ARQUITECTURES IMAGINÀRIES

La sala del Col•legi d’Aparelladors acull aquest mes la mostra “Arquitectures imaginaries”, una exposició de Raúl Capitani amb la que ens apropa de manera contundent a la seva realitat més personal, de tal manera que quasi la podríem considerar , la seva realitat genètica.

Dic això pel fet de la dualitat conceptual amb la que l’autor ha volgut estructurar l’exposició, presentant per un costat la seva vessant d’intèrpret plàstic dels grans poetes , i per l’altra la seva vessant més plàstica en el concepte artístic més iniciàtic.

En el que pertoca al costat poètic , Capitani ens fa resum de les seves diverses aventures artístic –literàries en les que s’ha acostat als més diversos poetes , de Borges a Machado, de Garcia Lorca a Espriu , sempre en la recerca de la seva poètica més social , més en el costat de l’home, la llibertat i la cultura.
Un recull que alhora que ens permet observar aquest ideari poètic interior, ens permet admirar-nos de la seva saviesa plàstica en utilitzar diversos conceptes estètics i estilístic per poder acostar-nos de la millor manera als importants conceptes que ens transmeten els poetes. Una plàstica dolça, dura, etèria o enfarfegada segons el cas, però amb el mestratge tècnic habitual d’aquesta gran mestre del gravat.

Per l’altra costat Capitani desplega tota la seva filosofia social en un discurs que defugint de tota la retòrica massa habitual en els artistes de l’altra banda de l’oceà, aposta per l’impacte d’un concepte més directe , sense embuts , malgrat que voltes si existeixi un cert enfarfegament visual que el dificulti.

Emprant la policromia sobre fusta , amb un collage que vol ser fred i distant en l’aparença per que així quedi remarcada la força interior , Capitani mou a la reflexió personal al voltant d’un concepte global de realitat social que no s’ha de defugir i que té a “Suburbio” l’obra més destacada d’un conjunt que s’ha de visitar amb tota atenció.

Col•legi d’Aparelladors. Raúl Capitani
“Arquitectures Imaginaries”
Del 28 de gener al 20 de febrer de 2011-02-08

EL JOC DELS MENTIDERS

Aquest migdia s’ha produït la reunió entre IMAC, Família Novellas, Caixa Laietana i Dimarts del Llimoner , per intentar desencallar l’embolic de l’exposició antològica de Pepe Novellas. Una reunió de la que en parlaré abastament demà quan disposi del màxim de visions possibles de la mateixa , però sí que en vull fer ja un apunt ben intens al voltant d’un tema que afecta, i molt, a la meva persona.

En el decurs de la reunió, tant per part de l’IMAC com per part de la família Novellas s’ha negat que existís un veto a la meva persona i deien que com indicatiu està que se’m volia fer un oferiment per realitzar un escrit en el catàleg de l’exposició, oferiment del que també n’hauré de fer les oportunes valoracions. Per tant l’IMAC i la família Novellas ha dit a la gent de la Caixa Laietana i als meus amics del Llimoner que jo menteixo quan asseguro que he estat vetat per aquesta antològica. Dit d’altra manera : que soc un mentider.

És per això, que per dignitat personal i per refermar-me en que la veritat ha estat i és un dels pilars en els que he fonamentat la meva vida de més de trenta cinc anys dedicada a la crítica d’art, he de repetir que VAIG DIR LA VERITAT.

En el mes d’Abril de 2009 i en reunió mantinguda per l’alcalde Baron, el regidor Penedès i l’artista Josep M. Codina en representació de la família Novellas,i com a resposta de la proposta de la família per dur a terme una mostra antològica que estava prevista realitzar en febrer de 2010,en la coincidència del primer aniversari de la mort de l’artista i el que hauria estat el seu 60 aniversari, i que la família proposava que fos comissariada per qui això escriu, l’Ajuntament acceptava la proposta però amb una limitació . Penedès la va deixar ben clara “.. amb aquesta persona ( Pere Pascual) que ens insulta cada dia, no hi ha tractes. Si no hi és ell el projecte tira endavant, si no....”.
Aquest veto em va ser tramés immediatament per Josep Mª Codina i refermat a posteriori per la pròpia família

És per això , i en defensa de la meva ètica i dignitat, que exigeixo una rectificació per part de la família i de l’IMAC. Que diguin a la Caixa Laietana i als meus amics del Llimoner el que va passar. Que les coses han canviat , que llavors sí i ara no, que... , el que vulguin que sigui cert, però que diguin ben alt i ben fort que un va dir la veritat.

A partir d’aquí podem iniciar qualsevol conversa. Sense aquesta rectificació , res es possible. Per què si ells son capaços de tractar amb mentiders ( que és com em consideren ) , jo amb  els mentiders  no hi vull, ni tracte , ni relació.