divendres, de desembre 22, 2017

COL·LECTIVA DE GRAVADORS





 No podem dir pas que Mataró és una ciutat amb una temporada artística esplendorosa, però si , de tant en tant , i per una estranya coincidència que quasi hauríem de considerar astral, ens podem trobar amb un seguit d’exposicions de veritable interès.



Ara mateix cohabiten a la ciutat l’exposició de Manuel Cusachs a l’espai capgròs, amb la magnífica recuperació d’Antoni Lleonart  a l’Ateneu Fundació Iluro, l’obra de Didier Lourenço a Moldumat, les dues peces provinents de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa a la Nau Gaudí i la magnífica retrospectiva de caire antològic d’Eduard Alcoy a ca l’Arenas.




Doncs bé , amb aquest magnífic ventall d’exposicions ens podria passar per alt una altre espectacular exposició, amb més modèstia, però no menys qualitat, com és la col·lectiva de gravadors que ens presenta la gent de la sant Lluc al la sala del Col·legi d’Aparelladors.




La gent de la Sant Lluc és ben amant de l’ancestral i sempre espectacular tècnica del gravat en les seves diverses tècniques i varietats, com ho mostra presentant quasi anyalment alguna exposició amb el seu protagonismes.




Ara ens ofereix una veritable lliçó amb el més variat mostroari de possibilitats de la mà de quasi una vintena d’artistes lligats tan sols per la seva relació amb el mestres Claudia Lloret i Jordi Rosés, d’Art Print, aquests dos “monstres” del coneixement i l’ensenyament del gravat. I en aquesta exposició els deixebles demostren haver sabut aprofitar bé les lliçons oferint-nos un conjunt d’obres en les que és difícil trobar-hi un però. Tècniques diverses, estilístiques de tota mena, sensibilitats des de la poètica fins a la rigorositat geomètrica. Tot per confegir una exposició rodona  que és un veritable plaer visitar-la i anar descobrint treball a treball la potència i qualitat dels eus protagonistes.




El bon nivell de la mateixa ens permet no fer distincions i deixar en mans de l’espectador la tria dels artistes que li siguin més plaents, en el llistat de protagonistes que son: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julián, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat, Mònica Zhang,  Montse Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés, Raymond Zorrilla i Teresa Oller.



No us la perdeu.


Les imatges han estat extretes del blog de l’Associació Sant Lluc per l’Art

dimecres, de desembre 20, 2017

ANTONI LLEONART, LA CÀLIDA FREDOR DEL PAISATGE






 Totes les ciutats tenen un artista maleït, entenen com a tal aquell autor de qualitat i com dirien els valencians, de categoria, però que aquesta se li reconeix tan sols amb la boca petita dels arts ferits , mentre que per la massa general dels afeccionats , roman en un total desconeixement. A Mataró, l’exemple és Antoni Lleonart.



L’Antoni Lleonart té un passat  amb històries tan al·lucinants com totes els seus treballs  fent pintura matèrica quasi estic per a dir abans que Tàpies, d’un primitivisme intens  creant uns mons i uns personatges espectaculars i ben personals. I té un munt, milers diria jo, de dibuixos estructurats molt en la línia centre europea de pre guerra, Però de fa temps que va abandonar aquestes línies especials per dedicar-se al cànon a la pintura en teoria acadèmica , però observada sota els eu prisma especial i particular.

I aquí el tenim de nou omplin el primer pis de l’Ateneu amb un seguit de paisatges de les nostres comarques , en especial de la del Montseny, i un bon gruix de dibuixos d’espais gaudinians amb els que ens demostra la fermesa dels seus fonaments.




Antoni Lleonart  sent el paisatge com a cosa pròpia , però el seu sentiment no es detura en la bellesa externa del mateix i sí en la força interior que atresora. Lleonart buida d’anècdota el paisatge i es limita a copsar la seva ànima , expressant-la amb tota intensitat. El paisatge de Lleonart esdevé així com un paisatge en aparença neutre però en canvi està carregat fins el màxim de la potència interior.

Un paisatge estructurat , tal i com molt bé explicita la seva germana Núria, en el catàleg de la mostra, en la saviesa en l’ús de la llum i el color, establerts amb l’ús i abús d’elements tan difícil i contradictoris en el tema, com ho puguin ser el blanc i el negre que estructuren, dominant, línies mestres amb les que bastir tot l’entramat pictòric.



El paisatge en el seu concepte tradicional i habitual, és una estilística generada de fora a dins. La bellesa que genera per se és captada per l’artista que la reprodueix sense intervenir-hi. Mimetitza estats i situacions per comunicar amb l’espectador a frec de pell. Lleonart en canvi genera el paisatge de dins a fora. Observa el paisatge, s’insereix en ell, n’elimina l’anècdota i l’expressa pictòricament nu de qualsevol anècdota i de tot allò que pugui distreure de la veritable essència, i és llavors quan apareix quest paisatge en llibertat total, foragitat de tota lligadura estètica.




Un paisatge sense figures , però en el que en canvi la presència de l’home s’intueix i se sent. Paisatges identificatius, propers però alhora llunyans, que en els excel·lents mans de Lleonart assoleixen dignitat i nivell i fan de l’exposició una veritable joia que cal fruir-la poc a poc, descobrint en cada peça i en cada racó la gran i veritbale lliçó que ens ofereix l’artista.

Una exposició que recomanem  fervorosament.

Felicitats.

dilluns, de desembre 18, 2017

RECORDANT A JOSEP TUR.










El passat dijous a mig matí  m’arribava la notícia de la mort de JOSEP TUR l’artista mataroní/ argentoní, que residia de fa molts anys a Castillejo de Mesleón, Segovia. Encara que sabia de l’estat de deteriorament de la seva salut , una notícia com és la de la mort  d’algú, mai s’acaba d’esperar.

Josep Tur , encara que absolutament desconegut per a qualsevol afeccionat  que no depassi la seixantena,  era un gran artista , amb una enorme trajectòria  i a més  a més era un veritable personatge que es va fer l’amo del poble i la comarca de Riaza , de tal manera que ara fa sols un parell d’anys , quan es va fer el nou ajuntament de Castillejo de Mesleón , població en la que es troba la seva finca de residència “El Soto”, altrament coneguda com la de los pintores, la plaça en la que  es troba l’Ajuntament va ser batejada com a “Plaza de los pintores Tur y Amador”. Amb això està tot dit.

L’obra de Josep Tur és molt desconeguda en les nostres contrades ja que la seva darrera exposició va ser la celebrada a l’Aixernador d’Argentona per la Festa Major de 1988,  (exposició que va servir d’homenatge a ell i al seu company Amador). I la seva última individual mataronina va ser el 1976 al Club Nàutic. Com  poc coneguda també ho és la seva trajectòria.




Josep Tur , naixia al carrer Barcelona de Mataró, just on amb el temps hi hauria la galeria Minerva , allà el 1931. Va començar a l’escola d’Arts i Oficis de Mataró on va aprendre les beceroles artístiques però ell es sentí sempre autodidacta. Resident a Argentona , juntament amb el seu germà Rodolf munten “la taverna del Qui¡xot”,taverna taller en la que treballen especialment la ceràmica i pintura, i en la que apareix també el mosaic que els germans conreen ja en diversos espais de Lloret , població amb la que estableixen grans vincles artístics i comercials. Apadrinat per el doctor Estil.les, un metge mecenes cultural que tenia la plaça local de metge , encara que generalment era coberta per contractats, Tur entra en contacte amb la moguda artística catalana del moment, amb els Xifré Morros, Cardona Torrandell, Alumá, Aguilar Moré, Abelló, Lloveras, Torres Bachs, Planasgallés, Planasdurà, Mundó,etc , assidus tots ells a les grans exposicions i actes que el doctor Estil·les celebrava a la localitat.

Entén que si vol ser quelcom en l’art ha de marxar i així ho fa. Es mou per Europa aprofitant l’aval d’un premi jove atorgat per la Direcció Provincial de Belles Arts de Barcelona, ho fa per Itàlia on guanya un important premi de pintura jove a Torí, i comença a desenvolupar un currículum expositiu que havia començat el 1955 a la Biblioteca Popular de Mataró i a les Galeries Layetana i al reial cercle Artístic de Barcelona. Un carrera que li permet exposar a Mònaco, Roma, Londres, Copenhaguen, Milà i París i altres importants ciutats. Aprén aquí que és l’art i com és el comerç de l’art. Dos aspectes en els que es doctora amb nota.




El moment clau de la seva carrera és quan coneix al dramaturg Antonio Gala que se l’endú a Madrid  i li obre les portes de TVE. Allà  Josep Tur pintava en directe al bell mig del magazín de de l’època els que van esdevenir tradicionals i personals conjunts florals , pallassos i molt especialment galls, que  estan presents a bon part de les famílies argentonines del moment. Obres en directe que eren regalades al públic. Però l’important està en que Antonio Gala  el presenta al gruix del mont cultural madrileny  i especialment a una certa burgesia de la que Josep Tur acaba essent pintor de referència. Parlem de començaments dels 60.




Redueix al màxim la seva presència expositiva a Catalunya , alguna que altre expo a Granollers, Mataró i a la barcelonina sala de La Pinacoteca , un tradicional espai expositiu del Passeig de Gràcia , mentre manté exposicions  a les principals capitals europees.
És el moment de l’aventura americana.  De1965 a 1974 exposa anualment a New York, i també ho fa a Florida, Chicago, Maryland, Ohio, Indiana...., sempre amb un important èxit comercial.




Durant aquest temps Josep Tur s’ha creat un reconeixement pictòric en certs cercles social capitalins i castellans d’ençà la seva arribada a Castillejo de Mesleón , a la zona d’influència de Riaza , lloc de segona residència de la burgesia tant de Madrid com de Segovia i Valladolid, per la proximitat amb l’estació d’esquí de La Pinilla. Per fer una comparança seria com l’equivalent a la Cerdanya en el que es refereix  a nivell.
Des d’allà manté una certa activitat expositiva per la zona de Bilbao i Nord d’Espanya , amb puntuals presències a Madrid, Barcelona i València i especialment a Valladolid  on és abastament reconegut.

En aquesta època Josep Tur esdevé quasi pintor d’estudi. Realitza les obres per encàrrec o les ven directament al taller al gruix de gent, generalment benestant, que li es fidel i que el converteix en un veritable personatge. Manté també viu l’art del mosaic, que reviscolat per el nom de Gaudí, treballat de manera decorativa amb un èxit comercial absolut.



La pintura de Tur evoluciona a partir d’aquell dibuix tècnicament discutible, però ple de gestualitat , ritme i sensualitat, especialment en el generalment poc agraït tema del nus masculí  que domina amb solvència, prestància i elegància.
 Però la seva és una pintura potenciada en l’espatulament del traç i amb una especificitat en el tractament del color mitjançant el gruixos sobre fons obscurs, generant una lluminositat especial  molt a la castellana, però observada sota una certa mirada mediterrània. Així Tur és capaç de generar obra enormement seductora ja que a aquestes essències n’afegeix una de molt especial, com és la capacitat de copsar ambients i jo quasi estic per a dir aromes.  Com ho mostra amb el seguit de paisatges de la costa basca i molt especialment en els seus pescadors, o en el cas de les curses de cavall i els seus joqueis i molt especialment quan s’enfronta a eteris paisatges ja siguin urbans com naturals en els que el contrapunt de la llum mediterrània assoleix especial importància.

