D’entre tots els espais expositius mataronins, a bon segur que el de la Presó és el més dispers , entenen com a tal el fet de que la inexistència d’una línea expositiva permet convertir-lo en veritable calaix de sastre on tot sigui possible.
Així , mentre que la sala del Col·legi d’Aparelladors
ha assolit plena solvència ja que el nivell de l’exposat acostuma ser prou
interessant , la sala de la Presó és un veritable Dragon Khan conceptual i
qualitatiu, en el que poden cohabitar exposicions tan magnifiques com la recent
de gravats , tan patètiques com les d’alguns petits afeccionats sense nivell, o
tan “peculiars” com la de Mario Pitarch
que avui ens ocupa.
Fer una mirada ràpida a l’exposició
provoca a primer cop de vista, un enfarfegament important. La mostra, curulla a
rebentar d’obres ( en sobra ben bé una tercera part ) és com un llarga paràgraf
sense punts ni comes i en el que la sintaxis és disbauxada i sense la
coherència precisa. Un llarga camí sense descans , ni punts de mira.
Si baixem però al detall ens
trobarem amb tres grups de peces. Per un costat tenim dos camins fonamentats en
el dibuix , en els que l’autor aposta per
la figura en un entorn plenament endinsat en el còmic i amb clara tendència
vers la vesant fantàstica i l’altra en
que s’enfronta al tantes vegades remenat tema de les baralles de cartes , amb
una representació iconogràfica , ben tocada però evidentment molt mancada
d’originalitat i que sona a quelcom molt vist i repetit.
L’apartat restant és el que salva
en el possible l’exposició ja que ens ofereix una mirada més polida , amb un
deix de gosadia i amb un atractiu visual evident , aconseguit en aquesta barreja infogràfica i de
disseny , per presentar unes visions mitològiques en un espai / temps indefinit
, que tant ens porta al passat com al futur. Son peces destrament creades , amb
un bon equilibri cromàtic inclòs en el contrast atrevit, amb un desenvolupament
tècnic ben acurat que permeten albirar un futur en cas de continuar per aquest
camí al que li falta amplitud i un cert alliberament que doni aire a les peces
i les faci més límpides i comunicatives.
Mario Pitarch un artista que cerca
el seu camí i que ha de definir per ell mateix per on va el seu futur. Un futur
que pot ser vàlid en aquesta darrera aposta , però que caurà en la vulgaritat
en repetir els dos primers camps conreats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada