TANCA LA NAU MINGUELL

Avui el capgròs.com encapçala el seu diari digital amb la noticia del tancament per fallida de la Nau Minguell. El gran projecte del darrer govern socialista que havia de ser l’hòstia com a cluster d’artistes i emprenedors del món audiovisual tanca tan sols dos anys i mig d’ençà la seva inauguració ( juny de 2010 ) dons sols mantenia un llogater i tenia als altells a la gent del Llimoner i del Sant Lluc , aixoplugats allà per apaivagar les queixes del món artístic ja que la Nau Minguell havia de ser centre de creació per els artistes plàstics , en contraposició de Can Xalant, però va ser derivada cap el camí de l’audiovisual en raó de les subvencions oficials per un costat , però també en el desig de qui manava a l’IMPEM ( Alícia Romero ) que trobava més fashion el món audiovisual que no pas el plàstic que en ple segle XXI , semblava per alguns , absolutament demodée.

La nau Minguell és el gran projecte fracàs del govern Baron. Ho és juntament amb un altre projecte , el de les Tres Roques , del que no es parla ja que va fent la viu viu, però a les antípodes del projecte formatiu que l’havia de convertir en la Casa Elizalde de Mataró, i l’ha deixat en un humil Centre Cívic de Barri, amb la informàtica , la fotografia i la cuina , com únics elements amb resposta . I tot això amb una bona tasca de l’actual responsable que intenta refer el desgavell absolut de l’etapa Chaves.

Avui a bon segur molts parlaran malament de la Nau Minguell. Un avui , simplement riu, ja que s’ha acomplert fil per randa tot el que va predir en els seus escrits. I si com a mostra val un botó, us recomano enllaceu amb aquest link, amb el post que publicava aquí mateix el dia 24 de gener del 2010 , és dir, fa quasi tres anys , dia per dia , i mig any abans d’inaugurar-se, en motiu d’una airada picabaralla que vaig tenir amb Alícia Romero que va presentar el projecte definitiu.

Ara es diu que l’Ajuntament negocia amb un estament supramunicipal  (Consell Comarcal ?) per que s’ubiqui en la Nau; però si no s’arriba a un acord , no estaria de més retomar la idea primigènia de la nau que no era altre que un espai de creació per els artistes plàstics. A fi de comptes simplement seria fer justícia , encara que uns quants anys més tard. 

CAXAFÒRUM

Algun dia amb tota calma haurem de comentar el desastre que ha significat per a la cultura , tot el desgavell de les caixes d’estalvi en el que pertoca a la seva obra social i a la seva vessant expositiva.

A Mataró , per exemple, ha significat la desaparició de la sala d’exposicions de la Pça Sta Anna i ha deixat en precari els espais de l’Ateneu , orfes de responsable que conegui el tema ja que el cap més alt de l’staff  res té a veure amb l’obra cultural, el que fa pensar en un futur més que negre per aquells magnífics espais.

Mirant més enllà, el degoteig de tristes noticies és constant i afecta per igual a Catalunya i tot l’estat espanyol. I dic tristes noticies , quan en realitat hauria de parlar de veritable catàstrofe cultural.

Per arrodonir-ho tot , arriba la notícia que Caixafòrum , el centre cultural de la Caixa de Pensions , tot remodelant les seves tarifes per els diversos esdeveniments que presenta , ha decidit cobrar entrada (4 Euros ) a les exposicions que celebri en els seves seus centres de Madrid i Barcelona a partir de maig , amb l’excepció dels clients de l’entitat que mantindran l’entrada gratuïta.

Una mala notícia sens dubte que ens retrotrau a una quinzena d’anys quan el centre Cultural de la caixa estava al Palau Macaya ( de Puig i Cadafalch ) , al Passeig de Sant Joan i es feia pagar entrada. Aquesta es va eliminar degut a que la competència ( Caixa Catalunya )  de la mà de Giralt Miracle va decidir obrir gratuïtament les seves activitats expositives a La Pedrera i va obligar en conseqüència a la caixa a afegir-se al carro de la gratuïtat. 

Ara , esmorteïda la Pedrera i la Caixa Catalunya , la Caixa de Pensions retorna  a allò que sempre li ha agradat , cobrar per a tot, incloent el bon dia que tant poques vegades desgranen els seus empleats.

NOVA TEMPORADA

Com dèiem en el post d’ahir, enguany l’IMAC per primera vegada a tingut a bé presentar el programa expositiu de la temporada. Una programació que com igualment ja varem comentar , és millor que les anteriors , no pel nivell general de la mateixa i sí per l’eclecticisme i la varietat estilística que com sempre hem cregut i defensat, ha de ser , al costat de la màxima qualitat possible , els paràmetres en que s’ha de moure la programació d’una ciutat tan mancada de capacitat expositiva, com ho és Mataró.

Una programació esdevinguda un xic poti-poti degut a que les obres de Can Serra obliguen a traslladar les exposicions allà previstes a altres espais de la ciutat. Així la programació prevista és:

CAN PALAUET:

“CAPS.A.” , la literatura i l’art .Mataró 1982 -1985 . Del 25 de setembre al 28 de Novembre.
L’Art en el pessebre mataroní . ( 19 desembre – 9 gener ).
“Construccions líriques. Man Ray i Leandre Cristòfol (21 de gener a 20 de març de 2011 )
Novellas ( 1950-2009). Del 31 de març al 29 de maig de 2011.

Exposicions que deixant de costat la de la del pessebre , per les obligacions abans comentades, conformen un conjunt teòricament prou vàlid , però que cal diferenciar.
Magnífica es preveu la de Man Ray i Cristòfol que ve de la mà de la Generalitat i per tant serà a l’estil de les de Chillida o Tàpies d’altres anys. Vàlida la de CAPS.A. pel que s’entén en el sentit de recuperar un temps històric a Mataró, el que estic convençut tindrà el seu interès i que a un personalment li portarà molts records , però que crec no es mereix ni un Can Palauet ni el temps de durada . Una exposició que alhora obliga ja a l'IMAC a preparar altres mostres en referència a altres fets i moviments que succeïren també en aquesta època a Mataró i amb més transcendència, com podria ser els casos de “Tertre” , l’escola de Mataró ( Alcoy, Rovira , Jordà , Novellas i Perecoll )o l’estudi de Can Mañé amb tot el que comportà. Però tots sabem qui mana a l’IMAC i quin és el seu cercle més proper.

Finalment l’exposició de Novellas serà , si es mantén l’ideari previ, una veritable bufetada a la seva memòria ja que la seva realització “cremarà” per uns quants anys la possibilitat d’una antològica ( el que precisa i es mereix ) i comportarà , amb el pas del temps més proper , l’oblit de l’artista.
Si algú d’aquells que tindrà mà en aquesta mostra vol demostrar la seva estimació per l’artista , que pari aquesta aberració.

CA L’ARENAS

Es manté la mostra anyal al voltant de la destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil.( planta 1)

La sala menjador seguirà amb obres dels germans Arenas ,a la sal 2 es mantenen les paridetes de Can Xalant i a la minúscula sala 1 podrem trobarnos amb Pere Fradera ( 1 d’octubre 12 de sembre ). Carlos Soriano ( 17 de desembre 3 d’abril de 2011 ), Marta Duran ( 8 d’abril a 3 de juliol) i Jordi Cuyàs ( 8 de juliol al 25 de setmbre).

Eleccions correctes en el cas de Fradera i Soriano i molt discutibles en els altres casos. Marta Duran esta col•locada amb calçador , com a complement de la seva mostra a Can Serra, i en el cas de Cuyàs ,- sense discutir la seva vàlua -, sí que es pot discutir la seva omnipresència. Dissenyador habitual ( triat a dit ) de l’IMAC, fa poc va disposar d’una individual a Can palauet , enguany gaudeix de la col•lectiva CAPS.A. de la que és un dels tres protagonistes , i ara de nou a Ca l’Arenas. Potser un grà massa , i exemple paradigmàtic de l’ètica i l’estètica i del tràfic d’influences. Sense discutir la seva qualitat , que és evident , potser un gra massa.

CAN SERRA

Marta Duran. 3 Dècades , una obsessió ( 1981-2011) Retrospectiva en motiu dels seus trenta anys de vida artística ( abril – juny de 2011)
“Carnicer i l’hiperrealisme “ Mostra antològica en motiu de la donació d’obra seva al Museu de Mataró.

Dues exposicions que cal valorar ja que ambdues obren un camí important. En el cas de Marta Duran , el del justificat reconeixement de la memòria. Una justa memòria que hauria de ser habitual i no com ara inexistent. Després d’aquesta cal repetit memòria i emoció amb el bon grapat d’autors que arriben a aquesta envejable data d’anys d’activitat artística.

En el cas de Carnicer , es demostra com si dones unesobres al Museu et monten una exposició sense raó ni causa. Carniicer va néixer a Mataró a 1921 i va morir a Barcelona a 1998. A Mataró hi va viure ben pocs anys i no va tenir cap mena de relació artística i ni tan sols hi exposà. El seu curriculum es limita a un seguit d’exposicions a Mayte Muñoz, galeria comercial de pagament del carrer Mallorca , molt demandada per afeccionats amb diners suficients per pagar el lloguer , ja que la parella de la mestressa ( Mayte Muñoz ) era Fernando Gutiérrez , peculiar crític de La Vanguardia que tenia comprada la pàgina d’art i la venia a trossets a les galeries , sempre amb encesos elogis, que s’accentuaven ( davant la riota generalitzada ) pels expositors de la galeria.

Una obra la de Carnicer , formal però sense res de l’altra mon , que mereixerà honors , mentre que es fa despreci de tants d’altres artistes més propers i valuosos.

ESPAI “f ”

Mante el seu paper de calaix de sastre.

Raül Roncero, el valor del simbols, de demà 24 de setembre fins l’1 de Novembre.

Bolets del Maresme ( 6 al 14 de Novembre)

Taller de Gravat ( 26 de Novembre al 6 de febrer)

Zona Intrusa 4 ( 18 de febrer a l’1 de maig )

10 mostra d’Art Jove (7 de maig a 3 de juliol )

Tres mostres absolutament inútils i intranscendents , tot esperant la sempre magnífica mostra que presenta la gent del taller de Gravat ( Mai entendrà l’IMAC les joies de que disposa amb Pilar Lloret i Jordi Rosés ) , mentre riem amb les experiències d’aquest friki simpaticot que n’és Raül Roncero , amb una mostra en la segons sembla hi tinc un petit paper ( em podries haver convidat a la inauguració que fins i tot podríem haver montat una perfo )

MUSEU BASSAT. NAU GAUDÍ

Inauguració l’11 de Novembre amb una mostra de 79 obres realitzades per 23 artistes , entre el 1940 i el 1969 ) amb noms tan importants com Miró, Picasso, Torres García, Ràfols Casamada , Cuixart , Tàpies...

Una programació prou atractiva , - i molt més en comparança amb la d’anteriors temporades -, que esperem i desitgem de tot cor sigui la darrera de l’actual equip de l’IMAC, en el desig de que les properes eleccions ens portin millors noms per a la cultura . Encara que dona la casualitat que cadascú dels que prenen despatx a beneficència fan bo al seu predecessor , que vist el nivell, és un fet del tot preocupant

NAU MINGUELL. " SOM ARTISTES, NO GILIPOLLES "

Avui , jornada de portes obertes dedicada als artistes plàstics. Una trentena d’assistents entre els que em trobo malgrat no haver estat convidat, tot i ser-ne el promotor. La raó una errada de direcció electrònica. El partit (PSC) la té correcte per convidar-me a la Romeria del Rocío però malament per convidar-me a Can Minguell ( visca l’organització tecnològica – administrativa)

Resto estorat de la magnificència de les instal•lacions . Un espai magnífic , molt ben dotat i realitzat amb les idees ben clares per a ser aprofitat , i òbviament entre aquestes idees no hi ha espai per els plàstics.

Can Minguell és per la gent de l’audiovisual ( en el cas artístic podríem dir un Can Xalant 2 , molt millor equipat ) però sense cap mena de funcionalitat per a la creació artística , fora de poder ser emprada com a “clients” per a la realització de weebs, promocions , etc.

Per tant , repetint la felicitació, vagi el prec de no emprar en va el nom dels artistes . La cessió d’uns espais a les golfes, a la gent del Sant Lluc i del Dimarts del Llimoner , no és una concessió a la creativitat , que allà no hi serà, és una manera de tapar la vergonya que ha de tenir la gent del govern del nou engany ( .. i van ) envers la gent de la plàstica i la possibilitat de disposar d’uns espais assequibles per a la seva creació.

Treguin el rètol de l’entrada amb l’eufemisme d’indústries artístiques i deixin en pau als artistes als que tantes vegades maltracteu, tot recordant que els hi seguiu devent uns espais de treball. És a dir , ni més ni menys com els que atorgueu a les associacions andaluses per que puguin assajar les seves patriòtiques danses.

I per damunt de tot no en feu bandera a les properes eleccions , que com molt bé deia avui en Ricard Jordà,, “Som artistes , no gilipolles”.

La imatge de la primera part del post , correspon al flyer de l’exposició CAPS.A. amb la impossible data del divendres 25 de setembre. Error o joc conceptual?

Post escrit amb la música de fons de Billy Joel ( The Stranger” )

ACTIVITAT

Comença juliol, i mentre que per arreu la cloenda de temporada ja és fa avinent i les exposicions col•lectives i els “saldos i oportunitats” dominen, en l’entorn artístic de la nostra ciutat l’activitat és plena i a més a més, - el que és del tot sorprenent- , amb un nivell que ja voldríem per a mesos de plena activitat.

Així per exemple demà dijous ens trobem amb dues interessants exposicions: La de Marta Duran ( “Aventura Cromàtica” ) que presenta al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ( Can Caralt ) una vintena d’obres que tenen al jardí i a la botànica com a protagonsites , en aquesta lluita que manté l’autora per endinsar-se per camins més abstractius i abandonar en part l’anècdota figurativa / realista que ha marcat la seva carrera.

Una exposició que es preveu molt interessant i que tindrà l’afegitó de la presentació del llibre que documentar aquest nou camí evolutiu d’aquesta creadora. ( Inauguració dijous a les 19.30hores ).

L’altra exposició és la que a la mateixa hora presenta a l’Espai Capgròs el mataroní Ivanjot , signatura artística de l’Ivan Jordà , que arrodoneix la seva presència a la seva ciutat , ampliant en la vessant de mida superior el seu concepte artístic que de ja fa un parell de setmanes va tenir ocasió de presentar tot inaugurant les exposicions de l’espai Gal-Art ( Rda O’Donnell).

Amb la figuració per bandera , el dibuix com a fonament i el col•lage com investigació, Ivan Jordà segueix el seu caminar en aquest viatge experimental en el que intenta diseccionar l’home , o millor dit les sensacions internes de l’home en especial en el seu àmbit de relacions , en la recerca d’un consens o provocació, segons s’escaigui.
Amb el seu intens realisme , però a la vegada amb una mirada més simbolista , onírica o surreal, Ivanjot aposta per llençar els seus dards en espera de rebre resposta d’aquells espectadors Interessats ( Espai capgrós, durant tot el mes de juliol).

Divendres comencem amb inauguració al matí ( hora d’artistes ) de la Nau Minguell. N’he parlat tant que ja no vull dir res més , que no és qüestió de fer-se mala sang. Divendres activitats de caire industrial i dissabte un parell de tonterietes per distreure al personal mentre segons sembla hi ha jornada de portes obertes.

Com que un , - com és de tots sabut -, rep convidades oficials per anar a Romeries del Rocío i patotxades semblants , però està tatxat en els llitats oficials per actes culturals ( el cert és que , Alícia i Pilar , aquesta vegada no esperava l’oblit ), poc puc parlar dels actes que hi haurà ja que a més a més seguint el que sembla costum a la Casa Gran ( recordem cas homenatge a Rovira Brull ) la publicitació de l’acte és absolutament penosa.

Sigui com sigui , un manté l’esperança de que la capacitat de l’Alícia i la Pilar faran d’aquest híbrid , nascut amb fòrceps, pàl•lid, malaltís encara que se’l vulgui vestir de vint-i-un botons i amb roba de les millors marques, un espai generador de capacitat creativa artística.

I per començar cal que s'esmeni el vídeo promocional que justament és el que ens acaba per donar la raó a tot allò del que ens hem anat queixant en el decurs del darrer any. En el vídeo no apareix , ni s'insinua , ni surt per enlloc, la vesant de l'apartat creatiu artístic, el que demostra que les darreres gestions d'apropament amb diverses col·lectivitats artístiques no corresponen en res a un desig , a un convenciment , a una realitat de que l'art tingui un paper en la Nau Minguell i s'acosten més a un afany de rentar-se la cara , d'excusa , de fugir d'estudi, que son del tot inacceptables i que deixen en molt mal lloc a les persones responsables de tal malifeta .

El divendres segueix , a dos quarts de vuit i amb presentació del que això escriu , amb el retorn a l’activitat expositiva després de més de deu anys d’absència de la Mònica Vilert, tot presentant la mostra “Paisatge” a la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació mataronina.

No cal ni dir que us recomanen de manera enèrgica la visita a aquesta exposició que ens retroba amb aquesta important i excel•lent creadora , després d’una llarga absència. Ara , tanca el seu parèntesi amb una mostra que recupera del tot les seves essències, depurant la seva concepció plàstica fins uns límits extrems en els que la seva personalitat artística assoleix aquells nivells que en la seva joventut , i amb poc més de vint anys en les sevs espatlles, la convertia en una gran alternativa en el camp dels novíssims.

Ara , madura en el personal i en l’artístic , al seva obra omple d’emocions internes la mirada atenta de qualsevol espectador sensible que s’hi acosti , en una exposició d’obligada visita i imperdonable oblit.

El mateix divendres i en el transcorre de les hores del capvespre s’inaugura a Argentona el cafè “Art i gent” ( Pau Claris 11 , ben a prop “dels metges “ , l’ambulatori local ) , un espai que de la mà del dibuixant Kim Queralt pretén recuperar els vells llocs d’encontre de l’art , l’oci i la tertúlia. Ho fa tot presentant una ampla col•lectiva d’uns vint-i-cinc artistes locals que han de servir de prèvia a una rotació expositiva que pot convertir l’indret en un bon lloc per a la xerrada i el gaudi plàstic.
Vagi dons la nostra felicitació i el desig de sort i èxits a aquest emprenedor artista que és en Kim Queralt.

I és dissabte quan Montse Riera arrodoneix el seguit d’inauguracions amb una mostra dels seus paisatges a la sala del Sant Lluc al Casal Aliança, omplint del tot un cap de setmana tan curull d’activitats que més sembla que parlem de la febre que cada any esclata a la tardor, tot inaugurant temporada , que no pas d’ara , al mes de juliol, quan la calor sembla adormir-ho tot en espera d’unes vacances que qui més qui menys , espera ja amb candeletes.

PS.- Hi ha coses que sempre seran incomprensibles per a mi. Qui més qui menys sap de l’existència d’una Agenda Cultural oficial de l’IMAC. Una agenda moltes vegades poc útil ja que obliga que a dia 9 del mes anterior , hom qui vulgui anunciar un acte ha d’haver-lo presentat al corresponent negociat de cultura. Una obligada prèvia de temps que és contradictòria del tot amb el sentit d’actualitat necessària en una agenda.

Així, son diversos els actes que no apareixen a la mateixa , però el que és pitjor, en son també alguns els que per raons desconegudes , cauen de la mateixa.
Aquets mes per exemple , i malgrat haver enviat la notificació en el dia 3 , és a dir molt abans de la data límit , la gent del sant Lluc s’ha trobat amb la desagradable sorpresa de que l’exposició de Mònica Vilert , en la que tanta il•lusió hi ha dipositat per el que significa de recuperació d’artista de tant alta qualitat , s’ha “caigut” de l’agenda sense cap mena de raó.

Oblit o mala intenció?. En condicions “normals” hauríem de parlar de “lamentable oblit” , del diable que sempre existeix en aquestes explicacions , o de... Però que voleu que us digui. Coneixent el cas , els protagonistes , la història , un no es creu de cap manera la possible hipòtesi de l’oblit casual.

És per això, i encara que estem convençuts que com sempre no hi haurà resposta , instem a l’IMAC a que expliqui de manera ben clara el cas , tot deixant remarcat que existeix document que determina l’enviament de la convocatòria i que casualment l’agenda sí recull la resta d’activitats programades per l’Associació.

És per això que tot esperant la corresponent resposta , ens mantenim en la nostra crida diària.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

Tot, i estar bocabadats i esmaperduts en saber que aquest dimarts Penedès i Merino han anat a parlar amb la gent de Gal-Art , ( tal i com ja us deiem en el darrer post) , fet del que ens congratulem.

Ara sols els hi manca acostar-se a l’Espai Capgròs o a la sala del Col•legia d’Aparelladors que portant de fa anys una activitat expositiva prou important mai han merescut ni l’atenció ni la visita de tan egregis personatges.

Els esperem

BONES NOTÍCIES

Encara que per el país avui no és pas un bon dia amb la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya , i tot el que comporta , en el que pertoca a l’art de Mataró avui segueix el ritme positiu que començava el passat cap de setmana. Un grapat de Bones Notícies ens pemeten enlairar l’ànim i pensar en un futur més positiu que no pas la realitat d’avui.
No deixa de ser curiós que quan s’acosta la fi de la temporada , si és que no hi estem ja , de cop i volta es van succeint els fets i l’horitzó de futur sembla molt més brillant.

Avui per exemple s’ha constituït el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, és a dir del Museu Bassat. S’ha realitzat aquest matí a la sala dels Lleons i té una clara transcendència ja que és l’oficialització veritable del mateix que permet establir, com ja s’ha fet , un Consell general, un comitè executiu, anomenar director del Consorci i establir els corresponents pressupostos i pla d’actuacions per aquesta temporada.

El signat avui , a més de la importància jurídica i funcional, porta el bon senyal d’un equilibri entre Ajuntament i Bassat , però marcant un clar avantatge del camp artístic. Per l’Ajuntament estan Baron I Penedès com a polítics. El primer ha fet l’impossible per portar el Basast , el segon quasi el contrari , però justament ara es troba en el seu moment de màxima debilitat després de les greus ensopegades artístiques amb el Sant Pere més Alt i l’homenatge a Rovira Brull. Els pals li cauen de per arreu i ara toca ser condescendent.

A ells acompanyen Rosa Codina-Esteva i Perecoll , juntament amb el buròcrata de torn com ho és el cap d’àrea Josep Serrano, que no acaba d’entendre del tot el tema cultural com és va veure en el cas Tres Roques del que n’és un dels màxims responsables.
Per la part Bassat , es troba el mateix Lluís com a cap visible de la família amb les seves filles Yolanda i Anna, acompanyat de Núria Poch ,- que ha estat anomenada directora del Museu -, i de la sempre fidel Carme Orellana .
Un conjunt equilibrat amb una veu potent , la de Núria Poch , que permet albirar les millors notícies per aquest projecte.

Un projecte que retarda al setembre la seva primera exposició, cosa que em sembla magnífic , si no existien del tot les garanties de l’èxit i que ocuparà de moment la Nau Gaudí , tot esperant que amb un millor rendiment del que es preveu amb aquests plafons auto- il•luminats , que maleeixen tots els artistes , sense que pugui haver trobat cap defensor.
Sigui com sigui , una bona notícia que celebrem amb goig.

Com igualment ho fem amb el conveni establert entre el Sant Lluc i la Caixa Laietana al voltant de la Biennal Torres García. L’entitat , que ja havia col•laborat en les anterior edicions de la Biennal tant amb la cessió de l’espai expositiu com amb altres elements logístics , ara certifica públicament el seu recolzament amb l’aportació de 25000 euros que sens dubte donen ampla tranquil•litat a l’organització en uns moments tan difícils per a trobar sponsors que permetin que aquesta biennal, ja del tot arrelada a la ciutat , pugui mantenir el seu nivell i fins i tot augmentar-lo.

I que dir de la Nau Minguell que s’inaugura divendres. De dir potser moltes coses , i d’elles principalment que no s’ha respectat en res el projecte de recolzament de les arts plàstiques , i que les gestions a darrera hora potser han servit per rentar la cara a algú, però que deixen ben clar que el plantejament ha estat falsejat del tot amb una direccionalitat total vers l’aspecte industrial i el menysteniment envers l’apartat creatiu. I a la realitat ens remetem.

No he estat convidat als actes inaugurals, però no fa falta ja que no hi penso assistir-hi. En les darrers setmanes he mantingut converses personals i telefòniques amb Alícia Romero i Pilar González , a fi de comptes les responsables de tot això. Crec que he estat molt sincer i el cert és que alguna de les meves opinions ha estat escoltada , però amb les dues va quedar clar el compromís de que hi hauria abans de res, una jornada de portes obertes per a la gent de l’art , a la que s’explicaria el projecte , es presentarien opcions possibles d’ús , tarifes i es crearia el caldo de cultiu necessari per convertir a Can Minguell com un punt de creació artística.

Veig que ha passat el temps , la convocatòria no s’ha realitzat , i l’única participació dels artistes estarà en un conveni arreglat ( i del tot injust i discriminatori per a la resta d’artistes) amb la gent del Sant Lluc i del Llimoner , que disposaran d’uns avantatjosos espais d’us més associatiu que no pas creatiu.

Amb tot això queda clar , que en el que pertoca a l’apartat creatiu de can Minguell , la cosa queda coixa i s’han acomplert les nostres més negres perspectives. Certament queda temps per a rectificar abans de començar l’ús pròpiament dit , allà el setembre. Però el que no em queda gens clar és l’existència de voluntat política , per bones siguin les paraules que en aquestes setmanes m’han regalat a les orelles.

I per acabar , estic en condicions de dir que segons sembla els que manen a l’IMAC estan tan tocats al respecte de la plàstica que fins i tot tenen compromesa una reunió un dia d’aquestos ( potser aquest mateix dimarts ) amb algun nouvingut al camp artístic / galerístic mataroní, i a més , amb desplaçament a domicili.

No dubtin que ens alegraríem , i molt, de que fos veritat, cosa que encara dubtem . Seria senyal de que les coses mica en mica es normalitzen i potser , si algun dia ens expliquen de forma oficial el tema del fons d’art ( cosa que ni Baron ni Penedès ha fet mai ) , fins i tot deixaríem en suspens la nostra crida diària. Però com que de moment no hi ha cap raó, nosaltres seguim....

PENEDÈS, DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC