AVENTURA CROMÀTICA



El passat dijous la Marta Duran va inaugurar a la sala d’exposicions de Can Caralt la que a bon segur és la seva exposició més ambiciosa , entenen com a tal l’exposició en la que l’autora ha apostat més fort per fer avinent la seva actual maduresa artística.

Que Marta Duran és una pintura d’arrel paisatgística és un fet d’evidència clara i difícil de negar. Aviat s’acompliran trenta anys d’activitat expositiva i sempre ha estructurat el seu treball en aquet compendi natural / paisatgístic que treballat en les seves diverses vessants ha anat estructurant el seu llenguatge pictòric.
De fa un temps però, Duran vol anar més enllà i sembla anar deslligant-se , a vegades amb evidents dificultats - , d’uns certs atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà, fet que de manera conjunta s’ha produït en aquesta exposició.



Si ens oblidem d’unes poques peces en les que encara és evident l’apunt figuratiu com a punt d’apropament al treball per aquells visitants menys atrevits , en la resta Marta Duran es desferma de manera distesa apostant per una pintura de gran intensitat en la que pinzellades , textures , gruixos i colors estableixen una estructura dinàmica que omple de moviment gestual el conjunt , donant en cada moment el sentit exacte de la peça, que pota anar de la sensible suavitat de certes mirades , fins a l’intensa explosió fruit del bigarrament de conceptes pictòrics destrament dirigits per la mà de l’artista.

Aquesta és al meu entendre , la millor exposició de Marta Duran i alhora és una exposició que ha de marcar una fita sense retorn. Sense retorns conceptuals, però a bon segur també tècnics , amb apostes novedoses però plenament reeixides com els densos treballs sobre paper que juguen a de tu a tu , i sense vergonya , a la tela sempre tan preuada per l’artista.

Ara Duran sap perfectament que disposa en el seu pensament i en les seves mans de les eines suficients com per aconseguir unes peces que responent perfectament al seu tarannà i a la seva essència figurativa, pertanyen a un camí creatiu absolutament actual que deixa enrere el que a vegades era nyonyós i desfasat. Per això ara sols cal anar endavant. A bon segur que hi haurà temptacions per recaure en antics conceptes que en res l’afavoreixen, però caldrà seguir mirant al front.

En fer-ho sempre tindrà una excel•lent referència de partida, la d’aquesta exposició que fàcil és recomanar en la seguretat de trobar un nova , renovada , i principalment , molt millor, Marta Duran que presenta unes magnífiques opcions per a un futur.

Marta Duran. “Aventura cromàtica”
Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres . Can Caralt
Fins a l’1 d’Agost de 2010

SAMARRETES

S’acosten Les Santes i comença tot el moviment alternatiu al voltant de l’imatge festiva de la “samarreta”, enguany estructurada en dos fronts , el de la samarreta reivindicativa i solidària i la del concurs del Tot Mataró, en la seva segona edició. Les imatges d’ambdues experiències serveixen més que cap paraula per donar més raó encara al concepte que s’usa actualment a la ciutat.

És cert que en la realitat la pràctica de l’elecció de l’artista encarregat del cartell, i subsidiàriament de la samarreta, està viciat del tot ja que existeix un “grup de pressió” , format pel poder contemporani que mana artísticament a l’IMAC que dirigeix, condiciona i al final tria a un dels seus . És aquest un punt a millorar , ampliant el nombre de membres del “jurat” i diversificant el seu origen i tendència , però l’essència del concepte artístic del cartell s’ha de mantenir , en una aposta que demostra el seu encert quan les grans ciutats així ho fan, ampliant-se el seu nombre ja que any rere any son més les que abandonen el criteri popular per el criteri selectiu , convençuts de que així s’eleva , i molt , la qualitat del producte.

L’aposta per una convocatòria popular , a més de les dificultats de votació, comporta generalment una desfeta de participació entre els artistes qualificats , deixant sols als afeccionats i principiants com a participants de la convocatòria amb resultats tan pobres com els que es mostren en el concurs del Tot ( bona idea però amb lògics resultats de pèssima qualitat).

O sigui que els invents , amb gasosa. Millorem el que tenim, - que es pot i convé -, però oblidem el concurs popular del que sols amb alguna rara avis , es podria obtenir un resultat positiu.

-----

En el proper post , tot i tenint a la vista la conferència de Mascarell , amb punt de mira 2020, ens caldrà parlar de la realitat més immediata , és a dir del PLEC , del que n'hi ha per sucar-hi tot el que vostés vulguin. Mentre , seguim amb la cantarella

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L'IMAC

(escrit sota la música de Kenny G ( Heart and Soul ) (2010)