BEGEMOT PLEGA

Per les xarxes socials m’assabento que Begemot, la galeria d’art que no fa ni mig any que s’inaugurava al carrer de Fra Luís de Leon tanca les seves portes. Margarita Yarmats , la seva directora i propietària així ho anunci al Fcb. , tot afegint que com que la seva intenció és , a més a més, abandonar l’estat a finals d’any , es dirigeix a qualsevol interessat en qualsevol obra de la seva galeria que es posi en contacte amb ella per arribar a un  acord.

Evidentment que lamento el tancament de Begemot, com lamento el tancament de qualsevol espai cultural , especialment artístic. En el seu moment vaig fer el que estava en les meves mans per donar-lo a conèixer i que així pogués establir unes bases i uns arrels en el teixit artístic i cultural de la ciutat . I algun dels meus actes ,- com per exemple un incendiari post en que maleïa als artistes locals per no acudir a la cita inaugural, en forma de concert -, em va produir algun que altre clatellot. No en penedeixo del que vaig fer. Ho tornaria a fer com ja he fet en altres ocasions amb igual i desencertat encert (val el joc de paraules) , com va ser en el cas de Gal Art.

Però surfejant , com es diu ara , per el fcb. m’he trobat amb una soflama de la propietària , de data 15 de setembre i títol “Mataró me ganaste” que m’ha deixat estorat, bocabadat , garratibat i esmaperdut . I ho dic en un llenguatge secular ja que l’idioma és una dels temes en els que patina , i molt, l’opinió de la benvolguda Margarita.

De sempre que he defugit i malfiat d’aquells a qui la cosa va malament sempre per culpa d’altres ja que ells ho fan sempre de puta mare. És obvi que hi ha moltes coses alienes a qualsevol projecte que iniciem que ens provoques destorbs i entrebancs, però generalment sempre hi ha una part de culpa en el personal o en l’estructura d’allò que estem defensant com a projecte de futur. Per això llegir un llarg al·legat de culpes alienes i no sentir cap mena de reconeixement d’error propi em fa arrufar el nas.

No crec que serveixi de res entrar a discutir en el que Yarmats defensa en el seu escrit. Son les seves raons i així les deu sentir i evidentment que té raó en part però erra absolutament en l’altre sentit de la seva diatriba.

Mataró és peculiar , és cert. De primer moment és esquerpa, malfiada , mira de reüll i no t’acaba d’entrega el vist i plau fins que no està segura del tot. Però quan ho fa, va a mort .I jo crec que el que exigeix Mataró per damunt de tot és seriositat i professionalitat i no li val tan sols la il·lusió. Exemple ben recent és el cas de Dòria llibres. Il·lusió, però acompanyada de professionalitat extrema, seriositat i coneixement de l’espai en el que es mou. 

Unes qualitats que no existien en el cas de Begemot, on existia una il·lusió , però del caire de happy flowers , que no anava acompanyada de cap dels elements que cal exigir a una galeria que no tan sols vol ser una galeria professional , ans pretén ser centre de reunió de les més diverses vessants culturals ( música , poesia , literatura , etc...). Una aposta valuosa i agosarada que sols pot aconseguir èxit quan la base que la fonamenta ( en aquest cas la galeria d’art) manté un nivell de significació artística , cultural i ciutadana que li dona el suficient suport.

Però és clar , tancar i donar la culpa al veí quan en el poc temps en que la galeria ha estat oberta sols s’han fet tres exposicions: Joan Poch ( amb bona resposta pública) i les de Paulí Josa i l’escultor Dogny Abreu , i ara la del fotògraf Guy Rèmion, és si més no una evident irresponsabilitat. I més sí dues d’aquestes exposicions es realitzen fora de temporada, en els mesos de juny/juliol i setembre.

I és no voler veure que, per ex., s’ha inaugurat sempre coincidint amb alguna exposició important, que la publicitat dels actes ha estat nefasta , en la difusió i el disseny , que la galeria ha estat un constant desgavell sense condicions bàsiques ( il·luminació) , sense  programació establerta , sense mires de futur, sense establir nexe d’unió amb l’art i els artistes de la ciutat , sense ... és a dir sense res de l’obligat en un espai que vol ser professional. I tot això amb el silenci còmplice  de molts que esperàvem que el temps passes en el desig de que tot anés millorant.

Però tanquen les portes i la culpa es nostra, dels de fora. Dons no Margarita , t’equivoques. I si no ets capaç de pensar-hi et tornaràs a equivocar , vagis on vagis. No val començar del no res i anar a perdre temps , diners i esforços en una fira de sèptim nivell a Bolívia , quan el que calia era afermar el territori recent inaugurat. No val de res imaginar esforços solidaris quan no tens la base suficient com per poder-los ni tan sols fer-los arribar a la gent. No val bocabadar-se davant de mil pintors entabanadors de serpents amb obra de qualitat ínfima , per el simple fet de la manca de criteri. Quan succeeix això el fracàs es natural i si hi ha culpa d’ algú, cal mirar més a dintre que no pas a fora.

“Sigan oliendose los traseros... conjuntamente”. Així acabaves el teu lamentable escrit Margarita.  Potser , ves a saber, el teu “trasero” és més perfumat que el meu , no ho crec però.. Sigui com sigui , que et vagi bé vagis on vagis, però de veritat reflexiona ja que si no sempre hi haurà un culpable llunyà en qui excusar-se.

No sempre ho fem bé tot. Son moltes les vegades que errem. Aquí va un exemple ben clar. Vaig recolzar-te en tot el que vaig poder. Vaig creure en el projecte i vaig pensar que a Mataró li convenia. Però no vaig saber calibrar bé als protagonistes . Em vaig equivocar. Però espero aprendre d’aquest error. M’agradaria que fessis el mateix.

Sort Margarita. Em sembla que la necessitaràs.

SANT TORNEM-HI

Fa justament un mes que abaixàvem persianes d’aquest blog a la recerca d’unes , crec que merescudes vacances. Va ser després de gandulejar en un mes en que la calor ens apretava i el cansament del curs va fer anar espaiant aquells post que cada vegada costava més escriure.

Ara tornem i ho fem amb les mateixes , i renovades , ganes de sempre. Han estat unes magnífiques vacances en el personal que ens han permet desconnectar del tot i alhora carregar al màxim les piles per aquesta nova i difícil temporada que s’acosta. Però a més han estat unes magnífiques vacances en el que pertoca al camp artístic ja que hem pogut fer-nos un tip de bones exposicions per saciar en el possible , la gana passada i la que vindrà.

I dic això ja que al munt de bellesa natural i patrimonial del que hem gaudit per aquests camps de Teruel, Castelló, Castella, La Manxa i Aquitània, hem d’afegir un bon grapat d’exposicions “normals” de caire comercial ( ja sabeu que l’art ferit entra com impulsat per una molla, a qualsevol espai on es realitzi una exposició ) i hem pogut visitar exposicions exuberants com les de Dalí (CARS), Giacometti (Fudación Mapfre) , Pissaro ( Thyssen) , “La belleza encerrada" (Prado) , Tàpies (MNAC i Fundació Tàpies), “El japonisme” (Caixa Fòrum), “Art dos punts” ( Caixa Fòrum i MACBA) , “Autoretrats” (Museu Picasso), o fer passejada per el MEAM.  I per acabar d’arrodonir-ho tot , gaudir de les escultures de Jaume Plensa en el paisatge urbà de la magnífica i ben desconeguda Bordeus. Com veieu uns condiments de primera per a un menjar artístic que hem de qualificar com pantagruèlic.

Però tornem també impel·lits per una actualitat que no descansa i que justament demà passat dijous inicia ja la nova temporada amb dues exposicions que caldrà visitar sens falta.  Una temporada que de moment comença com cada any . I dic això ja que comencem ja amb coincidència en les inauguracions, convertint en un somni impossible el repartir els actes per aconseguir una màxima audiència per a tots , però...

Així aquest dijous a les 19.30 hores , l’espai Capgròs inaugura la temporada pictòrica amb la mostra “Obra trobada” , de l’argentoní Josep Serra, que retorna a l’activitat expositiva després del marató expositiu de fa un any amb el que va voler celebrar els seus trenta anys de vida expositiva. Ara a l’espai capgròs es reinventa a si mateix amb un seguit de peces realitzades sobre cartó , en les que segueix el seu camí de depuració expressionista , accentuant en canvi el seu sentit gestual i remarcant la seva obertura vers uns cromatismes més sensibles a l’entorn d’una nova poètica.

A partir de les 19.00 hores és Begemot qui obre les seves portes amb una mostra dual en el que cohabiten dibuixos infantils del projecte solidari “Por una infància feliz” , iniciat a Bolivia , amb una mostra de fotografies del fotògraf francés Guy Rémion ( Metz 1937), obra del qual podeu visionar en aquest vídeo que hem tret de la xarxa social de la pròpia galeria.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ

Qui em segueix mitjançant les xarxes socials ha pogut veure l’impacte artístic que m’ha produït la visió de les escultures de Plensa a Bordeus. Per això , i per fer-vos venir ganes d’anar-hi, aprofitant un cap de setmana de setembre ( Bordeus no és tan lluny i paga molt la pena) que us deixo aquest vídeo al voltant de les mateixes.

QUAN UNES BONES OBRES NO FAN UNA BONA EXPOSICIÓ

Tots aquells que s’acostaren a “Begemot” en el decurs de la seva mostra col·lectiva inaugural  van quedar subjugats per unes obres que depassaven en molt el nivell mig de l’exposat. Eren unes obres intenses , fresques , de gran capacitat artística i comunicativa que a més a més presentaven un treball tècnic prou remarcable. Els noms dels autors de les mateixes , esdevinguts doncs en referent de la mostra, eren el pintor barceloní Paulí Josa i l’escultor cubà Dogny Abreu. Ara , en començar l’estiu , ambdós son els protagonistes en forma de mostra dual en la mateixa galeria.

