GREUGE COMPARATIU

Avui la Fundación Mapfre ha presentat el seu programa d’activitats artístiques d’aquesta temporada i ha deixat pinzellada encisadora per al del proper any. Un programa magnífic que ens ha deixat delint-nos per el mateix , i maleint la nostra sort ja que el mateix té com espai protagonista el magnífic palauet que la Fundació té al Paseo de Recoletos de Madrid, un xic més amunt de Colón , i a tocar del mític Cafè Gijón.

Mapfre , tots ho sabem , és una empresa d’assegurances de tota mena que alhora es complementa amb Fremap que és la seva mútua d’accidents de treball, on per exemple el que això escriu i està assegurat en raó de que així ho va decidir l’empresa en la que treballa. És l’asseguradora nombre 1 d’Espanya i un veritable pes fort del sector a un nivell molt més global. Una asseguradora que té un nivell de negoci molt repartit per tot l’estat i amb un pes molt important a Catalunya. Dons bé, Mapfre ho centra tot a Madrid i s'oblida de la resta de l'estat.

Allà aquest anys podran gaudir per ex. de les exposicions que s’inauguren dijous , tan “poc” atractives com “Impressionistes. Post impressionistes. El naixement de l’art modern” amb 90 obres provinents del Museu d’Orsay (amb totes les figures importants , inclosos 6 Van Gogh) conjuntament amb “Luces de Bohemia. Artistas ,gitanos y la definición del mundo moderno” , amb col·laboració amb el Gran Palais de Paris. Això per no parlar de Giacometti ( juny – setembre ) o “Macchiaioli” , el moviment italià que es desenvolupà a Florència a la meitat del segle XIX. I anunciant ja per l’any vinent una mostra sobre l’obra americana de Sorolla.

El mateix succeeix amb el Museu Thyssen amb exposicions fonamentals que mai arriben , ni en compta gotes, a la seva “sucursal” barcelonina , absorbida i fagocitada en l’anonimat del MNAC , mentre que la seva prèvia a Sant Feliu era d’una pobresa quasi insultant. Això per no parlar de les exposicions dels Museu Nacional del Prado i Reina Sofia , que també es centralitzen de manera permanent en la capital de l’estat.

Així , per exemple, si vostè és afeccionat a l’art i visita aquest estiu Madrid , en una sola tacada es trobarà amb exposicions del nivell de Giacometti a Mapfre ; Pissarro a la Thyssen ; l’antològica de Dalí ( actualment al Pompidou ) i “La belleza encerrada” al Prado, amb 150 obres del fons del Museu centrades en la pintura de cambra i l’esbòs. Simplement magnífic. I mentre aquí a casa ens haurem de conformar amb la mostra de Tàpies ( MNAC / Fundació Tàpies) i poca cosa més.

Això per no parlar de les galeries privades , mortes per aquí i que allà, per exemple, gaudeixen a partit d’aquesta setmana d’una mostra individual amb la darrera obra de Barceló.

Un greuge comparatiu, com tants d’altres , empitjorat amb accions com la de l’estat central negant els diners que li deu al MACBA , per il·lògiques raons del percentatge de deute. Un greuge al que caldria posar setge, tant en el que pertoca a l’acció oficial, com en el que pertoca al sector privat , com és el cas que avui esmentem de Mapfre , però que en té altres exemples com la Fundació March , Bankia que ha tancat la seva faceta cultural a Catalunya però manté la Casa de las Alhajas. O fins i tot el cas de La Caixa que moltes vegades prefereix Madrid per a les seves inauguracions importants en demèrit del seu espai natural i nadiu de Catalunya.

Però crec que cal incidir molt en el camp oficial i en el camp de les empreses catalanes, sempre gasives ambdues en el que pertoca al mecenatge cultural, i massa vegades centrades en aquest gran pecat del nostre país de mirar-se sempre el melic, menystenint allò que ve de fora , ja sigui del nostre costat més proper ( Espanya) o d’indrets més llunyans. 

El pes del MNAC , el Picasso i la Fundació Miró, és prou important com per gaudir d’exposicions de molt més nivell que no pas que les que se’ns ofereix en els darrers temps.

I en moment com aquest , en el que el soberanisme plana per damunt de tota l vida del nostre país, bo seria que es digués clarament quina és l’aposta cultural de la que volem gaudir i oferir, per què de moment , el poc que s’ha dit ens segueix portant per uns camins d’espardenya en la que de nou sembla que l’únic que importa és mirar-se al mirall , per repetir sense cansar-nos el bons i guapos que som, defugint d’altres mirades , no fos cas que evidenciessin la nostra pobresa i la nostra misèria.