dilluns, de febrer 28, 2011

AUTENTICITAT

El passat mes de Gener vaig respondre a la petició del bon amic Joan Salicrú per col•laborar en un capítol de Valors TV ,en el que es parla del valor de l’autenticitat amb l’actor mataroní Albert Triola, ara molt popular per la sèrie “La Riera” , i en el que també col•labora a pedagoga Mar Galceran.

És un vídeo que com tots els de la sèrie Valors és de gran qualitat , alhora que convida a una profunda reflexió, i en el que he aportat en la segona meitat del metratge tot allò que he pogut.

De cor, i no pas per la meva presencia , que us recomano la seva visió





www.vimeo.com/19573337

diumenge, de febrer 27, 2011

 PEPE NOVELLAS



Quasi una setmana sense escriure un borrall però el cert és que no he disposat d’un segon lliure. Després del pacte per l’exposició Novellas, porto una setmana , i el que m’espera , amunt i avall intentant aconseguir col•laboracions i peces que millorin la mateixa i s’acostin en el possible, - que malauradament no serà molt -, al real concepte d’una antològica. Això sí, serà una mostra més que brillant que espero aporti una visió ben ampla de l’artista i en serveixi per gaudir de la seva gran qualitat.

Una exposició en la que s’ha pogut establir una col•laboració, essencialment gràcies a dues persones que cal remarcar. Per un costat, òbviament, per la professionalitat en el fer i en el concepte , de Glòria Bosch que va saber veure que el tema no era una “guerra” de poble , i que hi havia una possibilitat immensa de sumar una important quantitat de variables que per ella eren desconegudes i inaccessibles. L’altra persona clau, ha estat Ricard Navarro, de Caixa Laietana. Ha estat la seva tossuderia de fer seure a la gent per intentar aconseguir un objectiu positiu e, la que ha aconseguit el que semblava impossible. Amant de l’art , amic d’en Pepe , va veure que “allò” no funcionava com calia, i que era imprescindible un plus, una nova marxa , una mirada més ampla. Estic convençut , i en això coincidim quasi tota els que saben la història , que sense ell i el seu paper , el projecte hauria estat molt, però que molt pitjor.

LES VISITES MASSIVES MATEN A L’ART




Avui tot llegint el diari (com sempre “El País” )en la sempre joiosa tranquil•litat de l’esmorzar dominical, - un dels millors moments de la setmana -, en l’apartat de cultura he trobat un interessant article / noticia , de títol el que encapçalen aquestes ratlles,amb la signatura de Tereixa Constenla , en el que Colin Tweedy , director de “Arts & Bussines “ prediu el fi de les macro exposicions pel fet d’haver enterrat el plaer estètic.

Tweedy és especialistes en establi aliances entre els elements culturals i els rics del mon ( per dir-ho així en genèric ) per aconseguir-ne patrocinis, i amb les seves opinions ens ofereix una visió de futur en el que es retorni al gaudi estètic que s’ha perdut en la massificació de qualsevol visita a una exposició important. Una circumstància que tots hem patit alguna vegada , la de la decepció per no haver pogut gaudir intensament d’unes obres per manca de veritable “espai vital” de contemplació.

Com que crec que és un article molt interessant el reprodueixo a continuació:

La ley de los prejuicios se caracteriza por su empecinamiento: siempre se estrella contra la realidad. Se podría presumir que Colin Tweedy, atendiendo a lo que figura en su carta de presentación, es un minimalista de lo público y un maximalista del éxito. Verán que no.

Tweedy es un experto tejedor de alianzas entre la empresa y la cultura, ha asesorado a países como Rusia o Sudáfrica en la tarea y es el director general de Arts & Business, un organismo creado en 1976 en Reino Unido siguiendo la estela de lo que David Rockefeller había hecho casi una década antes en Estados Unidos para estimular a los dueños del dinero a invertir en la cultura. El éxito de Arts & Business es evidente: 500 empresas, 1.500 instituciones culturales y 650 millones de libras al año (760 millones de euros) en patrocinios.


En suma, Tweedy, por su trabajo, podría ser el perfecto devoto del modelo estadounidense de financiación -la cultura pagada por la empresa- frente al latino -la cultura pagada por los gobiernos-. Mero prejuicio. "En los países del sur de Europa se han creado grandes teatros y museos con este modelo que no está condicionado a la voluntad de nadie, es un buen modelo cuando no hay recesión".

Claro que ya no es el caso: en plena gran recesión, la inversión pública destinada a la cultura se desploma con recortes salvajes. Primero ocurrió en Estados Unidos -las finanzas se agujerearon allí antes de descoserse en Europa-, donde las empresas minimizaron sus aportaciones para las artes. En conclusión, y por una vez, Tweedy defiende lo suyo: "Lo británico no siempre es lo mejor, pero en esta ocasión está sufriendo menos al ser un modelo donde el 50% procede del Estado y el otro 50% del sector privado". De la crisis, unos y otros saldrán distintos a cómo han entrado. "Todo el mundo se mueve hacia un nuevo modelo", asegura.


El jueves dio una conferencia en el IESE, de la Universidad de Navarra en Madrid, para hablar de la participación empresarial en la financiación de las artes. Antes, en una entrevista, dejó clara la premisa filosófica sobre la que se sustenta la simbiosis: el patrocinador no es un mero pagador de anuncios si no una entidad implicada en el proyecto cultural. "Tiene que haber un límite entre lo estético y lo comercial, las buenas empresas pondrán ellas mismas los límites. Poner un anuncio de Coca-Cola en un palacio de Venecia no es patrocinio, es pagar por un anuncio", distingue.


La pugna por precisar este territorio difuso surgirá cada vez más a menudo, dado que instituciones sagradas están mirando a poderosas marcas para tapar agujeros. Chanel número 5 se anuncia sobre la fachada del Museo d'Orsay en París, las joyas de Bulgari han enmarcado el puente de los Suspiros de Venecia y el palacio de Versalles ha planeado abrir dos hoteles con lujos para paladares maría antonieta y precios para decapitar fortunas. "La relación entre el dinero y la cultura es histórica, siempre han estado juntos y, a menudo, en tensión", dice Tweedy, antes de recordar que el papa Julio II instruyó a Miguel Ángel para pintar la Capilla Sixtina.


No todo vale pues para tener dinero para la cultura, según Tweedy, que pertenece entre otros al patronato de la Serpentine Gallery. Y tampoco hay que buscar el éxito a cualquier precio. "El modelo blockbuster [exposiciones que atraen masas] mata el arte, no es la manera adecuada de ver a los grandes artistas. En los próximos cinco años los museos dejarán de hacer esas exposiciones porque dan muchos problemas, también de seguridad. El blockbuster es un modelo antiguo, los creadores de cultura tienen que pensar de manera diferente", plantea.


Colin Tweedy compara dos experiencias recientes. Una placentera en el Metropolitan, donde disfrutó de una pequeña exposición de armaduras históricas, que contrasta con la de Gauguin en la Tate, "que no gustó a nadie porque nadie pudo verla y tenía las entradas vendidas desde el primer día". El gestor defiende una vuelta al disfrute estético en el encuentro con el arte, aunque eso signifique reducir el público o tomar medidas impopulares, como la prohibición de fotos en el interior de los museos.


¿Es un defensor de una cultura elitista? No. Colin Tweedy cree que pueden aprovecharse las nuevas tecnologías para difundir el arte a lo grande y que se deben atraer nuevos públicos con múltiples medidas. Algunas de sentido común: "¿Por qué los museos cierran cuando la gente sale del trabajo?".

Un article per llegir amb atenció i que en el que pertoca al darrera apunt ens fa girar la mirada a la nostra ciutat amb la gran incongruència de que actualment, en temporada d’hivern , les sales municipals els caps de setmana estan tancades quan la gent passeja ( diumenge al matí) i en canvi estan obertes al vespre quan la ciutat esta buida. Com en el cas de “Polònia” , algú ho havia de dir.

I ja que hem tornat a la clau local, que ningú pensi que ens hem oblidat del raca-raca amb l’obra de Marc Llacuna

494 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA


Post escrit tot escoltant The Essential Dinah Washington


dilluns, de febrer 21, 2011

GOSADIA


No sé si la gent de Valors té a la gosadia com un valor digne de ser considerat. En realitat no sé ni tan sols si és en veritat un “valor” , i sí ho és , quins son els seus límits que em semblen molt estrets i dels que és molt fàcil passar-se. Però malgrat això estic més a favor d’aquells agosarats capaços de lluitar per les seves idees , malgrat els entrebancs que els hi pugui comportar , que no pas amb els acomodaticis que es mouen en la tranquil•litat i el bellugar poc la cua, no fos... . I evidentment no m’agraden ni mica aquells que de tan agosarats son incapaços de baixar del burro , encara que veuen el perjudicial per a ells i per els altres que comporta la seva acció. Dels tres casos n’estem tenint exemples ben fefaents en aquests dies.




Manuel Mas està entre els primers ( els agosarats) amb el post al seu blog en que recomanava a tots els dirigents del seu partit que el millor que haurien de fer era plegar i deixar pas a altres dirigents , vistos els resultats de la seva gestió.

Em va agradar la seva sinceritat que tan sols reflectia el que pensa bona part de la ciutadania. Però era un reflexió des de el poder que és on generalment fa més por fer-les.
Ja sé que molts diran allò de que “ a buenas horas ,mangas verdes “, que ara que ja està de tornada de tot és molt fàcil fer aquestes asseveracions , que..., però jo crec el contrari , que estant en el lloc on està ha aconseguit l’oportú ressò, donant veu a qui no en tenen i provocant , al menys , una obligada reflexió que ves a saber si serà per considerar.

Entre els muts i els que protesten , tot reflexionant , amb raó o sense amb quedo amb ells, i amb el seu post en Manuel Mas ens ha donat una veritable lliçó de política i de saviesa política.

M’agraden molt menys aquells que intenten sempre nadar entre d’aigües, i aquí a Mataró i en el PSC ni han forces entre els seus dirigents.
En aquests temps d’aigües mogudes en el partit, constantment hem pogut llegir noms de dirigents d’aquí i d’allà, alcaldes , regidors , gent de pes, que públicament s’ha decantat vers una opció, que si catalanista, “blackberry” , obiolistes , psoe , etc.... , defensant lliurament els seus pensaments. He seguit amb molt d’interès totes les notícies i en cap d’elles he vist un nom del nostre entorn proper.

Eclecticisme en diran uns , covardia en diran altres , afany de no destacar i seguir la corrent diran més enllà , però en tot el que queda clar és la manca d’un lideratge fort que permeti ser pes pesant i veu a escoltar i a decidir.
I així ens va. L’escàs , per no dir ridícul, pes de la zona és evident , però ningú mou fitxa , no fos cas què ...
Crec que Mataró i el maresme mereixen gent que valorin i es mullin. Si guanyen, endavant, i si no , no passa res. O no havíem dit que en el partit es valora la capacitat i no el servilisme ?.

Per fer-s’ho mirar.

I queda el cas de quan la tossuderia personal porta al suïcidi col•lectiu, és a dir: Hereu. Un cas , el seu i el de les primàries del que obligadament en parlaré un dia d’aquests . Un cas , juntament amb el duel Trinidad Jimenez vs Gómez, que hauria de fer replantejar tot el tema de les primàries , vist el nombre de militants  i l'existència d'unes servituds personals, ben llunyanes a les col·lectives , que és del que s'hauria de tractar.



T’ ENYOREM



Avui ja fa dos anys que la teva absència plana sobre nosaltres.

En el record i en l’enyor, la teva obra ens salva


diumenge, de febrer 20, 2011

ART


Després d’un parell de setmanes assetjat per tots costats , amb molta feina i el tema Novellas donant voltes sense parar , aquest cap de setmana ha estat de més relax. Ahir, passejada de compres pendents, migdiada al sofà, lectura i futbol, mentre que avui, diada familiar amb la mare a qui cada dia costa més il•lusionar en els seus 88 anys i goig amb el net que està fet un trapella.
I entre fet i fet anar arreplegant obra i informació per que a la comissària li sigui ben difícil fer la tria per a l’expo d’en Pepe.

Per això avui encapçalo el post amb el cartell del Taller Obert que juntament amb en Perecoll i en Josep Mª Rovira Brull, varen establir a Les Esmandies. Un cartell magnífic de la Nefer , que en aquest cas té l’afegitó d’estar signat per els seus protagonistes.
Potser per tot això que avui em ve de gust parlar d’algunes exposicions que son actualitat i de les que els altres enrenous ens havien obligat a fer-es fonedissa.

Així em complau molt parlar de l’exposició “De la Figuració a l’Abstracció” que s’exposa a l’argentoní espai de “Art i Gent” , amb el protagonisme de Josep Serra , Miquel Arnau i De Antonio.

És aquesta una mostra que amb molt poques peces , no arriben a la dotzena , ens permet entendre que l’art està en la capacitat de comunicar emocions i sensacions , sense importar ni la tècnica ni l’estil emprats. Que és la corrent comunicativa la que estableix els imputs per fer que una obra sigui important o no, en relació a tal i com la rebem.



De Antonio, Miquel Arnau i Josep Serra son tres autors ben diferents que coincideixen en un estat elevat en la seva creació, i demostren amb unes peces que impossibiliten la indiferència. De Antonio ha aconseguit redreçar la seva enorme força interior per focalitzar-la cap unes obres intenses en l’interior i l’exterior.
 L’estimball gestual i cromàtic d’abans es va depurar en el seu exercici gestual quasi de filosofia zen i ara esclata de nou amb una intensitat concentrada en aquests retrats / figures , d’un impacte que depassa el concepte visual per convertir-se en elements que copegen l’interior. Un camí encetat tan sols i que li ha de donar bons rendiments.



En Miquel Arnau demana a crits que algú cregui cegament en ell. El seu paisatgisme de caire naturalista que li sembla sortir per les raons genètiques de la dualitat artista / pagès , s’està desbordant per abandonar les arrels més figuratives i desfermar-se per camins en els que el gest i la textura marquin uns nous objectius.
La força de la seva pintura , establerta en contraposició d’una paleta que no és el reduïda que sembla, s’estableix en un estira i arronsa en que les forces creatives s’estimulen en un apassionat vertigen que l’espectador atent sap copsar. Unes obres que han de marcar un camí esplendorós a poc que tingui la sort que mereix la qualitat que atresora.




D’en Josep Serra poc de nou hi ha a dir. Ha assumit perfectament el sentit interior de l’expressionisme abstracte i es mou en ell amb comoditat però sense baixar la guàrdia en cap moment, ans el contrari.
Sabedor que la força dels seus treball està més en l’equilibri que no pas en la disbauxa , treballa les peces en petits impactes que en el seu conglomerat acaben amb unes arrodonides peces que sorprenent a l’espectador , el submergeixen en la seva intencionalitat creativa.

De la figuració a l’abstracció és una magnífica exposició que demostra que quan hi ha qualitat es poden realitzar magnífiques exposicions sense la necessitat de grans i importants espais. Una mostra que paga el viatge i la passejada al sempre agradable espai artístic “Art i Gent”.


Altra passejada que és ben recomanable és la d’acostar-se al Centre Cívic del Pla d’en Boet on es recupera la mostra “Flamenco” , que organitzada per “Els Dimarts del Llimoner” ocupà Can Palauet allà el 1997.

Sempre s’ha dit que la veritable qualitat de l’art sols és veu en la perspectiva del temps. Així és. Quantes obres ens han semblat interessants i sols al cap de pocs anys les veiem fluixes i buides de tot contingut , un fet que per exemple es repeteix sovint en els treballs del mal anomenat “art contemporani”.

Ara , quasi quinze anys més tard , de nou els treballs de la gent del llimoner es treuen la pols de sobre i el cert és que brillen de manera excel•lent. L’exposició aguanta el pas del temps i manté la frescor i la intencionalitat dels seus orígens , com si la permanent frescor del Flamenco, inventat i reinventat cada dia, els hi hagués donat la força d’una eterna joventut.

Una exposició que obliga de nou a l’atenta mirada , i més encara quan ens permet la possibilitat de retrobar-nos amb la capacitat artística de tres grans autors que ja ens han deixat , com son els casos de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas i Pere M. Viada.
Una mostra que cal revisitar just abans de que agafi nova volada , a través d’una petita gira per terres andaluses.

divendres, de febrer 18, 2011

AMB HUMOR


Avui a “El País” he trobat aquestes dues pinzellades d’humor que m’han fet somriure , fet que un ha agraït molt després de dies de força tensió. Aquí us les reprodueixo.

El dibuix és de “El Roto” amb la seva habitual causticitat , mentre que l’escrit correspon a la part final de l’article “El Goya de los políticos” de Fernando Vallespín.

Ara , algú s’atreveix a fer-ne un semblant amb la classe política local?. A bon segur que estaria molt, però molt bé.



Goyas de los políticos 2010

Mejor película: Amanece que no es poco, de J. L. Rodríguez Zapatero.


Dirección: Valeriano Gómez, por Encuentros en la Tercera Fase.


Dirección novel: Patxi López, por El milagro de P. Tinto


Actor protagonista: ex aequo Zapatero y Rajoy por Burned.


Actor de reparto: Alfredo Pérez Rubalcaba, por El exorcista.


Actor revelación: Francisco Álvarez-Cascos, por El retorno del Yedi.


Actriz protagonista: Carme Chacón, por Misión imposible.


Actriz de reparto: Soraya Sáez de Santamaría, por La fiera de mi niña


Actriz revelación: Ángeles González-Sinde, por Mujeres al borde de un ataque de nervios.


Fotografía: Artur Mas, por Huevos de oro.


Guión original: a la Generalitat catalana, por La vaquilla.


Guión adaptado: Elena Salgado, por El año que vivimos peligrosamente.


Música original: a las Cortes Generales, por Dirty dancing.


Dirección artística: a los sindicatos UGT y CC OO, por Los santos inocentes.


Mejor Vestuario: Francisco Camps, por El diablo viste de Prada.


Mejor Montaje: Francisco Correa, por Toma el dinero y corre.


Mejor Maquillaje: Sortu, por Volver.


Efectos especiales: al Tribunal Constitucional, por Nunca digas nunca jamás.


Película de animación: a la Federación Socialista Madrileña, por Esta casa es una ruina.


Película europea: Vente a Alemania, Pepe, de Angela Merkel.


Canción original: Smoke gets in your eyes, de Leire Pajín.


En fin, un bien merecido goya de honor: a la ciudadanía española, por ¿Qué hecho yo para merecer esto?


dijous, de febrer 17, 2011

LLUNA PLENA



Avui , al tornar de Barcelona , mentre el cel intentava desmarcar-se de la nuvolada negrosa que l’havia envaït durant tot el dia , de cop i volta , apareixia esplendorosa una lluna plena que emmarcada en la serralada donava llum especial al capvespre i creava una atmosfera de fort magnetisme en les ànimes sensibles.

Era una imatge sedant , la de la tranquil•litat després de la tempesta. Una imatge que ens anava al dit als dos amics que tornàvem , cansats però contents , d’una reunió a la capital per intentar activar o tancar definitivament el tema de l’exposició de Josep Novellas. Una reunió que cal dir ha tingut, crec jo, un bon final.

La frase que ho resumeix tot és “ Intentem-ho”. És , al meu entendre , la que ha segellat el pacte. Un pacte al que s’ha arribat en primer lloc per la ductilitat i bon fer de Glòria Bosch , comissaria de l’exposició, que ha vist clarament que el que s’oferia era la possibilitat de sumar, i a més,  fer-ho a partir d’uns espais de conreu no contemplats i en el que hi podia haver-hi material “molt sensible”.

Per l’altra , tal i com hem anat desgranant en els darrers dies , existia el desig íntim i intens d’arribar a uns acords suficients per potenciar l’exposició de Novellas, traient-la però de l’atzucac al que l’havia portat una més que discutible preparació prèvia. Un acord que ha de permetre enriquir l’exposició , i també ampliar la visió que de l’artista i la seva obra oferirà el catàleg.

Un acord que dona fumata blanca i en el que es treballarà en positiu. Temps hi haurà, si s’escau, de fer balanços i valoracions per establir uns diferents protocols que impedeixin que exposicions que depassen l’àmbit artístic per ser mostres de caire ciutadà siguin tractades de manera tan poc oberta.

