dimarts, de juliol 19, 2016

SENY I RAUXA. LA DESTIL·LERIA





La Destil·leria, l’espai cultural que tant bé manega Agit Baqué, es referma en la seva continuïtat i per celebrar-ho reincideix en l’exposició que va servir per inaugurar tota la història i també per celebrar el seu primer any de vida.



De nou retorna a aquest seny i rauxa , contrast de sentiments que alhora son complementaris , i que de la mà de l’alcalde Baron en les seves crides a Festa Major, han esdevingut una mica el leit motiv de la festa. Però si fins ara havia emprat com a protagonistes artistes diversos en el fons i la forma del seu ser, però artistes assentats ja en el context de la vida creativa de la ciutat, ara fa un tomb i ofereix l’espai a creadors joves,escollits per Josep MªCodina i Alberto Romero que no sols presenten un tomb al sentit creatiu, ans també ens ofereixen una cara diferent en el sentit d’interpretació de la festa.



Una aposta de canvi que hem de considerar reeixida , encara que ho sigui per els pèls. La davallada de qualitat era del tot natural ja que ens trobem davant uns creadors incipients , però mal faríem si no dèiem que hi ha uns casos de flagrant desastre , amb nivell no suficient com per ser exposats els seus treballs. Sortosament però, si en una aposta de risc, com ho és sens dubte aquesta, si tan sols hi ha una nota positiva ja ha valgut la pena tota l’experiència, i en el cas que ens ocupa les notes a remarcar son més d’una.
Unes notes positives que hem de concretar en Marta Poca, sens dubte la gran i més positiva sorpresa de l’exposició, amb el seu “cor” indicatiu de la claredat dels seus conceptes creatius i de l’habilitat tècnica per dur-los a terme.


Al seu costat cal remarcar tres apostes pictòriques excel·lentment resoltes en el formal i molt interessants en el conceptual, com son els casos de Ivan Floro, Mohamed lghacham i Pol Peiró.

Una mostra que s’ha de visitar , en primer lloc per felicitar i recolzar  la gran tasca d’Agit Baqué en al seva varietat cultural pluridiscplinar i en igual manera per veure la visió dels nous creadors i prendre bona nota de noms com els que hem apuntat.




Moltes Felicitats Destil·leria, moltes Felicitats Agit Baqué

(Imatges extretes de la xarxa social de La Destil·leria)
(ordre d'imatges: vista general, Marta Poca, Mohamed Ighacham, Ivan Floro i Pol Peiró)

dilluns, de juliol 18, 2016

ART A MATARÒ. ISRAEL I PALESTINA




Mataró ha estat sempre una ciutat molt activa, artísticament parlant,amb les seves discussions i picabaralles entre els defensors de les diverses opcions artístiques i creatives, però mai s’havia arribat a aquest estat de pur genocidi plàstic que està succeint en els darrers anys.

En els anys 50, i amb un Museu molt actiu i en el que exposaven els nous noms de les avantguardes( Tàpies, Cuixart, Tharrats, Hernández Pijuan, Alcoy, Villèlia), va ser molt famosa la picabaralla a traves de la premsa entre els , diem-ne tradicionalistes ( Cuyàs, germans Arenas...) i la crítica del diari de Mataró signada llavors per Antoni Comas.  A posteriori, en els anys 60 i 70, l’aparició de diverses “capelletes”, va marcar el tarannà creatiu de l’època , els santlluqueros ( tradicionalistes) versus la modernitat ( Alcoy, Rovira Brull i escola de Mataró), però tot no passà de picabaralles verbals mantenint un absolut respecte en l’apartat creatiu.

En arribar la democràcia, Cultura era un camp erm, Manuel Cuyàs primer director de Cultura executa una línia igualitària. Exposa Perejaume, es recupera a Gómez Cabot, però també exposen Villèlia, Joan Ponç ( just en morir s’aprofita una itinerant de la Generalitat) o artistes de Ponent, i es crea el taller de gravat sota la direcció de Capitani.

L’arribada de Fradera com regidor de cultura, porta a Rovira Brull com a responable de plàstica i fa el que pot que és ben poc degut a la inexistència d’una sala municipal d’exposicions , per el que aposta per un eclecticisme qualitatiu.

L’arribada de Carmina  Benito ho capgira tot. Junt amb els seus assessors, Pilar Bonet i Martí Peran, noms que un servidor va proposar a la regidora com personatges molt potents per rebifar artísticament a la ciutat, fet del que em panadiré sempre, comencen a cavar una trinxera que amb el temps ha esdevingut mur i arriba fins avui mateix.

Una trinxera que comença a establir-se en una ràbia visceral comú contra Rovira Brull. En el cas de la regidora degut a antigues divergències polítiques en l’entorn del PSUC, en el cas de Bonetl com a revenja per la negativa de Rovira a acceptar el brut tripijoc que Bonet havia realitzat a l’entorn de “Zero”, un projecte contemporani de diverses ciutats, embrió del que després va ser Transversal, i en el que Bonet va colar a Jordi Cuyàs i a Domènec, sense l’aprovació del Consell de Cultura que havia de decidir el nom dels protagonistes i que provocà un gran terrabastall.

La cirereta final va ser el puteig constant que des de Cultura s’exercí contra Rovira Brull encarregat d’inaugurar Can Palauet, culminat amb el fet de que a pocs dies de la inauguració se li comunicà se li reduïa bona part de l’espai ja que els contemporanis exigien una expo del seu estil i així fou amb “Privé” de Carlos Pazos”. Una putada que quasi provoca l renúncia de Rovira Brull, que gran i emmalaltit , accepta la humiliació ja que veu que no tindrà una altre oportunitat.

Una caçera que continua amb l’oposició frontal de Cultura a Laia l’arquera , un projecte d’Alcaldia que tira endavant gràcies a Salvador Milà , pare i defensor del projecte. Paga la pena veure les imatges de l’acte inaugural per veure les vergonyants absències.

Remigio Herrero que va ser el següent regidor gràcies a la majoria absoluta del PSC, va intentar recuperar la cordura però no ho aconseguí ja que efectuà una acció pendular, molt influït per els seus consellers, l’entorn del Dimarts del Llimoner. Van ser uns anys amb un predomini plàstic amb exposicions importants d’artistes locals (Perecoll, J.M.Codina, Marta Duran) i foranes ( Àngeles Ortiz, Cuixart, Vila Grau).

L’arribada de Jaume Graupera comporta el retorn a la línia d’Iniciativa. Es comença amb exposicions de Prieto i Nefer, pendents de l’anterior govern, però des de llavors i fins avui mateix cap artista plàstic mataroní viu ha exposat a can Palauet, sols els homenatges a Santi Estrany i Pepe Novellas han permès veure plàstica mataronina a la sala d’exposicions municipal.

Graupera, ben format intel·lectualment, practicà però el dolce far niente i delegà en els tècnics tota  l’activitat de rutina en la programació. L’arribada de Rafa Milàn com a  director reforçà encara més l’àrea de domini de l’art contemporani que esdevé ja hegemònica i comença a segar l’herba de tot aquell que no practica els seus postulats.

 A Graupera el sustitueix Sergi Penedès, la inutilitat al poder que dona mà ample als seus subordinats. La inauguració de Can Xalant reforça encara més l’aposta contemporània a l’hora que s’atesta cop d’humiliació total a la plàstica amb dos fets del tot inomprensibles:

La negativa a dur a terme el fons d’Art local en el que un centenar d’autors s’havien compromès a cedir obra significativa a la ciutat per a crear una col·lecció d’artistes locals que ni existia llavors ni tampoc ara com ha quedat pelés en les darrers temporades de Ca l’Arenas.

Un fons d’Art dl que l’alclade Baron i el regidor Graupera havien signat públic compromís, i que curiosament estava en tel programa electoral  de tots els grups que s’havien presentat a les eleccions.

L’altre punyalada vingué amb l’apropiació de ca l’Arenas, el vell casalot que Jordi Arenas havia deixat per els artistes de Mataró i que per un acte de pocavergonyeria personal i política , va ser  robat als artistes de Mataró per convertir-se en seu d’art del Museu de Mataró i amb el pas del temps lloc en el que sols els contemporanis tenen prebenda per a nous projectes i exposicions mentre que la plàstica i els artistes mataronins son permanentment oblidats,vedats i vexats.

Amb tot això aquella trinxera, aquell esvoranc del que parlàvem al començament ja ha esdevingut un mur insuperable per als autors plàstics que es troben amb un etern NO de rebuig en qualsevol de les seves propostes a la seu de Cultura.

L’arribada de Quim Fernández semblà que podia fer un gir a la situació ja que la seva opció política ( CiU) havia estat enormement beligerant amb la política cultural municipal i molt especialment en la seva deriva contemporània amb especial accent amb Can Xalant, però a l’hora de la veritat succeeix just el contrari. La suma de la ineptitud absoluta del regidor, demostrada abastament amb els fets d’aquest cinc anys en el càrrec i la fe del convers han sigut cocktail de tant alta graduació que ha esdevingut en una situació del tot inaguantable pèr a la plàstica que es troba permanentment menystinguda, trepitjada i humiliada.

La situació actual de l’art a Mataró, és fent-ne una gens agosarada comparança a la situació política entre Israel i Palestina.Mentre els jueus ( artistes contemporanis) ho tenen tot: estaments, espais expositius i diners ,i els palestins ( artistes plàstics) no disposen de res i tenen vedat l’accés a indrets que haurien de ser comuns( Can Palauet, ca l’Arenas)i a qualsevol ajut econòmic , una despesa que ara amb l’incontrolat MAC esdevé ad limitum en diners i propostes . Una progressió extensiva que com en el cas polític progresa amb asentaments i colonitzacions n els llocs més insospitats. Qualsevol indret és possible de ser ocupat per l’art contemporani i vedat a la plàstica, com son els casos de l Cementiri vell o darrerament els espais expositius del Museu de Can Marfà.

Mentre als plàstics , molt de tant en tant se’ls hi obra una escletxa per que treguin el nas i vegin el paradís perdut, però ràpidament es tanca.Dos exposicions importants varen tenir l’any passat, van ser el cas de “Tempus Fugit” a la Nau Gaudí i l’antològica de Marta Duran a l’Ateneu, ambdós tenien promesa de repetir-se periòdicament, però vist el gran èxit i conseqüentment la gran bufetada que significaren per la sempre fracassada temporada contemporània, han decidit eliminar-los.

La segona presència d’artistes de casa, en aquest cas de tota la comarca, que havia de celebrar-se a finals d’octubre no es celebrarà ja que Cultura diu que no té un euro per a ella que tots els que té tenen destinació fixada al MAC. En el que pertoca a l’exposició de l’Ateneu ni la pròpia fundació té coneixement del protagonista,( ni ells ni ningú). Tenint en compte les dates en que ens trobem i que una exposició de caire antològic retrospectiu no és munta en quatre dies, fàcil és entendre que aquesta finestra plàstica tampoc s’obrirà a quest any.

I així anem prebendes múltiples per a uns i ofegament constant i permanent per a altres, de modus i manera que ben aviat alguna ONG cultural haurà d’actuar a favor dels artistes plàstics mataronins ja que s’estan convertint-se en uns “animals” en estat d’extinció.

Quin pecat han fet els artistes mataronins per patir aquest Via Crucis.

I mentre alcaldia, que abans de les eleccions es deleia per els artistes mataronins,ara fa l’orni i mira cap un altre costat.

I és que com molt bé m’explicà l’alcalde Baron mai un pacte electoral es trencarà per Cultura. 

Quanta raó i que trist.

VISCA PALESTINA, VISCA LA PLÀSTICA


dimarts, de juliol 12, 2016

VILADOMAT / LA NIT DE LA CULTURA



Certament el món periodístic i el de les xarxes socials haurien de retre homenatge sincer a la regidoria de Cultura en general i al seu regidor Joaquim Fernández en particular, per la de titulars i notícies que generen, amb l’afegitó que aquests /es no son conseqüència d’activitats culturals, i sí per el desgavell descomunal en la seva línea d’actuació en la que sumen sense parar barrabassada a barrabassada.

Viu encara el ressò del tema de les pintures de Viladomat amb la vida de Sant Francesc com a protagonista  i amb el famós informe de la directora del Museu desaconsellant-los del tot per no formar part del projecte museístic de la ciutat, ara el regidor es passa per l’arc de triomf l’informe,  just aquell que fa tan sols quatre dies era del tot intocable, i diu que sí, que vol Viladomats i per això demanarà al MNAC que n’hi deixin uns quants dels que té en el magatzem, no importa estat , coherència de grup, qualitat, mentre que la signatura sigui Viladomat ja ni ha prou. Com tonadillera de la Gran Via s’acostarà a Pepe Serra ( a veiam si s’assabenta que el director del MNAC és Pepe Serra i no Pep Serra) i li cantarà allò de “ prestame un Viladomat para poner-lo en el ojal” i dic ojal ja que ningú sap a on i si fa un mes no hi havien espais ara tampoc n’hi ha, a menys que Les Santes facin miracle.( Encara que penso , com molt bé va proposar Joan Antoni Baron, que les Caputxines seria un excel·lent indret).

Però està clar que quan el rebuig és generalitzat i ja no tan sols és el mon de la cultura ,que aquests no preocupen, que fan protestes educades i no surten al carrer ni monten cristos contestataris, si no que qui està emprenyat és el poble “normal” , el ciutadà corrent que veu la gran cagada i que s’ha deixat a la ciutat com una ciutat inculta a qui li sobra patrimoni i que per tant no cal ni proposar-se augmentar-lo , i no de qualsevol manera , si no potenciant una de les poques figures patrimonials que tenim a la ciutat com és la Capella dels Dolors de Viladomat.

Doncs bé quan ha vist el rebuig general i que no ha trobat ni un sols suport a la seva gestió, cal fer alguna cosa per tapar boques i semblar que ens preocupa el tema i llavors surten propostes dispratades sense cap mena de coherència ni discurs , que es veu a kilomètres que és per sortit del pas, i després ja seguirem el tarannà de l’ídol Rajoy, de deixar passar el temps, que qui dies passa anys empeny. I aquí paz i después glòria.

Encara que per embolicar més la troca, tot aquest sarau  en coincidir amb la negativa a la festa del cel, sembla ser operació mediàtica com per ara fer una aposta per la cultura quan ahir no hi era, i potser ara “volaran” , i mai tant ben dit, els diners d‘un costat a l’altre i encara semblarà que el gran esforç de cultura ha tingut el premi final que mereixia.

llegiu al respect la notíia a capgròs.com i totmataró.com

NIT DE LA CULTURA
Segons llegim a capgròs.com l’any vinent 2017 es celebrarà per primera vegada la nit de la cultura de Mtaró un projecte llargament reivindicat per qui això signa, tal i com es pot veure infinitat de vegades en aquest blog i en comentaris en les xarxes socials.
Un projecte explicitat personalment als alcaldes Baron i Mora i que fins i tot aparagué en algun programa electoral.
Ara, i segons sembla , de la mà del Consell de cultura sortirà a la llum i jo que me n’alegro i molt, ja que Mataró era la ciutat més avara del món en el que pertoca als reconeixements a la tasca cultural. Posem un ex., Joan Pera, artista que ja ha complert 50 anys de professionalitat activa en els escenaris, té un munt de reconeixements de tot tipus però cap de la seva ciutat, i no crec que sigui o esperar a la seva mort per dedicsr-li un carrer de mort allà on Crist va perdre les espardenyes.
Benvinguda sigui la notícia, i incidint en ella, un fins i tot havia fet l’aportació personald el que creia havia de ser el guardó físic del reconeixement. Una representació en miniatura en fusta, d’un petit tros dels arcs de la Nau Gaudí. Un perfil muntat damunt una base d metacrilat en la que es trobi la placa identificativa del guardó de reconeixement.





dissabte, de juliol 09, 2016

MIA LLAUDER. RETRATS






Massa vegades els crítics ens perdem en la retòrica pseudo filosòfica i convertim les nostres paraules i reflexions en inintel·ligibles per els lectors, afeccionats i públic en general. El lèxic emprat massa vegades és tant tècnic i especialitzat que com passa en els camps legal i mèdic, aquells a qui van dirigides les paraules es queden a les capses i el que és pitjor, es provoca en ells una certa sensació de rebuig.



Per això , avui més que mai , volem deixar les coses ben clares al respecte de l’exposició “Retrats” que la ceramista Mia Llauder presenta en aquest estiu al Museu del Càntir d’Argentona. I és que el que volem dir és que un , impenitent visitant d’exposicions, -estic convençut que en el que va d’any en dec haver visitat més d’un centenar-, si exceptuem aquelles mostres de caire museístic  amb artistes històrics i de gran nivell, l’exposició de Mia Llauder és l'exposició que més m’ha complagut per el seu altíssim nivell creatiu, conceptual i formal que la fa digne de poder ocupar un  espai destacat en qualsevol galeria professional del món i no desentonaria en absolut en bona part els museus d’art contemporani actuals.


Dit això bo serà analitzar les causes del meu entusiasme.

En primer lloc per la perfecta demostració de l’assoliment de l’artista del concepte art , en el significat de saber trametre les seves emocions i sensacions personals de manera plàstica amb un deix personal en el concepte  que capgira l’habitual sentiment de la ceràmica massa vegades lligada estretament a un sentit d’ofici incapaç de trencar motlles i explosionar en un sentit creatiu més global com a veritables artistes del volum, en el que el material sigui simplement un fet accessori.



Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.



En segon lloc per la seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques.




En tercer lloc per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva
.


Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu, degut a l’acurada distribució de les peces , l’encert màxim de la il·luminació i la creació d’un entorn especial mitjançant la cobertura de porta i finestrals amb uns cortinatges de color vermell, haurem de convenir que si haguéssim d qualificar aquesta exposició de forma acadèmica el resultat no podria ser altre que de matrícula d’honor cum laude.



Un exposició d’obligada visita per a qualsevol amant de l’art i de més obligada visita per a qualsevol artista ja que en ella hi trobarà els suficients detalls profitosos per el seu propi treball.

Una exposició meravellosa que posa ja el nom de Mia Llauder entre l’élite d’artistes mataronins. Està al Museu del Càntir d’Argentona , però les seves peces podrien estar perfectament a Tyfanni’s.

Per aplaudir fins cansar-se. Gràcies Mia.