Aquets dies estic endreçant papers i llençat coses que ja no serveixen.
Entre l’antiga paperassa vaig trobar aquest article que es publicà al Mataró
Report al Febrer de 1999. Es a dir ja fa vint-i sis anys. M’ha agradat recordar
aquell somni i per això el reprodueixo ara i aquí, just a la vigília de Santes,
a veiam si fan el miracle.
PUNT I RATLLA. MATARÓ REPORT . FEBRER DE 1999
En Pau i la Viver havien decidit passar aquell dia a Mataró.
Artferits, havien llegit el molt i el bo que els mitjans informatius deien
d’aquella ciutat que en pocs anys havia esdevingut centre de referència en el
món de l’art. A més, la poca distància de Barcelona, feia la visita encara més
fàcil.
Després d’admirar la gegantina Laia que els donava la
benvinguda i dirigir-se al centre de la ciutat, caminaren Riera amunt i tot
deixant de costat la sala de la Caixa Laietana dedicada a mostres de caire
social, es dirigiren a l’Ajuntament on van rebre un ample i explicatiu dossier
del munt de possibilitats culturals i artístiques de la ciutat.
Tot passant per sota l’edifici, entraren a la plaça on
divisaren Can Palauet. Era aquest un centre dedicat especialment a mostres
provinents d’estaments oficials i de les més importants fundacions privades
però que no obviava un parell de mostres localistes de producció pròpia. Ara ,
aprofitant l’èxit aconseguit pel taller de Gravat Rafael Estrany a la fira Estampa de Madrid, presentaven una excel·lent col·lecció de
gravats antics provinents de la Calcografia nacional i les obres premiades en
el darrer concurs estatal.
La llum del dia donava brillantor a les llambordes de la
plaça quan la travessaren, tot gaudint de l’escultura Mataró de l’artista local
M. Cuachs, per anar al renovat Museu Local. Una necessària ampliació havia
permès presentar adequadament les seves peces entre les que destacaven la
col·lecció de gravats de Goya, un parell de dibuixos primerencs de Dalí, una petita mostra de pintura d’entre segles
XIX i XX, i la valuosa col·lecció de
pintures sobre taula. El bon nombre de peces
de restes de l’antigor, s’havien desplaçat a les noves dependències de
Torre Llauder, que caldria visitar en el camí de tornada. La seva sala
d’exposicions es dedicava a mostres de qualitat amb una especial tendència en
els artistes propers.
EL Carreró va portar-los flaires de vells temps quan el
travessaren per endinsar-se en el nucli antic. Amb el fons del soroll animat
del mercat casolà de la plaça Gran, Santa María els esperava radiant, especialment
la capella dels Dolors, que havia aconseguit finalment rebre l’atenció que
mereixia. Restaurada i correctament
il·luminada, el treball de Viladomat esdevenia en la joia del barroc que sempre
havia estat. Una ullada al Museu Arxiu arrodonia la visita.
Mentre dinaven donaren un cop d’ull a cèntims una acurada revista cultural local
tot comentant el que encara els quedava per visitar. L’Ateneu era allà mateix. Les
magnífiques instal·lacions acollien mostres diverses. Si feia poc era una
mostra d’art americà dels setanta la que havia provocat cues, ara era una
important exposició sobre el surrealisme la que omplia la primera planta. I el
mateix s’esdevenia a la segona, amb una mostra sobre l’escola de Mataró, l’única
escola amb nom propi i que mai havà existit tal i com explicava l’acurat catàleg.
D’allà a la presó hi havia tan sols dues passes: L’antic edifica
havia estat convertit en un Museu d’Art amb una dedicació especial a les tendències
més actuals, alhora que disposava d’informació informatitzada dels artistes de
Mataró i comarca. Juntament amb un fons important presentava aquells dies un
seguit d’experiències en forma d’instal·lacions entre els signes cabalístics actuals
i els medievals.
La fundació germans Arenas, carrer d’Argentona enllà, oferia
un complert recorregut per l’art produït a Mataró en el segle XX. L’evolució del paisatge i la figura, l’arribada
de les noves tendències, la figuració i l’abstracció...Les característiques
de la ciutat i el nombre dels seus artistes permetia extrapolar i veure l’evolució
de l’art en el país i el segle. La mostra d’un artista local reconegut en la
sala d’exposicions temporals encara ho
feia més palès.
Ara sols quedava anar a la Casa Coll i Regàs per veure el centre d’estudis Puig I Cadafalch i acabar donant un
tomb per algunes de les galeries
comercials que s’havien muntat al voltant d’aquest ambient, digué en Pau en
anar a travessar el carrer quan una
botzina intensa martiritzà les seves oïdes.
El so va despertar-lo. El rellotge marcava tres quarts de
set. A la ràdio sonava “Que hay de malo en perseguir un sueño”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada