dilluns, de juny 29, 2009


PETITS TRESORS

Per raons que ara no venen al cas , estem remenant la casa on vivia la mare. Sempre és curiós i motiu de reflexió personal veure el munt d’objectes , papers , objectes i per que no dir-ho , andròmines varies, que s’acumulen en els vells calaixos i altells de les cases.
En mig d’ells , al costat d’emocionants troballes personals que ens retornen a l’infantesa i la joventut , sempre apareixen petits “tresors” de valor més que res personal.

Com exemple valguin les dues imatges que acompanyen aquest post. Una és un “pin” , encara que llavors es devia dir alguna cosa com “escut de solapa” i correspon a Les Santes de 1955 , on es demostra que fa més de 50 anys que el merchandaising ja feia de les seves.

L’altra és una felicitació de Nadal de l’any següent (1956). Els protagonistes dels dibuixos son Eduard Alcoy i Juanito Hernádez Pijoan.
Simplement emocionant.


Al Club Nàutic del Balis , a Llavaneres , s'inaugura el proper dissabte , i amb durada de tan sols una setmana, una exposició de Lázaro Ferré , aquest important artista que d'ençà un tems resideix a la comarca ( Sant Vicens de Montalt) i del que vàrem poder gaudir d'una gran exposició a la Caixa Laietana fa un parell de temporades.
Conversor en idioma propi dels idiomes pictòrics dels grans montres de l'art , el seu treball captiva i sedueix en una individualització creativa de la que pocs artistes gaudeixen.
Per això be podem recomar a priori aquesta exposició, en la seguretat d'un encert ple.

diumenge, de juny 28, 2009

ALBERT ALÍS / CARTELLS

En la presentació prèvia a l’entrevista amb públic de fa uns dies a l’Ateneu Laietana , feia esment de que un dels trets diferenciadors de Capgròs havia estat la seva atenció al fet cultural i dintre d’ell , i de manera especial, al món de l’art. Citava com exemple aquest “Espai capgròs” en que es converteix el vestíbul de la redacció mitjançant les exposicions que mes a mes honoren les seves parets.

Penso que malgrat les seves importants limitacions físiques és un espai pou atractiu , potser més en l’esperit del mateix que en el sentit real de l’indret. Dic això ja que de sempre la intenció expositiva ha estat marcada per dos camins ben diferents que penso han assolit els seus objectius temporada rera temporada. I que ningú vegi en aquestes paraules un auto-homenatge , ja que al contrari del que molts creuen el meu paper en tota la temporada es ben secundari , limitant-se a una xerrada tot passat l’estiu , amb en Mateu Ros per apuntar possibilitats per l’any següent i alguna que altra opinió davant les peticions d’exposar que presenten alguns creadors.

Però tornant a les intencions aquestes es limiten a fer acurades exposicions donant oportunitats a joves i artistes desconeguts per un costat , i per l’altra oferint als artistes més professionals i consagrats la possibilitat de fer provatures , experiències ,escollir variables als seus habituals camins , com si d’una prèvia es tractés . Si fa no fa com allò que tant habitual és en el camp del teatre, com és estrenar una obra en “bolos” en diverses poblacions per veure la resposta del públic i polir l’obra fins l’estrena definitiva a la “capital”.


L’Albert Alís que és l’artista que inaugurà el passat dijous, ha entès perfectament aquesta possibilitat i ha dedicat l’espai a una nova manera de captar el seu concepte del paisatge i a més afegir-hi l’aposta d’introduir la tipografia en les seves obres , donant una essència de cartell.

Per fer-ho Alís realitza una triple aposta tècnica. Per un costat allibera encara més el seu concepte paisatgístic fins assolir un reduccionisme màxim , però apostant això sí per unes característiques identifiquetives d’una ciutat, amb un indret de la mateixa. Per l’altra , s’enfronta a una diversitat tècnica a la recerca de l’element més indicat per a cada ocasió , ja sigui l’oli, l’aiguada , el pastel , el gouache... . Finalment es llença decidit a la introducció de la tipografia per acabar d’embolicar tot el conjunt , aconseguint allò que hauríem de definir com un cartell d’art.

Assoleix així tot el conjunt un sentit de “divertimentto” absolut , però no en el sentit pejoratiu de la paraula i sí en el concepte de que per un costat l’autor crec que s’ha divertit , i molt , en tota l’experiència , i per l’altra els resultats son àgils, innovadors , gens habituals , “divertits” en una paraula i un concepte.

Crec que aquesta exposició paga molt la pena de visitar. Té una frescor diferent. És hàbil però sense truc , i l’autor ha preferit moltes vegades apostar per detalls menors que no pas per aquella veritable icona de la ciutat , aconseguint així captar l’ànima de la ciutat més que no pas la seva cara. És a dir, traslladar amb saviesa el concepte del retrat humà al retrat d’una ciutat mitjançant un dels seus racons. I amb l’afegitó del nom . amb tipografia adient , que no tan sols no molesta , ans el contrari, serveix per equilibrar amb saviesa els buits de la peça.

Totes les obres presentades son prou plaents però en aquesta ocasió crec que val la pena demanar-ne l’atenció per tres d’elles : Besalú, París i per damunt de tot Brigthon , que sintetitza en si mateixa , aconseguint amb una sobrietat espartana i tan sols el detall cromàtic del llistat de les gandules a la platja, tot el concepte que l’autor ha volgut plasmar en aquesta més que encertada experiència, de la que cal una atinada visita.

Felicitats.

dijous, de juny 25, 2009


RECORDS

La primera quinzena de juliol servirà per fer record de dos grans artistes malauradament ja desapareguts.

Per un costat al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres , a Can Caralt , el proper divendres 3 de juliol i a 2/4 de vuit del vespre s’inaugurarà l’exposició homenatge a l’Eduard Comabella que servirà per completar i complementar la que es realitzà a primers d’any a Can Palauet.

Més modesta , tant per raons d’espai com de pressupost , aquesta mostra serà potser més emocionant si cal ja que es realitza en el seu poble i en el seu entorn. Per a mi ha estat un gran honor que hagi estat l’escollit per fer-ne la presentació, així com per l’escrit més tècnic del catàleg que va acompanyat d’un de més personal de la mà de Gisel Martínez.

Una exposició d’obligada visita en el record de l’Eduard i amb la sorpresa de noves i sorprenents peces per gaudir del seu treball.



El 18 de juliol se celebrà la ja tradicional Festa de Sant Pere Més Alt , enguany dedicada al record de Pepe Novellas. El sant Pere més Alt sempre ha estat una festa oberta a tothom però enguany n’és obligada la participació de tots els artistes, ja que aquest sí que serà el sentit homenatge dels seus companys. Un homenatge que tindrà a l’art i a l’amistat com veritables protagonistes .

Per això vull afegir-me a la crida de participació. En l’enyor d’en Pepe , tots hi hem d’estar presents.

dimecres, de juny 24, 2009

“ BASSATS DAY “ ( i 3 )

Tot començant amb la més gran de les felicitacions per a tots els Joans , encapçalats per aquells que en son habituals lectors d’aquest blog com son , Joan A. Baron , Joan Salicrú, Joan Safont , Joana Torres ... , valgui la pena fer una darrera mirada a la conversa pública amb Lluis Bassat del passat divendres a l’Ateneu Laietana . Una mirada en la que cal reflexionar sobre les presències i com no les absències. Una mirada en la que cal anar més enllà de la simple realitat o aparença.

Fora de la excel·lent presència de públic ( més de 200 persones ) ,cal destacar en primer lloc la presència del Conseller Tresserres.
No és normal que un Conseller estigui present en un acte d’aniversari d’una revista gratuïta , per més valor afegit i importància que aquesta tingui. En un acte així , acostuma a assistir un secretari , el delegat comarcal o simplement ningú i s’adreça un burocràtic escrit. Per això l’única lectura de la presència del Conseller està en Lluís Bassat i el seu pol d’atracció. Una lectura a la que cal fer-hi els afegitons que hom vulgui, que en aquest cas , i al meu entendre , presenta el suport institucional al projecte , ja que ningú s’enganyi , Bassat va acceptar la conversa amb un únic objectiu , presentar i vendre el “seu” Museu, que sortosament serà també el de la ciutat , i el nostre.

En el que pertoca a l’Ajuntament , l’obligada presència de Baron i Penedès ( aquest cop sí ) i d’Alicia Romero ,entre els membres del Govern, xifra superada amplament per els regidors de l’oposició ( tant de CiU com del PPC ) amb els seus respetius cap de llista ( Mora i Mojedano ) al capdavant, i amb la gens habitual presència del regidor Safont Tria.

Com es pot observar cal remarcar l’absència de gent de IC i la de Carlos Fernández que justament és el regidor que té cura de la comunicació. La seva absència en aquest acte , i en la resta dels organitzats en aquest aniversari de Capgròs, es políticament inacceptable , i més quan hom sap que la seva elecció va ser acudir a la festa del seu barri, espai on tenia molts altres moments per assistir.
Certament no cal fer-se mala sang , ni quan un recorda la seva absència en la mostra pictòrica “25 Mirades” , i en canvi si va acudir , a títol personal, a la següent exposició , fet que l’honora com amic però alhora el desacredita com a polític. Encara que tots sabem que hi ha vegades que una absència és el millor elogi.

Cal remarcar també la presència d’importants protagonistes de la “vida cultural” catalana , que varen voler compartir aquest acte , amb el que de suport implícit significa. Càrrecs importants del grup Godó , ex-directora del museu Picasso , galeristes barcelonins , pesos pesats d’algunes entitats financeres , col·leccionistes d’art ..., son alguns dels personatges que varen voler escoltar de primera mà el projecte del Museu.

Curiosa i llastimosament , el contrapès local va ser molt minsa. No hi era Esther Merino , la nova Directora de l’IMAC , perdent així una immillorable ocasió de presentar-se en públic i al mon de la cultura local. No hi havia la gent del Museu ( impresentables com sempre ). Tampoc ningú de Can Xalant, ni...., però el més lamentable va ser la molt escassa presencia d’artistes locals.

Ja fa dies que em queixo, i crec que amb tota raó , d’aquesta invisibilitat dels artistes de casa. Curiosament és un col·lectiu que està constantment queixós i plorós , - amb la seva part de raó - , per com son tractats , però en canvi deserten en tot el que pertoca a la força de la seva presència en el moment de recolzar fets artístics importants , per no dir transcendents , amb un sentit borni de la mirada llunyana , en no pensar que tot allò que activi la vida artística i cultural de la ciutat , de retop els afavorirà de manera evident.

Mal comptats varen ser els artistes en l’acte de la Torres Garcia, i pocs més en aquest. Això sí , els de primera línia , els que entenen que el protagonisme creatiu ha d’anar acompanyat d’un cert protagonisme personal , d’aquests hi eren quasi tots. Però l’absència de la resta és de nou la certificació que així, amb aquesta postura , amb aquesta estretor de mires , és molt difícil, per ano dir impossible , arribar a enlloc d’un cert nivell.

dilluns, de juny 22, 2009

“ BASSATS DAY “ ( 2 )


Difícil és parlar d’un acte com l’organitzat per Capgròs en la seu de l’Ateneu Laietana , amb conversa pública amb Lluís Bassat, quan un hi ha tingut una directa implicació i participació personal. Llavors la lectura sols es pot realitzar sota uns criteris rigorosament subjectius.
Amb aquesta paramètrica pel davant , valgui dir que un va sortir satisfet de l’acte , tant en el global, - que és el que valia - , com en el que podríem dir, la seva “actuació “ personal. Clar que Lluís Bassat és un home que amb la seva saviesa comunicadora ho fa fàcil , alhora que sap copsar de tal manera l’atenció de tothom , que el dos conductors hauríem pogut desaparèixer per darrera i a bon segur que ningú hauria notat la nostra falta.


Però l’important de tota la conversa estava evidentment en tot el tema del Museu, i és aquí on Caprgròs va conseguir un veritable scoop , ja que per primera vegada es va poder veure la realitat d’una petita part de les peces que conformen la col·lecció , però especialment va ser molt important el poder ensenyar , en una absoluta exclusiva , el projecte que Bassat mitjançant l’estudi d’Arquitectura B720 ( autor de projectes tan importants com la Ciutat de la Justícia , l'aeroport de Lleida o el projecte de nova ubicació dels Encants ) ha realitzat per a la seu definitiva del Museu a la Farinera Ylla i Aliberch.

Cal dir ja de vell antuvi que personalment m’agrada molt aquest projecte. Aquell dia 6 de Maig , quan a la sala de maquetes de B720 , ens ensenyaven el projecte i el seu concepte , ( silenciats fins avui per un mateix , això sí mossegant-se les ungles , per l’obligada demanada de confidencialitat per part de Bassat ) , i em varen preguntar el que em semblava , vaig dir sols una paraula: Emocionant. Paraula que ara segueixo repetint.


No m’estic de dir que aquest és un excel·lent projecte que solventa la conservació de les naus bàsiques de la farinera i els seus arcs , amb l’afegitó d’aquesta segona planta a l’aire , recolzada en els dos edificis pilars laterals, que converteixen el conjunt en un cub àgil i en certa manera dinàmic. A més, l’estructura compartimentada de la planta baixa permet la modulació de la col·lecció, mentre que els 1400 m2 de la planta superior, diàfana i amb llum zenital, crea un espai apte per a qualsevol experiència. Tot això conjuntat amb la cirereta final d’una façana de leds , amb les possibilitats cromàtiques i de variació que comporta aquesta capacitat tècnica.

Bassat va ser molt hàbil presentant així de cop i volta el projecte “personal”. Era aquest un projecte que no el podia presentar el Govern ja que cal començar reglamentàriament amb el desenvolupament del Consorci , abans d’endinsar-se pels camins del projecte final. Però Bassat tenia ven clar que aquesta era la seva oportunitat.
Ensenyar un caramel d’aquest tipus és tan llaminer que és impossible de rebutjar , el que condiciona cap ell tota la dinàmica a seguir. Tan sols calia veure la cara de Baron , a qui tenia a poc més d’un metre, que encara que tenia coneixença de les intencions de Bassat , es va adonar massa tard que amb tota la intenció, el publicista li havia passat la patata calenta. “Jo us ofereixo aquest projecte , si no es du a terme , no serà pas per culpa meva”.

Ara dons les cartes ja estan marcades. Tenim seu temporal , ens ensenyen un magnífic projecte per a la seu definitiva i ens han mostrat una petita part de les peces de la col·lecció que així en vol planer pot ser de prou interès. La direcció està en les millors mans possibles ( Núria Poch) , quedant encara en l’aire el tema cabdal , i sempre complex , de la financiació, encara que l’activa presència del Conseller Tresserras en l’acte es pot llegir com un suport institucional previ, fet prou important.
Ara dons comença el futur ,que de totes totes ,donarà un alt valor afegit a la ciutat. Una aposta cultural , la primera en tota la democràcia , en la que cal jugar a límits. Mataró en aquest cas no pot fallar. Seria perdre el tren d’un futur en una oportunitat a bon segur irrepetible.

PS.- Aquest matí he rebut un correu de to insultant, d’aquells d’impossible identificació personal, on se m’acusava de voler atacar amb mentides l’acció del Govern , ja que no era cert el que ahir explicàvem del desconeixement per part dels grups de l’oposició de tot el projecte de la Nau Gaudí.
Dons bé , avui en les valoracions de l’oposició , Safont Tria repeteix fil per randa els conceptes que ahir explicitàvem , inclòs l’apart de Baron amb Joan Mora.

Valgui això per dir , que un pot encertar o errar en el tema de les opinions , però quan diem coses amb noms per davant ,vol dir que son fets que estan degudament contrastats. Al menys aquest és i ha estat sempre el nostre camí.

diumenge, de juny 21, 2009

" BASSATS DAY "

Així , en anglès per donar el toc internacional que li cal, el passat divendres va ser el gran dia de Lluís Bassat a Mataró , convertint-lo en el veritable tret de sortida , que crec, espero i desitjo ja és sense retorn , per un Museu que acollint la seva col·lecció , portarà intrínsec el seu nom.

A les cinc de la tarda , roda de premsa a l’Ajuntament per anunciar oficialment allò que més o menys hom sabia , que de moment i a l’espera de la construcció de l’edifici del museu a la Farinera , la col·lecció Bassat i les exposicions que pugui comportar aniran fent tastets a la Nau Gaudí, que reconvertirà el seu espai mitjançant una curosa , i el menys costosa possible, remodelació interior , “sense clavar ni un clau a les parets” , tal i com ha dit el mateix Bassat.

Encara que a un no li agrada molt això de penjar-se medalles, ho farem avui a l’estil Màgic Andreu , ja que els lectors habituals d’aquest post han estat sempre informats de que les coses anirien així.



Si fem mirada enrera , en el post del dijous 11 de desembre , és a dir fa cinc mesos i mig , i amb titular de “El Bassat a la Nau Gaudí” , explicàvem una història que quasi podem dir s’ha acomplert fil per randa , amb un petit decalatge en la data d’inauguració final per el tema de l’adequació. Un post que ara cal rellegir per veure com a bon segur ha estat la història.
Una afirmació , aquesta del trasllat, que òbviament va ser desmentida per Baron en totes les entrevistes de fi d’any i per la qual vaig haver-me de sentir-les de tots colors , en especial per part de la gent del Govern i del PSC més relacionats amb el tema cultural. Estaria bé , que ara vista la realitat , al menys en fessin autocrítica , tot veient que en realitat ni s’assabenten del que passa per casa seva.

Baron dons ha hagut de fer marxa enrera. Ho ha fet a contracor i per que no tenia cap altra opció, ja que és absolutament cert que el “Bassat” si no s’acceptava aquesta opció hauria volat de Mataró. Ho ha fet reconeixent l’error , cosa que l’honora, i to dient el sabut de que és de savis el rectificar , però sense entendre que encara és més de savis escoltar al munt de gent amb criteri que li deia per activa i per passiva que un telecentre a la Nau Gaudí no tan sols era un error, ans era quasi una aberració, una actitud contra natura.


Ho ha fet i li ha costat molt. El cert és que estem en condicions de dir que la decisió definitiva va arribar en un dinar en el que a més dels implicats hi va assistir Giralt Miracle , que justament havia lloat la Nau Gaudí en la seva funció actual. Les seves paraules i reflexions , curiosament defensant en privat el contrari del que havia defensat en públic , van ser definitives per tirar endavant allò que ja s’havia embastat amb totes les mides ja preses, feia ja uns quants messos.

L’únic que mancava era fer-ho públic. Difícil era trobar el moment en un ambient de crisi i amb altres problemes afegits a la ciutat , però la presència de Bassat en l’acte de Capgròs obligava a avançar-se no fos cas que Bassat , hàbil publicista de si mateix , ho deixes anar com aquell que no vol , en mig de la conversa. Així en hora tan torera com la de les cinc de la tarda es donava la bona nova i Baron i Penedès podien lluir a la foto.

Però Baron que malgrat ser el gran defensor del Museu ,per el que hi ha posat el coll quan ha calgut , s’ha trobat massa sol en un projecte que tots els grups defensaven. La seva soledat fruit de la debilitat qualitativa del seu govern , no l’ha deixat actuar amb alçada de mires ni al final. I diem això ja que els grups de l’oposició , el mateix divendres al migdia poc en savien del que succeiria poques hores després. Millor dit , Joan Mora si que en sabia tan sols cinc cèntims , explicats a corre cuites i en un apart en acabar el divendres al matí la reunió de portaveus. La resta res de res.

Qui a bon segur si que ja ho tenien clar eren els lectors d’aquest blog , on feia dies ja anunciàvem que el divendres es faria públic per on “navegaria” el futur Museu Bassat. I que millor per navegar que la Nau Gaudi?.

Deixem per demà la segona part del Bassats Day , amb l’entrevista amb públic celebrada a l’Ateneu Caixa Laietana, en l’acte central del 25 aniversari de Capgròs.


Un acte i una entrevista que també caldrà valorar com es mereix pel fet d'haver-se desvetllat en públic el projecte arquitectònic que Bassat ha preparat per el seu Museu. Un projecte que vàrem tenir ocasió de veure i palpar ( idea , plànols , maqueta ) el dimecres 6 de maig en la pròpia seu de la Fundació Bassat i del que hem mantingut rigurós silenci , per la confidencialitat obligada a la deferència que es va tenir amb els afortunats davant tal primicia. Un projecte que no s'havia pogut presentar en la roda de premsa ja que és a iniciativa de Bassat i d'ell mai s'ha parlat oficialment ni en el Govern ni amb l'oposició.

Per això aquella nit i després del gol agònic d'Iniesta , escriviem això.

"Però aquesta emoció ha estat tan sols la cirereta d’altres emocions , igualment intenses però per a mi més interiors i captivadores . Unes emocions fruit d’uns fets per els que un hauria pagat per assistir i que a l’hora de la veritat ha pogut veure en directe ,de convidat a primera fila i fins i tot amb petites frases en el repartiment.Uns fets que m’han omplert d’il·lusió i dels que ja en tindrem ocasió de parlar , i molt, ja que estic convençut que aquesta il·lusió serà tan contagiosa com la de la Champions i la d’aquest Barça que a tots ens enamora."

Molt, però que molt , n'haurem de parlar d'aquest Museu Bassat que ha iniciat ja la seva "navegació"

dimecres, de juny 17, 2009

DE ANTONIO. DUBAI

Fa ben poc parlàvem en un post de les presències internacionals d’artistes mataronins i comentàvem la mostra prevista per De Antonio a la Galeria 76 del Dubai Internacional Center, amb inauguració el passat dia 13. Ara ja en puc donar notícies de primera mà amb l’afegitó d’un parell de fotografies de la mateixa.

Per el que sembla ser la mostra està tenint un èxit important. El cert és que de la presentació s’encarregà l’ambaixador d’Espanya als Emirats Àrabs , el que es indicatiu de la bona complicitat que De Antonio ha obtingut en el que podríem dir entorn occidental del país.

Per altra part aquesta exposició ha estat notícia a “Canvas” , la revista més important del Golf Pèrsic i també als diaris The National i Gulf News , tot mentre s’espera a demà , que és quan apareixerà la crítica de pes a la revista “Time Out”.

Segons sembla l’exposició ha sorprès per la valentia i agosarament del tractament de la figura , en una forma gens habitual al que s’estila per la zona de pensament i actituds absolutament islàmics. Una zona en la que predominen els conceptes més antagònics , o el clàssic més absolut o l’abstracte més emergent, tot en un país que està esclatant i obrint-se al mon , el que el fa pol d’atracció cultural de primera línia.

Una exposició i una cultura artística ben diferent i de la que serà molt interessant parlar-ne amb el protagonista , que retorna a començaments de Juliol.

Un retorn que esperem i desitgem vingui acompanyat del bon gust que li hagi provocat l’èxit d’aquesta exposició.

dimarts, de juny 16, 2009

CONSORCI MUSEU D’ART CONTEMPORANI DE MATARÓ

Com hem anat dient en els darrers post , en el ple del passat dijous es va aprovar el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró , més conegut per tots com a Museu Bassat i que suposo ben aviat coneixerem com a M.A.C.M.A., acròstic del que quasi caldria pagar royalties a Jaume Simon que de fa temps l’està emprant per a les seves composicions artístic-fotogràfiques.
He intentat trobarel document en el weeb municipal sense resultat , el que no vol dir que no hi sigui, ja que en el que pertoca a documentació oficial és dolent a parir i un es perd en el guirigall de conceptes burocràtics administratius , inintel·ligibles per a un profà de l’administració pública.

Sortosament però, sempre hi ha un bon amic, o en aquest cas un lector habitual del blog , que via mail m’ha fet arribar el reglament , que més aviat sembla un esborrany fet a corre-cuita , amb el tallar i enganxar , copiant les actuacions administratives d’altres convenis semblants i deixant molts , però que molts, punts sense concretar , alguns de tanta importància com ho son la manera d’escollir els membres dels Consell General o de la Comissió executiva. Uns estatuts que poden servir com a punt de partida però que precisen de concrecions per poder ser útils en el el del dia a dia.

Uns estatuts de poc més de vuit planes , amb 6 capítols , 26 articles i dos disposicions adicionals , que son com dic molt oberts, el que pots ser per a bé o pot ser un absolut desastre.Com que existeixen parts proporcionals un confia cegament en els noms que presentarà la Fundació Bassat però no confia gens en els representants municipals ja que òbviament tots els partits polítics voldran tenir el seu representant i llavors sí que tot semblarà Can Pixa. Per una vegada crec que els polítics haurien de reflexionar , i si els hi pertoca membres en el Consell, delegar en gent del mon de l’art i de la Cultura.

El que si està clar és que en el punt 2.2.9g diu que el nomenament del director/a – gerent serà a proposta de la Fundació Carme i Lluís Bassat , el que ja posa damunt la taula el nom de Núria Poch , gran professional i excel·lent persona, que té la personalitat més adient per saber portar a terme els sempre difícils començaments. Una elecció indiscutible que nosaltres celebrarem amb tot el goig.

Uns estatuts que caldrà millorar , i molt , per evitar caure en el parany d’un poder municipal que no tingui el contrapès adequat en el camp artístic i cultural, ja que no hem d’obviar el fet de que massa coses cauran en l’òrbita de Penedès i l’IMAC , i això és senyal inequívoca d’un mal funcionament i d’un pitjor mal rotllo.

Però esperem que els serrells refilin el propòsit que com dèiem al començament sembla fet a tota presa, no fos cas ( i ara aposto cap a casa) que el proper divendres a Bassat no se li escalfés massa la llengua o no es sentis massa pressionat i l’Ajuntament en sortís un xic , tan sols un xic , malparat.

Però be, serà divendres quan quasi tot surti a la llum. Per la nostra part intentarem treure del personatge tot el suc i tota la informació possible del futur d’aquest Museu i així esbrinar per on i en quins camins navegarà aquest temptador projecte que tants desitjem amb tota intensitat.

PASSAT

Si el Museu Bassat és el futur , aquest foto que vaig trobar aquest cap de setmana és d’un enyorat passat.


Es tracta d’una foto d'uns magnífics campionats de Scalextric que organitzavem amb uns amics a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana a Argentona. Uns campionats que tenien un impressionant èxit de participació i públic que venia a participar de diferents pobles de la comarca.

La imatge té prop de quaranta anys i encara llueix en el circuit i la seva ambientació. En ella m’hi trobo de ben jovenet i també s’hi troba l’stone , més stone de tots els stones , és a dir el periodista Jordi Tardà ( Museu del Rock i de “Tarda Tardà”) que és el jove de camisa fosca i cigarreta a la mà.

Quins temps aquells.

dilluns, de juny 15, 2009

MADRID
Visito de nou l’exposició de l’Alberto Romero. Ho faig acompanyat de la meva dona que també n’és fan i em trobo visitant la mostra a Manuel Mas amb la seva dona. Es confessa també seguidor de l’Alberto d’ençà que li regalaren una obra seva, que justament està en l’exposició.
Amb aquest punt d’unió comença una grata conversa , sorprenentment amb l’art com a protagonista. Coincidim en alguna de les meves opinions d’aquest blog del que n’és lector, fet que m’enorgulleix i m’honora, i m’explica mig rient que “ ja veus , jo sempre amb les pedres i ara m’han fet de la comissió de Cultura de les Corts” , un fet que ves a saber si en algun moment caldrà aprofitar.

El salt en la conversa vers la potència artística de Madrid és obligat i d’aquí a fer repassada de les grans exposicions que hi ha n’hi ha tan sols un pas , i més quan per fer-me morir d’enveja m’anuncia una imminent visita a l’exposició del Prado, fora d’hores i en petit comitè. Li confesso la meva adoració artística per Madrid.

Aquest és un fet que ho dic em tota franquesa : Madrid ens passa la mà per la cara en això de l’art. És cert que hi ha els grans Museus “Nacionals” amb el Prado i el reina Sofia al cap , el que comporta una gran avantatge , però existeix un esperit que convida més a la visita , tant en les mostres “oficials” com en les galeries privades , més lliures i obertes a tothom que no pas les barcelonines tan disposades sols a mirar-se el melic , i així ens va amb grans artistes que mai o molt rarament acaben exposant a Barcelona.

Però ara és un moment àlgid, Ara que s’acosten les vacances bo és reservar-ne un parell de dies per acostar-se a la capital i fer passejada , encara que sigui sols pel “Passeig d’or dels Museus “ i omplir el pap de sensacions que segur que perduraran molt de temps.

Així al Prado i fins el 6 de Setembre presenta una gran exposició de Sorolla ,que complerta l’èxit de la de Visions d’Espanya que ha estat l’exposició més vista a l’Estat en molts anys.
Una exposició per la que inclòs s’accepten reserves anticipades i que és parella en el mateix Prado de la mostra de Pintura Victoriana del Museo de Ponce ( Puerto Rico).


Al Reina Sofia , una nova mirada a la col·lecció en la que la nova direcció trenca la dinàmica del narració lineal per presentar a La Colección Reescrita amb un nou discurs “història / temps” amb la integració d’obres pont que ens ofereixen possibilitats de relectures diferents.
A més segueix fins el 31 d’agost la retrospectiva de Juan Muñoz , sempre inquietant amb les seves personals escultures , en aquest camí evolutiu que s’estroncà de sobte amb la seva mort , i una curiosa exposició com és “Los esquizos de Madrid. La figuración madrileña de los años 70”.


Al Thyssen i fins el 20 de setembre Matisse , però aquest Matisse més personal, menys agraït i alhora més desconegut del públic però més ell i més artista que mai. Una exposició de culte que a més diuen que és de les millors que mai s'han fet d'un artista tan conegut com ell.


Finalment a Caixafòrum ,Los mundos del islam” de la col·lecció del MuseuAga Khan.Un repàs per la cultura artística de les dinasties islàmiques abastant des de Egipte (mamelucs) , Tuquia ( otomans) , Iran ( safavies) , India ( moguls) i com no els Omeyas de Al-Andalus. Amb una peça tan extraordinària com un astrolabi amb inscripcions en àrab , hebreu i llatí.

Quatre exposicions que una a una ja valen una visita . Quan hi ha poker , llavors la visita sembla més recomanable i quasi obligada. Encara que sigui maleint la nostra sort i morint-nos d’enveja.

dissabte, de juny 13, 2009

MUSEU BASSAT

Tal com comentàvem quasi en directe , el Ple Municipal del passat dijous ha aprovat la creació i els estatuts del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró.
En aquesta ocasió si ens hem de felicitar per la rapidesa i transparència de l’Ajuntament que l’endemà al matí ja penjava en el weeb municipal els trets mestres d’aquest consorci , trets que fora de la parrafada burocràtica inicial , reproduïm a continuació:

Objectius i finalitats del Consorci

El Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró té per objecte:

. La gestió del Museu com a institució dedicada a l’exhibició de la col·lecció d’art Lluís Bassat, així com a l’adquisició, la conservació, l’estudi, l’exposició i la interpretació educativa d’obres d’art contemporani, amb una atenció especial per l’obra dels artistes catalans o relacionats amb Mataró, el Maresme i Catalunya.

. La creació i incorporació dels fons bibliogràfics i documentals que facilitin el coneixement i la difusió de l’art contemporani.

. La programació d’activitats del Museu com a espai per gaudir de l’art contemporani en les seves diverses manifestacions i al mateix temps com a espai per a la formació i l’educació de la sensibilitat i l’esperit crític de les persones.

. El Consorci ha d’establir, amb les administracions públiques que la integren, un programa-marc de caràcter quadriennal. El programa ha d’incloure els projectes estratègics, el pla d’activitats, el projecte museològic i museogràfic i les variacions que hi hagi, i també les aportacions econòmiques de cada una de les administracions consorciades.

Els òrgans de govern i gestió del Consorci són: Consell General, presidència del Consell General, vicepresidències del Consell General, Comissió Executiva, presidència de la Comissió Executiva i direcció-gerència. També podrà disposar d’una Comissió Assessora.

El Consell General estarà presidit per l’alcalde i les vicepresidències primera i segona l’ocuparan el president de la Fundació Carmen i Lluís Bassat i el regidor de Cultura de l’Ajuntament, respectivament. A més estarà integrat per un màxim de 12 vocals.


Recursos econòmics

Quant als recursos econòmics amb què comptarà el Museu seran:

. Les aportacions que acordin l’Ajuntament i les altres administracions consorciades
. Les subvencions públiques o privades
. El producte dels serveis o les activitats que el Museu presti o dugui a terme
. El producte dels drets de reproducció de les obres d’art del Museu
. Els ingressos en concepte de lloguer a tercers de les sales i els espais
. Altres ingressos que li puguin correspondre d’acord amb les lleis.

Ara sols fa falta vestir aquest consorci i serà molt important veure qui seran els vocals del Consell General que esperem no es reparteixin el polítics de torn i aquests siguin intel·ligents i anomenin a entesos en l’art i en els objectius que s’expliciten.

Per cert , en la votació CiU es va abstenir encara que està a favor del consorci. Ho va fer farts una vegada més de la desconsideració de l’IMAC que amb temps justet , justet ,va lliurar la proposició de la mateixa manera que just el dia abans , ho va fer amb la gent del Consell Rector que de nou i com sempre va callar i “tragar”.
Per això, vist el paper de la trista figura que realitzen un bon grapat de membres d’aquest Consell, aquests no s’han platejat deixar-ho per altres que tinguin ganes de fer-lo respirar ?.


Serà dons qëstió d'esperar a divendres ( 19 hores ), dia en que a l'Ateneu hi ha l'acte central del 25 Aniversari de Capgròs amb una entrevista amb públic amb Lluís Bassat que a bon segur podrà explicitar de manera ben clara el present i el futur d'aquest Museu.

MOSTRA D’ART JOVE

El millor seria deixar el comentari buit ja que seria una acció digne del concepte en que es mou aquesta mostra que es fallà i inaugurà el passat cap de setmana. Ho diem ja que la mateixa es buida de qualsevol dels trets més elementals que ha de tenir un fet artístic.

Però avui l’acudit de Forges a “El País” semblava directament dedicat a aquesta mostra.


Un magnífic acudit , difícilment refutable.

dijous, de juny 11, 2009

JOSEP M. CADENA I TORRES GARCIA

L’altra dia recomanava fervorosament la conferència del periodista Josep M. Cadena al voltant de la relació de Torres Garcia amb la ciutat de Mataró. Certament no anava gens errat.
Una trentena de persones vàrem acostar-nos a la sala d’actes de la Caixa Laietana per escoltar al periodista i estic del tot convençut que ningú en va sortir defraudat.

Cadena amb la seva gran habilitat de composar històries , fer lligams i reflexions , i a més fer-les avinents de manera didàctica , docta , variada i amena , va amanir les poques dades fidedignes que es tenen de l’estada del genial artista per Mataró i fer un repàs per la història del moment de la ciutat , de Barcelona , del país , de l’art en general ... , això sense deixar passada per alt de l’Uruguai , els Estats Units , en Biada , el tren , Les Santes i tot allò que es pogués relacionar amb el temps i el moment .

Una repàs històric , en especial de Mataró, que a tots ens va encuriosir i que va fer que l’atenció no defallís ni un moment en l’hora de durada de la conferència que va esdevenir en curta.
Una conferència per cert que seria molt interessant pugués ser publicada en un opuscle, o en porcions en el blog del Sant Lluc per ex.

Així molta més gent sabria del valorades que estaven en aquellls temps les “llagostes” de Mataró.

DE PLE

Avui en el Ple Municipal Ordinari apareixen tres punts de força incidència en el futur cultural en general , i artístic en particular , de la nostra ciutat.
Així en el punt 21 i dintre de l’àrea de recursos humans , s’estudia la relació de proposta de modificació de llocs de treball de l'IMAC, que també és actualitat ja que en el punt 26 s’ha d’aprovar la proposta de nomenament de la nova directora de l’IMAC. Proposta que per cert va ser durament criticada per M.J. Recoder en la reunió d'ahir mateix del Consell Rector de l’IMAC , aquell ens que hauria de servir per traçar línies mestres però al que deixen fer res , tapen la boca i la possibilitat d’actuació, això si tot defensant la participació ciutadana. Certament per enviar-los a dida i dimitir tots en bloc.

Finalment en el punt 24 es tracta “ D’aprovar inicialment la creació, constitució i els estatuts del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró" , punt que a hores d’ara ja sé que s’ha aprovat ja que amb aquesta joguina del Facebook , amb la que estan enderiats i enganxats del tot bona part dels membres del Govern, al segon de la seva aprovació ja en sortia noticia de la ma de Bassas.
( Per cert, esplendorosa i magnífica la sàtira d’aquest “enganxament” expressat en l’article de X.Aloma al capgròs.com. Impagable per l’ull crític , la seva ironia i la seva crítica absoluta a aquesta manera d’actuar que parla de la poca seriositat en que bona part dels membres del Govern es prenen la més gran diversitat dels seus actes institucionals).
Malgrat la meva recerca per la xarxa no he sabut trobar aquest document encara que certes gestions em permetran tenir-lo ben aviat per poder-lo comentar. ( No estaria gens malament que fos el propi govern qui ens el fes a mans).

Aquesta posada en moviment del fonaments burocràtics del museu Bassat és una excel·lent idea que penso s’ampliarà en una roda de premsa prevista per la setmana vinent , i que com no aprofitarem al màxim en la conversa pública que el proper divendres a les 19.00 hores i a l'Àmbit Zero de la Caixa Laietana tindrem amb Lluís Bassat com a protagonista, en l’acte central del 25 Aniversari del Capgròs.
Entre una i altra cosa a bon segur podrem començar a esbrinar per on navegarà el futur d’aquest Museu.

dimarts, de juny 09, 2009

EMOCIONS

Avui és un d’aquells dies en que un es sent reconciliat amb el paper cultural que ha triat lliurement. Hi ha moments en que un copsa que potser té alguna vàlua aquest sentit de presència constant , de comentarista eminentment crític de l’obra i el treball dels artistes i també del paper de les institucions. D’aquest permanent concepte de "Pepito grillo” com diu la meva dona. Llavors el desencís es transforma i l’esperit recupera gasolina i forces per a uns quants dies més. Ho és per tot això :

Avui he acabat l’escrit de presentació de l’exposició dedicada a l’Eduard Comabella i que se celebrarà al seu poble de Llavaneres en el proper mes de juliol , tot coincidint amb la Festa Major. Una exposició que completarà i complementarà la que es celebrà a Can Palauet a començaments d’any.

Si ja va ser una gran satisfacció que els organitzadors pensessin en mi com a protagonista de les presentacions escrita i oral de la mostra, el treballar en el tema m’ha tornat a la vivència amb el gran amic i sempre enyorat Eduard , i m'ha permés fe de nou anàlisi de la seva trajectòria plena a brollar de qualitat.

Per altra costat avui m’ha arribat a mans un obsequi en forma d’obra de l’artista De Antonio , del que en parlava fa ben poc amb motiu de la seva propera exposició a Dubai.

Com que fa un temps gustosament li vaig presentar la seva darrera exposició a Badalona , ha tingut a bé fer-me “la torna” tot obsequiant-me amb una magnífica peça d’aquelles amb les que enceta un camí de futur en el que a bon segur caldrà continuar en els propers temps i en les seves invetigacions plàstiques.

Tot sabent que del llunyà Dubai segueix essent lector d’aquests comentaris , valguin aquestes ratlles com a mostra del meu agraïment.

Però el més emocionant del dia ha estat no fa pas masa i mitjançant una trucada telefònica. Era d’Emilia de Torres que volia personalment agrair-me tot allò que he escrit i he dit al respecte d’ella i de la seva obra , per l’exposicó “La força amagada” que fins a final de mes segueix ben viva al Museu de Mataró.

No és habitual que els artistes t’agraeixin d’aquesta manera un comentari positiu, encara que curiosament quan no estan d’acord si que troben el camí i la manera de fer-te saber la seva emprenyamenta .Però que Emilia de Torres , quasi centenària , hagi volgut agrair el que no feia falta , m’ha arribat a l’ànima i en bona part m’ha reconcialiat amb aquest gremi , el dels artistes , que com diuen passa amb els grans amors , amb ells no es pot viure , però sense ells tampoc.

Emilia de Torres , a la que sempre he considerat la Gran Dama de l’art mataroní, de nou ha demostrat la seva categoria i sensibilitat personal, sols superada per la qualitat , categoria i sensibilitat que demostra en els seus treballs.
Certament , una trucada emocionant.

dilluns, de juny 08, 2009

TORRES GARCÍA I MATARÓ



A l’entorn de la Biennal Torres García sempre se celebren diverses activitats destinades a explicar les diverses facetes d’aquest artista que malgrat la seva importància en la història de l’art no deixa de ser un gran desconegut per a una gran majoria.

En aquest entorn el proper dimecres ( dia 10 ) a les 7 de la tarda i en la sala d’Actes de la Caixa Laietena , el crític d’art i redactor en cap de “El Periódico de Catalunya”, Josep M.Cadena ens parlarà de les relacions de Torres García amb la nostra ciutat.

No cal ni que dir que es pressuposa una conferència enormement interessant per la part que ens toca que generalment és la més desconeguda de l’artista. A més a més aquells que coneixem cadena sabem del seu didactisme i de l’amenitat de les seves xerrades.
Per tot això no dubtem en aconsellar-vos aquesta xerrada que es demostrativa també del bon treball que al voltant de la biennal fan la gent del Sant Lluc.

ELECCIONS

Res de nou a dir a tot l’allau d’informes , opinions , anàlisi etc que ens ha caigut al damunt ,al voltant de les eleccions europees i dels seus resultats. Per no amagar-me diré que soc dels que crec que la vistòria del PP ha estat més curta del que s’esperava i que ha estat molt minsa tenint en compte el gran nombre de factors favorables amb la crisi per bandera i l’escassa participació.

Que a Catalunya , digui el que digui en Mas , les coses tornen a la normalitat , tripartit inclòs i que a la nostra ciutat tot segueix igual el que permet albirar una segona meitat de mandat de Baron amb tranquil·litat per preparar el nou asalt al poder , amb triomf quasi assegurat.

Però de tot el llegit i escoltat amb quedo amb l’article de l’Enric Hernández d’avui a “El País” de títol "Qué nos pasa a los catalanes". Crec que val molt la pena i per això el reprodueixo.


Finalizado el escrutinio de las papeletas, llega la hora de escrutar las razones que han llevado a Cataluña a alzarse con el dudoso honor de ser, con el 62,5%, la segunda comunidad autónoma más abstencionista de toda España, por detrás de Baleares. La afluencia de los catalanes a las urnas estuvo más de ocho puntos por debajo de la ya discreta media española. Y la de ayer fue, además, la más magra de las 38 convocatorias de la democracia, entre elecciones de toda índole y referendos diversos. Incluso las consultas sobre la Constitución europea de 2005 y el Estatuto de 2006, cuando los votantes catalanes emitieron las primeras señales de alarma, concitaron una participación más alta que la cita electoral de ayer.

Tamaña desmovilización, sólo superada por la registrada en democracias tan arraigadas como la República Checa o Eslovaquia, mereció anoche, y merecerá hoy, un rosario de análisis por parte de nuestros políticos locales, siempre preocupados por el estado de ánimo de sus amados votantes. Imbuidos de la lógica gravedad en esta tesitura, los más llamarán a "hacer autocrítica" y a "abrir una reflexión" sobre las causas de la desafección ciudadana respecto a la política. Los menos, incluso abogarán por "debatir la conveniencia" de una reforma electoral que acerque a representantes y representados, modificación legal que jamás impulsará ningún partido, cuyos aparatos son extremadamente celosos del poder que les confiere la confección arbitraria de las candidaturas. Todos, al fin, reconocerán su fracaso a la hora de hacer pedagogía sobre la Unión, de convencer a los catalanes de que su futuro depende en buena medida de que la oxidada nave europea llegue a buen puerto.

Que nadie aprecie en estas líneas pretensiones proféticas; basta con revisar la hemeroteca para comprobar que cíclicamente, cada vez que los electores dan la espalda a las urnas, los líderes políticos prescriben idénticas recetas. Son, eso sí, perfectamente perecederas: 48 horas después del recuento electoral regresarán al cajón de los discursos políticamente correctos, de donde no saldrán hasta que la ocasión lo reclame de nuevo.

Nadie se molestará en preguntarse cómo puede estar influyendo en el desdén electoral no ya la cansina campaña europea, sino la percepción de que es la lucha por el poder, y no el bienestar ciudadano, el motor que mueve la maquinaria de todos los partidos. La mejora de la financiación autonómica, tan manoseada, se ha convertido en un fin en sí misma: imprescindible para quienes gobiernan, pues sin ella estarán abocados a dejar de hacerlo, y apriorísticamente insuficiente para la oposición, necesitada de munición para torpedear los cimientos del tripartito. Otro tanto sucede con el temido -o ansiado, según el caso- fallo del Constitucional sobre el Estatuto. Y, en general, con todo aquello que pueda incidir en las únicas elecciones que importan: las catalanas de 2010.

Que la política catalana interese cada vez más a los políticos y menos a los catalanes merece algo más que reflexiones retóricas y vanos propósitos de enmienda; exige reformular la política catalana tal como la entienden nuestros dirigentes, quienes, por cierto, anoche no decepcionaron al personal. Presumieron José Montilla y sus socios de la victoria de las "izquierdas catalanistas" -léase "el tripartito", de nuevo la mirada puesta en las autonómicas de 2010- y el fracaso de las "derechas nacionalistas y españolistas" -léase CiU y PP-; vaticinó Artur Mas que el ascenso de la federación "siembra la semilla del cambio"; se vanaglorió Vidal-Quadras del tímido avance del PP en tierras catalanas... ¿Hace falta seguir?.

Objetivamente, el 7-J se ha limitado a corregir las anomalías de la cita de 2004, sumamente polarizada a resultas del 11-M y del vuelco político que éste produjo en España. El PSC regresa a la cota del 36% del voto, su promedio histórico en las europeas; CiU recupera la segunda plaza, pero lejos de sus mejores resultados; el PP se afianza en sus dígitos, y ERC e ICV retroceden ligeramente. Nada que permita anticipar el resultado de las próximas catalanas, digan lo que digan nuestros políticos.

diumenge, de juny 07, 2009

EXPOSANT A L’ESTRANGER

Fa pocs dies que l’Alberto Romero Gil , home callat , que parla poc però que quan ho fa deixa clares sentencies , deia en el seu blog que “era pintor de poble aquell que es comporta com a tal”.
A Mataró al costat d’un bon grapat de pintors de poble que es comporten com a tals , n’hi ha molts que obren el seu ventall i des de la nostra ciutat intenten irradiar el seu art per arreu. Justament en els propers dies tres autors mataronins exposen fora de les nostres fronteres. Vagin aquí les seves convidades i el nostre desig de tota mena de sort i èxits.


Comencem precisament per Alberto Romero que exposa a ”La cave” de Ginebra , en una mostra conjunta de la Sala Parés i Mimesis contemporary , de títol “Le nouveau Realisme Catalan” en la que també hi participen Albert Vidal, Miguel Macaya, Julio Vaquero i Pablo Maeso , noms tots ells de primera línia el que reforça aquest protagonisme que l’Alberto Romero està assolint en la pintura realista catalana. La mostra restarà oberta del 16 al 30 de Juny.


Per altra costat De Antonio aquest autor madrileny afincat a Mataró, encara que durant un lapsus de temps estigui resident a Dubai , ha aconseguit realitzar una exposició en una galeria ( Gallery 76 ) de l’important Internacional Art Centre de Dubai. Una mostra que estarà oberta del 13 a 26 de juny.


Finalment Josep Pla exposarà a partir del proper dea 13 a la Northcote Gallery de Londres . Josep Pla és un artista mataroní absolutament desconegut a casa seva on fa més de vint anys que no exposa, en unes mostres de temps de beceroles , mentre que a canvi manté una llarga carrera expositiva a Anglaterra , especialment a Londres i a la zona de Cornualles, i també en els Països Baixos , amb un exit sorprenent.

Tres artistes , tres estils, tres exposicions , amb un element comú el ser artistes de poble ,- de Mataró -, però que volen ser artistes del mon.

PS.- Serà capaç l’IMAC de dirigir algun missatge de suport per portar el nom de Mataró fora de les nostres fronteres?. Seria un bon començament per poder confiar en la nova Directora.

Ja que parlem de la nova direcció de l’IMAC , a hores d’ara els membres del Consell Rector de l’IMAC no tenen cap mena de notificació d’aquest nomenament , el que denota per un costat el menysteniment per part de Penedès envers aquell consell que hauria de ser el veritable rector polític de la cultura oficial de la ciutat , i per l’altra el nul orgull personal dels membres d’aquest Consell Rector que segueixen cap cots sense aixecar cap mena de protesta davant el paper de "palanganeros ” que els hi atorga el regidor.

divendres, de juny 05, 2009

ASSISTÈNCIA SOCIAL PER A CULTURA



Aquest matí s’ha confirmat la notícia del nomenament d’Esther Merino com a nova directora de l’IMAC, en una nova volta de cargol del demencial caminar del regidor Penedès.
És obvi que la notícia ha caigut com un gerro d’aigua freda en el mon cultural de la ciutat que no entén de cap de les maneres aquest menyspreu absolut envers la mateixa , oferint un càrrec d’aquesta responsabilitat a una persona absolutament aliena al mon cultural en general i al de la ciutat en particular i del que a partir d’ara mateix n’esdevé el màxim responsable executiu.

Esther Merino , mataronina resident a Argentona , és assistent social amb plaça en propietat en l’Ajuntament de Mataró on és cap de la secció de Promoció Social. Militant d’ERC va entrar en política a l’Ajuntament d’Argentona dintre de “l’Entesa” , que agrupava militants d’Esquerra Republicana , Iniciativa , gent de Ciutadans pel Canvi i independents , que va guanyar les municipals de 2003. Ella , nº6 de la llista , va ocupar la cartera d’Educació. Protegida de l’Alcalde Antoni Soy , en el mes de Desembre de 2006 assolí l’alcaldia d’Argentona després de la renúncia del mateix.

En les següents municipals ( 2007) va encapçalar la llista d’Entesa que va ser amplament derrotada i va passar a l’oposició. La seva presència a les llistes d’Entesa va provocar un fort aldarull a la secció local d’ERC que sí es presentava en aquesta ocasió i no entenia com militants seus es presentaven en llistes a les que s’enfrontava. Aquest fet va fer que es demanés la seva expulsió del partit. En aquesta tesitura sembla ser que es va donar de baixa del partit , encara que altres veus indiquen que el que va fer es apuntar-se a la secció de Mataró on curiosament exerceix de president el seu protector Antoni Soy, possibilitat ben creïble vist el seu nomenament .

Amb aquest nomenament s’acompleix una de les parts que ja anunciàvem en el moment de la dimissió de Pena , quan dèiem que la plaça de director de l’IMAC quedava vacant en espera de que algun militant “precisés” un càrrec. Merino, ambiciosa com és , i amb molt bon padrí , no es conformava amb el seu càrrec , burocràtic , obscur i ben llunyà als focus públics , i al final ha obtingut el premi que buscava.
Ara sols queda la realització del concurs intern per ocupar el càrrec de cap d’àrea de l’IMAC al que sembla sols s’hi presentarà Gisel Noè i d’aquesta manera s’establirà una paorosa bicefalia, amb Merino gestionant i Gisel tallant el bacallà , amb el que evidentment el millor és que Déu ens agafi a tots ben confessats.

Els que la coneixen diuen que és treballadora , de caràcter fort , d’aquelles que els hi agrada trepitjar fort , de les que es diuen “echás palante”. Analitza les situacions , pren decisions i no rectifica mai , encara que se li demostri que va errada. Tossuda i del morro fort defensa les seves tessitures fins al final , costi el que costi. El cert és que la gent d’Argentona , - poble que conec bé i en el que tinc directes relacions familiars , socials i amicals -, no en tenen gaire bon record del seu pas pel poder municipal , encara que tampoc el tenen d’Entesa al que van escombrar en les passades eleccions.

Però fora d’aquest perfil personal que ens pot permetre a grans trets pensar com pot anar la seva feina , el dolent és que el seu perfil cultural és absolutament pla. Tothom amb qui he parlat d’aquest nomenament i que la coneix , s’ha quedat astorat ja que ni se li coneixen afeccions culturals concretes ni és assídua als actes culturals . En el que a mi pertoca , en els darrers anys he sovintejat les presentacions d’exposicions a Argentona i mai he coincidit amb ella , cosa que sí succeïa amb l’alcalde Soy.

Tot fa pensar dons que el seu paper , com en el cas de Pena , serà únicament de gestió , amb el que de nou es tira per terra la pantomima de creació de l’IMAC en substitució del PMC , ja que tots recordem que sempre s’assegurà per part del Govern municipal que aquesta canvi es realitzava per potenciar l’acció cultural directa ja que la gestorial passava a dependre dels Serveis Centrals de l’Ajuntament. Una enganyifa que ha fet que d’ençà el canvi no existeixi cap línia de direcció , el Consell Rector sigui inoperant , inútil i capsigrany , i siguin les tècniques les que tallen el bacallà i remenen les cireres.

Ens trobem dons front una trista i inexplicable noticia que denota el nul interès del Govern per fer rutllar bé la cultura. Evidentment cal donar temps al temps i molt ens agradaria que els resultats fossin esplèndids , però li queda poc temps per conèixer, encara que sigui tan sols per sobre el que significa el teixit cultural de la ciutat i el que la ciutat vol, desitja i precisa en el camp cultural.
Però ben aviat haurà d’actuar de manera ferma. Baron anunciava en el seus discurs a la Torres Garcia que “en poques setmanes” ha hauria notícies importants sobre el Museu Bassat , i si ell ho diu és que ho seran ja que a bon segur en sap al menys un parell d'arcades més que nosaltres. Serà la seva prova de foc, tot esperant que no en surti socarrimada.

Però en tot desgavell el que surt enormement perjudicada és la cultura de la ciutat i per tant la ciutat mateixa. Per això no entenem el mutisme del Govern , encara que de portes en dintre tots s’estirin els pels del cap davant la nova bretolada del regidor. Aquesta manera de fer de que fes el que vulguis a la teva àrea però no toquis la meva , i al contrari, és una manera dolenta de governar, molt en la línia d’aquesta legislatura.

És clar que potser un va errat del tot , el que a bon segur és més cert que possible, i Penedès hagi examinat la decrepitud absoluta de la cultura local, el seu estat de pobresa acostant-se a la marginalitat i de cop se l’hi hagi encès la llumeta i “Eureka je l’he troubé” que cantava la Trinca i hagi posat a manar a qui més entès d’aquests casos: Una assistenta social dedicada a la promoció Social.

Malgrat tot , que tinguis sort Esther Merino.

JORNADA DE REFLEXIÓ

Dues impagables perles avui a “El País”. Un l’article de Juan José Millás de títol “El encéfalo” :

Qué dilema, Dios, el del contribuyente. O va a las urnas y da por buena una campaña que ha competido en zafiedad, incultura y mal gusto con los programas más tirados de la tele, o no va y permite que cada uno lea su abstención como le convenga. También puede ir y votar en blanco, pero tiene uno la impresión de que ese voto es una respuesta floja, inane, a la agresión intelectual de que hemos sido víctimas durante las dos últimas semanas. Se dice pronto: 15 días con sus telediarios, con sus mítines, con sus horas de radio, con sus cuñas publicitarias, con sus decenas de titulares periodísticos, de editoriales, de tertulias, sin que en medio de toda esa palabrería (que ha costado una pasta) apareciera una sola idea. De haberla visto, habríamos corrido tras ella para atraparla o para que nos atrapara. El pensamiento es una conquista dura, una escalada. Y nada garantiza, por alto que hayas llegado, que no puedas precipitarte de nuevo en la barbarie. Que un país con la historia de Italia vote a Berlusconi debería hacernos reflexionar. El mal está ahí, a la vuelta de la esquina. Y se puede caer más bajo todavía, no hay límites en el descenso a los infiernos, en la decadencia política, en el declive cultural.

Pues ya decimos, ni una idea en toda la campaña, ni un pensamiento organizado, nada. Unos por vocación, otros por torpeza, todos se han aplicado a la tarea de evitar la creación de un escenario donde fuera posible el trabajo del encéfalo. Da pánico asomarse al campo de batalla. Yo votaré, claro, pero al borde del desaliento, quizá por cobardía, por aquello del mal menor, pero también porque en la abstención percibo a veces cierta suficiencia, cierto sentimiento de superioridad que no comparto. Ahora bien, al día siguiente de las elecciones habría que hacer algo, porque esta mierda no puede continuar así.

L’altra aquest acudit de El Roto.


Que tots reflexionem bé.

dijous, de juny 04, 2009

EL JURAT

Valen el seu pes en or les declaracions de l’Arnau Puig fetes davant del micro de TVM i que han estat reproduïdes en l’especial dedicat a la Torres Garcia que de la mà de Pep Andreu i del que això signa , va ser emès el passat dimarts a Televisió de Mataró , amb nova passada prevista per aquest cap de setmana.
Preguntat Arnau Puig sobre la importància del jurat explicava que en el decurs de la inauguració de l’exposició de la Torres Garcia havia estat “apretat” de manera dura per diverses persones que li demanaven “explicacions” al respecte del veredicte i del per que havien estat seleccionades unes obres i no altres. Apuntava Arnau Puig que cada interlocutor defensava òbviament la seva personal visió , diferent en cada cas. Aprofitava aquest fet per definir el paper del jurat com aquell capaç de reduir la seva visió personal per tenir una visió global, diversa i variada.

Valgui aquesta història ja que el lamentable aldarull que uns estan intentant provocar al voltant de l’honestedat del Torres Garcia , ha anat variant de peça en el punt de mira. No es podia atacar massa fort a l’organització ja que el que cal es fer-los veure el “seu error “ (?) i portar-los al seu veral, i si apretem massa potser s’enfaden. Tampoc ha servit intentar menysprear la vàlua del guanyador ja que no s’ha trobat cor que engrandeixi la queixa. Quedava dons el jurat com presa fàcil , llunyana i que això de menysprear a personatges importants sempre sembla donar pedegree de moderns i enteradillos.

Per això escoltat el que un ha escoltat i llegit el que un ha llegit , amb adjectius tan “exactes” com envellit , carca , poc objectiu , parcial, apoltronat al poder i altres valoracions varies del seu saber i entendre..., sense cap ànim de polèmica de la que defugiré, ja que crec que hom és responsable del que diu i justament allò que diu serveix per qualificar-lo oportunament .

Dons bé a títol purament informatiu i per que hom pugui tenir un apunt de la realitat del jurat del 3r Premi de Pintura Torres Garcia - Ciutat de Mataró, tot obviant el seu currículum ja que ens ocuparia centenars de planes , i no exagero , valguin aquí uns apunts de l’avui dels seus membres.

Per exemple en Daniel Giralt-Miracle i en Paco Rodon formen part del jurat de les beques Endesa que es fallen aquest estiu.
Les beques Endesa son les més importants de tot l’estat amb una dotació de 24000 euros per a dos anys. A elles si presenten cada any més d’un miler d’aspirants i al costat dels dos jurats del Torres Garcia s’hi troben noms de tan poca vàlua com Tomás Llorens , responsable de la fundació del CARS , IVAM i Thyssen del que n’ha estat cap durant molts anys. Juan Manuel Bonet ( ex director de l’IVAM i del CARS. Miguel Fernández Cid director del CGAC . Fernando Huici , director de “Arte y Parte”. Carmen Calvo , ex-ministra de Cultura i promotora de la creació del Museu Picasso de Màlaga. El pintor José Manuel Broto , etc.. Formar part d’aquest jurat és formar part del grup més selecte d’experts de l’art actual que podem trobar en l’estat espanyol.

Paco Rodon ara mateix es troba a Guinea Ecuatorial , convidat oficialment amb un petit nucli seleccionat d’experts , per establir les bases i estructures del futur Museu Nacional de Guinea , un Museu que es vol dur a terme per ser d’ampla volada , ja que en aquests moments Guinea és un país immensament ric degut al petroli que atresora.
La convidada ha vingut de la mà de Leandro Mombio al que els vells afeccionats el recordaran de Tertre i les seves exposicions en favor de Guinea.

Pilar Vélez és la directora del Museu Marés i reconeguda crítica i historiadora d’art , havent rebut darrerament molts elogis per la seva recuperació de l’escultor Antoni Solà. També forma part del jurat dels Premi Ricard Camí i Guastavino.
És gran coneixedora de l’art de la comarca ja que la seva residència a Arenys li permet visitar nombroses exposicions del nostres verals.

Arnau Puig a més de Fundador de” dau al set” i ex director del mític Institut d’ Historia i Arqueologia del CSIC a Roma i mil coses mes, es dedica actualment a seguir el seu caminar com a esteta , crític i historiador de l’art. Col·labora habitualment ala premsa barcelonina ( La Vanguardia , Avui i El País) segueix amb la seva tasca universitària com a professor de la Facultat de Filosofia de la UB i la UAB , alhora de col·laborar amb la càtedra d’estètica de l’Escola Superior d’Arquitectura.
El seu darrer llibre al voltant de la Sagrada Família , en una lectura artística , estètica i filosòfica ha estat un gran èxit per la saviesa dels seus plantejaments i la gosadia incordiant de les seves teories.

Julio Vaquero és un reconegut pintor de línia figurativa i caminar realista , fregadís amb el cantó hiper. La seva obra que es troba a Can Framis , l’espai de pintura de la Fundació Vila Casas recentment inaugurada a la seu del Poble Nou, ha estat considerada com una de les peces cabdals d’aquest Museu.

Crec que amb aquest apunt a títol informatiu hauríem de poder donar per finiquitada aquesta estúpida polèmica que si més no, ha servit per posar a molta gent en el seu lloc que en algun cas està en el camp que limiten el desconeixement i el ridícul.

Però tots ho sabem, la ignorància sempre és molt atrevida.

dimecres, de juny 03, 2009

ELECCIONS

Aquest diumenge aniré a votar . Ho faré ja que crec que és la meva obligació dir la meva, sempre que m’ho pregunten les urnes. Votaré malgrat seguir pensant el malament que ho fan aquests polítics de frase d’un minut al telenotícies , amb la que ens volen convèncer de que renten més blanc, que eliminen les taques a la primera i que mantenen vius els colors , cosa que els altres no fan.

Votaré sense acabar de conèixer , ni tan sols a vol ras, que és exactament el que es cou al Parlament Europeu i qui s’acosta a qui a l’hora de les votacions.
Però si jo votaré , entenc perfectament que una gran majoria pensa fer el contrari i prefereixen anar a la platja o a fer una costellada a la muntanya. I ho fan tenint molt clar el que passarà.

Votaré estant del tot d‘acord amb el magnífic article d’en Juli Capella a “El Periòdico” que reprodueixo per que compartiu les seves grans veritats.

Lamentem, bla, bla, bla...

Nota de premsa que ja tenen preparada els diferents partits polítics per emetre el dia 8, just després de les votacions al Parlament Europeu: "Hem guanyat- encara que lamentem profundament l'altíssim grau d'abstenció en els comicis. Això ens obliga a una profunda reflexió sobre la participació ciutadana, tan necessària per enfortir la democràcia europea. Farem una reflexió i proposarem un gran debat parlamentari respecte al cas i buscarem les fórmules de consens oportunes per incentivar la implicació popular en les pròximes convocatòries".

De fet, aquesta nota estarà confeccionada amb retalls d'anteriors comunicats de premsa de comicis previs. Però molt probablement, amb alta abstenció, els sortiran millor els números per aconseguir més escons. Una vegada més, pel maquiavèl.lic art d'encantament polític, serem nosaltres i no pas ells els culpables de l'engruixida abstenció.

Serem uns passotes domingueros de platja, insensibles al seu encomiable esforç, esquius a les imaginatives (¡) campanyes publicitàries que han prodigat. No es preguntaran mai si ens han estimulat poc, o si al cap i a la fi és que, de fet, desconfiem del muntatge parlamentari europeu.O pot ser que no ens preocupi ni poc ni gaire si guanyen socialistes o populars, ja que amb prou feines es distingeixen en la posterior praxi política. De fet, Zapatero ha dit, sense immutar-se, que recolzarà el conservador Durao Barroso, del PP Europeu, per a la nova presidència de la Comissió. Potser és per assegurar-se, un altre any, el "Spain, ten points" que el país veí (i Andorra) ens regala cada any a Eurovisió. Allà sí que la gent vota entusiasme.


Però sigui com sigui , crec que val la pena anar votar i que així la bandera blava amb estrelles pugui seguir onejant com a la imatge , en el bell mig de l’Arc de Triomf , potser exemple del liat que està aquest concepte. Un Arc de Triomf on consten com victòries franceses algunes batalles de la Guerra del Francés , quan aquí consten els espanyols com a guanyadors.
Un misteri més difícil d’esbrinar que saber qui ha guanyat de veritat les eleccions , escoltant tan sols les declaracions triomfals dels candidats , en els moment d’anar coneixent els resultats.

BLAU ÍNTIM. MARISA BLASCO
Qualssevol espectador curiós pot quedar confós després de visitar la mostra “Blau íntim” amb la que Marisa Blasco retorna després d’una quants anys a l’Espai Capgròs.

Usem la paraula confós ja que a bon segur encara que sigui coneixedor de la realitat creativa de l’artista en aquesta lluita personal amb els reptes que l'art li presenta , veurà clarament que l’exposició es podria dividir per una etèria bisectriu que separés en dues zones les obres exposades, que quedarien clasificades en dos espais ben diferents i amb pocs ponts entre ambdues.

Diem això ja que succeeix que en el presentat per Marisa Blasco apareixen unes obres vibrants , àgils , correctament estructurades , amb presència de certs detalls d’ofici , en les que malgrat la clara referència a la seva actua mestre existeix una agilitat en el fer , una alegria en el concepte i una sensibilitat en la realització que les fa prou aparents i de cert atractiu.

Però és clar , tan sols cal donar-se la volta , i en canvi ens trobem amb altres obres quietes , encarcarades , amb una ampla paleta de colors però sense que aquests dialoguin entre si. Unes obres que responen a uns conceptes clàssics i antiquats i a les que no pot salvar el cert alè d’actualitat del seu plantejament tècnic.

Per això el dubte i la confusió apareix. Quina és la veritable Marisa Blasco?. A mi m’agrada pensar que és la primera, aquella que camina per uns aires de llibertat en el fer i en el concepte . Si és així queda clar que la mostra és positiva i se li pot dir allò tan escolàstic de “progressa adequadament “. Però si la realitat està en l’altra cantó hauríem d’aconsellar-li una ràpida evolució ja que el que es veu en elles queda massa a prop del pintor afeccionat més simple , del que Marisa Blasco està fugint a bon pas.

Marisa Blasco. “Blau íntim”
Espai Capgròs. Juny 2009

dimarts, de juny 02, 2009

ALBERTO ROMERO GIL.

“LA LUZ REVELADA”

La sala del Col·legi d’Aparelladors serveix d’excel·lent marc per a la primera exposició individual de l’Alberto Romero a la seva ciutat , en la que fa senzilla demostració de la seva vàlua i la seva capacitat de dur el seu concepte d’art als més darrers límits.

Fa temps que segueixo el treball d’Alberto Romero. No és la primera vegada , i a bon segur no serà tampoc la darrera , que explico que vaig quedar encisat del seu treball quan em va seduir en un Sant Lluc de fa forces anys, tot presentant un petit dibuix d’una pipa de gira-sol.
En una mostra tan variada com el Sant Lluc, on hom presenta el més espectacular del seu treball per intentar destacar en mig de la disbauxa, apostar per un petit dibuix a grafit pur i d’un realisme absolut , sols es pot fer quan el creador confia cegament en les seves possibilitats i alhora està absolutament convençut de que aquell és el seu camí, és la seva veritat.

En els anys que han passat he pogut comprovar que no anava gens errat i ara en aquesta primera individual, la per a mi confirmació total de la seva vàlua coincidirà amb el joiós descobriment per a molts dels visitants de la mostra.


Formalment Alberto Romero és un apassionat de l’ofici. És dels que entén que aquest és fonamental per bastir l’estructura bàsica de la seva expressió plàstica. Dibuix i pintura son les seves eines , unes eines per les que té cura amorosament i en les que intenta perfeccionar-se dia a dia mitjançant els constants reptes als que ell mateix s’enfronta, com pot ser la reducció del pannell cromàtic per intentar trobar la més ampla gamma de tonalitats en una zona de pantone molt limitada.

Un perfeccionisme tècnic dedicat a expressar la seva figuració conceptual , estructurada en aparença en realisme fregadís en moltes vegades amb l’hiper – realisme , però que en el fons va molt més enllà.


Dic això ja que soc dels convençuts que la pintura de Romero és una pintura absolutament humanista. L’aparença es queda en el paisatge , proper o llunyà , real o imaginat , però sempre erm i orfe de personatges que no es veuen però se senten en la seva vibració interior . L’aparença es queda en els objectes , les plantes , els detalls, sempre propers , quotidians , dels que tots tenim ben a prop. Els presenta sols, nusos , despullats de tot suport com en les composicions del segle d’or. Allà hi deixa l’acaronament de la pinzellada , l’amagada intensitat de la llum , la força de la vibració de l’home , mai representat i alhora sempre present.

I la llum , la llum revelada , expressió amb la que titula l’exposició. Una llum esdevinguda element clau per casar definitivament fons i forma. Una llum , magnetisme d’atracció sense límits , que xucla a l’espectador fins sentir-se dintre de la pell de l’artista i copsar , com si ell en fos l’autor , la força d’una obra de primera qualitat que el sedueix tot fagocitant-lo.
Alberto Romero és del millor que tenim a la ciutat. És a més un dels artistes amb més futur que treballa per els nostres verals, com ho demostra en aquesta exposició que mereix tota mena d’aplaudiments i que hauria de servir de llarg tastet per a una mostra més important, on les dimensions de la sala permetessin les obres de mida més gran , dimensions en les que es mou amb igual clarividència i eficàcia.

Una exposició que cal visitar de totes totes , en la seguretat de que la visita serà tan sorprenentment plaent que el nom d’Alberto Romero Gil quedarà per sempre en el seu imaginari artístic , tal i com em va passar a mi, tan sols amb el simple dibuix d’una pipa de gira-sol.

Felicitats!