L’HABITACIÓ DEL DARRERE. LAURA INIESTA

 

Segueix el Museu Monjo amb la sèrie d’interesants exposicions que presenta en aquestes darreres temporades i ara ens ofereix  una atractiva mostra de Laura Iniesta , una artista massa desconeguda per els nostres verals, amb un amplíssim currículum expositiu per tota Europa, els EEUU , Xina i Països Àrabs, i de la que hem pogut veure obra seva en diverses exposicions de la Col·lecció Bassat.

Justament en el catàleg de la darrera mostra de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí , ens la definia com una artista gestual, matèrica i directa que explora permanentment la capacitat de l’impacte visual i el sentit de l’equilibri dels colors i de les formes. I es referia a les seves pròpies paraules recordant que “ l’artista es converteix en alquimista d’emocions que ofereix despullat en la creació del seu món... enfront del món”.

I aquesta lectura / enfrontament amb el seu propi món, i el dels demés,  es fa evident en aquesta exposició al museu Monjo on fa recull d’una ample mirada als seus deu últims anys de treball en els que voreja el centenar d’exposicions, amb una mostra que ens permet observar els canvis conceptuals del seu bon fer, a bon segur  impregnats per les seves experiències orientals que marquen clarament la seva trajectòria en els darrers temps.

Curiosament la seva trajectòria oriental m’ha recordat les paraules de Manuel Segade , director del Museu Reina Sofia,  quan reflexionava al respecte  del misticisme de les religions orientals, en les què el cos i l’esperit, el subjecte i l’objecte, no es conceben com a entitats segregades, com també amb la seva reivindicació del fet artístic creant un espai compartit amb l’espectador amb una conversa entre subjectivitats que no s’anul·len entre si.

Sota aquest plantejament,  Iniesta en aquesta mena de recull personal, ens explicita clarament el seu llenguatge artístic, establert en una clara dimensió gestual en el que per un costat tenim a un llenguatge plàstic més dominant, intens , quasi d’action painting, en un alliberament visual convertit en descàrrega personal, amb unes obres molt intenses en el gest , el ritme i la composició, amb una equilibrada ràbia, que dialoguen a la perfecció en la contraposició amb l’altre part , conformada per obres de caire i gest oriental, a la recerca d’una filosofia pictòrica més espiritual i d’equilibri.

Ambdues cares s’estableixen així  amb una mena de yin i yang personal, en el sentit vital, i per tant plenament artístic, de que res existeix en estat pur si no en continua transformació. I en aquest passional caminar, Iniesta mostra la seva saviesa pictòrica i la força expressiva del seu art, que entra per els ulls per la bellesa i s’apropia de l’interior de l’espectador per el dolç neguit que produeixen les seves imatges.

Exposició , aquesta del museu Monjo, de molt recomanable visita per la  gran bellesa de les obres presentades  i alhora per la força interior molt remarcable que desprenen, essent aquesta una d’aquelles mostres que deixen petja en aquells que llegeixen i entenen l’art per l’interior, molt més enllà dels purs plantejaments estètics que per altre part també tenen un clar protagonista en la mostra.

L’exposició que avui ens presenta Laura Iniesta la dignifica encara més com artista important en el sempre complex món artístic actual i  hauria de portar-la a una gran exposició barcelonina a on fa ja massa temps que no hi exposa. Però mentre esperem , gaudim-la en plenitud en aqueta gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

 

L’habitació del darrere. Laura Iniesta

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 2 de març al 20 d’abril de 2025

CONFLUÈNCIES. ARRELS I TINTES. POL PEIRÓ

 

En els cinquanta anys que un porta de crític d’art , he acostumat a apostar per certs artistes joves  als que he conegut des dels seus inicis. Per el que veig no he errat tant i en general el resultat de les meves apostes ha esta positiu.

Fa justament 11 anys, amb una exposició a l’espai capgròs , apadrinat per el seu professor en Josep Mª Codina, vaig conèixer a Pol Peiró que em va sorprendre molt positivament. Curiosament per la seva edat i coneixements, practicava una abstracció a la que definíem de “visceral” que ens interessà molt, ja que quan l’havíem conegut uns mesos abans es movia per una figuració expressionista. Vaig creure en ell i en el seu futur , però aquests anys han estat una davallada constant del seu fer.

El seu aprenentatge a Belles Arts li va permetre solventar problemes amb trucs tècnics i així la seva obra va perdre frescor i originalitat, virant cap a l’abstracció de quadres de “botiga de mobles”. Falsa abstracció jugant a una supèrflua modernitat que res aportava a la seva creació. Si hi afegim la davallada cap el dibuix polític de caire independentista, tot significà una destrucció absoluta de l’artista que creiem haver descobert.

Fa quatre anys, exposava al Museu de Llavaneres . la seva exposició era d’un abstracte decorativista simplement horrible. Molt, però que molt dolenta. Però un, acabava la seva crítica, tot dient :"Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors. Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta. Espero que en Pol no em falli.”.

 Avui quatre anys més tard , Pol Peiró exposa al Monjo amb una interessant exposició que el situa de nou entre els artistes que té quelcom a dir  en el món de l’art, de moment, de la comarca.

Pol Peiró ens ofereix una exposició quasi monocorde de la seva lluita per assolir un camí en el que pugui expressar en plenitud la seva pulsió creativa . Es troba en un punt en que ha entès molt bé les reflexions de dos autors que l’han marcat profundament per el seu mestratge, com son Josep Mª Codina i Rafael Romero, autors que curiosament exposen el seu fer actualment a Mataró.

De Josep Mª Codina ha entès la necessitat d’interiorització de l’obra , d’aquesta expressió personal i sentida, alhora de la necessitat d’un treball tècnicament acurat i complex. Mentre que de Romero ha aprés la passió per l’aprofitament de materials i formes creatives que semblen desaparegudes en el món febril que ens domina actualment.

Amb aquests conceptes, i amb la serenor de pintar per plaer i amb una necessitat més interior que material, Pol Peiró està agafant la serenor de l’artista. Ha entès que no es pot saltar d’aquí cap allà, i fer tombs estranys d’exposició a exposició. Ha començat a copsar que la carrera artística és llarga i els canvis sorgeixen quasi per si sols, per un fet vital, per l’obra descoberta d’un altre artista, per les emocions interiors i per el capbussament permanent que tot creador manté en el seu cap.  I això fa que  des de fora un pugui pensar i dir que aquesta és l’exposició iniciàtica de l’artista.

Certament encara hi ha molt a destriar. Cal netejar les obres , fer-les més receptives a la llum per que així puguem gaudir més de les irisacions de color que queden massa amagades en la foscor. Cal aprofitar millor la densitat de les obres i anar substituint el gruix aplicat per la profunditat de pintura, per aconseguir així unes densitats més pures. Cal simplificar en el superflu per aprofundir en l’essencial.

Però totes aquestes coses son i seran producte del temps. Ara cal dir que Peiró ha retornat a la seu de la pintura pura i ha deixat de costat la pintura supèrflua , decorativa i per obrir la boca a babaus. I aquesta ha de ser la consideració més important que podem treure d’aquesta exposició. Una exposició que ens retorna a l’artista i ens deixa de banda al pintor.

Una exposició que cal visitar per  submergir-se en el món sensible i creatiu que ens presenta. Una exposició amb algunes peces, justes les tres amb les que acaba, en especial amb una obra sobre paper que no podem penjar degut a la dificultat de reproducció fotogràfica per la il·luminació i el vidre protector, amb les que  comença a marcar un nou camí que es presenta positiu, i que serveix per fer oblidar el desgavell disbauxat d’aquest període anterior.

Una exposició que ha de servir de base i fonament per seguir endavant i fer que el nom del seu protagonista, Pol Peiró, assoleixi el nivell d’artista important. En el seu esforç, les seves mans i el seu cap, està en que ho aconsegueixi.

 

Confluències. Arrels i tintes. Pol Peiró

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar

Del 21 d’abril al 2 de juny de 2024

 

ANCESTRES. EMILI ARMENGOL. MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo  inicia l’any amb força presentant l’exposició “Ancestres” d’Emili Armengol, un nom que malgrat la seva ampla qualitat clarament mostrada durant la seva dilatada carrera (la seva primera exposició és de 1968) , no ha acabat de cuallar entre els espectadors i els amants de l’art , malgrat el gran nombre d’exposicions efectuades per arreu , així com la presència d’obra seva entre les grans escultures públiques de per tot el país. I com no malgrat el seu ample reconeixement ja que ha merescut la creu de Sant Jordi i és Cavaller de l’Ordre de l’Art i les Lletres, del Ministri de Cultura francès i, entre d’altres distincions.

Ara, el Museu Monjo ens sorprèn amb una excel·lent exposició en la que presenta una trentena de peixos , acompanyats per la figura d’una sirena en l’exposició de títol “Ancestres”  que llueix enormement en aquest brillant començament d’any del museu de Vilassar que retorna amb força a un lloc capdavanter de l’activitat artística de la comarca.

Emili Armengol és un veterà escultor , nascut a Barcelona el 1943, d’arrels vilassarenques , que ha volgut tornar als espais familiars tot presentant una magnífica exposició de caire marí  en la que converteix l’espai expositiu del Monjo en un mar en el que llueixen una trentena de peixos  escultòrics que treballats amb una dolça passió, serveixen un alegre festeig entre l’autor, la població i el mar que la limita i que quasi per sempre ha estat viscut per  la població, fis i tot afegint-lo al toponímic que l’identifica.

Deixant de costat el mimetisme amb el que plasma l’autor als seus protagonistes, fruit segons ell ha remarca en algun entrevista, del coneixement que en va tenir, mentre navegava de petit amb el seu pare, crec que el més remarcable està  en la plasmació  formal i tècnica que varia clarament segons el “peix” retratat, com sí coneixedor de la seva psicologia en volgués fer un retrat viscut i intel·ligent. I un , que de peixos i de mar en sap ben poc, diria que encerta plenament.

L’exposició a més està perfectament muntada i il·luminada, confegint una seria d’illots en els que el grup de figures de peixos semblen viure-hi amb tranquil·litat, permetent a l’espectador la visió clara de totes les obres presentades amb el que permet una lectura artística i personal clara i diàfana, alhora que ens permet veure la gran qualitat tècnica de la que disposa l’artista.

Una qualitat tècnica ala que crec que en aquets cas s’hi ha d’afegir el plaer humà que ha aconseguit l’autor. Un pensa que en el fons aquest peixos han sigut la vàlvula d’escapament de l’artista quan es trobava feixuc en la seva feina personal. Llavors aquesta creació del seguit de peixos, uns espectaculars bibelots, esdevinguts obres de gran qualitat, servien de relax plaent, en el feixuc món de la creació professional, i més encara  quan es trobava immers en altres treballs més complexos i a bon segur menys satisfactoris.

Amb tot això, crec que ens trobem amb l'obra de caire més intimista de l’autor que és de fàcil, còmoda i plaent lectura per l’espectador que comparteix plenament el dúctil plaer de l’artista amb el mar comú d’horitzó , i amb una representació artística de gran qualitat i bellesa, cosa que s’ha de remarcar com es mereix.

Per tant no ens costa res recomanar aquesta exposició del Monjo, en la que l’art comunica amb l’ànima marinera que quasi tots els que vivim per la costa sentim clarament en el nostre interior.

Feu-ne visita en el segur plaer de i’establiment d’una comunicació artística que servirà per sadollar  asserenant elsvostre esprit i la vostra ànima.

Felicitats

 

Ancestres. Emili Armengol

Museu Monjo. Vilassar de Mar.

Del 14 de gener al 25 de febrer de 2024

 

PERCEPCIÓ, MATÈRIA I MEMÒRIA. ESTHER ALIU

Esther Aliu és una artista palamosina que ja fa una vintena d’anys que va aparèixer per Mataró.  Malgrat procedir de l’art del vidre, no ha estat aquest l’element plàstic que ha emprat en aquests anys , dominat per la plàstica en general, amb una ampla ascendència en el camp de l’ensenyament pictòric. L’any passat reapareixia m el Museu de Mataró amb una petita i molt interessant experiència amb el vidre com a protagonista  i ara esclata amb el seu bon i actual fer amb aquesta exposició al museu Monjo de Vilassar de Mar.

Fa ja quasi deu anys quan exposà la seva plàstica a Aparelladors de Mataró, deia : els records pertanyen més a la realitat espiritual que no pas a la física i que quan et descuides es converteix en boirina que s’esmuny entre els dits”. Ara Aliu, ha volgut recuperar aquesta boirina que quasi se l’hi esmunyia dels dits i plenament conscient de la importància del vidre en el seu fer artístic ens ha volgut mostrar la seva ànima artística desenvolupant una atípica simfonia que ressona amb especials sons al Museu Monjo de Vilassar.

Aliu aprofita al màxim la seva sensibilitat per endinsar-se en paràgrafs inconcrets del seu ser i el seu entendre la vida, per expressar-los amb especial sensibilitat i traç, construint un puzzle múltiple , que l’espectador pot concretar a la seva manera , mitjançant les seves obres, treballades en una atípica i profunda simfonia en la que estructura les seves vivències per fer-les de tots però alhora restant úniques per a ella mateixa.

Els treballs d’Aliu amb el vidre son complexes joguines plenes de signes, detalls i senyals que estructuren plàsticament el paisatge interior de l’autora i que, restant penjats en una sala d’exposicions permeten fer-los nostres per mimetisme, o si de cas sentir-los aliens, però sentint-los, que és la raó de la plàstica s’agafi per on s’agafi.

L’exposició d’Ester Aliu és una magnífica mostra de sensibilitat, expressió, intimitat i bellesa. Expressa amb plenitud el seu interior més íntim, amb un art transparent que sedueix per les seves formes i alhora per el que l’espectador intueix del seu significat, confegint un tot que cerca un estat de reflexió interior que s’agraeix davant la petulància que tant acostumem a trobar en les sales d’exposició, donant cos a una magnífica mostra de la que recomanem amplament la seva visita.

 

Percepció, Matèria i memòria. Esther Aliu

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 22 d’Octubre al 19 de novembre de 2023

 

QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC

Després de visitar atentament i en solitud,  l’exposició de Lourdes Fisa que es pot visitar al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que sota el títol “Artliving , conviure amb l’art” ens presenta un amplíssim recull del seu treball, em vaig preguntar com una artista és capaç de destruir la seva obra, pel general de força qualitat, amb una exposició tan egocèntrica i disbauxada com és aquesta.

 I puc entendre com els bons catadors d'art, que abunden per la zona, hauran patit en veure com el bon treball de l’artista quedava en quasi un no res, degut a una certa prepotència que tenen molts autors de creure que tot el que fan es bo i que per tant és exposable, sense entendre el que de veritat és i ha de ser una exposició .

La foto que encapçala aquest escrit ho diu tot. Allà hi veiem com les obres que pertanyen a les sales laterales, distorsionen amb la seva aparició, la força global i personal del magnífic frontal que en individual hauria de presentar l’exposició i dominar-la.

el fet es repeteix de manera constant i permanent amb els “calaixos” que formen la sala del Museu Monjo, que curulls d’obres i afegitons, no permeten l’acurada mirada dels treballs presentats i perjudiquen de manera absoluta el bon fer de l’autora.

Per què potser ja és hora de dir que Lourdes Fisa és una autora important a la que ,al meu entendre, la seva disparitat esdevinguda dispersitat, no li permet centrar-se en el seu propi camí i va d’un cantó cap un altre , a la recerca constant de la seva pròpia identitat, sense entendre en cap moment que cal centrar-se i treballar  en una direcció , per abandonar-la quan ja ens en sentim plens i hem copsat totes les seves possibilitats.

I a bon segur, aquesta manera d’actuar li ha permès èxits i exposicions importants, com ho demostra el seu ample currículum, però el cert és que la cosa varia quan l’autora no presenta allò en el que està treballant i vol fer una certa mirada al tot, o al menys a un passat més recent. Llavors, succeeix com en aquesta exposició, que l’amuntegament d’imputs ben diferents i diversos, tendeixen a donar una nota alta en els apartats i en canvi és decebedor en el sentit global de l’exposició.

És per això que recomano a qui s’acosti a la molt visitable exposició, que sigui capaç de convertir la mostra individual en col·lectiva, i faci mirada personalitzada de cada “calaix” dels que ofereix el Monjo. I en faci reset, al passar d’un a l’altre. Llavors es trobarà en una multiplicitat d’autors que comparteixen un espai comú.

Amb tot el que dic en aquest comentari ha de quedar molt clar que un ha quedat amplament decebut del global d’aquesta exposició, però alhora quan he intentat individualitzar cada tros d’aquest gran calaix de sastre en que Lourdes Fisa ha convertit l’espai expositiu del Monjo, m’he trobat amb una interessant autora , amb tècnica acurada, capaç d’expressar fins el fons les seves qualitats creatives i tècniques , però que alhora en comptes d’expressar-les en plats separats , ha confegit un gaspatxo de mil i gustos i colors , que no acaba de ser sentit, i el que és més important, comprés,per aquells que s’acosten a visitar-la.

 

Artliving. Lourdes Fisas

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 3 de setembre al 15 d’ Octubre de 2023

 

ESCULTURA MEDITERRÀNIA . FRANCESC CARULLA SERRA.

 

Molta gent pensa que aquells que tenim ocasió per passejar-nos i veure moltes exposicions és estrany que no en trobem una de sorprenent cada dos per tres. Els hi diria que estan mol equivocats i que l’habitual es trobar-se amb vulgars repeticions mil i una vegades, però que molt de tant en tant i de manera inesperada ens trobem amb un expo sorpressiva que ens afalaga i que denota la capacitat i habilitat del seu protagonista. Això és just el que m’ha passat amb l’exposició “Bloc, llum i Ombra. Escultura Mediterrània” de l’autor Francesc Carulla i Serra que es realitza al museu Monjo de Vilassar de Mar fins el 28 de maig.

Vaig acudir el dia de la inauguració, i em vaig trobar amb una bigarrada exposició de l’obra d’un artista, que era passejat per la mateixa en cadira de rodes, degut a la seva avançada edat,  va néixer el novembre de 1927, per el que té actualment 95 anys i va estudiar escultura a Llotja amb mestres com el propi Monjo i Frederic Marés. Col·laborà amb Viladomat en l’escultura de la República (Passeig de Gràcia) i va mantenir durant forces anys una activíssima vida creativa en la que compartí l’escultura cívica amb la religiosa aconseguint, especialment en aquest camp una anomenada fama. A Mataró son seves la Mare de Déu de l’Esperança que es troba a la parròquia del seu nom, i una escultura per la Farmàcia Enrich , ambdues de 1970, i l’escultura d’una pietat per un Panteó privat de l’any 1975.

