dijous, de gener 31, 2013

BEGEMOT. ART GALLERY





Hi ha vegades que les il·lusions s’acompleixen. Estic convençut que una gran part del que podríem dir “món artístic” local , en la seva vesant plàstica, podria tranquil·lament haver demanat com a desig per el nou any un espai artístic expositiu en forma i manera de galeria d’art .

Dons bé , el desig s’ha acomplert. El passat dissabte , d’amagatotis cap a la ciutat degut a l’habitual premura de temps en que es comencen tantes aventures , va inaugurar-se “Begemot. Art Gallery”  que es troba al carrer Fra Luís de León 24 ( a prop del C. Sant Benet) que sota la direcció de la també artista Margarita Yarmats vol esdevenir punt de referència en l’ambient artístic mataroní.

Begemot es troba en un local molt més gran del que aparenta en entrar-hi i s’estructura en dos ambients ben diferenciats , un d’ells distribuït en forma de petis espais o saletes, el que ofereix un munt de possibilitats que poden anar des d’una exposició de bon format fins a una mostra amb diversos tastets quasi individualitzats sense que s’interfereixin entre ells, I en mig tot un ample ventall de possibilitats.

De moment per començar ofereix una interessant col·lectiva , amb algunes obres tan remarcables com ho son les peces de gran format que ens donen la benvinguda tan sols entrar en la galeria , al costat d’altres en les que la diversitat temàtica , tècnica , estilística i com no, de qualitat , que confegeixen un mostroari el suficient atractiu com per pensar que l’espai no parteix del zero absolut i en canvi disposa  del suficient criteri eclèctic i qualitatiu com per tirar endavant un projecte il·lusionant per els promotors i alhora , enormement il·lusionant i necessari per l’art de la ciutat.

Temps hi haurà per parlar d’ells i del seu fer. Avui he tingut un primer contacte amb els promotors de la galeria i he de confessar que ha estat enormement plaent. He vist , a més de la il·lusió i les ganes pròpies de qui comença una aventura d’aquest tipus , dos qualitats importants com ho son tenir unes idees clares de per quin camí han d’avançar , però alhora tenir igualment clar que escoltant poden millorar molt el projecte.

Begemot comença ara una singladura que si sempre és difícil, avui encara ho és més. Evidentment precisa del suport de tots i de la difusió de la seva existència, i crec que bo faria el món artístic i cultural de la ciutat de fer-hi confiança , com des d’aquí nosaltres li fem.

Avui dons , felicitem-los , felicitem-nos i per damunt de tot i amb el desig dels millors dels auguris,: Begemot, benvingut a Mataró


dimarts, de gener 29, 2013

EL MIRALL TRENCAT DEL PSc. I A MATARÓ?





Quan ahir el titllat Collboni va sortir , com a portantveu del PSc , a explicar el que havia estat la reunió de l’executiva del partit , va dir moltes coses. Va explicar les detallades cortines de fum dels nous projectes i amb el seu sòlid somriure quasi va afirmar que al final, després de les lògiques discussions , més filosòfiques que reals, tots havien signat les paus i quasi s’havien fet petons als morros.

Tots vam entendre que Collboni , hàbil comunicador públic, havia fet perfectament el seu paper, però tots també van captar una frase, que a bon segur se li va escapar , que va esdevenir en la única veritat certa de la compareixença. “ No es tracta d’un cas d’indisciplina i sí és un problema de fons”.

Avui els diaris ens expliquen més clarament la jugada i amb tota mena de detalls expliciten el joc d’interessos i els afins a cada costat. En tota aquesta explicació hi ha detalls curiosos que bé val la pena valorar com que de 32 intervencions , 9 van ser a favor dels crítics, o el qualificatiu general de la reunió com “avinagrada” , o com la definició, per part de J.MªSala, d’immoral el parlar de submissió al PSOE en l’aposta per el No, que va estar  apunt d’engegar-ho tot en orris. Però principalment remarquen el fet de que el perill de ruptura és del tot real. I un des de fora pensa que és així.

La decisió del PSC de votar No, va trencar tota mena de ponts amb aquells votants de caire catalanista. I va ser un enfonsament de ponts tan visceral que és molt difícil de que puguin ser refets, al menys amb aquesta executiva. Ho va ser  i a més de manera ben conscient. Està ben clar que el joc del poder del PSC no es juga en clau catalana. I estic per  dir que a aquesta executiva l’importa una merda Catalunya. El seu joc , organitzat per la crupier Carme Chacon, es mou en l’interès d’assolir paper primordial en el PSOE estatal, moment en el qual Navarro i els seus podran reclamar deutes per el seu esforç i assolir papers importants en el global estatal del partit. Una manera de fer gens amagada i del que s'en fan ressò els analistes polítics, com per ex Saúl Gordillo en un article d’avui mateix.




Chacón , Navarro i l’aparell han enfonsat ponts i ho han fet de manera plenament intencionada . És la culminació de l’estratègia a terminis que van començar amb l’assoliment dels consells locals importants ,en alguns casos com el de Mataró, en modus i manera de veritable cop de mà. Va continuar amb l’acarnissament vers qualsevol alè de caire catalanista i va acabar amb el prodigiós congres que donava 100 vots a Chacón i 1 a Rubalcaba , i amb les vergonyoses i vergonyants . llistes al Parlament en la que es realitzava una razzia anihiladora vers tot aquell que no entenia la submissió absoluta del PSC als interessos d’Espanya en general i del PSOE en particular. I és clar que amb aquests vímets , i especialment amb les clares intencions de Navarro, el cistell que s’intenta construir no dona per a Catalunya , i condemna al PSC a un paper marginal i el col·loca amb el PP i Ciutadans com a companys de viatge.

