ABECEDARI DE L’ART MATARONI EN TEMPS DE CONFINAMENT (II)

B  Bassat, Lluís

L’arribada de Lluís Bassat a la vida artística mataronina és el millor que ha passat a al ciutat en les darreres èpoques. Fem-ne història:

Bassat , resident a Llavaneres encara que a cavall amb Mataró , sempre explica que segons a quina part de la seva casa es troba està en una o altra població, tenia pactat amb l’alcalde de Llavaneres, per un llavors, Victor Ros del PP la creació d’un Museu d’Art contemporani en la seva població. L’arribada de les eleccions municipals provocà un canvi de govern  i el nou govern , de CiU, va creure que a la població hi havia altres prioritats i va refusar el projecte.

Assabentat l’alcalde Baron de les circumstàncies li va faltar temps per proposar a Mataró com seu del projecte. S’iniciaren així unes converses que tingueren coma  culminació el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró que acolliria la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís Bassat i s’establiria en un nou edifici bastit en la Farinera Ylla i Aliberch. Projecte de Museu que un va tenir ocasió i goig de veure , amb maqueta inclosa , en els estudis de b720 arquitectes , realitzat per Anna Bassat, filla del col·leccionista.

Lamentablement en aquells moments esclatà la crisi i tot el projecte del nou Museu se’n anà en orris , per el que Baron va ofertar a Bassat la possibilitat de que fos la Nau Gaudí, primer edifici que projectà el genial arquitecte, lamentablement dedicat des de la seva recuperació a acollir un centre d'informació i orientació professional per a joves menors de 25 anys, per que  fos seu temporal de la col·lecció  que s’aniria mostrant de manera parcial i periòdica. Fet que acceptà Bassat i així el 10 de Novembre de 2010 s’inaugurava la primera exposició  de la seva col·lecció a la que n’han seguit vuit mes  i algunes d’externes com la de la Col·leció Gueron d’art inconformista Rus, una monogràfica de Subarroca , o una magnífica mostra d’art brut.

L’arribada de Bassat ha estat fonamental per a l’evolució, per no dir revolució en l’art i la cultura mataronina. Ho ha estat per l’art en general, per els artistes mataronins en particular, i per la promoció de la ciutat que ha provocat la seva febril activitat.

Mataró té una important història en el que pertoca a bones exposicions. Als cinquanta i poc, el Museu de Mataró va ser lloc on els més innovadors artistes hi van passar Tàpies, Cuixart, Villèlia, Hernández Pijuan, Alcoy, i molts més. Va existir una revifada a començaments dels 70 que culmina amb Tertre i algunes apostes de la Caixa Laietana que per ex, havia arribat a programar Equipo Crònica, però des de llavors una davallada sense fi.

L’arribada de Bassat i les seves exposicions han permet gaudir a Mataró d’obres dels més importants artistes, des de Picasso, Miró, Tàpies, Leger, Oteiza o Chillida, fins el més granat de l’art català a partir de les generacions de post guerra, amb especial delectació en els dos artistes fetitxes del col·leccionista com son Guinovart o Râfols Casamada. Una llista que ha permès posar l’accent en noms de molta qualitat i que eren desconeguts d’aquells afeccionats no artferits. Tot amb unes exposicions d’alt nivell, dignes dels més prestigiosos museus, amb uns acuradíssims muntatges i amb l’afegitó d’uns espectaculars catàlegs que honoren ara les biblioteques de molts mataronins gràcies al fet de que son d’obsequi en les inauguracions. Qualitats totes elles en les que si nota la ma de mestre de Núria Poch

Unes obres i uns protagonistes impossibles de poder-se gaudir a la ciutat sense la seva aportació.

Bassat ha incidit , i molt, en els artistes mataronins i els seus cercles d’influència. S’ha d’explicar però que la seva arribada no va ser ben rebuda per certs col·lectius de creadors. Criticaven els diners que costava l’enrenou quan  la despesa en art local era del tot inexistent, sense espais expositius, sense ajuts per a cap projecte , essent invisibles per a l’administració cultural local. Política d’amplituds de mires, de ciutat i de futur, contra política de poble, de supervivència i ego local.

Certament Bassat no va fer molt en els inicis per connectar amb l’art local i els seus regnes de taifes, el que crec va ser un error. Sortosament Tempus Fugit, una exposició a la que no era molt procliu, li va obrir els ulls al respecte de la vàlua de molts creadors locals. Si fins aquell dia sols en coneixia a tres de comptats, Tempus Fugit va ser per a ell un terrabastall i va trobar la tecla exacte per incardinar-se amb els artistes locals. Va incorporar  a la colecció a diversos autors locals, va començar a  sovintejar les exposicions que es realitzaven a la ciutat i fins i tot va encarregar a un artista local el retrat familiar que feia temps desitjava.

Però a més a més, ha donat veu a aquesta artistes locals en les seves exposicions, al costat dels autors més consagrats, sense desentonar-hi mai. I així obres dels artistes mataronins s’han passejat per tota Andalusia, Àvila, Valladolid,  Madrid, Bulgària , fins el cim que va ser l’exposició de 7 artistes mataronins a Nova York a la seu de l’Institut Cervantes.

I coma  cirereta, que no hem de menystenir, està la il·lusió que ha generat en tot el món creatiu, esperonant-lo a una millor creació per a veiam si hi havia sort i el treball entrava per l’ull dret al col·leccionista i els afegia a la llista.

Però no hem de deixar de costat el grau de difusió de la ciutat de Mataró que ha comportat aquestes actuacions exteriors . Des de remarcar la capitalitat comarcal, amb les expos subordinades a Llavaneres i Argentona, fins a portar el nom de Mataró, i a més a més sota el segell cultural, per arreu de l’estat i a l’estranger  amb el cim de Nova York.  Una publicitat positiva difícil d’assolir ni amb un gran campanya publicitària.

Per això , davant tot el que ha significat l’arribada de Bassat a la ciutat , el nostre agraïment hauria de ser enorme, i hauríem de pregar continuï entre nosaltres malgrat els pals a les rodes que moltes vegades ha patit, i el refús de cert poder cultural, aquell que rau a beneficència, que mai l’ha vist amb bons ulls i que sempre ha fet , i crec que ho seguirà intentant, tot allò per espolsar-se’l de sobre. Que no escolti els cants de sirena per traslladar la col·lecció  a altres indrets i que vulgui seguir essent un capgròs més, per que som molts els que li devem agraïment permanent.

(la fotografia que encapçala el post ha estat extreta de la xarxa i és de Ângel Alvarez.)

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT

A artistes.

Fa unes setmanes em varen entrevistar a Mataró audiovisual per que tenien projectat fer un programa sobre l’estat de l’art a Mataró, projecte del que res més he sabut. La primera pregunta va ser la tòpica: com està l’art a la ciutat?. La meva resposta va ser que si entenem l’art com a global, molt malament , però si ens fixem en els que el generen, el comunament dit artistes, gaudeix de molt bona salut.

I així és, a Mataró tenim una quantitat impressionant de creadors plàstics. Jo crec que percentualment devem ser la ciutat de Catalunya amb més artistes plàstics per càpita. I a més amb un bon grapat d’autors de qualitat més que notable.

Certament ens falta , un pal de paller, un autor d’anomenada internacional o si no volem tirar tant enlaire , reconegut en els principals espais expositius del país i amb obra en importants Museus. No el tenim. Però si en canvi tenim un bon grapat d’autors de més que bon nivell i a més , en la més ample diversitat d’estilístiques, especialitats i conceptes. Uns grup d’artistes a qui a bon segur ha mancat l’empenta d’algun galerista o del propi Ajuntament, dedicat de fa vint anys tan sols a recolzar l’art contemporani, sense cap mena de resultat positiu fins ara.

Actualment la feina de Lluís Bassat així com la de Marieke Severens a Pontearte ( Maastricht) està permetent a certs artistes assolir un nivell de difusió nacional i internacional que no esperaven fa un temps, oportunitat que estan aprofitant adequadament.

I al costat d’aquesta elit local, es mou un bon nucli de creadors , que son molt més que afeccionats, que es desenvolupen amb soltura i més enllà ens trobem un enorme gruix d’afeccionats que treballen amb l’esperança de poder presentar un dia les seves creacions.

Si ens fixem a la col·lectiva de Sant Lluc es presenten un centenar d’autors. Si tenim en compte que ni si presenten els professionals, ni bona part del pseudo-professionals i tampoc la gent jove haurem de convenir que la xifra d’autora mataronins amb una mínim de dignitat es mou sobre al xifra de més de dos cents. Una base més que estimable per dir que existeix un cor artístic potent que batega per la ciutat.

Això si, aquest és un cor envellit. Les grans firmes mataronines superen els 60 anys , alguns amb escreix. I la resta es mou entre els 45 i els 60 anys. Essent molt pocs els creadors joves que s’afegeixen a la corrua plàstica mataronina, a bon segur moguts per altres tendències modals, com ho pugui ser el vídeo, les performances conceptuals i altres moviments.

Un col·lectiu d’artistes potents  dels que be faria la ciutat de promocionar-los. Quan l’èxit de Tempus Fugit va aparèixer el projecte de realitzar una col·lectiva d’artistes locals i passejar-los per arreu de Catalunya. Ara que les vaques van migrades i a bon segur que encara hi aniran més i per tant els espais expositius estaran desitjosos de projectes de qualitat i poc cost, no estaria gens malament que es rellancés el projecte, potser amb ell donaríem lluentor a aquesta gran generació de creadors, arrel, saba i flor de l’art i la cultura mataronina.

TEMPUS FUGIT. 5 ANYS. REFLEXIONS PERSONALS

Ahir s’acompliren 5 anys de la inauguració a la Nau Gaudí de l’exposició Tempus Fugit. Una mostra que ara, amb una perspectiva de cinc anys , es pot considerar ja com històrica.

Més de quatre centes persones , en una tarda plujosa en el físic i emboirada en el cor ja que aquell matí havia succeït l’accident aeri de Germanwings en el que havien mort cinc persones de Mataró i comarca , el que provocà el dol  que va impedir una inauguració oficial , es van acostar a la Nau Gaudí, molts d’ells per primera vegada malgrat que ja feia cinc anys que mantenia activitat cultural, per veure una exposició en que es reflexionava sobre l’evolució de la concepció artística dels creadors amb el pas del temps.

Tempus Fugit s’havia gestat feia anys. Una vegada a Madrid vaig visitar una curiosa exposició. Era una galeria llarga i estreta i l’artista havia penjat un conjunt de peces seves de feia anys en una paret i les confrontava amb la versió actual del mateix indret. Ho vaig trobar molt interesant. I vaig pensar que a Mataró que sempre s’ha girat de cul a la història de l’art local podria ser interesant fer el mateix amb els seus artistes més preuats. La idea va ser presentada a la caixa Laietana, juntament amb una d’altre que es deia “Dones” i era un projecte de visualitzar l’art produït per dones. No van semblar interessants. Vaig presentar el mateix projecte al MAC i va ser refusat de manera ignominiosa. Finalment i en motiu del 30 aniversari del capgròs , amb l’ajut de Mateu Ros i l’equip del setmanari, en vaig poder fer una versió reduïda , amb només set artistes mataronins. Allà l’alcalde Mora es va enamorar del  projecte i va ser en acabar l’any que em convidava a dur-lo a terme en tota la seva dimensió.

La posta en marxa va ser complicada . Hom sap de que les meves relacions amb Cultura Mataró sempre han estat nefastes . I Cultura , que veia el projecte com una imposició en les seves competències ,va fer el possible i l’impossible per que no es dugués a terme el projecte. A més a Lluís Bassat no li feia cap gràcia ja que, desconeixedor de la realitat artística local, creia que la mostra seria de baixa qualitat i això perjudicaria al nivell qualitatiu que havia assolit a la Nau.

 Malgrat que com consta en el contracte que vaig firmar, el meu cost professional seria de ZERO euros., els entrebancs i pals a la roda van ser constants en la gestació i més encara en veure l’èxit de l’exposició, a la que van putejar de manera infecte , demostrant la nul·la qualitat humana i professional dels que manaven per allà. Mai oblidaré ni noms ni fets.

L’exposició va ser per a mi un gran repte professional i personal. Encara que havia demostrat abastament les meves capacitats professionals muntant en menys de 40 dies, una mostra d’homenatge a Alfred Opisso a la sala de la Caixa Laietana, amb catàleg llibre inclòs, i en la que vàrem mostrar un Opisso diferent al que hom coneixia . En ella vaig tenir el suport de la Laietana, però aquest, en canvi ,era un projecte personal que havia de vestir i bastir amb molt poques complicitats i disposant de pocs dies i menys hores ja que en aquell moment encara estava en vida laboral.

EL primer escull, era triar els 24 artistes participants. Quedaven molt clars la meitat dels noms, però en els altres la cosa podia ballar. La decisió va ser que havien de representar el màxim dels camins artístics que es desenvolupaven a la ciutat. Per això van ser triats els que van ser triats i altres es van quedar a fora, ja que la seva línia ja estava representada per altres artistes. La resposta dels artistes va ser excepcional. Hom va contestar immediatament amb un SÍ rotund. De fet tan sols hi varen haver dos negatives, les de Jordi Cuyàs i Domènec. El primer em va respondre amb un més que correcte mail que per ètica personal, no hi podria prendre part. Amb Domènec el silenci va ser la única resposta.

El segon punt es tractava de triar les obres que haurien de ser exposades .  Per decidir-ho vaig trepitjat tots i cadascun dels tallers dels artistes i de manera conjunta vàrem escollir les peces, però en el moment d’alguna discrepància era la meva veu la que decidia. El cert és que aquesta decisió sempre va ser acceptada ja que entenien que ells tenien sols la visió de la seva part, i no la del conjunt de l’exposició.

Crec que va ser un gran encert fer-me acompanyar per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat que per una part em podia ajudar a resoldre dubtes i per altre li permetia conèixer a molts artistes mataronins que desconeixia, i així tenir una visió de l’art local. L’encert d’aquesta mesura s’ha pogut observar en el fet que a partir de Tempus Fugit, Lluís Bassat ha anat adquirint obra d’artistes que va descobrir en aquella mostra.

Una vegada triada l’obra era qüestió de bastir l’exposició. Aquí vaig trobar la total col·laboració del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, de Pere Fradera a qui havia exigit com a dissenyador de l’exposició i el catàleg , i de Manuel Contreras que va tenir cura de les fotografies. Tots uns grans professionals que varen realitzar una tasca brillantíssima.

Així es va inaugurar una exposició que va ser un èxit total. En primer lloc artístic , ja que s’oferia una mirada diferent dels artistes coneguts  alhora que apareixien alguns noms desconeguts per els mataronins , com el casos de Guirao o Garolera, o oblidats com Lleonart, confegint una exposició variada i complerta que en opinió generalitzada mantenia el nivell de l’exposat fins un llavors i que era digne de qualsevol espai expositiu de nivell. Una exposició que va satisfer a la majoria d’artistes per el seu nivell i per la disposició de la mateixa.

L’èxit de públic també va ser absolut. Crec que a hores d’ara encara és l’exposició que ha portat més visites a la Nau. Els actes complementaris, com les visites, van ser d’un èxit aclaparador, amb més de cent participants en cadascuna d’elles. I a més a més crec que per primera vegada es va realitzar un vincle unitiu entre els ciutadans i la Nau. Un vincle que s’ha mantingut en el temps.

Per tant he de dir que professionalment crec que vaig sortir amb nota de la prova. Crec que vaig demostrar que era més que un crític aficionat , destraler i en aparença malcarat que es carregava als artistes , era un crític capaç de gestionar de manera absolutament professional una exposició d’alt nivell artístic i ciutadà.

Però evidentment aquesta entrega professional m’ha passat ampla i trista factura en el personal, de tal manera que en cercles privats sempre he dit el que ara diré en públic: que em penedeixo totalment d’haver-la dut a terme i que la seva organització ha estat el més greu error que he comés en la meva vida de crític d’art  . A més de passar-me factura en el camp de la salut, ho ha fet també en el camp de les relacions personals i professionals.

Sols acabada d’inaugurar ,les dificultats es multiplicaven. L’èxit de la mateixa, que no esperaven a Beneficència, va engegar tota la maquinària en contra. La difusió i publicitat promesa no es va realitzar i es convertí en una exposició inexistent. Sort del boca orella que va fer inútils els esforços de silenciar-la .Era exposició  plat de segona fila fins i tot a la pròpia agenda cultural. El primer cap de setmana constava a la web de Cultura com que l’exposició estava tancada. Hom sabem qui en va ser el reponsable, malgrat varen voler culpar a Núria Poch. S’havia pactat fer gestions amb poblacions catalanes per donar-li un cert nivell d’itinerància, i malgrat que de manera individual s’havien fet gestions en alguns municipis, la seva oficialització per part municipal va ser zero gestions, amb el que els artistes mataronins no varen poder mostrar la seva qualitat més allà de la ciutat, però com que no eren contemporanis, no hi havia res a fer. Fins i tot no es ava enviar el catàleg a les biblioteques públiques de Mataró en afany de silenciar-la històricament. Al cap d’un any i per casualitat ho vaig descobrir i després d’algunes discussions es va fer l’enviament.

I el gran culpable de tot té el nom de l’ínclit defensor cultural , el regidor Quim Fernández, que va seguir insistint en tallar el meu cap fins que ho va aconseguir amb el cessament del meu lloc de vocal del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per “deslleialtat institucional” ja que vaig exigir el compliment del segon capítol d’exposicions d’artistes locals tal i com el mateix Fernández deia en el seu escrit del catàleg : “Convindria que aquesta primera exposició en clau local no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant  repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions que es fan de la Col·lecció Bassat es podrien complementar anual o bianualment amb una exposició d’art local...” N’han vist alguna? . Home de paraula el regidor Fernández. Ara es diu que per la tardor es podria realitzar una altre exposició amb artistes locals. Poc en sé i no crec que hi tingui cap participació,

Però a més a més he patit la ingratitud de molts. Haver d’aguantar acusacions malintencionades d’haver cobrat importants quantitats de certs artistes per poder estar entre els escollits. Em dol en l’ànima no haver rebut cap suport d’aquells que van ser protagonistes en els moments durs del meu injust cessament. I de l’oblit absolut que en aquests anys ha tingut aquella exposició . Ahir mateix, dia del seu 5 aniversari, malgrat parlar-ne en les xarxes socials no he obtingut cap imput que reflexionés sobre la importància d’aquella exposició en la transcendència de la plàstica mataronina i dels seus artistes.

 Em dol, però que hi farem. Quan un s’ha jubilat i ha perdut el poder que li donava la seva transcendència periodística pública, ha d’acceptar que no és ja ningú. Però un pensa que a Mataró hi ha hagut en els darrers 50 anys, tres exposicions històriques en el que pertoca a l’art local: Les de Dürnau , Tempus Fugit i Artistes de Mataró a Nova York. Sols tres persones repeteixen en totes elles: Rosa Codina Esteve, Perecoll i un mateix que ha fet el text dels tres històrics catàlegs. Amb aquest pòsit em conformo, malgrat que em dolgui i molt els silencis i les traïcions, com per exemple la última conseqüència de l’exposició de Nova York.

Per això quedi molt clar  que no oblidaré mai la vil actitud de Quim Fernández, la de l’alcalde David Bote que es va plegar a les seves exigències malgrat saber que era injust, Com un dia em digué l’alcalde Barón: No siguis il·lus Pere, per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Ni les actuacions del PSC  local i d’ERC local que van votar favorablement el meu cessament, saben que mai més tindran el meu vot ni la meva col·laboració.

Però em queda el regust de la venjança que tots sabem que és un plat que es serveix fred. I aquesta és que cada any que passi, aquest exposició de la que ahir en celebràvem el cinquè aniversari, serà històricament més important. I malgrat vulguin mai podran esborrar la meva signatura de la mateixa.

Aquesta és la meva alegria i el meu consol.

A FI D’INVENTARI. GENEALOGIES. CAROLINE BLISSON

Un setmana de confinament, comportant un desgavell físic i emocional i provocant un estrany estat d’ànim en el que disposant de temps no disposis d’ànim ni concentració per a tasques habituals i per a un quotidianes, com enfrontar-se a la reflexió crítica de les exposicions .Avui però, cansat ja de la situació he decidit que al menys dia sí, dia no, he d’escriure un post per mantenir viva l’activitat mental i creativa , i res millor que començar amb la crítica de dues exposicions vigents , encara que per raons òbvies avui per avui invisibles, però que mereixen oportú comentari encara que sols sigui a fi d’inventari, com son Genealogies al museu Monjo i la de xilografies de Caroline Bilson a la sala d’Aparelladors

GENEALOGIES. REESCRIURE PASSATS, INVENTAR FUTURS

Sota un títol llarg i ferregòs i en excés conceptual, el Museu Monjo acull la que des de fa unes temporades ja es tradicional exposició amb la facultat de Belles Arts i la col·laboració d’estudiants i professors , en aquets cas a més amb l’afegitó d’una artista de tant renom com Eulalia Valldosera i la participació també d’un col·lectiu de recluses de la presó de Wad Ras.

Exposicions d’aquest tipus sempre mereixen atenció i detinguda visita. Permeten veure per on van les intencions creatives de les últimes generacions ben prestes  a saltar  l’arena  del món artístic i permeten intuir capacitats creatives , tot en la dispersió generalitzada del conjunt que provoca un totutm revolutum que a vegades desconcerta.

Tenint en compte de que en mostres d’aquest tipus mai es tracta d’individualitzar ja que una sola obra podria portar-nos a enganys , si cal observar que en el global existeix una certa tendència a no defugir de la bellesa i d’un cert esteticisme més convencional, però també pequen d’un cert recargolament comunicatiu. En les explicacions del dia inaugural, algú precisava de cinc minuts per explicar una obra i les seves intencions. I l’art ha de ser de comunicació ràpida i directa, i una vegada enganxat l’espectador ja cercarà la subtilitat dels mil i uns detalls.

Exposició amb nivell més que interessant que preveu una bona fornada de nous artistes.

Els participants son  Rocío Arregui, Anaïs Civit, Col·lectiva de Dones de Wad Ras, Elisenda Junyent, Claúdia Llevet, Lucía Loren, Nuria Moreno Deamo, Emili Marreres, Juancho Pacheco,Lucido Petrillo, Serrat Pons, Joan Miquel Porquer, Pablo de los Ríos i Eulàlia Valldosera.

 XILOGRAFIES DE CAROLINE BILSON.

Amb el sots títol de “Un viatge en gravats a través dels edificis fins a la cuina”, l’artista Caroline Bilson, autora que viu a cavall entre Anglaterra a Catalunya, omple , i com es massa habitual, en demesia la sala d’Aparelladors  per presentar les seves xilografies en fusta i linòleum al voltant dels edificis, la seva passió i el pilar de la seva professió ja que arquitecte especialista en restauració.

Però l’anàlisi de Blisson va més enllà de la fisonomia de nobles i imponents edificis,  que dibuixa i replica no com objectes inanimats i sí com plens de vida i per tant dinàmics, d’aquí l’accent en detalls puntuals  donant una clara importància a allò que els diferencia , aconseguint una atracció que ve més enllà del visual per assolir copsar l’esperit d’aquell edifici al que omple de vida mitjançant el seu retrat formal i figuratiu.

I és que potser la paraula que més s’adiu al treball de Bilson és “vital” i les seves obres cerquen aquell element “vital de l’edifici, i el troba per un costat en la bellesa de la seva magnificència i per l’altre en la part més permanentment “vital” de la casa com és la cuina i en la seva conseqüència , el menjar.

Tota aquesta filosofia ve acompanyada d’un domini tècnic aclaparador que li permet endinsar-se en la plasmació de les seves emocions en una exposició distreta i vital que crida alegrement a l’espectador amb la seva particular màgia.

TARLATANA 17. MUSEU DEL CÀNTIR

Quan fa poc més d’un any un membre em va comentar la creació d’aquest grup de gravadors em va alegrar molt la notícia. Primer em va agradar el nom amb que s’havien batejat , agafat del teixit amb el que s’acostuma a netejar les planxes del gravat. Però està clar que la tarlatana és quelcom més , és un teixit amb ductilitat absoluta que omple el més alt ventall, des de la força estructural de les benes de guix a la sinuositat rítmica dels tutús dels ballets o  l’erotisme dels escots banyera dels vestits de gala.

M’agradà igualment per que és una nova baula en la magnífica història d’amor del gravat i Mataró. Història amb punts claus tant importants com els bojos de l’impremta Abadal, els gravats de Goya, el treball de Rafel Estrany o de la nissaga Muntané, les serigrafies de Zoe Barut, l’enorme esforç de Raúl Capitani , el mestratge de la gent de Murtra o últimament l’esperança de consolidació del taller de Gravat.

I principalment m’agrada ja que enderiat de sempre per el gravat, la pintura sense pintura que deia de petit, tot allò que ajudi a entendre aquest misteri  comparable al de la santíssima trinitat de que es tracta d’obres úniques quan totes son estampades de la matriu mare, ho defensaré sempre.

El gravat és la tècnica més social ja que és aquella que gràcies a la multiplicitat de la tirada permet obtenir “originals” d’autors importants a un preu assequible. Alhora que la seva diversitat de tècniques i aplicacions permet que en ell s’hi puguin aplegar totes les tendències, ismes i intencions dels seus autors. Alhora que la dificultat tècnica pròpia del mateix assegura una pervivència obligada dels modus operandi que obliga al treball curós, reflexiu, perfeccionista que en la seva culminació afavoreix i genera una alta qualitat de l’obra.

Tarlatana 17, arriba ara a Argentona amb una magnífica exposició molt ben presentada per els tècnics del Museu  que han fet una acurada selecció del que s’havia  d’exposar i ho han distribuït amb cura  , realitzant un itinerari de correspondències en que tot lliga i ningú dona patades al veí. Una exposició amb varietat d’estilístiques, tècniques i resultats. Una mostra en al que hom es sentirà més atret per un tipus d’obres que per altres però que en la lectura general obtindrà un plaer conjunt i a bon seguir es sentirà interrogat i per que no dir-ho , seduït per aquesta aposta gràfica de l’art que li ofereixen els gravats de Tarlatana 17.

Ara però tarlatana 17 ja ha ofert un bon ventall de col·lectives i ha arribat l’hora de les exposicions corals. S’ha de superar la simplicitat de que cadascú exposi el que cregui més convenient, i cal apostar per una lectura comuna, ja sigui tècnica, temàtica o objectual. Cal reduir l’individual al col·lectiu amb el convenciment de que serà millor per a tots. Ara les exposicions de Tarlatana no surten de l’àrea de confort dels seus participants. Cal establir el repte que essent col·lectiu alhora sigui individual ja que obligarà als participants a moure’s en un entorn que pot no ser procliu.

Però aquesta aposta és ineludible per seguir endavant. Si no seguirem col·lectiva rere col·lectiva sense risc ni motivació, més enllà de ser primus inter pares. Ara és obligada l’acció coral. Us hi atreviu?. Endavant.

CARTELL DE LES SANTES 2020.- MARTA FLORIACH

La primera visió que vaig tenir del cartell de les Santes 2020, realitzat per Marta Floriach va ser esfereïdora. Era al web de Cultura en l’apartat de notícies i era minuts després d’haver estat presentat. Era una fotografia no frontal i sí en un angle inversemblant, que a més de no mostrar correctament el cartell, presentava uns tons marronosos que després he pogut veure no s’assemblen en res a la paleta original. Una veritable vergonya, i més en el web oficial de Cultura. En veure’l en la transmissió de Mataró Audiovisual el meu esperit es va asserenar i la visió va canviar, ja que  sense ser un gran cartell presentava unes lectures suficients com per aprovar-lo amb nota digna.

Recolzat en una paleta cromàtica prou viva per el de càlida i agosarada, encara que caldrà veure com quedarà en la seva reproducció final, Floriach estableix unes figures zoomòrfiques que el món local, sempre necessitat de referències festives pròpies, lligarà amb Robafaves, la geganta, la Momerota i l’àliga, que semblen estar en una celebració festiva. El conjunt ve envoltat d’un munt d’elements i signes de referència iconogràfica local per arrodonir el treball i que sigui de més fàcil digestió per a una majoria ciutadana generalment poc lligada al món de l’art i la plàstica.

Un treball més plaent en el concepte que no pas en la realització , molt decantada vers la vesant feista de la nova figuració contemporània , alhora que el fet de presentar tal munt de signes d’identitat santera, va més enllà del reduccionisme habitual  dels cartells de la festa major mataronina per seguir la tendència del cartell de l’any passat de Jaume Simon, amb les icones mataronines que presentava, i per tant es confegeix com un cartell de lectura exclusiva per a mtv’s.

Personalment penso que hauria estat millor,- i més tenint en compte que es tracta d’un cartell-, accentuar una depuració del conjunt , amb una eliminació de detalls anecdòtics alhora que potenciar la intensitat dels elements claus  del mateix. Un cartell més net i polit que remarqués la seva intencionalitat festiva.

Igualment crec que caldria establir uns criteris amb la tipografia dels cartells. En aquest  cas les lletres de Les Santes tenen prou potència com per no precisar la pastilla lateral que crec distorsiona el conjunt global.

Evidentment que és un cartell que provocarà discussions, encara que és d’aquells de digestió lenta que acabarà agradant. El color i l’esperit  festiu en son les notes més positives, i el pitjor és l’etern sotmetiment dels artistes a la iconografia local , com si fossin incapaços de fer un cartell de Festa Major sense les figures festives. Una frontera que ningú gosa traspassar.

El cartell però m’agrada per que segueix el tarannà de ser un cartell d’artista ,ja que en aquesta ocasió de nou és clarament identificatiu de qui el signa.  I aquest és un tarannà que no s’ha de perdre. Qui conegui la línia de treball de Marta Floriach, sap que aquest cartell és absolutament fidel a al seva filosofia plàstica i comunicativa i per tant cal felicitar-la per no haver-se traït a si mateixa, com han fet altres, i haver  canviat a altres línies de més fàcil i segur aplaudiment.

No m’agrada però que un any més segueixi l’obscurantisme i el tripijoc en l’elecció del protagonista del cartell. Reclamo una vegada més és faci públic els noms i les raons del responsables de l’elecció. Potser així podríem evitar el tripijoc dels pactes que cerquen una igualtat políticament correcte en una teòrica paritat no tan sols per raó de sexe, ans també d’estil. Ara un “tradicional”, ara un “contemporani”, ara un “moderno”, contentant així a les diverses “capelletes” locals que van situant els seus autors  recomanats .

És hora d’establir la filosofia del cartell. El cartell, qui l’ha de fer?. Ha de ser un premi per a una trajectòria o ha de ser un estímul per a qui comença a destacar, o...?. Per que en el cas que avui ens ocupa, Marta Floriach és una artista  absolutament desconeguda de la mass mèdia cultural de la ciutat i poc coneguda fins i tot per part dels arts ferits, ja que és autora de molt escàs currículum . En el comunicat oficial de Cultura es parla que va ser triada per consens. Seria bo saber els fonaments d’aquest consens, si va ser la qualitat de l’artista, la línia que segueix o la intencionalitat plàstica que es volia donar al visual del cartell. Si tots aquest detalls fossin públics s’evitaria el run run constant de la  demanda d’un concurs i la sensació de que un artista solitari que no pertanyi a un grup de pressió determinat mai podrà fer el Cartell de Santes.

El repensar la forma de triar del l’artista del cartell i l’exposició fotogràfica hauria d’entrar en el debat d’aquesta regeneració de Les santes que s’està exigint.

En resum cartell interessant i artístic,  l’art ha de motivar i ha d’interrogar, i aquest ho fa.  Si bé que amb la mateixa idea podria ser més agraït plàsticament, respon alhora perfectament a la plàstica de la seva autora. O sigui que si no us agrada, no la critiqueu a ella, que no ha enganyat a ningú, dirigiu la crítica als "desconeguts" que la van triar.

FONS DE MAR. ALBERT GERONÈS

Espai capgròs acull en aquest mes de març el treball i l’obra d’ Albert Geronès, un artista en construcció ja que forma part d’aquell munt d’afeccionats que superada la seva etapa laboral troben en l’art el refugi per a les seves sensibilitats creatives.

D’aquests afeccionats n’hi ha de diversos tipus . N’hi ha uns ,altament perillosos, que son aquells  que estableixen el seu fer simplement en l’afecció, però que ràpidament, i en bona part degut als afalacs d’amics i companys, ràpidament es converteixen en “artistes” i reclamen els mateixos drets i prebendes que els professionals. Altres, els menys, ho entenen com una afecció  i un aprenentatge i si dediquen amb passió en un intent de millora costant i el desig d’aconseguir uns treballs que al menys puguin ser considerats dignes de ser exposats.

Albert Geronès crec que al començament formava part dels primers, però sortosament amb el temps i mercès a la seva formació intel·lectual i a estar envoltat per un bon grup d’artistes amb vàlua, va entendre que una cosa era “pintar” i altre ben diferent era “crear”.

Fa uns anys quan realitzà la seva primera exposició seriosa al Casal, l’obra de Geronès s’estructurava, com dèiem en el pertinent comentari crític, “ pels verals d’un expressionisme abstracte, ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries”.

Ara, Gironès ha evolucionat cap una mirada més personal, encara que aplegui diversos conceptes referencials. Molt més segur tècnicament, s’atreveix amb tècniques mixtes diverses  amb l’acrílic com a fonament i damunt diverses superfícies i ho fa en unitat descriptiva que estableix el nexe de l’exposició com ho és el fons marí  del que en tants moments ha gaudit per la seva afecció a les activitats subaquàtiques. I ho fa amb unes pintures en el que el gruix i els volums prenen especial ptotagonisme.

Geronés segueix en la línia d’un cert expressionisme abstracte però ara amb l’ajut de materials diversos, com puguin ser la sorra, llimadures de ferro i altres, entra en una dinàmica de volums que donen ritme i moviment a les peces, estructurades en aquesta ocasió al voltant d’una paleta més reduïda amb tonalitats blaves, verdes i violetes que generen un espai ambiental atractiu a la vista i encara que manté una certa tendència al decorativisme, no cau mai ni en l’empallegós ni en l’estètica endolcida de tants practicants similars.

Quan un començava a exercitar-se com a crític, el meu pare i mestre em deia que si l’exposició d’un artista era millor que l’anterior la critica sempre havia de ser positiva per remarcar la millora. Gironès ha progressat i força en aquests tres anys i mig entre exposicions. Ha millorat en el tècnic i el que és més important en el concepte creatiu, en  el discurs pictòric  del seu treball.

Abans tirava més pel camí fàcil i sols pretenia una obra bonica. Ara en canvi cerca posar-se a prova a si mateix  ,obviant en certa manera la bellesa si s’escau, això sí, sense deixar-la de banda, però cercant molt més un “cos” artístic que sustenti estructural i anímicament la peça. Hi ha vegades que ho aconsegueix i en altres no tant. Però està aquí , en aquest esforç de millora, en el que ha de prosseguir , on hi rauen les raons per atorgar-li un vot de confiança.

L’autor ha deixat ja les beceroles i ara cal avançar amb frases més complexes i estructurades .En aquesta lluita , avui per avui ben encaminada, és a on pot reeixir l’Albert Geronès creador  per damunt d’aquell Geronès pintor que sembla ja hem començat a deixar força enrere.

A perseverar.