Paulí Josa és un artista abstracte en el sentit més estricte de la paraula. La seva abstracció és ample i de ventall variat ja que tant és capaç de practicar un expressionisme intens com decantar-se per una abstracció orientalista de caire líric , passant per una polièdria vivencial en la que el gest , el ritme i el color li marquen les arestes comunicatives. Tot això amanit amb una acurada tècnica que li serveix per vestir sempre adequadament els seus treballs.

Mitjançant la xarxa hem pogut veure com el treball de Josa , malgrat aquesta certa disparitat manté un nexe unitiu que dona coherència al mateix, alhora que ens permet veure el lligam que fa que el dispar no esdevingui dispers. 

Lamentablement però , aquest lligam del que parlem no apareix en cap moment en la mostra en la que s’agrupen obres del tot diverses en èpoques, estils, concepcions i resultats , fet al que si hem d’afegir un poc encertat muntatge “expositiu”,  converteix el conjunt en un totum revolutum que en res afavoreix ni a l’artista ni al seu treball, per poc que hagi tingut a veure en la tria i el muntatge de la mateixa.

Fet semblant succeeix en el cas de l’escultor Dogny Abreu. La seva obra mereix una bona dosi d’elogis. Tècnicament molt acurat tant si treballa la pedra com en la fusta que és la seva gran especialitat , Abreu practica una figuració complexa amb uns personatges que provoquen un cert neguit a l’espectador per el seu to de magicisme i ancestralitat que supuren. Unes escultures que obren interrogants i exigeixen respostes ben interioritzades.

Unes obres molt potents en la individualitat o en el petit conjunt com pot ser la magnífica sèrie de caps que ofereixen una més que solvent prestància, però clar son obres que demanen solituds i defugen de qualsevol interferència , condicions de les que no disposen en aquesta ocasió, convertides en elements parells a l’obra de Josa , sense que en cap moment existeixi el diàleg entre ambdues , fet clau per a l’èxit de l’exposició.

Ens trobem dons davant d’un cas , si més no peculiar. Ens trobem davant de dos bons artistes , amb bones obres però que conformen una exposició poc agraïda , i molt per sota del nivell que significarien per si mateixos i en conjunt. La causa per més que ens dolgui és evident, aquí existeix un clar problema de la plasmació de la idea conjunta i aquesta és una responsabilitat absoluta de la galeria ja que per el que sabem poc hi ha tingut a dir-hi els protagonistes.

Han passat ja cinc mescos d’ençà que Begemot va obrir les seves portes i aquests cinc mesos no semblen haver servit de molt. Potser és dur el que vaig a dir però Begemot precisa urgentment d’un “Chicote” de les galeries d’art. Sortosament té un punt molt positiu que no és altre que el “material” ,dons disposa d’un seguit d’autors que li poden servir per mantenir nivell i vida , però si no fa un tomb en tot el que l’envolta , la vida de Begemot es presenta curta , però que  molt curta.

Des d’elements accessoris però importants, com ho son les invitacions, la manca de catàlegs , la publicitat , l’absència de contactes amb els mitjans informatius locals que converteixen les seves exposicions com inexistents , la carència d’un mailing escaient, la nul·la relació amb el món de l’art local que fa que per exemple en aquesta darrera exposició sols tres (xifra exacte) artistes locals s’acostessin a la inauguració no existint cap acte coincident , degut a que ningú en tenia notícia. La ...

Però pitjor és l’apartat més artístic com ho son les múltiples deficiències en el concepte i muntatge de l’exposició en sí i dels espais expositius, elements fonamentals per a l’èxit artístic i comercial d’una exposició.

Una exposició no ha de ser mai un seguit de peces col·locades més o menys adequadament. L’exposició ha de crear un ambient que afavoreixi en tot la deguda comunicació entre l’artista i l’espectador, i això no succeeix en aquest cas. Cal apostar ben fort per aquest punt i fer-ho de manera conseqüent , i fer-ho és deixar-se estar de pijadetes per centrar-se en l’essencial que ha de ser.

Una exposició es munta amb temps i precisa de la complicitat de l’artista. No pot ser que s’obrin les portes sense que l’exposició estigui adequadament penjada. No poden existir peces alienes a la mostra que confonguin a l’espectador que no entén que fan allà. No poden existir elements decoratius aliens que distorsionin la mirada global de l’obra presentada.

L’art no deixa de ser fum i il·lusió i aquest no es pot oferir en un galimaties ambiental esdevingut desori. El millor menjar del món no semblarà tant bo en una tasca deixada i desarreglada. I això és el que succeeix ara. Josa i Abreu son dos magnífics artistes , amb una obra important i de qualitat que desapareix en un espai que precisa d’una urgent organització de portes a fora i de portes endins.

Algú pot pensar que som massa exigents , que tan sols estan començant , i és veritat, però crec que si volem adreçar la barca ara és el moment o farem tard . Jo , com afeccionat a l’art , com a crític i com a  ciutadà de Mataró vull que Begemot funcioni. I que funcioni bé i a ser possible molt bé. L’art , els artistes i la cultura de la ciutat precisen d’una bona galeria comercial. Però ara ja es evidència que cal variar el rumb o la barca s’estavellarà contra les roques , i a no tardar molt.

Una galeria d’art ha de saber conjugar cultura i negoci. Ens agradi o no , sense diners la solució és abaixar persianes. Cal apostar doncs per una galeria sostenible. Ser happy flowers està molt bé en la teoria, però el futur és inexistent si no es toca de peus a terra i s’estableixen uns fonaments que res tinguin a veure amb la improvisació.

Begemot té il·lusió i ganes , el que és molt important. Té contactes artístics , que també ho és. Ara li cal treballar els fonaments , escoltar , analitzar i treballar a fons. I fer-ho amb un camí de ruta ben traçat que caldrà seguir malgrat els esforços. Sols així el futur de Begemot tindrà un altre color que el que té avui mateix.

Potser per tot això jo us aconsellaria en visitar l’exposició. Essencialment per que es tracta de dos bons artistes amb bones peces exposades , i en segon lloc ja que fent costat és més fàcil poder prendre decisions, que és ni més ni menys el que han de fer Margarita i Jorge.

Esperem i desitgem que siguin a fi de bé.

NOVES EXPOSICIONS

Quan la temporada ja està en les seves acaballes i quan hom pensa ja més en les vacances que no pas en l’art , encara en aquests propers dies hi ha un seguit de noves exposicions de les que paga fer-ne esment i fins i tot aconsellar-les , abans fins i tot d’haver-les pogut visitar.

Així demà al Museu de Mataró s’inaugura la mostra: Senzillament Enric Quintana. Imatges i paraules d’Enric Quintana, aplegant les seves dues vessants creatives , com ho van ser la poesia i per damunt de tot la fotografia.

Així l’exposició estarà conformada per 300 fotografies distribuïdes en set àrees : Política , barris, personatges , moviment obrer , activitat cultural, racons de Mataró i fotògraf de premsa. Set àrees en les que tots aquells que d’una o altre manera vàrem viure els darrers anys de Franco i la transició , a bon segur ens veurem transportats per el temps i recordarem , que és una altre manera de tornar a viure , aquells temps, aquells moments , aquells fets i aquells indrets. Potser per això em sembla molt interessant la possibilitat que tindran els protagonistes que apareguin en les imatges , d’etiquetar-se i etiquetar indrets i fets per documentar de manera més clara els fets viscuts que van ser captats , amb mà de mestre , per Enric Quintana.

Dijous , i al mateix Museu de Mataró, serà el torn de Manuel Cusachs que de nou ens farà avinent la seva relació artística creativa amb Salvador Espriu tot presentat la sèrie d’obres que realitzà en els anys 80, basades en el poemes d’Espriu de la sèrie El caminant i el mur.

Encara que son obres que ja s’han vist, segueixen mantenint la seva perdurabilitat creativa i artística ja que tant la poètica d’Espriu, com la seva translació plàstica en les mans de Cusachs , tenen raó de persistència. Unes peces escultòriques que aniran ara acompanyades de dibuixos preparatoris i dels complements poètics i auditius per completar una exposició que malgrat el temps seguirà mantenint vigència i qualitat.

Finalment a Begemot, la galeria del carrer Fra Lluis de León , després d’estrenar-se expositivament amb l’obra de Joan Poch , ara ens presenten una mostra dual, amb les pintures de Paulí Josa i les escultures de Dogny Abreu.

Tant Paulí Josa, un barceloní afincat a Premià de dalt, com Dogny Abreu, un cubà afincat a Sant Just , van ser les veritables estrelles de la col·lectiva inaugural. Josa amb la seva abstracció i Abreu amb les seves inquietants figures , mostraven aquest art incisiu i ple de misteri que tan ens complau.

Ara , en aquesta mostra conjunta , serà el moment de demostrar la vàlua del seu fer, en una mostra que a priori es presenta molt atractiva i que caldrà visitar , en el desig de que serveixi de veritable palanca per arrancar definitivament aquest boig projecte de Begemot. Un projecte professional que bona falta ens fa a la nostre ciutAT.

Tres exposicions de prou qualitat com per acabar de manera mgnífica la temporada.

MASSES POCHS

No es habitual que un artista realitzi tres exposicions que pretenen tenir un cert nivell, en menys de tres mesos, I és menys habitual encara que dues d’elles es solapin , en dues galeries professionals i a pocs km de distància. Alguna vegada haurà succeït i en el cas d’algun artista professional d’ample volada i ben ample fons d’armari, però no en un artista amb poca volada professional i que intenta obrir-se pas en el camp artístic.

No és habitual, i s’ha de dir que tampoc gens aconsellable, ja que quan conflueixen aquests vectors de proximitat en el temps i en l’espai hi ha alguna cosa que s’escrostona. Certament tres mesos no és temps prou suficient com per haver assumit nous reptes creatius i per tant en el que s’exposi hi haurà una disfunció evident. I si a més hi afegim l’accessori de la dualitat ens podem trobar amb unes mostres coixes ambdues , o amb una clara disparitat qualitativa , el que signifiqui una manca de respecte per una galeria i els seus espectadors.

Una mica de tot això és el que succeeix a Joan Poch , aquest artista desfermat que després d’exposar al mes de març al museu del Càntir, ara ens sorprèn amb dues exposicions coincidents, a la galeria Begemot de Mataró, que inaugura amb ell la seva experiència expositiva , i a la galeria “ab” de Granollers. Dues exposicions diferents , amb molts detalls inclòs contradictoris , que si bé ens fan mantenir la idea de que en Joan Poch existeix ànima d’artista i pot assolir un futur positiu ( és a dir , el mateix per el que li varem donar la primera oportunitat seriosa a l’espai capgròs), ens presenta tant alt grau de contradiccions que de nou ens obliga a reclamar una exigència de reflexió profunda i un asserenament en la velocitat compositiva que ens permeti albirar una realitat artística , impossible avui per avui de definir davant el garbuix conceptual i estructural que ens ofereix.

Així a Begemot ens ofereix un cocktail de sensacions ben aleatòries. Per un costat aposta per la façana figurativa, amb el treball realitzat per a la carpeta “M” , realitzada a l’ensems amb Emília Illamola i Joan Carles González. Un treball massa il·lustratiu i un xic mancat d’intencionalitat subjectiva.

Al seu costat apareix un cert garbuix pictòric de difícil lectura concordant, en el que tant apareix una simplificació vers l’abstracció més decorativa, com un cert retorn a la iconografia de la nova figuració, però sense presentar camins definits. Unes obres que assoleixen un nivell més que interessant en un parell d’elles però que s’escolen en la manca de continuïtat general del presentat al que ajuda sens dubte un erroni muntatge general que barreja obres de l’autor amb altres que li son alienes ( pecat greu de galeria principiant ) , i que en certa manera desconnecten el flux unitiu ; si és que existeix , de la mostra.

Una unitat que si apareix en el cas d”Kreta” , l’exposició que presenta a  la galeria “ab” de Granollers , en la que ens ofereix una aposta diferent amb un sols recordatori que ens serveixi d’enllaç.

Aquí l’abstracció és la que domina i a més una abstracció més esponjada en la que la força està per un costat en una iconografia més personalitzada , on signes , detalls i lletres  encaixen en una paleta més nítida i contrastada en la simplicitat i en un desig de lectura més directe per part de l’espectador.

Però de nou es nota que el treball en aquest camp és encara molt primerenc. Hi ha una certa aposta per unes noves tonalitats i per unes densitats texturals i tàctils que trenquin l’habitual sentiment de pintura plana , però aquesta posta queda més “dipositada” que no pas incorporada a l’obra , el que trenca l’esquema de serenor que pregona l’artista.

És per això que ens trobem davant d’un Joan Poch que ens presenta aquí i allà uns detalls positius i enceta uns camins que permeten  pensar que allà hi ha futur, però que amb una rapidesa inusitada els tanca per intentar provar unes altres coses que a vegades no surten tan reeixides.

És per això que de nou ens cal reclamar “reflexió” i serenitat. No per molt matinar surt el sol més aviat , diuen , i Poch vol matinar massa i a l’hora del migdia ja està cansat. Hi ha forces obres que pregonen nivell però quasi cap està acabada convenientment. Em recorda l’amant de problemes matemàtics diversos que el que el preocupa és saber direccionar el problema i no es preocupa en acabar-lo. Poch actua igual en el camp de l’art. Direcciona la creació però no aprofonditza en la mateixa per a treure'n tot el suc que li sigui possible.

I la solució la té ell mateix i ben a prop. En aquestes exposicions la pintura ve acompanyada de les escultures de caire ceràmic. En elles es veu un llenguatge plenament assumit, una tècnica perfectament assentada , i uns resultats que responen perfectament a les intencions de l’autor i que alhora son plaents per a l’espectador. Just això és el que li manca a Joan Poch en la seva pintura: Assumir un llenguatge plàstic, el que li sigui més plaent; assentar uns conceptes tècnics que avui per avui encara trontollen en diverses ocasions i finalment establir un nivell comunicatiu directe , defugint principalment d’aquest desig de transcendència literària que a vegades sembla voler imposar en el seu treball, per començar per allò tan simple en l’aparença i tant difícil en la realitat , com parlar de tu a tu, entre el creador i l’espectador receptor.

Sols amb la serenor i la tranquil·litat per davant, i deixant el temps just per a la cuita de cada obra , Joan Poch podrà descobrir la seva veritable ànima d’artista i transcendir més allà de l’aparença més o menys encertada que ara domina la seva obra. Llavors hi haurà un sol Joan Poch, no com avui en el que els molts pochs son com els arbres que no ens deixen veure el bosc

PLUJA D’EXPOSICIONS

No fa falta ni parlar del mite de capgrossos que se’ns atribueix als mataronins. No fa falta ni discutir de les raons per les que s’actualitza constantment. Però si fos precís sols caldria per exemple veure el que passa en els propers dies en el que pertoca a inauguracions , amb pluja abundant de les mateixes i a més amb un interès a priori prou significatiu.

Per començar parlant del més alt nivell cal recordar que el proper dijous (demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog ) l’Ateneu Fundació Iluro (antic Ateneu Laietana ) acollirà a partir de les set de la tarda el lliurament de guardons  del Premi de Pintura Torres  García – Ciutat de Mataró que arriba a la seva cinquena edició de manera totalment consolidada com ho demostra el nombre de 238 participants dels que quaranta son els seleccionats definitius , que pertanyen al nostre país i a deu comunitats de l’estat espanyol el que demostra fefaentment el nivell de coneixement i d’ importància que ha assolit en l ’àmbit artístic.

Un premi important i una exposició igualment important que ningú s’hauria de perdre i més quan per el que sabem el nivell qualitatiu és superior a les anteriors edicions.

La importància de la Biennal hauria de ser tanta que ningú al seu redós gosés fer-li ombra, al menys en els dies propers i posteriors a la seva inauguració, en el convenciment que en la comparació sempre en sortiria perjudicada . I certament així serà, però aquesta reflexió , que jo considero si més no intel·ligent , veig que no és compartida per ningú a la ciutat ( ni per la mateixa Associació Sant Lluc que l’organitza) i heus aquí que després de tres setmanes de sequera inaugural , de cop i volta hom s’ha disparat a inaugurar en una disbauxa de capgrossos que no comparteixo sota cap concepte.

Demà per exemple a l’espai capgròs s’inaugura l’exposició de Marga Riera de títol “Les dones del cotó” inspirada en el llibre “El silenci dels telers” d’Assumpta Montellà. Una exposició en la que la sempre combativa Marga Riera fa homenatge a les dones que van treballar a les colònies tèxtils.

Una exposició que anirà acompanyada de diversos actes complementaris com per ex. la participació demà mateix del xef Gonzalo Martínez , artista de la cuina i les sensacions del menjar ; la presentació del llibre de Montellà el dia 20 de juny i un recital de poesia social a càrrec del Dimarts del Llimoner , a celebrar el dijous 27 de juny , coincidint en dia i hora ( capgrossos potser) amb la inauguració de la nova exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.

Una exposició prou interessant a priori però que a bon segur quedarà ofegada per la Biennal el que serà una llàstima. Però això no sembla ni preocupar ni a la mateixa gent del sant Lluc que per el divendres es llencen a inaugurar una exposició tan important , - i que per tant mereixedora d’una individualització total- , com ho és la del tortosí Jaume Rocamora i la seva mostra “Simbiosi permanent” . Una exposició amb tres àmbits ben determinats com ho son un aserie de grofats en blanc de la sèrie “bustrofèdica anaglífica” , un seguit de llibres d’autor i finalment un seguit d’obres de no color.

Una exposició molt important d’un artista que omple el currículum dels seus darrers anys amb ciutats com New York, Londres , Lió, Cotlliure o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Una exposició doncs d’obligada visita i que mereixeria sens dubte un tracte global ben individualitzat.

Tampoc s’entén que Begemot inauguri el mateix dia i quasi a la mateixa hora. Després de tant silenci és de molt poc professionals inaugurar en la coincidència , fet que és difícil d’entendre si no és per evitar solapar-se amb la inauguració del mateix Joan Poch a la “AB” de Granollers, una coincidència demostrativa , per part de tots ,  d’una manca de professionalitat evident. No per córrer molt s’arriba abans.

Segons sembla, - i dic segons, ja que no he rebut notificació de cap tipus per part de la galeria i per tant he de parlar en hipòtesi -, en aquesta ocasió es presentarà la carpeta “M.” realitzada a partir dels treballs de Joan Poch al voltant d’Asterió i el mite del minotaure relligades amb poemes d’Emilía Illamola i textos de Joan Carles González Pujalte. Una presentació que vindrà arrodonida amb l’exposició de l’obra de Poch que ha servit de suport gràfic al conjunt.

Una mostra a priori prou interessant , tant per la part literària com per veure l’evolució creativa de Poch , tot esperant que la mateixa vagi per el camí de la reflexió i no per la desfermada disbauxa divergent que ens oferia en la seva darrera mostra a Argentona. Una mostra que també hauria de merèixer una atenció individualitzada i preeminent i que ara viatjarà en el furgó de cua de l’activitat expositiva de la setmana.

I si volem arrodonir la bogeria inaugural, ens trobarem que també el divendres i a la mateixa hora , retorna a l’activitat la galeria argentonina “Art i gent” amb la mostra “Gent” de Jordi Turbau.

Bogeria doncs en aquest cap de setmana . Exposicions a dojo i al mig la figura senyera de la Biennal. No hauria sigut millor pensar una mica i evitar coincidències i donar tracte individualitzat a tan interessants exposicions?

A bon segur , però tot ho sabem: Som uns capgrossos.

MONUMENT A COLOM. NIKE I CHRISTO

No vull ni puc estar sense dir la meva en relació a tot l’embolic que s’ha format en relació a la gegantina samarreta del Barça amb que apareixerà mal girbat i durant un mes l’estàtua barcelonina dedicada a Cristòfol Colom.

Cal començar sens dubte per aplaudir amb tota força a l’equip de publicitaris capaç de dibuixar tan original campanya , que a més a més ha obtingut un èxit un ressò impressionant ocupant planes de diaris , minuts de ràdio i televisió, i fins i tot posts de blogs tan humils com aquest mateix.

Però deixant de costat el fet publicitari , és obvi que l’enrenou creat va per altres cantons confegint una polièdrica figura d’angles dispars , parells i contradictoris. Evidentment emergeix per damunt de tot la figura del Barça i el seu poder omnímode sota el qual es pot aixoplugar tot ja que sempre emergeix per damunt del bé i el mal , amb el silenci aquiescent de tothom. I al seu darrera apareixen totes les visions que es puguin imaginar.

De tot el que he vist i he llegit em quedo amb l’article de Juli Capella a “El Periódico” ( l’aconsello ferventment) que sota el títol de “No tot està en venda” reflexiona en relació a l’espai públic , i per tant propietat de tots , i la publicitat. I hem quedo també amb un concepte que apareix per diferents indrets com ho és la banalització del patrimoni de la ciutat.  Reduir el patrimoni a un simple suport i no al seu obligat paper de protagonista porta a una societat a la substitució de valors i a la misèria interior.

Però potser el més curiós del cas és que fa anys ja va voler ser “vestida” l’estàtua de Colón , però llavors el municipi va denegar el permís.

Corria 1976 quan el reconegut artista Christo, especialista en modificar la visió externa dels més importants edificis ( Pont Neuf de París, edifici del Reichstag ) i d’importants espais naturals , mitjançant la manipulació a través de l’embalatge o de l’ús de diferents elements accesoris que capgirin el concepte primigeni, va pensar en embolicar el monument a Colón. 

El projecte inicial va comportar , com és habitual en l’artista , un seguit d’apunts , esquemes i esborranys , plasmats en obra gràfica per la Polígrafa que van ser exposats a La Joan Prats i a la Trece , en el gener del 77 i que encara es poden trobar en subhastes internacionals i a un preu més que considerable / entre 30 i 40000 dòlars ).

El resultat de la negociació va ser negativa però Christo no va desistir i a l’any 1984 va tornar a la ciutat on intentà de nou dur a terme el projecte tal i com consta en aquest article de “El País “ del juny del 84 , però amb resultats finals negatius. Si els socialistes que manaven llavors van agafar-se la amb paper de fumar , CiU se l'ha agafat ara amb el paper dels diners , que com a partit de dretes que és , és l'únic que l'importa. 

En resum una vergonya per la cultura , una vergonya per Barcelona.

BEGEMOT

Fa uns mesos vaig tenir una petita batussa amb els artistes locals ja que em vaig queixar de manera airada per la seva absència massiva en la inauguració de la galeria Begemot , aquell nou espai expositiu a Mataró que s’acabava d’obrir al carrer Fra Lluis de León. Va ser un post  intens i visceral que va molestar a molts.

No em penedeixo d’haver-lo fet ja que segueixo pensant exactament igual , però en justícia  i reciprocitat he de dir que avui la clatellada els hi ha de caure a ells ( Begemot) amb igual intensitat, per començar la seva carrera expositiva de manera tan desafortunada.

Dic això ja que mitjançant les xarxes socials m’ha arribat la notícia que el proper divendres a les 8 del vespre, Begemot inaugurarà la seva primera exposició individual ( Joan Poch) coincidint justament amb la inauguració de l’exposició al Col·legi d’Aparelladors de l’exposició “Simbiosi permanent” de l’artista tortosí Jaume Rocamora, artista desconegut de molts però de gran qualitat com ho demostra el fet que l’any passat el Museu d’Art Modern de Cotlliure li dedica una important retrospectiva , o que ha exposat a indrets del nivell de l’Institut Cervantes d’Utrech.

Sempre he lamentat les coincidències horàries ja que penso que parlant es podria arribar a unes enteses correctes que individualitzessin els actes i sempre es parla del desconeixement mutu , però no és aquest el cas ja que el protagonista ( Joan Poch) és qui fa la prèvia de les exposicions d’Aparelladors, o sigui que...

I queda clar que cal triar i entre un artista consagrat i una sala honorable per la seva qualitat com ho és la del Col·legi d’Aparelladors, i un artista novell i una sala que s’ha mantingut en aquests quatre mesos de vida  més tancada que no pas oberta , no hi ha dubte. Caldrà anar doncs al Col·legi d’Aparelladors , i si queda temps i ganes , ja ens acostarem per Begemot.

Tot plegat una llàstima i la clau potser està en que les coses cal fer-les més amb el cap que no pas amb el cor. Tant costava programar la inauguració per aquest cap de setmana ( erma de tota activitat) o deixar-la per la següent?.

Un espai d’art situat en una ciutat no pot de cap manera donar-li l’esquena si és que vol sobreviure. No pot quedar-se tancat en la seva torre d’ivori i no estar present en cap de les activitats artístiques que s’han dut a terme en els darrers mesos. Així les possibilitats d’èxit decreixen i es pot acabar essent un element marginal en la vida cultural mataronina , cosa que no desitgem de cap de les maneres.

Vagi dons aquesta amatent clatellada. Un greu error el d’aquesta coincidència amb dos grans perdedors l’art de la ciutat i els protagonistes d’ambdues exposicions.

  

ELS ARTISTES , CULPABLES? ( II )

Fèiem esment en el post anterior al que jo entenc una certa displicència dels artistes mataronins envers l’entorn en el que es troben, i posàvem com exemple la participació en esdeveniments col·lectius com el sant Pere més Alt o la Biennal Torres García. Però crec que aquesta displicència crec que va més enllà i es reflecteix en el còmput general de l’activitat artística.

És frase feta que a la nostre ciutat , trepitges una rajola i en surten  uns quants artistes . Veure el llistat de participants en el sant Lluc  i tenint en compte que una xifra si més no parella passen de la col·lectiva , ens dona una xifra esgarrifosa de creadors , el que no vol dir artistes.

Amb tant alt nombre de membres “del món de l’art” fàcil i lògic seria pensar que les activitats artístiques que es programen a la ciutat haurien de tenir una resposta massiva . Que fets com les inauguracions , per posar un exemple, estarien curulles d’artistes que en mesclar-se amb els afeccionats convertirien a les mateixes en veritables esdeveniments socials, i per tant crearien un ressò  mediàtic que multiplicaria l’efecte , però la realitat ens parla justament de tot el contrari. Inauguracions amb quatre gats , amb organització, amics de l’artista i quatre art ferits com únics protagonistes i podent comptar-se amb els dits de la ma els companys de professió . Uns companys que per a més inri , no tindran ni tan sols la delicadesa de visitar-la a posteriori.

No sé si la crisi ha accentuat encara més l’ individualisme quasi salvatge del món de l’art mataroní , però penso que hom hauria de reflexionar per canviar la dinàmica doncs si no, anem encara més vers la marginalitat cultural.

Altres activitats artístiques ho ha entès molt bé això , fins i tot aquelles en les que l’individualisme i el divisme és superior al dels pintors i plàstics en general. Que el cinema està en crisi i l’espanyol encara més?, doncs muntem uns premis Goya espectaculars, als que no hi faltarà ningú , amb un efecte multiplicador tal  que és més que probable una resposta molt positiva del públic per visionar els films guanyadors.

Que el teatre està en crisi?. Doncs organitzem una gran festa d’inici de temporada amb la presència de tothom i cada estrena es converteix en una veritable confluència de tot el món del teatre recolzant als artistes i al seu treball.

Però amb l’art  no, i a Mataró encara menys . Aquells que ja tenim un bon grapat d’anys enyorem aquelles inauguracions de Tertre , L’Abast , la Caixa Laietana , curulles de gent i creant el brou de cultiu per a l’afeccionat en particular i el públic en general que se sentia convidat a una festa compartida amb els protagonistes.

Està demostrat que davant dos restaurants desconeguts , un ple a vesar i un altre de mig buit , el més probable que ens acabem de decidir per el que està ple. La raó, la falsa reflexió de fer paral·lelisme públic/qualitat.

En uns moments de crisi absoluta com els actuals és obvi que cal l’esforç individual, que en l’artístic tindrà per traducció una millora de qualitat de l’obra. Però és imprescindible alhora , realitzar un esforça col·lectiu de participació. Un esforç que els creadors mataronins haurien de tenir molt present.

Ben aviat , el proper dijous, Begemot , la recent nascuda galeria d’art,  fa la presentació pública de la seva activitat , - després d’una inauguració de caire més privat -, i ho fa amb un acte cultural prou important com ho és un concert de piano a càrrec de la pianista japonesa Yoko Suzuki.

Un acte com aquest hauria de comptar amb una presència massiva dels artistes locals fent costat a aquells que , agosarats o quasi bojos, han cregut que Mataró és un bon indret per muntar-hi una galeria d’art. Una presència de recolzament , de donar les gràcies per obrir aquesta finestra que tant positiva pot ser per l’art i els artistes. Però hi seran?.

Avui encapçalo el post amb un interrogant en la culpabilitat dels artistes. M’agradaria que d’aquí una setmana la resposta a la pregunta fos absolutament negativa. Però essent del tot sincer en tinc molts, però que molts dubtes.

(L'obra que encapçala el post és de Cristobal Toral )