Fora de l’art religiós al que es dedicà de manera intensa, i que per lògica no està quasi present a l’exposició, si que hi apareix un enorme ventall dels seus treballs, que podríem considerar com “cívics” que abasten to el camp figuratiu amb una especial predilecció per la figura humana femenina que es mostrada en les diverses tendències estilístiques que l’autor ha pogut conèixer i conrear en el decurs de la seva més que dilatada carrera.

Ens trobem per això amb una exposició diversa en l’estilístic però que manté en la diversitat una unitat artística molt important, gestada especialment en la relació entre la figura humana, generalment definida, i una reproducció que abasta la màxima diversitat estilística segons el personatge o la finalitat a la que s’havia de donar a  la mateixa , gestant un conjunt que malgrat el bigarrament i la diversitat conceptual i estilística ,es veu i gaudeix amb tot el gust que genera l’obra ben feta.

Una exposició aquesta de Francesc Carulla, enormement sorprenent, en part per el desconeixement generalitzat de l’autor per part de les actuals generacions que alhora serveix per defensar i honorar a tots els grans treballador de l’art menys espectacular, però no per això menys vàlid i rigorós.

Exposició que recomanen amb plaer per el de coneixement generalitzat de l’art escultòric dels passat segle que la mateixa dignifica.

 

Escultura mediterrània. Francesc Carulla Serra

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 16 al 28 de maig de 2023

 

INTANGIBLE. MIQUEL FORT

 

El Museu Monjo comença l’any tot presentant l’obra del ceramista reusenc Miquel Fort, confegint una exposició que depassa per a mi els límits d’allò que al meu entendre hem de considerar una exposició artística, ja que l’artista amb un orgull màxim d’autovaloració del seu treball menysté totalment a l’espectador que s’acosta a l’espai per rebre la seva dosi d’art.

"Intangible", que és el nom que l’autor ha triat per a la seva exposició, és una paraula que vol dir estrictament i segons qualsevol diccionari: “Que no es pot tocar o percebre mitjançant el tacte. Que no es pot canviar ni modificar ja que mereix un extraordinari respecte”. I un davant tal taxativa definició del que anava a veure i gaudir, esperava una exposició que em mostrés la ceràmica, art al que estimo molt, en un grau màxim oferint-me un seguit d’obres de qualitat en les formes, i especialment en el fons creatiu de les mateixes.

Per a la meva sorpresa em trobo amb una exposició que no arriba a la desena de peces, buidant de contingut les esplèndides mides  de la sala del Museu Monjo .I ho fa amb un esperpent morfològic tractat amb cromatismes varis que mal dona la benvinguda , unes parets en els que apareixen enganxats  papers amb paraules soltes i inconnexes, teòricament referents a la ceràmica, i a la resta  presenta tan sols vuit úniques peces ceràmiques, disperses, algunes de parelles, altre un plafó de tipus mural, en el que sembla molt més una mostra col·lectiva de final de curs d’una escola de cert nivell però a la que assisteixen pocs alumnes que una exposició formal d’un artista experimentat.

En l’escrit de presentació que presenta al catàleg, Josep Fàbregas que és qui el signa, ens diu: “En les escultures que podem contemplar, l’aspecte material deixa de ser el referent per posar èmfasi en els sentiments i en les sensacions que ens provoca. Miquel Fort  ha sortit de la claustrofòbia del taller i ha  experimentat enmig de la natura, cosa que es pot apreciar en la varietat de colors que ens recorden el paisatge mediterrani ocres, blaus verds.

Després d’haver-la vist només cal aclucar els ulls i sentir”.

I un, que escolta sempre el que diuen els coneixedors, expressa clarament que evidentment existeixen uns clars components artístics en la majoria d’obres presentades, però el que no existeix, o al menys no fa evident en aquesta ocasió, la sensació de conjunt, de globalitat, d’esperit d’artista únic, ans més aviat el contrari , tot sembla una col·lectiva d’alumnes d’un taller en el que cadascun d’ells fa ceràmic al seu gust i entendre.

Certament i si ens apliquem a la tècnica haurem de confessar que l’autor domina el “fer” ceràmic, però l’absència de plantejaments globals, converteix el presentat en una mostra inoperant, deficient en el llenguatge plàstic per més que tècnicament les obres son acceptables. Una mostra que més aviat sembla una petita burla a l’espectador gestada des de la prepotència d’un autor, que no artista, que creu surar per damunt de tots els conceptes artístics que calen existir en una exposició.

Una exposició per oblidar, no gastar el temps en veure la malifeta i a esperar la propera exposició amb la sorpresa permanent que ens oferiran els alumnes de Belles Arts.

Intangible

Miquel Fort Garsavall

Museu Monjo de VIlassar de Mar

del 29 de gener al 26 de febrer de 2023

 

DELS ORÍGENS A LA POÈTICA DE L'EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 

Fa un mes, més o menys , que  l’Enric Punsola em va demanar fer aquesta presentació a Vilassar de Mar, el seu poble nadiu i d’on prové la seva família. Encara que ja fa uns quants anys que viu a Mataró, lloc i espai en el que ha trobat el seu recorregut amb l’art.Vaig acceptar amb facilitat ja que entenc i aprecio formalment la seva habilitat  conceptual amb l’art i el desenvolupament de la seva arquitectura artística que està duent a terme.  

Fa un poc més de mig any que l’Enric Punsola presentava el seu fer a Llavaneres, en una exposició perfectament explicada per l’Isaac Candelario que aprofundia amb precisió i exactitud el seu caminar , en un escrit que mereix una aprofundida lectura. No seré jo qui retopi aquella perfecta lectura del seu fer, però sí que agafaré el camí per un altre cantó.

I ho faré així ja que avui, ara i aquí , se’ns presenta una autor diferent, que malgrat mantenir el mateix concepte genèric, ha evolucionat de manera intensa i es capaç de presentar una obra com aquesta “Marta xica i mar gran” que essent alhora una mostra perfecta i escaient, resumeixi la hora i engloba el seu fer.

Certament, podríem quedar-nos aquí , en la seva lectura i oblidar-nos de tot el demés que l’envolta, ja que en si mateixa aplega i alhora disecciona tot el que l’Enric ha dut a terme ne aquests pocs anys, que per a ell, a bon segur son molts, d’ençà que allà al Guggenheim de Bilbao  va descobrir per casualitat a CAI GUO-QUIANG, artista xinés que ha fet de l’art amb la pólvora el seu mètode de conjugar la tradició xinesa amb la veritat artística mundial, un elements de  recerca i creació absolutament real.

Em confessava l’Enric que l’havia encisat del tot, que ell que quan va aparèixer per Bilbao realitzava una plàstica figurativa , entroncada en la mística d’Antonio López, però en la que se sentia inquiet i insegur i ara front la teòrica incertesa que li oferia la mirada de l’artista xinés, havia quedat aclaparat del tot, en una recerca que semblava màgica i davant la qual se li oferia un espectacular maremàgnum en el que anar creixent i millorant.

I així el vàrem trobar el 2016 a la Destileria i a posteriori al museu del Càntir i l’espai Capgròs, on vàrem anar podent degustar els seus avenços , després ens vàrem trobar amb el silenci de la pandèmia i ara fa mig any el retrobàrem al Museu de Llavaneres, en una esclat resplendent, un esclat que podríem qualificar de dirigit ja que l’obra i els camins que aquesta albirava marcaven ja una clara drecera  que és justament la que ens ha portat aquí.

Estic absolutament convençut que quan el Monjo va acceptar exposar l’obra d’Enric Punsola, no pensava de cap de les maneres que es trobaria amb aquesta simfonia plàstica tan evident. I no és un retret ans el contrari, l’acceptació d’un artista jove amb un camí encara incipient al seu davant, no és fàcil d’acceptar en un espai tan contrastat com el del propi Museu.

I en arribar l’hora de la veritat ens trobem davant d’un autor que ha trencat les seves pròpies muralles, potser les més difícils de trencar, per llençar-se desfermat a l’expressió plàstica d’aquell idioma que sense ser el seu, l’ha desfermat i el convida fervorós a practicar-lo sense cap mena de por .

I aquí el tenim, jugant, i valgui com mai la paraula, amb el foc i les seves conseqüències, però no amb un joc llibertí i una mica a l’espera de les circumstàncies, sinó jugant al sempre difícil art de la creació defugint la materialitat del visible, per encomanar-se sempre en la màgia de l’invisible.

Jugant a la recerca de l’oblidat, o potser l’imaginat, per endinsar-se en la teoria de la perfecció de les velles geometries, o en la disbauxa  del retrobar-se per uns camins nous en els que el fum i la pólvora, i en conseqüència les formes i els colors donen base a un nou protagonisme  racional en el que formes i normes , potser mai escrites, capgiren els conceptes i ens enfronten a una nova mirada envers allò que sempre s’havia escrit i que nosaltres mai havien sabut llegir de manera adequada.

 

Per això vagi el meu consell de que , mica en mica , aneu entrant en l’obra d’aquest especial autor, com ho és l’Enric Punsola. Detureu-vos en calma front els diversos espais que omplerts del seu fer, van escrivint cadascun dels catàlegs de les seves obres. Mireu-los amb el respecte del desconegut. Gaudiu-los amb la mirada de l’amistat.

 I després de passejar-vos per aquest espai enjardinat amb  les  seves obres , detureu-vos davant aquesta peça màxima que n’és “Marta xica i mar gran” del poeta Punsola. Una peça realitzada amb especial cura i detall, i que jo crec  hauria de ser el títol de l’exposició. I després de mirar-la i gaudir-la passegeu per l’exposició i cerqueu a l’autor i el feliciteu per la seva troballa i el seu encert.

 

El poema diu així:

Marta xica i mar gran

Immensa eres tornant, diminuta,

diminut el mar.

Vols veure la mar?

Vine, Marta, vine…!

Què et plau més d’abastar:

l’aigua, la vela o la gavina?

Vols l’aigua…? És molt gran…

Mes no tant com et penses.

Si comparo la mar amb l’infant,

aniràs tu davant

amb secrets de carícies immenses.

Vols la vela…? És molt blanca…

Mes té un blanc que no llueix;

entre tot, una cosa li manca,

molt blanca, molt blanca,

que té, sols, el qui és com ets tu.

Potser vols la gavina…? És inquieta,

i té un vol sense nord;

té una ruta inconcreta,

una estrella discreta;

no com tu, l’estrelleta del cor.

Ho vols tot…? Ja és bastant…

Mes també el gran declina…

Veus la mar que és tan gran,

que és tan gran…?

Doncs et cap sencereta a la nina…

Sí, Marta, sí; tot:

l’aigua la vela i la gavina!

 

Aquest poema va ser escrit  el 24 de gener de 1945, aviat  farà 80 anys, i avui l’Enric ens l’ofereix com penyora del seu saber , aquell que començà amb Antonio López i que ara està justament a les seves antípodes. I que per sort, avui tots nosaltres en podem gaudir.

Celebrem-ho i felicitem-nos junts ara que s’acosta Nadal.

 

Aquest és el text de la meva presentació de l’obra d’Enric Punsola al Museu Monjo, celebrada justament ahir.

Aquí us la deixo per que llegint-la potser us entraran ganes de visitar-la , i justament això és del que tracten els meus escrits, de que rere cadascun d’ells aparegui aquell element que intenti donar-vos a entendre l’important que és l’art.

 

Dels Orígens a la poètica de l'exposició. Enric Punsola

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 18 de desembre de2022 al 22 de gener de 2023