dimarts, d’agost 31, 2010

100 ANYS




Quan va començar tot aquest fenomen dels blog , una persona que en sabia molt del tema em va dir que els encapçalaments dels post eren primordials. Que calia esforçar-se en la recerca del títol per que aquest fos significatiu, i que calia filar molt prim per la imatge que el presidís, ja que d’aquests elements podia dependre molt l’atenció del possible lector.

He intentat seguir sempre els seus consells però avui no m’ha calgut pensar en res. Estava clar el títol i més clar encara la fotografia que podríem dir , de portada. I és que avui , l’Emília de Torres , aquesta gran artista mataronina ha complert cent anys, que està ben aviat dit. La magnitud de la xifra i la gran qualitat i bellesa d’un dels seus autoretrats eren prou definitoris i significatius com preocupar aquests espais.



Avui no tornaré a parlar de l’Emília. Us remeto al post del 10 de maig del 2009 , en que parlo abastament sobre la seva obra , en relació a la mostra de caire antològica que s’organitzà al Museu de Mataró. Avui em quedo amb la seva felicitat personal , envoltada com estava de la seva ampla família i envoltada també per la seva família artística amb els vells amics Santi Estrany i Parés de Mataró, - que ha fet el recordatori de l’acte-,amb la gent del Sant Lluc , amb Ramon Basass , amic personal de la família. Em quedo amb la satisfacció, i per que no dir-ho, l’honor que m’ha atorgat la família demanant-me una petita glosa del seu fer artístic, que de manera improvisada he realitzat amb tota emoció.


He acabat la glosa tot dient que em quedava amb la mirada de l’Emília, aquella que ha vist tant art, n’ha creat tant i que encara se sent viva per a seguir gaudint-lo. És la seva, la mirada de l’art , aquella que mai s’acaba.
Un art que ens ha ofert a mans plenes i que potser per la seva gasiveria expositiva no ha assolit els reconeixements que ara comença a rebre , com per exemple la petita mostra d’algunes de les seves obres a la Fundació Vila Casas , en aquest proper cap de setmana.


Un centenari que ens ha fet feliços a tots i que ens ha permès de nou, retre culte i admiració a la que de totes , totes , és la Gran Dama de l’art mataroní.
I com li he dit quan emocionada responia a la meva felicitació tot dien-me: Son cent anys , Pere . Son molts anys. I jo sorneguer he respost: No son pas tants. A fi de comptes , cent és tan sols la prèvia del 101.

No dubtis, Emília, que l’any vinent tornaré per felicitar-te.

PS.- Tota la festa ha estat magnífica, tan sols un núvol ens ha enterbolit a la gent de l’art de la ciutat. Com és d’habitud , ningú de la Cultura Oficial de Mataró hi ha estat present. Ningú de l’IMAC i el que és pitjor, ningú del Museu , malgrat haver estat convidats de manera personal, s'ha dignat acudir a l'homenatge.

Actituds com aquestes , que essent benvolents han de ser considerades com a repugnants, ens afermen en la nostra convicció de que si l’IMAC és una vergonya per a la ciutat , els dirigents del Museu de Mataró son un veritable tumor en el teixit artístic i cultural de la mateixa i haurien de ser extirpats de manera immediata i sense miraments.
Passar d’un acte com aquest és la demostració més fefaent de la manca de respecte a l’art i als artistes, que per se , haurien de ser elements cabdals del seu treball.

Per això vagi dons per ells el meu particular i més absolut menyspreu.




dilluns, d’agost 30, 2010

ÀBAC


Si el començament d’aquest 2010 anava marcat , expositivament parlant, per la mostra de Marc Llacuna que amb la seductora ambigüitat del seu títol ( ... I si en despertar descobreixes que t’has convertit en un llangardaix ... ) ens oferia un gir complex a la seva trajectòria abandonant el cinetisme estructural del seus circuits, per retornar en certa amanera als elements més primaris i alhora als seus començaments. Ara , passat quasi un any, Marc Llacuna presenta els seus darrers treballs a l’Espai Capgròs, afermant-se de manera rotunda en aquell inicial caminar amb una obra que mostra clarament les possibilitats plàstiques del seu nou llenguatge.

La mostra pren per títol “Àbac” , segons l’autor pel fet de ser la primera paraula amb significat de l’abecedari, fent així clara referència a l fet primer, iniciàtic. Uns inicis a partir del quals i tot estirant el fil , com diu el mateix autor, anirà desenvolupant el camí de la seva obra.
Bona part de raó té Llacuna amb aquesta mirada. Existeix el retorn al punt de partida , a aquella estructura geomètricament cromàtica que ens oferia en un Sant Lluc de fa no pas tants anys i que ens permetia descobrir un nou talent (ben content estic ara d’haver destacar la seva obra en aquells moments quan era desconegut pe a tots) .

És en el fonament dels colors primaris , la seva simple conjugació i conjunció, mitjançant l ‘elementalitat geomètrica dels quadrats i dels rectangles com es va confegint aquesta nova mirada que a mi personalment em porta al títol d’àbac com l’ancestral eina que serveix per a les operacions aritmètiques simples.
És en la simplicitat d’una suma , resta o multiplicació cromàtica on Llacuna estableix el seu diàleg que per cert manté en la fidelitat del cinetisme i moviment , mitjançant aquest concepte novedos de l’obra d’art que pot ser “recreada” de nou pel seu propietari, variant formes, distribucions , en la recerca d’una obra permanent en la seva diversitat , n el desig de respondre , com succeeix en les grans obres d’art , a una emoció personal i particular de cada propietari, de cada receptor.

Una exposició aquesta de Marc Llacuna que ens demostra de nou que el seu nom i la seva obra han de merèixer la màxima consideració en el nostre camp artístic més proper.

Marc Llacuna.- “Àbac”
Espai Capgròs fins el 29 de setembre de 2010

------


Tan sols dos post en aquesta nova temporada i ja m’arriba el primer comentari inquirint-me si ja he deixat la meva campanya demanant transparència a l’IMAC i la destitució de Sergi Penedès.

El cert és que no del tot. Estic a l’espera de que després de presentar la nova temporada de teatre faci el mateix amb el d’arts plàstiques , amb ca l’Arenas , expliqui tot el tema de Can Xalant etc.... El cert és que no ho ha fet mai, però enguany voldria pensar que aprofitant l’avinentesa del Bassat ho podria fer.


El que sí estic en condicions de dir és que la primera exposició d’aquesta temporada a Can Palauet serà la commemorativa del 25 aniversari de la darrera CAPS.A. , l’experiència plàstica , visual, conceptual que de 1982 a 1985 varen dur a terme J.M.Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simon , amb la col•laboració puntual de diversos artistes ( Lola Albarracín , Benítez , Nefer, Comabella...) en cadascuna de les “capses” realitzades.

Una exposició que caldrà mirar amb ulls de la història recent i que pot servir per aquest bon grapat de jovinzells que es creuen genis, analitzin el nivell amb el que es treballava fa uns anys , i sense o quasi sense diner públic.
Una mostra però a la que sincerament i malgrat la vàlua de CAPS.A. ( de la que en soc joios col·leccionista ) crec que l'espai li va gran

Post escrit mentre sonava "The Essential Van Morrison " ( 2010 )


diumenge, d’agost 29, 2010

VACANCES


En Xavier Sala Martín no és pas sant de la meva devoció. No ho és tan sols per les seves jaquetes,- tothom és lliure de fer el ridícul com vulgui -, i sí per l’exhibicionisme econòmic que fa del seu cost i per el paral•lelisme constant que fa del diner com únic paràmetre de triomf a la vida. Això , deixant de costat que el seu liberalisme econòmic salvatge, em sembla justament això, salvatge.

Potser per que m’agrada llegir comentaris de tota mena ( a vegades llegir a Pedro Jota, Jimenez Losantos o veure Intereconomia és bo per la salut, especialment si es pateix d’estrenyiment) que acostumo a llegir els seus escrits a La Vanguardia ,seguint la teoria que el meu pare defensava davant qualsevol artista als que esperonava per anar a visitra sempre tota mena d’exposicions. Dei que en elles a vegades es trobava allò que un havia de fer però que en moltes més ocasions el que quedava ben clar era allò que un mai havia de prendre en consideració.






Dons bé, a mitjans d’aquest agost i sota el títol “Vacances” , Sala Martín pontifica al voltant de la proposta del comissari europeu de Turisme , Antonio Tajani , defensant en certa manera una certa subvenció pública per els europeus que decidien fer vacances a la mateixa europea. Fora de la teoria econòmica que desenvolupa l’articulista , que fàcil és d’imaginar, presenta altres reflexions humanístiques que no està de més reproduir just en aquests dies de tornada de vacances. Diu Sala Martín:

“El psicòleg i Premi Nobel d’Economia, Daniel Kahneman diu que existeixen dos tipus de felicitat: la de l’experiència i la de la memòria. La primera és la que tenim en el moment en que es produeixen les sensacions. La segona és el que sentim al recordar-ho. La pregunta és: Fem vacances per sentir sensacions agradables o per fabricar records que ens facin feliços una vegada acabades?.

Suposo que cadascun de nosaltres és diferent, però per veure quin tipus de vacances volen, intentin respondre a la següent pregunta: Si vostè no podés endur-se cap càmera digital o de vídeo , canviaria el tipus de vacances que fa?. Si li diguessin que no recordarà ni un sols moment del seu viatge, seguiria planejant anar a Nova York o Egipte o preferiria quedar-se a casa menjant i bevent bé?.




Els estudis demostren que si no poguéssim gravar-los en la nostra memòria o fer fotos, molts de nosaltres preferiríem unes vacances diferents. És a dir que fem de turistes per fabricar memòries i àlbums de fotos per a compartir. Si és així, existeix una externalitat ja que afecta a qui no ha viatjat. El problema és que no queda gens clar que els hi afecti positivament!. A fi de comptes , tots tenim amics plastes que ens han ensenyat inacabables àlbums de fotos.

El Govern hauria d’intervenir, però no per subsidiar als viatgers i sí per evitar als seus soferts amics les insuportables sessions de fotos vacacionals.

El que Sala Martín no contempla que ara les sessions de pedanteria fotogràfica ja son públiques en el facebook , que al menys et permet passar de llarg que és el convenient per més amic que siguis d’aquell eixelebrat capaç de dipositar quasi un miler de fotos en diversos capítols .

O si no , amb la petita dosis de pedanteria vacacional en diversos post d’un blog com aquest.

Post escrit mentre sona Bebo Valdés Trio amb Cachao i Patato, amb la convidada especial de Paquiro D’Rivera ( “El Arte del Sabor”)( 2001 )









divendres, d’agost 27, 2010


PERSIANES AMUNT



Ahir , a dos quarts de vuit del vespre i amb la inauguració a l’Espai Capgròs de l’exposició “Àbac” de Marc Llacuna , es donava el tret de sortida de la temporada artística mataronina que avui ha tingut ja continuació amb la mostra “Penúltima” del veterà artista Salvador Pujol a l’espai de Gal-Art.

Comença dons de nou l’activitat i per tant és hora d’apujar persianes i retornar al contacte d’aquest blog en el que com sempre, anirem dipositant les opinions i reflexions més personals al voltant de l’art en primer lloc, de la ciutat en segon , i de tot allò que envoltant-nos ens apassiona , neguiteja o preocupa, amb l’apunt més directe al voltant de la política més propera.





Encetem dons el meló de la temporada i desitgem , tal i com deia ahir tot presentant la mostra de Marc Llacuna, que sigui sucós, melós i no sigui pas “un pepino” i valgui el barbarisme.
Els primers bocins i les primeres mostres que s’albiren sembla que pinten prometedores , i la il•lusió del Bassat ens esperona a pensar en el millor. Ara veurem però , quin serà la realitat del plantejament dels pesos pesants com ho son l’IMAC i la Caixa Laietana, marcats en el primer cas per la crisi econòmica queha deixat sense un ral les arques públiques, i per l’altra cantó quina serà la incidència del SIP associatiu de l’entitat d’estalvi. A bon segur que del seu fer dependrà , i molt, el balanç final d’una temporada que com sempre celebrem joiosos i esperançats.

En el que a un pertoca el cert és que les vacances han estat magnífiques . Ni el reinici en el treball diari, en un estrany parèntesi d’una setmana al mig de les vacances , ni la xafogor extrema d’aquests dies de difícil dormir, i ni tan sols la molèstia dels enguany silenciosos i invisibles mosquits, que m’han deixat clivellat com mai , han disminuït les forces personals i artístiques recarregades en un estiu magnífic.



Encara que raons de salut familiars , sortosament superades de forma del tot satisfactòria, m’han impedit gaudir del per a mi, immillorable descans a les terres de Teruel, gaudint amb els saborosos pernil, xoriço, panceta i el fort vi de la terra , i de pas no han fet possible l’habitual visita a la centralitat , programada enguany amb les vistes a l’expo de Turner al Prado i la visita al Museu d’Esteban Vicente a Segovia, el gran acumul d’art que portàvem ja a la reserva ha fet més digerible l’entrebanc.

Ja que queda clar que no sempre un pot portar a la motxilla de les vacances visites tan profitoses com les expos de Barceló al Caixa Fòrum ( imperdonable no fer-hi una profunda i intensa passejada ) i al Centre d’Art Santa Mònica; la de Claudi Casanovas ( “Les blanques. Monjoies per l’Odisseu “) al Museu del Càntir; i molt especialment un no pot sovintejar ( que més voldria ) visitar el MOMA , el Metropolitan i el Guggenheim.


Tenint a més la més la gran sort de trobar-se exposicions com “Radical Invention” al voltant de l’obra de Matisse entre 1913 i 1917, entre els marges establerts per dues visions realitzades per ell d’una mateixa obra (Banyistes en el riu ). Una exposició amb més de 120 obres entre pintures , dibuixos i escultures que permetia rellegir de manera perfecte l’evolució de l’artista en aquest període i entendre el canvi “ radical” com diu el títol de la mateixa del seu concepte creatiu.



I que dir quan al Metroplitan et trobes amb l’exposició conjunta dels Picassos del Museu el que simplement significa 94 pintures , 389 gravats i 10 ceràmiques. Òbviament , amb tot això, l’anima se serena i el magatzem de sensibilitat creativa arriba als màxims nivells. Ara sols manca , que els nostres agradables “amics” que maneguen l’art més proper tingui, encara que sigui per desídia o accident , una manera d’actuació més digna , plausible i positiva , que ens permeti gaudir d’un any artístic del nivell i la qualitat que una ciutat com la nostra mereix.

Post escrit envoltat per la música de Louis Amstrong ( What a Wonderful World)