PAISATGES



Aquest divendres vaig tenir el gran plaer de presentar la darrera exposició de la Mònica Vilert, que omple de manera magnífica la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació a Mataró i que tanca el massa llarg parèntesi de més d’onze anys de silenci expositiu després de la mostra “Terrera” que realitzà a Can Palauet per allà l’hivern de 1999 , és a dir , en ple segle passat.

Com vaig tenir ocasió de dir en el meu parlament , aquesta exposició tenia un quelcom especial per a mi. Per a un costat em sentia en part incitador de la mateixa ja que vaig ser qui deixà anar el seu nom a Teresa Roig , la sempre impagable ànima màter de la sala. quan vaig saber que preparava una temporada de clar domini femení en els seus protagonistes.




Per l’altra, ja que sempre he cregut en Mònica Vilert com artista , i la he considerat ,- i la considero -, del millor que tenim a la ciutat , encara que potser per caràcter no hagi tingut la suficient empenta com per trencar i deixar enrere els diferents estimballs que han pogut embarrancar la seva carrera.
Ara Mònica Vilert reneix amb tota força, disposada a explicitar de manera clara i neta les seves sensacions pictòriques. Ho fa amb una trentena de dibuixos, pintures i elements escultòrics que refermen el seu idioma plàstic que en essència es manté en aquest fluir tranquil , de cuita lenta , que ha estat sempre.



Una trentena de peces que corresponen a diverses visions dels seus “paisatges” , aquells que llunyans al concepte figuratiu / naturalista que sembla comportar la paraula quan ens referim a la seva vessant plàstica , ens porten als paisatges interiors , fruits de l’eliminació de tota anècdota , restant tan sols en l’essència dels impactes emocionals que son aquells que amb el pas del temps serviran per restituir en la nostra memòria emocional , de manera exacta i precisa , la presència , que no record , d’aquell espai o aquell moment.

Susanna Portell , que de manera magnifica havia prologat la seva darrera exposició , deia en el catàleg:
“.. Resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”.

Fidel en aquest concepte , Vilert aprofundeix en aquest cas les seves interioritats. Ho fa mantenint el concepte plàstic que sempre l’ha caracteritzat encara que filant prim puguem observar algunes diferències , com ho pugui ser un cert tancament en les seves formes que recerquen un equilibri formal com si cerqués un arrelament més profund amb el seu propi jo. Existeix també un intencionat to perfeccionista , en un sentit absolut del control de la peça , símbol també que jo entenc com en un afany de sentir-se i de saber-se segura en aquest nou caminar que en certa manera recomença.

Però fora d’aquests elements , que potser tan sols poden analitzar-se sota el coneixement previ de l’obra de l’autora , Vilert manté la seva especial sensibilitat plàstica i visual , ajudada per la netedat dels seus plantejaments tècnics que semblen acaronar les obres , donant-los força o emoció, segons s’escaigui , i en els que l’accent més intens del grafit , dona contrapunt a la permanent fidelitat cromàtica personal de l’artista , tot amb l’ajut de l’aerosol que li permet una nova capacitat de textura en la seva sempre límpida execució.

Característiques totes elles que es traslladen a la seva obra de caire volumètric , tant en el que pertoca a les “pedres” , d’inquietant perfecció en formes, colors i textures , com en els seus elements volumètrics realitzats amb cordes i cordills , que subjuguen pel seu magicisme.
Tot per configurar un “poema” visual , aconseguit en el diàleg continuat de cada peça amb l’anterior i/o la següent , en un encadenat en el que la sensibilitat de l’espectador resta atrapada per la força creativa d’una artista que havia queda reclosa i oblidada i que ara sortosament retorna a l’activitat expositiva amb un mostra de recomanada , obligada i lenta visita que ha de merèixer el més fort dels aplaudiments.

PS.- Tots sabem que Mònica Vilert va ser protagonista del cartell de Les Santes de l’any passat. Aquesta exposició era la de la seva reaparició pública, lògic era dons poder pensar que algú de l’IMAC hi estaria fent-li costat.
No va ser així. Entre el nombrós grup d’assistents no hi havia ningú ni dels que manen a la ciutat ni dels que remenen les cireres a l’IMAC.

L’IMAC ja va començar a fer-li el buit , eliminat tota referència a la seva exposició en l’Agenda Cultural , i el poder en ple va passar d’ella en la inauguració de l’exposició.
Una magnífica manera de mostrar públic agraïment al seu paper dinamitzador de Les Santes de l’any passat .

Per tot això , i demanant de nou que s’expliqui de manera pública , el per que de la “desaparició” de l’exposició en l’Agenda Cultural , és obligat que seguim amb la nostra cantarella.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

CONFERÈNCIA

Vist que tot el tema de les convidades , els avisos i demès , funciona que fa pena a Mataró, voldria aconsellar a tot mataroní amic de la cultura que s’acostés a escoltar a Ferran Mascarell que el proper dijous a les set de la tarda fa una conferència prou important a Mataró.
El títol és “Mataró 2020 , idees i propostes per a una nova cultura” i el lloc , l’estudi de l’Albert Alís ( Argüelles 33). Un magnífic indret que gràcies a l’ intermediació d’ algú a qui conec molt bé, ha estat cedit als organitzadors de l'acte.

Una conferència que es preveu molt interessant i que hauria de marcar uns camins de futur imprescindibles per a la ciutat que tant orfe està de projectes d’aquesta mena.
Una conferència però amb un interrogant previ. Vist el que tenim , el que ens espera i la desídia cultural general dels que manen, no seria prou interessant analitzar també ( en un altra acte) , i sota les premisses de la realitat més descarnada , el present i el futur més immediat de la cultura mataronina.

No fos cas que de seguir així, ni tan sols arribi a aquest 2020, no tan llunyà.

FESTES DE BARRI

Aquesta setmana ha estat la festa del meu barri , dita dels Molins.
Cada any aprofito les dates per criticar aquestes festes sense sentit, contingut ni cap mena d’interès , i que a més, no serveixen per a res , tal i com son moltes de les festes dels barris de la nostra ciutat.

Aquest any ni tan sols ho faré. Han estat tan lamentables, mancades d’imaginació, de qualitat , de qualsevol sentit que se li vulgui donar, que a bon segur l’escarransideta traca amb les que han acabat ha estat el millor.

Les festes de Barri s’han de replantejar i fer-ho seriosament. Festes com les dels Molins no tenen cap mena de raó per perviure.
Potser aquí s’escau com en poca cassos, allò de renovar-se o morir.
I si trien el segon , no sols serà una encertada tria ans també serem molts els que ho agrairem.

Escrit sota la música de Stan Getz ( Plays Bossa Nova. Jazz Club. 2009 )