EN LA PENOMBRA. CAMIL GIRALT

L’artista badaloní Camil Giralt exposa individualment per primera vegada a la nostra ciutat, amb una interessant mostra a la sala del Col·legi d’Aparelladors de títol “En la penombra” que referma la seva aposta pictòrica.

El nom de Camil Giralt apareixia per primera vegada a la nostra ciutat en motiu de la Sant Lluc de 2011 i repetia enguany  justament amb l’obra que presideix la mostra que avui comentem. Si la seva primera presència ja va merèixer un destacat , en la darrera ocasió la seva obra esdevenia la  millor en l’apartat pictòric, mereixent el següent comentari:

Camil Giralt ja va ser una de les sorpresa agradables de l’exposició de l’any anterior. Parlàvem llavors d’un exercici brillant del que seria bo veure més enllà. Dons justament aquest més enllà és el que està present en el treball d’enguany en el que a la perfecció tècnica adjunta una capacitat de misteri capaç d’estimular en la recerca a qualsevol espectador. Un treball, a més,  agosarat en el tècnic , el que el fa una peça enormement valorable per el que mostra , el que dona entendre , i el que és més important , el que genera en un espectador que queda descol·locat davant la juguesca que se li ofereix. Magnífica.

Ara , a la sala del Col·legi d’Aparelladors , Camil Giralt presenta de manera contundent les seves raons artístiques programàtiques , establertes en el fonament d’una tècnica acadèmica ben sòlida en l’apartat del concepte dibuixístic i una translació pictòrica realitzada amb tota pulcritud, en la que l’ús de l’acrílic permet , no tan sols el manteniment d’una textura absolutament plana que és enormement convenient a les intencions del creador, ans també la creació d’uns estats eteris i evolvents que son els que generen la peculiar atmosfera que esdevé veritable eix del fer de Camil Giralt.

I cal remarcar aquest sentit d’atmòsfera ja que allà rau la bisectriu que separa qualitativament l’obra de Giralt . És així ja que cal remarcar una vegada més que la tècnica és sols mitjà i mai finalitat. Que la tècnica , amb més o menys dificultat s’acaba aprenent i per tant el més llec amb temps pot aconseguir estructurar una obra amb una correcció fins i tot acceptable, però la tècnica , sense el substrat creatiu no és res. I el substrat creatiu no s’aprèn. Es té, o no es té, i Camil Giralt en disposa.

Una atmosfera establerta en el realisme i en aquest cas en la figura femenina. Una figura despullada d’anècdota i fins i tot plantejada en una certa asèpsia ja que l’artista defuig intencionadament de l’erotisme que podria emanar per no distreure l’atenció d’allò que l’importa que no és altra cosa que la màgia , la provocació vers l’espectador de que aquest acabi l’obra , no tan sols en el físic ans també en l’ambiental, convertint-la , si s’escau, més en un real personatge de somni que no pas en el somni d’una persona real. I valgui aquí com mai el joc de paraules.

Una exposició , la de Camil Giralt, que es veu amb plaer i que ens permet intuir un futur ben prometedor. L’entrada del color, encara ancorat i subjugat per la potència de la penombra i la foscor, haurà de provocar canvis en la seva percepció creativa , així com la lògica evolució vers altres camins expressius en el que pertoca a temàtica i desenvolupament , seran els que ja donaran uns paràmetres prou consistents com per establir el seu futur.

Un futur que avui per avui està ben il·luminat i lluny de la penombra de la que ens parla en la seva recomanable exposició.