Però el desenvolupament d’aquest fet nacional provoca per osmosi les més diverses reaccions i canvis , d’ entre els qual , els de Mataró son de gran magnitud.




Amb motiu de la defenestració de Consol Prados i la incomprensible elevació a l’ aura de parlamentari d’Alicia Romero. ja vàrem explicar amb pels i senyals tota la guerra en el si del Consell executiu local, amb un punt de mira final molt ben definit, que no era altra que el de cap de llista de les municipals amb l’aposta oficialista ( aparell i palmeros) d’Alícia Romero front Baron ( grup municipal i poble en general). Una guerra que ara ha remarcat de manera definitiva els bàndols.

Baron deia textualment en les xarxes socialsAvui segurament calia dir prou i marxar. Però seria massa fàcil fer-ho i mai m'han espantat els reptes!”. Ho feia el vespre de la votació al Parlament, deixant ben clara la seva postura. Els “seus” (grup municipal menys Carlos Fernández) estan amb ell. Poques dubtes genera l’opció de Carme Maltas , mentre que les de Ciller i Montse López no es generen tan sols en el sentit de fidelitat , i sí també en el dels accions dutes a terme en els darrers anys , dintre i fora de l’Ajuntament.

Consol Prados , no es defineix de manera clara però la seva actitud en el passat parlament no deixa pas als dubtes. Ivan Pera, sabedor que és el regidor més odiat dels espanyolistes de l’executiva i que està vedat per repetir candidatura,  ja fa molt de temps que no es talla un pel i públicament defensa la postura catalanista i les etziba a tot i dret , tal com cal, fent d’altaveu de les importants i saberudes veus crítiques de la Laia Bonet, Comín, Sempere etc.

Melero , sabedor també del seu estat de “vedat” per el poder, aguanta amb ironia les acusacions de “traïdor” que rep per no mantenir-se en la cara espanyolista que segons els palmeros hauria de ser la seva, per raons de sang i tradició. Amb total convicció retopa les seves propostes que van en contra de la identitat i l’esperit d’aquesta Catalunya que és del tot seva.

Front aquesta aposta clarament del cantó catalanista del partit , el gruix fonamental de l’executiva , no tan sols manté la seva fidelitat irredent a l’aparell , ans s’ha convertit en la palanca de defensa del mateix , essent el generador dels manifestos vergonyosament oficialistes . I dic vergonyosament, per l’actuació de l’aparell mitjançant els consells locals i comarcals, coaccionant als militants i simpatitzants per a dipositar la seva signatura , tal i com ha quedat clarament demostrat amb els escrits realitzats per les missives realitzades per els corresponents “responsables” polítics , tal i com han evidenciat diferents webs opositores.

Però hi ha més. El Periódico d’avui explica que Esteve Terradas i Joan Rangel ,- pares polítics d’Alícia Romero ( ella així ho va confessar ) -, van ser dels que es van alinear amb més vehemència amb les tesi de la direcció i contra els insurrectes catalanistes.

Però el més curiós és que el moviment al voltant del manifest “Junts decidim” , elaborat des de les files oficialistes , en defensa de l’aparell i en contra de qualsevol dissidència catalanista , s’ha orquestrat des del Maresme , amb el populista Xavi Amor al cap i amb Carlos Fernández com a propietari del domini. Per això els que encapçalen la llista de supporters son l’executiva palmera de Mataró, amb l’excepció de Javier Naya , molt enfadat amb mi ja que el pressuposava firmant , quan ell , segons m’ha comunicat personalment , no ha signat , ni pensa signar cap manifest d’aquest tipus.





A dos anys de posar les cartes damunt la taula de les municipals, el PSC de Mataró es troba del to dividit. Si fos com abans , no hi hauria cap mena de dubte: Palmeros al poder i esborrada absoluta de qualsevol flaire catalanista. Romero d’alcaldessa i la colla pessigolla copant les carteres. I evidentment el poble preparant un exili municipal.

Però les primàries ho canvien tot. Certament Gomar domina els barris i sabrà explotar la por a qualsevol aposta per la independència que no sigui un federalisme de segona , amb la submissió de Catalunya. Però el tiquet Baron / Prados és potent i en Joan Antoni segueix amb el glamour de la comunicació amb el poble pla.

Queden dos anys i la guerra es presenta dura. I més que ho pot ser. I ho serà si Navarro, Chacón i l’aparell mantenen aquest aspecte de submissió de Catalunya envers la “ pàtria comuna”. Llavors si que el mirall del PSC quedarà definitivament trencat i serà el PSOE i el socialisme català qui es veuran les cares.

I que voleu que us digui. Un cada dia ho desitja de manera més intensa.

PS.- El passat diumenge en l'ofrena floral al monument Intolerància de Perecoll .Hi assistiren l'alcalde i diversos regidors, amb l'acompanyament de simpatitzants i gent de l'executiva de cada partit.

Per el PSC assitien Baron, López, Ciller i Carlos Fernández , però ningú de l'executiva local. Serà que els hi fa por la paraula "intolerància" per el gran coneixement del seu significat ?



dilluns, de gener 28, 2013

GREUGE COMPARATIU





Avui la Fundación Mapfre ha presentat el seu programa d’activitats artístiques d’aquesta temporada i ha deixat pinzellada encisadora per al del proper any. Un programa magnífic que ens ha deixat delint-nos per el mateix , i maleint la nostra sort ja que el mateix té com espai protagonista el magnífic palauet que la Fundació té al Paseo de Recoletos de Madrid, un xic més amunt de Colón , i a tocar del mític Cafè Gijón.

Mapfre , tots ho sabem , és una empresa d’assegurances de tota mena que alhora es complementa amb Fremap que és la seva mútua d’accidents de treball, on per exemple el que això escriu i està assegurat en raó de que així ho va decidir l’empresa en la que treballa. És l’asseguradora nombre 1 d’Espanya i un veritable pes fort del sector a un nivell molt més global. Una asseguradora que té un nivell de negoci molt repartit per tot l’estat i amb un pes molt important a Catalunya. Dons bé, Mapfre ho centra tot a Madrid i s'oblida de la resta de l'estat.

Allà aquest anys podran gaudir per ex. de les exposicions que s’inauguren dijous , tan “poc” atractives com “Impressionistes. Post impressionistes. El naixement de l’art modern” amb 90 obres provinents del Museu d’Orsay (amb totes les figures importants , inclosos 6 Van Gogh) conjuntament amb “Luces de Bohemia. Artistas ,gitanos y la definición del mundo moderno” , amb col·laboració amb el Gran Palais de Paris. Això per no parlar de Giacometti ( juny – setembre ) o “Macchiaioli” , el moviment italià que es desenvolupà a Florència a la meitat del segle XIX. I anunciant ja per l’any vinent una mostra sobre l’obra americana de Sorolla.





El mateix succeeix amb el Museu Thyssen amb exposicions fonamentals que mai arriben , ni en compta gotes, a la seva “sucursal” barcelonina , absorbida i fagocitada en l’anonimat del MNAC , mentre que la seva prèvia a Sant Feliu era d’una pobresa quasi insultant. Això per no parlar de les exposicions dels Museu Nacional del Prado i Reina Sofia , que també es centralitzen de manera permanent en la capital de l’estat.

Així , per exemple, si vostè és afeccionat a l’art i visita aquest estiu Madrid , en una sola tacada es trobarà amb exposicions del nivell de Giacometti a Mapfre ; Pissarro a la Thyssen ; l’antològica de Dalí ( actualment al Pompidou ) i “La belleza encerrada” al Prado, amb 150 obres del fons del Museu centrades en la pintura de cambra i l’esbòs. Simplement magnífic. I mentre aquí a casa ens haurem de conformar amb la mostra de Tàpies ( MNAC / Fundació Tàpies) i poca cosa més.

Això per no parlar de les galeries privades , mortes per aquí i que allà, per exemple, gaudeixen a partit d’aquesta setmana d’una mostra individual amb la darrera obra de Barceló.

Un greuge comparatiu, com tants d’altres , empitjorat amb accions com la de l’estat central negant els diners que li deu al MACBA , per il·lògiques raons del percentatge de deute. Un greuge al que caldria posar setge, tant en el que pertoca a l’acció oficial, com en el que pertoca al sector privat , com és el cas que avui esmentem de Mapfre , però que en té altres exemples com la Fundació March , Bankia que ha tancat la seva faceta cultural a Catalunya però manté la Casa de las Alhajas. O fins i tot el cas de La Caixa que moltes vegades prefereix Madrid per a les seves inauguracions importants en demèrit del seu espai natural i nadiu de Catalunya.


Però crec que cal incidir molt en el camp oficial i en el camp de les empreses catalanes, sempre gasives ambdues en el que pertoca al mecenatge cultural, i massa vegades centrades en aquest gran pecat del nostre país de mirar-se sempre el melic, menystenint allò que ve de fora , ja sigui del nostre costat més proper ( Espanya) o d’indrets més llunyans. 

El pes del MNAC , el Picasso i la Fundació Miró, és prou important com per gaudir d’exposicions de molt més nivell que no pas que les que se’ns ofereix en els darrers temps.
I en moment com aquest , en el que el soberanisme plana per damunt de tota l vida del nostre país, bo seria que es digués clarament quina és l’aposta cultural de la que volem gaudir i oferir, per què de moment , el poc que s’ha dit ens segueix portant per uns camins d’espardenya en la que de nou sembla que l’únic que importa és mirar-se al mirall , per repetir sense cansar-nos el bons i guapos que som, defugint d’altres mirades , no fos cas que evidenciessin la nostra pobresa i la nostra misèria.




dissabte, de gener 26, 2013

EN LA PENOMBRA. CAMIL GIRALT





L’artista badaloní Camil Giralt exposa individualment per primera vegada a la nostra ciutat, amb una interessant mostra a la sala del Col·legi d’Aparelladors de títol “En la penombra” que referma la seva aposta pictòrica.

El nom de Camil Giralt apareixia per primera vegada a la nostra ciutat en motiu de la Sant Lluc de 2011 i repetia enguany  justament amb l’obra que presideix la mostra que avui comentem. Si la seva primera presència ja va merèixer un destacat , en la darrera ocasió la seva obra esdevenia la  millor en l’apartat pictòric, mereixent el següent comentari:

Camil Giralt ja va ser una de les sorpresa agradables de l’exposició de l’any anterior. Parlàvem llavors d’un exercici brillant del que seria bo veure més enllà. Dons justament aquest més enllà és el que està present en el treball d’enguany en el que a la perfecció tècnica adjunta una capacitat de misteri capaç d’estimular en la recerca a qualsevol espectador. Un treball, a més,  agosarat en el tècnic , el que el fa una peça enormement valorable per el que mostra , el que dona entendre , i el que és més important , el que genera en un espectador que queda descol·locat davant la juguesca que se li ofereix. Magnífica.






Ara , a la sala del Col·legi d’Aparelladors , Camil Giralt presenta de manera contundent les seves raons artístiques programàtiques , establertes en el fonament d’una tècnica acadèmica ben sòlida en l’apartat del concepte dibuixístic i una translació pictòrica realitzada amb tota pulcritud, en la que l’ús de l’acrílic permet , no tan sols el manteniment d’una textura absolutament plana que és enormement convenient a les intencions del creador, ans també la creació d’uns estats eteris i evolvents que son els que generen la peculiar atmosfera que esdevé veritable eix del fer de Camil Giralt.






I cal remarcar aquest sentit d’atmòsfera ja que allà rau la bisectriu que separa qualitativament l’obra de Giralt . És així ja que cal remarcar una vegada més que la tècnica és sols mitjà i mai finalitat. Que la tècnica , amb més o menys dificultat s’acaba aprenent i per tant el més llec amb temps pot aconseguir estructurar una obra amb una correcció fins i tot acceptable, però la tècnica , sense el substrat creatiu no és res. I el substrat creatiu no s’aprèn. Es té, o no es té, i Camil Giralt en disposa.


Una atmosfera establerta en el realisme i en aquest cas en la figura femenina. Una figura despullada d’anècdota i fins i tot plantejada en una certa asèpsia ja que l’artista defuig intencionadament de l’erotisme que podria emanar per no distreure l’atenció d’allò que l’importa que no és altra cosa que la màgia , la provocació vers l’espectador de que aquest acabi l’obra , no tan sols en el físic ans també en l’ambiental, convertint-la , si s’escau, més en un real personatge de somni que no pas en el somni d’una persona real. I valgui aquí com mai el joc de paraules.




Una exposició , la de Camil Giralt, que es veu amb plaer i que ens permet intuir un futur ben prometedor. L’entrada del color, encara ancorat i subjugat per la potència de la penombra i la foscor, haurà de provocar canvis en la seva percepció creativa , així com la lògica evolució vers altres camins expressius en el que pertoca a temàtica i desenvolupament , seran els que ja donaran uns paràmetres prou consistents com per establir el seu futur.




Un futur que avui per avui està ben il·luminat i lluny de la penombra de la que ens parla en la seva recomanable exposició.


dijous, de gener 24, 2013

ESPAI D’ART . CAMIL GIRALT





Camil Giralt va ser una de les poques grates sorpreses del sant Lluc 2011 i es convertí en l’autor de la millor obra pictòrica en l’edició de  2012. Ara és actualitat per una interessant exposició que presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , amb el títol de “Penombres”.

Per això va ser el convidat del darrer “Espai d’Art” , amb una , crec que, força interessant xerrada ,al voltant de l’art en general i del seu en particular, que podeu visionar en aquest link.


dimecres, de gener 23, 2013

ANY ESPRIU






   



  Avui comença oficialment l'any Espriu


Res millor que fer-ho amb la mirada en el magnífic bust que realitzà Manuel Cusachs, veritable lliçó del que és un retrat en el concepte de la fidelitat al retratat i de  l'aprofundiment intern a la seva personalitat.

dimarts, de gener 22, 2013

TANCA LA NAU MINGUELL





Avui el capgròs.com encapçala el seu diari digital amb la noticia del tancament per fallida de la Nau Minguell. El gran projecte del darrer govern socialista que havia de ser l’hòstia com a cluster d’artistes i emprenedors del món audiovisual tanca tan sols dos anys i mig d’ençà la seva inauguració ( juny de 2010 ) dons sols mantenia un llogater i tenia als altells a la gent del Llimoner i del Sant Lluc , aixoplugats allà per apaivagar les queixes del món artístic ja que la Nau Minguell havia de ser centre de creació per els artistes plàstics , en contraposició de Can Xalant, però va ser derivada cap el camí de l’audiovisual en raó de les subvencions oficials per un costat , però també en el desig de qui manava a l’IMPEM ( Alícia Romero ) que trobava més fashion el món audiovisual que no pas el plàstic que en ple segle XXI , semblava per alguns , absolutament demodée.

La nau Minguell és el gran projecte fracàs del govern Baron. Ho és juntament amb un altre projecte , el de les Tres Roques , del que no es parla ja que va fent la viu viu, però a les antípodes del projecte formatiu que l’havia de convertir en la Casa Elizalde de Mataró, i l’ha deixat en un humil Centre Cívic de Barri, amb la informàtica , la fotografia i la cuina , com únics elements amb resposta . I tot això amb una bona tasca de l’actual responsable que intenta refer el desgavell absolut de l’etapa Chaves.

Avui a bon segur molts parlaran malament de la Nau Minguell. Un avui , simplement riu, ja que s’ha acomplert fil per randa tot el que va predir en els seus escrits. I si com a mostra val un botó, us recomano enllaceu amb aquest link, amb el post que publicava aquí mateix el dia 24 de gener del 2010 , és dir, fa quasi tres anys , dia per dia , i mig any abans d’inaugurar-se, en motiu d’una airada picabaralla que vaig tenir amb Alícia Romero que va presentar el projecte definitiu.

Ara es diu que l’Ajuntament negocia amb un estament supramunicipal  (Consell Comarcal ?) per que s’ubiqui en la Nau; però si no s’arriba a un acord , no estaria de més retomar la idea primigènia de la nau que no era altre que un espai de creació per els artistes plàstics. A fi de comptes simplement seria fer justícia , encara que uns quants anys més tard. 


CAXAFÒRUM






Algun dia amb tota calma haurem de comentar el desastre que ha significat per a la cultura , tot el desgavell de les caixes d’estalvi en el que pertoca a la seva obra social i a la seva vessant expositiva.

A Mataró , per exemple, ha significat la desaparició de la sala d’exposicions de la Pça Sta Anna i ha deixat en precari els espais de l’Ateneu , orfes de responsable que conegui el tema ja que el cap més alt de l’staff  res té a veure amb l’obra cultural, el que fa pensar en un futur més que negre per aquells magnífics espais.

Mirant més enllà, el degoteig de tristes noticies és constant i afecta per igual a Catalunya i tot l’estat espanyol. I dic tristes noticies , quan en realitat hauria de parlar de veritable catàstrofe cultural.

Per arrodonir-ho tot , arriba la notícia que Caixafòrum , el centre cultural de la Caixa de Pensions , tot remodelant les seves tarifes per els diversos esdeveniments que presenta , ha decidit cobrar entrada (4 Euros ) a les exposicions que celebri en els seves seus centres de Madrid i Barcelona a partir de maig , amb l’excepció dels clients de l’entitat que mantindran l’entrada gratuïta.

Una mala notícia sens dubte que ens retrotrau a una quinzena d’anys quan el centre Cultural de la caixa estava al Palau Macaya ( de Puig i Cadafalch ) , al Passeig de Sant Joan i es feia pagar entrada. Aquesta es va eliminar degut a que la competència ( Caixa Catalunya )  de la mà de Giralt Miracle va decidir obrir gratuïtament les seves activitats expositives a La Pedrera i va obligar en conseqüència a la caixa a afegir-se al carro de la gratuïtat. 

Ara , esmorteïda la Pedrera i la Caixa Catalunya , la Caixa de Pensions retorna  a allò que sempre li ha agradat , cobrar per a tot, incloent el bon dia que tant poques vegades desgranen els seus empleats.

dilluns, de gener 21, 2013

SINTONIA






Per aquells que teniu el costum de seguir "Espai d'Art" el programa que presento i dirigeixo a m1tv , vagi aquí el vídeo de la Sinfonia nº7 en La major , opus 92 ( Allegretto ) de Beethowen , que serveix com a sintonia del mateix. 

La peça esta dirigida aquí per Christian Thielemann amb la Filarmònica de Viena.


< /b>

diumenge, de gener 20, 2013

DOPING





La confessió de Lance Amstrong declarant públicament el seu dopatge generalitzat a bon segur que hauria d’establir unes noves bases per entendre i controlar la trampa que significa el doping.

No puc negar que és un tema que sempre m’ha interessat , tant com amant de l’art com per la meva professió remunerada. Recordo haver assistit fa molts anys , quan això del doping sonava encara a xinés i a l’estat encara no hi havia el laboratori que s’estructurà en causa i raó de les olimpíades , a un simpòssium en el que s’aplegaren totes les vessants relacionades amb el tema i el gran punt de discussió estava en el sentit ètic, i amb la baralla per acceptar com doping tota substància que millorava l’estat natural de l’atleta.

Ara, han passat els anys i l’ètica , com en tants camps de la vida, ha passat a segon terme, i el punt de partida de doping com estimulació que serveix per millorar prestacions ha quedat absolutament obsolet en el concepte clau d’entendre que hom ha d’aportar elements externs a les seves possibilitats naturals (?), però sols serà declarat trampós ( positiu ) en relació a a un llistat de substàncies i quantitats.

I aquí rau el gran disbarat. No vull ser tan purista com els vegans i dir per ex. que Messi és un “dopat” permanent ja que va alterar les seves condicions físiques mitjançant l’ús d’hormona del creixement, però està clar que en el món de l’esport hi ha fets naturals i del tot acceptats que serveixen per manipular la realitat de l’atleta. Així ,un fet tan senzill com una infiltració , no té cap mena d’efecte curatiu però si que anul·la el dolor i permet a l’atleta competir en condicions òptimes , o ves a saber si millors que un altre al que qualsevol cop pot causar dolor, fet que no succeirà a l’infiltrat.

O el cas dels esportistes asmàtics, que son un munt , a qui es permeten certs medicaments sense valorar si la malaltia és el que podríem dir “natural” o és causa al sobreesforç que li provoca la pràctica esportiva.





És per això que potser caldria refer les coordenades que emmarquen el concepte “doping” i filar molt prim amb elles. Però està ben clar que l’esport ja no és el que la paraula indica i sí en canvi un gran espectacle i un gran negoci. I tots sabem que per que un espectacle cridi l’atenció i per tant generi beneficis s’ha d’anar al més difícil cada dia. Algú amb pensament fred és capaç de dir que son normals els “tours” ciclistes , amb uns sobreesforços certament inhumans , dia sí dia també, sense cap mena de temps de recuperació. O aquests “iron man” o les curses de muntanya a lo “bèstia” del ara tan lloat Kyllian Jornet. O....

Però el pitjor no està en aquests límits en mans de professionals vigilats a la mil·lèsima. El problema està en l’esportista normal, un mateix, l’amic , el veí, el company de feina, capaç d’ingerir els més diversos productes per a tal d’aconseguir baixar d’aquelles maleïdes tres hores , superar al cunyat xuleta ,o fardar davant del grup d’amics / amigues.
I dir això no és cap boutade com ho demostra la proliferació de tendes de “suplements” per esportistes o el constant degoteig de detencions de xarxes de subministradors d’anabolitzants per qualsevol gimnàs en que el ser “catxes” és tan valorat.

I cal no enganyar-se. Si en un aprova com pugui ser la Marató de Barcelona és fes antidoping a tots els corredors , els resultats serien esfereïdors, amb positius en tota la cadència de la classificació.

Potser per això m’agradaria pensar que el cas Amstrong i tota la seva transcendència podria servir per fer , si no tabula rasa , si establir uns criteris fonamentats essencialment en l’ètica essencial de l’esport que considerés com “doping” tot allò que serveixi per millorar de manera falsa el rendiment de l’esportista.





Sortosament però , en el camp de la creació artística , el donar “positiu” és habitual i fins i tot ben vist. Tabac, alcohol i el que vostès vulguin conformen sens dubte , l’atmosfera idíl·lica per aconseguir els millors resultats creatius que siguin possibles.

Aquí , no fa falta confessar res, ans el contrari.


dimecres, de gener 16, 2013

EL BLOG DE LA SANT LLUC





De fa un temps que l’ Associació Sant Lluc per l’art. Mataró s’ha llençat amb força a les xarxes públiques per fer més evident la seva intensa activitat. Així sovinteja la seva presència al Facebook, fent avinent el seu fer i ha renovat de manera altament positiva el seu blog (http://associaciosantlluc.blogspot.com.es/) essent d’ell del que vull parlar.

I ho vull fer-ho per felicitar-los efusivament i per recomanar-vos , si és que no ho he fet ja , a apuntar-lo entre els vostres favorits si és que sou amant de l’art i en especial del que succeeix a Mataró, consell que a bon segur és inútil per a la gran majoria dels lectors d’aquest blog , en compartir espais i afeccions.

La Sant Lluc ens presenta un blog amb aportació diària o quasi , que al costat de totes les notícies que genera la pròpia associació, tractades amb profunditat i amb les corresponents imatges ( que tantes vegades manllevem aquí ) i darrerament amb pertinents filmacions , ens dona notícia puntual de l’activitat de molts artistes mataronins . 
Però a més en està oferint darrerament un seguit de notícies referents a exposicions , cursos, concursos , links,  filmacions, espais informatius ... etc que representen un servei innegable a la comunitat artística i que ens permet als afeccionats conèixer i arribar a certs indrets que a bon segur ens costaria si no és que mantinguéssim una  garbellada permanent de la xarxa.

Per això vagi des d’aquí el meu consell a visitar-lo i la felicitació als seus responsables, tot donant-los els consell , - si és que se m’és permès -, de que, a més dels links corresponents als associats , de nou ens ofereixin els diversos links de museus , entitats , premsa etc, per arrodonir encara més la bona informació que ens ofereixen.

Felicitats.

dimarts, de gener 15, 2013

DISPERSIONS




D’entre tots els espais expositius mataronins, a bon segur que el de la Presó és el més dispers , entenen com a tal el fet de que la inexistència d’una línea expositiva permet convertir-lo en veritable calaix de sastre on tot sigui possible.

 Així , mentre que la sala del Col·legi d’Aparelladors ha assolit plena solvència ja que el nivell de l’exposat acostuma ser prou interessant , la sala de la Presó és un veritable Dragon Khan conceptual i qualitatiu, en el que poden cohabitar exposicions tan magnifiques com la recent de gravats , tan patètiques com les d’alguns petits afeccionats sense nivell, o tan “peculiars” com la  de Mario Pitarch que avui ens ocupa.

Fer una mirada ràpida a l’exposició provoca a primer cop de vista, un enfarfegament important. La mostra, curulla a rebentar d’obres ( en sobra ben bé una tercera part ) és com un llarga paràgraf sense punts ni comes i en el que la sintaxis és disbauxada i sense la coherència precisa. Un llarga camí sense descans , ni punts de mira.

Si baixem però al detall ens trobarem amb tres grups de peces. Per un costat tenim dos camins fonamentats en el dibuix , en els que l’autor aposta per  la figura en un entorn plenament endinsat en el còmic i amb clara tendència vers la vesant fantàstica  i l’altra en que s’enfronta al tantes vegades remenat tema de les baralles de cartes , amb una representació iconogràfica , ben tocada però evidentment molt mancada d’originalitat i que sona a quelcom molt vist i repetit.

L’apartat restant és el que salva en el possible l’exposició ja que ens ofereix una mirada més polida , amb un deix de gosadia i amb un atractiu visual evident ,  aconseguit en aquesta barreja infogràfica i de disseny , per presentar unes visions mitològiques en un espai / temps indefinit , que tant ens porta al passat com al futur. Son peces destrament creades , amb un bon equilibri cromàtic inclòs en el contrast atrevit, amb un desenvolupament tècnic ben acurat que permeten albirar un futur en cas de continuar per aquest camí al que li falta amplitud i un cert alliberament que doni aire a les peces i les faci més límpides i comunicatives.

Mario Pitarch un artista que cerca el seu camí i que ha de definir per ell mateix per on va el seu futur. Un futur que pot ser vàlid en aquesta darrera aposta , però que caurà en la vulgaritat en repetir els dos primers camps conreats.

Un futur però en el que caldrà un muntatge expositiu molt millor que no pas el tristament lineal i enfarfegat que presenta en aquesta ocasió.

diumenge, de gener 13, 2013

L'ART DEL CARRER.




No puc negar que soc una mica destraler en això del sentiment religiós i de les creences divines. L'ètica és potser per a mi el suport que em dirigeix  de manera , diguem-ne espiritual, en el meu fer. Agnòstic total , la meva mirada més enllà de la mort és el no res , i posats a pensar algun futur , no hi crec però em cau simpàtica i agradable la idea de la reencarnació.


Si aquesta fos la veritat , no m'importaria ni gens ni mica , posats a triar , reencarnar-me en Vicente Verdú, de qui estic absolutament embadalit, no ja de la seva magnificència literària en la creació dels seus escrits , ans principalment dels seus coneixements i de la seva capacitat analítica transformada en veritable mestratge en tots i cadascun dels seus escrits.

Aquesta setmana repeteix lliçó en el seu escrit a "El País" , qque no m'estic de reproduir 

Arte en la calle, ¿arte desahuciado?


El Musée de la Poste de París expone, hasta el 30 de marzo, 70 obras de 13 artistas urbanos de prestigio internacional. La exposición se titulaMás allá del arte urbano pero, en realidad es un más acá puesto que los han encerrado en un local cuando lo suyo debía ser ontológicamente un lugar sin determinaciones.
Artistas urbanos y mucho más que artistas del campo, pero el arte que ahora practican muchos de estos pintores ciudadanos sobre las grandes urbes posee la particularidad de que no solo se capturan artificialmente para mostrarlos después en salas bajo techo, sino que al ser street art o arte de la calle su encantamiento desaparece radicalmente con el acantonamiento.
Obra de callejeros y de marginales, de fumatas o de rebeldes sin causa, estos grafiteros existen desde los años sesenta, aunque solo en las dos últimas décadas han penetrado desde las fachadas a los paneles de algunos museos. Solo en París los grafiteros han pasado ya por la sala Cartier y por el Grand Palais, lo que no es solo una casualidad sino más bien una sorna. Aquello contra lo que luchaba y sigue luchando la policía y los servicios de limpieza de los municipios millonarios ha logrado la categoría de arte con valor inestimable. Porque, ¿cuánto valdrá hoy una obra de Corbread que pintaba hace más de medio siglo en los vagones del metro neoyorquino? O ¿qué precio obtendría en Christie’s las creaciones de Banksy, Obey o Space Invader? Acaso mil millones o acaso, también, ni un céntimo. El valor sustantivo de estas obras es que no se pueden vender a menos que unas veces se derribe un edificio u otras un puente. Es por tanto tan sólo lúdico o simbólico. Son, lo que se llamaría, impagables. Aunque, como era de esperar, ya hay algunas galerías, como WallWorks, Itinerance o Ligne 13 en París que han introducido soportes más o menos convencionales para no desaprovechar los réditos.
Pero, ¿serían entonces estos productos comerciales sucedáneos enlatados? La Tate Modern expuso los grafitis en su fachada y así se ha hecho en Filadelfia o Copenhague, entre otros lugares. Sin el soporte de la ciudad no hay arte urbano. Y ya sin arte urbano toda gran ciudad pierde modernidad. Lo marginal ha prestado valor a lo central, lo excluido a lo integrado y, al fin, los recursos más pobres han enriquecido al arte de mayor integridad. Un grafitero si es tal no cobra. Es famoso porque lo contempla todo el mundo con una u otra emoción, es famoso porque se agrega a los monumentos, se plasma en el trayecto cotidiano, compone la pared del vecino que se proyecta día y noche sobre nuestras ventanas. Es famoso porque no es famoso o no se sabe dónde está. No se sabe donde está el autor ni de la fama se sabe adónde va.
En París, es ahora corriente ver constantes motivos de arte urbano, sea en las señales de tráfico, en los buzones, en los pasos de peatones. Tanto en las esquinas como en las bajantes, en las fachadas o en las columnatas. El grafiti empezó siendo una forma bárbara de ensuciar lo venerable y ahora lo que fuera suciedad se expone en el Grand Palais al modo de joyas. Pronto el Thyssen, que ahora alberga una exposición de Cartier, instalará a su lado una batería de street art. El lujo se aparta radicalmente de la miseria pero ambos se juntan en su incalculable valor moral o material. ¿Y qué otra cosa podría ser más significativa de esta época? Cuando el dinero se ha concentrado como una bomba atómica en manos de unos pocos, los muchos componen la bomba humana de acaso mayor explosión. Al borde de la desesperación y el estallido social, el arte de los marginados se reconduce a las salas con medidas de seguridad.
¿Haremos también del hambre un show brillante? Claro que sí. África fue un escenario inmejorable para las vanguardias de hace un siglo que supieron sacar inspiración de sus vidas primitivas. Ahora regresa un fenómeno semejante. El grafitero es un artista rico reducido a cero. Pero puede ser la nueva inspiración. Una inspiración que se recrea no de la abundancia que es ya excremento del sistema sino del impulso desahuciado. Un impulso que trata de decir lo que la afonía del arte actual no puede. Haciendo ver, en los márgenes, el relevo de las metrópolis tradicionales, se trate de su poder económico, político o cultural. Con una importante particularidad y es que ese mundo en ciernes no reproducirá el poder del poder, la política de esta política ni la condición de ningún sistema maestro. Creíamos que la libertad se había secado y, sin embargo, ahora fluye desde las canaletas de los desagües, por los túneles del ferrocarril, por los ojos húmedos de un puente. Se desliza por las fachadas para volver del revés el edificio más educado puesto que la posible educación del futuro será igual a la liberadora creación y educación sin canon.

divendres, de gener 11, 2013

MUSEUS I VISITANTS






Avui la premsa ens ofereix les dades de visitants dels Museus d’Art catalans en el darrer any , amb un certs resultats decebedors. Les dades son les següents. (Entre parèntesi, la xifra de l’any 2011)


Museus Dalí                  1.457.765      (1.431.748)
Museu Picasso             1.087.765      (1.464.828)
Fundació Miró              1.070.307      (1.113.652)
CaixaFòrum                     971.101      (782.529)
MNAC                               806.052      (942.751)
Macba                              710.435      (690.865)

L’anàlisi dels resultats fets per els responsables museístics coincideixen en que el nombre de visitants va íntimament lligat al nombre d’exposicions celebrades en l’any i al nivell de qualitat i interès de les mateixes.

Així els Museus Dalí es mantenen ja que el seu flux de visitants és majoritàriament turístic . La Miró que va tenir enguany l’aniversari de l’artista i el celebrà amb una mostra molt important, manté el tipus.  CaixaFòrum puja ja que ha intentat lluir-se en el seu 10é aniversari (Goya i Delacroix) , mentre que el Picasso i el MNAC , orfes d’un atractiu expositiu important  , pateixen una important retallada, i el Macba manté el seu tot, sense més.

Unes dades que a bon segur canviaran en aquest any. El Picasso celebra els 50 aniversari de la seva fundació i prepara bones coses. El MNAC , amb la Fundació Tàpies, prepara una gran antològica de l’artista desaparegut. Els Museus Dalí poden aprofitar-se de l’enrenou que comportarà la gran exposició daliniana del Reina Sofia (actualment al Pompidou).

Uns vímets amb els que el rànking variarà ostensiblement , per què , fora de la necessitat d’incrementar el valor artístic de Barcelona a nivell dels turistes visitants , molt centrat en Gaudí i amb oblits flagrants com és el cas del MNAC ( els turistes arriben a les portes a fotografiar les vistes de la ciutat , però ben pocs s’interessen per les magnífiques col·leccions que atresora) , el que fa pujar o baixar el nombre de visitants és el nivell i interès de les mostres exposades.





Vagi tota aquesta llarga prèvia per fer-ne paral·lelisme amb el que passa a la nostre ciutat.

Òbviament desconeixem les dates dels nostres centres d’art però quasi no fa falta. Les dades de Can Palauet son inútils dons son falses ja que es comptabilitza com visitant qualsevol persona que entra en el casalot, ja vagi a l’arxiu, a una conferència , o a l’exposició ( les menys). A més aquest any Can Palauet amb dues exposicions del tot llunyanes al caràcter expositiu artístic com és el cas de la mostra benèfica de Sta Anna o l’expo de la nevada, dona uns resultats que res tenen a veure amb la realitat del que oficialment es considera la“sala d’exposicions” pública de la ciutat.
En el que pertoca a  Ca l’Arenas i al Museu ja ho saben vostès , si és que visiten alguna vegada les seves exposicions. Fora dels dies d’inauguració (generalment amb molt pocs visitants ) , la resta és un desert absolut.

Esbrinar les causes del desgavell és ben fàcil. A més del poc interès en promocionar l’art per part municipal de modus general , i per part dels responsables artístics molt en particular, el cert és que el que s’exposa és absolutament infumable. Ca l’Arenas és el gran fracàs cultural del darrer decenni i ningú fa ni un pas per evitar tan penosa situació.

Ara  però, que tan sols comencem l’any i que coneixedor de com van les coses per Beneficència és fàcil pensar que per la propera temporada el més calent està encara a l’aigüera i ni tan sols s’ha pensat en ella , no estaria de més que desapareguts els Instituts Municipals (entre ells el de Cultura ) i havent explicat l’Ajuntament que la participació pública es realitzarà mitjançant grups de treball especialitzats en els diferents temes , no estaria de més crear aquest grup consultiu en el que pertoca a l’art per discutir com es podria revitalitzar ca l’Arenas , quin hauria de ser el projecte expositiu per Can Palauet , etc. 

Tot sigui per no repetir les nefastes experiències d’aquestes darreres temporades ( a ca l’Arenas d’ençà la seva inauguració) i fer que l’art agafés volada en la nostra ciutat que vista la importància de la mateixa , l’important nucli creatiu i el bon nivell dels afeccionats , ja li pertoca un futur molt millor que la negror intensa que ha dominat en aquests darrers anys.