 Una pintura que potser ara és demodée per el seu classicisme accentuat, però que quan la va desenvolupar  va esdevenir una absoluta revolució en especial per la superposició textural de capes i pe aconseguir llum en la foscor general de la seva paleta.




L’aparició d’una malaltia l’impedeix pintar com sempre i llavors es reinventa per els camins del collage amb unes arquitectòniques composicions geomètriques, que a voltes semblen gofrats, realitzats amb tota cura  i harmonia , en un blanc net quan el color i la llum havien  estat clau i raó de bons part de la seva pintura. Una altra manera de veure l’art que accepta apassionadament. Els colors esdevenen formes geomètriques i la textura , volum, tot per aconseguir arrodonides composicions que li permeten mantenir viva la seva passió vital de crear, de ser artista com a concepte fonamental.




A l’any 1997 la Junta de Castilla y León li ret homenatge en forma d’exposició antològica  a les sales d’exposicions del Monestir de Nuestra Señora del Prado de Valladolid, espai oficial de les grans exposicions  de la Junta de Castilla y León., amb una exposició amb un gran catàleg que comença amb una cita de Mondrian que no m’estic de reproduir: “L’art no té sentit si no expressa el no material, doncs, sols així li estarà permès a l’home elevar-se per damunt de si mateix”.


Però Josep Tur a més de ser un gran artista era un personatge peculiar. De caràcter difícil. Sensible en grau màxim, hipocondríac absolut, com enemic podia ser terrible, però com a amic era excels, i sabia guanyar-se a la gent que l’envoltava i que l’adorava. Sense abandonar mai el Josep i accentuant l'accent català per donar una mena de to exòtic i amb un poder absolut de seducció, va saber arribar a la classe alta del país, jugant a ser l’artista de poble, que no s’assabentava de res quan ho dominava tot. Estimat per rics i per humils, hom sabia que la seva casa sempre era refugi per aquell que el necesités i així el seu casalot, aquell que quan anaves al lavabo et trobaves damunt la tassa del wàter un esplèndid Novellas, es convertí en espai lluny dels focus per  mil i una reunions . Si les seves parets parlessin ens podrien explicar la de grans negocis que es van gestar sota l’hospitalitat  d’en Josep i L’Amador i que van ser compensats amb la compra d’obra a preus que cal suposar més que generosos.



Per acabar  vull tan sols explicar unes anècdotes personals que demostren el fer i el ser del personatge. En una visita inesperada que li vàrem fer amb la meva dona ens portà a dinar a Riaza. Era per Sant Jaume i estava ple de goma a gom. En 5 minuts va aconseguir taula en el millor restaurant tot explicant que erem gent de la televisió de Catalunya que havíem anat per preparar un reportatge .El dinar va ser esplèndid i als postres es presentà l’alcalde de Riaza i em va regalar un llibre del poble per documentar-me per el documental. A l’hora de sopar el vàrem acompanyar a una convidada d’amics que ens van tractar com un més del seu nivell, però el cas és que eren Cuevas de la Patronal, Ruperez, diputat d’UCd, Javier de Paz de las joventuts socialistes i la resta del més variat mostroari polític i social, i allà al bell mig de tots , en Josep era feliç i se sabia el rei, adulant-los o enfotent-se segons el cas i la conveniència.




O a Mataró que en motiu d’una exposició d’Amador a Tertre , vàrem ser convidats a sopar al Dimas junt amb un matrimoni amic que havia vingut expressament de Madrid a veure l’exposició. A mig sopar aparegueren un tinent i quatre números de la Guàrdia Civil a presentar respectes i és que l’amic era el vicepresident del Senat i calia escorta. Recordo que tots vàrem quedar descentrats mentre en Josep es petava de riure, sentint-se protagonista de tot l’entorn.

Així era en Josep Tur. Un creador que del no res va aconseguir amb esforç i art un reconeixement per la seva pintura i un home capaç d’entendre el carnaval de la vida i en ell jugar-hi el paper més escaient en tots i cada moment. Però un home que si l’entenies es feia estimar i que no mereix quedar en l’oblit en l’entorn més proper , el del seu poble, que sempre l’ha vist com un ser llunyà i especial.


Durant aquest temps , el Museu del Càntir va intentar aconseguir una exposició d’ell i l’Amador per a la propera Festa Major d’Hivern. Fa més o menys un mes, va arribar la definitiva negativa, m’agradaria pensar que degut al delicat estat de salut. Ara, seria bo repensar la mateixa i que es converteixi en l’homenatge just que el poble d’Argentona hauria de retre a un dels seus creadors més il·lustres .

I un es queda amb la dedicatòria que li va fer al llibre sobre la seva obra a la col·lecció de “maestros del arte espanyol contemporáneo” , en la que deia: “A Pere Pascual “PIC”, justo en el arte, sincero con los artistes”.

Sempre en el record, Josep.





Les fotografies responen per ordre: Barques; Retrats dels pares; Entrevistat per J. Soler Serrano, Pescadors, Camí d'Argentona,Port, Formes, Catàleg exposició antològica, Cap de jove,  A casa seva quan el vaig visitar;amb artistes mataronins ( Novellas, Amador, Peecoll i Xavier Ubach) ; Riera d'Argentona i han estat extretes de diversos catàlegs.

dissabte, de desembre 09, 2017

DIDIER LOURENÇO.- LA QUALITAT D’UN ART AMABLE







En Joan i en Lluís Sarrias han heretat l’intel·lgent comercialitat de la seva mare Lolet i alhora la serietat empresarial del seu pare. I en aquest compendi estan convertint Moldumat en un espai en el que cohabiten de manera ben adient un acurat negoci d’emmarcació junt a una activitat comercial de l’art , amb predomini de noms que es mouen en els més alt llindar de la comercialitat però amb un nivell de qualitat artística més que estimable. I ara , sembla voler potenciar aquest segment amb l’adequació d’un espai ben estructurat per afavorir l’activitat expositiva.

Aprofitant l’època nadalenca han inaugurat aquest espai amb una mirada antològica al fer de Didier Lourenço, a bon segur l’artista més reconegut en el camp de la litografia , i que deixa l’emmarcat del global de la seva obra en mans dels germans Sarrias.



Sota l’atractiu títol de “Tinta i paper. 30 anys de litografia” se’ns permet fer acurada i detinguda mirada a l’evolució creativa d’aquest veritable mestre de la lito que n’és sens dubte Didier Lourenço. No queda dubte que la mirada de Didier ha estat penetrant des de sempre i  que el seu cap va absorbir molts coneixements mentre es passejava ajudant o destorbant, segons els moments , al seu pare Fulvio , mentre aquest conreava litogràficament  el treball dels més grans artistes del nostre país.

I d’aquelles beceroles, d’aquells coneixements , dels problemes viscuts i solucionats , ha anat apareixent aquesta gràfica  que ara de manera aclaparadora domina com si es tractés de qualsevol fet ben simple i senzill.
Passejar-se per l’exposició ens permet acostar-nos a les seves obres més primerenques , més fosques i poc diàfanes en l’entintat , però d’una superba qualitat creativa. Obres  més pensades en el pictòric que no pas en l’estampació, però perfectament resoltes sense perdre un gra de la seva força. Unes grans obres.




Podem seguir per la seva part més amable, de mirades urbanes, platges a lo Cadaqués,bicicletes,  molt en l’estilística dels seus grans amics , els Moscardó. Obra en aparença simple, però perfectament estudiada en espais i colors. Amable i amb un atractiu prou especial.

Finalment ens trobem amb la tendència actual. Personatges, en especial femenins, establerts en una dinàmica ciutadana i inserits en uns estampats dels que n’acaben formant part , en una aposta visual tan hàbil com seductora i de la que Didier en surt amb nota.