Però això son figues d’altra paner. L’acord al que s’ha arribat avui a la tarda , al carrer Ausiàs March , penso que és el millor oferiment de record a Pepe Novellas del que dilluns vinent s’acomplirà el segon aniversari de la seva mort.

dimarts, de febrer 15, 2011

FOTUT


Estic fotut, i no ho dic en el físic en el que em vaig apanyant, o millor dit convivint, amb les meves xacres que uns dies em donen més la tabarra que altres. Estic fotut interiorment, en l’espiritual, el sensible, l’emocional.... No podia pensar mai que tot el tema de l’exposició de Novellas em pogués afectar en tan alt grau, i ho està fent.

Per a mi està clar el quid de la qüestió. Tot es resumeix en el que ha estat encertada frase: Vull “ l’exposició” de Novellas i no , com de moment tot pinta , una exposició més de Novellas per màxima qualitat que aquesta tingui. I en aquesta camí estic lluitant , encara que s’ha de reconèixer , amb molt escassos resultats.

Malgrat les meus esforços, les meves xerrades personals, la sessió de tercer grau a que vaig estar sotmès ahir... , no he aconseguit saber el projecte real de l’exposició. La cançó de l’enfadós queda curta en aquest cas. Si vols saber-lo, participa-hi , diu l’IMAC. Jo no participo en una cosa que desconec. Si m’ho expliques , en parlarem, dic jo. I així , una i dues i infinitat de vegades.

I passen els dies i la impossibilitat d’arribar a un acord es fa cada vegada més patent. I el que és pitjor , mentre em queda molt clar que la Caixa Laietana aposta profundament en intentar arribar a un acord en el que es redreci la situació i es pugui aconseguir un consens que permeti a tothom prendre part en la mostra de Novellas, a l’IMAC ja li va bé com està la cosa, fent propostes inacceptables , per poder al final rentar-se les mans i dir que ells ja ho han intentat però que un / uns s’han negat , de totes a totes , a prendre part en el projecte. Una malèvola estratègia digna de la seva habitual indignitat vers la plàstica mataronina.

Ara queda tan sols una darrera oportunitat. El proper dijous hi ha entrevista amb Glòria Bosch, comissària de l’exposició. Espero llavors veure el projecte real i veure quines són les possibilitats d’incidir per afegir-hi el molt que s’està quedant fora.
Repeteixo l’enorme dificultat d’arribar a un acord. En el poc que sé, el concepte de Bosch es mou en la descontextualització del treball de Novellas, aïllar-lo de l’entorn ( per a mi, el més gran error ) i establir una mostra separada per estilística ,iconografia o variables diverses, defugint del concepte evolutiu que crec imprescindible en una primera antològica , i empro aquesta paraula en un concepte generós de la mateixa.

Però cal esperar i per tant mantenir el neguit. En realitat la lluita està en el poder i doler, o en el voler i doler. És clar que tots volem una gran exposició de Novellas i enlairar el seu nom al nivell que mereix. Però és aquest el camí?. No fer-ho és perdre una ocasió immillorable, o al reves, fer aquesta exposició és perdre de veritat la possibilitat de fer la gran exposició de Novellas?.
Un dilema dur i confús. Fa no gaire ja em va succeir el mateix. Votar PSC , encara que no mereixia el mateix,o fer-ho en blanc . La meva decisió , difícil i costosa , va acabar en un vot en blanc i una absoluta tranquil•litat d’esperit. I aquesta és actualment la meva postura. I ara , què?

Amb en Pepe manteníem de sempre una valoració de totes les seves exposicions. Tot venia de la frase de cloenda de la crítica del meu pare a la seva primera exposició al Museu . Ell deia que veia a Novellas més a prop de Cuenca que no del Prado. En cada exposició en Pepe i jo valoràvem si l’exposició era més de Cuenca o del Prado. Ara en aquesta antològica m’importaria poc cap a quin cantó es decantés , el pitjor és que ara per ara , el que temo és que l’exposició que s’està preparant de Pepe Novellas, no serà ni de Cuenca , ni del Prado, serà simplement “ dels encants “



CONTENT

Pel desenllaç de l’affaire de Can Fàbregas.

La resolució judicial que dona finalment la raó a qui sempre he cregut que la tenia i desubica a aquells que han mantingut de manera absurda i maldient un guerra de profits propis i perdues generals, m’omple de satisfacció.

A més és obvi que aquesta actuació judicial comporta un veritable sotrac polític. Al PSC li dona oxigen que li ha de servir per remuntar la seva depressió. A CiU li toca el crostó per intentar jugar sempre a la tàctica del desgast, sense importar-li gaire a qui s’apropava. Finalment a la CUP ja que , com si fos un fet justicier , li treu tot l’arsenal que li va donar en l’anterior elecció i que va saber emprar de manera tan profitosa.

És moment d’estar contents, però també es moment de reflexions comuns per assolir un estat que serveixi millor al ciutadà. Per part del PSC , regirar tot el que s’ha fet malament i prendre mesures. Per part de la CUP i altres , per entendre que no tot val per aconseguir uns beneficis particulars de qualsevol mena.

Ahir , la tarja de “El Corte Inglés” que porto a la cartera , em sembla que de cop i volta va començar a vibrar , el que és impossible. Seria dels nervis , o ves a saber si de felicitat.


diumenge, de febrer 13, 2011


Diumenge tranquil intentant recuperar les forces ( físiques i espirituals ) perdudes en una setmana d’aquelles de bojos, amb molta més feina professional de la que un pot absorbir , amb l’espetec final d’una guàrdia de dissabte , amb vuit hores treballant a més del cent per cent i que et deixen totalment out.

I que dir del tema més personal, amb l’antològica de Novellas planant per damunt de tot, en aquest standby per poder “agendar” , - que absurd és aquest terme burocràtic que tant sembla agradar ara -, una trobada que cada vegada veig més llunyana i absurda , ja que el retard de la mateixa amb ja tan sols sis setmanes de coll , m’obliga a pensar en que s’està jugant a la puta i la ramoneta , fent uns gestos que puguin servir d’excusa i poder carregar el mort a l’altra , en aquets cas a mi, davant l’obligada negativa. El ridícul redactat d’una carta que m’ha arribat amb rebut i més signatures que un decret ministerial, em fa accentuar aquest sentiment.

Penso això mentre retorno la mirada a la foto que encapçala el post , realitzada a l’Estadi Olímpic de Montjuic , el dia en que Novellas va ser anomenat “ artista olímpic VISA”. Els protagonistes , Novellas i un petit comitè de gent molt propera, i la pregunta és: A quanta d’aquesta gent s’ha consultat per tenir obra i informació més adient per l’antològica?.

 Si el percentatge és escàs, - que ho és i molt- vol dir que les coses s’estan fent malament, però que molt malament.

ALCALDABLE BARON I ELS SEUS IMPOSIBLES COMPROMISOS


Mentre, bo es fixar-se en les apostes electorals que ja es presenten en públic i que hauran de marcar definitivament el futur de la cultura mataronina, una vegada finiquitada la lamentable etapa Penedès. Paga molt la pena deturar-se en el discurs de Baron ( el podeu trovar en el seu blog ), efectuada el passat dijous a Can Minguell.

Baron que segueix essent el favorit , i que crec i desitjo que guanyi, malgrat que m’ha decebut profundament la seva actuació en l’àmbit cultural, ha fet un discurs de manual , quan un està en el poder. Ha fet repassada de la feina feta , s’ha disculpat d’algun que altre error, encara que donant part de culpa a l’oposició , i ha apostat pel futur entrant en la dinàmica emocional que tant bé domina. Aquest “som-hi” d’eslògan electoral i la tesitura de la reflexió ens permet ensumar un Baron que repetirà l’estil de la darrera campanya.

De moment ja ho fa tornant a jugar amb les paraules “promesa” i “compromís”. Textualment repeteix que “no feia promeses , que contreia compromisos” el que és simplement impossible. I és així ja que compromís és ni més ni menys que l’ “obligació contreta per una promesa” . Dit d’altra manera , si no hi ha promeses no hi ha compromisos.
Esperem per tant les seves promeses que desitgem del tot profitoses per la ciutat.

Però la clau està en la llista. El secret més ben guardat , amb moltes travesses que corren per arreu. Unes travesses que curiosament coincideixen en molts noms , per el temps que encara manca dona possibilitat encara de moltes capitombes.

De moment i amb el dubte de la baixa de Ramon Bassas , a qui és difícil trobar acomodo adient en moments de tanta crisi a Nicaragua, son baixes segura Alícia Romero, Oriol Batista i Ana Barrera. Els noms que sonen com a substituts son Consol Prados ,- si es confirma la baixa de Bassas -, Pere Vilaseca , Mohamed Belkaid i J.A. CIller . Uns noms que confirmarien una llista igual de mediocre que l’anterior , si no més degut a la baixa d’Alícia Romero, i que mantenen a Carmen Esteban i Carlos Fernández en el poder , fet que és una absoluta aberració.

De Carlos Fernández ja ho he dit tot. És la demostració que qualsevol ( i no en el sentit americà de l’expressió ) pot arribar al poder i que si és servil , el pot mantenir i augmentar. El cas de Carmen Esteban és diferent ja que és la demostració de la invisibilitat i la ineficàcia en el poder. En aquest mandat hi ha hagut dos fets de l’àmbit de la seva regidoria que difícilment tornaran a coincidir en altre mandat. Per un costat la crisi i per l’altra la grip A. Amb dos affaires tan importants i transcendentals, Esteban ha aconseguit no arribar a prendre cap decisió pública el que automàticament l’hauria d’eliminar de qualsevol llista electoral que tingués en l’eficàcia un dels seus paràmetres importants.

I parlant de poder , per diversos cantons m’ha arribat una reflexió comuna, en referència a la decisió d’Alícia Romero d’abandonar la política .Em diuen que la gota que va fer vesar el vas va ser la decisió de la tornada de Mireia Ràfols a l’Ajuntament i el fet de que passi a ocupar un alt càrrec, creat a mida , en relació a tota l’estructura del tema del Front marítim que ha de ser el tema estrella dels propers anys. Una circumstància que mai sabrem si va ser veritat , però tenint en compte les fonts és molt, però que molt probable.

I finalment , estem en condicions de dir que Baron es guarda un as a la màniga encara no concretat del tot, que en forma d’acte públic i sense ser electoral li pot retre molts rèdits. L’acte serà molt real i amb altesa de mires i té a veure amb la cultura , una paraula que per cert Baron sols va usar una vegada en el seu discurs , i per col•locar-la en un petit llistat , entre els espais públics nets i segurs i els esports.

Esperem que en la realitat , la cultura tingui en el seu programa un veritable pes específic, i així no tinguem de seguir amb el nostre raca-raca particular

480 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

dimecres, de febrer 09, 2011

ANTOLÒGICA NOVELLAS

UNA REUNIÓ AMB TRIST FRACÀS

Ahir al migdia va tenir lloc la reunió de totes les parts implicades en l’affaire de l’antològica de Novellas. Va ser una reunió d’alt nivell, o si no observin els participants: Penedès, Merino, Noè i Llopis ( IMAC ) Navarro, de Dòria ( Caixa Laietana ), Sussi Vinyals i Josep Novellas ( família) i Soriano, Patricio i Pal (Dimarts del Llimoner). Una reunió que va acabar amb el més estrepitós fracàs , superior a qualsevol pensament previ.

Mirat a posteriori el menú era clar. La reunió es realitzava per ordres superiors. Emprenyat Baron per la carta i segons sembla també per el toc rebut per les alçades de la Laietana, ordenava fer alguna cosa. L’IMAC ni volia la reunió, ni l’interessava , ni vol cap pacte i fins i tot estic per dir que li agradaria el fracàs de l’exposició de Novellas. A fi de comptes tan sols cal mirar la postura històrica de l’IMAC i el PMC envers l’artista i el despreci constant cap a ell i cap el seu fer.

De la família poc en vull dir. No comparteixo ni de lluny la seva postura de preferir una exposició, la que sigui, que no pas “l’exposició”, aquella que hauria de portar a Pepe Novellas al nivell que mereix. Però el respecte que em mereix el record d’en Pepe el traspuo a la seva família, a la que disculpo tot menys allòde que parlàvem ahir.

La Caixa Laietana va ser potser la més centrada i pactista. Vol damunt de tot una exposició important i de prestigi. Veu que la queixa del Llimoner té un bon fonament de raó, encara que no la comparteix del tot, i es sent en part enganyat per l’IMAC que de moment li ha ensenyat la música de l’exposició ( el passat dijous Glòria Bosch va presentar el projecte expositiu) però no coneix l’alçada de la “lletra” actual i veu en canvi que hi ha molta cosa bona i fins i tot fonamental, que li queda fora de la partitura.

Finalment la gent del Llimoner defensa a l’artista i a l’amic i ho fa des de la raó de la visceralitat d’aquell que s’ha sentit humiliat per una actuació indigna, detestable i absolutament poc professional, per part d’un IMAC que sembla moure’s més per una certa mesquinesa que no pas per la professionalitat deguda a una institució, que no hem d’oblidar mai, i ho fem massa sovint, és una institució municipal i per tant pública i al servei de tots els ciutadans.

Amb aquest estris quedava clar que el resultat seria del tot fallit. I així va ser.
L’IMAC es va enrocar en l’encert total del seu treball,- que per cert no va mostrar i seguim sense saber exactament el que té lligat per l’exposició-, sense reconèixer cap error fora del que potser, ves a saber, hauria estat convenient fer un avis preferencial a la gent del Llimoner, però que vaja , els de l’IMAC somos la hòstia, viva la madre que nos parió. I a més els va esbroncaramb força per el camí agafat en protestar.

La gent del Llimoner que es va sentir cornut i pagant el gasto, no va baixar veles i malgrat algunes intervencions pacificadores el resultat era cantat. Tres quarts d’hora , tots al mateix lloc i cap a casa a seguir enriolats en el poder (IMAC i família ) i encabronats per veure que res hi havia a fer ( Llimoner), mentre que la Laietana seguia navegant entre aigües.

En mig de la baralla va aparèixer una història amb nom propi: el meu. Per un costat la proposta de participar amb un escrit per el catàleg de tema, caire i metratge indefinit , al voltant de Novellas , Mataró i .....? Per l’altra dient que calia anar més lluny i apostar per un co-comissariat. I aquí estem en el dilema.
Han passat vint-i-quatre hores més i la indefinició al voltant de la proposta segueix. S’ha acordat una trobada amb la comissaria Glòria Bosch per a veure en quins marges ens movem, però per part meva la decisió esta pressa.

En primer lloc hi ha el tema del que paràvem ahir. Fonamental. La meva dignitat està per damunt de tot. Si l’IMAC i la família no restauren la meva dignitat davant Caixa Laietana i Dimarts del Llimoner no hi ha res més a dir. Aquí s’ha acabat la història.Aquí pau i després glòria. I mai tant ben dit. En cas contrari en podem parlar.

I si em parlem un té molt clara la seva decisió:
Si del que es tracta és tan sols de fer un escrit , la resposta és NO. No vull ser la taxa de localisme obligada en una exposició en que tothom és llunyà a la ciutat i a l’artista. No vull acceptar el parany perfectament tramat: Demostrem que no hi havia veto, hi haurà un escrit segurament correcte i fonamentat en un coneixement intens , dinamitarem la queixa del Llimoner ja que es tracta d’un amic i a més no podrà alçar la veu crítica ja que ell formarà part del paquet.

Diré NO ja que no vull formar part d’un projecte que desconec, que penso que és dolent ja que és tant el de bo que queda a fora, que forçosament el resultat haurà de ser negatiu, i que per tant no és el que mereix Josep Novellas a qui li farà més malt que bé.

Ara bé, si el meu coneixement de Novellas i la seva obra ,pot incidir en l’exposició de forma i manera que la millori i es puguin assolir unes fites importants , és obvi que diré que SÍ, i treballaré a fons i a mort per aconseguir una exposició que s’assembli al projecte iniciàtic . ( I si fos així , al ser una feina professional i de pagament, les meves exigències seran sense cap mena de discussió monetària. Acceptaré allò que creguin que és just, però exigiré , com a condició indispensable, una col•lecció complerta dels catàlegs de les exposicions organitzades en l’àmbit d l’IMAC. Catàlegs que tots ells em manquen a l’arxiu ja que en aquest cantó també he estat vetat per part de la nostra estimada institució municipal.)

Però si soc sincer penso que la reunió ,- si és que s’arriba a celebrar -, no servirà de res. Glòria Bosch és una excel•lent professional i d’alt nivell. De què ha d’acceptar a un vulgar crític de poble per que li esmeni la plana en el comissariat d’una exposició que es pretén important?.

Negre està dons tot. Difícil panorama a canviar i per tant penso que ens acabarem quedant amb una exposició mediocre, amb la gent de l’art dividida , amb Novellas sense poder aprofitar l’antològica que es mereix i un IMAC que seguirà petant-se de riure en veure la tristor del mon de l’art, que segueix sense acabar d’aixecar cap degut a una gestió per oblidar , encara que serà difícil.

Com veieu, trist final a una reunió d’ofici i sense gens de benefici.

CARTELL DE SANTES

Caldrà parlar-ne més profundament , però estem en condicions de dir que la gent del Dimarts del Llimoner ha abandonat la comissió dedicada a triar el cartell de Santes , cansat de ser usat com a vernís democràtic i esser trepitjat pel corró d’avantguarda amb domini aclaparador entre els membres del poc eclèctic jurat.
Una decisió que s’està plantejant realitzar també la gent del sant Lluc que es troba amb la mateixa situació.
Uns abandons que demostren de nou la gens democràtica actitud d’un IMAC que ha depassat tots els límits en el que pertoca a la igualtat d’oportunitats que exigeix un estament públic.

Certament a Penedès li queden quatre telediarios, però ens els farà purgar. Però i en el futur?. Qui entri cal que ho faci amb força i arrambant amb tot, dons cal fer foc nou, caigui qui caigui, si volem que la cultura de Mataró no sigui indigne en la gestió com ha estat en aquests quatre anys.


dimarts, de febrer 08, 2011

ARQUITECTURES IMAGINÀRIES



La sala del Col•legi d’Aparelladors acull aquest mes la mostra “Arquitectures imaginaries”, una exposició de Raúl Capitani amb la que ens apropa de manera contundent a la seva realitat més personal, de tal manera que quasi la podríem considerar , la seva realitat genètica.
Dic això pel fet de la dualitat conceptual amb la que l’autor ha volgut estructurar l’exposició, presentant per un costat la seva vessant d’intèrpret plàstic dels grans poetes , i per l’altra la seva vessant més plàstica en el concepte artístic més iniciàtic.

En el que pertoca al costat poètic , Capitani ens fa resum de les seves diverses aventures artístic –literàries en les que s’ha acostat als més diversos poetes , de Borges a Machado, de Garcia Lorca a Espriu , sempre en la recerca de la seva poètica més social , més en el costat de l’home, la llibertat i la cultura.
Un recull que alhora que ens permet observar aquest ideari poètic interior, ens permet admirar-nos de la seva saviesa plàstica en utilitzar diversos conceptes estètics i estilístic per poder acostar-nos de la millor manera als importants conceptes que ens transmeten els poetes. Una plàstica dolça, dura, etèria o enfarfegada segons el cas, però amb el mestratge tècnic habitual d’aquesta gran mestre del gravat.




Per l’altra costat Capitani desplega tota la seva filosofia social en un discurs que defugint de tota la retòrica massa habitual en els artistes de l’altra banda de l’oceà, aposta per l’impacte d’un concepte més directe , sense embuts , malgrat que voltes si existeixi un cert enfarfegament visual que el dificulti.
Emprant la policromia sobre fusta , amb un collage que vol ser fred i distant en l’aparença per que així quedi remarcada la força interior , Capitani mou a la reflexió personal al voltant d’un concepte global de realitat social que no s’ha de defugir i que té a “Suburbio” l’obra més destacada d’un conjunt que s’ha de visitar amb tota atenció.

Col•legi d’Aparelladors. Raúl Capitani
“Arquitectures Imaginaries”
Del 28 de gener al 20 de febrer de 2011-02-08

EL JOC DELS MENTIDERS

Aquest migdia s’ha produït la reunió entre IMAC, Família Novellas, Caixa Laietana i Dimarts del Llimoner , per intentar desencallar l’embolic de l’exposició antològica de Pepe Novellas. Una reunió de la que en parlaré abastament demà quan disposi del màxim de visions possibles de la mateixa , però sí que en vull fer ja un apunt ben intens al voltant d’un tema que afecta, i molt, a la meva persona.

En el decurs de la reunió, tant per part de l’IMAC com per part de la família Novellas s’ha negat que existís un veto a la meva persona i deien que com indicatiu està que se’m volia fer un oferiment per realitzar un escrit en el catàleg de l’exposició, oferiment del que també n’hauré de fer les oportunes valoracions. Per tant l’IMAC i la família Novellas ha dit a la gent de la Caixa Laietana i als meus amics del Llimoner que jo menteixo quan asseguro que he estat vetat per aquesta antològica. Dit d’altra manera : que soc un mentider.

És per això, que per dignitat personal i per refermar-me en que la veritat ha estat i és un dels pilars en els que he fonamentat la meva vida de més de trenta cinc anys dedicada a la crítica d’art, he de repetir que VAIG DIR LA VERITAT.

En el mes d’Abril de 2009 i en reunió mantinguda per l’alcalde Baron, el regidor Penedès i l’artista Josep M. Codina en representació de la família Novellas,i com a resposta de la proposta de la família per dur a terme una mostra antològica que estava prevista realitzar en febrer de 2010,en la coincidència del primer aniversari de la mort de l’artista i el que hauria estat el seu 60 aniversari, i que la família proposava que fos comissariada per qui això escriu, l’Ajuntament acceptava la proposta però amb una limitació . Penedès la va deixar ben clara “.. amb aquesta persona ( Pere Pascual) que ens insulta cada dia, no hi ha tractes. Si no hi és ell el projecte tira endavant, si no....”.
Aquest veto em va ser tramés immediatament per Josep Mª Codina i refermat a posteriori per la pròpia família

És per això , i en defensa de la meva ètica i dignitat, que exigeixo una rectificació per part de la família i de l’IMAC. Que diguin a la Caixa Laietana i als meus amics del Llimoner el que va passar. Que les coses han canviat , que llavors sí i ara no, que... , el que vulguin que sigui cert, però que diguin ben alt i ben fort que un va dir la veritat.

A partir d’aquí podem iniciar qualsevol conversa. Sense aquesta rectificació , res es possible. Per què si ells son capaços de tractar amb mentiders ( que és com em consideren ) , jo amb  els mentiders  no hi vull, ni tracte , ni relació.

diumenge, de febrer 06, 2011

JOSEP NOVELLAS.
EXPOSICIÓ ANTOLÒGICA

LA CARTA


Aquest passat divendres al matí , per part de la gent de “El Dimarts del Llimoner” era entrada per registre una carta dirigida a l’alcalde Baron , en la que amb l’adhesió d’un bon gruix d’artistes de Mataró es demanava es deturés l’organització de l’exposició dedicada a Josep Novellas que està preparant l’IMAC i que compta amb la col•laboració de la Caixa Laietana.
La carta , en els seus punts essencials , deia això:

Els darrers dies diversos membres d’aquesta Associació han rebut correus electrònics o trucades telefòniques de l’IMAC demanant-los col•laborin amb obra o aportin coneixement de l’artista, sense precisar necessitats , per l’exposició que l’Ajuntament i Caixa Laietana estan preparant, tot demanant urgència, perquè “es va molt just de temps”. No sabem quin es aquest termini però ens temem que sigui tant imminent que en contes de fer una bona antològica digna d’en Josep Novellas es faci altre cosa. Per tant li demanem:

- Faci el que estigui en les seves mans per aturar aquesta exposició que s’està preparant, per a tal que es pugui fer amb temps suficient i amb la dignitat que l’artista mereix. La memòria de Josep Novellas no precisa “d’una exposició”, li cal “l’exposició” , aquella que el situï en el nivell que mereix per el seu fer i la seva qualitat artística.


- Que els estudis que acompanyin a l’exposició estiguin fets per persones de reconeguda vàlua que coneguin a l’abast l’obra de l’artista, entre els que sens dubte n’hi han a Mataró. Demanem en nom de la més elemental democràcia no hi hagi cap veto a persones per fer aquest treball de recerca.


Per descomptat que si vostès tenen en compte aquestes peticions, fonamentades nomes en el sentit comú, tindrà tota la nostra col•laboració que creiem que per obvies raons de proximitat personal i artística , serviria per enriquir amb profunditat la tan merescuda antològica.


Una carta clara, concisa i contundent. Una carta que diu el que diu i que vol dir justament el que diu, i a la que no s’hi ha de cercar obscurs motius.
Per això erra del tot Baron quan es queixa de la carta tot atribuint-li motivacions polítiques degut al fet a que diferents membres del col•lectiu , essent membres del seu partit, formin part d’una corrent crítica a la seva labor.

Puc ben assegurar l’absència absoluta de motivació política i sols l’interès artístic, cultural i personal de que Josep Novellas tingui l’exposició antològica que sens dubte mereix. Unes motivacions polítiques que curiosament sí ha exercit l’Ajuntament situant l’exposició just en el darrer dia hàbil abans de la campanya electoral. Una actitud que ell ja bé coneix dons ja la va emprar en el moment de la inauguració del Museu Bassat.

La queixa és una queixa artística en el convenciment de que és impossible realitzar una mostra antològica construïda des del desconeixement de l’autor, l’obra i el seu entorn. I això és justament el que succeeix.

Glòria Bosch, anomenada comissària de la mostra, i professional de reconegut prestigi i vàlua com ha demostrat abastament a la Fundació Vila Casas , va reconèixer fa molt pocs dies a un reconegut artista mataroní, del que respectem l’anonimat però que treure’m a la llum si és precís, que tenia el DESCONEIXEMENT MÉS ABSOLUT , de Josep Novellas del que esperava rebre el catàleg de la seva exposició retrospectiva del 93 per saber per on anaven els trets. Un desconeixement compartit per la Sra Llopis, a qui s’ha encomanat la tasca documental prèvia a l’obra i pel que ens ha arribat fa poc, un desconeixement que igualment comparteix la persona a qui s’ha encomanat escriure el pròleg del catàleg.

Amb aquests estris el fracàs és obligat. A bon segur que es pot aconseguir una magnífica exposició. L’obra de Pepe Novellas és de tant alta qualitat que ella sola llueix per si mateixa. Però és aquesta l’exposició que l’artista mereix, i que la ciutat en general i el món de l’art en general, reclama?. Taxativament, no.
Una antològica és altra cosa. És oferir el bo i millor de l’artista , però és també oferir la cara oculta , els seus detalls petits , íntims, personals. La gent que està “organitzant” (?) aquesta exposició ho desconeix tot i així és impossible arribar a aquests detalls vius que donen pes personal i caliu a una antològica. I com exemple vagin dos detalls:

Pepe Novellas i Joan Parés , que per cert ha renegat per indignació, de l’afegitó de “Parés de Mataró” al signar la seva adhesió a la carta de protesta, es van fer un retrat mutu, fet del que a més hi ha constància fotogràfica. Un retrat que els dos gaudien orgullosos a les seves llars .Enfrontar ambdues obres , és un exemple definitoria del que hauria de fer una antològica com cal.
O en el cas documental, oferir per exemple el cartell de l’escola d’arts que van muntar a Les Esmandies, amb molt poc èxit, Rovira Brull, Perecoll i Novellas. Un cartell magnífic fet per la Nefer i que , en el cas que conec, està signat pels tres protagonistes.

Fets com aquests , i podem afegir-ne un sac: els dibuixos de la Pipa d’en Roc, caricatures , apunts diversos ...., son els que donen vida i personalitat artística , humana i ciutadana a una antològica com la de Pepe Novellas, que de cap manera es pot concebre com la que faríem al voltant de qualsevol gran “patum” i sí des de la proximitat i el caliu, que no destorba en res a la valoració qualitativa de la seva obra.

I ara què?. Dons difícil ens ho posen. El cert és que la carta ha desencadenat un munt de reaccions. Al cap de ben poques hores, just passades les quatre de la tarda del divendres , Ester Merino , directora de l’IMAC, adreçava un mail a Carlos Soriano , com a signant de la carta , tot comunicant-li que el proper dilluns s’establiria agenda per una trobada entre IMAC, Caixa Laietana, família Novellas i els signants de la carta , per intentar redreçar la situació.
Una situació que pel que sabem podem dir que ha disgustat profundament a Caixa Laietana , que és qui més ha tirat del carro per fer realitat aquesta antològica i que s’ha sentit enganyada per l’IMAC tot veient que mentre li venien la moto de que tot anava sobre rodes, ara es troba que no és veritat, li ha explotat l’exposició a la cara , i sense tenir-ne cap culpa, no sap com retomar el tema.

I aquí està el dilema. Ara, què?. La solució és evident , cal refer tot el concepte , contactar amb la realitat de Novellas , estructurar de nou el caràcter de l’exposició, catàleg i actes complementaris i possar-se a treballar. I principalment aconseguir un equip de treball que conegui la realitat personal i creativa de l’artista i per tant sàpiga quines tecles tocar per aconseguir fruits positius.
Obviament que és molt convenient una mirada més freda i professional com la d'una comissaria del nivell de Glòria Bosch , però aquesta sols es pot exercir sobre una tria previa exacta i acurada , que ara per ara i amb els elements amb que es treballa és del tot impossible.

Però tota aquesta evidència xoca contra un mur, la data. Amb una inauguració prevista per el 31 de març, és absolutament impossible que l’exposició es dugui a terme amb unes mínimes exigències de qualitat.
Acceptarà l’Ajuntament l’ajornament?. Ho dubto molt, quan per ell sí que aquesta exposició té un clar component polític electoralista.

Ajuntant esforços és possible arribar a la data?. Ho veig molt difícil , no sola per el curt termini, ans també per l’enorme dificultat de treballar amb l’IMAC com a responsable màxim, amb una relació de tibantor extrema , com és la que manté l’ens amb el món artístic local. Potser si fos la Caixa Laietana la que prengués el timó...?

Cal dons esperar els fruits de la reunió que passen essencialment per saber la realitat de l’estat de la qüestió: Contactes , obres aconseguides , concepte general de l’antològica , concepte del catàleg, dels actes complementaris, de les visites guiades... Essent primordial l’assegurar que la mostra de Novellas serà exactament no una exposició, i sí , l’EXPOSICIÓ , aquella que Josep Novellas mereix per tot el que ha significat en i per l’art de Mataró. Una exposició que col•loqui definitivament a Josep Novellas en el graó que la seva qualitat mereix.
En aquesta aposta ens trobarem tots els que hem signat la carta i tot l’art i la cultura de Mataró. Ara sols manca que els que manen estiguin per la labor , cosa difícil, i siguin capaços d’entendre que cal iniciar un altra camí.

S’aconseguirà?. No ho sé, i el cert és que ho veig molt negre , però ha estat just  aquest sentiment i desig , el punt de trobada de tots els signants de la carta , que no tenen cap dubte de que Josep Novellas mereix el més gran dels reconeixements públics i artístics.

I és obligació dels poders públics fer-ho realitat.

dijous, de febrer 03, 2011

GOOGLE ART PROJECT

 


Dies amb molta feina i amb un tema a mans que ens crema , i molt, a molts. Un tema que esclatarà amb tota força demà divendres ,- avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog -,i que portarà de nou a l’art a primera plana de la informació local, encara que lamentablement no per la qualitat intrínseca del mateix i sí per la part de la gestió i l’ús de la creació artística com element que serveix a vegades per les més espúries intencions.

Poc temps doncs per acostar-se a l’ordinador i poques ganes de fer reflexions en les que fàcil seria sortir-se de mare . Potser per això m’ha anat com anell al dit l’aparició de Google Art Project , aquesta magnífica joguina que ens permet a partir d’ara mateix arribar fins a uns límits inconcebibles en el gaudi i en l’examen d’obres mestres corresponents a 17 dels millors museus d’art del món. Una joguina de la que el millor no és parlar-ne i si intentar interactuar amb ella, amb les dificultats que això significa per els negats a certs comandaments , com succeeix en el que això escriu.

Però mentre us acosteu al detall de la pinzellada , arribeu a l’interior de la pupil•la de la figura protagonista , bo es també deturar-se en la lectura reflexiva en articles com el d’ahir a “El País” signat per Estrella de Diego i amb el títol de “Paseo virtual por las salas vacías” amb una interessant reflexió final davant del fet , si més no curiós, de que el Louvre , el Prado i el Pompidou rebutgessin l’experiència.




L’altra article és d’avui i en el mateix diari i correspon a la columna d’opinió de Vicente Verdú , al que sovint citem en aquest blog , i de títol ”La pupila que tanto nos ama”. Una veritable teoria filosòfica sobre la nova veritat que ens ofereix aquest element que ens permet fer de voyeur fins a l’ànima d’algunes de les obres que més ens han emocionat a la nostra vida. Una emoció en la que encara haurem de donar voltes i voltes , per fora i per dintre ,amb molt que parlar i discutir quan succeeixen coses com avui en que es desmota tota la teoria al voltant del personatge que serveix de model de La Gioconda , convertit en un efeb de Leonardo.

Que el progrés és precís i necessari és una evidència , però a vegades em queda el dubte de que si per certs tipus d’emocions, qualsevol temps passat era millor. Però davant del dubte un s’apunta a l’Art Project que penso exprimir fins la darrera gota.

Quasi tant com per seguir lluitant per que es col•loqui adequadament l’obra de Marc Llacuna. Un que té micròfons per arreu, s’ha assabentat que Baron en la darrera reunió del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró celebrada fa un parell de dies va celebrar l’acabament del compte enrere ( en realitat era compte endavant ) al voltant del web de la Col•lecció Bassat.

Ara té l’oportunitat d’acabar ben aviat amb l’altra compte que porta ja una xifra escandalosa. Per això nosaltres mentre seguim amb el raca-raca

470 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA