Res millor per començar l’any que
fer-ho reprenent el nostre vici personal de plasmar les opinions artístiques ,
culturals i polítiques , en especial les relacionades amb l’entorn més proper,
en aquest blog.
A més a més , si tenim en compte l’aforisme
que ens parla que sempre es convenient iniciar les coses amb bon peu penso que
res millor és fer-ho parlant de l’exposició de fotografies que Sergio Ruiz presenta
a la sala del Col·legi d’Aparelladors i a les parets del Públic, exposició que per
a més inri, porta un títol tan suggerent i tan escaient per l’ocasió d’ un
començament d’ any , com ho és “Punt i Seguit”.
Unes molt agradables obligacions
familiars em van impedir assistir a la inauguració de la mateixa, fet que vaig
lamentar en el personal ja que sento un gran apreci per en Sergio , alhora d’una enorme admiració en el professional, i per tant sabia perfectament que la
seva mostra seria d’aquelles per gaudir-ne amb fruïció. Una no presència que m’ha
donat ocasió a visitar l’exposició en solitari, gaudint de cada peça, de cada
detall, de cada petita / gran lliçó fotogràfica que ens ofereix en totes i
cadascuna de les peces presentades.
Un , malgrat a la generació a la
que pertany , deu ser un dels rara avis mataronins als que el món del tèxtil li
es totalment desconegut i llunyà , dons no he tingut mai en el meu entorn més
proper cap persona que es dediqués a aquest camp i per tant tota la seva raó, pràctica , litúrgia ,
estètica , o diguin-li com vulgui, m’és aliena.
Per això la meva mirada a la mostra
“Punt i seguit” no deixa de ser una mirada virginal. Una mirada que fuig de la
proximitat , del gest conegut, del concepte espaial , el que em permet
enfrontar-me a la mateixa en uns plantejaments estètics, plàstics , ambientals
i fins hi tot psicològics , sense cap mena d’element previ que dirigeixi la
meva atenció. Ni tan sols els conceptes tècnics , coneixedor abastament de la
perfecció amb la que en aquest camp es mou l’autor.
Potser per això he gaudit tant d’una
exposició establerta plenament en un diàleg humanista entre l’home i la màquina
, en el que resplendeix per damunt de tot l’ eteri de la passió. Una passió que
s’evidencia en totes les imatges , tant en les que l’home n’és el protagonista
( amb la magnifica fotografia del Sr. Ferrer , com si d’un màgic alquimista es
tractés , encisat davant l’eina i la feina ) , com en aquelles en que es copsa
el sentit industrial d’una feina , elaborada més enllà del mecanicisme del
treball habitual.
La mirada de Sergio Ruiz va , com
sempre en ell, molt més enllà de l’aparença, per mostrar-nos una cara , si no
oculta si diferent , a la mirada que podríem fer qualsevol de nosaltres. I la
causa és tan evident com òbvia. La mirada d’en Sergio és la mirada de l’artista
aquella que va més ella de la teòrica realitat , mentre que la vulgaritat de la
nostra ens fa quedar-nos bocabadats davant d’una exposició de la qualitat i el
nivell que sols els bons artistes poden assolir.
Felicitats, Sergio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada