espais de La Destil·leria, encara que de manera ben diferent, amb una primacia i domini absolut de les escultures d’Artigas, a les que acompanyen com a petites notes de jazz visual, els gravats en  forma d’abstraccions gestuals d’Eva Casado.

Artigas juga l’ambivalència amb la conjunció d’unes bases estructurals de tipus arquitectònic , realitzades amb gràcia i equilibri i el toc actual que dona l’acer oxidat. Unes estructures que li serveixen no tan sols de suport físic ans també conceptual i en les que dipositarà la seva sempiterna figura femenina que és la que acaba donant ritme a la peça per un costat i sentit ideològic per l’altre. Una figura de bronze policromat que jugant amb l’espai vol generar la suficient càrrega reflexiva per que l’obra no sigui tan sols un treball figuratiu i vagi un pas més enllà.




Així definia jo, el seu treball fa deu anys quan exposà al Museu de Llavaneres.  I ara en retrobar-les veig que l’escrit llavors, segueix corresponent amb total exactitud al presentat ara, encara que actualment domini una aposta constructiva més agosarada que en aquells moments. Una aposta més complexa i que fa més properes i actuals les seves noves construccions compositives.

El treball d’Artigas és bo en el concepte i perfecte en l’apartat tècnic, però jo crec que s’hi troba tan còmode en el mateix que no cerca anar més enllà i acaba succeint que les peces  semblen repetir-se a si mateixes i per aquells que hem pogut seguir el seu fer, massa vegades ens puguin sonar com a ja vistes, però això no ha de treure el mèrit al seu treball. Un treball, tècnicament perfecte, acuradíssim de formes i realitzacions, on tot es troba on ha de trobar-se, marcant a la perfecció el ritme i la musicalitat que la peça genera i ofereix.




Però a un li agradaria un atreviment un pas superior. Una nova aposta per un equilibri més impensable i el protagonisme d’una figura femenina menys arquetípica , anant a la contra, generant uns espais mentals més reflexius i menys poètics. M’agradaria veure el mateix amb una figura no tant perfecte i escaient, i en conseqüència més humana.



Però els desitjos personals, son això: desitjos i personals, i per tant no han de tenir cabuda en una crítica que ha de limitar-se a l’examen estricte del presentat  que en aquest cas ha de ser el d’aplaudir el bon fer, en el tècnic i el conceptual, d’un autor escultòric que ha estat capaç de generar un personal llenguatge i connectar amb ell  amb una gran majoria d’espectadors.

I davant d’això no hi ha res a dir, fora del respecte més absolut a una filosofia plàstica en el bell mig entre la figuració i la no figuració, amb una càrrega poètica i ambiental que genera una bellesa enormement plaent. I com que així és, així ho diem. Excel·lent  mostra aquesta que a La Destil·leria ens apropa al treball del vilassarenc Artigas Planas , massa absent de les exposicions de la seva comarca.



Acompanyen a les escultures una petita sèrie de gravats d’Eva Casado, realitzats amb traça i qualitat però que queden amagats en l’entorn general de la mostra escultòrica que domina amplament l’espai expositiu.


Oxidacions. Joan Artigas i Eva Casado

La Destil·leria . Mataró

Del 13 d’Abril al 4 de maig de 2024

 

diumenge, d’abril 21, 2024

NAUTA. QUAN EL FERRO FLOTA. – RAFAEL ROMERO



Fa més o menys uns deu anys que Rafel Romero aterrava amb una exposició a la comarca del Maresme. Era en aquest mateix lloc on exposa ara, al Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

En aquest temps ha exposat a quasi tots aquells espais expositius que es troben a la comarca en l’entorn d’aquesta disbauxa creativa que s’ha apropiat de la seva racionalitat i fa que en tan sols quinze dies pugui passar d’una exposició diversa i divergent, amb algunes peces d’altíssima qualitat com la que realitzà al Museu de Llavaneres ,  a l’actual al Col·legi d’Aparelladors on presenta una exposició espectacular que sols està en la mà d’un gran artista.




Per que bo es començar una crítica per el contrari de com s’acostuma a  fer, per la valoració final. I cal dir , amb la veritat per davant, que “Nauta: Quan el ferro flota” és una grandíssima exposició digne d’un gran espai expositiu en el que pogués ser exposada amb amplitud.

Els vaixells, sempre han estat element important en el diàleg pictòric de l’autor. Amb ells ha conjugat la realitat i la fantasia que conreà des del terrat de casa seva on els veia creuar pels voltants de Barcelona, quan era petit i han esdevingut una passió adulta que ha emprat per expressar moltes de les seves idees.

Avui però, els seus vaixells han canviat, ja no son una vaixells plens de colors, que semblen portar l’alegria d’altre terres  i servir per traslladar-nos allà on creiem que podem ser feliços. No, els vaixells d’ara de Rafael Romero son uns vaixells pesats, plens a vessar de neguits, somnis i il·lusions incompreses i no realitzades, que ens pesen i ens obliguen a intenses mirades interiors i a reflexions ben profundes que ens dolen i neguitegen. Son unes peces, treballades amb mà de mestre , que copegen en la mirada, que obliguen a una reflexió humanística profunda  que pot sacsejar de manera intensa els nostres plantejaments interiors.



Però queda clar que el pensament d’aquesta exposició xoca amb les seves arestes als plantejaments plàstics que ens presentava el mateix autor fa tan sols unes setmanes en la seva exposició al museu de Llavaneres. Lògica és la pregunta davant ambdues mirades tan diferents i en bona part contradictòries. La força interior que aclapara  ara l’esperit del visitant és certa, o en canvi ho és la disbauxa narrativa que presentava en la recent exposició al poble veí.

És un dubte que sols pot aclarir el propi autor.  Per el nostre costat sols repetir el que hem, i li hem, dit moltes vegades. Que l’art precisa d’una profunda reflexió. Que la seva actitud passional de creació certament comporta l’aparició de noves maneres d’expressió, però artísticament provoca una galimaties en el que és molt difícil, per a no dir impossible, establir un camí de creació coherent. Per això creiem en la necessitat d’un stop creatiu per establir mentalment un camí estret en el que puguem gaudir de la veritat de l’artista.




Avui, en aquesta exposició mataronina, Rafael Romero ens mostra la gran saviesa del seu fer i obra una porta que bé podria ser la de la seva línia definitiva, fet que ens agradaria. Que, com deiem en un anterior comentari, les seves escenografies que van molt més enllà de l’aparença cerquin aquest estímul d’interrogar a l’espectador per que profunditzi més allà de la bellesa aparent per trobar motius d’interna reflexió . Ara queda en les seves mans i el seu pensament seguir així, o decebre’ns de nou, per que aquesta magnífica exposició que ens presenta a Aparelladors de Mataró sigui o no el camí del seu futur.



 


És obvi que la qualitat i el nivell comunicatiu de ”Nauta: Quan el Ferro Flota” mereix un nota alta i un aplaudiment ben fort.  Esperem que aquesta exposició configuri un nou començament i no sigui tan sols un parèntesi més , en la disbauxa productiva de Rafael Romero, un gran artista al que tan sols li manca, la selecció la purificació.

Aconsello vivament la visita.

 

Nauta: Quan el Ferro Flota. Rafael Romero

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 19 d’Abril al 19 de Maig de 2024

 




divendres, d’abril 19, 2024

LAURA ROCA. A L’OMBRA DEL TEMPS

 



Laura Roca és l’artista que ocupa en aquest començament de primavera la sala del Museu del Càntir i ho fa amb l’exposició “A l’ombra del temps” un títol que segons la mateixa autora es degut  la contraposició entre llum i ombra, els dos elements indestriables entre els que es mou l’obra realitzada per l’artista fins ara.

Laura Roca , llicenciada  en Filosofia i Lletres ( 1973 ) i en Belles Arts vint anys més tard, executa un art  que visualment es mou en l’abstracció cromàtica però amb una intencionalitat  molt més clarament figurativa. Les seves obres estableixen una dinàmica de capes en teòric moviment que al ser examinades amb detall semblen fer una fugissera realitat de les escorces  naturals dels elements que ens envolten i que en realitat son la intenció d’una mena de joc òptic que permeti a l’espectador entrar en la fugissera natura que ens envolta, i ens ompli de pau i serenor.




L’obra de Laura Roca està realitzada amb plena cura tant en l’apartat conceptual com en el tècnic, però al meu entendre li manca el pic de força, l’apunt d’una certa mala llet, que trenqui el bonísme  que respira i  aconsegueixi així, abandonar l’esteticisme generalitzat en l’exposició, per anar un pas més enllà.  Salvant els quilometres de distancia que hi ha entre elles, les seves obres haurien d’abandonar l’esteticisme per llençar-se desfermades a caminar pels camins dels nenúfars de Monet.

I aquí crec que existeix el problema. A l’artista li agrada que l’obra quedi “teòricament” bonica , sense entendre que en l’art l’obra no és mai ni bonica ni lletja, l’obra comunica sentiments o no en comunica. I aquí rau el meu dubte. Per a mi Laura Roca aposta per l’esteticisme i per a mi, aquesta aposta no és l’adequada en el moment actual de l’art.




Però òbviament  això no vol indicar que l’exposició sigui ni molt menys dolenta. Al contrari, ojalà la majoria de pintors oferissin els seus treballs amb el nivell , la cura i la qualitat amb que ho fa Laura Roca,  però per a mi,  hi ha d’haver una diferència d’exigència entre el que s’exposa en una sala comercial o en una sala pública, i per el vist al treball creatiu de Laura Roca li manca la força d’una intencionalitat que faci que les seves obres  no quedin simplement boniques, per que aquest tipus de bellesa s’oblida en poc temps després d’haver visitat l’exposició i aquest no és ni ha de ser mai el propòsit d’una exposició en una sala d’un Museu públic



En resum , bonica exposició de Laura Roca al Museu del Càntir d’Argentona. Ara deixem a les vostres mans definir el valor del concepte “bonica” en una exposició.

Laura Roca. " A l'ombra del temps"

Museu del Càntir. Argentona

del 12 d'abril al 19 de maig de 2024


dimecres, d’abril 10, 2024

MIQUEL BARCELÓ A LA PEDRERA


 Com ja saben els que acostumen a llegir aquesta articles, la meva vesant crítica es limita essencialment a les exposicions que es realitzen a la comarca i com a màxim, fem passada per altres exposicions que realitzen en altres indrets els artistes comarcals. Malgrat que acostumo a visitar exposicions per arreu allà on vaig i especialment  no deixo de visitar les exposicions més importants que es celebren a Barcelona, aquestes no acostumen a tenir espai en aquestes cròniques d’aquesta columna d’expressió, com és aquest blog.

Però de tant en tant, en faig una exccepció, i és quan el que he vist m’ha frapat tant que crec cal motivar amb el comentari a qualsevol visitant d’aquest blog i conseqüentment amant de l’art, per que ell també s’apropi a aquesta visita amb la seguretat de que la mateixa serà tot un plaer com és en el meu cas.





Això és el que m’ha succeït amb la sensacional exposició “Tots som grecs” amb la que Miquel Barceló torna a la seva estimada Barcelona presentant-se a la sala d’exposicions de La Pedrera, amb una exposició que té a la ceràmica com a protagonista principal , acompanyat adientment d’un seguit d’obres pictòriques que la complementen i ajuden a trametre el seu misteri personal.

Segons el catàleg de mà de l’exposició , aquesta pren el nom d’una frase del poeta romàntic anglès Percy Bysshe Shelley, fascinat com Barceló  per la cultura grega, i traça un recorregut complet per la trajectòria de l’artista al llarg de tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes de 1994, fins a la producció més recent. Amb més d’un centenar de peces, aquesta retrospectiva és la més gran  que s’ha fet fins ara de l’obra en fang de Barceló.







Amb aquesta magnífica presentació del catàleg, queda perfectament explicada l’exposició i el sentit de les obres que en ella s’hi presenten, però com sempre davant una exposició de Barceló, cal anar més enllà, I així és, ja que  la mostra és un conjunt dispers en la temàtica i forma, però absolutament identitari en el sentit de translació del concepte del natural, ja sigui en l’evidència com en la figuració, a una obra d’art que en aquets cas no és pictòrica, i si en canvi és una peça ceràmica.





Des de les primeres obres que se’ns presenten, que son el cap de tres grans amics dogons que ens donen la benvinguda a l’expsoició i alhora ens fan toc d’alerta sobre el que veure, fins els tòtems finals que ens acomiaden  de l’exposició, la passejada per la Pedrera és un diàleg constant entre visitant i les obres de Barceló, que no resten en absolut mudes ans al contrari, envien senyals  ja sigui a través de les formes, ja sigui a través de les obres que reprodueixen , sempre en l’entorn del signe plàstic de Barceló, per mostrar-nos uns objectes ceràmics esdevinguts vitals, tant per el que mostren com per allò que volen ensenyar i significar.







Si a més , els imaginatius treballs de Barceló, esdevenen peces artístiques de primer nivell i aconsegueixen connectar amb plenitud amb els espectadors a qui els veus embadalits davant l’art senzill i primigeni, que no primitiu, que Barceló posa al seu abast, haurem de concretar per dir que aquesta exposició de les ceràmiques de Barceló és una mostra que cap amant de l’art es pot perdre, fins i tot aquell a qui Barceló amb els seus maximalismes pictòrics , no li acaba de fer el pes.









En el decurs de la temporada un sols acostuma a visitar un parell o tres , com a màxim, d’exposicions que li deixen petja. Alguna d’elles s’esborra de la llista amb el pas del temps. Aquesta de Barceló estic convençut seguirà permanentment en el meu record, com pictòricament ho va fer amb l’exposició al CCCB quan aquest encara no estava acabat , o a l’expo de la Caixa i fins i tot la mostra que va presentar abans de la pandèmia a la Fundació Palau.

Sempre he pensat que quina llàstima no haver pogut fer la crítica a una exposició mataronina, però el cert és que vàrem estar a punt. Barceló havia d’exposar a Tertre amb els seus amics barcelonins /mallorquins Bennassar, Grau, Broto i , em sembla que amb els mataronins Comabella i Monreal. L’obra ja estava a la galeria quan Barceló va signar amb el marxant suís que internacionalitzaria la seva obra. El primer pas d’aquest contracte va ser el no fer l’expo amb els seus companys a Mataró i retirar les obres de la galeria. Així Mataró es va quedar sense expo de Barceló, però avui el podem recuperar plé de força i qualitat en aquesta exposició de La Pedrera d’obligadíssima visita.


 Tots som grecs . Miquel Barceló 

La pedrera

del 8 dde març al 30 de juny de 2024