EL MIRALL TRENCAT DEL PSc. I A MATARÓ?

Quan ahir el titllat Collboni va sortir , com a portantveu del PSc , a explicar el que havia estat la reunió de l’executiva del partit , va dir moltes coses. Va explicar les detallades cortines de fum dels nous projectes i amb el seu sòlid somriure quasi va afirmar que al final, després de les lògiques discussions , més filosòfiques que reals, tots havien signat les paus i quasi s’havien fet petons als morros.

Tots vam entendre que Collboni , hàbil comunicador públic, havia fet perfectament el seu paper, però tots també van captar una frase, que a bon segur se li va escapar , que va esdevenir en la única veritat certa de la compareixença. “ No es tracta d’un cas d’indisciplina i sí és un problema de fons”.

Avui els diaris ens expliquen més clarament la jugada i amb tota mena de detalls expliciten el joc d’interessos i els afins a cada costat. En tota aquesta explicació hi ha detalls curiosos que bé val la pena valorar com que de 32 intervencions , 9 van ser a favor dels crítics, o el qualificatiu general de la reunió com “avinagrada” , o com la definició, per part de J.MªSala, d’immoral el parlar de submissió al PSOE en l’aposta per el No, que va estar  apunt d’engegar-ho tot en orris. Però principalment remarquen el fet de que el perill de ruptura és del tot real. I un des de fora pensa que és així.

La decisió del PSC de votar No, va trencar tota mena de ponts amb aquells votants de caire catalanista. I va ser un enfonsament de ponts tan visceral que és molt difícil de que puguin ser refets, al menys amb aquesta executiva. Ho va ser  i a més de manera ben conscient. Està ben clar que el joc del poder del PSC no es juga en clau catalana. I estic per  dir que a aquesta executiva l’importa una merda Catalunya. El seu joc , organitzat per la crupier Carme Chacon, es mou en l’interès d’assolir paper primordial en el PSOE estatal, moment en el qual Navarro i els seus podran reclamar deutes per el seu esforç i assolir papers importants en el global estatal del partit. Una manera de fer gens amagada i del que s'en fan ressò els analistes polítics, com per ex Saúl Gordillo en un article d’avui mateix.

Chacón , Navarro i l’aparell han enfonsat ponts i ho han fet de manera plenament intencionada . És la culminació de l’estratègia a terminis que van començar amb l’assoliment dels consells locals importants ,en alguns casos com el de Mataró, en modus i manera de veritable cop de mà. Va continuar amb l’acarnissament vers qualsevol alè de caire catalanista i va acabar amb el prodigiós congres que donava 100 vots a Chacón i 1 a Rubalcaba , i amb les vergonyoses i vergonyants . llistes al Parlament en la que es realitzava una razzia anihiladora vers tot aquell que no entenia la submissió absoluta del PSC als interessos d’Espanya en general i del PSOE en particular. I és clar que amb aquests vímets , i especialment amb les clares intencions de Navarro, el cistell que s’intenta construir no dona per a Catalunya , i condemna al PSC a un paper marginal i el col·loca amb el PP i Ciutadans com a companys de viatge.

Però el desenvolupament d’aquest fet nacional provoca per osmosi les més diverses reaccions i canvis , d’ entre els qual , els de Mataró son de gran magnitud.

Amb motiu de la defenestració de Consol Prados i la incomprensible elevació a l’ aura de parlamentari d’Alicia Romero. ja vàrem explicar amb pels i senyals tota la guerra en el si del Consell executiu local, amb un punt de mira final molt ben definit, que no era altra que el de cap de llista de les municipals amb l’aposta oficialista ( aparell i palmeros) d’Alícia Romero front Baron ( grup municipal i poble en general). Una guerra que ara ha remarcat de manera definitiva els bàndols.

Baron deia textualment en les xarxes socials “Avui segurament calia dir prou i marxar. Però seria massa fàcil fer-ho i mai m'han espantat els reptes!”. Ho feia el vespre de la votació al Parlament, deixant ben clara la seva postura. Els “seus” (grup municipal menys Carlos Fernández) estan amb ell. Poques dubtes genera l’opció de Carme Maltas , mentre que les de Ciller i Montse López no es generen tan sols en el sentit de fidelitat , i sí també en el dels accions dutes a terme en els darrers anys , dintre i fora de l’Ajuntament.

Consol Prados , no es defineix de manera clara però la seva actitud en el passat parlament no deixa pas als dubtes. Ivan Pera, sabedor que és el regidor més odiat dels espanyolistes de l’executiva i que està vedat per repetir candidatura,  ja fa molt de temps que no es talla un pel i públicament defensa la postura catalanista i les etziba a tot i dret , tal com cal, fent d’altaveu de les importants i saberudes veus crítiques de la Laia Bonet, Comín, Sempere etc.

Melero , sabedor també del seu estat de “vedat” per el poder, aguanta amb ironia les acusacions de “traïdor” que rep per no mantenir-se en la cara espanyolista que segons els palmeros hauria de ser la seva, per raons de sang i tradició. Amb total convicció retopa les seves propostes que van en contra de la identitat i l’esperit d’aquesta Catalunya que és del tot seva.

Front aquesta aposta clarament del cantó catalanista del partit , el gruix fonamental de l’executiva , no tan sols manté la seva fidelitat irredent a l’aparell , ans s’ha convertit en la palanca de defensa del mateix , essent el generador dels manifestos vergonyosament oficialistes . I dic vergonyosament, per l’actuació de l’aparell mitjançant els consells locals i comarcals, coaccionant als militants i simpatitzants per a dipositar la seva signatura , tal i com ha quedat clarament demostrat amb els escrits realitzats per les missives realitzades per els corresponents “responsables” polítics , tal i com han evidenciat diferents webs opositores.

Però hi ha més. El Periódico d’avui explica que Esteve Terradas i Joan Rangel ,- pares polítics d’Alícia Romero ( ella així ho va confessar ) -, van ser dels que es van alinear amb més vehemència amb les tesi de la direcció i contra els insurrectes catalanistes.

Però el més curiós és que el moviment al voltant del manifest “Junts decidim” , elaborat des de les files oficialistes , en defensa de l’aparell i en contra de qualsevol dissidència catalanista , s’ha orquestrat des del Maresme , amb el populista Xavi Amor al cap i amb Carlos Fernández com a propietari del domini. Per això els que encapçalen la llista de supporters son l’executiva palmera de Mataró, amb l’excepció de Javier Naya , molt enfadat amb mi ja que el pressuposava firmant , quan ell , segons m’ha comunicat personalment , no ha signat , ni pensa signar cap manifest d’aquest tipus.

A dos anys de posar les cartes damunt la taula de les municipals, el PSC de Mataró es troba del to dividit. Si fos com abans , no hi hauria cap mena de dubte: Palmeros al poder i esborrada absoluta de qualsevol flaire catalanista. Romero d’alcaldessa i la colla pessigolla copant les carteres. I evidentment el poble preparant un exili municipal.

Però les primàries ho canvien tot. Certament Gomar domina els barris i sabrà explotar la por a qualsevol aposta per la independència que no sigui un federalisme de segona , amb la submissió de Catalunya. Però el tiquet Baron / Prados és potent i en Joan Antoni segueix amb el glamour de la comunicació amb el poble pla.

Queden dos anys i la guerra es presenta dura. I més que ho pot ser. I ho serà si Navarro, Chacón i l’aparell mantenen aquest aspecte de submissió de Catalunya envers la “ pàtria comuna”. Llavors si que el mirall del PSC quedarà definitivament trencat i serà el PSOE i el socialisme català qui es veuran les cares.

I que voleu que us digui. Un cada dia ho desitja de manera més intensa.

PS.- El passat diumenge en l'ofrena floral al monument Intolerància de Perecoll .Hi assistiren l'alcalde i diversos regidors, amb l'acompanyament de simpatitzants i gent de l'executiva de cada partit.

Per el PSC assitien Baron, López, Ciller i Carlos Fernández , però ningú de l'executiva local. Serà que els hi fa por la paraula "intolerància" per el gran coneixement del seu significat ?