Moldumat i Didier Lourenço comparteixen en aquesta experiència el seu amor per l’art i la seva comprensió per la necessitat comercial. En una manera de fer tècnicament immillorable i amb un concepte jovial i amable que pugui estar a l’abast econòmic de molta gent i que alhora pugui servir com esquer per unes futures mirades més compromeses en un art més complex i reflexiu.


Una mostra que seveix per demostrar que una comercialitat digne i una alta qualitat no son elements impossible de casar en el camp de l’art. Per això vagi la nostre felicitació per ambdós protagonistes d’aquesta recomanable exposició., que  amés a més i per potenciar el seu sentit didàctic ens ofereix el veritable macking off de l’obra litogràfica., en una veritable lliçó aclaridora de tant noble i important tècnica.

Felicitats.



MONTSE LLANAS. ESTATS.




La sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona  va mica ne mica assolint un nivell de qualitat ben estimable en les seves exposicions temporals.  Un nivell que aconsegueix l’excel·lència , i no pas d’ara  si no de quasi sempre, quan pertoca a la seva especialitat , la de la ceràmica. Fet que queda ben patent ara mateix amb l’espectacular exposició de l’artista Montse Llanas afincada entre Vilafranca i Deltebre i que desenvolupa una ceràmica formal en el concepte però ben agosarat en la realització.




Certament en el món de la ceràmica  s’estableix una certa dicotomia  en una equació de difícil resolució. És possible seguir avançant en el formalisme tècnic després dels grans mestres?. És possible establir unes dialèctiques estètiques innovadores  depassant el ja fet per tants grans autors?.

Potser per això sempre defenso, de manera amb la que els ceramistes no estan gens d’acord, que ja n’hi ha prou de que el cognom “ceramista” ,conseqüència de la tècnica, depassi el d’artista . El escultors no és qualifiquen pas com a forjadors , ebenistes o marbristes, segons els material emprat , esdevenen simplement artistes del volum i l’espai , altrament dit escultors , sense que tingui més importància el material emprat, com en aquets cas seria el ceràmic en les seves múltiples varietats.




Però els ceramistes en defugen com si fossin els darrers protectors d’una tècnica ancestral, baixant així al nivell d’arts aplicades el que és en si un veritable art del volum.
Un exemple ben fefaent és avui el de Montse Llanas. Tècnicament perfecte , desenvolupa amb solvència les formes , ja siguin convencionals o evolucionades , en les que treballa adaptant-les a les seves intencions , tant en el que pertoca a textures i /o color. I ho fa amb desig de perfecció i comunicació.




Però a més a més intenta emetre una càrrega estètica entre ancestral i màgica, amb el que comunicar unes sensacions peculiars , com en aquelles peces que semblen recuperades a l’aire després d’haver estat submergides  en el mar i per tant havent adquirit una textura  especial amb elements adherits  que li donen una nova vida , sense deixar res enrere.


Però també ens sorprèn en formes , com les aplanades d’extrema intensitat i bellesa o aquelles més esberlades  en les que la textura exterior les dimensiona amb una força aclaparadora. I tot , sempre amb la sensibilitat per bandera en un equilibri absolut entre formes i colors, aportant emocions que fàcilment es poden compartir.


Però si a totes aquests virtuts hi afegim uns preus talment assequibles que conviden a la compra ( petites peces entre 20 i 35 euros), hem d’entendre que ens trobem amb una expo d’obligada visita, tant per l’artístic com per el comercial, ja que qualsevol de les seves peces esdevé un espectacular regal per a qualsevol persona sensible i a un preu més que remarcable.

Una exposició magnífica de la que és un plaer absolut la seva visita.

Absolutament recomanable.

Felicitats.

imatges extretes de les xarxes socials




diumenge, de desembre 03, 2017

MANUEL CUSACHS. ÊTICA I ESTÈTICA




No vull estar de dir per tan sols començar que admiro a Manuel Cusachs.

Una admiració que ve ja del meu pare quan  m’explicava el seu esforç, al costat de la seva dona Teresa, pujant amunt i avall de la Riera, lluitant contra  la malaltia  que el podia deixar arraconat. L’admiro per la seva valentia d’anar a formar-se  a l’estranger, a la clàssica Itàlia, quan això de sortir del país era cosa estranya i aventurera. L’admiro per deixar-se aconsellar per el picapedrer Barbany i per el seu entossudiment a treballar la pedra quan per les seves condicions hauria estat més fàcil altre material. L’admiro per lluitar sempre front de tot i per arribar a aconseguir-ho també quasi tot. L’admiro per la seva capacitat d’evolucionar, de no quedar-se en allò ja aconseguit i amb el que podia haver fet la viu-viu. L’admiro per a la seva edat seguir avançant i a més a més , fer-ho amb llibertat , i seguint el seu tarannà.





Però a més a més, al costat d’aquesta actitud artística , estètica , en podríem dir ha mantingut una clara actitud ètica  de fer de la seva obra un quelcom més, una mirada de cultura i país. Una mirada de país  que en el seu fer agafa la coherència que han perdut els seus polítics. M’admira la seva capacitat d’endinsar-se en els prohoms de la cultura, de saber copsar interioritats i expressar-les, ja sigui amb els retrats dels seus gran homes, com en les seves interioritzades lectures dels nostres poetes importants.




M’admira la seva capacitat de ser i sentir. De pensar que l’art i la cultura sempre ens farà forts, davant de qualsevol altre possibilitat. De saber que art, cultura, ciutat i país son uns elements imprescindibles per el futur, per tirar endavant i per anar lluny, molt lluny, molt més lluny.

I avui, tota aquesta admiració em queda resumida en l’espectacular exposició que ha presentat a l’espai capgròs, per celebrar-ne el  seu 15 aniversari.
Primer per la seva capacitat per entendre l’espai i els seus avantatges  i inconvenients. Així Cusachs, ha establert una selecció modular amb una respectable quantitat d’obres que no es molesten i sí es complementen, en les que ofereix puntual resum de la seva trajectòria , convertint-la en un veritable tastet del que serà la seva mostra retrospectiva de caire antològic que acollirà l’Ateneu en el proper mes de gener.





Així ens trobem amb un veritable resum escultòric, que començant per el seu model al taller del 78, arriba fins els seus castanyers del 2014, amb parada i fona en els seus homenots , amb el cap de Pla, la seva mirada a la poètica d’Espriu, la mirada ciutadana amb Les Santes, i el seu espectacular treball amb les “felipes” , ben envoltat tot per obres més íntimes i personals.

I tot arrodonit per un seguit de “pintures/dibuixos” a quin més espectacular. Des de la magnificència de les seves obres de Sant Pere de Rodes o l’abadia de Vilabertran, passant per les petites juguesques dels seus dibuixos , i rematant amb una figuració esplendorosa per la seva potència i a la que no pesa en res els seus anys d’existència ja que romanen en l’actualitat més viva i palpitant.

Una exposició que és un absolut plaer artístic fer-ne visita i de la que espai capgròs es sent enormement orgullós d’acollir-la.


Tal i com es van sentir orgullós el gran nombre d’amics i afeccionats que es van acostar a la inauguració. Llàstima que els artistes, egocèntrics i tant sovint massa creguts de si mateixos, no van tenir, en la seva majoria,  el bon fer i la responsabilitat personal d’acostar-se al carrer Sant Benet per gaudir d’una immensa exposició i per agrair i, tal i com calia, a la gent de capgròs per el seu esforç en fer de l’art un element important de la seva difusió.






Però ja sabem que ètica i estètica , moltes vegades son difícil de conjugar. Manuel Cusachs i l’espai Capgròs ho han aconseguit. Felicitem-nos i feliciteu-los. I per damunt de tot no us perdeu aquesta exposició. Paga molt la pena.

Moltes felicitats Manuel.

Moltes felicitats espai capgròs.