MÔNICA VILERT: SEQÜÈNCIA CONTINUADA

 

Mònica Vilert va reiniciar la seva vida expositiva fa més de catorze anys amb la brillant exposició de títol “Paisatges” a la sala d’Aparelladors. Des d’aquell moment  hem pogut anar gaudint del seu magnífic fer  amb presències esporàdiques, dominades pel seu èxit en la Biennal Torres García que ens va fer explotar de joia al seus seguidors.

I cal dir-ho amb tota claredat. Un és absolut seguidor del seu bon fer, com queda be clar que a casa, amb més de 500 obres , sols dues han estat adquirides. Una és un gravat de Guinovart que vaig adquirir per fer un favor a un amic que ho precisava, i l’altre és una peça de Vilert, amb la que m’obsequià la meva dona  quan vaig complir 40 anys , i d’això en quatre dies en farà 33  .  Dit d’altre manera, qui em coneixia i em coneix millor, va pensar que res millor que una obra de Vilert per celebrar tan mítica xifra.

Conec el treball de Vilert, des dels seus començaments amb Rovira Brull, i els seus jocs d’ous. Resto admirat, penso que per a sempre, amb la seva exposició “amb els 6 sentits” a Tertre i la Caixa Laietana i així podem seguir fins avui mateix, on una nova artista, amb arrels profundes ,segueix enamorant-me amb el seu fer plàstic que crec és fruit d’un llenguatge íntimament visual que és humanament potent i plàsticament transcendent.

Potser qui no la conegui tant, pot observar una excés de presències amb el seguit d’exposicions que ha realitzat darrerament, a Llavaneres i a la Destil·leria, o per qui no la conegui prou, pot pensar en una repetició física i mental de la seva plàstica. Però encara que un cregui que potser està exigint-se massa en el seu minimalisme molt difícil d’entendre i copsar a primer vol, l’enorme força interior que explicita en cada peça fan dels seus treballs un conjunt d’elements viscuts i compartits que sadollen a qui la coneix i sedueixen a qui no en sap res d’ella.

En aquesta ocasió ens explicita la pròpia autora en l’escrit del catàleg que “Seqüència continuada és un conjunt d’obres que juntes podrien crear-ne una de sola o, de cadascuna d’elles, en podríem obtenir d’altres.

Esdevé, alhora, la repetició d’elements i per tant, una continuïtat. Son ritme, moviments, canvis, igual que el paisatge que passa a tota velocitat.

Pocs colors. Els tons de blanc i gris representats també per altres materials com el guix, la tela i la cera. Elements justos, controlats i mesurats per poder dir molt i ser el que son”.

I un, està d’acord amb ella. I just ahir quan llegia l’article de Pablo Allepuz en la presentació de l’opuscle de mà de l’exposició retrospectiva d’Antoni Tàpies, en el que diu: “...el fet de concebir un assaig autobiogràfic, a partir de la idea de fragment, no com un testimoni definitiu sinó com una porta oberta a potencials revisions, ofereix un model crític, - biogràfic, historiogràfic, curatorial -, que es renova constantment: un fragment està sempre incomplert, cercant complicitats més enllà de si mateix i establint relacions d’independència amb altres fragments”, ho vaig veure tor ben clar.

Amb aquesta idea, podem observar el treball de Vilert com una passa més en la seva projecció constant de la història més privada i íntima, que apareix de trascantó  amb signes i tons que sols ella entén a la perfecció i a la que els espectadors intentem entendre des de la nostre òptica personal.

L’exposició que avui presenta Mònica Vilert al Museu del Càntir d’Argentona és un nou capítol de la seva autobiografia que l’autora fa present mitjançant la seva enorme sensibilitat plàstica i ens la deixa per que la gaudim per fora i a ser possible per dins, per intentar establir els camins comunicatius entre artista i espectador, que tot autor anhela i que ens servirà en connectar, per gaudir encara més de la gran qualitat i bellesa plàstica del seu treball.

De recomanable visita.

 

 “Seqüència continuada”. Mònica Vilert

Museu del Càntir. Argentona

Del 20 de setembre al 10 de novembre de 2024

 

EN FORMA PRÒPIA. MÒNICA VILERT

 

Després d’ocupar part de la sala d’exposicions amb la mostra dedicada als guanyadors del Concurs d’Art de Llavaneres, retorna ara amb tota la seva força pictòrica i artística , l’artista Mònica Vilert per omplir l’espai amb el seu fer , per mostrar a qui encara no ho sàpiga, que és una de les grans artistes del Maresme amb un domini de l’art absolutament ple en el concepte de comunicació, que depassa en molt a autors molt més coneguts.

De sempre, des que vaig conèixer el seu fer juntament amb altres companys de taller amb el mestratge del Rovira Brull, que he estat seguidor irreductible del seu fer. Em vaig quedar especialment embadalit del seu mestratge en aquella espectacular exposició que pel setembre del 1991 va realitzar conjuntament a Tertre i a la sala de la Caixa Laietana  i des de llavors he seguit amb il·lusió i satisfacció la seva carrera , que no ha estat fàcil per circumstàncies que no venen ara al cas.

Avui, recobrada del tot per l’art des de fa uns anys, retorna amb aquesta exposició a l’expressió màxima de la seva personalitat artística, aquella que clarament marcava Francesc Miralles en el seu magnífic escrit  per l’exposició que realizara  a  l’ensems a Tertre i Caixa Laietana al setembre del 1991. Fa més de 30 anys Miralles deia “ Cal posar la sensibilitat  a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista  desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i l’univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura, i convertir-se en un gest a l’aire, en una senyal a l’infinit”.

Aquestes frases . escrites per el mestre Miralles fa més de trenta anys, esdevenen ara realitat total en veure el treball que presenta de manera ordenada al Museu de Llavaneres amb una exposició que hem de qualificar d’espectacular i magnífica.

Allà ens trobem davant la veritable Mònca Vilert, la vibrant artista que s’amaga en una exterior artístic fred , però que alhora desprèn ingent quantitat de força i escalfor, amb l’ajut exacte de color, i que desenvolupa els seus treballs sota unes aparents regles , que per alguns poden semblar fins i tot matemàtiques, per estructurar amb el mínim d’elements i fins i tot de color, uns conjunts plàstics que essent en essència abstracció pura, esdevenen elements referencials per a qualsevol espectador interessat.

Conec abastament la translació d’emocions que provoca el treball de Vilert. A casa, entre els centenars d’obres que hi ha, sols una ha estat adquirida i és la que em va regalar qui més estimo quan vaig fer quaranta anys. Ara, trenta dos anys més tard, l’obra de Vilert em cluca l’ull cada dia i m’indica que l’art és una forma personal de ser i que marca al seu autor amb un estil personal i propi que tant  li serveix per el seu interior com per expressar els seus pensaments i passions de forma que alhora puguin ser compresos i compartits per l’espectador.

Ara a Llavaneres ens trobem davant d’una autora apassionada que vol traspassar el seu art de forma freda per cridar així l’atenció de l’espectador i portar-lo cap el seu costat. El tropisme de les seves figures , la teòrica  de les seves obres, el traspàs simple, però intens, de les seves vibracions artístiques a l’espectador , conformen una pluja fina però constant, que atrapa a hom que s’acosta a la seva visió i més encara a qui la vol viure.

Com molt bé ens recordava F. Miralles, cal anar poc a poc per endinsar-nos en el món de suggeriments a que ens enfronten les obres que ens presenta Mònica  Vilert Però una vegada enfrontats a ells,  cal fixar-se en els signes que ens trameten i una vegada escoltats  deixar que planament entrin en el nostre interior per així copsar amb tota intensitat la comunicació que ens presenta l’autora.

L’exposició de Mònica Vilert és sens dubte, una de les millors de l’any i de la que cal aprofitar-ne tots els seus sentits, des de la seva plàstica bellesa, fins a raonaments superiors que ens envolten a l’intentar establir contacte amb el treball de l’autora que compren a la perfecció que l’art és posar en comunicació l’interior de l’artista amb el dels espectadors.

Exposició d’obligadíssima visita per a tots aquells a qui agradi l’art

Felicitats.

 

“En forma pròpia”. Mònica Vilert

Can Caralt . Museu de Llavaneres.

Del 27 d’Octubre al 19 de Novembre de 2023

 

"3 ARTISTES 3" . MUSEU DE LLAVANERES

 

Tal i com ja és costum, el Museu de Llavaneres celebra  en complir-se un any del seu habitual Concurs de Pintura i Escultura, l’exposició dels tres finalistes del mateix, deixant per l’any vinent la mostra individual dedicada al guanyador del que en va ser la VI edició del concurs. Així ara exposen Carles Castellví , guanyador, junt a les finalistes Mónica Vilert i Viola Hoffmann.

Carles Castellví ( Viladecans, 1958) que va ser el guanyador del concurs, reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés.

I ho fa amb unes obres que em recorden el treball del valencià, afincat a Cuenca, Hernández Mompó, un dels grans del Museu de Cuenca, amb escenes de les que moltes vegades semblen no quedar més que el ressò, amb  suggerencies que tenen a veure amb l’enigma del fragment atrapat, detingut o ralentitzat.

Una forma pictòrica altament interessant i de la que podrem gaudir en l’exposició de l’any vinent com a guanyador del Concurs.

Mònica Vilert (Mataró 1966) està recuperant el to i el tremp de manera espectacular, encara que sembla seguir el “cal anar a poc a poc i cal tenir els ulls ben oberts” com li deia Frances Miralles en el catàleg de la gran exposició que realitzà a Tertre i a la Caixa Laietana, el setembre del 1991, en la que va ser el seu boom total.

En la mateixa presentació Miralles observava que tenia por “ de que sigui una mostra poc compresa, ja que en els  seus treballs  res no trobarem que ens provoqui un fort impacte i correm el risc de passar per davant les seves obres i no veure’n alguns dels seus valors”.

Aquestes paraules en la presentació d’aquella important exposició serveixen a la perfecció per examinar aquest aperitiu d la propra exposició que l’artista celebrarà en el mateix lloc i en el que l’esclat crec serà definitiu.

Ara, i com a prèvia, ens presenta el seu llenguatge, aquell que com diu la pròpia artista en el catàleg , el que veien “és la seva música. Pensar i tenir pensament. Observar i veure. Escriure, dibuixar i comprendre”. I davant de les obres presentades és a l’espectador a qui li toca l’esforç de copsar, digerir i comprendre el missatge plàstic i vital que ens ofereix l’autora amb la seva pintura.

Un missatge de línia directa, si ens enfrontem a la puresa del treball artístic, amb una mirada el més pura i neta possible. Si ho fem així, en sortirem plens de la llum i la força que sols l’art ens pot donar.

Finalment Viola Hoffmann (Alemania 1977) és l’artista que arrodoneix  la mostra. Va assolir el tercer premi en el Concurs, amb un alabastre que cridava l’atenció per el treball i el sentit complex que volia trametre. Ara , que podem veure més amplament el conjunt del seu treball, hem de dir que a diferència dels seus companys, el concepte artístic de Hoffmann està encara en les beceroles.

Hoffmann  provés del camp econòmic, com llicenciada a Alemanya de Ciències Econòmiques i Administració d’Empreses. La seva arribada ala País Basc i el seu contacte amb les obres de Chillida i Oteiza , - als que fa un brillant homenatge a l’exposició-,  li provoquen el despertar del cuquet de l’art i arribada fa uns anys a Barcelona, estudia disseny, il·lustració creativa i finalment Belles Arts des de 2018.

Ens trobem doncs amb una autora amb unes arrels estructurals mentals establertes en una certa rigidesa i alhora amb  un cúmul d’imputs artístics que li produeixen una certa sensació de vertigen , de tenir mans i estructura mental per assolir uns resultats plàsticament correctes, però amb una manca de sentit propi, fora de l’històric, per crear , ara per ara, una línia en la que moure’s i desenvolupar fins a l’esgotament, i després canviar cap a una altra que l’emocioni i en la que es pugui desenvolupar amb força física i mental.

Avui per avui, Hpffmann viu en el garbuix, un garbuix en el que hi ha suficients detalls positius com per escriure un futur brillant però cal polir i escapçar. Treballar en els camps en que la creedora cregui sentir-se més a gust, i deixar de costat els altres elements que la distreuen i no permeten, ni al públic ni a ella mateixa, esbrinar i desenvolupar la seva realitat.

Hoffmann pot ser una bona artista però li cal crear el seu idioma plàstic i aconseguir amb ell fer realitat tot allò que ara sols s’intueix.

Una exposició doncs, aquesta dels guanyadors  del VI Concurs de Pintura i escultura de Llavaneres que mereix l’atenció d’aquell a qui li agrada seguir les noves realitats artístiques hauria de merèixer l’atenció dels bons afeccionats a l’Art que tenim a la nostra comarca.

 

“ 3 Artistes 3” Carles Castellví, Mònica Vilert i Viola Hoffmann

 Guanyadors del VI Concurs de Pintura i Escultura

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 29 de setembre al 22 d’Octubre de 2023

 

 

 

TOCAR, TRAÇAR, PINTAR. MADE IN MÒNICA VILERT

 

Ara fa deu anys quan Mònica Vilert després d’un silenci expositiu que superava la dècada , recuperava presència expositiva pública amb una sensacional exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró , incidíem llavors en el manteniment de la seva identitat creativa que seguia monolítica en la seva evolució . Ara deu anys després , en aquesta brillantíssima exposició que ens presenta al Museu Monjo, ens trobem de nou amb aquesta fidelitat a uns principis creatius i conceptuals que segueixen immutables en el seu caminar i que semblen més afermats encara després d’èxits  com el de la darrera Biennal Torres García.

                

Recuperàvem llavors les paraules de Susana Portell que havia escrit per aquella llunyana exposició de 1999 que deia :” “.. Resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”. Que alhora lligava amb el que havia dit Francesc Miralles en la presentació de catàleg de “ 6 Sentits” la seva explosió creativa amb aquella exposició doble ( Tertre i Caixa Laietana) el 1991. Deia Miralles:” cal posar la sensibilitat a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i el seu univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura i convertir-se en un gest a l’aire, en un senyal a l’infinit”.

        

Ara trenta i vint anys després per definir el fer de Mònica Vilert jo m’aproparia a un poema de Joan Navarro a “O : Llibre d’hores” que diu: ”En el curs dels temps , amb les mans, vetllar el son de la memòria, aquella casa còncava, el moviment de les hores quietes, l’eco dels batecs, la humitat fosca, el galop del cavall, la veu meravellada. Amb les mans untades de fang, construir la llengua pròpia: Tornar a l’alè després de no ser ningú. 

          

Vilert practica una pintura silenciosa que no sembla pas d’aquests temps tan proclius als alts decibels. De fer quasi renaixentista, per la seva passió tant a l’ofici com a l’obra ben feta, Vilert gesta una obra silenciosa però d’intensa cridòria. Ha sabut crear la seva pròpia llengua plàstica que es personal i inconfusible, aquella que essent paral·lela a tants és a l’hora diferent a tots.

         

La seva metòdica creativa , en aquest tocar, traçar, pintar amb que titula l’exposició ens trasllada a una concentració absoluta en una llarga cuita, en la que materials , formes i elements van agafant protagonisme en el perfecte equilibri formal que sempre assoleix la seva obra. Un equilibri que malgrat la seva aparent fredor es transmuta en càlid i atractiu per a l’espectador que subjugat entra per participar en el dolç combat sensitiu en que esdevé cada peça.

             

Al Monjo, Vilert ens demostra que està en plena maduresa i en el punt més àlgid de la seva carrera. L’especial disposició del espais expositius de la sala que permet petites bombolles aïllades  donant sensació d’unicitat creativa malgrat la disparitat, afavoreix la intencionalitat de l’autora i li permet desbocar-se amb un amplíssim ventall creatiu homogeneïtzat per aquest ADN Vilert amb el que aconsegueix allò que sols els bons artistes aconsegueixen, fer reconeixible una obra seva a primera vista.

                 

Difícil es destacar algunes peces de l’exposat per la gran qualitat d’elles, ja siguin grafits, pintura, col·lages o obres de caire volumètric en  una recuperació que molt ens plau. La simfonia artística de Vilert no desafina en cap moment ni pels aguts ni per els greus, ans el contrari, es capaç de conduint els extrems en aquesta artesanal concepció, per a través d’una delicada alquímia destil·lar unes grans obres d’art.

             

Com deia a les xarxes, l’exposició de Mònica Vilert al Museu Monjo de Vilassar de Mar, no és magnífica , és lo siguiente, emprant un llenguatge comparatiu ben en l’ús en l’actualitat. No visitar-la és pecat mortal per a tot afeccionat  a l’art, alhora que es deixar de gaudir d’una bona dosi de bon i veritable art, fet que avui per avui no és molt habitual.  

        

Exposició d’obligadíssima visita, a la recerca del seu gest a l’aire  i la seva senyal a l’infinit.

Moltes felicitats.

 

BIENNAL TORRES-GARCIA. ( II ) OBRA GUNYADORA

El jurat del 8 Premi de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró, composat per  Gloria Bosch, Antoni Luis, Maria Palau, Pilar Parcerisas i Arnau Puig ha proclamat guanyadora entre les 255 obres presentades  l’obra “Sense títol” de Mònica Vilert.

Una obra que respon perfectament a la realitat de la més darrera evolució d’aquesta autora mataronina, més coneguda en el nom que no pas per la seva presència pública a la que es reticent en conseqüència  una treball tant silent i pausat com constant i reflexiu.

L’obra guanyadora és un esplèndid treball ple de subtilitat en el que les textures i el treball matèric i cromàtic portat al límit, expressen el darrer pas d’una artista com n’hi ha poques a  la ciutat.

Un treball poètic estructurat en els límits pictòrics , amb un retorn a aquelles ceres que amprava en els seus començaments. Un treball simfònic en la diversitat cromàtica a l’entorn del que teòricament sembla un monocromatisme. El detall de l’accent en tal o qual nota, sempre en la recerca màxima de la sensibilitat creativa i alhora de l’espectador. Una obra de recerques que intentant trobar-se a si mateix, acaba trobant-se a un espectador que queda enganxat en la subtilitat de la xarxa emotiva que genera. Una gran obra sens dubte

Corria l’any 1988 quan Mònica Vilert era ja la més jove seleccionada per la que després ha estat exposició mítica de Dürnau. Cursava per un llavors tercer curs de Belles Arts. En el pertinent catàleg, dèiem llavors del seu treball “ Treballa la tela amb compartiments inter relacionats. Uns espais que de per se ja tenen vida pròpia, però que aconsegueixen la seva plenitud amb l’ajut de la resta de l’obra que la complementa alhora que li serveix per establir una relació de prioritats  que marquen el ritme del conjunt. Ja sigui a través de la pintura, la tècnica mixta o el col·lage, l’autora concreta una poesia visual, en la que el gest, el color i la sensibilitat tenen el suficient pes propi com per que malgrat les evidents referències facin del seu treball un element  personal altament respectable. El seu decorativisme, que n’és conseqüència i no pas defecte, ajuda a fer més dúctil el seu treball  que ja és ara de gran intensitat i bellesa plàstica. Per tot això i per la seva joventut, el nom de Mònica Vilert és nom a considerar”.

Una evolució amb punt àlgid amb la seva exposició “6 sentits” celebrada conjuntament a Tertre i la sala de la caixa Laietana. Corria 1991 i l’autora tenia tant sols 25 anys i esdevenia una de les grans promeses de l’art català contemporani. L’exposició “Terrera” de 1999 a Can Palauet ho confirmava. D’ençà llavors un silenci captiu motivat per raons personals i la desaparició pública amb petites presències puntuals com per exemple la del seu incomprès cartell de Santes després d’una aspre polèmica anterior, i  la darrera mostra fa unes temporades a la sala d’Aparelladors.

Ara, sortosament , el seu triomf a la Torres García torna a situar a Vilert sota el focus i això és una grandíssima notícia. Ho és per el d’afirmació del seu treball al que ha estat fidel a les verdes i a les madures i per el fet d’obrir els ulls a la ciutadania de la realitat d’un art sensible, emocionat i emocionant , en una contemporaneïtat absoluta, lluny de la fullaraca del MAC, i que en el recolzament a aquests autors i al seu treball és per on ha d’apostar la Cultura local.

Ara Vilert assoleix amb aquest premi el reconeixement públic i dels saberuts de l’art  (un jurat d’altíssim nivell), de la vàlua del seu treball. Esperem que no sigui un simple foc d’encenalls i desperdiciem de nou la vàlua d’una gran artista que ha estat merescuda guanyadora d’aquesta Biennal. 

I jo que me n’alegro.

FINALISTES MATARONINS BIENNAL TORRES GARCÍA 2017

Encerta idea del Sant Lluc organitzant aquesta mini col·lectiva amb els treballs dels quatre artistes locals que van ser finalistes en la darrera edició de la biennal Torres García. Així en aquests dies la sala del Col·legi d’Aparelladors aplega i agermana els treballs de Anna de Jaime, Jaume Simón, Luisa M. Segura i Mònica Vilert en un exposició que en la seva varietat dona imatge i nivell al col·lectiu local amb la virtut de que la seva diversitat els complementa, configurant una agradable col·lectiva que mereix amplament la seva visita.

El veterà Jaume Simon està en un punt àlgid de la seva creació. Diuen que és en temps de crisi quan l’art brolla amb més sinceritat amb més puresa conceptual. En Jaume sembla voler donar la raó  a l’asserció i sembla concentrar les seves vicissituds personals en una plàstica, en teoria simple i primària, però d’una contundència comunicativa absoluta, com queda palès amb aquestes setanta cinc notes monocromàticas sobre paper esdevingudes petites i personals reflexions al voltant del ser humà, filosofant de manera visual ,diria jo, sobre la lleugeresa del ésser i la força immensa de l’art i el gest i el color. Aclaparador el mural en la seva totalitat i intimista en el detall personalitzat de cada peça. Caldrà seguir el seu progrès

Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal. Molt interessant.

Anna de Jaime és encara , i per raons òbvies de la seva joventut, la que ens presenta un camí més obert. Després de les seves darreres exposicions  en les que dominava el constructivisme i una certa passió geomètrica en la recerca d’espais, acotant les obres , ara comença la seva lliberació creativa, en la que sense renunciar al passat  comença a una cerca més intensa en textures, cromatismes i ambients. Sense abandonar aquesta abstracció subtil que practicava, sembla voler anar més enllà amb una cert organiscisme que vol convertir-se en eix de tot el treball. Evolució a la recerca de conceptes més personalitzats.A seguir

Mònica Vilert ha assolit ja la maduresa absoluta i això és nota en els seus treballs que esdevenen conseqüència d’una evolució lenta i a vegades quasi imperceptible d’aquell primigeni ideari que ens va enamorar a molts fa ja uns quants anys. Les seves formes , sempre seductorament primàries, el seu color verdós, esdevingut signe d’identitat , aquest desfilat actual que en comptes d’esfilagarsar les obres  les compacta. Aquest organicisme a voltes petri, a voltes matriu gestant, confegeixen uns treballs de lectura lenta, de seducció intensa , com petites teles d’aranya artístiques en les que l’espectador  acaba irremeiablement atrapat. Obra de gran qualitat que retorna a Vilert a la zona top de l’art mataroní.

Èxit absolut d'aquest projecte col·lectiu que obliga al sant lLuc a consolidar-lo per les properes edicions.

PAISATGES



Aquest divendres vaig tenir el gran plaer de presentar la darrera exposició de la Mònica Vilert, que omple de manera magnífica la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació a Mataró i que tanca el massa llarg parèntesi de més d’onze anys de silenci expositiu després de la mostra “Terrera” que realitzà a Can Palauet per allà l’hivern de 1999 , és a dir , en ple segle passat.

Com vaig tenir ocasió de dir en el meu parlament , aquesta exposició tenia un quelcom especial per a mi. Per a un costat em sentia en part incitador de la mateixa ja que vaig ser qui deixà anar el seu nom a Teresa Roig , la sempre impagable ànima màter de la sala. quan vaig saber que preparava una temporada de clar domini femení en els seus protagonistes.




Per l’altra, ja que sempre he cregut en Mònica Vilert com artista , i la he considerat ,- i la considero -, del millor que tenim a la ciutat , encara que potser per caràcter no hagi tingut la suficient empenta com per trencar i deixar enrere els diferents estimballs que han pogut embarrancar la seva carrera.
Ara Mònica Vilert reneix amb tota força, disposada a explicitar de manera clara i neta les seves sensacions pictòriques. Ho fa amb una trentena de dibuixos, pintures i elements escultòrics que refermen el seu idioma plàstic que en essència es manté en aquest fluir tranquil , de cuita lenta , que ha estat sempre.



Una trentena de peces que corresponen a diverses visions dels seus “paisatges” , aquells que llunyans al concepte figuratiu / naturalista que sembla comportar la paraula quan ens referim a la seva vessant plàstica , ens porten als paisatges interiors , fruits de l’eliminació de tota anècdota , restant tan sols en l’essència dels impactes emocionals que son aquells que amb el pas del temps serviran per restituir en la nostra memòria emocional , de manera exacta i precisa , la presència , que no record , d’aquell espai o aquell moment.

Susanna Portell , que de manera magnifica havia prologat la seva darrera exposició , deia en el catàleg:
“.. Resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”.

Fidel en aquest concepte , Vilert aprofundeix en aquest cas les seves interioritats. Ho fa mantenint el concepte plàstic que sempre l’ha caracteritzat encara que filant prim puguem observar algunes diferències , com ho pugui ser un cert tancament en les seves formes que recerquen un equilibri formal com si cerqués un arrelament més profund amb el seu propi jo. Existeix també un intencionat to perfeccionista , en un sentit absolut del control de la peça , símbol també que jo entenc com en un afany de sentir-se i de saber-se segura en aquest nou caminar que en certa manera recomença.

Però fora d’aquests elements , que potser tan sols poden analitzar-se sota el coneixement previ de l’obra de l’autora , Vilert manté la seva especial sensibilitat plàstica i visual , ajudada per la netedat dels seus plantejaments tècnics que semblen acaronar les obres , donant-los força o emoció, segons s’escaigui , i en els que l’accent més intens del grafit , dona contrapunt a la permanent fidelitat cromàtica personal de l’artista , tot amb l’ajut de l’aerosol que li permet una nova capacitat de textura en la seva sempre límpida execució.

Característiques totes elles que es traslladen a la seva obra de caire volumètric , tant en el que pertoca a les “pedres” , d’inquietant perfecció en formes, colors i textures , com en els seus elements volumètrics realitzats amb cordes i cordills , que subjuguen pel seu magicisme.
Tot per configurar un “poema” visual , aconseguit en el diàleg continuat de cada peça amb l’anterior i/o la següent , en un encadenat en el que la sensibilitat de l’espectador resta atrapada per la força creativa d’una artista que havia queda reclosa i oblidada i que ara sortosament retorna a l’activitat expositiva amb un mostra de recomanada , obligada i lenta visita que ha de merèixer el més fort dels aplaudiments.

PS.- Tots sabem que Mònica Vilert va ser protagonista del cartell de Les Santes de l’any passat. Aquesta exposició era la de la seva reaparició pública, lògic era dons poder pensar que algú de l’IMAC hi estaria fent-li costat.
No va ser així. Entre el nombrós grup d’assistents no hi havia ningú ni dels que manen a la ciutat ni dels que remenen les cireres a l’IMAC.

L’IMAC ja va començar a fer-li el buit , eliminat tota referència a la seva exposició en l’Agenda Cultural , i el poder en ple va passar d’ella en la inauguració de l’exposició.
Una magnífica manera de mostrar públic agraïment al seu paper dinamitzador de Les Santes de l’any passat .

Per tot això , i demanant de nou que s’expliqui de manera pública , el per que de la “desaparició” de l’exposició en l’Agenda Cultural , és obligat que seguim amb la nostra cantarella.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

CONFERÈNCIA

Vist que tot el tema de les convidades , els avisos i demès , funciona que fa pena a Mataró, voldria aconsellar a tot mataroní amic de la cultura que s’acostés a escoltar a Ferran Mascarell que el proper dijous a les set de la tarda fa una conferència prou important a Mataró.
El títol és “Mataró 2020 , idees i propostes per a una nova cultura” i el lloc , l’estudi de l’Albert Alís ( Argüelles 33). Un magnífic indret que gràcies a l’ intermediació d’ algú a qui conec molt bé, ha estat cedit als organitzadors de l'acte.

Una conferència que es preveu molt interessant i que hauria de marcar uns camins de futur imprescindibles per a la ciutat que tant orfe està de projectes d’aquesta mena.
Una conferència però amb un interrogant previ. Vist el que tenim , el que ens espera i la desídia cultural general dels que manen, no seria prou interessant analitzar també ( en un altra acte) , i sota les premisses de la realitat més descarnada , el present i el futur més immediat de la cultura mataronina.

No fos cas que de seguir així, ni tan sols arribi a aquest 2020, no tan llunyà.

FESTES DE BARRI

Aquesta setmana ha estat la festa del meu barri , dita dels Molins.
Cada any aprofito les dates per criticar aquestes festes sense sentit, contingut ni cap mena d’interès , i que a més, no serveixen per a res , tal i com son moltes de les festes dels barris de la nostra ciutat.

Aquest any ni tan sols ho faré. Han estat tan lamentables, mancades d’imaginació, de qualitat , de qualsevol sentit que se li vulgui donar, que a bon segur l’escarransideta traca amb les que han acabat ha estat el millor.

Les festes de Barri s’han de replantejar i fer-ho seriosament. Festes com les dels Molins no tenen cap mena de raó per perviure.
Potser aquí s’escau com en poca cassos, allò de renovar-se o morir.
I si trien el segon , no sols serà una encertada tria ans també serem molts els que ho agrairem.

Escrit sota la música de Stan Getz ( Plays Bossa Nova. Jazz Club. 2009 )

ACTIVITAT

Comença juliol, i mentre que per arreu la cloenda de temporada ja és fa avinent i les exposicions col•lectives i els “saldos i oportunitats” dominen, en l’entorn artístic de la nostra ciutat l’activitat és plena i a més a més, - el que és del tot sorprenent- , amb un nivell que ja voldríem per a mesos de plena activitat.

Així per exemple demà dijous ens trobem amb dues interessants exposicions: La de Marta Duran ( “Aventura Cromàtica” ) que presenta al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ( Can Caralt ) una vintena d’obres que tenen al jardí i a la botànica com a protagonsites , en aquesta lluita que manté l’autora per endinsar-se per camins més abstractius i abandonar en part l’anècdota figurativa / realista que ha marcat la seva carrera.

Una exposició que es preveu molt interessant i que tindrà l’afegitó de la presentació del llibre que documentar aquest nou camí evolutiu d’aquesta creadora. ( Inauguració dijous a les 19.30hores ).

L’altra exposició és la que a la mateixa hora presenta a l’Espai Capgròs el mataroní Ivanjot , signatura artística de l’Ivan Jordà , que arrodoneix la seva presència a la seva ciutat , ampliant en la vessant de mida superior el seu concepte artístic que de ja fa un parell de setmanes va tenir ocasió de presentar tot inaugurant les exposicions de l’espai Gal-Art ( Rda O’Donnell).

Amb la figuració per bandera , el dibuix com a fonament i el col•lage com investigació, Ivan Jordà segueix el seu caminar en aquest viatge experimental en el que intenta diseccionar l’home , o millor dit les sensacions internes de l’home en especial en el seu àmbit de relacions , en la recerca d’un consens o provocació, segons s’escaigui.
Amb el seu intens realisme , però a la vegada amb una mirada més simbolista , onírica o surreal, Ivanjot aposta per llençar els seus dards en espera de rebre resposta d’aquells espectadors Interessats ( Espai capgrós, durant tot el mes de juliol).

Divendres comencem amb inauguració al matí ( hora d’artistes ) de la Nau Minguell. N’he parlat tant que ja no vull dir res més , que no és qüestió de fer-se mala sang. Divendres activitats de caire industrial i dissabte un parell de tonterietes per distreure al personal mentre segons sembla hi ha jornada de portes obertes.

Com que un , - com és de tots sabut -, rep convidades oficials per anar a Romeries del Rocío i patotxades semblants , però està tatxat en els llitats oficials per actes culturals ( el cert és que , Alícia i Pilar , aquesta vegada no esperava l’oblit ), poc puc parlar dels actes que hi haurà ja que a més a més seguint el que sembla costum a la Casa Gran ( recordem cas homenatge a Rovira Brull ) la publicitació de l’acte és absolutament penosa.

Sigui com sigui , un manté l’esperança de que la capacitat de l’Alícia i la Pilar faran d’aquest híbrid , nascut amb fòrceps, pàl•lid, malaltís encara que se’l vulgui vestir de vint-i-un botons i amb roba de les millors marques, un espai generador de capacitat creativa artística.

I per començar cal que s'esmeni el vídeo promocional que justament és el que ens acaba per donar la raó a tot allò del que ens hem anat queixant en el decurs del darrer any. En el vídeo no apareix , ni s'insinua , ni surt per enlloc, la vesant de l'apartat creatiu artístic, el que demostra que les darreres gestions d'apropament amb diverses col·lectivitats artístiques no corresponen en res a un desig , a un convenciment , a una realitat de que l'art tingui un paper en la Nau Minguell i s'acosten més a un afany de rentar-se la cara , d'excusa , de fugir d'estudi, que son del tot inacceptables i que deixen en molt mal lloc a les persones responsables de tal malifeta .

El divendres segueix , a dos quarts de vuit i amb presentació del que això escriu , amb el retorn a l’activitat expositiva després de més de deu anys d’absència de la Mònica Vilert, tot presentant la mostra “Paisatge” a la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació mataronina.

No cal ni dir que us recomanen de manera enèrgica la visita a aquesta exposició que ens retroba amb aquesta important i excel•lent creadora , després d’una llarga absència. Ara , tanca el seu parèntesi amb una mostra que recupera del tot les seves essències, depurant la seva concepció plàstica fins uns límits extrems en els que la seva personalitat artística assoleix aquells nivells que en la seva joventut , i amb poc més de vint anys en les sevs espatlles, la convertia en una gran alternativa en el camp dels novíssims.

Ara , madura en el personal i en l’artístic , al seva obra omple d’emocions internes la mirada atenta de qualsevol espectador sensible que s’hi acosti , en una exposició d’obligada visita i imperdonable oblit.

El mateix divendres i en el transcorre de les hores del capvespre s’inaugura a Argentona el cafè “Art i gent” ( Pau Claris 11 , ben a prop “dels metges “ , l’ambulatori local ) , un espai que de la mà del dibuixant Kim Queralt pretén recuperar els vells llocs d’encontre de l’art , l’oci i la tertúlia. Ho fa tot presentant una ampla col•lectiva d’uns vint-i-cinc artistes locals que han de servir de prèvia a una rotació expositiva que pot convertir l’indret en un bon lloc per a la xerrada i el gaudi plàstic.
Vagi dons la nostra felicitació i el desig de sort i èxits a aquest emprenedor artista que és en Kim Queralt.

I és dissabte quan Montse Riera arrodoneix el seguit d’inauguracions amb una mostra dels seus paisatges a la sala del Sant Lluc al Casal Aliança, omplint del tot un cap de setmana tan curull d’activitats que més sembla que parlem de la febre que cada any esclata a la tardor, tot inaugurant temporada , que no pas d’ara , al mes de juliol, quan la calor sembla adormir-ho tot en espera d’unes vacances que qui més qui menys , espera ja amb candeletes.

PS.- Hi ha coses que sempre seran incomprensibles per a mi. Qui més qui menys sap de l’existència d’una Agenda Cultural oficial de l’IMAC. Una agenda moltes vegades poc útil ja que obliga que a dia 9 del mes anterior , hom qui vulgui anunciar un acte ha d’haver-lo presentat al corresponent negociat de cultura. Una obligada prèvia de temps que és contradictòria del tot amb el sentit d’actualitat necessària en una agenda.

Així, son diversos els actes que no apareixen a la mateixa , però el que és pitjor, en son també alguns els que per raons desconegudes , cauen de la mateixa.
Aquets mes per exemple , i malgrat haver enviat la notificació en el dia 3 , és a dir molt abans de la data límit , la gent del sant Lluc s’ha trobat amb la desagradable sorpresa de que l’exposició de Mònica Vilert , en la que tanta il•lusió hi ha dipositat per el que significa de recuperació d’artista de tant alta qualitat , s’ha “caigut” de l’agenda sense cap mena de raó.

Oblit o mala intenció?. En condicions “normals” hauríem de parlar de “lamentable oblit” , del diable que sempre existeix en aquestes explicacions , o de... Però que voleu que us digui. Coneixent el cas , els protagonistes , la història , un no es creu de cap manera la possible hipòtesi de l’oblit casual.

És per això, i encara que estem convençuts que com sempre no hi haurà resposta , instem a l’IMAC a que expliqui de manera ben clara el cas , tot deixant remarcat que existeix document que determina l’enviament de la convocatòria i que casualment l’agenda sí recull la resta d’activitats programades per l’Associació.

És per això que tot esperant la corresponent resposta , ens mantenim en la nostra crida diària.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

Tot, i estar bocabadats i esmaperduts en saber que aquest dimarts Penedès i Merino han anat a parlar amb la gent de Gal-Art , ( tal i com ja us deiem en el darrer post) , fet del que ens congratulem.

Ara sols els hi manca acostar-se a l’Espai Capgròs o a la sala del Col•legia d’Aparelladors que portant de fa anys una activitat expositiva prou important mai han merescut ni l’atenció ni la visita de tan egregis personatges.

Els esperem