A LA CARRERA

Hi ha dies en que no fa falta que faci la meva caminada diària. Les corredisses d’aquí cap allà per aconseguir arribar a tots els llocs em sembla que generen més pèrdues de calories que no pas el règim i l’obligada caminada , encara que a bon segur augmenta la tensió i l’estress.

Avui ha estat un dia d’aquells. Dormir poc, treballar amb tensió acumulada durant tota la jornada , anar de cul tot el dia sabent , a més a més , que no arribaries a aconseguir l’objectiu , i per acabar exposicions a diferents indrets i amb ganes d’assistir-hi a totes.

Un dia atrafegat amb final que ha valgut la pena , espero que com a prefaci d’un dia com demà que desitjo esdevingui del tot important amb la recuperació de Mònica Vilert com a “gran” artista del nostre petit món creatiu.

Avui, dues exposicions. En parlarem de manera més ampla i clara en un proper post , però no està de més fer-ne cinc cèntims. Així hem de dir que l’Ivanjot aprova examen a l’espai capgròs , ampliant i completant la seva presència que s’iniciava fa un parell de setmanes a Gal Art. Ara , amb obres de mida més gran , se sent més lliure i sap fugir de les formalitats estructurals per establir una relació dinàmica amb l’espectador , en aquest atractiu joc de fugir de límits i concebre l’obra com un ens actiu i participatiu amb l’espectador.
Un bon treball al que cal prestar l’atenció deguda.

L’altra mostra és la que amb el títol d’Aventura Cromàtica , ens presenta els darrers treball de Marta Duran a la seu del Museu Arxiu de Llavaneres. Una mostra molt interessant i de la que he dit a la pròpia autora que era la millor exposició que havia vist d’ella en tota la seva carrera , i he de reconèixer que n’he vist unes quantes.

Si son capaços d’oblidar un petit grupet de treballs en els que la figuració segueix evident i dominant i ens concentrem en la resta podrem gaudir d’una Marta Duran àgil, lliure , agosarada , sense por. Una artista que aposta per el gest , el ritme, el color , el concepte ..., caminant vers una abstracció amb un lleuger residual figuratiu , que dona força a l’expressió d’un concepte actual i de llibertat que agraeix, i molt , la seva pintura.

Dues exposicions que recomano amb tot plaer i en les aprofundírem en els propers dies.

MIRACLE

El cert és que caminava ràpid tot dirigint-me a Can Caralt, on ja feia estona s’havia inaugurat la mostra de Marta Duran. Els rajos de sol molestaven a la mirada i obligaven a clucar una mica l’ull , quan de repent i allà al final de carrer he vist una figura que m’era familiar , però a la que el meu cervell es negava a ubicar a l’entorn d’una exposició.
No podia ser de cap manera. El cervell es segui negant a acceptar allò que en apropar-se es confirmava com a real i no com element de somni, figuració o efecte de psicotròpic o parell. Certament era ell.

Dons sí. Després de potser uns vint anys he vist amb els meus ulls, aquells que un dia es menjarà el foc o la terra , a Carles Marfà, director del Museu de Mataró assistint a una exposició d’artista local fora de les parets del seu territori.
Quan ens hem creuat , un escalfret ha recorregut la meva esquena. Pot ser veritat?. M’he pessigat i he sentit dolor i el dubte s’ha accentuat.

Ara , unes hores més tard ,encara em sorprèn la visió . Caldrà avisar als de “Cuarto Milenio” ?. Serà necessari un exorcisme?. Preguntes sense resposta que molt m’agradaria que algun dels lectors d’aquest post fossin capaços de donar-ne una explicació coherent.
Si afegim que aquest dimarts Penedès i Merino s’havien acostat a una senzilla i neòfita sala d’exposicions, el cert és que el cap fa voltes i tot trontolla. Pot ser veritat?. Ens envaeixien sers extranys capaços de capgirar el tarannà de molts anys de persones que s’han guanyat a pols tots els demèrits que se’ls atribueix?.

Com veiem , moltes preguntes sense resposta. Algú la té?. Si és així,la demano de cor ja que el neguit crec no em deixarà dormir.

Per això, gràcies anticipades.


Mentre escrivia sonava “España” amb Michel Camilo & Tomatito