No sé a hores d’ara quin és l’estat
de Can Xalant. Desconec si roman tancat , si està en standby, si treballa al
mínim rendiment o està amb un funcionament normal. No ho sé, doncs d’ençà el passat ple de
l’Ajuntament del mes de desembre s’ha
establert una nebulosa al respecte del casalot de Can Pilé i el seu futur.
Sobre el paper, l’acabament de
l’any 2012 havia de comportar el tancament de l’equipament creatiu de Can
Xalant i l’inici d’una reflexió per part de l’equip de Govern per a tal de
trobar-hi una sortida molt més utilitària per a la creació en general i a la
ciutat en particular , que no pas la que es realitzava en l’actualitat amb
l’actual empresa concessionària. Aquesta havia estat la decisió de l’equip de
Govern i no semblava havia de patir cap entrebanc doncs contava amb
l’aquiescència del PP, però de cop i volta tot canvià.
En aquell ple ICV va fer seva la
queixa de la gent de Can Xalant reclamant la continuïtat del centre , recolzada
per un important nombre de signatures i defensada per Marti Peran. El tema
semblava vist per a sentència quan el PSC va realitzar una proposta alternativa
en la que deixava en standby el tancament i mantenir una tasca reduïda als
mínims , mentre es realitzava una valoració conjunta del futur de Can Xalant ,
lligant-lo del tot al concepte cultural global de la ciutat. Una proposta que
va ser acceptada per ICV i que sorprenentment rebia també el recolzament del PP
i per tant quedava tombat el projecte de CiU.
Ha passat ja un mes , i sembla que
el més calent està a l’aigüera i potser comença a ser qüestió de posar fil a
l’agulla. Encerta el PSC plantejant Can Xalant com un tema global de ciutat ,
encara que curiosament mai ho va entendre així mentre va estar en el poder i va
permetre que esdevingués quasi un cortijo particular. Però la clau està en
trencar aquest status unidireccional sols per uns determinats “escollits”
mantenint el criteri endogàmic del centre i fer el possible per convertir-lo en
un veritable element entroncat en el teixit cultural i artístic de la ciutat i
a més donar-li nivell de puntal.
Per aconseguir-ho però s’ha de
partir d’un concepte creatiu eclèctic i
qualitatiu , però em sembla que
la direcció no és pas aquesta. La gent de Can Xalant està contenta i satisfeta
de la feina feta i es creu amb el dret de seguir mantenint el seu status
privilegiat, quan penso que no ha de ser així. Van guanyar el concurs de la
concessió de manera absolutament legal , acomplint unes exigències creatives establertes
en unes bases concursals establertes de manera poc ètica ja que van ser
realitzades per l’entorn mateix de qui seria guanyador del concurs.
Ha passat el temps i ara Can Xalant
s’ha de refundar amb unes altres bases i conceptes , molt menys restrictius en
aquesta limitació estricta a l’autodefinició personal d’ells mateixos , del
concepte contemporani. Unes bases i uns conceptes que han de ser establerts per
tot l’àmbit creatiu mataroní i no pas per aquells que fins avui n’han estat els
seus quasi exclusius propietaris.
Certament hi hauran menys diners i
ha d’existir un retorn absolut a la ciutat, fet que fins ara ha estat del tot
inexistent. Però principalment ha de desaparèixer tot concepte excloent que no
sigui aquell que marca la qualitat, un element que massa vegades ha brillat per
la seva no presència en forces projectes engegats en el vell casalot, més en
l’aprofitament entre uns pocs de l’olla del diner públic que no pas en un
veritable projecte creatiu, comunicatiu i artístic.
Cal dons començar a parlar i fer-ho
amb totes les cartes damunt de la taula. Can Xalant podria , i m’agradaria dir
ha de ser , l’element que cimenti aquest esvoranc sense fons que separa els dos
camps creatius mataronins: Els mal anomenats “plàstics” i els pitjor anomenats
“contemporanis”.
Aquell trencament que es va iniciar
ja fa massa anys , de la ma de Carmina Benito i amb els braços executors de
Peran i Bonet, comença a ser hora que cicatritzi , encara que sigui de mica en
mica i un espai comú com Can Xalant podria ser en la seva diversitat , i alhora
en el comú respecte que hauria d’existir entre les diferents vessants de la
creació, un element clau en la potenciació creativa d’una ciutat com Mataró que
certament no es pot permetre perdre espais de creació com el que avui ens
ocupa, però tampoc es pot permetre l’exclusivitat quasi immoral envers una sola
tendència creativa.
Sigui com sigui , s’ha de començar
ràpidament a treballar per establir les bases comuns per aprofitar de la manera
més adient , un espai de creació singular com és aquest. I aquest treball
precisa del comú i de deixar de costat les individualitats i més si aquestes es
creuen amb drets o retrets previs que volen confirmar o saldar ,
respectivament.
Però és clar: I qui li posa el
cascavell al gat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada