Encerta idea del Sant Lluc organitzant aquesta mini
col·lectiva amb els treballs dels quatre artistes locals que van ser finalistes
en la darrera edició de la biennal Torres García. Així en aquests dies la sala
del Col·legi d’Aparelladors aplega i agermana els treballs de Anna de Jaime,
Jaume Simón, Luisa M. Segura i Mònica Vilert en un exposició que en la seva varietat dona imatge i nivell al col·lectiu local amb la virtut de que la
seva diversitat els complementa, configurant una agradable col·lectiva que mereix amplament la seva
visita.
El veterà Jaume Simon està en un punt àlgid de la seva creació.
Diuen que és en temps de crisi quan l’art brolla amb més sinceritat amb més
puresa conceptual. En Jaume sembla voler donar la raó a l’asserció i sembla concentrar les seves vicissituds
personals en una plàstica, en teoria simple i primària, però d’una contundència
comunicativa absoluta, com queda palès amb aquestes setanta cinc notes
monocromàticas sobre paper esdevingudes petites i personals reflexions al
voltant del ser humà, filosofant de manera visual ,diria jo, sobre la lleugeresa
del ésser i la força immensa de l’art i el gest i el color. Aclaparador el
mural en la seva totalitat i intimista en el detall personalitzat de cada peça.
Caldrà seguir el seu progrès
Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en
una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva
realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall
però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La
dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria
ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra
per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges
en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal. Molt
interessant.
Anna de Jaime és encara , i per raons òbvies de la seva
joventut, la que ens presenta un camí més obert. Després de les seves darreres
exposicions en les que dominava el
constructivisme i una certa passió geomètrica en la recerca d’espais, acotant
les obres , ara comença la seva lliberació creativa, en la que sense renunciar
al passat comença a una cerca més intensa
en textures, cromatismes i ambients. Sense abandonar aquesta abstracció subtil que
practicava, sembla voler anar més enllà amb una cert organiscisme que vol
convertir-se en eix de tot el treball. Evolució a la recerca de conceptes més
personalitzats.A seguir
Mònica Vilert ha assolit ja la maduresa absoluta i això és
nota en els seus treballs que esdevenen conseqüència d’una evolució lenta i a
vegades quasi imperceptible d’aquell primigeni ideari que ens va enamorar a
molts fa ja uns quants anys. Les seves formes , sempre seductorament primàries, el seu color verdós,
esdevingut signe d’identitat , aquest desfilat actual que en comptes d’esfilagarsar
les obres les compacta. Aquest
organicisme a voltes petri, a voltes matriu gestant, confegeixen uns treballs
de lectura lenta, de seducció intensa , com petites teles d’aranya artístiques
en les que l’espectador acaba
irremeiablement atrapat. Obra de gran qualitat que retorna a Vilert a la zona
top de l’art mataroní.
Èxit absolut d'aquest projecte col·lectiu que obliga al sant lLuc a consolidar-lo per les properes edicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada